Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar en els noms, sota les fotografies.

Josefina Ramos, des de Ciutat Meridiana

Emili Ferrando, formant-nos per al compromís social
Ramon Franquesa, amb la marea pensionista
Martín Gomis, nascut a Senegal i militant de la GOAC
Aura M. Sánchez, defensant els drets de les treballadores de la llar
Josep Lligadas, grans notícies de Dorothy Day
Maribel Pou, Cristians de Pobles i Comarques
Fran Viedma i els 75 anys de la HOAC
Sergio Morán, vetllant per la salut laboral
Quico Ràfols, periodistes en precarietat laboral
Marc Collado, des de la cimera de Glasgow
Elisabeth Díaz, a Trinijove
Meritxell Sánchez Amat, metgessa de família
Antonio Javier Aranda, la Pastoral del Treball a Espanya
Rafael Allepuz, Persones i treball

Natxi Flores i els drets dels infants

Pastoral Obrera de Catalunya

L’enreixat

HORITZONTALS

  1. Poble on el 23 d’abril de 1521 tingué lloc la batalla decisiva entre les tropes de l’emperador Carles V i les de la Junta de Comunidades de Castilla. Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

2. Relatiu o pertanyent a l’ili, a la regió coxal. Dic de memòria un text en veu alta.

3. Dones de Líbia. Al revés, participi del verb romandre.

4. Primera lletra. Primera lletra. Ajuntats. Domini a internet de l’estat micronesi de Nauru.

5. Gènere audiovisual que combina el documental i la sèrie de ficció. Al revés, interjecció que es fa servir per cridar l’atenció d’algú.

6. Nom de dona. Parir gatets i gatetes.

7. Soroll d’una cosa que s’esclafa. Ciutat del País Basc. Conjunció copulativa.

8. Primera lletra, doble. Primera lletra una altra vegada. Operació de triar.

9. Símbol químic del nitrogen. Al revés, pell de guineu adobada per a servir d’abric. Internet Information Services.

10. M’equivoqui. Posat en el to just.

11. Qualitat de nu. Instruments.

12. Part superior del cos humà. Tanca d’una porta o una finestra formada per llistons plans o làmines horitzontals que s’enrotllen.

VERTICALS

  1. Natural de Viladecans.

2. Darrera porció de l’intestí prim. Recipient ventrut que s’utilitza per cuinar. Desfilada de Carnaval.

3. Acció de beure, especialment un got de vi. Al revés, es queda sense una determinada cosa.

4. Poema narratiu o líric medieval. Animals d’un determinat tipus de primats.

5. Al revés, ciutat valenciana. Primera lletra. Partit que va fundar Manuel Fraga Iribarne.

6. Indicatiu de conductor novell. Proves que en aquestes èpoques de covid es fan amb una notable freqüència. Segona vocal.

7. Les dues lletres finals dels infinitius de la primera conjugació. Al revés, marca de cotxe. Lletra final dels infinitius de la primera conjugació.

8. Tornaries una cosa a algú.

9. Proteïna present a la llet i al formatge. Faci niu.

10. El punt més elevat d’una muntanya. Símbol químic del nitrogen. Població del Maresme.

11. Falta de to muscular i de vigor. Ajeus, poses en posició horitzontal.

12. Et desplaçaries corrent. Que té salut.

LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT

Un retaule que parla. El miracle del Miracle

Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021

I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.

Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.

El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.

El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.

Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.

Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!

Mercè Solé

Enganxada al Paraulògic

Doncs sí, soc una de les persones enganxades al Paraulògic… Em distreu, em permet d’aprendre paraules (moltes de les quals mai no arribaré a utilitzar, segur), em fa pensar…

Trobo que està bé que només hi hagi un joc al dia… No permet una addicció extrema… Esclar que jo, coneixent-me, m’ho he limitat a intentar arribar a la meitat dels mots en cerca… Ja en tinc prou…

I després m’agrada posar-ho en comú al vespre, a casa, i descobrir com junts podem més, augmentar les troballes amb esperit de cooperació… i veure com en són de diferents els nostres mecanismes mentals, com ens complementem…

Aquest punt cooperatiu és el millor del meu dia amb el Paraulògic!

A jugar sense obsessions i optant per la cooperació i no la competició!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

30 de desembre: Pasqua de Resurrecció!

DIJOUS SANT: 9 d’abril (de 2020): celebració austera a la catifa de casa davant del televisor i combregant amb un tros de pa de motlle. Francesc ens recorda, i així ho medito, Jesús en mi a l’eucaristia, el servei com a meu compromís pel Regne i la unció dels preveres, de totes les (persones) cristianes i la meva. Em ressona encara la impactant imatge d’un solitari Francesc a l’atri de Sant Pere del Vaticà en oració multitudinària del 27 de març: “La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats.”

DIVENDRES SANT: Més d’un any després, el 31 d’agost sento por a la reincorporació; aquell dia m’exploten els records dels últims dies d’en Jose, el sogre, la fugida de Saigon, el confinament a una no-llar, el trasbals econòmic familiar, la solitud laboral del 2020/21, la mort sobtada del cosí Miquel, la incertesa en el futur, i la decepció d’una tornada desitjada que no acaba mai d’arribar; la directora m’anima i el dia 2 m’hi atreveixo. Divendres 10: la doctora em recomana uns dies de prova, ja amb nois i joves a l’aula. Dissabte 18: setmana superada però 48 hores de llit i sofà. Dimecres 22: cita d’urgència amb resultat d’Incapacitat Temporal.

Trobo que em falta energia, sento que m’irrito fàcilment, he perdut confiança i espontaneïtat, rendeixo menys, em costa concentrar-me, ploro per res. De vegades em sento frustrat, estic inquiet i m’amoïno, tinc pensaments negatius, he perdut interès en algunes coses. Portes tancades, relacions en stand by, la situació econòmica, sanitària, social que ens ha portat la pandèmia tampoc no hi ha ajudat. La meva creu (Mt 10,38), la més pesada que m’ha tocat de portar a la vida, la separació obligada dels meus, per gairebé 2 anys. Però vaig descobrint altres creus menors en diversos dols no ben tancats al llarg dels últims anys: trencament de la il·lusió d’una vida en tiếng Việt, i alguns altres de laborals, de carisma i eclesials.

DISSABTE SANT: M’han reanimat les pastilles, una vida més lenta, trobades diverses del Postgrau d’Acompanyament, amics, familiars, la Naomi i els passejos amb l’Olaf, la pregària, els molts contactes virtuals amb ell, algunes noves relacions… I m’ha donat aquella altra estabilitat necessària, la tasca professional i propera del meu equip directiu, les doctores, la psiquiatra, l’empresa, la mútua i la Seguretat Social. Dijous 8 de desembre, a parer de la llei i els entesos rebo l’alta laboral. Una possible i consensuada en parella reducció horària em dona ales a poder-me reincorporar al ritme laboral i social. Tot això i la fe madura apresa de Jesús que m’adono tenir, m’han revifat suficientment. Intento mantenir l’esperança, però la veritat és que em costa veure un futur clar.

DIUMENGE DE PASQUA: 30 de desembre, terminal 1 de l’aeroport del Prat, a prop del migdia: aterren en Jordi i el Milo; 10 mesos amb un i 22 a l’altre sense tocar-nos, olorar-nos, sentir-nos… Finalment ens trobem a casa tots quatre, emparat i enfortit pels més propers, com veritable família. Ara sí que construirem llar. Ara sí, per mi ja és Pasqua i rebo amb joia el missatge Urbi et Orbi d’abril de 2021: “Enmig de les nombroses dificultats que travessem, no oblidem mai que som guarits per les nafres de Crist (cf. 1Pe 2,24). A la llum del Senyor ressuscitat, els nostres sofriments es transfiguren. On hi havia mort ara hi ha vida; on hi havia dol ara hi ha consol. En abraçar la Creu, Jesús ha donat sentit als nostres sofriments. I ara preguem perquè els efectes beneficiosos d’aquest guariment s’estenguin a tot el món”.

Bona Pasqua!

Sergi Bernabeu Paniello

The chosen. Una sèrie televisiva sobre Jesús

Em vaig posar a mirar-la perquè una amiga em va demanar el meu parer sobre aquesta sèrie, que podeu veure gratuïtament aquí, o a través d’una APP que us podeu descarregar gratuïtament. La veritat és que m’hi vaig posar amb una certa prevenció. És una sèrie nord-americana que funciona al marge de les grans cadenes, es finança –diuen– amb l’aportació voluntària de moltes persones, té el seu origen en una comunitat protestant i he llegit que compta amb l’assessorament d’un rabí i d’un prevere catòlic. L’original és en anglès, però es pot veure subtitulada en castellà.

He de reconèixer que m’està agradant molt. La sèrie preveu set temporades, de les quals només se n’han rodat dues i cadascun dels episodis se centra en un fragment dels evangelis. No pretén seguir una línia cronològica. Cada capítol es pot veure com una unitat i té la gràcia de posar en evidència els lligams d’alguns episodis amb textos de l’Antic Testament. Hi intervenen actors poc coneguts, que aporten frescor i que eludeixen l’ensucrament propi de tants pèplums bíblics. Em sembla que són molt fidels als textos, amb algunes concessions per la dinàmica dramàtica, i amb sentit de l’humor. Sap apropar al món contemporani el text dels evangelis: els jocs polítics de poder i de gelosia entre romans o jueus que converteixen Jesús en un projectil en els mutus atacs; la cruel exclusió de pobres i malalts; l’aprenentatge dels deixebles i el seu desconcert. Criden l’atenció aquest Mateu publicà amb trets d’Asperger i aquest Pere que se les pensa totes, no sempre per a bé. I és encantador l’episodi de Jesús amb els infants.

Crec que és molt recomanable per a grups de catequesi o d’estudi bíblic de qualsevol edat. Dona per a bons debats i ajuda a aprofundir en textos que sovint de tan sentits ens diuen menys del que caldria.

Mercè Solé

Salvador Cristau, nomenat bisbe de Terrassa

El dia 5 de febrer és previst que el bisbe Salvador prengui possessió de la diòcesi de Terrassa com a titular, tot i que ell havia manifestat que no en volia ser. Fins fa poques setmanes bisbe auxiliar i darrerament administrador apostòlic. Val a dir que el seu nomenament és l’opció que semblava més natural i ràpida -jo així ho veia- tot i que no és habitual que l’auxiliar esdevingui titular de la seva diòcesi. De perfil conservador, Salvador Cristau i Coll (Barcelona, 15 d’abril del 1950), va estudiar al Seminari Major de Toledo i a la Facultat de Teologia de Burgos, on diuen que aquells anys s’hi impartia una docència més ortodoxa. Fou ordenat prevere per Marcelo González Martín a la Catedral de Toledo el 12 d’octubre del 1980. Al cap d’uns anys retornà a Barcelona amb tot un esplet de capellans allà ordenats, entre ells el seu predecessor a Terrassa, que s’incardinaren a Barcelona en temps de Ricard Maria Carles, el qual els repartí càrrecs rellevants alhora que va marginar els que provenien de l’època de Narcís Jubany i Arnau de qui el 26 de desembre hem commemorat els 25 anys de la seva Pasqua.

El bisbe Salvador és acceptat per bona part dels fidels terrassencs, també amb reserves per a d’altres. Benvingut sia en la confiança que maldarà per una Església viva en la línia franciscana i més genuïnament evangèlica: al costat dels més vulnerables i una gestió sinodal (més democràtica) renovant la cúria en aquesta línia que fa anys que molts esperem. En resum, confiem que farà de pastor i escoltarà tothom sense exclusions.

Li demano un cop més senzillesa en la vestimenta litúrgica. ¿Cal emprar –com en la darrera inauguració dels pessebres– les capes pluvials que tan agraden a certs grups eclesials? ¿Cal l’ús de la mitra i el bàcul fora de les grans solemnitats? ¿Cal lluir el pectoral, l’anell, el solideu que mai està quiet ? ¿Cal el collet alçat? No em sé imaginar aquests distintius en el nostre mestre Jesús de Natzaret, ni en tants d’altres bisbes d’arreu del món que s’han distingit per la seva proximitat a la ciutadania, al poble de Déu. La distinció ha de ser el testimoni, l’estil de vida, l’acció social com a creients, la pietat i la misericòrdia. La defensa de la justícia i de la veritat que no és subjectiva sinó ben objectiva tant si parlem de les persones com dels pobles i també del país, la pàtria que ens acull i en la qual vivim, Catalunya tan menystinguda, escarmentada i esquilada injustament i barroera. No us faci por reconèixer la situació del nostre país i treballar per aconseguir la normalitat en el marc de les institucions d’Europa i del món.

Al costat de molts d’altres jo voldria, si és possible, un bisbe profètic, avançat en el temps, no a remolc dels fets, un bisbe que donés suport incondicional i fefaent a aquesta Església dels marges, de les dites comunitats de base –avui gairebé dissoltes a Terrassa– per la marginació a què han estat sotmeses els darrers divuit anys. Són molts els decebuts per la poca delicadesa, ignorància de fet, que han rebut, sortosament no de tots els agents pastorals però sí d’alguns càrrecs significatius que passaran a la història per l’ús i abús de poder. Són massa feligresos que s’han esborrat de la família eclesial i han perdut la il·lusió que els va desvetllar el Concili Vaticà II i el de la Tarraconense. Això és una ferida que caldria curar, si hi som a temps.

Al bisbe Salvador i als curials els agrairia que parlessin amb tothom, no només amb els sectors més tradicionals, massa sovint coincidents amb els més allunyats del franciscanisme romà. No es tracta de salvar la missa dels diumenges, es tracta de transmetre la Paraula, el Verb fet carn viva entre nosaltres en els qui dormen al carrer, en els que són foragitats de casa seva amb tota la família, en els pidolaires, en les dones vexades, en tota la munió de fills pròdigs que “han marxat de casa” –de l’Església vull dir– alhora que l’han ocupat les mal anomenades forces vives, que sincerament penso que són forces mortes. Deixem les portes obertes i les finestres perquè hi circuli lliurement i a desdir l’Esperit Sant que ens anima i la fe que ens esperona a actuar en aquest món de massa llàgrimes. Hem de fer fora tots els mercaders del temple i el nostre temple és el món i són les persones. La feina l’hem de fer tots, vos com a bisbe i capdavanter i nosaltres també, com a seguidors del Mestre que només n’hi ha un, el Senyor.

Una abraçada, Salvador, i el desig que, amb la força de l’Esperit i la complicitat d’una Església diocesana inclusiva, es faci realitat tot allò que cal per ser testimonis vius de Jesús. No hem de témer els canvis, ja sabem que la fe mou muntanyes i és veritat.

Josep-Maria Font i Gillué

Memòria subversiva: Santa Càndida Maria de Jesús

Tornem avui a fer memòria d’una d’aquelles dones que, per a molts i moltes de nosaltres, són desconegudes perquè queden relegades a la llista de fundadores de congregacions que desconeixem perquè no són a prop de casa nostra, com és el cas de Juana Josefa Cipitria y Barriola, nascuda a Andoáin l’any 1845 i que va morir a Salamanca l’any 1912.

Els records incideixen en la vida de les persones. Des de la perspectiva teològica, en aquests records hi ha continguda la saviesa profunda que prové de la comunió dels Sants. I fem memòria d’aquesta segona meitat del segle XIX, en la qual ens trobem amb un nombre de fundacions de congregacions religioses, fonamentalment femenines i de variada finalitat, que responen a les necessitats més pregones del moment: educació, caritat, assistència social, hospitalària, catequesi…

Aquestes noves fundacions són liderades, des d’una profunda espiritualitat, per dones extraordinàries en l’acció apostòlica, donant resposta urgent a una realitat que clamava. Una d’aquestes dones és santa Càndida Maria de Jesús, nom que va prendre en entrar en religió, fundadora de les Filles de Jesús, la missió de les quals és l’educació catòlica dels pobles, especialment de la infantesa i joventut femenina, en l’Església. Ella, basca de naixement, pertanyia al col·lectiu de dones propi de l’època: és de família pobra, no sap ni llegir ni escriure, ja que l’escolarització era molt escassa i l’analfabetisme molt alt, especialment entre les nenes i, a més a més, s’ha d’afegir que no comprèn ni parla el castellà. Treballa per encoratjar el bé i això la porta a experimentar la humiliació. Una humiliació que no la victimitza, ni l’enfonsa en la impotència. Supera la subordinació del patriarcat, induït tant per homes com dones, d’aquells que n’esperava el suport. La seva resiliència està en el propi poder del coneixement, que té per experiència, de la seva dignitat com a filla de Déu, que li permet sobreposar-se a tot abús.

Un exemple d’això fou l’elaboració de les Constitucions de les Filles de Jesús (CFI) i les seves diferents aprovacions. Càndida Maria de Jesús les elaborà amb consciència clara de la seva experiència, mirant sempre davant de Déu per a reconèixer espiritualment aquells textos del sumari de les Constitucions de Sant Ignasi, en les quals hi veia reflectida la seva pròpia percepció espiritual, i fins i tot hi afegeix les seves experiències originals. En aquest temps, encara no s’entén bé del tot el nou fenomen de les congregacions que tenen Superiora General, l’exercici de govern de la qual restava força a la intervenció directa del bisbe diocesà sobre la seva congregació, cosa que permetia deixar la pròpia empremta de la Superiora General.

Aquest canvi és important perquè, respecte a les dones, en aquest segle dominava la creença de la inferioritat femenina: la falta de capacitat orgànica y funcional del seu cervell els impedia enfrontar-se amb grans tasques mentals. I, per descomptat, se suposa que les dones estan mancades d’aptituds per a exercir qualsevol càrrec directiu. El seu destí manca de significació individual, sempre referida al pare, l’espòs, els fills barons o bisbe, en el cas que ens ocupa.

Càndida Maria de Jesús, que era respectuosíssima amb els seus superiors, preveres i molt especialment amb el seu prelat, fou inflexible en tot el que concernia al canvi de les Constitucions i a les faltes de què se les podia acusar. Aquest fet li va comportar lluitar contra aquells bisbes que volien imposar més regles, al mateix temps que va haver de patir la incomprensió de les germanes que es posaven de part dels bisbes que hi van intervenir.

Quan va arribar el moment de l’aprovació per part de la Santa Seu, Càndida Maria manifestà una gran llibertat i dignitat; sentint-se legitimada per Déu, viatjà a Roma per salvar les citades Constitucions, les quals havien de ser l’expressió de la vivència espiritual de l’Evangeli, i una guia de l’experiència evangèlica per a totes les germanes, cosa que, als seus ulls, es trobava en greu perill. L’energia de l’Esperit no la va abandonar mai.

Fou reconeguda, pel sentit comú espiritual dels que l’envoltaven, com una persona significativa per a les seves vides. El seu nom es recorda com una benedicció, un acte de resistència, una crida a l’acció, un estímul per a la fidelitat.

Belén Brezmes Alonso (ATE) Valladolid

La força del Nadal

Per poc que hi estiguem atents, els dies prenadalencs i nadalencs ens permeten de viure una colla de bones sensacions, i ens fan experimentar la gran riquesa cultural, tant popular com sàvia, que el Nadal ha generat en els nostres països europeus i la potència humanitzadora que aquesta festa i aquesta riquesa cultural comporta.

I, veient això, un no pot deixar de pensar, posem per cas, en com n’anava de desencaminada la comissària europea d’Igualtat, Helena Dalli, quan demanava que els organismes públics no felicitessin el Nadal sinó, simplement, “les festes”, per evitar incomoditats als no cristians. I com en van de desencaminades les escoles que han expulsat de les seves aules qualsevol referència al Nadal i al que representa.

I no, no em queixo perquè això signifiqui menystenir les arrels cristianes d’Europa. Per mi, el problema greu no és aquest. El problema és que amagar el Nadal és, per als qui l’amaguen, negar-se a fruir de la immensa riquesa cultural que comporta i la potència simbòlica que conté, més enllà del seu sentit específicament religiós. I per als qui són víctimes d’aquesta ocultació, sobretot les generacions joves i també la gent vinguda de fora, negar-los la possibilitat de conèixer tota aquesta riquesa cultural i, si volen, fruir-ne. I encara podríem esmentar unes altres víctimes, la gent gran per a la qual aquesta tradició cultural i religiosa els evoca un munt de coses agradables.

I aquí no puc deixar de recordar una taula rodona sobre laïcitat a què vaig assistir, en la qual un dels participants reivindicava eliminar totes les festes religioses, patriòtiques o de qualsevol altra mena, i celebrar només diades dedicades als Drets Humans. Déu meu, quina cosa més eixarreïda que ens quedaria.

Perquè aquí hi ha, clarament, la voluntat de fer desaparèixer, en nom de la igualtat, qualsevol cosa que comporti cap mena d’emoció vital. Tot ha de ser asèptic, neutre, que així no es molestarà ningú.

Per això ara, també, per exemple, en un altre nivell, s’està promovent fer desaparèixer l’expressió “llengua materna” i substituir-la per expressions com ara llengua inicial, o llengua primera. El motiu: perquè llengua materna no és una expressió que abasti tots els casos possibles i perquè també, potser, té un tuf sexista.

O sigui que del que es tracta és de prendre-li a la llengua materna la punta d’emoció que aquesta manera de designar-la comporta, per passar a burocratitzar-la i convertir-la en un nou producte de la galeria de la vida sense ànima. Entenent ànima no amb cap significat religiós, sinó amb estricte significat civil.

I no. No hi ha dret a liquidar tot allò que tingui alguna connotació emocional i buscar només formulacions neutres i vitalment i emocionalment seques. Certament, l’expressió llengua materna, presa literalment, és un terme científicament imprecís. Però, ¿on està escrit que hàgim de parlar sempre amb termes de total puresa científica i sense cap connotació no científica?

Deixeu-me posar un exemple. La paraula boqueria ve de boc, i inicialment volia dir un lloc on es venia carn de boc. Després va passar a significar carnisseria en general. I ara ens trobem que hi ha un mercat de Barcelona que és conegut com a Mercat de la Boqueria on venen de tot. Em pregunto: ¿caldrà canviar-li el nom al mercat, per ser fidels al sentit precís i original de les paraules? ¿Oi que això no se li acudiria a ningú? Doncs, amb aquest mateix criteri, ¿no es poden acceptar coses tan òbvies com que el Nadal, més enllà del seu sentit estricte i originari, vol dir el conjunt d’aquestes festes de final d’any, se celebrin com se celebrin? ¿O que la llengua materna, més enllà del seu sentit literal, vol dir la primera llengua que aprèn un infant?

Però és que a més, en el cas del Nadal, cal recordar que aquesta paraula, de fet, no es va inventar per parlar del naixement de Jesús, sinó que originalment es referia al “Natalis Solis Invicti”, el Naixement del Sol Invicte que celebraven els romans. Els cristians la van agafar i la van aplicar al naixement de Jesús. O sigui que és una paraula que està més enllà d’una cultura i d’una religió concretes. I amb ella, s’han generat una immensitat de sentiments, emocions, històries i creacions humanes molt valuoses. ¿Com és possible que ara es vulgui fer desaparèixer aquesta paraula de l’espai públic col·lectiu?

No, no anem bé. No anem bé amb aquesta voluntat de reconstruir el món a base de menysprear tota la cultura que portem acumulada, i de crear des de zero una vida sense ànima, asèptica, burocràtica, sense el cabal d’emocions que ens ajuden a viure. Quin món més gris i més trist que volen imposar-nos!

Josep Lligadas

Prendre partit


El dia 20 de Juny del 2017, el papa Francesc va peregrinar al poblet de Florentí de Barbiana, per homenatjar a qui en fou mestre i capellà durant tretze anys: Lorenzo Milani.

La premsa en va parlar, però el gest, amb una volguda càrrega ideològica, va quedar com un comentari anecdòtic, superficial. Una notícia més…

Estic convençut que la voluntat de Francesc era profunda. Amb aquella visita volia parlar en veu alta. Ho feia a través del llenguatge simbòlic. Ja sabem que aquest papa, no ho té gens fàcil per fer-ho amb un llenguatge més directe.

Amb aquell gest senzill, es dirigia a les persones responsables de les escoles. Sobretot de les escoles cristianes.

Ara que ja han passat més de tres anys i en falten dos per a la celebració del centenari del naixement del mestre de Barbiana, és un bon moment per recordar-lo.

Qui era, Lorenzo Milani? Què volia dir el papa amb aquella visita?

Milani va ser vicari durant set anys de la parròquia de San Donato, a Calenzano, allí, «en una sala immensa de la rectoria, amb bancs vells de l’Església, amb una paret pintada de negre que feia de pissarra i amb una ampolleta de tinta a disposició de tothom, va iniciar una escola per a nois i noies de 14 a 25 anys, una edat propícia per a la formació de l’esperit crític i per la discussió de la realitat immediata». (1)

El poder establert, civil, militar i eclesiàstic, no veia amb bons ulls la feina que s’hi feia. Dotar de cultura i capacitat critica els pobres no sempre ha estat ben vist pels que manen.

La seva constància i tossuderia va acabar amb una ordre del bisbe, traslladant-lo a Barbiana. Un poble de menys de 100 habitants, sense telèfon, ni llum, ni carretera, amb una escola pública que no oferia cap condició, amb llargues temporades tancada pel fred. L’educació dels pobres del món rural no preocupava ni importava.

El seu trasllat pretenia ser un exili (2). Volien apagar la seva veu. Milani, però, la va amplificar, ajudant a pensar i escriure i animant a parlar els seus alumnes.

En el minúscul poblet de Barbiana, eren els anys 60, a poc a poc, sense fer soroll va iniciar una escola molt especial. Una escola a temps complet, sense dies de festa ni horaris. Una escola sense exàmens, sense aprovats ni suspensos. Una escola on hi destacaven tres pràctiques pedagògiques de molta profunditat: la lectura del diari a classe, convidar persones alienes a l’escola a fi que es deixessin preguntar per tot l’alumnat, i l’escriptura col·lectiva.

Dos textos emblemàtics, el primer fruit d’aquesta darrera pràctica, ens serveixen d’exemple per entendre més a fons algun aspecte de la ideologia que sustentava l’escola.

Eren textos profunds, que no només tenien sentit en el context escolar. Eren escrits compromesos, dirigits al món. Escrits, fruit de moltes i moltes hores de reflexió, discussió i cooperació.

Segurament el més conegut és «Carta a una Mestra», un document que es va acabar publicant, esdevenint una referència important en la història de la pedagogia.

CARTA A UNA MESTRA

D’aquest llibre en destaco un fragment (3), extret de la traducció catalana i seguidament hi faig una reflexió:

Aquesta ha estat la nostra primera trobada amb vosaltres. A través dels nois que no voleu. També ho hem vist nosaltres, que amb ells l’escola esdevé més difícil. Alguna vegada ve la temptació de treure-se’ls de sobre. Però si es perden ells, l’escola ja no és escola. És un hospital que cura els que estan bons i rebutja els malalts. Esdevé un instrument de diferenciació cada vegada més irremeiable.I vosaltres us atreviu a fer aquest paper en el món? Aleshores crideu-los de nou, insistiu, torneu a començar des del principi, malgrat que hàgiu de passar per boigs.

Val més passar per boig que no pas ser instrument de racisme.

I a nosaltres, ens diuen els alumnes de Barbiana i el papa Francesc ens ho subratlla: I nosaltres ens atrevim a fer aquest paper en el món?

Acollim els nois i noies que ningú vol… Els pobres… Els darrers… Els migrants… Els que no poden pagar ni les excursions, ni els llibres ni el teatre?

No serà que entenem l’escola com un sistema mercantil, explícitament selectiu i meritocràtic, al servei de qui pot pagar o té un entorn propici? Un sistema que permet dir que els guanyadors, ho són únicament pel seu esforç i dedicació, sense tenir presents altres factors, sovint socials, que estan fora del control de l’esforç personal?

Un sistema que menysté les persones igual d’esforçades, però menys dotades dels dons previs que una societat de mercat casualment valora més? (4)

No serà que sobren escoles als llocs on viuen les famílies acomodades i cal anar on hi ha els pobres? No per beneficència, sinó pel que han d’ensenyar-nos. (5) Que l’escola cada vegada més també ha de ser “un hospital de campanya” per a socórrer els ferits, per a recuperar els marginats i els descartats”. (6) Pensem-hi.

CARTA ALS CAPELLANS MILITARS

El segon text, també en forma de carta, escrit el 1965, dirigida als capellans castrenses de la Toscana que en un comunicat es mostraven contraris a l’objecció de consciència al servei militar. És una carta (Lettera ai preti militari) on es reflexiona sobre el concepte de Pàtria i els motius de les guerres, per contradir-los.

Cap diari catòlic s’atreví a publicar-la. (Feia poc que l’escolapi Ernesto Balducci, havia estat condemnat per defensar l’objecció de consciència). Només Rinascita, un setmanari comunista, ho va fer.

Tant el director de la revista com Milani van ser processats, acusats d’apologia del delicte per una associació d’excombatents.(7)

Milani es defensava així:

Les lleis no són ídols per adorar, sinó camins que cal perfeccionar. No es pot obligar cap mestre a dir que les lleis són perfectes quan té a les seves mans un grup de nois que poden millorar-les un dia no gaire llunyà. L’objector, en el fons, com tothom que desobeeix civilment i responsablement una llei, estima la llei més que els altres, que simplement l’obeeixen sense preocupar-se de millorar-la.

I nosaltres, què fem amb els nois i noies per ajudar-los a comprometre’s a millorar el futur de la societat un dia no gaire llunyà? A través de Milani, també ens ho pregunta el pastor de l’Església catòlica.

Som una escola reproductora del sistema o bé una escola transformadora? Una escola que fa massa olor de diners i en lloc d’unir separa.(8)

Som una escola que vol transformar la realitat consumista, capitalista, militaritzada (a través de les lleis que la regeixen), unes lleis que generen cada vegada més diferencies entre rics i pobres?

Acabo amb una reflexió final, del mateix Lorenzo Milani.

Va dedicada a qui prioritza tocar de peus a terra i creuen que les utopies se les emporta el vent.

ESCOLES PLENES

Insisteixen que escrigui un mètode, que els precisi els programes, les matèries, la tècnica didàctica.

Amb freqüència em pregunten els amics com ho faig per portar l’escola i com ho faig per tenir-la plena.

S’equivoquen de pregunta. No haurien de preocupar-se de com cal fer-ho per portar l’escola, sinó de com cal ser…

No es pot explicar en dues paraules! Cal tenir les idees clares respecte als problemes socials i polítics. No cal ser interclassista, sinó que cal prendre partit. Cal tenir l’ànsia d’elevar el pobre a un nivell superior. No dic ja a un nivell igual al de l’actual classe dirigent. Sinó superior: més humà, més espiritual, més cristià, més tot.

Pere Vilaseca
Moviment Educatiu Milani

(1) Del pròleg de Miquel Martí a "Carta a una mestra", Eumo Editorial.
(2) "Don Lorenzo Milani. El exilio de Barbiana". Michele Gesualdi. PPC
(3) Alguns dels alumnes més grans acompanyaven els més petits en l’aprenentatge, fruit d’aquesta experiència van intentar estudiar magisteri. No van superar els exàmens oficials. D’aquí en sorgeix aquesta reflexió. "Carta a una mestra", EUMO (1998). p. 14.
(4) Michael J. Sandel (2021), "La tiranía del mérito". Debate.
(5) Paraules del papa Francesc en el Congrés de celebració del cinquantenari de la "Gravissimum Educationis". 
(6) Discurs del papa Francesc en el jardí adjacent a l’església de Sant Andreu, a Barbiana, 20/6/2017 Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.
(7) Miquel Martí. "Lorenzo Milani Sacerdote y Maestro". Revista Educar(nos), núm 78.
(8) Paraules del papa Francesc als assistents al Congrés commemoratiu del cinquantenari de ‘Gravissimum Educationis’ Font: "Francisco y su llamada a una urgente autocrítica de la escuela". José Luis Corzo, Sch.P.

Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

Sinodalitat i estructures eclesials

El meu company Isidre em comenta que, en una trobada preparatòria del proper sínode que ha convocat el bisbe de Roma Francesc, el paperam que li han passat és enorme. A més s’ha de fer un document per a enviar-lo “més amunt” per tal que, posteriorment, es puguin recollir totes les propostes que es presentin als bisbes… En definitiva un procés llarguíssim, que pot esdevenir inoperant i, de fet, contrari a l’objectiu que es pretén: obrir nous camins, a partir de la vida, les idees i els desitjos de les comunitats, grups i parròquies de tot el món, perquè puguem ser “Església en sortida…”. Aquest procés suposaria una mena de “desactivació” del buf de l’Esperit, que abonaria les pors (conscients i inconscients) de molts jerarques.

Com a “dada anecdòtica” no deixa de ser veritablement curiós que les tasques pastorals de zones rurals de Catalunya que ja fa bastants anys estan realitzant cristianes de diversos pobles i comarques es “descobreixin” ara, com una mena d’avenç profètic extraordinari…!

A banda d’un utòpic model eclesial participatiu general (sempre complicat) i de l’interès de les persones de bona voluntat que volen (volem) una altre tipus d’Església penso que hi ha unes dificultats estructurals per a un canvi seriós dins la comunitat eclesial universal.

En primer lloc el poder de les cúpules, tant a nivell ideològic com econòmic (l’estat de Vaticà, la xarxa mundial de diòcesis, etc.); d’això en són molt conscients els poders polítics i econòmics d’arreu del món.

En segon lloc: la dogmàtica (Trento, Vaticà I). Cal tenir en compte que avui encara regeixen les afirmacions dogmàtiques del Concili de Trento (reafirmades pel Vaticà I): infal·libilitat del papa, etc. El Vaticà II no va fer cap document dogmàtic, encara que digués que el papa no podia dictaminar res sense el consens dels bisbes. Recordem la trista experiència de l’encíclica Humane Vitae i tot el que va suposar per als creients, especialment els de la comissió que hi havia treballat donant el seu parer i les recomanacions per a no dictaminar una normativa tancada, que podia crear problemes de consciència a les parelles creients…

Com a tercera dificultat: la jurídica (Codi de Dret Canònic). Mentre regeixi l’actual Codi un rector de parròquia és “amo” de la comunitat i dels béns de la parròquia… i, per tant, pot fer i desfer (el consell parroquial és consultiu). Els preveres, quan s’ordenen, han de signar el “jurament anti-modernista”…, etc. Aquest condicionament jurídic, de fet, crec que és el més important ja que, al capdavall, defensa els “poders constituïts” (la jerarquia) i/o els pot lligar de mans. En tenim bona mostra al nostre país, on el poder judicial està afectant al polític (i al mateix sistema democràtic).

I la darrera: els grups conservadors. En la mesura que tenen una quota de poder suficient (al qual, normalment, aspiren) marquen una línia que impedeix, directament o indirectament, qualsevol evolució cap una Església més oberta, participativa i “en sortida”… I aquí s’hi inclourien els seminaristes que es preparen per ser ordenats preveres (fruit, en part, d’una societat on els sectors més conservadors estan creixent).

Jesús Lanao

La setmana mundial de l’harmonia interconfessional

L’any 2010 les Nacions Unides van declarar la primera setmana de febrer com la Setmana Mundial de l’Harmonia Interconfessional entre totes les religions. L’objectiu és conscienciar sobre la necessitat que les diferents confessions i religions convisquin en un espai de diàleg. D’aquesta manera s’hauria d’augmentar la comprensió mútua, l’harmonia i la cooperació entre persones. Aquesta resolució afirma que el diàleg interreligiós i l’entesa mútua entre les religions constitueixen dimensiones fonamentals per a la cultura de pau i, per tant, encoratja als estats del món a donar-hi suport.

També serveix per ressaltar que, finalment, totes les religions, conviccions i creences inclouen valors com la pau, la tolerància i la comprensió mútua. Per tant, totes elles contribueixen a la cultura de pau que és imperativa per a les Nacions Unides. Aquesta setmana ha de servir també per fer créixer la col·laboració, dins les seves pròpies tradicions o conviccions, entre esglésies, mesquites, sinagogues, temples i altres llocs de culte arreu del món.

AUDIR és una entitat catalana no confessional (o, en tot cas, pluriconfessional). Aglutina i mobilitza persones de distintes tradicions religioses, espirituals i conviccions que treballen en connexió amb les principals organitzacions internacionals de diàleg interreligiós per afavorir el coneixement, el diàleg interreligiós i la cooperació entre les diferents tradicions religioses espirituals i conviccions presents a Catalunya, des de la perspectiva de la cultura del diàleg i de la pau. En aquesta xarxa de col·laboradors hi ha representants oficials, experts i, sobretot, membres de base qualificats.

L’AUDIR és membre fundador de la Iniciativa de les Religions Unides, una xarxa internacional d’iniciatives interreligioses de base. És membre afilitat a la Conferència Mundial sobre Religió i Pau – Europa i col·labora amb el Consell per al Parlament de les Religions del Món.

Els Grups de Diàleg Interreligiós i Interconviccional que promou AUDIR, durant aquest primera setmana de febrer o durant el mes de febrer organitzen diversos actes oberts i públics (celebracions, taules rodones, teatres i cinema-fòrum, concerts, xerrades…) per tal de visibilitzar i normalitzar la diversitat religiosa i espiritual del territori i possibilitar la relació entre les comunitats religioses i espirituals amb les entitats socials i culturals de la zona, els seus mitjans de comunicació local i les escoles.

Quim Cervera i Duran

La pregària per la unitat dels cristians

L’ecumenisme és un moviment que té com a objectiu treballar per la unitat espiritual dels cristians, actualment dividits en diferents Esglésies (catòlica, ortodoxa, protestant, anglicana i altres Esglésies cristianes més minoritàries). La tasca ecumènica s’orienta vers diferents fronts: el diàleg teològic, la mútua col·laboració en iniciatives a favor de la pau, el progrés i el bé comú; la formació bíblica, la necessitat de donar plegats testimoni de Jesús amb la nostra vida cristiana enmig d’una societat cada vegada més allunyada de Jesús; i la pregària.

L’Octavari de pregària per la unitat dels cristians té lloc cada any del 18 al 25 de gener. Aquesta Setmana, durant la qual arreu del món s’organitzen celebracions, pregàries i cultes ecumènics especials, vol ajudar-nos a buscar la unitat dels cristians durant tot l’any i disposa d’uns materials per cada ocasió.

El primer Octavari per la unitat de les Esglésies fou el 1908. Aquestes dates van ser proposades el 1908 per Paul Watson per cobrir el període entre la festa de la confessió de sant Pere i la conversió de sant Pau. Més endavant, cap a l’any 1935, aquest octavari esdevingué una iniciativa, ja com a pregària per la unitat dels cristians, nascuda a França. En fou promotor un capellà, Paul Couturier. S’hi sentí cridat en acollir els russos que en un fort corrent immigratori es refugiaven a França. El contacte amb aquests cristians ortodoxos, va donar peu a una forma de pregària en la qual poguessin convenir cristians de les diverses Esglésies.

El qui fou arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, sent encara bisbe de Sogorb-Castelló, l’any 1959 va promoure a la seva diòcesi aquesta pregària que, gràcies a l’aprovació diocesana que ell li atorgà, es divulgà per tot Espanya.

El Centre Ecumènic de Catalunya, amb estatuts aprovats l’any 1984, té el seus orígens en els primers assaigs de relacions de reflexió i pregària entre cristians iniciats l’any 1954. Compta amb afiliats anglicans, catòlics romans, protestants i ortodoxos de diverses denominacions. Aquest Centre tradueix al català i fa arribar a les diferents comunitats cristianes els materials per la Setmana de pregària per la unitat cristiana i, al llarg de l’any, també convoca trobades intercomarcals i interconfessionals d’estudi i de pregària. Publica trimestralment la circular Oikumene.

En diferents territoris arreu del món, comunitats cristianes evangèliques, anglicanes, ortodoxes i parròquies catòliques organitzen aquesta pregària, seguint, normalment algun lema cada any.

Quim Cervera i Duran

L’estel de la Sagrada Família

El proppassat dia 8 de desembre, el dia de la Immaculada, s’encenia l’estel que corona la Torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família. La més alta fins que la de Jesús sigui construïda. Una celebració litúrgica, una encesa retransmesa per TV3, actes variats al llarg d’uns quants dies van ser el marc de la inauguració del nou element que canvia el perfil de la ciutat de Barcelona.

I un cop més s’encetaven converses i debats. Si era fidel al disseny d’Antoni Gaudí, si la continuació de la construcció del temple calia, si continua sent necessària la seva finalització, si l’afectació d’habitatges veïns té sentit avui en dia, quan l’emergència habitacional és un dels problemes de la nostra societat…
Moltes qüestions… i molts sentiments que divideixen l’opinió pública i la ciutadania de Barcelona. Evidentment, no als turistes que troben un al·licient en la grandiositat i bellesa indubtable de la gran església de l’Eixample…

Us he de dir que jo no sé si la progressió constructiva de la Sagrada Família s’adiu amb el projecte gaudinià… Costa de creure que ell pensés en una estrella il·luminada com la que ara hem estrenat, però bé, els experts ja se n’ocupen de debatre-ho. Tampoc no sé si calia continuar-la després de la mort de l’arquitecte. Té una altra significació l’església memorial Kaiser Wilhelm a Berlin, però la seva conservació en estat de ruïna ens porta a recordar els greuges i el dolor de la segona guerra mundial, les seves víctimes, la injustícia de la guerra… No hagués pogut tenir un sentit mantenir-la inacabada? Era bonica com a somni incomplert, al·legoria de la vida que no controlem i de les històries iniciades i que no es poden culminar… Els humans no hauríem de creure que podem amb tot… i crec que des del cristianisme cal recuperar aquesta consciència de criatures, de vulnerabilitat, que ens remet a un Creador per Amor.
No m’atreveixo a dir com el fa poc traspassat Oriol Bohigas deia que la Sagrada Família era una vergonya mundial, o que el resultat li semblava cursi…

A mi em fascina la seva bellesa… Però el temple i la persistència per concloure’l em sembla una representació d’una Església poderosa i que ja no s’escau. L’Església de casa nostra ja no és la de la majoria ni hauria de ser la del poder d’altres èpoques. La nostra ciutat té espais religiosos grans que no s’omplen normalment. Tenim la catedral o la basílica de Santa Maria del Mar. El temple del Tibidabo i Santa Maria del Pi. Esglésies noves i antigues. Grans i petites.

En aquesta societat nostra tan secularitzada, em sembla que el paper de l’Església seria més coherent, més testimonial si acceptés fer un pas enrere en les grades del poder, per fer un pas endavant com a llevat en la massa, perquè les formes (tiares, bàculs, gestos patriarcals i imperials que sonen a passat…) deixessin pas a que només es veiés l’acollida, la humilitat, la denúncia, la germanor, el compromís, l’escolta… Tot allò que no llueix però que ens acosta a Jesús i a l’Evangeli…

Ah, i dos comentaris més sobre la inauguració de la torre. Què feia TV3 transmetent-lo en directe com si fos un espectacle? No ho vaig entendre gens! Potser sí, és que era un espectacle de cara més al turisme que al poble fidel…

I l’altre, segle XXI i una construcció que no ha acabat… No es podria pensar en algun sistema perquè no es passi fred? La pregària de Taizé que va tenir lloc dins de les activitats inaugurals de la torre de la Mare de Déu, el vespre de diumenge 12 de desembre, va ser preciosa, però dies després uns quants comentàvem el fred que hi havíem passat… En els països del nord d’Europa tenen resolt l’escalf dels feligresos amb calefacció als bancs, per exemple. Segur que la tècnica té algun sistema que permeti d’una manera sostenible i senzilla que qui va a pregar no hagi d’enconstipar-se… Si no, potser haurem de creure que s’ha pensat més en fomentar la visita dels forans que la viuen com un “marc incomparable” per a llurs fotografies que com un espai per trobar Déu i celebrar la nostra fe.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els tres Reis

Ja fa dies que van passar els Reis, i espero que a tots us van deixar bones coses. En justa correspondència, crec que el mínim que podríem fer seria parlar bé d’ells. Parlar-ne bé des del punt de vista lingüístic, vull dir. I ara us ho explico.

En català, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és aquesta: “Els Reis d’Orient són tres: el Rei blanc, el Rei ros i el Rei negre”.

En castellà, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és, en canvi, aquesta altra: “Los Reyes Magos son tres: Melchor, Gaspar y Baltasar”.

Farem bé, doncs, de donar a cada llengua allò que és seu, i així, quan parlem en català, no direm, per exemple, “els Reis Mags” o “els Reis Màgics”, sinó “els Reis d’Orient”. I, també en català, preferirem anomenar els Reis pel color més que no pas pel nom.

Apa, proposem-nos-ho de cara a l’any que ve.

Josep Lligadas

En la mort del capellà i historiador Casimir Martí

El 22 de novembre passat va morir el mestre, amic capellà i historiador Casimir Martí i Martí a punt de fer els 95 anys. Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1926, va ingressar el 1941 al Seminari de Barcelona. Va estudiar de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca de 1947 a 1952. El 1952 va ser ordenat capellà. L’any 1954 es va matricular a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Gregoriana de Roma i s’hi va doctorar l’any 1958 amb la tesi Orígenes del anarquismo en Barcelona.

Va escriure diverses obres històriques sobretot referents al segle XIX, el seu moviment obrer, les relacions entre Església i societat.

El 1963 es va encarregar de la pàgina religiosa a El Correo Catalán, sobretot explicant la celebració i l’aplicació del Concili Vaticà II. Va col·laborar amb les revistes Quaderns de Pastoral, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva i Pastoral Misionera, de la qual va ser director.

Va ser professor a la Facultat de Teologia de Catalunya (a la meva generació tots el recordem per les classes de marxisme) i a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials.

En una classe a la Facultat li vam demanar que ens vingués a parlar algun marxista-comunista (del PSUC) i així ho va fer, arriscant-se a la sanció de les autoritats acadèmiques. En altres moments delicats de la vida diocesana es va mostrar contundent i crític sense por de perdre-hi res. Per això va estar marginat per algunes autoritats eclesiàstiques. Ell seguia, malgrat tot, essent fidel a l’Església que estimava profundament i per això la volia menys poderosa i més a prop i al servei del poble.

El 1980 va ser nomenat director de l’Arxiu Nacional de Catalunya de la Generalitat. El 1991 es va jubilar.

Va promoure diverses iniciatives com el Congrés Cristianisme al Segle XXI, el Fòrum Teologia i Alliberament o la revista El Pregó i així va donar veu al clergat barceloní crític amb la línia pastoral del cardenal Ricard Maria Carles. 

Va ser un dels impulsors del Centre d’Estudis de l’ Hospitalet (CELH).

El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2019, el reconeixement de Fill Predilecte de Vilanova i la Geltrú que ja no va poder recollir per la delicada salut dels darrers anys de la seva vida. 

Del seu treball pastoral cal destacar el fet que el 1976 juntament amb el teòleg Josep M. Rovira Belloso, Júlia Alvarez de Toledo i amb l’ajut de comunitats religioses van fundar la parròquia de Santa Maria del Gornal de la qual va ser rector fins el 1992. Del 1992 al 2017 va seguir col·laborat a la parròquia fins que la malaltia no li ho va permetre.

Presentació del llibre de Casimir Martí Iglesia y sociedad en España (1965-2010), en la trayectoria de las revistas “Pastoral Misionera” y “Frontera”, el 25 de febrer de 2014, amb Josep Fernández Trabal, Quim Cervera, Josep M. Domingo, Armand Puig, Casimir Martí, Josep M. Rovira Belloso, Antonio Albarrán i Josep Casellas

Van iniciar una comunitat cristiana humil, oberta, senzilla, sense cap afany d’imposició, que no destaqués, que estigués al costat del poble, i dels més desafavorits. El principal punt de trobada de tota la comunitat fou l’Eucaristia (una el diumenge i una altra el dissabte, abans de la qual van ser fidels a preparar-la, partint de les esperances i patiments i fets del barri, per ser il·luminats per l’evangeli). Amb plena consciència, van fundar-la, dins d’una societat laica i plural, en un barri obrer. El que es dialogava a la preparació de la missa, esdevenia pregària i els punts fonamentals de l’homilia en la celebració eucarística. Les devocions religioses personals i familiars eren respectades però no promogudes per la parròquia. Donaven molta importància a la catequesi d’infants, a la visita als malalts i a la solidaritat amb els famílies més necessitades, i tot es vinculava amb el nucli evangèlic i celebratiu. En tota aquests tasca pastoral, van ser fonamentals, primer una comunitat de religioses Missioneres del Cor de Maria i més endavant una comunitat de Teresianes amb les quals Casimir Martí va comptar-hi i va afavorir i acompanyar en el seu arrelament al barri.

Als 25 anys de la parròquia vam escriure junts el llibre Santa Maria del Gornal. 25 anys (2001) on s’exposen les bases de la comunitat i la seva història.

El Casimir, amb la seva elegància, i respectuós amb la manera de fer de cadascú, acollia tothom, saludava amb el seu nom a les persones en entrar al temple i amb una memòria prodigiosa, preguntava per la seva vida i situació.

Amb ulls de fe, he admirat l’obra que el Déu-Amor ha realitzat en el savi mestre, en cada gest, en cada paraula, en cada emoció, en cada fet, en cada acció i així ens ha mostrat la sorpresa joiosa de la Vida. Entre moltes altres, per a mi, aquestes són “les llums” del Casimir:

  • Intel·ligent, humil, atent, crític profund, constant, perseverant i que sabia gaudir de les situacions.
  • Historiador, estudiós rigorós i arxiver.
  • Bon capellà.
  • Sempre al dia.
  • Savi, bon pedagog, bon conseller.
  • Encertava amb rapidesa i brevetat on era el problema, la qüestió, el que la persona necessitava. Coneixia aviat el que la persona volia dir i el que li passava.
  • Sabia valorar, reconèixer, apreciar el que deien, feien i eren les persones, i sabia trobar les bondats de l’altra persona, el grup, la parròquia.
  • Sabia sintetitzar i anar a l’essencial d’una trobada, d’una conversa…
  • Sabia dirigir, animar, orientar cap on calia anar.
  • Tenia capacitat d’analitzar el que passava a la societat, a l’església… i amb un pensament crític profund.
  • Bon coneixedor de l’Evangeli, de la persona de Jesucrist, anava al nucli. El seu centre era Jesús de Natzaret. Sabia comunicar molt bé als altres, l’experiència de fe i de confiança en Ell.
  • Sabia renunciar i deixar pas als que venien darrere seu en les diferents entitats, grups i activitats en què es va implicar.
  • Com més edat tenia més humà i més tendre esdevenia.
  • Amb una sensibilitat social molt alta i també pels malalts.
  • Fou un home de profunda pregària i acció, sempre tenint en compte els més febles.

Molt he rebut d’ell. He après a fer de capellà, a ser cristià, a fer de rector, a ser persona… M’ha donat consell, m’ha acompanyat i recolzat en moments importants de la meva vida. Li agraeixo tot el que m’ha aportat, i ha aportat a les comunitats a les quals ha servit i a la història i actualitat de Catalunya i de l’Església. En tinc molt bon record. Viu en els cors de moltes persones, de capellans (va formar part de la Unió Sacerdotal), de lectors dels seus llibres i articles en revistes, de grups, associacions i moviments tant civils com eclesials en què va participar i sobretot de les persones que va acompanyar durant uns quaranta anys, de la comunitat de la parròquia de Santa Maria del Gornal.

Era un home d’esquerres (sempre al costat de les capes treballadores i populars) i profundament cristià, com el perfil de la nostra revista L’Agulla (L’Agulla, de fet, va néixer com un cert contrapunt al Pregó i ens hem complementat bé).

És admirable que tant ell com Josep M. Rovira, dos intel·lectuals i amics, optessin amb plena consciència i sensibilitat innovadora, per fer de capellans enmig del poble senzill del Gornal. Mn. Casimir apreciava tant la comunitat del Gornal que s’hi va entregar i fusionar fins al final.

Quim Cervera i Duran

El camí sinodal i els nomenaments episcopals

Sínode: Assemblea del papa, amb els bisbes, capellans i catòlics de base per tractar i decidir allò que afecta a tots en l’Església.

El camí sinodal comença escoltant el poble, segons un principi molt estimat en l’Església del primer mil·leni: “Quod omnes tangit amb omnibus tractari debet” (El que afecta a tots ha de ser tractat per tots). Papa Francesc, 17 d’octubre de 2015.

Darrerament, però, el relleu del bisbe Novell a Solsona per Francesc Conesa ens sembla que mostra una manera de fer per part del Vaticà que ho contradiu obertament. Els catòlics del bisbat de Solsona no hi tenien res a dir? No han trobat a Solsona ni a tot Catalunya cap capellà apte, que sigui de fiar, per ser escollit per presidir la seva església diocesana? Actualment només un 40% per cent dels deu bisbats de Catalunya tenen un bisbe català. Que una major part parlin el català és positiu però de tot punt insuficient. Molts d’ells han estat formats en un tarannà aliè. Un nombre important provenen del País Valencià on usen habitualment en la seva litúrgia el castellà, cosa que revela la nul·la voluntat de la jerarquia per atendre el poble de Déu en valencià per així connectar millor amb el seu esperit.

Dintre de poc nomenaran un nou bisbe per a Girona i per altres bisbats i ens temem que el Vaticà procedeixi de la mateixa manera. Després es sorprendran que Catalunya miri cap cop amb més indiferència l’Església i el fet religiós. Un menyspreu que pot ben respondre a un menyspreu anterior per part d’aquesta. Sant Lleó el Gran, papa, deixà escrit: ”La imposició de bisbes no desitjats pot portar que els homes es tornin menys religiosos del que cal”. L’Església del temps dels Apòstols, en canvi, cridava a discernir en forma comunitària la voluntat de Déu i a escollir junts les persones i la millor manera de procedir.

“Qui ha d’estar al capdavant de tots ha de ser elegit per tots” (sant Lleó el Gran, 400/461). “El poble té el poder d’elegir bisbes dignes i de recusar els indignes” (sant Cebrià, 200/258).

A l’Estat espanyol venim d’una tradició de molts anys i sota règims ben diversos de pressió per part dels polítics per posar els bisbes i d’una manera especial a Catalunya, sota el seu control i al servei dels seus interessos i amb la finalitat de desnaturalitzar el país.

Davant les crisis múltiples i les creixents desigualtats que pateix avui la nostra societat trobem a faltar una veu profètica de l’Església més activa en favor dels empobrits i dels més febles, de la violència contra les dones, dels desnonaments, de l’ús de la mentida…. I també caldria que l’Església estigués atenta i fes costat als desigs i a les aspiracions legítimes dels col·lectius i de les nacions, avui discriminades. “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina el més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats… la pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” Papa Francesc.

L’arquebisbe Desmond Tutu, recentment traspassat, afirmà: “Si ets neutral en situacions d’injustícia és que has escollit el bàndol opressor”. “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”, Papa Francesc, 5 de juliol de 2014.

Poca cosa li demanem al nou bisbe que ens enviïn. Que no vulgui emprendre moltes coses. Que tingui empatia, que sàpiga fer companyia, sostenir, animar i donar esperança.

Fòrum Alsina, 17 de gener del 2022

Tiempo para la sinodalidad:Juntos cada una y uno a su ritmo

Estamos llamados a responder ante un tiempo en que cualquier momento todo puede cambiar. Un tiempo que nos interroga de nuestra fragilidad o de nuestra “falsa fortaleza”. Un tiempo que deja claro que nadie se salva si queda alguno o alguna en la cuneta. Y ahora más que nunca con lo que estamos viviendo de la pandemia de un virus que se ha metido en la vida de cualquiera de nosotros y nosotras.

Ante esto tenemos el reto de recuperar la firmeza de la sinodalidad en lo más puro de su significado en este tiempo que estamos viviendo en todos los confines de la tierra. Jaume Fontbona, cura y profesor de la asignatura de eclesiología de la Facultad de Teología de Cataluña, ya me dijo cuando estudiaba durante mis años mozos de seminarista que la palabra “sinodalidad” significaba “caminar juntos con ritmos diferentes”. Caminar todos y todas (niños y niñas, jóvenes, adultos y adultas): respetando procesos, con la misma meta, con el mismo compañero de camino llamado Jesús que abre senderos… Juntos y juntas sin distinciones y con diversidades: laicas y laicos, religiosos y religiosas, diáconos, presbíteros, obispos; de cualquier lugar y condición sexual, social, económica, laboral, espiritual, étnica… Ritmos diferentes del norte y del sur, del este y del oeste, de cualquier capacidad y momento vital.

Cuando hace más de un año y medio se nos presentó el Covid en el barrio de Bellavista (Les Franqueses del Vallès) hiriendo de muerte a los más vulnerables de los vecinos y vecinas, surgió la posibilidad de abrir nuevas perspectivas de solidaridad con aroma a sinodalidad. Eran momentos crudos de confinamiento y cuarentena forzada. Los voluntarios y las voluntarias de Cáritas de la parroquia de San Francisco de Asís de Bellavista, donde sirvo como cura, eran considerados personas de riesgo por la edad que tenían y por esta razón no podían salir al exterior para ayudar. Por tanto, desde la parroquia se hizo un llamamiento a todas las personas jóvenes del barrio con el objetivo de formar un equipo de emergencias para atender las necesidades de los más pobres y débiles: ancianos, personas afectadas por el virus, familias desestructuradas…

Me sorprendió gratamente la respuesta porque no pasó mucho tiempo cuando empecé a recibir llamadas telefónicas, mensajes de whatsapp y correos electrónicos de hombres y mujeres que se presentaban para arrimar el hombro sin banderas ni logos. No les importaba que la iniciativa fuera de la parroquia. Lo que valoraban era que se organizara alguna acción solidaria ante la situación tan preocupante. También los técnicos y las técnicas del ámbito social del ayuntamiento se comunicaron conmigo para coordinarnos en las posibles actuaciones a realizar. Empecé a vivir plenamente la práctica de la sinodalidad con personas de la parroquia, del barrio y del ayuntamiento con un objetivo común: dar auxilio a los más desfavorecidos y desfavorecidas en un contexto de pandemia pura y dura. Cada voluntario y voluntaria lo experimentaba a partir de sus convicciones personales según fui descubriendo en el trato más estrecho. Llevar comida y dejarla en la puerta, ir a la farmacia para buscar unos medicamentos o escuchar atentamente por teléfono eran actos de amor que se expresaban a partir de una organización sencilla. Por eso aquel tiempo fue un “sínodo” de calle, una asamblea de voluntarios y funcionarios que olían a calle y para la calle. Una estructura de estar por casa donde todos y todas tenían una función para el bien común de la gente que lo estaba pasando mal. Llegué a valorar la calidad humana de las diversas personas que se habían ofrecido. Nos fuimos conociendo y reconociendo en lo que hacíamos y vivíamos. Personalmente me sentí un instrumento de Cristo cuando coordinaba el equipo con el teléfono y los encuentros presenciales con precauciones con algún voluntario en el local parroquial. Después de un año nos hicieron una pequeña entrevista a las personas que habíamos coordinado, nunca mandado, grupos de ayuda del municipio. Esto es alguna de las cosas que respondí: “Una sonrisa de agradecimiento me salió del corazón cuando me convertí en centralita de coordinación de un equipo que hizo un servicio que no tiene precio. Y es cuando gocé de la frase de mi amigo Jesucristo: Amaos los unos a los otros… (Juan 13, 34)”.

Y acabo con un cuento que de verdad tiene mucho que ver con lo que he compartido y que sigue teniendo vigencia. ¡Que cada cual saque sus propias consecuencias!

Había un incendio, en un gran bosque, con unas llamaradas impresionantes; y un pajarito, muy pequeño, fue al río, mojó sus alas y, sobrevolando sobre el gran incendio, las empezó a batir para apagarlo; y volvía al río una y otra vez. Un cuervo que lo observaba le dijo: “Oye, ¿por qué estás haciendo esto? ¿crees que con estas gotitas de agua podrás apagar un incendio de tan enormes dimensiones? ¡No lo conseguirás!” Y el pajarito humildemente contestó: “El bosque me ha dado tanto, ¡lo quiero tanto! yo nací en él, este bosque me ha enseñado la naturaleza. Este bosque me ha dado todo mi ser. Este bosque es mi origen y mi hogar y moriré lanzando gotitas de amor, aunque no lo pueda apagar.” El cuervo entendió lo que hacía el pequeño pájaro, y le ayudó a apagar el incendio.

Pepe Baena Iniesta

Els Sindicats de l’Agulla

Sindicat Barceloní de l’Agulla. Tot i que el sector de la modisteria aglutinava un gran nombre de dones treballadores, no es pot parlar encara d’un col·lectiu organitzat. De fet, es tractava d’un dels sectors més desorganitzats i afectats pel desenvolupament de l’economia submergida i del treball a domicili, que durant la primera dècada del segle XX es mirarà de regularitzar. Els primers intents d’organització foren precisament destinats a aquestes. Així, el 1909 i amb el suport econòmic d’Agustí Robert i Surís, germà del comte de Torroella de Montgrí, es fundava a Barcelona el Sindicat Barceloní de l’Agulla, de caire catòlic. Aquest Sindicat era concebut com una cooperativa de materials, funcionava com a borsa de treball, com a caixa d’estalvis i com a caixa dotal. Entre els seus objectius destaquem: aconseguir una millora de les condicions socials i econòmiques de les associades dedicades a la confecció, a la costura, al brodat i a l’encaix, el perfeccionament moral, intel·lectual i professional de les institucions basades en una mutualitat i cooperació entre els seves associades i la creació d’oficines d’informació i col·locació per satisfer les ofertes i demandes de les obreres. Fou una de les primeres organitzacions dedicades a vetllar pel benestar de la dona obrera. Tot i que el seu fundador morí l’any 1913, el Sindicat subsistí, i el 1929 formava part de la Confederació Nacional d’Obreres Catòliques, creada el 1924.

Patronat per les Obreres de l’Agulla. El 1910, es fundà el Patronat per les Obreres de l’Agulla, creat per Dolors Monserdà de Macià amb la intenció de donar feina a les modistes durant les temporades baixes. A més, proporcionaven, igual que el Sindicat, material de costura i formació en el tall i la confecció de vestits. La formació d’un “secretariat” oferia suport a les obreres en diferents gestions. El patronat comptava amb el suport del bisbe Laguarda i de mossèn Josep Ildefons Gatell, i es trobava situat a la residència de monges franciscanes, al carrer Montcada, amb l’objectiu de donar feina a les cosidores, facilitar materials per a la costura i formació. Funcionava com una cooperativa i donava suport per qualsevol gestió o consulta, borsa de treball i assistència mèdica gratuïta. Mentre que l’any 1910 només hi havien acudit 23 cosidores, el 1916 ja comptaven amb 410. L’objectiu principal era el de protegir l’obrera de la agulla, tot i que no tancaven la possibilitat d’ampliar el seu camp d’acció a tota mena d’obreres. Els principals propòsits eren els d’oferir feina durant els períodes anuals “de calma”, en els quals hi havia una davallada important d’encàrrecs, demanar una legislació protectora del treball de l’obrera de l’agulla, cooperar amb les lligues de compradores, l’objecte de les quals visava a una millora de les condicions de treball d’aquestes obrers, establir diverses sucursals del patronat per tal de millorar els resultats i adquirir els articles i materials que necessités l’obrera, per tal que els pogués adquirir el més econòmicament possible.

Les treballadores de l’agulla. I és que la preocupació per la situació de les treballadores de l’agulla, seguint la nomenclatura que Juan de Paulis faria servir el 1913, anava en augment. Cada vegada es feia més evident el problema de la insalubritat i l’explotació d’aquest col·lectiu. Per aquesta raó, el febrer de 1912 es creà la Lliga de Compradores, una organització de caràcter benèfic que pretenia conscienciar les compradores per tal que consumissin vestits que haguessin estat confeccionats en algun dels establiments recomanats en una “llista blanca”, que recollia aquells establiments que complien una sèrie de requisits a favor de les obreres: no treballar els dies de festa i passades les nou del vespre, no treballar en espais insalubres, mal ventilats i mal il·luminats, amb un jornal mínim per les treballadores. Dolors Monserdà n’era la presidenta honorària. Segons consta al Butlletí del Museu Social del juny del 1917, el nombre d’associades havia passat de 102 a 521, tot i que consideraven que exercien influència sobre unes 30.000 persones, entre les compradores i les associades a d’altres entitats adherides a la Lliga. Pel que fa al nombre de cases de la llista blanca, havien passat de 14 el 1912 a 55 el 1917.

L’any 1912 Maria Domènec de Cañellas va fundar la Federació Sindical d’Obreres, en un intent de sindicalitzar les obreres. Pretenia la millora de les condicions de treball de les obreres i, tot i buscar una via sindical, s’allunyaven de les opcions revolucionàries o socialistes. La Federació tenia obertes, a més, classes gratuïtes de lectura, escriptura, francès, i tall de vestits.

Aquesta Federació buscava l’adhesió de sindicats, que el 1917 eren cinc: de dependentes de comerç (240 afiliades), modistes (300 afiliades), sastresses (125 afiliades), cosidores de blanc (159 afiliades) i obreres de taller (600 afiliades). Aquests sindicats eren autònoms i amb personalitat jurídica pròpia. Al costat d’aquests sindicats hi havia un Protectorat d’Obra, que facilitava els recursos econòmics i actuava de mediador entre aquests sindicats i els òrgans governamentals.

Malgrat tots aquests esforços, encara el 1918, en el Congrés de la Confederació Regional de Catalunya celebrat a Sants no hi assistí cap dona com a delegat, ni constava tampoc a la CNT cap sindicat relacionat amb el ram de la confecció, tot i que hi figurava el sindicat tèxtil La Constancia, representat bàsicament per homes tot i que estava format per un nombre elevat de dones. A la memòria d’aquest congrés hi consta la preocupació per la manca d’organització sindical de les dones.

(Recull de Quim Cervera)