L’enreixat

Horitzontals

  1. Capital de la comarca valenciana de la Costera. Intenta.
  2. Persona que excel·leix en un determinat camp del coneixement. Abreviatura de l’estat nord-americà d’Idaho.
  3. Al revés, vessar llàgrimes. Que pateix de gota.
  4. Nom llatí de Terrassa. Lliura-li, però sense el guionet preceptiu.
  5. Líquid de color vermell que tenim a les venes. El contrari de grosses.
  6. Obriria el corral perquè el bestiar sortís a pasturar. Clot.
  7. Al revés, personatge de la mitologia grega, mare de Perseu. Símbol químic del fòsfor. Organització per l’Alliberament de Palestina.
  8. Tercera persona del present d’indicatiu del verb ser. Emblemàtics. Primera lletra de l’alfabet.
  9. Signe d’àrea de servei. Al revés, cursiva. Poble de la Cerdanya.
  10. Poeta i escriptor portuguès. Qualsevol de les fraccions en què es divideix una cursa.
  11. Al revés, prefix que denota prioritat o anterioritat. Al revés, que correspon al pare. Codi d’identificació automobilística internacional d’Alemanya.
  12. Al revés, anteriors, antics. Mamífer rosegador de la família dels múrids que no és gens benvingut entre els humans.

Verticals

  1. Població de la comarca valenciana de la Safor. De molta densitat.
  2. Posaves alguna cosa o alguna persona en un lloc on no pogués ser vista. Rígid, encarcarat.
  3. Autoritat despòtica. Població de la comarca del Segrià.
  4. No orgànics. Símbol químic del sofre.
  5. En una nau, tros de lona que rep el vent i així l’empeny endavant. Parts de menjar que es donen a cada persona.
  6. Autoritat Nacional Palestina. Demanar humilment.
  7. Símbol químic del carboni. Deessa. Article personal femení. Interjecció utilitzada per cridar algú.
  8. Ocell de bosc, insectívor, que fa niu als arbres i hi excava forats. Tros de tela que cobreix la part superior del pit i que serveix per no embrutar-se la roba a l’hora de menjar.
  9. Facis servir la raó. Avisar algú perquè comparegui a una determinada hora en un determinat lloc.
  10. Conjunció disjuntiva. Tatuatges, però en versió original i, a més a més, havent perdut la t del mig. Expressió utilitzada per animar algú a fer una determinada cosa.
  11. Nom de flor. Interjecció utilitzada per cridar algú. Indicatiu de parada de taxis.
  12. Nom d’una xarxa de comunitats cristianes que duu a terme diverses activitats de caràcter social. Aturada.

LA SOLUCIÓ

L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

Pau de Tars (11). Pau i el que el Baptisme significa (Rm 6,1-23;7,1-13)

En aquest capítol, en el fons, torna a reeditar els dos primers capítols a on constatava l’esclavitud “de facto” de paganes i jueves respecte al PECAT i acabarà afegint també a les cristianes. La resposta a la pregunta: estan les criatures cristianes, les que creuen en Jesucrist, més lliures del PECAT que la resta de les altres criatures, és a dir a la deshumanització que això pressuposa? La resposta a la gran qüestió acabarà sent que no, com ja ho va dir en el capítol 2.

Pau parla, aquí, a les i de les criatures batejades i els explica el que el baptisme significa i pressuposa existencialment per a elles (el baptisme era rebut en aquell temps d’una manera voluntària i significativa). Les criatures batejades han entès que han MORT al pecat i a la llei (que en definitiva és l’instrument del pecat que ens deshumanitza) en la RESSURRECCIÓ del CRIST en la qual participem. La nova vida, pels batejats, es fonamenta en la FE en què JESUCRIST ha vençut, a través de la resurrecció, la mort que sustenta el pecat i la llei i el que això pressuposa en la vida del batejat. D’això n’han de ser conscients i per tant, ara han de viure humanament sense l’esclavitud (del pecat). Més encara, com que Jesucrist ens ha salvat a totes de la mort i del pecat, que es fonamenta en ella, en aquest acte de declaració de justícia, un acte d’AMOR INFINIT I TOTALMENT GRATUÏT (ja que no tindrà en compte les nostre febleses i pecats), nosaltres hem après, amb ell, que allò que se’ns dona gratuïtament (l’amor de Déu envers nosaltres) també ho hem de donar gratuïtament als altres. En això consisteix l’experiència existencial del baptisme, i penso que també de l’humanisme.

Pau, però, també ens diu, en la mateix text, com aquesta criatura cristiana pot tornar a l’esclavitud i a la deshumanització, i ens mostra com funciona el mecanisme:

Rm 6, 15: Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera!…

Pau es va apropant a un punt clau: la unificació dels mecanismes en un de sol. Perquè la criatura cristiana segueix sent “carn”, la seva condició humana està feta de tal manera que, sense Llei i més encara amb Llei, tendeix a caure en l’esclavitud del pecat i per tant en una deshumanització irresoluble.

De sobte Pau passa de parlar en primera persona del plural a parlar en primera persona del singular.

7,7. Què direm, doncs? Que la Llei és pecat? De cap manera! Tanmateix, (JO) no he conegut el pecat sinó per la Llei.

Pau ha trobat l’impediment a la realització del projecte de Déu per part de les criatures i es posa nerviós perquè fa una anàlisi antropològica (des de l’antropologia jueva) del que és la criatura fins arribar a la desesperació en els versets Rm 7,24 – 8,2. Es pren ell mateix com a exemple i comença a parlar amb pronom personal. Fins el verset 13 només insisteix en la seva construcció teològica del que implica morir al pecat i la nova vida de la criatura batejada. Aquesta insistència ja amaga el que ha de venir i que portarà Pau al seva darrera i definitiva anàlisi: el de l’home dividit (en la segona part del capítol 7 a Rm 7,24 – 8,2).

Abans d’acabar aquest article, vull comentar dues qüestions que, tot i que ja han estat esmentades en articles anteriors, penso que són fonamentals per entendre Pau correctament.

– La primera, tenir clar des de quina comprensió de CRIATURA ens parla. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en la qual la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (CARN-COS-ESPERIT).

Per CARN entenem l’home, o qualsevol altre criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som (primera naturalesa) i la cultura on estem incrustats (segona naturalesa). Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí està inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina, el fracàs…).

Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual és mostri solidari i ens cridi a la germanor.

El COS seria la persona concreta designada per un nom, en la qual el combat entre la CARN I L’ESPERIT es plasmaria en una identitat concreta.

De la possibilitat de ressuscitar i del com es realitzaria ja se’n parla en els documents jueus anteriors a Jesús, on se’ns explica que aquesta es faria des de la unitat indestriable que la CRIATURA és, i per tant, també en la CARN. En el CREDO més primitiu de l’església cristiana encara diem que creiem en la resurrecció de la CARN.

– La segona, i molt important, és situar Pau en el seu context cosmovisional (cultural, social…) i entendre que les maneres concretes d’entendre les concrecions varien en cada una de les cosmovisions i èpoques que es viuen. L’exemple que posa Pau del que s’entén per adulteri (fixeu-vos que només la dona comet adulteri, de l’home no se’n diu res) i si les CRIATURES CRISTIANES es poden separar o no i això ens situaria fora de la llei seria un bon exemple avui per explicar el que és més humà?

“Per tant, si la dona s’uneix a un altre home mentre viu el marit, comet adulteri; però si el marit mor, queda lliure d’aquella llei i pot unir-se a un altre home sense esdevenir adúltera”.

Cesc Cònsola

Charles de Foucauld

El diumenge 15 de maig va ser canonitzat a Roma al beat Eugène-Charles de Foucauld i Pontbriand (Estrasburg-França 15.9.1858 – Tamanrasset-Algèria 1.12.1916).

Qui va ser aquest personatge?

Va quedar orfe als 6 anys i va dependre sempre de la seva aristocràtica família vinculada a l’estament militar. Va rebre una bona educació i seguint l’exemple de l’avi patern, que se’n feu càrrec, el 1876 entra a la Acadèmia d’Oficials de Saint-Cyr i a la de cavalleria de Samur. Acabats els estudis militars el seu avi morí i li deixà una gran fortuna, tenia 20 anys. Ens diu: “Dormo molt, menjo molt i penso poc”. El 1880 l’envien a Sétif (Algèria) d’on és acomiadat pel seu mal comportament. El 1881, en saber que el seu regiment anava a Algèria en missió militar especial –quin ressò té això avui enmig de la guerra Rússia-Ucraïna– abandona l’exèrcit. El 1882 el jove vescomte –que el 1888 va cedir els seus títols i béns a favor de la seva germana– prepara i dirigeix una expedició al Sàhara com a explorador i geògraf al Marroc fent un treball d’investigació, Reconaissance au Maroc (1883-1884), pel qual la Societat Geogràfica de París li va lliurar la medalla d’or. Ja no l’abandona mai la passió pel nord d’Àfrica. El seu pas i estada al desert el va marcar per tota la vida. Impressionat per la fe dels musulmans, li va sorgir la pregunta que tants s’han fet, ens fem i es faran: “Existeix Déu?” i de seguit pregava: “Déu meu, si existiu feu que jo us conegui”. De retorn a París, ja lluny de la vida fàcil que havia viscut, inicia una etapa nova (1886-1916) que el porta radicalment a seguir Jesús de Natzaret. Peregrina a Terra Santa (1888-1889). Ingressa al monestir trapenc Notre-Dame des Neiges a l’Ardèche (França), d’on passa a un altre (1890-1897) a Akbés (Síria), un lloc desèrtic i d’extrema pobresa on pensa que encara pot anar més enllà en la seva donació a Déu i als germans i té la idea de cercar altres persones amb qui pogués iniciar una petita congregació. El 1897 el Superior General li concedeix deixar la Trapa. Després, en el seu seguiment del camí que feu Jesús, va a Natzaret on les Clarisses li ofereixen estatge. Es guanya la vida fent de recader i servidor de les monges fins el 1900. Des d’allà en una carta conclou: “Cal passar pel desert i restar-hi per rebre la gràcia de Déu”. Aquí és on aferma un nou estil de vida pròpia feta de contemplació (adoració, meditació bíblica i de la vida de Jesús) i treball manual. A Foucauld se li atribueix, tot i que hi ha qui en dubta, la pregària dita “de l’abandó”.

Marie de Bondy, cosina seva, li va fer conèixer la devoció –d’aquella època– al Sagrat Cor, el silenci, els sagraments i el compromís evangèlic que emana de Jesús, a qui Foucauld es proposa fermament de seguir. La vida del Natzarè és la seva referència. Estudia Teologia a Roma i el 1901, amb 43 anys, és ordenat prevere de la diòcesi de Viviers (a l’Ardèche). El seu cor, però, li diu que ha de portar als pobres del món els beneficis de conèixer el Salvador i retorna a l’Àfrica, a Beni Abbés, un petit oasi entre el Marroc i Algèria. Havia constatat que els musulmans marroquins i algerians eren dels pobles més abandonats. Entre ells es va anar transfigurant pel silenci interior i es converteix en Carles de Jesús, així signava els seus escrits. Parlava i acollia a casa seva esclaus, pobres, malalts, soldats, viatgers i alguns encuriosits. Va cessar a l’exèrcit francès i a la Societat Geogràfica de París, que li havia donat fama arreu. Desposseït de tot, el 1906 va voler anar encara a una zona més al Sud, a les muntanyes de l’Hoggar, entre els tuaregs, on va poder “fer-se germà” seu i on va lliurar la seva vida, en la més estricta solitud, assassinat per un senusita libi que lluitava contra la presència colonial francesa al Sàhara –en el context de la Primera Guerra Mundial eren aliats d’Alemanya. Capturat i lligat amb les mans al darrera i als turmells a l’ermita on vivia a Tamanrasset, el jove soldat, en veure’s sobtadament atacat per uns meharistes (unitats de l’exèrcit francès al sud del Sáhara), molt espantat, el va assassinar d’un tret al cap. Era l’any 1916.

Els seus darrers anys, estranger com era, va emprendre la tasca de redactar un diccionari francès-tamaixeq que és un referent. Pessoa deia que la llengua era la nostra veritable pàtria. Quin ressò té això avui pels catalans! (eh?) Va passar moments de gran debilitat física que compensava íntimament amb la celebració de l’eucaristia a Tamanrasset o a l’Assekrem. A causa de la guerra el 1915 no va poder viatjar a França on havia trobat adhesions i l’acollida de l’arabista Massignon, que va perpetuar-ne el record.

I la llavor va fructificar

Aviat, i inspirats en els seus escrits, va sorgir una autèntica devoció a Foucauld. Avui la família de Carles de Jesús s’estén als llocs més vulnerables del món amb ordes masculins i femenins i fraternitats seculars que s’alimenten de l’Evangeli i dels seus nombrosos escrits. Réné Voillaume –el 25 d’abril del 1973 va donar una conferència al Forum Vergés de Barcelona–, el qui va fundar l’orde va escriure En el cor de les masses, avui encara un llibre de capçalera, per a tota la família. Carlo Carretto i el seu biògraf Jean François Six i d’altres han acabat de divulgar l’espiritualitat del “desert”.

L’Esglèsia catòlica el 2001 el va declarar venerable, el 2005 beat i el 2022 sant. Qui ha promogut aquests reconeixements als quals la majoria dels seus seguidors no hi han donat gairebé suport? No ho sé, els seus no són gent de soroll ni de mogudes d’aquesta solemnitat, més aviat fugen d’aquestes tendències. Tinc la certesa que tampoc agradarien a Foucauld, amic del silenci, de l’anorreament, de l’abjecció i de la pobresa. Em consta que ho han acceptat amb una sincera barreja de resignació i alegria que entenen com a reconeixement dels valors de l’espiritualitat del germà Carles de Jesús tan necessaris al món d’avui per la credibilitat i supervivència de la mateixa Església, tan qüestionada i guanyada a pols els darrers anys. Cristóbal López, arquebisbe de Rabat, manifestava fa pocs dies a Barcelona que era una empenta, un espaldarazo deia ell, als cristians de l’Àfrica.

Josep-Maria Font i Gillué

Amb veu de dona catòlica i lesbiana

Sóc catòlica i lesbiana i m’agradaria poder expressar les meves esperances davant el repte que el papa, per preparar el Sínode dels Bisbes de l’any 2023, ens demana comprometre’ns a una llarga conversa amb tots els creients de l’Església Catòlica per tal de caminar juntament cap al futur. El papa ens anima a imaginar un futur diferent per a l’Església i les seves institucions en compliment de la missió que li ha estat encomanada.

Aquesta iniciativa desvetlla en les persones creients unes altes expectatives de fe en què les veus dels membres de l’Església seran escoltades i ajudaran a superar les dificultats en les quals avui es troba immersa. Com a persones batejades i que formem part de l’Església, tenim el deure i el goig de fer sentir la nostra veu al si del Poble de Déu per tal que sigui escoltada no només pels fidels, sinó també pels líders religiosos.

Fa molt de temps que en l’Església Catòlica es ve reclamant un canvi de rumb per tal de donar resposta als nous reptes que dia rere dia es plantegen aquelles persones creients que, per diverses raons, es troben als marges de la doctrina oficial de l’Església: mares solteres, criatures nascudes fora del matrimoni, parelles en relació prematrimonial, persones amb orientació sexual i expressió de gènere diverses, divorciades i casades novament…, tot i que s’ha de reconèixer que, a nivell de base, cada vegada més, en les nostres esglésies celebrem la fe persones de signes ben diferents que no se senten obligades a mostrar la seva identitat. La fe és envers Déu i la celebrem en comunitat i la comunitat la formem persones.

Com a creients, som conscients de la gran importància de l’autocrítica que s’ha de fer, al llarg del Sínode, respecte de l’ensenyament de l’Església relatiu a l’amor, la sexualitat i la relació de parella, així com el reconeixement de la culpabilitat de la violència sexual exercida en les institucions eclesials, les congregacions i les comunitats.

Vull fer palès el meu agraïment per tot el que he rebut de persones en l’Església: he rebut “alguns” sagraments com el baptisme, el perdó dels pecats, la confirmació, l’eucaristia, he après i m’he format en els fonaments de la fe catòlica, la qual he compartit amb altres persones, he viscut moments importants de la meva vida, i especialment, se m’ha ofert la figura de Jesús com a eix central de la fe cristiana.

Tanmateix, també vull expressar el meu dolor quan el dia del meu casament no vam poder gaudir del sagrament del matrimoni, reservat exclusivament per a parelles heterosexuals. Sovint he hagut de sentir paraules de condemna i rebuig, dins l’Església, envers les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals (LGBTI) i les seves famílies. Aquestes actituds només són producte de l’errònia concepció de la sexualitat a l’Església i fan mal perquè, segons les noves investigacions teològiques, tenen un gran impacte en la vida de milions de persones al món, i estan conduint a moltes d’elles fora de l’Església, ferint així les pròpies comunitats, i el que és pitjor, ferint cada una de les persones que se senten expulsades inexorablement. Aquestes actituds estan molt lluny del missatge de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i vida a desdir” (Joan 10,10).

Aprofitant el procés sinodal, les persones LGBTI catòliques volem ajudar l’Església a “convertir-se” en una institució més inclusiva i seguint el mestratge de Jesús haurà de canviar radicalment l’ensenyament oficial envers nosaltres per tal de reconèixer que som éssers humans creats a imatge de Déu amb la mateixa dignitat i amor que els altres; l’Església ha de respectar els drets de totes les persones i té el deure de parar atenció a qui ha patit marginació, deshumanització, persecució, estigmatització, o exclusió pel fet de tenir una orientació sexual, expressió de gènere o identitat de gènere diversa. L’Església ha de ser un lloc segur!

Les dificultats per poder participar activament en les comunitats eclesials han de desaparèixer i s’ha de fer justícia tot valorant l’esforç de tantes persones LGBTI catòliques que estimen i volen oferir el nostre servei a l’Església.

L’any 2015, a Roma, hi va haver una reunió de més de cent persones LGBTI catòliques, vingudes dels diferents continents, per tal d’enfortir la seva fe en Jesucrist, compartir l’eucaristia, relatar les seves històries… i crear la Xarxa Global de persones catòliques LGBTI (GNRC).

Confiem en la força de l’Esperit, la Ruah, perquè, en aquests temps de reunions sinodals en les quals es comparteixen desigs i criteris en vistes a una Església més oberta i acollidora, faci realitat una pastoral plenament integradora per a les persones LGTBI catòliques que, com a batejades, formem part del Cos Místic de Crist i estem cridades a seguir l’ensenyament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat” (Joan 13,34).

Paulina Blanco Muñoz
Membre del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT

“Alliberament i compromís: referents”

El dissabte 2 d’abril d’enguany al matí vam celebrar als Escolapis de la Ronda una trobada rememorant les petjades de persones que han estat, entre moltes altres, referents per molts de nosaltres i que ens han deixat fa poc. Vam recordar a:
– Teresa Losada (Bayt-al Thaqafa)
– Josep Soler (ACO)
– Jaume Botey (Llegat Jaume Botey i Vallés, Cristianisme i Justícia, Fòrum d’ Alliberament, i Associació Cristianisme al Segle XXI)
– Manel Pousa (Fundació Pare Manel)
– Pere Casaldàliga (Fundació Pere Casaldàliga i Associació Araguaia)
– Arcadi Oliveras (Justícia i Pau)
– Cèlia Sabarich (Auxiliars Diocesanes i grup de noies i Comitè Oscar Romero)
– Mercè Guillemany i Josep Vaquer (Legió de Maria, Grup Sant Jordi)
– Joan Casañas (Agermanament i Comunitats Populars).

La intenció era:

  • Fer present el seu testimoni.
  • Oferir una visibilització i un suport a tots aquells i totes aquelles que seguim un cristianisme d’alliberament o un “cristianisme transgressor”, o un “cristianisme subversiu”. És bo visualitzar i reconèixer una part i una forma de fer església, de seguir l’evangeli en què ens hi sentim i que aquestes persones van ser referents per tots nosaltres, i agrair-los la seva petjada, les seves obres.
  • Tenir una certa incidència social, i eclesial.
  • Contrarestar la tendència de monopolitzar el cristianisme catòlic per part de sectors més conservadors.
  • Reflectir que persones atees, agnòstiques, o creients d’altres tradicions religioses i espirituals o d’altres cosmovisions i conviccions, diferents a les d’ells i elles, es van identificar amb les seves causes, ja que van ser portadores d’esperança i d’una gran humanitat i van treballar per una societat més justa, igualitària, fraternal, i avançar en llibertat i en pau.
  • Visibilitzar les causes a les quals elles i ells han dedicat la seva vida.
  • Mostrar la dificultat de treure de l’anonimat a dones testimonis-referents, tot i que elles són majoria en moltes de les tasques humanistes i en serveis eclesials i per tant denunciar aquesta anomalia d’una església que encara valora i visibilitza poc les dones.

En la trobada, a la qual hi van assistir unes 350 persones, vam destacar alguns punts comuns d’aquests deu testimonis com són:

  • Ser persones d’una gran fidelitat, dedicació, entrega i compromeses per una transformació social, incloent-hi l’acció política.
  • Ser molt sensibles i dedicats en paraula i acció al món dels exclosos i sobrants, d’aquí i de fora.
  • Ser representants d’un cristianisme alliberador, obert, fronterer, treballant colze amb colze amb persones d’altres tradicions espirituals i creences, que també els han tingut com referents.
  • Viure una espiritualitat (pregària, reflexió evangèlica…) i tenir un discurs clar, transparent, vinculats a una gran activitat.
  • Ser persones catalanes afermades a Catalunya que han estimat, servit i han defensat la seva llengua, cultura i com a país d’acollida.
  • Ser persones cristianes amb una creença oberta, gens dogmàtica, no imposada, sinó proposada, i seguidors d’una teologia i una pràctica d’alliberament, essent crítics amb les estructures eclesials, amb les que van tenir els seus problemes, fins i tot algun cop, patint menyspreu i marginació.
  • Compartir en comunitat la seva fe de seguidors i seguidores de l’evangeli de Jesús de Natzaret, implicada en l’estar al costat dels més vulnerables i exclosos i en la celebració-festa de la Vida.

A la sala es va col·locar un mural per cada referent amb una foto i alguna frase seva. Vam iniciar la festa tot escoltant musica de jazz de components de Locomotora Negra (Toni Gili, Oriol Romaní i Pep Rius) que ens van acompanyar durant l’acte, posant un fons musical molt adequat a la lectura de poemes del Pere Casaldàliga (llegits per Pere Coromines i Anna Maria Obradors, rapsodes dels pastorets de Balsareny), després d’una introducció donant el sentit de l’acte.

Vam dedicar un fort aplaudiment a totes les persones referents.

Posteriorment vam visionar un vídeo d’uns 40 minuts, que Jordi Soriano, Carlos Argueta, Anna Argueta i Juanjo Sánchez van confeccionat a partir dels vídeos que cada entitat de cada referent ens havia enviat.

Després hi hagué una taula rodona amb persones que van conèixer els deu referents, moderada per la periodista de Catalunya Religió Glòria Barrete.

L’acte va finalitzar amb un breu recital de quatre cançons del grup DUM i un pica-pica de patates, aigua i vi, en què vam tenir l’ocasió de saludar-nos i qui va voler d’escriure en uns papers les respostes a unes preguntes sobre el llegat que ens deixaven pel present i el futur aquestes persones, com també de posar els noms dels referents de cadascú en un mural en blanc.

L’acte ha estat molt valorat per la necessitat de retrobar-se després dels confinaments i de fer present aquest cristianisme d’alliberament dins la nostra església. Som a la primavera, els arbres floreixen i ens emmirallen de colors. Ens fa bé recordar-nos que ens cal mantenir-nos arrelats en la nostra mare terra com elles i ells van saber fer. Com elles i ells, ens és convenient un tronc sòlid per sostenir els vents i entrebancs de la vida i que les seves branques, branquillons i fulles omplin d’iniciatives creatives i de verdor airejada tots els nostres àmbits i espiritualitats.

Intentàvem amb la trobada que les flors de tots els nostres referents ens ofereixin l’aroma del seu estil alliberador, que els seus fruits de tantes bones obres, d’entrega i dedicació per les víctimes innocents d’aquest sistema capitalista devastador, depredador i assassí de la natura i de la vida, ens encoratgin a seguir les seves petjades i que les seves llavors no les oblidem ni deixem de banda, sinó que creixin en els nostres entorns, convertint-nos sempre en artesans i artesanes de la pau i d’esperança. El seu feminisme, ecologisme, el seu amor pel país, la seva fam de justícia i d’igualtat ha de seguir impregnant el nostre fer i la nostra paraula. El seu temps pels més necessitats ens segueix essent far i estel. La seva llum evangèlica, tan humana i tan tendra, ens acompanya en la festa de la vida.

Quim Cervera

Caminar junts amb la comunitat parroquial des dels moviments obrers

Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.

La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).

La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.

Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).

Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.

La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).

D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.

La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).

Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.

Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.

Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.

A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.

No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)

En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.

He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).

Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.

Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.

Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.

Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.

Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.

Liria Román

Paradoxes antròpiques

Aquests dies, el litre de gasoil frega els dos euros (1,84) a les gasolineres. Omplir el dipòsit del cotxe ara costa 35 euros més que fa un any. Pescadors d’arrossegament del sud de la península diuen que el cost en gasoil per sortir a feinejar s’ha encarit de l’ordre de 3.000 euros, justificant així que la flota resti amarrada a port. Poca gent imagina l’energia que es necessita per arrossegar les xarxes sota el mar carregades d’un peix que no sempre és el més buscat perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen i que, per tant, caldrà retornar al mar. Encara sort que el gasoil de navegació té un preu inferior al de la gasolinera, perquè d’altra forma ningú sortiria a la mar. El mateix pel gasoil que carreguen els tractors, contràriament tampoc no li sortirien els números al pagès. Tornem al mar. Els poderosos motors d’un vaixell d’arrossegament consumeixen una energia extraordinària per capturar unes quantes tones de peix, a la qual cal afegir la força necessària per arrossegar unes xarxes que poden tenir cent metres de llarg i també unes desenes de milers de tones de pes mort del vaixell. Només amb la força extraordinària del gasoil es poden fer captures cada dia per proveïr els mercats centrals de les principals ciutats, amb milions de consumidors que s’abasteixen de les llotges, els restaurants, les peixateries escampades per tota la geografia. Vet aquí que un lleuger increment de pocs cèntims en el preu del litre de gasoil de navegació desestabilitza un mercat i posa en crisi les famílies que viuen directa o indirectament de l’activitat.

L’augment del preu de l’energia és avui com un far enmig de la nit que alerta, avisa. El passat mes d’agost van sonar alarmes perquè el preu de l’electricitat va assolir rècords històrics. El govern va prendre mesures rebaixant els impostos a l’electricitat i amb un descompte obligatori de 20 cèntims els carburants. Posteriorment, ha intervingut el preu del gas, amb permís de la Unió Europea, com a mecanisme d’ajust de cost de producció per reduir el preu de l’electricitat. El govern enfronta la paradoxa posant pedaços per evitar que el malestar es transformi en violència.

Els preus de l’energia pugen perquè puja el cost de les emissions de CO2 i perquè la producció d’hidrocarburs, a la baixa, ja no pot satisfer la demanda, en augment. Com combinar tal contradicció? Les culpes es reparteixen entre institucions, empreses, oligopolis… i el poble demana baixar el preu del gasoil per poder continuar menjant peix fresc, aquesta és la paradoxa!

Salvador Clarós i Ferret

I la crisi que ens afecta… a uns més que a d’altres

Ai, quina trampa com se’ns intenta justificar que vivim una crisi amb unes causes que no són responsabilitat directa de qui ens governa… Ni al país petit, ni a l’estat, ni a Europa… I així, la guerra d’Ucraïna serveix per tapar la crisi que ja hi era…

Venim d’una pandèmia. Va suposar una aturada econòmica, un augment de la desocupació (o en el millor dels casos acollir-se a un ERO), de la despesa sanitària, educativa, social (sí, mai no de manera suficient!), disminució d’amplis sectors econòmics sobretot de serveis, dificultats de transports que fan que no arribin peces allà on calen, pujada dels preus de l’energia…

I ara el conflicte bèl·lic a Ucraïna està reblant el clau, obrint les ferides, no permetent que es tanquin les que ja supuraven. Veiem els IPC airejant-se com fa molts anys no feien. Alguns serveis públics van al ralentí (la salut, tan afectada de tots plegats, amb intervencions i tractaments que van quedar postergats; el servei social…).

I descobrim com alguns encara s’han aprofitat de la malmesa i dura situació per enriquir-se: comprant immobles, fent fora els seus habitants (els desnonaments continuen el seu degoteig infamant), netejant les plantilles de persones, forçant les condicions laborals, augmentant la pressió sobre els treballadors i treballadores…

Ens trobem així que, un cop més, la crisi recau especialment sobre les esquenes de la classe obrera més feble. Treballar amb contractes deixa de ser una garantia en molts casos. Veure com es redueixen les hores a algunes companyes de les baules més dèbils de la cadena (tot i que prou ens vam omplir la boca considerant neteja, seguretat, cures… com a sectors imprescindibles quan no es podien confinar, perquè no podíem estar sense llurs tasques) trenca el cor. Salaris que llavors es redueixen i no arriben a 600 € al mes, quan a la casa s’ajunten un marit amb ERO, els fills (un aturat) i els nets… Com encarar-ho? Com no acceptar horaris discontinus que s’acosten més a l’esclavatge, a l’estar disponible al “senyoret” quan els cal, fent que la tan pregonada i reclamada conciliació sigui per a aquests treballadors un miratge. Sí, són retallades que fan les empreses, fins i tot les que tenen beneficis però segur que “necessiten” tenir-ne més: són les regles del mercat. El mercat mana.

Quan la situació que vivim és precària, la nostra salut es ressenteix. La física, la mental, l’emocional… El cercle es fa pervers: com acceptar una baixa si no s’arriba a final de mes? Com no demanar l’alta tot i que estàs adolorida? Com no gastar dies de vacances per estar al llit i que no se’t minvi encara més el salari?
Un cercle pervers, que acaba matxucant cossos, ànimes… i els drets laborals…

I nosaltres, les persones cristianes i socialment compromeses (o que almenys ho intentem), com ens posicionem? Ho visibilitzem? Col·laborem en la presa d’aquestes decisions amb aquells autoenganys dels quals tots som mestres?

La situació m’entristeix, m’indigna i em supera… Veig com resolucions on l’únic afany és retallar costos, acaba retallant vida, la Vida. Sense ni pensar-hi, com si els nostres actes no afectessin persones germanes… I preguem el Parenostre… Sense sentir que el “nostre” ens compromet i obliga. Ai, il·lumina’ns! Llegint als pares de l’Església, voldria la radicalitat de sant Ambròs quan diu: “És un homicidi negar a un home el salari que li cal per a la seva vida”. Quants atemptats a la vida que està cometent el capital, el mercat, però sempre mitjançant accions o omissions de persones que tenim a prop, que considerem bones persones… ¿No soc pas jo, Senyor?, que digueren els deixebles (Mateu 26,22).

Maria Antònia Bogónez Aguado

La immersió és saber i és justícia

El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.

La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.

Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.

El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho.
L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.

Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.

Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.

L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.

Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.

Llorenç Prats
@llorenprats 
desdara@gmail.com

Tres reflexions ucraïneses

Primera. Un país agredit té dret a defensar-se. Ucraïna, envaïda salvatgement per Rússia, té dret a defensar-se. I la defensa es fa amb armes, de manera que no és cap insensatesa facilitar-los-en. I no s’hi val a fugir d’estudi dient que això és fomentar la violència, ni elucubrant sobre com es reparteixen les culpes, per estalviar-se haver de respondre a la pregunta de què cal fer ara, allà en concret. Tampoc no crec que aquesta defensa vagi contra l’Evangeli. Jesús ens va convidar a parar l’altra galta com a gest profètic, però em sembla que això no es pot pretendre que ho faci tot un país que es juga la seva supervivència. Alhora, òbviament, caldrà tenir activats al màxim tots els mecanismes de negociació.

Segona. Estem en un món que fa pena. La guerra aquesta ho ha deixat molt clar. Cal continuar cridant el “No a la guerra!”. Cosa que comporta una lluita forta, insistent, decidida, contra tot allò que afavoreix les guerres, que n’hi ha moltes i a molts llocs. Denunciem tant com puguem el negoci de les armes, denunciem igualment els afanys de superioritat que fan niu a tot arreu on hi ha poder, exigim als nostres governants replantejaments seriosos, parlem-ne amb tothom, fem accions de protesta, creem un clima contrari a la ideologia tan estesa del jo per damunt de tot i del menyspreu dels febles…

Tercera. La guerra d’Ucraïna ha provocat una onada de solidaritat en què els governs s’han posat les piles de la millor manera i han fet molt perquè els que fugen de la guerra fossin adequadament acollits. I els mitjans de comunicació han fet un magnífic desplegament que ens ha fet posar atenció en la vida dels refugiats, els seus dolors i tristeses, les seves necessitats materials i emocionals, l’escolarització dels seus nens i nenes… Quina diferència amb els refugiats i immigrants dels països no europeus! Que sagnant que resulta veure que els dolors, les tristeses, les necessitats, les emocions d’aquests altres immigrants o refugiats no ens les ensenyen per la tele i que els nostres governants no els faciliten res i no tenen cap interès per ells!

Josep Lligadas

Guerres al planeta – Pau a la Terra

Hi ha cinquanta-nou casos de guerra en el planeta Terra. En conjunt, la principal conclusió que se’n pot extreure és que –amb la notable excepció del conflicte d’Ucraïna– la guerra esquiva tant els països del nord com els de l’anomenat cinturó austral de riquesa, que inclou l’Argentina, el Brasil, els països de l’extrem meridional de l’Àfrica, Oceania i el Japó. Si bé és cert que podem trobar conflictes en alguns països americans, la gran majoria de guerres del món es concentren al sud, en un arc que comprèn l’Àfrica i bona part del sud de l’Àsia. És, també, un racó del món que els mitjans, tot sovint, solen oblidar.

Hi ha una relació entre guerra i països rics en matèries primeres, però explotats i colonitzats de fa temps per grans empreses poderoses del Nord i per tant pel capitalisme destructor de la terra i de la vida. Es maten persones indefenses, víctimes dels interessos del negoci de la guerra i d’altres negocis, en països que els han convertit en dependents. No són països subdesenvolupats, ni països pobres, sinó països fets dependents, esdevinguts empobrits.

“La pau implica que l’amor, la compassió, la dignitat humana i la justícia siguin plenament preservades. La pau suposa que entenem que tots som interdependents i que estem relacionats els uns amb els altres. Som responsables del bé comú, incloent-hi el benestar de les generacions futures, tant a nivell individual com col·lectiu. La pau requereix que respectem la Terra i totes les formes de vida humana. La nostra consciència ètica ens demana que fixem límits a la tecnologia. Hem de dirigir els nostres esforços cap a l’eliminació del consumisme i la millora de la qualitat de vida. La pau és un camí, un procés que no acaba mai.” (art. 7-10, Declaració UNESCO sobre el paper de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, Barcelona 1994)

La justícia, de fraternitat i de pau que proposa Jesús està als antípodes del misteri de la iniquitat i així ho expressava respecte als poders de la seva època: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor» (Mateu 20,25-26).

Pau, justícia i conservació de la creació són tres temes absolutament vinculats. Tot està relacionat, i tots els éssers humans estem junts com a germans i germanes en un meravellós pelegrinatge, entrellaçats per l’amor que Déu té a cada una de les seves criatures i que ens uneix també, amb tendre afecte, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra.

Quim Cervera

Reflexions del meu Diumenge de Pasqua

Tota simplificació és excessiva, i aquesta segurament també: la resposta del pare ve a ser una caricatura dels temps superficials i individualistes que ens toca viure. Pocs valors personals més enllà de no fer mal a ningú, i encara menys valors col·lectius.

No m’agrada una societat banal, consumista i individualista. No m’agrada, però no me’n vull plànyer. Enmig de la foscor, no serveix de res queixar-se de la foscor: només serveix ser llum. Llum enmig de la foscor! Avui, per a mi, ser llum en la foscor vol dir ser alegrement actiu en contra de la banalitat i de l’individualisme.

I ser-ho en els tres aspectes que més ens fan ser Persones, en majúscules: el pensament individual i les corresponents coherència personal i acció col·lectiva.

El pensament individual

En la meva opinió, cal preguntar-se personalment i cal intentar construir respostes pròpies a les grans preguntes sobre l’origen i el sentit de la vida i de la mort… essent plenament conscients que no hi ha cap evidència que avali “científicament” cap resposta.

Algunes persones responen a les grans preguntes amb la “consciència del no-res”: 1) no té sentit qüestionar-se l’origen de l’Univers perquè la noció del temps i l’espai no tenen sentit prèviament al Bing Bang, 2) l’atzar és el que va determinar la transformació de l’enorme energia alliberada en aquells segons inicials en les primeres formes de matèria, posteriorment les primeres formes unicel·lulars de vida i, en els darrers milions d’anys, en el conjunt d’éssers vius que poblen la Terra, i 3) en tant que simple matèria viva, amb la mort simplement desapareixem i, darrere seu, no hi ha res. Res abans de la vida, res després de la mort. Cal viure, doncs, amb consciència del no-res. És una síntesi personal brevíssima del materialisme dialèctic, fonament de l’ateisme. 

Moltes altres persones, consideren que com que és impossible afirmar res de l’origen i sentit de la vida, de la transcendència o no després de la mort, de l’existència de cap divinitat, cal deixar simplement de fer-se grans preguntes perquè és senzillament impossible trobar-hi respostes amb evidència científica. És una síntesi personal meva també brevíssima de l’agnosticisme.

Sóc perfectament conscient que no hi ha cap evidència científica de l’existència de Déu. Però no em vull deixar de fer preguntes pel fet que no tenen respostes evidents (agnosticisme), ni vull creure que la resposta a les grans preguntes és directament la matèria en ell mateixa i el no-res (ateisme). Crec (sense evidència científica: això és la fe!) que la vida té un origen transcendent, que la mort no és un buit definitiu i que no és l’atzar sinó l’Amor qui explica la creació de la matèria i l’origen de la Vida. I la meva fe en Déu no només és, per a mi, la meva resposta conscient a les grans preguntes, sinó la manera concreta com el seu missatge i testimoni d’Amor vull que marqui les vint-i-quatre hores de tots els meus dies, tant personalment com socialment. Ser cristià, en definitiva,  m’explica individualment, de pell endins, en diàleg permanent amb mi mateix.

Altres respostes individuals es poden donar des d’una visió transcendent i no només materialista de la vida. Potser en un altre context cultural, jo mateix tindria una fe diferent. Totes les respostes a les grans preguntes, totes les anàlisis personals de la vida i la mort, sobre l’individu i la societat em semblen respectuoses sempre que siguin igualment respectuoses i no es vulguin convertir en forçosament col·lectives. Per això és fonamental per a mi una definició laica de les institucions públiques: amb ple respecte a les conviccions individuals de cada persona, organitzant la vida col·lectiva des dels drets humans i els valors democràtics i no des de cap fe religiosa.

La coherència personal

“Fes el que jo dic… no el que jo faig”… és la dita que millor resumeix el drama col·lectiu de la incoherència. Sovint, els valors de les religions i les utopies de les ideologies han topat amb la incoherència dels qui diuen representar-les. No, però, en la vida de Jesús. Sense cap contradicció entre el que deia i el que feia, amb afirmacions claríssimes sobre la igualtat i la fraternitat, amb actituds claríssimes de vinculació i servei als pobres i desheretats, amb una Vida viscuda en l’Amor fins a vèncer la Mort, en aquell primer Diumenge de Resurrecció. És evident que la construcció humana posterior (l’església i la seva doctrina) perviu de manera incoherent en molts casos amb aquella vida de Jesús, malgrat els esforços de molts sectors de la pròpia Església i del mateix papa Francesc. Però també és evident que aquella vida és la força i el sentit de la vida de milions i milions de les persones més generoses i solidàries al llarg dels segles i al llarg de tot el món. Milions i milions de persones que no es limiten a no fer mal, sinó que, seguint Jesús, viuen per fer el bé.

Aquesta incoherència entre el que predica i el que es practica, no és, com deia, exclusiva del cristianisme. Malauradament, en nom de tots els grans ideals, s’han comès grans crims. Però sempre, sempre, he recordat una dita que em manté la confiança en la Humanitat: “Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen”, i (afortunadament!) no paren de créixer molts més arbres dels que cauen, per més que ens puguin passar desapercebuts.

L’acció col·lectiva

“Comunió”, “comunitat”… fan referència a ser col·lectivament “com un”, a actuar col·lectivament “com un”. I la fraternitat en boca i vida de Jesús (“no hi ha home ni dona, ric ni pobre, blanc ni negre, tots són germans als ulls de Déu”) obliga a un compromís comunitari, a una acció col·lectiva, a un treball social en benefici dels més desafavorits (”els últims seran els primers”, “he vingut a servir, no a ser servit”). La fe és una opció individual, però rebutja l’individualisme (“estimaràs el proïsme, com a tu mateix”, “¿on éreu, quan vau veure que tenia set, que tenia fred, que tenia gana?”). Per a mi, la fe, com a motor de vida, s’ha de viure individualment i familiarment, però també en comunitat: en les celebracions de la comunitat, i en les aspiracions de la comunitat per viure de manera millor, més digna. Això implica acció col·lectiva i, això implica, en la meva perspectiva, activisme social i polític. 

Un compromís i un activisme social i polític fonamentat en els valors de l’Evangeli s’han de vehicular en organitzacions, en la meva perspectiva, que prioritzin la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones. És a dir, a organitzacions que treballin per la sostenibilitat de la vida humana al planeta i per l’equitat i la justícia entre les condicions de vida de les persones humanes al planeta. En el meu cas concret, era allò que Alfons Comín o Juan García Nieto en deien cristians al partit i comunistes a l’Església, sempre crítics amb les inquisicions i les kgb, sempre presents les utopies personal i social que representen. No concebo, en definitiva, una fe limitada a la reflexió personal, sinó ben arrelada a la societat i amb un paper molt actiu per millorar-la: un bisbe com Pere Casaldàliga o un capellà com Ignacio Ellacuría en són referents molt clars.

Una invitació final

A la reflexió: fes-te preguntes i construeix les teves respostes, sobre els grans temes, els mitjans i els petits, sobre la teva Vida… No et deixis endur per cap corrent que no vulguis, i porta sempre tu el timó o el volant de la teva Vida. Rebel·la’t contra la banalitat!

A la coherència: que els teus fets no espatllin les teves paraules, que arreu sàpigues generar confiança, que es vegin en els teus fets les conviccions que guien el teu cap i el teu cor, i que sàpigues respectar altres caps, altres cors.

Al compromís: sigues llum en la foscor, llavor que cau a terra i germina, mans amb altres mans, sigues “com un”, en comunió per una vida plena, digna i sostenible per a tothom, sigues sempre socialment útil…

Jordi San José

Tots som espiats

Recordo que pels anys 70 (finals del franquisme) alguns militants de partits d’esquerres, quan tenien una conversa per telèfon, tenien el costum d’acabar amb la frase: «Aprovecho para saludar a los policías que me estarán escuchando…».

Recordo també que a l’agost del 78, després de la mort de Pau VI, quan s’havia convocat el conclave per a l’elecció del seu successor (justament Joan Pau I), un company meu em va comentar que la CIA i el KGB (serveis secrets dels EUA i l’URSS) de segur que estaven treballant l’entorn dels cardenals electors per a influir en el nomenament del nou Papa, atesa la importància estratègica del Vaticà en la política mundial… I afegia: «En tots els partits polítics hi ha un “infiltrat” del partit opositor –o dels serveis secrets de les grans potències– que està passant informació: és la seva missió».

I també el que em va explicar un amic, que aleshores era diputat al Parlament de Catalunya, que circulaven una sèrie de dossiers sobre parlamentaris i consellers, amb informacions «compromeses», per a poder-les utilitzar per part dels parlamentaris d’altres formacions polítiques quan els convingués estratègicament…

Ara que ha sorgit tot l’afer del seguiment de polítics i activistes del nostre país m’ha semblat una veritable comèdia tot l’enrenou que s’ha creat…. ¿Algú es pot creure seriosament que aquestes persones no podien sospitar que eren espiades? Si tots els serveis «d’intel·ligència» d’arreu (Catalunya inclosa) es dediquen justament a això!

A més, ¿que no sabem prou que les grans empreses d’informàtica obtenen informacions personals nostres a través dels nostres aparells (ordinadors, mòbils, etc.)? I que tot el tema de la «protecció de dades» és una mena de «pantalla falsa» per a fer veure que estem protegits?

Realment la nostra societat és una veritable comèdia, plena de falsedats i d’hipocresia… Em venen al cap els dos passatges evangèlics on Jesús diu: «No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Lluc 12,2) i «Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra» (Joan 8,7).

Jesús Lanao

Cristóbal López dona suport fermament a l’Església de Francesc

No ha de passar desapercebut que fa pocs dies a Barcelona, a iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el suport de tretze entitats catòliques, es va presentar la primera edició de la Tribuna Joan Carrera, amb un dinar col·loqui al qual van assistir més d’un centenar de persones pertanyents a entitats cristianes de Catalunya, moderat per Laura Mor. La iniciativa, que es repetirà, vol recollir i actualitzar les inquietuds i trajectòria del bisbe Joan Carrera, redactor del document Arrels cristianes de Catalunya. Vol tractar i potenciar alhora les experiències de diàleg, comunicació i participació social de cara a fer present el fet religiós a Catalunya.

El convidat era Cristóbal López Romero, salesià, arquebisbe de Rabat i cardenal elector. I qui és aquest arquebisbe? Nascut el 1952 a Vélez-Rubio (Andalusia), als 12 anys entra al seminari. La seva família emigra a Catalunya i ell creix al barri del Sant Crist de Badalona i a Castellar. Estudia Periodisme a la UAB i Teologia al Seminari de Barcelona. El 1979 és ordenat prevere i treballa 11 anys als barris perifèrics de la Perona i a la Verneda. D’allà salta al Paraguai, on viu 18 anys. Va ser provincial del seu orde i desprès va viure tres anys a Bolívia. Arriba al Marroc el 2003 on descobreix la necessitat de ser pont i anar vencent prejudicis. “Combat les fake news que diuen que els musulmans volen envair Europa. Un grapat d’extremistes violents no han d’esborrar l’acceptació de l’altre que té la majoria. Cal parlar menys dels musulmans i parlar-hi més”, com “cal parlar menys del immigrants i més amb els immigrants” i “cal parlar menys de Déu i parlar més amb Déu”. El 2017 Francesc li confia l’arquebisbat de Rabat i el 2019 el fa cardenal. És un dels tres cardenals electors catalanoparlants.

Al Marroc, amb 37 milions d’habitants, hi ha 30.000 catòlics, el 0,08% de la població. Això que podria ser un problema no ho és: el problema seria ser insignificants o no ser llum que il·lumini. Allà han cedit set parròquies per al culte protestant. Amb ells comparteixen l’Institut Ecumènic de Teologia; l’arquebisbe és un fervent defensor del diàleg interreligiós. També tenen dotze escoles catòliques on hi van 10.000 infants musulmans. Amb els musulmans, diu, compartim Déu, la fe i la pregària. Diu que és possible parlar de la unitat des de la pluralitat. Hi ha un nacionalisme sa però també n’hi ha d’exacerbats que van contra la fraternitat. “Denuncia la política migratòria d’Europa que, com Pilat, es renta les mans, fent que siguin els altres els que –pagant-los– facin la feina bruta, i això és una vergonya, jo somio un món sense fronteres. Els marroquins miren Tarifa des de Tànger i no comprenen perquè no hi poden anar”. “Europa tracta diferent els immigrants, segons si són europeus o africans a qui posem tanques amb concertines –que el president espanyol va treure d’Espanya per portar-les al Marroc– i recorda que amb el conflicte sirià el govern espanyol va dir no desprès d’haver-se compromès a acollir-ne 19.000, dos anys després van ser només 2.500. “Amb Ucraïna n’han arribat 25.000 deixant fora de tot dubte que és possible una Europa que aculli a tothom”. “És una vergonya que Europa es protegeixi perquè vol conservar els seus privilegis”.

López va valorar la propera canonització de Charles de Foucauld com “un moment d’extraordinària importància” perquè els cristians del Marroc el tenen com a referent. Més endavant parlarem d’aquest militar francès, convertit al cristianisme, fundador dels Germanets i Germanetes de Jesús, que també va deixar la seva petjada a Terrassa amb una fraternitat laica de nois i noies procedents de l’Escoltisme Catòlic.

Parla del Regne i no tant d’Església, com a estil de vida, que prioritza la pau, la justícia, la llibertat, la vida, la veritat, l’amor. Un horitzó utòpic però mobilitzador. Un musulmà diria “fem un món com Déu vol” i un agnòstic “fem un món on faci goig viure”. En qualsevol cas l’hem de fer entre tots. Diu que li interessa més l’alliberament que la teologia, el seu lema és “Casa meva és el món, la meva família la humanitat” i diu que al segle XXII l’Església probablement siguem minoria, més testimonial i que les dones ocuparan llocs de responsabilitat com, molt tímidament, ja comença a passar. “L’Esglèsia piramidal amb el Papa al capdamunt passarà, l’Església és circular i el centre és Crist ,no el Papa. Tots i cadascun dels cristians i no cristians tenim la mateixa dignitat”. “Hem d’anunciar amb convicció la Bona Nova, sense complexos, sense tancar-nos a les sagristies, la nostra força és la fe i l’esperança”. I afegeix: quan els capellans siguin la meitat dels que són ara, el laïcat prendrà la responsabilitat de moltes comunitats i probablement les dones en portin el pes. Són més d’un 80% dels qui participem a l’Església, potser fins i tot un 90%”.

Una alenada d’aire fresc que ha revifat i confirmat el desig d’una església més viva, desvetllada i atenta al món, als signes dels temps, enmig de tant brogit i rivalitats intraeclesials vergonyants i contràries a l’Evangeli de Jesús. Una empenta al catolicisme obert i acollidor del Concili Vaticà II.

Cristóbal, sant llegendari el nom del qual prové del grec Kristophorus vol dir portador de Crist, fa honor al seu nom. Que visqui molts anys!

Josep-Maria Font i Gillué

La GOAC, 75 anys de vida i missió: «Ara més que mai»

La celebració del 75è aniversari de l’HOAC (1), que les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu culminarem el pròxim 12 de juny a Montserrat, lloc d’acollida i tan estimat per Guillem Rovirosa i Albet, suposa un moment de memòria agraïda de la qual destaquem tres prioritats. Tres motivacions que extraiem de la publicació del llibre «Ara més que mai. El compromís cristià en el món del treball» (2).

La primera és rellegir, des de diferents testimonis de vida lliurada al servei de l’església en el món obrer, un breu escrit de Rovirosa, promotor i primer militant de l’HOAC, intitulat «La HOAC ¿qué es esto?» (1951).

En ell, Rovirosa, amb el seu estil característic, directe i provocador per a l’època, pretenia abrandar els ànims dels goacistes i en general, obrers cristians, per a impulsar-los al seguiment de Jesucrist, que passava, necessàriament, per augmentar la seva fidelitat a l’església i també cap a l’entusiasme evangelitzador que exigia comprometre’s perquè les condicions de vida del món obrer responguessin a la promesa de justícia i bé comú.

La segona és compartir com a militants de diferents diòcesis i generacions, per tant, de diverses circumstàncies històriques i vitals, intenten viure una espiritualitat que procura portar a totes les dimensions de la seva vida una experiència de comunió.

És a dir, fer vida aquesta experiència de fraternitat humana de la qual ens parla el papa Francesc en la seva encíclica Fratelli Tutti i que té com a pedra de toc fer-se proïsme com ho va ser el bon samarità (3), o la manera com ens encaminem cap a una vida de santedat (4) en la mesura que, per a nosaltres, personalment i comunitàriament, veiem, en la persona que pateix les conseqüències de l’empobriment, el rostre de Crist (Mateu 25,35-36). Alhora, perseverar en el fet que viure així, no sense dificultats ni contradiccions, ens condueix a la felicitat tal com ens proposen les Benaurances.

La tercera intenció és, en el context d’una celebració agraïda d’aquests 75 anys, mirar cap al futur d’una església en sortida, missionera i sinodal, que se sent cridada a plantar-se enmig de la part més nombrosa de la humanitat, la de les persones empobrides, descartades, que desitgen terra, sostre i treball decent, i que lluita per aquesta nova relació amb la Creació, una relació que abandoni la via suïcida d’espoli i depredació, tot buscant en comú nous camins socials i polítics que ens reconciliïn amb una existència de cura mútua, entre les persones i envers tota la naturalesa.

I pensem que això ens exigeix persistir en una església que cregui en l’adultesa de laiques i laics, disposats a posar en diàleg permanent la seva fe i la seva vida per a esbrinar quins són els signes dels temps i ser autèntics seguidors de Crist, que sempre va per davant en aquesta travessia cap a la justícia i la fraternitat; una església que precisa de comunitats cuidadores i promotores de cura, que testimoniïn una nova vida que bandegi la cultura tòxica del mèrit, que visquin l’absoluta dignitat de tota persona, que s’obstinin a enderrocar murs perquè tot ésser humà i tota institució vetllin pel bé comú i col·loquin en el centre de les seves preocupacions les víctimes d’aquest sistema capitalista que només causa indiferència, por i mort.

La GOAC, en aquesta acció de gràcies, prega a Déu, Pare i Mare, perquè ens permeti continuar, al costat de tants homes i dones de bona voluntat, en aquest somiar junts i continuar sembrant esperança enmig del món obrer al qual pertanyem i se’ns hi ha enviat.

Comissió Diocesana de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica

(1) En català GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica), en castellà, HOAC.

(2) Teresa García Gómez i Abraham Canales Fernández (Ed.) Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo. Ediciones HOAC. 2021. Pàg. 247 i s.

(3) Fratelli Tutti, Capítol segon «un estrany en el camí», 56 i s.

(4) Gaudete et Exsultate, 95

Valors, som al número 200

Hem arribat, després de dinou anys de feina, al número 200 de la revista Valors, que podeu trobar a les principals llibreries de Catalunya i que funciona essencialment per subscripció: persones que fan una aportació anual per fer-lo possible, als quals vull manifestar el meu més sincer agraïment. Dic que “hem arribat” perquè som un projecte que implica cada mes a unes quaranta persones, algunes de les quals ho fan –com jo mateix– des del voluntariat i algunes altres com a professionals.

Primera reflexió: tant l’aportació que fan un seguit de persones com a voluntaris com la feina que ens brinden els professionals del ram que col·laboren amb nosaltres cada mes tenen molt de valor. Un valor diferent, però valor, al cap i a la fi. Uns perquè segueixen donant al projecte l’energia necessària perquè Valors existeixi i els altres perquè ens obliguen a anar fent un procés de professionalització que en garanteixi la continuïtat quan precisament l’energia voluntària pugui minvar.

De què parleu a Valors? De valors ètics i humans, dèiem al principi. Sí, així era al principi, sempre des d’una formulació assequible, que pogués arribar a tots els públics, lluny de l’academicisme (que ja té els seus espais de difusió). Però de mica en mica –han hagut de passar bona part d’aquests 200 números!– perquè poguéssim destil·lar una fórmula pròpia, un producte singular. Finalment hem acabat entenent que del que parlem és del nostre món, de les coses que passen, de “les coses que importen”, des de l’òptica dels valors. Amb les ulleres de l’ètica, si ho voleu dir d’una altra manera.

Segona reflexió: no sempre els projectes estan ben definits a la primera de canvi o, si ho volem dir de forma positiva, sovint els projectes van trobant el seu camí en la mesura que es van construint. Sí, allò de “se hace camino al andar”.

Però què sou, Valors? Una revista, només? Jo us he vist al Twitter i he sintonitzat un programa de ràdio a la meva emissora local que es diu Valors a l’Alça: això és vostre, també? Som una revista, afirmàvem inicialment, i la fem en paper perquè creiem en el periodisme escrit, que és el que es manté al llarg del temps, que suscita una lectura més reflexiva, més pausada. I 200 números després no hem variat aquesta concepció, però sí que hem anat afegint més capes a aquesta estructura comunicativa: gràcies al suport primer de Ràdio Estel i després de COMRàdio (ara La Xarxa, des de Mataró Ràdio) portem enguany deu temporades oferint el mateix, reflexió sobre l’actualitat a partir dels valors, a les ones radiofòniques d’una trentena d’emissores locals de Catalunya cada setmana. I hem fet també televisió, estem a les principals xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram…) i tenim el nostre propi diari digital, www.valors.org.

Tercera reflexió: sí, malgrat el que diguin alguns puristes, cadascun d’aquests mitjans, d’aquests estris comunicatius, fa el seu servei en la tasca de reflexionar al voltant dels valors. És més, a vegades, un tuit molt ben treballat és allò que permet accedir a una reflexió profunda i potent penjada al nostre diari digital, on també tenim col·laboradors específics.

Tots els nostres suports comunicatius són actualment en català. Però segur que ben aviat obrirem nous espais de difusió en altres llengües que ens permetran connectar-nos a altres públics i a altres xarxes de pensament i de col·lectius interessats en aquesta temàtica. I segur també que anirem desplegant aquest projecte que ens té el cor robat en altres formats, impensables ara mateix. No tenim por, de provar-ho, perquè al llarg d’aquests 200 primers números hem construït –ara ja sí– un projecte singular, innovador, que té una comunitat que l’empenta internament i externament i que el projecta amb força cap endavant, cap al futur. Ens hi acompanyeu?

Joan Salicrú

Eclipsi de Pau?

Vivim amb tota una història catalana de la pau a les espatlles, i malgrat les 53 guerres que ara cuegen per tot el món, som també conscients que ja l’any passat 37 processos de pau procuraven ser-hi «hospitals de campanya». L’anhel d’un cristià o una cristiana a Catalunya, podria ser un altre que recolzar la pau?

En canvi, tot d’una ve una guerra al nostre continent. No és pas més propera que la de Mali, per exemple. Ens veiem bombardejats per imatges extremes, com les de totes les guerres. I la llum de la pau s’esmorteeix, talment un eclipsi. Les persones que dubtaven, proclamen ara obertament el contraatac armat, i fins i tot les cristianes i pacifistes semblen dissimular el que han après sota la catifa, i acceptar resignats l’enviament d’armes… perquè si no, «què s’hi pot fer?»

En aquest breu article no parlaré de geopolítica, perquè aquesta és la temptació de la gran majoria de debats que s’han obert al respecte: «l’espectacle» de les estratègies militars fascina les societats. Tampoc puc desenvolupar-hi les causes del conflicte d’Ucraïna, encara que assumint clarament qui és l’agressor i qui l’agredit, després de dècades d’armar els països fins a les dents –tant els de l’OTAN com Rússia–, és evident que els conflictes no es volen resoldre amb el diàleg. La guerra es prepara, i la pau es prepara, depèn de nosaltres què volem per al futur.

M’interessa molt més subratllar quelcom que els cristians hem rebut: el tresor de contemplar un Déu que està contra tota guerra perquè estima cada criatura, i per tant cap guerra pot ser anomenada «justa»: és un fracàs per a la vida, per més que durant tantíssims segles i encara ara en el Catecisme de l’Església Catòlica aparegui a vegades com a «justa» (recordem que també s’hi acceptava la pena de mort fins que el 2018 el papa Francesc finalment va canviar-ho!). Aquest Déu l’hem vist en Jesús de Natzaret, i la seva vida sencera, passió i mort, parlen de pau i noviolència, a la qual fins i tot ens hi convida amb tres exemples inspiradors: l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla. La revelació d’una eficàcia noviolenta encaixa amb les conclusions dels pacifistes no-creients: la noviolència s’ha aplicat en centenars de conflictes internacionals, assolint el doble d’efectivitat que aplicant-hi violència, com demostren Maria Stephan i Erica Chenoweth. La pau és el camí, no és sols l’objectiu.

Per què, doncs, cristians i cristianes que avui defensem l’opció pacífica som titllats d’ingenus? «Jesús no ho faria, però què podem fer, si no?», o bé «No s’ha aplicat a gran escala, cal reservar-ho al terreny personal». Coneixem la història de la noviolència? Sense una conversió noviolenta és impossible fer de la pau un camí, perquè acceptem el discurs de que la violència pot posar punt i final a un conflicte, i això mai és veritat. Déu té tota la perspectiva de la història, i no revelaria ingenuïtats. A més de fugida i represàlia, també hi ha la noviolència. Ara bé, si es criden els bombers quan la casa està a punt d’esfondrar-se, és culpa seva que sigui ben difícil salvar-la?

Deixeu-me plantejar aquí algunes idees per al compromís per la pau: tens diners en una banca armada? Canvia’ls a banca ètica. Si no vols que amb els teus impostos Espanya segueixi sent el 7è exportador mundial d’armes, pots fer objecció fiscal. Aprèn la noviolència de la història per saber proposar alternatives eficaces a petites i grans violències, i practica la noviolència personalment o en grup. Com eduques i lideres? Amb forces de pressió o bé d’atracció? Castigues, o bé practiques justícia restaurativa? Quins espais facilites perquè expressin com se senten? Descanses mirant pel·lícules o videojocs de violència? Quina és l’última norma injusta que has desobeït? Has empoderat els vulnerables del teu entorn? Podries analitzar els noms de carrers i estàtues del teu voltant, i proposar a l’ajuntament canviar els referents per altres de no-bel·licistes? Podríem canviar el currículum educatiu perquè a més de la història de les guerres també s’hi ensenyi la història de la pau i la noviolència, amb els seus grans referents?…

I així un llarg etcètera, perquè la creativitat vers la pau no té límits. Art, símbols, accions, vides senceres que parlen de pau al voltant nostre, i fan llum arreu. Una llum que segueix brillant, malgrat els eclipsis.

Joan Morera

Preparar la pau

Ens espanta i horroritza la guerra d’Ucraïna, no ens imaginàvem que una guerra d’expansió imperialista com aquesta pogués tenir lloc a Europa, veiem molt de prop tota la crueltat que comporta, ens venen dubtes de tota mena sobre com cal reaccionar-hi, ens fem preguntes sobre quines actituds i accions dels països occidentals han contribuït a l’esclat d’aquesta tragèdia (tenint clar, això sí, qui és l’agressor i qui són els agredits)…

Aquests sentiments i dubtes els anirem arrossegant, i no només mentre duri la guerra sinó també després, quan s’hagi acabat. I estarà bé que sigui així.

Però en tot cas, sí que hi ha una cosa que ens hauria d’haver quedat clara i que hauria de ser un compromís ineludible per a qualsevol persona de bona voluntat i, amb més raó, per a qualsevol cristià. I és que vivim en un món que no es dedica a preparar la pau, com seria propi de persones honestes i civilitzades, sinó que es dedica, més aviat, a preparar la guerra amb tota mena de mitjans: la fabricació d’armes i l’immens negoci que mouen, la irresponsabilitats dels dirigents polítics que escalfen o refreden conflictes en funció dels interessos més primaris dels seus països o dels interessos encara més primaris de la seva pròpia popularitat, la submissió de gran part de la població mundial a la tortura de la fam, de la violència i de la impossibilitat de poder viure una vida digna, el rentat de cervell que la cultura dominant promou per tal de normalitzar la competitivitat sense escrúpols, l’individualisme al qual no li interessa gens el que els pugui passar als altres, o la forma d’afrontar els conflictes pel sistema de cridar més que el contrari…

Davant d’això, cal promoure amb totes les energies i mitjans la cultura de la pau. Cosa que comporta tenir com una de les nostres principals prioritats el combat contra tot allò que prepara la guerra. És aquesta una tasca imprescindible.