Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Doncs bé, a partir d’aquest número farem un pas més i anirem publicant els enllaços a les entrevistes. De moment aquí teniu les d’aquesta temporada. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sota la fotografia, al seu nom. Us agradarà escoltar-les. N’estem segurs!

Podeu trobar totes les entrevistes a la plataforma Ivoox, i les podeu escoltar tant des de l’ordinador com des del mòbil, si us baixeu l’aplicació d’aquesta plataforma.

Anton Costas, la situació econòmica en plena pandèmia
Tere Esperabé, mestra i sindicalista
Conxita Ribera, de la Marea Pensionista
Mamen Fernández, Cornellà sense Fronteres

Quim Mbengue i Adrià Clemente, el Mijac

Jordi Busquet, l’economia social de Catalunya

Llibert Reixach, Fruita amb Justícia Social

Santi Torres, entitats cristianes amb la immigració

Dèlia Viedma i Julia López, que tothom tingui un sostre

Pilar Nogués, des del sindicat de cuidadores municipals

Irene Masferrer i Josep Muñoz, el projecte de Justícia i Pau a les presons

Bernat Sellarés i Maria Villalonga, en l’economia de Francesc

Míriam Feu, pel treball decent

Lourdes Ponce, Nou Barris Acull

Antonio Puparelli, una fiscalitat justa

Pablo Navarro, la lluita dels MIR

Carla Benito, el Diari del Treball

Olivella, riera de Pelagons, Santa Susanna, cova de Can Muntaner

Ruta circular situada al nord d’Olivella, quan el Garraf es deixa caure sobre la plana del Penedès. Dues rieres, la de Pelagons i la de Begues, són l’anada i la tornada d’una ruta que té en el nucli de Santa Susanna, en les vinyes i en la feina feta per l’aigua els seus elements més característics.

Dades Tècniques

Comarques: Garraf i Alt Penedès
Sortida i arribada: Can Suriol (Olivella)
Distància recorreguda: 13 km
Desnivell acumulat: 250 m
Dificultat: Fàcil
Transport públic: Empresa Plana, línia Vilafranca-Sitges
Més informació: Mapa i guia Garraf, Ed. Alpina, 2017, escala 1:25.000 (veure excursió n. 9: «Per la riera de Pelagons i Santa Susanna»). També a Wikiloc

Inici de la ruta

Si anem amb transport públic, és aconsellable venir de Vilafranca, ja que ens estalviem passar per les urbanitzacions i els horaris són millors. En qualsevol cas sol·licitem parada a Can Suriol, que és l’anterior a Ajuntament d’Olivella.

Si anem amb transport privat, deixarem el cotxe també a Can Suriol, aproximadament un km després de la cruïlla de la BV-2111 amb la BV-2415.

Can Suriol

Can Suriol és un mas prop del nucli d’Olivella (Garraf), al costat de la riera de Begues. L’origen del mas es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Consisteix en un edifici de grans dimensions que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. Aquest edifici principal està envoltat de diverses construccions. És conegut també com a Ca l’Amo, ja que els seus residents eren els propietaris de diversos masos dels voltants.

El forn de calç

Si baixem a la riera, podrem veure el forn de calç de Can Suriol. Uns plafons ens n’expliquen l’arquitectura i el funcionament. Compta amb una estructura arquitectònica alçada amb murs de maçoneria, de planta circular. Se’n conserva la boca, una obertura al mur per on s’introduïa la llenya a la cambra de combustió. Acabada la visita, tornem a la carretera i la seguim en direcció contrària al nucli antic d’Olivella durant uns 100 m, on a mà dreta uns indicadors ens orienten cap a la riera de Pelagons.

La riera de Pelagons

No són gaires els caminants que coneixen la solitud d’aquests paratges. Potser perquè hi ha marcades poques rutes pel seu camí. Els que sí que coneixen aquests racons són els ribetans, els veïns de Sant Pere de Ribes, que cada any fan la peregrinació a Montserrat, i pels Pelagons escurcen l’anada al monestir.

El camí va enclotat seguint la riera que va fent giragonses i travessant-la en diverses ocasions. De tant en tant val la pena d’aturar-se per veure les formes que el pas de l’aigua ha fet al llit de la riera amb nombrosos “pèlags” o clots que malgrat que no hi corri aigua moltes vegades queden plens. És un camí ample, fàcil de transitar amb petites pujades i baixades alternant-se. La vegetació és la pròpia de Garraf: pi blanc, roures, alzines i força margallons. Destaca, però, al poc d’iniciar-se el camí, al final d’una vinya, un lloc anomenat els Àlbers perquè s’hi alcen diversos exemplars d’aquests arbres blancs, cars de veure a Garraf i que contrasten amb els dels voltants.

Més endavant veurem a la nostra esquerra unes grans roques que es van desprendre de la Penya Lledó. El camí fa un gran revolt, passem ran d’unes vinyes i albirem amunt a la nostra dreta la masia dels Pelagons de Dalt en relatiu bon estat. Nosaltres continuem sempre seguint la riera i una mica més enllà s’entreveuen les restes atrotinades dels Pelagons de Baix.

Ara el bosc escasseja per culpa de l’incendi de juliol de 2016. Després d’un gran revolt que ens podem estalviar per una petita drecera, deixarem una pista a la nostra dreta que s’enfila a la serra de la Llampa i aviat arribarem a la cruïlla amb el GR-92.3 que seguirem cap a la dreta. És el moment de deixar la riera de Pelagons i continuar pel Fondo dels Masets d’en Ferret.

Fondo dels Masets d’en Ferret

Els Masets són les ruïnes que veurem a la nostra esquerra. El camí voreja ara vinyes plantades als terrenys més plans. Passada una d’aquestes vinyes, el GR trenca decididament a la dreta (hi ha indicador) i s’endinsa en un bosc frondós, en ascens, per la serra dels Carlins fins a un coll, on continuem el GR, ara en franc descens. Comencem a veure la plana de Santa Susanna presidida per la masia del mateix nom, encimbellada dalt d’una roca com si es tractés d’una fortificació.

Santa Susanna

La Caseria de Santa Susanna es troba situada damunt un penyal, a 338 m d’alçada, envoltada de terres de conreu. Es tracta d’un conjunt d’edificacions, l’element més remarcable de les quals és una torre de pedra de planta quadrada i coberta a dues vessants, de teulat àrab. La resta de construccions del conjunt presenten diversos elements d’interès (brancals, ampits i llindes de pedra, arcs rebaixats, etc.). El conjunt és popularment conegut amb el nom de castell a causa fonamentalment de la seva situació i de l’existència de la torre, tot i que no hi ha proves documentals que demostrin aquest origen. En l’actualitat el nucli es troba gairebé abandonat.

Vorejant les ufanoses vinyes passem per sota el penyal i prenem la primera desviació a la dreta. Aprofitem per gaudir de vistes insòlites del conjunt de Santa Susanna. La pista segueix entre les vinyes. Continuem per l’esquerra a la següent cruïlla fins a trobar la riera de Begues i unes marques que ens indiquen el camí que mena a Olivella.

La riera de Begues

Recuperem el contacte amb aquesta riera que havíem perdut a l’inici, a Can Suriol, i que no deixarem ara, amb petites desviacions, fins al final. La travessem i entrem ara en zona boscosa. Prenem altura tot gaudint de tant en tant del fondo de la riera i dels turons que l’escorten. Més enllà trobarem a l’esquerra un corriol que ens portaria a Mas Vendrell i al castell d’Olivella. Nosaltres seguim per la pista principal fins a trobar el PR C-37 que seguim a la dreta (per l’esquerra també aniríem al castell).

La cova de Can Muntaner

Poc més d’un centenar de metres enllà, uns indicadors ens anuncien que estem prop de la cova de Can Muntaner. Val la pena baixar primer al mirador i després a la riera per visitar-la. La cova té una gran boca d’entrada que fa uns 9 m d’alçada per uns 19 d’amplada, que dona pas per una rampa ascendent a una galeria de 19 m de longitud. Al costat dret de l’entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 m, estreta i obstruïda per blocs. A la cova s’hi encabien els ramats de les masies properes; tanmateix no es descarta que hagués estat utilitzada pel bestiar transhumant, ja que està a tocar d’una carrerada.

Al mirador que hi ha al davant de la cova, un rètol ens informa que pels materials arqueològics localitzats a la cavitat es pot suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys.

Tornem a ascendir al mirador de la cova i seguim les indicacions que ens duran a la llera de la riera de Begues modelada per les aigües d’altres temps, als pins pinyoners centenaris anomenats del bosc dels Pivens, a les restes d’una antiga sínia, i finalment, vorejant Can Muntaner retrobem el PR-C37 que seguirem fins a la carretera d’Olivella.

Ara tenim dues opcions: pujar al nucli antic d’Olivella que val la pena visitar si no ho hem fet en altres ocasions i prendre el transport públic allí, o tornar a Can Suriol, el punt inicial del recorregut. En aquest cas seguirem la carretera a la dreta uns metres enllà. A l’altura de Can Duran prenem l’antic camí d’Olivella que segueix paral·lel a la carretera aproximadament un quilòmetre on tornem altra volta a la carretera i arribem al punt inicial, sota Can Suriol.

Jaume Roig

La Panafricana, Ibrahima Seydi i solidaritat amb Gorg

Ja no som a temps de veure l’exposició, però sí de conèixer l’espai, seguir n’Ibrahima Seydi i sempre trobar maneres per ser solidari/es.

Primer de tot us presento l’espai, modest però ben viu, La Panafricana. Al carrer Junta de Comerç, 20, de Barcelona, entre el carrer Sant Pau i el carrer Hospital. Una llibreria especialitzada en Àfrica i els africans escampats pel món. Hi podreu trobar literatura (infantil i juvenil inclosa), assaig de política, economia, història, sociologia, religió, gastronomia… en diverses llengües, entre les quals català i castellà. A més de ser una llibreria és la seu de Wanafrica Ediciones; i aquí podeu consultar el seu catàleg. Tant visitar la llibreria com tafanejar pel catàleg ajuden a dirigir la mirada a aquest continent, a aquesta part d’humanitat, tan desconeguts. I pensem que estem informats del que passa pel món…!

I en segon lloc us recomano que hi visiteu una petita exposició dels treballs en fusta que fa Ibrahima Seydi, senegalès que al llarg dels vint-i-tres anys que fa que viu a Catalunya ha viscut molt de prop la vida de molts subsaharians aixoplugats en naus sense activitat econòmica. Justament per això, tota la recaptació que faci amb la venda de les peces exposades (a 10, 20, 30 €) es destinarà a les persones afectades per l’incendi de la nau de Gorg (Badalona). A @seydiescultor d’Instagram podreu veure moltes obres seves.

Josep Pascual Comellas

30 anys d’“Agenda Llatinoamericana”

L’any 1992 Pere Casaldàliga i José María Vigil varen tenir el bon encert de crear una eina per donar veu a les víctimes de Llatinoamèrica que durant 500 anys havien estat emmudides i se n’havia canviat la història. L’eina fou un llibre en forma d’agenda, amb el nom d’Agenda Llatinoamericana, amb uns 50 articles de prestigioses figures literàries i humanístiques que l’han il·luminat i guiat durant 30 anys fins arribar a ser mundial. 

L’Agenda convida a reflexionar i actuar per les grans causes pendents i obertes de la humanitat per assolir l’aspiració universal que tots ho tinguem tot i que a ningú no li falti res. Entre els temes de les 30 agendes que s’han publicat hi trobem: Igualtat de gènere, Ecologia integral, Quin Déu? Quina religió?, Exigim i fem una altra democràcia, Per una altra humanitat, una altra comunicació, La política s’ha mort… Visca la política!, Desigualtat i propietat, Bon viure i bon conviure…

L’edició del 2021 planteja la necessitat urgent de reaccionar davant l’emergència climàtica abans no sigui massa tard. La natura ens demostra que anem tard i malament, un planeta malalt arrisca la salut i la vida dels seus habitants. Cuidar la salut humana exigeix cuidar la salut del planeta. No podem consentir un model econòmic que utilitza les persones i la natura com a mercaderia i hem de tenir el coratge i la fortalesa per fer d’allò que és quotidià una pràctica ecològica de la vida en allò que és individual i col·lectiu que obligui els estats i les empreses a canviar urgentment de rumb. 

“És tard però és matinada si insistim una mica”, ens diu el poema de Pere Casaldàliga que hi ha escrit a la contraportada de l’Agenda 2021.

Jordi Planas

Pau de Tars (3)

L’estructura i el pensament humanista paulí dels vuit primers capítols de la carta als Romans

En aquest article faré un breu resum (macro perspectiva per anar centrant el tema) del que Pau ens vol dir en els set capítols primers de la carta dels Romans (deixarem el vuit per al final):

  1. L’estructura dels capítols és la següent:
    – Romans 1,16-32 (El pecat esclavitzador del paganisme)
    – Romans 2,1-28 (3,1-20) (El pecat esclavitzador del judaisme)
    – Romans 3,21-31 (3,1-31 (Entre la llei i la fe)
    – Romans 4,1-25 (Abrahan primera sintesis d’allò que és cristià)
    – Romans 5,1-20 (Adam, Crist i la victòria)
    – Romans 6,1-23; 7,1-13 (La vida nova del cristià)
    – Romans 7,14-25; 8,1 (L’home dividit)
    – Romans 8,2-39 (La mort vençuda)

2. En els dos primers capítols, Pau ens posa al descobert l’esclavitud al Pecat dels pagans i jueus, es a dir, de tots. La Llei feta per als pagans i la Llei (la Llei de Déu) feta per als jueus, és el que encobreix les injustícies i deshumanitza les persones, justificant i potenciant els seus comportaments inhumans. Al final del tercer capítol estableix el criteri salvador que tindria, per a tots, el judici de Déu: no és el compliment de la Llei el que ens salva (és a dir, el que ha de donar el sentit de les nostres vides), sinó que és la fe que ens ve de l’Esperit (la que ens fa veure a on la Llei, tant pagana com jueva, ens deshumanitza, ens fa injustos amb els germans, en definitiva impedeix l’assoliment del Regne).

En els capítols següents examinarà casos a on mostra tàcitament com aquesta fe produïa efectes de salvació davant del judici de Déu (dona el sentit veritable a la vida, és a dir, el per a què viure amb plenitud la vida). Recolzant-se en les creences jueves, el capítol 4 mostra com aquest criteri va actuar en la salvació d’Abraham. De la mateixa manera, recolzant-se en la creença cristiana (fundada en la resurrecció de Jesús), el capítol 5 mostra la seva acció en la salvació de tots els fills d’Adam, o sigui, en la humanitat sencera, del primer al darrer home.

Així “de fe en fe”, Pau arriba per fi, en el capítol sisè i en la primera part del setè, a tractar, amb els mateixos elements de la creença cristiana, la situació dels batejats i observem com en aquest mateix moment, darrera part del capítol setè, que es va trobar amb una dificultat: si el bateig fos quelcom automàtic i màgic, i això seria també un avantatge, no es podia entendre per què el cristià hauria de lluitar, com qualsevol altra persona, per evitar amb la fe aquestes esclavituds escalonades que ens deshumanitzen. A on estava la superioritat de la fe en Jesucrist? No haurien d’estar lliures els cristians de la Llei del Pecat i de la Mort? I aquí és justament a on comença Pau a parlar de si mateix: “jo…”

3. Diguem tot això d’una altra manera, en ordre històric segons el pensament de Pau. Ja indicàvem que, en una primera etapa de la humanitat, que va des d’Adam fins a Moisès, el judici de Déu s’exercirà en la seva plena universalitat i igualtat: el projecte de germanor universal. És veritat que els homes aconseguien, enganyant-se a si mateixos amb raonaments idolàtrics, fugir de la llibertat i gratuïtat de la fe i aconseguir que divinitats infrahumanes els permetessin les injustes relacions humanes a què tendien els seus desitjos.

Una segona etapa va començar amb la Llei, confiada en exclusivitat a Israel. Amb aquesta, Déu va mostrar a Israel un camí superior d’humanització. Israel, posseïdor d’aquesta necessària particularitat, tenia com a missió mostrar, a través de les seves actituds i realitzacions humanes, els avantatges d’aquest camí per a tots. Però els portadors d’aquesta revolució normativa es van enganyar també a si mateixos, prenent aquesta particularitat com a avantatge i convertint-la en un instrument de deshumanització i d’idolatria (per als altres). I així, aquesta etapa, per necessària que fos, Pau havia de mostrar-la pecaminosa i mortífera per tal que la persona que visqués dins d’ella fos arrencada a la seva pròpia seguretat d’esclau.

Pau pensa la tercera i definitiva etapa, per tant, apuntant a retornar a tota la humanitat el seu estatut comú, sense avantatges, davant del judici de Déu. Pau no posa mai en dubte que el judici de Déu es fonamenta sobre l’amor mutu, la fe que opera en l’amor, o simplement la fe (termes sinònims, per a Pau) i que aquest sigui l’esperit de la Llei, es a dir, la seva pura i última direcció. Però, quan analitza allò de negatiu de les dues etapes anteriors, arriba a la conclusió que l’engany que esclavitza les persones té una sola font: l’antropològica, l’afany de seguir els propis desitjos assegurant-se que ja estan justificats. Dit d’una altra manera: la por a enfrontar-se als riscos de la construcció del Regne (la germanor universal), és a dir, no poder respondre a la crida de l’Esperit.

Cesc Cònsola

Per llegir els capítols anteriors sobre Pau de Tars: Pau de Tars (1) o Pau de Tars (2)

 

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez.

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez. Alfaqueque ediciones. Murcia, 2020


El Fernando Bermúdez fa en aquest breu llibret un recorregut per noms d’homes i dones que han estat màrtirs a Amèrica Llatina… Alguns de renom, altres de no coneguts almenys per a mi. Brolla de la seva experiència com a teòleg i missioner a Guatemala. Va viure la situació de prop, des de dins. Com a teòleg de l’alliberament i com a persona militant de moltes causes… Ara des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Llegir sobre les vides que han portat a terme l’amor fins a l’extrem de l’Evangeli sempre em recorda el meu cristianisme còmode… I em fa sentir petita i agraïda pel seu testimoni. Gràcies, San Romero, Pere Casaldàliga, Berta Cáceres, Joan Alsina, Luis Espinal…!!! Gràcies, Fernando, per presentar-nos-els de forma planera, viscuda, sincera!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Estratègies de país per a la sostenibilitat

Des de la revolució industrial, la població del món té tendència a fluir cap a les ciutats generant concentració, densitat i elevat consum de recursos que difícilment es poden proveir des del propi territori on es consumeixen. El recurs que més escasseja a la ciutat és el sòl. Vet aquí les dinàmiques de costos creixents, per exemple de l’habitatge, que expliquen, des de la lògica del mercat, el que ara anomenem “gentrificació”, és a dir, la competència per un sòl escàs que expulsa les capes modestes de la població que són substituïdes per altres econòmicament més solvents.

Al mateix temps, la tendència és a anar buidant l’espai rural. Ara es parla de l’Espanya o la Catalunya buidada, concepte que ve a insinuar que el fenomen té algun culpable no precisat però que té a veure amb la concentració urbana. Per altra banda cal dir que la concentració genera eficiència en l’ús i consum de recursos mentre que la dispersió és menys eficient. Valgui l’exemple d’un país africà, Ruanda, de dimensions semblants a Catalunya (poc més de 26.000 quilòmetres quadrats; Catalunya en té 32.000) té quasi el doble de la població que Catalunya però viu dispersa en l’àmbit rural. L’11% dels ruandesos viuen (o malviuen) en les 10 ciutats més importants, i el 89% restant ocupen la pràctica totalitat del territori que es troba desforestat i parcel·lat ad infinitum per l’activitat agrícola. Si Catalunya tingués el mateix model demogràfic que Ruanda (a Catalunya el 64,4% de la població ocupa només el 7,7% del territori a la Regió Metropolitana) ens trobaríem amb una situació tan dramàtica com la que viuen els ruandesos. Valgui aquesta aproximació, no per acreditar res sinó per explicar la tensió que hi ha entre la concentració i la dispersió demogràfica.

Les economies industrials i de serveis com la catalana tendeixen a la concentració urbana, ara bé, precisen d’un ampli territori per satisfer les seves necessitats. Han de portar de l’exterior els inputs que són incapaços de produir suficientment com ara energia, aliments, matèries primeres… En canvi, exporten habitualment gran quantitat de serveis: educació, sanitat, administració, etc.

Les economies preindustrials necessitaven molt territori per proveir-se d’energia. Energia endògena que proporcionaven l’agricultura i la ramaderia gràcies a grans extensions de territori dedicades a metabolitzar els nutrients, l’aigua i la radiació solar convertits en aliments, la base del manteniment de la vida. Però ara les economies industrials entorn dels nuclis urbans consumeixen sobretot energia exògena, la necessària per a la mobilitat mecànica, la producció de béns manufacturats, la calefacció o l’extracció de minerals, que fins el moment actual procedeixen molt majoritàriament del carbó, del petroli o gas natural, els anomenats combustibles fòssils. En canvi, l’alimentació requereix cada cop menys terreny gràcies a la tecnologia. En endavant, les ciutats necessitaran continuar important energia que serà renovable. Tornarem a l’energia del Sol, una petita part per a la producció d’aliments i una part major per a les energies exògenes ja siguin tèrmiques o elèctriques. Totes elles dependran novament del Sol, que és tant com dir del sòl (del territori). Aquell territori que escasseja a les ciutats però que és abundant en l’àmbit rural. Les ciutats a més d’aliments hauran d’importar l’energia produïda pels parcs eòlics de les nostres muntanyes, per les centrals fotovoltaiques o termoelèctriques i per la biomassa amb fins tèrmics, a més de la hidràulica que ja arriba ara a través de línies de transport de molt alta tensió, d’alta, mitjana i baixa tensió que travessen el país i teixeixen una xarxa que irriga amb capil·laritat el territori.

Allò que avui anomenem món rural que pateix abandó adquirirà noves funcions a més del proveïment alimentari, el gaudi paisatgístic i cultural que articula la indústria del turisme local, i la seva funció ecològica per al manteniment de la biodiversitat. Aquestes funcions i valors: el proveïment energètic, el manteniment dels ecosistemes naturals i la biodiversitat i dels valors paisatgístics i culturals passaran a formar part de la nova economia de la sostenibilitat que depara un paper rellevant al territori, a la Catalunya ara buida o en fase d’abandó perquè torni a formar part de l’equació del progrés i el benestar. Perquè això passi Catalunya necessita planificar els usos del territori com mai s’ha fet: decidir quins sòls es dediquen a l’agricultura i ramaderia (i quin tipus d’agricultura i ramaderia), quins a la captació energètica, quins a la preservació de boscos, ecosistemes fluvials, costaners, etc. per evitar entrar en competència d’usos com passa actualment. Portem un gran endarreriment amb relació a altres comunitats autònomes de l’Estat i també amb altres regions d’Europa. Cada dia que passa sense un govern competent que planifiqui el futur de les generacions més joves és temps perdut que no recuperarem.

Salvador Clarós i Ferret

Worship.cat

Avui he descobert la pàgina web de worship.cat… I n’he estat ben contenta! Per a mi la música religiosa em fa cantar i, com deia sant Agustí, pregar dues vegades… I darrerament, més enllà dels cants de Taizé que sempre em nodreixen, en trobava a faltar de nous cants en català… Kairoi, Xirat, SetxSet, Arass, Xavier Morlans…: jo ja no tenia massa més recursos.

La web de worship.cat i la seva presència a YouTube són un bon rebost de cants… Es presenten com una iniciativa de joves dels diferents bisbats catalans que somiaven en lloar i cantar Jesús en català, traduint cançons de l’enorme cantoral anglosaxó. Han tingut el recolzament de les delegacions de joventut de Catalunya (SIJ).

I sonen bé, presenten uns vídeos bonics i cuidats, gens carrinclons. Quin gust!

Per si algú vol escoltar, triar, utilitzar en celebracions, introduir en acompanyaments, descarregar-se cançons…

I si voleu un tastet, ¿per què no el cant “Un futur que sigui nou” inspirat en les paraules del bisbe i germà San Romero: “Hem de ser profetes d’un futur que no sigui nostre”? Ara que comencem l’any i que necessitem il·luminar un futur que fosqueja, potser ens ajuda a creure que podem i trobar la manera de construir un avenir renovellat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Jo…? Nosaltres

Un dilluns ben tranquil. He convidat a esmorzar unes bones amistats.

Berenar? Avui, moniatos.

Tardor amb el pa de cada dia.

Tant de bo que totes les persones poguessin alimentar-se. Com puc ajudar que sigui una realitat?

Quan era petit, el pare i la mare, ens deien que s’ha d’acabar tot el que hi ha al plat i que si en vols més, després, demana-ho.

Déu meu, “el nostre pa de cada dia”.

Per què no sabem compartir-lo? Si no ho fem així, no fem el que diem: “el nostre pa de cada dia”.

El seny no hi pot faltar mai.

Ignasi Forcano Isern

Migraciones climáticas

Ya podemos decir que los daños del cambio climático que el planeta está sufriendo no son cosa del futuro. La borrasca Filomena está relacionada con ello, y en el levante de la península ibérica hemos sufrido tempestades en los últimos años cuya magnitud también es atribuida por los científicos al cambio climático. Pero donde los impactos son mucho más dañinos es en las áreas tropicales. Ahí, la desertificación crece deprisa, llevándose por delante terrenos de pasto y de cultivo; las sequías son cada vez más frecuentes y prolongadas; las lluvias son cada vez más torrenciales y destructivas, y la subida del nivel del mar está eliminando ya muchos cultivos de los deltas por la intromisión del agua salada en los acuíferos subterráneos a agua dulce.

Esto está provocando desplazamientos de población. Cuando desaparecen los terrenos en los que la población rural tenía sus cultivos o zonas de pasto, no hay más alternativa que abandonar el hábitat. Por ahora, la gran mayoría de las personas desplazadas por el clima se está yendo a los suburbios de las ciudades de su propio país. No se convierten en migrantes, son desplazados internos. Esta es una de las razones por las que las ciudades tropicales están creciendo de forma desmesurada. Dentro de unas décadas, las ciudades europeas o norteamericanas no podrán contarse entre las mayores del mundo, pues estas serán todas africanas y de Asia del sur.

También hay una parte de las personas que están abandonando sus hábitats que emigra, es decir, que sale de su país para buscar las ciudades de otros países; pero la gran mayoría de las que hacen tal cosa se queda en los países vecinos. Así, por ejemplo, la emigración climática que se produce en los países del Sahel que están desertificándose se va a las ciudades de los países vecinos de África occidental, sobre todo, a las ciudades costeras. Lo mismo ocurre en el Cuerno de África, en Asia del sur, en el Sudeste Asiático, etc. Podemos decir que las migraciones climáticas son, por ahora, de corta distancia y que apenas llegan a Europa.

Pero llegarán. Habrá un momento en el que los impactos climáticos también obligarán a mucha gente a salir de esas ciudades costeras tropicales. El calor, la escasez de agua potable, el incremento de las tempestades y la subida del nivel del mar harán inhabitables algunas zonas urbanas costeras. Las migraciones climáticas de larga distancia crecerán; quizás no de forma desmesurada, pero, según las estimaciones que muestro en mi libro, en el 2060 podría haberse doblado el número de migrantes que hoy hay en el mundo.

¿Qué consideración debemos dar a los migrantes climáticos? ¿Qué tratamiento jurídico? Para responder a esto no podemos obviar que el cambio climático que el planeta está sufriendo es debido a las actividades humanas; está provocado por los gases de efecto invernadero que venimos emitiendo desde el inicio de la industrialización. Pero, además, los gobiernos de todo el mundo lo saben desde hace varias décadas, como también saben que el cambio climático se frenaría si detuviésemos las emisiones. La clave está en que los gobiernos llevan tres décadas haciendo acuerdos climáticos para reducir las emisiones y las mismas tres décadas vulnerándolos. Las emisiones no han dejado de crecer (con lapsus como el de la crisis del 2008 y el de la pandemia del 2020). Así que los gobiernos tienen una responsabilidad evidente en el avance del cambio climático, y ello es lo que convierte a los migrantes climáticos en víctimas de una determinada acción política, en este caso, la inacción frente al cambio climático.

Los migrantes climáticos, en tanto que víctimas de una acción política, son merecedores de protección internacional, al igual que lo son las personas que huyen de persecuciones políticas o de guerras. Es por ello por lo que debemos hablar de refugiados climáticos. Sin embargo, no hay ningún marco jurídico internacional que reconozca la figura del refugiado climático, y, por tanto, debe abrirse un debate sobre la mejor manera de llegar a tal reconocimiento. Un debate que ha de darse tanto en los ámbitos de la lucha contra el cambio climático, como en los de defensa de los derechos de los refugiados.

Miguel Pajares

Refugiats climàtics

Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020.

Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (…) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbies ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracions”. I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.

Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.

Em limitaré, per tot plegat, a transcriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:

p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (…) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.

p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático.”

(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).

p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor.”

p. 94: L’any 2003, Jean Ziegler deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.

pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.

A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.

I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético…”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación…”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado… (…) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas…”.

La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si…

Ignasi Riera
Publicat a la revista “Viladecans Punt de Trobada”

He sentit

Tornarem a la normalitat com abans de la pandèmia? Tu ho creus? És el que volem? Personalment, crec que no. I m’agradaria que aquesta experiència que afecta totes les persones de la humanitat, ens ajudés a ser més humans. Avui, un cardiòleg americà, diu, entre d’altres coses i com a idea general, que tant de bo que la humanitat millori en el camp de la justícia, de l’amor i de la constància.

Repassant l’Evangeli, Jesús ens ho diu i ens ho ensenya, respectant la identitat de qualsevol persona i amb el gran regal de la llibertat.

Em quedo pensant i deixo d’escriure. Tot i aquell fet de la paràbola on la vinya i els vinyaters són tot el contrari del que he escrit.

Ignasi Forcano Isern

País barroc. Raül Garrigasait.

País barroc. Raül Garrigasait. L’Avenç: Barcelona, setembre de 2020.

Un preciós recull de petites i molt diverses reflexions que tenen com a eix principal el Solsonès: el paisatge, la gent, la memòria, la cultura, la tradició. Però també el llenguatge, la filosofia, la música. M’ha encantat trobar-hi molts punts en comú amb els meus interessos: des del Santuari del Miracle i tot el que l’envolta, a l’interès per a música, pels clàssics grecs i per la cultura alemanya. És com si en Raül Garrigasait em tornés, aprofundits, els petits tastets que al llarg de la vida he anat fent en aquests àmbits.

Us el recomano.

Mercè Solé

¿Té privilegis l’Església?

S’acostuma dir que a Espanya l’Església Catòlica gaudeix de determinats privilegis, els quals caldria eliminar per incompatibles amb la democràcia o la laïcitat de l’Estat. ¿És cert això? Es tracta d’un vell i complex debat.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’expressió “privilegi”, en l’àmbit del dret, és una “disposició emanada del poder legislatiu en virtut de la qual hom atorga a una persona o a una categoria de persones un dret especial o un tracte de favor, distint del que dona la llei comuna, amb un cert caràcter de permanència”.

Si ens atenem a la literalitat de la definició, certament, l’Església Catòlica, com a institució, gaudeix legalment i amb caràcter permanent d’uns determinats drets distints dels que estableix la llei per a la resta de persones jurídiques i d’altres confessions religioses. ¿Està justificat un tracte diferenciat?

D’entrada cal dir que és difícil parlar d’una “llei comuna” en relació a les persones jurídiques. En realitat, cada tipus d’institució té la seva legislació especial, segons es tracti d’empreses, cooperatives, associacions, sindicats, partits polítics, entitats religioses, etc. Cada categoria té el seu règim legal i, per tant, el seus “privilegis”: un tractament fiscal específic, el dret a unes determinades subvencions, el dret a realitzar activitats que les altres institucions no poden fer… Per exemple, només les empreses poden repartir els beneficis o només els partits poden presentar-se a eleccions. Fins i tot dins de cada categoria existeixen diferències legals. Per exemple, el volum econòmic o el nombre de treballadors d’una empresa poden comportar drets i obligacions específics. O el nombre de vots que rep un sindicat li confereix més drets en la negociació col·lectiva o en l’accés a subvencions.

També les entitats religioses tenen una regulació diferenciada de la resta de persones jurídiques. És lògic que sigui així, tant pel caràcter absolutament singular del fet religiós i la seva funció social com pel fet que aquestes institucions exerceixen un dret humà fonamental, com és la llibertat religiosa. També dins d’aquesta categoria d’entitats hi ha drets diferents, segons les diferents realitats: no és el mateix una comunitat amb un petit nombre de membres que una religió d’ampli arrelament social en tot el territori, com l’Església Catòlica.

Establir regulacions diferents és legítim i necessari, perquè la llei ha de tractar igual allò que és igual i diferent allò que és diferent: cada tipus d’institució té la seva funció social, característiques, necessitats… La qüestió no és, doncs, que hi hagi diferències, sinó si una determinada diferència està justificada o si és oportuna, adequada, etc. I això és una valoració que només es pot fer cas per cas. Les opcions que es prenguin seran sempre opinables i han de formar part del debat democràtic.

L’estatus jurídic de l’Església a Espanya (que té molts elements en comú amb l’existent en altres països democràtics, com ara Alemanya o Itàlia) parteix del principi d’aconfessionalitat de l’Estat i del deure dels poders públics de col·laborar amb les confessions (art. 16 de la Constitució de 1978) i es regula principalment en els Acords entre l’Estat i la Santa Seu de l’any 1979.
Molt sintèticament, aquests Acords (desenvolupats posteriorment per altres lleis) inclouen quatre capítols: 1) Jurídic: sobre el dret d’autoorganització de l’Església, el reconeixement civil del matrimoni canònic o la inviolabilitat dels temples i arxius eclesials. 2) Ensenyament, que garanteix, entre altres, l’oferta pública de formació catòlica a l’escola, a impartir per professors designats per l’Església. 3) L’assistència religiosa catòlica als membres de les forces armades (els capellans castrenses). I 4) Econòmic: que inclou el compromís de l’Estat en el sosteniment econòmic de l’Església i l’exempció de determinats impostos. És sabut que actualment això es concreta sobretot amb l’assignació voluntària pels contribuents del 0,7% de la seva quota tributària del IRPF.

Cal tenir en compte que l’any 1992 bona part dels drets reconeguts a l’Església Catòlica (sobretot en els esmentats capítols 1 a 3), van ser també atorgats, en termes molt similars, a les institucions reconegudes de les altres tres grans confessions religioses més arrelades a Espanya: les Esglésies evangèliques, l’Islam i el Judaisme. La principal diferència es refereix al sosteniment econòmic (capítol 4), reservat a l’Església Catòlica (exclusivitat que ella no reclama). Amb tot, l’Estat ofereix també importants subvencions a les activitats de les altres confessions.

Cal tenir present que tant l’exempció de certs impostos com el sosteniment econòmic no són un dret exclusiu de l’Església. També se’n beneficien altres institucions privades considerades d’interès general, com els sindicats i els partits polítics amb major representació.

En tot cas, més enllà del debat sobre la legitimitat o oportunitat de cada un d’aquests drets, també la mateixa Església hauria de revisar fins a quin punt en alguns casos podrien restar-li llibertat d’actuació o credibilitat social.

Eduard Ibáñez

¿Sí catòlic a la llei de l’eutanàsia?

Sempre que parlem de l’eutanàsia recorro a la pel·lícula “Million dollar, baby”, de Clint Eastwood (2004), perquè explica molt bé el problema moral entre la llei de Déu, la llei de la vida i la ressurrecció, i el mandat de Déu de respondre al clam de l’altre quan aquest clam demana que posis fi a la seva vida en el moment que és d’un sofriment inexorable. Una resposta que sovint es troba al marge de la llei de Déu (com la curació del leprós a Marc 1, 40-45), en solitud (Eli, eli…), i no sabent mai si has fet bé o no, que és, en realitat, la posició amb la qual arribarem al Judici final i la que, també, defineix la democràcia, segons Joan-Carles Mèlich: “Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència”, diu sempre.

El debat sobre la despenalització de l’eutanàsia, és a dir, de si hem d’enviar a la presó al que ajudi a morir algú en aquestes extremes circumstàncies o similars i després d’una avaluació externa genera, així, aquest debat. A priori, com fa el Catecisme de l’Església Catòlica (2276-2279), la defensa integral i no utilitària de la vida ens porta a oposar-nos-hi. Però l’ètica sempre és una qüestió d’a posteriori, com li agradava dir al P. Lluís Duch. Té a veure amb la resposta concreta al clam concret, en el temps i l’espai, de l’altre, més encara quan l’altre pateix i no pot valdre’s ell mateix. ¿Preval l’imperi de la llei de Déu o preval el clam del que pateix que, per als cristians, és el clam de Déu mateix (Mateu 25,31-46)? I, en cas que fos l’imperi de la Llei, ¿és traslladable en tots els casos el capteniment personal moral a la legislació ordinària?

Per mirar de conciliar-ho, doncs, fa quinze anys, el jesuïta Francesc Abel, EPD, al capdavant de l’Institut Borja de Bioètica, va promoure un manifest, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, cristians i no cristians. S’hi demanava que en cas d’una possible despenalització es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l’eutanàsia al·leguen de forma preferent. Sincerament, em sembla que la llei aprovada fa poc al Congrés dels Diputats, que ara ha de passar pel Senat, recull perfectament el que demanaven. I que no exclou, més aviat posa més de manifest, la necessitat d’acompanyar-la d’un increment dels recursos pal·liatius al nostre sistema de salut.

Curiosament, alguns dels dirigents catòlics que critiquen la pressa en l’aprovació de la llei i que troben a faltar debat sobre el tema han silenciat convenientment, diria que amb oprobi, l’aportació del P. Abel o d’altres tot aquest temps. Paral·lelament, la societat espanyola ha evolucionat cap a un increment del suport a la despenalització de l’eutanàsia fins a índexs superiors al 80%, segons les enquestes, motiu pel qual és bastant obvi que la llei obtingués el suport de 18 formacions, totes excepte el PP i Vox. ¿Això fa que ens haguem de despreocupar del tema, del seu risc d’ús abusiu, de considerar-la com una opció a banda dels pal·liatius, o de futures modificacions extensives cap a pràctiques eugenèsiques o utilitaristes? En absolut. Més que mai, caldrà atendre la seva evolució i resultats i advertir contra allò que ja des d’ara ens preocupa, si se’m permet la broma, com un argent viu. Ben viu.

Ramon Bassas

Viure dignament fins al final

La vida és una mort que ve –deia Jorge Luis Borges–. De fet aquesta és la única seguretat que tenim totes i tots els que estem ara i aquí: que un dia o altre morirem.

La gran pregunta és quant de patiment estem disposats a suportar abans d’arribar a una mort segura. I en quines condicions, per a cadascuna de nosaltres, la vida que ens quedi per viure ja no serà digna de ser viscuda.

Són preguntes molt personals que donen peu a respostes molt diverses, que es declinen a partir de les creences religioses o principis ètics de cadascú, del llindar de patiment personal i del que cadascú podem considerar essencial per a definir quines són les condicions de dignitat vital bàsica.

És, evidentment, una esfera clara de reflexió individual.

Per al Ramón Sampedro la decisió de no voler viure el que li quedava de vida va arribar després de 25 anys postrat per una tetraplegia.

Per a la Inmaculada Echevarría no era vida digna seguir viva en un hospital connectada a un ventilador mecànic després de 31 anys patint una malaltia degenerativa.

Per al José Antonio Arrabal, malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica, no ho era arribar a l’estadi de dependència total al qual el portava la malaltia.

O per a la Montserrat Voltà, de 90 anys, també malalta d’ELA, vida digna era poder marxar en pau i sense patir, després d’haver viscut una vida plena i llarga.

Tots són casos de persones que van sol·licitar públicament una mort assistida. Que van reflexionar i decidir molt conscientment quin era el seu llindar individual de vida i mort digna. Però el sistema penal i legal espanyol no els va permetre exercir aquesta llibertat individual.

En breu el Senat ratificarà, previsiblement sense canvis, la futura llei de regulació de l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya. És fruit de dècades de lluites individuals, com la dels casos que he citat i tants altres, i de lluita col·lectiva a través de les associacions de Dret a Morir Dignament a tot l’Estat. Però també fruit d’un procés de maduració ètica, moral i política de la ciutadania, que ha fet que tant la població catalana com l’espanyola siguin àmpliament favorables a regular aquest nou dret.

Perquè la realitat existeix, i els legisladors no podem fer-nos l’orni. I en aquest cas, donar resposta digna requereix de regulació.
Una regulació que no imposi res a ningú. Que no imposi cap creença, ètica ni religió. Que no resti la llibertat a ningú que vulgui morir quan la biologia ho marqui i la medicina no ho eviti. Sinó que només doni la mateixa opció de llibertat individual a aquells que fins ara no l’han tingut: els que situen el llindar un poc o un molt abans.

Vaig tenir el plaer i l’honor, com a diputada del Parlament de Catalunya per Catalunya en Comú Podem, de defensar al Congrés, l’abril de 2018, i amb paraules semblants, una proposta de llei sorgida del Parlament català que reclamava a l’Estat despenalitzar l’eutanàsia. Va ser la primera a la història sobre aquest tema que va obtenir els vots suficients per a tramitar-se a les Corts espanyoles.

La que s’aprovarà ara, sorgida d’una proposta del PSOE, la integra. I serà la definitiva després de quatre intents previs de llei de regulació de l’eutanàsia no reeixits. I de nombrosos intents de declaracions polítiques per vies diverses. Ha costat, però finalment s’hi ha arribat.

Serà una llei extremadament garantista, que obliga a qui vulgui usar-la a ratificar fins a quatre vegades, i sota supervisió mèdica, que vol morir. I el cas haurà de ser aprovat per una comissió d’avaluació específica. Permet la objecció de consciència dels professionals sanitaris i només serà aplicable a majors d’edat. És, per tant, més restrictiva que la d’alguns dels altres cinc països del món que ja ho tenien regulat, però ens posa igualment a la capçalera dels estats que garanteixen aquest dret per llei.

Pel que ha costat, i pel que comportarà per a qui vulgui usar-la, aquesta serà una llei històrica, d’avenços i de joia. Però sobretot, que ens enriqueix com a societat i omple de sentit què vol dir tenir un estat laic. Perquè és una llei que no va contra ningú, que permet respectar els valors de cada individu, i que es basa en la premissa de legislar per damunt del codi ètic de cadascú.

En aquest cas, permetre que cadascú decideixi quan el trajecte que queda fins a una mort segura ja no és de dignitat. Perquè la mort és part intrínseca de la vida. És l’únic fet segur per a tots i totes des que naixem. Garantir condicions de dignitat per a la mort és legislar a favor de la dignitat de la vida.

Marta Ribas Frías

L’atzucac de la llei d’estrangeria

Em va doldre moltíssim l’incendi de l’assentament de Badalona. Va ser un accident que estava cantat: un munt de persones amuntegades, sense aigua ni llum enmig de l’hivern i enmig també d’un munt de pertinences que eren alhora el seu aixovar, la seva feina… i un bon combustible.

Em dol perquè el centenar de persones afectades, a banda dels problemes propis de la pobresa, que ja costa prou de remuntar, es troben amb una barrera molt difícil de saltar: la llei d’estrangeria, que impedeix l’obtenció dels permisos bàsics per poder viure amb dignitat. És una llei que en comptes de resoldre un problema, en crea molts d’altres, quan impossibilita l’accés a la feina. No es pot demanar papers per arrelament si no es té feina, i, és clar, no es pot tenir feina sense papers. Aquesta mena d’oxímoron legal a més promou i justifica l’economia submergida i amb això l’escaqueig fiscal i la manca de cotització a la Seguretat Social.

Mantenir en pèssimes condicions sanitàries un munt de persones que difícilment podran assolir les condicions per regularitzar la seva situació, trobar feina i sortir de l’atzucac en què es troben, és posar les bases per a una marginació sagnant i llarga en el temps. De la qual només pot sortir un gravíssim conflicte social que dinamita qualsevol mena d’inclusió i que justifica una desigualtat social pròpiament estructural. És indecent parlar dels drets humans i deixar als llimbs els més vulnerables. I és posar-se una bena als ulls i no voler veure que les condicions en què viu la major part del món continuaran movent masses de gent empobrida cap a nosaltres, per més barreres que hi posem. Perquè per part nostra continuem abusant de la nostra situació de poder. Ho deia l’altre dia Ramon M. Nogués en aquest video que us recomano, en què parla de la Covid-19, quan explicava com durant el confinament, Europa va deixar la pesca africana sense caladors.

Ja sé que és una qüestió que depassa l’àmbit d’actuació de municipis, comunitats autònomes i fins i tot estats, però la veritat és que l’actual situació, molt complexa, no s’aguanta per enlloc. Em feia gràcia, quan mirava la notícia a la tele, que tothom parlava del tema com si l’única qüestió a considerar és que no els podien fer fora perquè els propietaris toleraven que fossin dins. Com si les administracions públiques de l’Ajuntament o de la Generalitat no sabessin perfectament on i com viuen totes aquestes persones. Sembla que l’Ajuntament de Badalona fins i tot havia entrat en negociacions amb els estadants. Vivim amb una acceptació acrítica i jo diria que cega d’una situació altament explosiva.

Podem conviure amb el problema mirant cap a una altra banda, o bé podem posar les bases perquè la gent pugui tirar endavant, sentir-se valorada, estimar el seu nou país, aportar el millor de si mateix per renovar-lo. Com han fet sempre els nouvinguts.

Ens necessiten. Els necessitem. Si som prou honestos per reconèixer-ho.

Mercè Solé

Elogio del silencio (1)



“El silencio es dolorosa intuición de una palabra destinada al otro”

Edmond Jabès, El libro de las preguntas.

Una de las características de la época en que vivimos es la sobreabundancia de palabras, imágenes y sonidos en lo que podríamos denominar una “ruidosfera” que nos rodea y acaba por contaminar nuestro ser y quehacer. De aquí la necesidad y urgencia de volver al cultivo del silencio, en el que los Padres y Madres de la Iglesia pueden ser nuestros guías y consejeros.

Ya Ignacio de Antioquía, adaptando una fórmula de sabor gnóstico, nos habla de la “Palabra que procede del Silencio” (A los magnesios 8,1). Silencio primordial (Sygê, femenino en griego) donde el Hijo habría tenido su humus creador, pues sin silencio ninguna palabra es posible.

Pero serán los primitivos monjes del desierto quienes llevarán este silencio a su mayor plenitud. Así Arsenio, al pedir a Dios que le mostrara el camino de salvación, recibe esta triple orden: fuge, tace, quiesce (“huye de los hombres, guarda silencio y mantente en la quietud”). Pues es el silencio el que permite al monje estar de verdad solo para dedicarse al cuidado de su corazón y al encuentro con Dios, incluso cuando está rodeado de otras personas: “Si guardas el silencio, en cualquier lugar que te encuentres hallarás reposo” (Apotegmas. Poimén 8). Es más, es el silencio el que nos permite acoger dignamente la Palabra de Dios, que quiere una morada recogida (Gregorio de Nacianzo).

Sin embargo, a nadie, ni siquiera a los hombres y mujeres del yermo, se les puede exigir el silencio absoluto, pues callar por siempre es inhumano. Por eso, el silencio no es visto tanto como una obligación, sino como una oportunidad (de escuchar mejor lo de dentro y lo de fuera). Y la cuestión es más bien el buen o mal uso de la palabra, como enseñaron a Evagrio Póntico al comenzar su estancia en el desierto: “Cuando visites a alguien, no hables antes de que el otro te pregunte”.

Se ve que lo aprendió bastante bien, porque más adelante escribirá: “Di lo necesario, en un tono convincente y apropiado a las exigencias del oído, haciendo escuchar tu palabra de un modo inteligible y en voz alta, a fin de hacerla llegar agradablemente a los oídos de los que te escuchan. Guárdate de decir alguna cosa que no hayas examinado antes por ti mismo. Guárdate asimismo de esconder, por envidia, la sabiduría a los que no la poseen” (Sobre el silencio).

Pero será Arsenio, al que podemos considerar como el patrono del silencio, quien resume este consejo en un apotegma sin desperdicio: “Si hablas con tus compañeros, examina tu palabra y, si no es palabra de Dios, no hables”, que completa con otro que también se le atribuye: “Muchas veces me he arrepentido de haber hablado, pero jamás de haber callado” (Apot. Arsenio 40), aunque en realidad –y siento defraudar a los fans del monacato egipcio– según Plutarco es de Simónides, un poeta griego del siglo V a.C. Pero hacemos como que esto no lo he dicho.

Será sobre todo el ecuánime san Basilio el que mejor aconseja la manera más correcta de este silencio, porque por medio de él somos dueños de nuestra lengua, aprendemos a usar rectamente la palabra y nos permite encontrar la paz; en definitiva, tantas ventajas que, salvo casos de auténtica necesidad, “es preciso permanecer callados”, y si hablamos, que sea “con el canto de los salmos” (Reglas breves 13).

En fin, que tanto hablar del silencio no deja de ser contraproducente, por lo que lo mejor será callarnos (hasta próxima entrega).

Fernando Rivas Rebaque

Autodeterminació de gènere? Voleu dir?

És previst que aviat es presenti, i s’aprovi, a les Corts espanyoles, una llei coneguda com “llei trans” o “llei d’autodeterminació de gènere”, segons la qual tota persona es podrà fer constar al registre civil com a home o com a dona segons la seva voluntat, sense cap altre requisit, i independentment del seu sexe biològic. I a mi em sembla que això no és cap bona idea.

Les persones, quan naixem, som, d’acord amb el nostre sexe biològic, homes o dones. Hi ha, també, alguns nadons que no queda clar si són homes o dones, perquè tenen òrgans sexuals mixtos, i són anomenats intersexuals; en aquests casos, el més raonable serà deixar que, quan creixin, siguin ells els qui decideixin si volen quedar-se com estan o si s’estimen més sotmetre’s a una intervenció quirúrgica que els deixi només amb els òrgans masculins o femenins. I finalment, hi ha alguns homes i dones que, en algun moment de la seva vida, comencen a experimentar una profunda incomoditat respecte al seu sexe, i opten per canviar de sexe en diversos graus o intensitats (per exemple, només hormonant-se o bé arribant fins a operar-se els genitals), amb la qual cosa esdevenen dones o homes transsexuals.

Fins aquí, podríem dir que tot això forma part de la diversitat de l’espècie humana, i està molt bé que tota persona pugui assolir la màxima realització possible amb el seu cos. Però heus ací que darrerament s’ha incorporat un nou vocable a tot aquest ampli camp del sexe i el gènere, que a mi no em fa gens de peça. És l’adjectiu “transgènere”. Podem dir que és transgènere “una persona en la qual la identitat, expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el gènere que li va ser assignat en néixer”. Aquestes persones, a diferència de les persones transsexuals, no desitgen canviar de sexe biològic, sinó que, o bé pel fet de “sentir” com a identitat pròpia la contrària a la que correspon al seu sexe biològic, o bé perquè la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a les formes d’actuar socialment associades a aquell sexe, volen ser reconegudes oficialment com a pertanyents al gènere oposat al sexe amb què van néixer (de fet, la definició parla del “gènere que els va ser assignat en néixer”, però això en realitat vol dir el sexe que en néixer mostraven en els seus òrgans genitals).

A mi em sembla que, si el que passa és que una persona constata que la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el seu sexe biològic, no fa cap falta que canviï de gènere en el registre civil. Les formes socials associades a un determinat sexe són clarament culturals, i no són intocables. Si a un nen li agrada jugar amb nines, o si a una nena li agrada enfilar-se als arbres, ¿hauran de canviar de gènere? I més encara: Si a un nen li agrada posar-se faldilles i pintar-se les ungles, ¿haurà de canviar de gènere? ¿Per què? ¿No seria més raonable normalitzar aquestes possibilitats, com s’ha normalitzat la possibilitat que els homes duguin arracades, o com es va normalitzar, ja fa anys, la possibilitat que les dones anessin amb pantalons? I avançant una mica més: Si a un home li agrada dir-se Clara, o a una dona li agrada dir-se David, ¿hauran de canviar de gènere? No, no tenen per què fer-ho. N’hi haurà prou amb canviar-se el nom, i no el gènere, al registre civil, assegurant per llei, això sí, que els funcionaris del registre o els jutges no es puguin ficar en si els agrada o no, com fan a vegades. En realitat, actualment hi ha homes que es diuen Trinitat o Trini, i dones que es diuen Trinitat o Trini. ¿Per què no hi pot haver homes que es diguin Clara i dones que es diguin Clara, i homes que es diguin David i dones que es diguin David? A Catalunya, de fet, fins al segle XVIII, Montserrat va ser un nom principalment masculí…

Menys fonament sembla tenir encara el cas de les persones que “se senten” del gènere contrari al del seu sexe biològic, i que consideren que aquest sentiment, emoció o desig és motiu suficient com per tenir dret a canviar oficialment i legalment de gènere, sense cap element objectiu que ho avali. En realitat, aquest tema ja fa temps que està en circulació, en línia amb la teoria queer que considera que el sexe biològic no té cap rellevància per a la identitat de les persones. Cal dir, d’altra banda, que diversos sectors feministes s’han expressat contra aquesta pretensió d’acceptar que siguin considerades legalment dones, o homes, totes aquelles persones que diguin que ho volen ser, perquè això seria un desastre per a la lluita feminista: seria, afirmen, un “esborrament de les dones”.

Certament, aquesta pretensió de legalitzar les “ganes” de ser home o de ser dona, sense que calgui cap element objectivable, a mi em sembla una barbaritat jurídica. ¿Què significa, en concret, que un home “se senti” dona, o que una dona “se senti” home? I, si l’“autodeterminació de gènere”, com es coneix aquesta possibilitat, esdevé un dret reconegut per llei, ¿què significarien, aleshores, la paraula “dona” o la paraula “home”? No significarien res, perquè no hi hauria cap element objectiu que les distingís. Serien només un sentiment, una emoció. Una dona, o un home, serien, simplement, aquelles persones que diguessin que ho són. I, en definitiva, seria la liquidació del valor de la diferenciació sexual, cosa que, almenys a mi, no em sembla cap progrés en cap sentit. I quan veig les agressions que sofreixen les dones pel fet de ser-ho, i els gais i les lesbianes pel fet de ser-ho, i els transsexuals i les transsexuals pel fet de ser-ho, a més de no semblar-me cap progrés, em sembla, simplement, una frivolitat. Entenc que darrere la teoria queer hi ha una voluntat que sovint es formula dient que cal “trencar el paradigma normatiu respecte al gènere i la sexualitat”, i entenc el que hi pot haver de bo en aquesta voluntat, de cara a igualar totes les persones i eliminar des de les arrels el que coneixem com a sistema patriarcal. Però, la veritat, no em sembla que el camí per aconseguir el bé que busquen sigui ni encertat ni eficaç. Em sembla més aviat, en el fons, com ja he dit, una frivolitat. I una frivolitat que de fet el que comporta és desmuntar una estructura que és fonamental en l’espècie humana, cosa, crec jo, molt seriosa i que pot acabar fent-nos força mal.

I encara voldria assenyalar un altre punt que em sorprèn. En les diferents argumentacions i preses de posició que van apareixent a favor de la possibilitat que les persones que ho sentin així puguin inscriure’s oficialment com a pertanyents al gènere oposat al que indica el seu sexe biològic, s’acostuma a parlar d’aquestes persones anomenant-les “persones trans” o “dones trans” (dels “homes trans” no se n’acostuma a parlar). En referir-s’hi així, crec que s’està incorrent en una formulació tramposa, perquè un no pot saber si s’està parlant de persones transgènere o de persones transsexuals, que són coses molt diferents. I, per aquest mètode, es va introduint insensiblement la idea que el sofriment de les persones transsexuals per les discriminacions de què són objecte, també el pateixen les transgènere. No ho sé, potser no estic prou informat, però a mi no em sembla que les persones transgènere –si, com sembla, el seu desig és únicament ser reconegudes legalment com del gènere oposat al del seu sexe biològic, i no es plantegen sotmetre’s a cap canvi que afecti a la seva biologia– estiguin exposades a patir cap discriminació. La patiran, probablement, si a més volen mostrar-se o actuar segons patrons considerats propis del sexe oposat, però aleshores el que cal és combatre aquests estereotips culturals, com s’ha fet amb èxit, tal com ja he dit, en el cas dels homes que duen arracades o de les dones que van amb pantalons.

En definitiva, crec que no té cap sentit, ni hi ha res que ho justifiqui, pretendre que el reconeixement d’una persona com a home o com a dona es pugui fer prescindint de les seves característiques sexuals. Un home és la persona que té característiques sexuals masculines, i una dona és la persona que té característiques sexuals femenines, i aquesta diferenciació és, crec, una estructura bàsica, constituent, de l’espècie humana. I per això, un home pot esdevenir dona, i una dona pot esdevenir home, actuant sobre aquestes característiques sexuals (sigui de manera parcial, o sigui de manera total), i no de cap altra manera. Juntament amb això, certament, també crec que és un dret fer que es normalitzi que qualsevol persona pugui mostrar-se o actuar segons patrons culturalment considerats propis del sexe oposat al seu. Però els conceptes d’home i de dona signifiquen el que signifiquen, i no ens fa cap bé desnaturalitzar-los.

Josep Lligadas

Bancs, banquers, bancaris…i una mica d’autoajuda

A mig matí et truquen i a la pantalla del mòbil et surt allò inquietant de “número desconegut”… Algú que vol vendre, penses. Agafes la trucada i el dubte dura poc:

– Bon dia li truco del Banc… el seu banc. Soc M. la seva gestora personal.

Caram, el “meu” banc!…, penso.

– Ah!… tinc una gestora personal? -li dic amb un deix d’ironia.

– Bé, sí… de fet ja fa temps que ho soc… La trucada es per posar-me a la seva disposició, per si té alguna decisió financera a prendre, algun dubte… En fi, per ajudar-lo en el que calgui… De fet hem vist que té un saldo interessant al compte i el trucava per si podíem estudiar-ne alguna aplicació.

– Ja!… -educadament segueixo el fil tot intentant no donar gaire peu a que m’ofereixi gaires “aplicacions”. No, miri… és que aquests diners ja estan gastats. He de fer obres a casa i estic esperant que la setmana que ve m’arribi el pressupost. No en quedaran gaires de diners, o sigui que…

– Ah, perfecte!… així li puc oferir un préstec per les obres.

– No, no cal. No necessito el préstec. Ja veu que els diners els tinc.

– Bé, en tot cas la setmana que ve el tornaré a trucar, que ja tindrà el pressupost.

– Ja li dic que no cal…, bé, com vulgui…

És evident que de moment no m´he tret de sobre la meva “gestora personal”. I efectivament la trucada es repeteix un parell de cops: jo, pilotes fora… –que no tinc el pressupost, que no sé si ho deixaré per més endavant…- però la “meva gestora” com la paret d’un frontó… I a la quarta trucada ja treu l’artilleria pesada:

– Bon dia, Albert –ep!… ja em tuteja!… Que he pensat que en aquests moments d’incertesa amb això de la Covid i tal, no és bo descapitalitzar-se i crec que hauríem de formalitzar el préstec. Ja està preconcedit i només has de fer l’acceptació entrant a la web i els diners quedaran abonats avui mateix!

Ben bé com si m’hagués tocat la loteria, tu!… I jo que penso que per descapitalitzar-te, prèviament has de tenir un capital, i que no haver patit per arribar a final de mes i tenir un raconet no et converteix en un capitalista… o és el que em sembla, vaja!… Però ella és més ràpida que els meus pensaments i definitivament posa a prova les poques neurones que em queden al servei de les finances personals.

– Ho hauríem de fer entre avui i demà. Només és un clic i així et podràs aprofitar de la promoció especial: no hi hauria cap comissió d’obertura i el tipus d’interès només serà del 6.5% perquè som a la setmana del “Black Friday”!…

El “Black Friday”?!… Ho ha dit?…No pot ser!… se’m fan crispetes al cervell!…

– Mira, parlem clar: el “meu” banc està molt preocupat per una suposada incertesa econòmica que no tinc, i em vol concedir un préstec amb els meus diners que hi tinc dipositats, i per deixar-me aquests diners meus que no vull que em deixi, només vol cobrar-me un interès del 6.5% …i sort en tenim del “Black Friday” dels collons!… Doncs creu-me, no estic boig, i et demano que m’esborris de la llista de clients que cal trucar cada setmana i així hi haurà més diners per a qui els necessiti.

S’acabà la trucada, es clar. Massa contundent?, no ho sé, potser sí… de fet ja li havia donat prou pistes de que picava en ferro fred… i tanmateix no creia que em calgués tornar-hi a parlar, o sigui que…

Error!… Al cap d’uns dies, una conversa amb una persona propera em mostrava l’altra cara de la moneda:

– Vinc del banc, que em diuen que signi aquest contracte pel compte… que ja passo dels trenta anys i que m’han variat les condicions… Hi he anat perquè m’havien fet un càrrec de 138 euros de manteniment del compte i no sé què més…

– Eh?…

– … que em cancel·len la tarja de dèbit i haig de passar-me a una de crèdit pagant no sé quant per l’emissió de la tarja… i que per estalviar-me les comissions hauria de fer un dipòsit fix de 2.500 euros i domiciliar una nòmina de més de 800 euros… i quan els he dit que no tinc una nòmina fixa, que soc actriu i tinc ingressos irregulars m’ha mirat i m’ha dit “… però tu de què vius?…” , i per dignitat he engrapat el paperot, m’he aixecat i no he dit ni adéu!…

Regirada de budells considerable. El “meu banc”, el #bancmesgrandelpaís i, casualment, la “meva gestora”… No sé si la reacció va ser equilibrada, potser de bou embolat que envesteix tot “pensant” per què s’aprofiten de mi, de nosaltres?… ho hem d’aguantar tot d’aquesta gentussa?… En tot cas una reacció necessària encara que, segurament, només útil en el terreny de l’autoajuda:

– Bon dia M., soc l’Albert. Sí… hem parlat diverses vegades d’un préstec… Et truco per dues coses ben diferents: la primera es desitjar-te en l’àmbit personal bones festes i un bon any, que aquest ha sigut complicat… La segona, en el terreny professional, i ja que ets el contacte designat i no tinc manera d’arribar al que mana de debò, es per dir-te que lamento ser client del #bancmesgrandelpais… que és una merda de banc i que sou uns escanyapobres fastigosos…

A la “meva gestora personal” no li va agradar, es clar… Vaig contextualitzar l’exabrupte tot explicant-li a ella (sic) la política comercial del #bancmesgrandelpais…, la llei del mal i el bon client –o sigui el que va just i el que no n’hi falten. Va arribar a dir allò de “en podem tornar a parlar…”, i jo, que no, que no, que ja està tot parlat!…

– Jo només faig la meva feina…

I no sé si, cruel o injust, li vaig etzibar:

– Sí, i la fas molt ben feta. Entre els meus desitjos per l’any que ve, hi afegeixes que no hagis de dependre o, com a mínim, vulguis deslliurar-te d’una feina com aquesta.

I és que quan als bancs no hi hagi personal, només robots, potser serà més fàcil relacionar-s’hi. O no. No ho sé…

Albert Farriol