En record…

Temps de moltes pèrdues… Temps de moltes abraçades del Pare-Mare… I ben segur que la de la Maria Amor Torns amb Qui més estimava va ser sentida. Fa unes setmanes, la Maria Amor, una subscriptora de L’Agulla des de fa anys, va morir a València. Allà, a la casa de les germanes grans de les Filles del Cor de Maria, va anar afeblint-se.

Era una dona bona, profundament bona. Senzilla, de cor generós, acollidora. I oberta de ment. Filla de família treballadora de Collblanc, cerdanyolenca d’adopció, envoltada dels joves del Mijac, catalana de cor.

Et trobaré a faltar. En els darrers anys, quan ja no se t’entenia al telèfon, o no em reconeixies quan et visitava, et retrobava en el teu somriure plàcid. Molts records compartits, moltes coses que m’has ensenyat i que ja formen part de mi.

Descanses en Pau!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom.

Maria Fornós, amb el poble saharaui

Anna Algarra, “la pública a judici”

Elisa Soler, al costat del poble gitano

Juan Antonio Delgado de la Rosa, conèixer la història

Noemí Rocabert, premi Rafael Juncadella

Mercè Solé, Pasqua i Primer de Maig

Amb Tica Font, en memòria d’Arcadi Oliveres

Berchmans Garrido i Llum Mascaray, 75 anys de GOAC

Àlex Guillamón i Miguel Pajares, parlem de refugiats climàtics

Pastoral Obrera de Catalunya

Resseguint el litoral de Garraf: de Sitges a Vilanova

Entre Sitges i Vilanova i la Geltrú trobem un agradable caminet de ronda que ressegueix la costa. La ruta recorre un territori rocós amb vegetació mediterrània i un seguit de cales tranquil·les fora de la temporada d’estiu i amb vistes precioses de la Mediterrània. Alguns trams van paral·lels a la via del tren i podrem observar la gran obra d’enginyeria de final del segle XIX i imaginar la vida ferroviària. Els senyals que cal seguir corresponen al GR-92, que aquí pren el nom de Ruta de les Cales o Camí dels Colls.

Aquest itinerari permet diverses opcions: caminar només d’anada i tornar amb tren des de Vilanova (és la ruta que presentem); aprofitar per visitar Vilanova, fer la tornada a Sitges a peu pel mateix recorregut de la costa o bé passant per l’interior.


Dades tècniques

Inici: estació de Sitges. Horari
Final: estació de Vilanova i la Geltrú. Horari
Itinerari: Estació de Sitges – platges de Sitges – riera de Ribes – Atlàntida – punta de les Coves – punta de la Desenrocada – punta Grossa – punta Llarga i masia dels Colls – platja de Sant Cristòfol – estació de Vilanova
Distància: 8,7 km
Desnivell acumulat: +/- 50 m
Dificultat: Baixa. Cal portar calçat adequat per a camins pedregosos
Més informació: Mapa 41 – Vilanova i la Geltrú de l’ICGC 1:25000; Penedès, 1: 50.000 de l’Ed. Alpina i els webs: Senderisme en tren i Wikiloc

La ruta

De l’estació a Sant Bartomeu i Santa Tecla

Sortint de l’estació ens dirigirem a la platja. Un bon recorregut consisteix a baixar pel carrer Illa de Cuba, plaça del Cap de la Vila i arribar pel carrer Major a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Aquesta església fou inaugurada el 19 de Juliol de 1672 i fou bastida en substitució de l’anterior, romànica, malmesa per les mines i les bombes el 15 d’octubre de 1649 a la Guerra dels Segadors.

Per unes escales baixarem a la platja.

Les platges

Durant uns dos quilòmetres les resseguirem fins al Club de Mar, on per la dreta entrarem al passeig marítim. Passat l’hotel Terramar, un enorme bloc de color blanc, arribarem a la riera de Ribes.

La riera de Ribes

Continuem o bé per la platja o també pel passeig marítim, ara exclusiu per a vianants, fins a traspassar la desembocadura de la riera de Ribes (en cas que anés plena, cal cercar un pont més amunt). Aquest lloc s’anomena cap de Grills.

L’Atlàntida

Ara resseguim la platja de Santa Margarida fins a una antiga discoteca, l’Atlàntida; travessem un gran descampat i trobem una nova edificació anomenada la masia de les Coves, que haurem de superar passant pel costat de la paret dreta (en aquest tram veurem marques blanques i vermelles del GR-92 i un rètol informatiu que ens orientarà correctament en direcció a Vilanova i la Geltrú).

Zona de les Coves

El sender ascendeix lleugerament per un camí pedregós fins a un petit túnel del tren. Nosaltres avancem sempre deixant les vies a la nostra dreta.

Aquí, entre la zona de les Coves i la punta de les Coves, podem veure un avenc protegit que comunica amb la cova del Gegant, que és accessible des de la platja. N’hi ha d’altres de més petites i en algunes s’han fet troballes arqueològiques. També hi ha la curiosa cova dels Bufadors, es tracta de dos conductes subaquàtics on només és pot entrar capbussant-se en el mar i es diuen així per uns forats que tenen a la part superior (forats a la roca) que bufen i xiulen quan el mar està embravit.

Continuem en direcció a la punta de les Coves, la primera de les “puntes” que trobarem al llarg de la ruta de les Cales. Davant nostre veurem el primer dels tres túnels de les vies del tren que trobarem al llarg del recorregut abans d’entrar a Vilanova i la Geltrú.

Punta de les Coves

Igual que les altres “puntes” per on passarem, en aquest indret veurem diferents corriols que l’envolten i fan un circuit d’anada i tornada. Alguns d’aquests corriols ens portaran al penya-segat, aneu amb compte, on gaudirem de bones vistes.

Seguirem la direcció del rètol informatiu cap a Vilanova i la Geltrú i farem una lleugera i curta baixada en direcció a les vies del tren; tot i que la ruta de les Cales en general no té cap dificultat, en els trams de pujada i baixada hi ha moltes pedres i cal caminar amb precaució.

Anirem trobant al llarg del camí platges i cales; entre la punta de les Coves i la següent, la punta de la Desenrocada, hi ha la petita platja de Rosés i més endavant, ja tocant la punta de la Desenrocada, veurem la platja de l’Home Mort.

Punta de la Desenrocada

Arribats a la part superior de la punta de la Desenrocada, igual que en l’anterior, veurem diferents corriols que l’envolten i que podem seguir amb precaució.

Iniciem el descens a les vies del tren. Un sender baixa a la cala dels Gegants, però nosaltres continuem un petit tram pel costat de les vies fins que iniciem l’ascensió suau a la punta Grossa.

Punta Grossa

Estem situats sobre el túnel on veurem un rètol enmig d’una cruïlla: a la dreta, en direcció al bosc (serra dels Paranys), a l’esquerra en direcció a la part més alta de la Punta i del recorregut, on es pot aprofitar per anar fins als penya-segats i gaudir de la costa Mediterrània i les seves vistes. La ruta de les Cales continua endavant, baixant altra volta a les vies del tren, direcció Vilanova fins prop de l’entrada d’un altre túnel, sota la punta Llarga, que rodejarem per l’esquerra.

Punta Llarga i masia dels Colls

La ruta de les Cales per aquest tram de la punta Llarga és molt suau i còmode, amb poc pendent. Va resseguint un mur o marge de pedra seca que rodeja la masia dels Colls, situada justament sobre el túnel, envoltada de jardins i a la qual és prohibida l’entrada.

Igual que en les anteriors, aquí també trobarem diferents corriols que creuen tota la Punta d’una banda a l’altra.

Arribats a la platja dels Colls, tornarem a seguir la via del tren fins a un pont per a vianants que creua les vies. En cas que volguéssim tornar a Sitges pels bosquets de l’interior passaríem per aquest pont.

Continuem pel carrer de Sant Cristòfor, sobre la gran platja del mateix nom.

Platja de Sant Cristòfor

Seguint el carrer, veurem la senzilla ermita de Sant Cristòfor a la dreta. Al segle XVII serví per a atendre-hi els afectats per l’epidèmia de pesta. Un ‘americano’ la va comprar després de la desamortització i va passar de mà en mà fins que el 1944 la va adquirir Eugeni d’Ors. L’escriptor es va fer construir el seu habitatge adossat a l’ermita on, a més de fer-hi estades, aplegaria escriptors, periodistes i intel·lectuals de l’època.

Continuant pel passeig i pel primer trencall a l’esquerra direcció mar, podem visitar l’Espai far de Sant Cristòfor, situat a l’emblemàtic far del mateix nom. Es tracta d’un equipament museístic que mostra el ric patrimoni mariner vilanoví. Compta amb tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l’Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

També podem acostar-nos a la platja i dins dels jardins d’Enric Granados veurem les restes d’un molí fariner construït a inici del segle XIX, un enginy molt innovador per a l’època, capaç d’aprofitar la força de les onades per a fer girar una sínia, que lligada a una llanterna, generava la rotació d’una mola per a moldre farina.

Estació de tren de Vilanova

Pel passeig Martí Torrents anirem a trobar el carrer Llibertat que per un pas soterrat ens permetrà arribar a l’estació de tren.

I, si encara ens resta temps i ganes, podrem visitar el museu del Ferrocarril, al costat de l’estació.

Jaume Roig

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls.

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.


El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.

És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.

Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.

Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.

És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.

És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.

Quim Cervera

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara

Theodor Kallifatides. “Una altra vida, encara”. Galàxia Gutenberg. Traducció de Montserrat Camps Gaset. Barcelona, 2020

Un bon amic va recomanar a un grup aquesta obra. Deliciosa, deia. I ho és. De lectura senzilla, en Kallifatides, un autor grec que ha fet la major part de la seva literatura en suec, l’idioma del país on viu, ens presenta la societat escandinava (i les seves contradiccions) i també el retrobament del seu paisatge hel·lènic, en plena crisi… I enmig de la seva narrativa planera i ritmada, pensaments profunds sobre la vellesa, els drets humans, la democràcia, la migració, l’acolliment, la mort… Però especialment una preciosa història d’amor amb les llengües… Aquest llibre marca, de fet, el seu retrobament amb el grec i l’inici d’una nova fase a la seva carrera en el seu idioma matern.

Ben recomanable! Que el gaudiu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pau de Tars (5) – Pau i l’home universal

En aquest article parlarem dels dos primers capítols de Romans i veurem a poc a poc com Pau anirà construint la teologia breument explicada en els capítols anteriorment publicats.

Romans 1, 16-32 (el pecat esclavitzador del paganisme)

Dues consideracions prèvies per poder entendre aquest capítol:

1. Tots els exemples concrets que Pau posa en els seus escrits els hem de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1, 26-27 com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i avui diríem que Pau es contradiu ja que a Rm 1,29-30 ens crida a humanitzar-nos. Avui diríem, en aquest sentit, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Quan Pau parla del pagans hem de tenir en compte el que dirà en el capítol 2: 13 Perquè davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen. 14 En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior… 16 Tot això quedarà al descobert el dia que, d’acord amb l’evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes.

3. Pau ens dirà en el primer capítol que els homes, en aquest cas els pagans, tenen presonera la veritat en la injustícia 1,28-32. La llei dels i pels pagans no està sustentada en la humanització sinó en la supervivència dels més forts. Així, la llei feta pels més forts té la pretensió de tapar la boca a la veritat: la justícia (humanització) que els molesta i, per tant, es tornen esclaus (els que fan la llei i els que la obeeixen) moguts per un poder aliè a ells (avui el capitalisme i el neoliberalisme justifica l’ambició de tot home, també les seves pors…). Les seves obres serveixen a les finalitats del PECAT: la injustícia (la deshumanització), és a dir, la negació del projecte de Déu.

Romans 2, 1-28 – 3, 1-20 (el pecat esclavitzador del judaisme)

El capítol segon de Romans dedicat als jueus és un paral·lel del capítol primer dedicat als pagans. Pau vol anar a l’arrel de l’home (sigui jueu o sigui pagà –concepte home universal) igualant-los en el PECAT. La finalitat d’aquests dos primers capítols és mostrar que tant uns, pagans, com altres, jueus, mantindran relacions humanes deshumanitzades perquè obeeixen tots al pecat.

  1. A Rm 2,1 li recorda al jueu que no pot reclamar cap privilegi perquè fa les mateixes coses que els altres (pagans) i com que Déu no dona avantatge a ningú (2,11) ha de considerar-se sotmès al mateix judici negatiu igual que tots aquells que en el seu obrar són indòcils a la veritat, però dòcils a la injustícia. I com és que tenint la LLEI, en el cas dels jueus, l’home es deixa portar pels seus desitjos d’injustícia? Doncs, molt senzill, prenent-la com a possessió que fonamenta relacions de menyspreu –opressió ideològica– amb els que no la posseeixen. Això és el que apareix des del començament quan Pau apunta clarament a la distorsió deshumanitzadora amb un verb clau: “judicar” els altres (2, 1). Així el cor s’endureix envers als altres i s’utilitza Déu (la LLEI?) per fer-ho. Fent això el coneixement de Déu també s’enfosqueix. Es menysprea als altres, els pagans, com a “cecs, desorientats, principiants” (2, 19-20).
  2. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, i amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació o raça– i no el seu cor (2, 27-28), un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2, 11) i que porta els pagans a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.
  3. El poble jueu cau en la idolatria quan converteix Déu en un déu personal fet a la seva mida. La Llei elaborada pels jueus en nom de Déu serveix per justificar els seus egoismes i conductes infrahumanes i la conseqüència de tot això és l’enduriment del cor, la deshumanització. Això mateix passa als pagans en el capítol primer.
  4. Només des d’aquesta perspectiva de la interioritat pot entendre’s que la LLEI, en principi, pugui representar la FE, es a dir, l’adhesió de l’home als valors que Déu li proposa a través de l’Esperit. Això val pels jueus i pels pagans (2,1-3.7-11). 2, 29 És jueu de veritat el qui ho és per dintre, i la circumcisió veritable és la del cor, la que ve per l’Esperit i no en virtut de la lletra de la Llei…

Cesc Cònsola

Escoltant les Amèriques (2)

Llegiu la primera part de l’article aquí.

1. La india mexicana tiene una silueta llena de gracia. Muchas veces es bella, pero de otra belleza que aquella que se ha hecho costumbre en nuestros ojos […]. El ojo es de una dulzura ardiente; la mejilla de fino dibujo; la frente, mediana como ha de ser la frente femenina; los labios, ni inexpresivamente delgados ni espesos […]. Rara vez es gruesa la india; delgada y ágil.
[…]
Y esa mujer que no han alabado los poetas, con su silueta asiática, ha de ser semejante a la Ruth moabita, que tan bien labraba y que tenía atezado el rostro de las mil siestas sobre la parva.

Gabriela Mistral, “Silueta de la india mexicana”, 1923

2. Del març al desembre de 2020 l’organització Stop AAPI [Asian American and Pacífic Islands] Hate va rebre 2.808 denúncies d’incidents d’odi. A l’estat de Califòrnia, només del març al maig de 2020, es van notificar més de 800 incidents d’odi relacionats amb la COVID (població d’origen asiàtic: 6 milions; 15%).

3. Atlanta, EUA, 16 de març de 2021: 8 persones van morir, 6 d’elles d’origen asiàtic, després que un jove de 21 anys va disparar contra un saló de massatge i dos spas. Molts ho veuen com “la culminació d’una misogínia racista latent al país des de fa molt de temps” (The New York Times)

4. Nova York, mesos recents: nombrosos atacs, alguns d’ells contra dones filipino-americanes.

Al fragment 1, escoltem com la Premi Nobel xilena Gabriela Mistral desafia els cànons de bellesa trasplantats d’Europa en segles anteriors, amb una presentació mítica, lluminosa, de “la mujer que no han alabado los poetas, con su silueta asiática”.

Cal aclarir que “Silueta de la india mexicana” no conté una provocació aïllada o casual. Publicat i aparegut al 1923 a diversos diaris d’Amèrica Central i del Sud, participa d’un entusiasta corrent americanista sorgit de les últimes independències, però, sobretot, d’un segle de reflexió i de cerca de la pròpia identitat llatinoamericana, basada principalment en l’apreciació de les cultures prehispàniques. Líders intel·lectuals, com el cubà José Martí, lamentaven que Hispanoamèrica no esdevingués un sol país com el gegant del Nord. L’orgull en les singularitats individuals ho va impedir.

Quasi cent anys han passat entre la publicació de “Silueta de la india mexicana” i les notícies recents i actuals als Estats Units, resumides als fragments 2, 3 i 4: reports de dones nord-americanes d’origen asiàtic víctimes d’insults, escopinades i tos a la cara, assalts físics, pallisses… i assassinats; reports d’incidents de rebuig de servei, amenaces a restaurants i botigues, discriminació a la feina…

Desenes d’organitzacions i una majoria de la població, ben representada a manifestacions per tots els Estats Units, es pregunten angoixats per l’origen d’aquesta violència. Des dels anys 1960, en què el govern eliminava les últimes lleis discriminatòries contra els immigrants xinesos, l’ofensa més comuna a un ciutadà nord-americà de Hawai, o net o besnet d’immigrants asiàtics –i bon motiu per riure entre amics– ha estat felicitar-lo per com parla de bé l’anglès. És un símptoma de la invisibilitat dels americans asiàtics als ulls d’altres nord-americans; més lamentable, de la seva absència als llibres d’història del país, malgrat la participació crucial dels primers immigrants xinesos, al segle XIX, en la construcció del ferrocarril transcontinental, i de dues línies al llarg del Pacífic.

Converses recents entre membres d’organitzacions i de diferents estaments del país han atribuït la causa directa de la violència xenofòbica exposada a les actituds de l’anterior president envers la COVID-19, així com el pràctic oferiment de la Casa Blanca com a púlpit dels White Supremacists.

Els països llatinoamericans han passat i continuen passant per greus problemes econòmics, socials i polítics, però un d’ells no és el racisme. Mestra de professió, Gabriela Mistral probablement comprenia el valor d’ensenyar als alumnes respecte a la dignitat i a la història de cada persona, així com apreciació del que és diferent, fins i tot d’una bellesa diferent.

Mercè Gracia

Del nacionalisme partidista a l’independentisme transversal


Ara fa deu anys, el 2011, en el Col·legi de Periodistes de Catalunya es va explicar, un cop acabada la consulta de Barcelona Decideix, que calia portar al Parlament de Catalunya una darrera ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació oficial. Després de molts intents, la feina més difícil ja s’havia fet. Era el 20 d’abril de fa deu anys. Una gran part de la població catalana ja s’havia emancipat i veia amb ulls de credulitat la viabilitat del nou estat català. Només quedava fer-ho de forma oficial, en nom de tots els catalans i a nivell nacional. S’havien presentat abans moltes ILP, rebutjades per la Mesa del Parlament, però la determinació de 554 municipis que havien votat sumant més d’un milió de vots, amb la participació de més 252 observadors internacionals.

Des d’aquell moment, fins a l’estiu del 2017, es van cometre molts errors, com per exemple, anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, tot redactant i aprovant una llei de transitorietat (“de la llei a la llei”) al Parlament de Catalunya el 7 de setembre de 2017 (DOGC Núm. 7451A ). Aquella decisió ja va constituir una greu fractura amb l’esperit i la línia de la “via catalana” per fer la independència: una emancipació democràtica per la via de fet, gradual i en creixement.

El pas que obria la porta del Parlament, no obstant això, va ésser un èxit. La ILP “per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació” va teixir les complicitats de base que van situar el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, en la necessitat de fer alguna cosa. El primer intent, gens reeixit, va ésser la consulta del 9 de novembre de 2014, anomenada com “la costellada dels catalans”. Aquest primer pas, de visceral regeneració democràtica, va ésser un èxit ben merescut d’un grup d’activistes de la societat civil catalana: Xavier Martínez, Elisenda Paluzié, David Vinyals, Joan Vives, Jordi Fité, Albert Calero, Víctor Cucurull, Esther Ponsa, Uriel Bertran, Miquel Àngel Garcia, i els lleidatans Josep Gonzalez Cambrany i Anna Arqué, també com a portaveu del grup. A ells els hi devem l’impuls necessari perquè després s’aprovés i es realitzés el referèndum d’autodeterminació el 2017.

A partir d’aquell moment es va evolucionar del nacionalisme partidista a l’independentisme tranversal. Així tot el debat polític a Catalunya es va centrar en com fer la independència. Del dret a decidir al dret de secessió. De la voluntat a l’efectivitat. Del parlar al fer. Una conquesta col·lectiva feta municipi a municipi de tot el país i que assoliria el seu punt més alt en el dia del primer d’octubre de 2017. Com deia Anna Arqué aleshores, “la finalitat és la convocatòria oficial d’un referèndum d’autodeterminació” i res més. Ni calia anticipar el resultat ni aprofitar-se de les estructures espanyoles (com la Generalitat) per fer drecera. Calia, cosa que no va succeir del tot, guanyar el referèndum amb totes les garanties i fer-lo valdre amb absoluta normalitat per tot seguit, de forma escalonada i sense estridències, anar consolidant la victòria.

Per tant, allò que va començar a Arenys de Munt un dia 13 de setembre de 2009 com a voluntat popular i radicalitat democràtica és el que havia de continuar essent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un exercici democràtic que evités bloquejos, com el del 3 d’octubre de 2017, o absurdes negociacions, com la del 10 d’octubre de 2017. Només calia seguir escoltant l’escalada d’afirmació nacional que l’energia de l’autodeterminació havia generat, i sobre la qual poques persones havien entès.

Llorenç Prats @llorenprats

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas

“S’ha de parlar a Déu en castellà”

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, pensen com l’emperador Carles V que deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als homes en francès, a les dones en italià… i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep M. Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat precisament: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.

També els bisbes valencians pensen que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”. I és que la jerarquia del País Valencià viu en un permanent autoodi per la nostra llengua, excloent-la dels temples.

Des del 1756 quan l’arquebisbe Andrés Mayoral prohibí la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians (a excepció de Josep Pont i Gol i Josep M. Cases), han menyspreat i arraconat el valencià, que ha de quedar-se a la porta dels temples. Els bisbes valencians i la majoria de preveres viuen amb un autoodi pel valencià digne de ser psicoanalitzat. Els valencians patim uns bisbes i uns preveres espanyolistes i molt de dretes. I així ens trobem, malgrat que la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II recomanava la utilització de la llengua vernacla a la litúrgia.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc quan, en el seu viatge a Tailàndia, el novembre de 2019, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, homes i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seva gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguessin en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions”.

I després del seu viatge a Tailàndia, el papa, que visità el Japó, davant dels bisbes japonesos, Francesc elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació l’ha demanat el papa, en l’Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por d’“inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seva inculturació en la cultura del País Valencià.

No em resisteixo a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facin tota la litúrgia en castellà, ja que al seminari han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era tractada amb menyspreu i exclosa de la docència.

Josep Miquel Bausse

Jubilades sense relleu

Em comentava una amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi. Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per als qui manen, que s’estalvien qualsevol brot participatiu.

Això té costos importants: precarització dels treballadors, manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt especialitzades, que necessiten coccions lentes.

En la meva vida laboral m’he trobat amb joves directius amb talent i ben preparats que feien cursos d’«habilitats directives» (i que deuen costar una pasta a l’empresa!). En aquests cursos vaig aprendre que les tals habilitats no són més que allò que la meva generació ha anat experimentant treballant dia rere dia i, és clar, sense començar la casa per la teulada. Vull dir que simplement ser amb els companys, des de baix, i progressar lentament aporta molts recursos de tota mena.

Allò de “1+1 = molts més” és una gran veritat. De pensar mútuament, i de compartir la vida a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions, aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es valora. En el jardí de la feina, cal “perdre-hi” temps, companyia mútua, un punt de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar o resistent per aguantar les dures circumstàncies d’algunes feines. Altrament, el que surt és molt eixarreït. El jardí es converteix en un desert governat per algoritmes. Deu ser el que alguns volen.

Mercè Solé

Quina lliçó!

Acompanyant una família a la qual se’ls ha mort la mare. Com sempre, ens trobem i parlem. Em diuen: Va ser una dona de casa. La vida la va dur per camins que li hauria agradat que fossin millors.

És bo veure com el seu exemple ha quallat a la família que aprèn a crear confiança en aquelles coses casolanes i fins i tot, respectant-li aquelles afeccions que no la molesten, ans al contrari, l’esperonen en la feina de cada dia. Un detall del qual ella fruïa, segons em diu la família, era fer puntes de coixí i em van explicant aquella melodia que els fa descobrir que la mare ara descansa i juga amb els boixets i que clava les agulles al seu lloc, fidel al patró. Ara, en aquests moments, se m’acut i durant la conversa els dic: El fil és com l’ànima de la puntaire.

La vida s’acaba, quan el cos diu prou.

Senyor, Vós sou LA VIDA.

Ignasi Forcano Isern

Salut mental: parlem-ne (en pandèmia o sense)


Ara que amb la vacunació, cada cop més estesa, comencem a veure llum a la sortida del túnel d’aquesta pandèmia, podem prendre consciència dels efectes devastadors que està tenint a la nostra societat. Sóc del parer que no tot és sempre negatiu, i que alguns aspectes d’aquesta situació ens poden aportar aprenentatges personals i socials. Però és cert que deixarà molt de dolor: per les persones mortes, pels qui s’han quedat i no han pogut estar al costat dels familiars que han perdut, pels qui tenen seqüeles de salut arran de la COVID-19, pels qui s’han quedat sense feina i sense perspectives i pels qui, per tots aquests motius o d’altres, o potser sense motiu aparent, els ha afectat la salut mental.

De salut mental se’n parla poc. De fet, cal dir que dels aspectes fonamentals de la persona humana gairebé no se’n parla ni socialment ni en família, o bé directament són tabú: la mort, la sexualitat, les emocions… aspectes essencials de la nostra existència massa vegades queden soterrats, com si no hi fossin. De petits no se’ns en parlava i de grans poques vegades en parlem obertament, o, si nosaltres ho fem, semblem estranys als altres. Aquí també hi entra la salut mental. Per això, el fet que la pandèmia hagi posat a primera plana la salut mental i se’n parli, és mínimament positiu.

Decàleg per comprendre i promoure la salut mental de l'adolescent (Sant Joan de Déu)

Però la realitat és la que és, i no és positiva. En molts casos, la situació ha fet aflorar patologies mentals preexistents, i en d’altres, directament, les ha causat. La revista científica Psychiatry Research ha estudiat l’impacte mental de la irrupció del SARS-COV-2. Es tracta d’un estudi a nivell mundial, basat en 2.189 articles científics i 55 investigacions amb una mostra poblacional de 200.000 persones de diversos països. Mostra que la prevalença del trastorn per estrès posttraumàtic va situar-se al 22%, la depressió en un 16% i l’ansietat va arribar al 15% de la població. En el cas de l’estrès posttraumàtic suposa cinc vegades més d’afectació en la població, l’ansietat es va quadruplicar i la depressió va triplicar els casos. I és que la inquietud per quedar-se sense feina, per contagiar-se, els morts diaris, els drames de famílies senceres, les persones desemparades, la soledat… tot ha deixat seqüeles, així com també s’ha vist un increment del consum de drogues i alcohol, amb l’estigma i desatenció que ha suposat per a les víctimes d’aquestes addiccions.

Vull posar el focus en els més joves, perquè s’ha parlat més per culpabilitzar-los (per disbauxes que han estat minoritàries) que no pas com a persones que han patit. Una xifra: Han augmentat un 47% les urgències per trastorns mentals d’adolescents a l’Hospital de Sant Joan de Déu durant el primer trimestre del 2021, en comparació amb el mateix període de l’any passat. En la presentació de l’informe FAROS de l’hospital, la cap de l’Àrea de Salut Mental, Montse Dolz, va destacar l’impacte en els adolescents de l’aïllament causat pel confinament, l’estrès per les dificultats econòmiques o els traumes no resolts, la disminució d’hàbits saludables, la reducció de la sociabilització o els traumes per no poder acomiadar i fer el dol per la pèrdua d’éssers estimats. A més, en l’últim any han crescut un 25% les consultes per trastorns de la conducta alimentària als centres de salut mental infantil i juvenil de Catalunya i a Sant Joan de Déu, les derivacions per anorèxia, bulímia o trastorns per afartament s’han duplicat.

Però del que menys es parla (perquè és tabú també, perquè es fa veure que no existeix, i perquè es culpabilitza víctimes i familiars) és del suïcidi o dels intents de suïcidi. A Sant Joan de Déu en l’últim any s’han duplicat els intents de suïcidi atesos a Urgències: si en l’any abans de la pandèmia Sant Joan de Déu va atendre 101 casos d’intents de suïcidi d’adolescents, entre desembre del 2020 i el febrer de 2021 se n’han registrat 206. Us recomano la presentació de l’informe FAROS de Sant Joan de Déu (i us el podeu descarregar i llegir-lo). Per prevenir i detectar de manera precoç els problemes de salut mental entre nens i adolescents, Sant Joan de Déu ha presentat un decàleg amb consells per detectar aquests trastorns.

Tot plegat ha arribat en un context de sistema sanitari que ha tingut sota mínims, durant molts anys, l’atenció en salut mental. Quan un metge o metgessa de capçalera veu un pacient greu, a qui no pot atendre només des del CAP i que cal derivar-lo a psiquiatria (almenys per a una visita de valoració), pot trigar mesos en tenir la cita… i possiblement acabarà a urgències el dia que s’agreugi molt la situació. Hi ha hagut crides desesperades de pares i mares per xarxes socials, amb fills a la vora del suïcidi per problemes de salut mental desatesos. I això no és nou.

Invertir en salut mental d’infants, adolescents i adults és salvar vides, i també, dit en termes econòmics (que els gestors entenen més) suposaria estalviar en salut pública en anys futurs. Perquè les seqüeles mentals acaben sent físiques, i cada cop més metges ho reconeixen. O qui no sap de persones que han patit seriosament a nivell mental i emocional, que més endavant s’han trobat patint un càncer o una altre malaltia greu…?

Maria-Josep Hernàndez

Posicionament davant l’extrema dreta

Pel que fa a la presència i cert creixement de l’extrema dreta, s’ha reobert el debat sobre si se’ls ha de rebatre o si se’ls ha de silenciar i no parlar-ne… Crec que no s’ha d’entrar en el seu joc, ni parlar explícitament d’ells. Dins de les incerteses, de la poca expertesa en el tema i la complexitat de la qüestió, tendeixo a pensar que el convenient és:

  1. Recollir les mentides o mitges veritats que diuen.
  2. No fer cap referència a noms de persones, de partits, ni entitats o grups, que crec que els fa propaganda. L’extrema dreta no es redueix a un o diversos partits, agafa tot un pensament que fins i tot s’infiltra en les nostres consciències i conductes o desperta i exacerba elements primaris que tots tenim, o així ho intenta.
  3. Oferir les veritats, contrarestant les mentides, amb dades, pensament crític, profunditat…
  4. Difondre aquests documents (no massa llargs) que es poden anar escrivint (repeteixo sense noms, ni dient que són mentides de l’extrema dreta).
  5. Es podrien fer decàlegs, breus articles en algunes revistes, auques, còmics, potser algun vídeo…
  6. Si algú de l’extrema dreta (persones o grups, partits…) respon, no respondre, no entrar en el seu camp. Si es senten referits, cauen en la seva “pròpia galleda”. Nosaltres hem de seguir el nostre pla, sense deixar-nos portar pel que diguin o deixin de dir a cada moment.

Així podem anar cooperant en la sensibilització i conscienciar, en especial , en camps (si hi podem arribar) on el discurs d’extrema dreta s’està estenent.

I com a exemple d’un article per contrarestar mentides aporto el següent:

Islamització de Catalunya?

L’islam és un perill, diuen algunes veus, i afirmen que hi ha una “islamització de Catalunya” quan volen incidir en el fet que es tracta de l’autonomia amb un percentatge més elevat de musulmans, uns 560.000 (7,5% de la població), dels quals un 40% tenen nacionalitat espanyola. “El fonamentalisme islàmic a Catalunya campa lliurement gràcies al separatisme”, diuen, sense fer distincions entre la religió islàmica i la derivació adulterada i manipulada d’una espiritualitat de pau, com és l’Islam, en uns comportaments criminals. Res a veure. Els primers que pateixen el terrorisme pseudo-islàmic són els musulmans. Veure la multiculturalitat, la diversitat religiosa i espiritual com un mal, i no com una riquesa, porta a visions i actituds de caire discriminatori i menyspreador vers a persones, famílies i grups, que poden tenir la seva incidència popular (pel seu simplisme i “primitivisme”). L’Islam és una religió, arrelada a moltes cultures (i a la nostra) que aporta a la societat, com totes les religions i espiritualitats, actituds profundament convivencials, i a la vegada una motivació per construir unes estructures socials més justes, en favor dels més desafavorits. L’Islam treballa per la pau, la tolerància, la solidaritat, el respecte a l’altre i a la pròpia persona.

A Catalunya i arreu podem trobar nombrosos exemples de solidaritat entre veïns propiciada per les comunitats musulmanes: entrega d’aliments, acolliment i oratoris oberts a tot tipus de visita, reparacions gratuïtes a les cases de famílies amb necessitat, aguant pacient i serè davant de possibles critiques i amenaces que s’han trobat en alguns veïnats que refusen els oratoris al seu carrer, etc.

Sobretot gràcies a la important presència de l’islam a Catalunya, i gràcies al fet religiós i espiritual divers universal present al nostre país, que ens és una ajuda a molts per redescobrir el valor de les dimensions més profundes de les persones i dels pobles i els valors comunitaris, sovint marginats per l’individualisme liberal. El fet religiós ha entrat de nou en el debat social i pot ajudar a desenvolupar la llibertat religiosa i de consciència i a normalitzar i visibilitzar en l’espai públic les diverses religions, espiritualitats i conviccions, incloses les humanistes laiques, agnòstiques i atees, dins d’un marc laic que les respecta totes. El diàleg interreligiós i interconviccional és un dels fruits d’aquestes presències plurals i que ens és molt necessari desenvolupar encara més en els barris, pobles i ciutats del país.

Quim Cervera

Pilar Bellosillo García-Verde

Una consciència honrada de crítica a l’Església i de compromís amb el món

Nascuda a Madrid el desembre de 1913, laica, mestra i assistent social, de família benestant profundament cristiana; educada en una bona formació humana que la va empènyer sempre a lluitar en contra de la injustícia i la marginació social, sobretot de les dones. Potser poc coneguda a casa nostra i menys pels joves de l’Acció Catòlica o de moviments especialitzats. De jove es va incorporar a l’Acció Catòlica i va treballar com a voluntària a l’Acadèmia d’Obreres, una manera de començar a posar en pràctica un compromís social que no abandonarà mai més.

Va ser Presidenta Nacional de les Joves d’Acció Catòlica del 1940 al 1946, i del 1951 al 1963 en va ser de la branca de les Dones. Ja anava sent coneguda, i l’any 1961 i fins el 1974 va ser elegida presidenta de la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC). Atenció! que no era poca cosa, perquè sota el seu paraigua s’aixoplugaven 110 organitzacions de 61 països dels cinc continents i controlava l’activitat de 56 milions de dones a la vegada que exercia un rol consultiu per a associacions com UNESCO, UNICEF, ECOSOB, OIF, OEA, FAO, en el Consell d’Europa.

Eren temps en què arreu ja s’anaven respirant aires de llibertat, d’emancipació del paternalisme, de protestes contra tota mena d’esclavituds…, i en aquests espais la seva preocupació estava posada sobretot en l’educació de les dones, en la línia pedagògica de Paulo Freire, que havia de portar forçosament a l’alliberament de la problemàtica legal que impedia la promoció de les dones que buscaven el seu lloc en el món. Per això promocionava totes les iniciatives que hi podien ajudar, en les quals posava no sols el seu apassionat compromís sinó també la seva capacitat de teixir relacions internacionals.

Aquells anys, entre els 50-70, van ser un moment històric d’esclat de moviments que avui ja coneixem en totes les seves direccions imaginables i que podríem titllar de somni ecofeminista. La Pilar ho definia així: Nosaltres, les dones, som les protagonistes d’aquest moment històric, caracteritzat pel despertar de la consciència femenina del món. És el moment del nostre “alliberament”. La UMOFC, amb ella al davant, s’ho va prendre seriosament i el 1966 va llençar una gran enquesta sobre la llibertat de la dona en la família, en la societat i en l’Església, enviada als 36 milions de dones catòliques afiliades.

L’enquesta va ser àmpliament contestada i les respostes van constituir la base de les línies de força d’un primer feminisme humanista de caire cristià. Aquestes línies es van centrar en “l’educació de les dones” en un pla de quatre anys i triant una metodologia activa i participativa que donés oportunitat a totes les dones d’expressar-se amb llibertat. I, en segon lloc, “treballar contra la injustícia i la marginació”, un compromís que ella va assumir personalment abocant tots el esforços possibles sobretot en els països del Tercer Món. Mentre va ser presidenta, les jornades d’estudi van sortir d’Europa i es van celebrar a Dar-Es-Salaam (Tanzània, 1974) i Bangalore (Índia,1979). Ajudada per altres dones espanyoles, Pilar va deixar la seva empremta de dinamisme i vitalitat en aquells projectes que l’època exigia.

Roser Solé Besteiro

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

La gran patacada

Pum!!! Pam!!!! Plof!!!!! Patapam!!!!!!… Que em maten aquestes ximpletes!

Les gosses van estirar en la mateixa direcció per encalçar un gat i com que van lligades a l’scooter, el van tombar i jo vaig sortir volant i vaig aterrar de cap.

Quin mal! Què em menjo el carrer! Tot va quedar escampat per terra, van fer saltar la càmera d’una roda i jo que no sabia si hi era tota del cop tan bèstia.

Feia mal, que no em podia moure. Vaig començar a cridar demanant ajuda. Cridava i cridava però cap veí va sortir. Era l’hora de dinar i estava al mig del carrer.

Va pujar una furgoneta per l’altre carrer i veig que fa marxa enrere i enfila cap a mi.

En baixa un jove hispà oferint-se per ajudar-me. Com que sol no podia amb mi va anar a trobar un xicot que repartia propaganda a les bústies. Amb molt de compte em van aixecar de terra, em van asseure a l’scooter, ho van aplegar tot i amb una roda de menys em van dur fins a casa.

Un cop al pati de casa i després de regraciar-los una vegada i una altra, els vaig dir que ja podia pel meu compte. Ells volien trucar o dur-me a urgències. En caure de cap, la cara s’inflava i es feia morada per moments i estaven espantats per mi, però finalment van marxar, no gaire convençuts.

La broma m’ha costat un mes de llit, però ara vaig fent a poc a poc, amb l’ ajut d’amics i amigues del poble.

Bé, això no és una anècdota, és una història de vida que em mostra la mà de Déu. I em recorda la paràbola del bon samarità feta carn.

Els podia “comprometre” els veïns que no van ajudar, a més era l’hora de dinar, però un hispà estranger que passava més lluny, em va veure, va girar cua, va buscar ajuda i em van deixar sana(??) i estàlvia a casa. Són els que van fer bé al proïsme, segons les ensenyances de Jesús de Natzaret.

Em permeto de compartir amb tots i totes vosaltres aquesta experiència de l’amor de Déu, no pels mèrits, que en tinc poquets. Gairebé me n’oblido. Això va passar Dilluns Sant, és a dir que la Setmana Santa sí que va ser de Passió, però ara estem en temps de Pasqua de Resurrecció esperant l’Esperit Sant.

Bona Pasqua a tots i totes.

Lluïsa Carbajo