L’enreixat

Horitzontals

  1. Ens ha canviat la vida.
  2. Polític català, o bisbe basc. Nom de lletra. Nom d’una altra lletra, repetida.
  3. Eixuta. Fas empipar.
  4. Grup ètnic del sud-est asiàtic. Exclamació de sorpresa o disgust.
  5. Ingrés. Institut d’Ensenyament Secundari.
  6. Expresseu alegria. Prens.
  7. Galetes de forma cònica destinades a contenir gelat. Símbol químic del bor.
  8. Gos. Persona que excel·leix en un esport. Sacerdot israelita que va ajudar Samuel a descobrir la crida de Déu. Al revés, abreviatura de l’estat mexicà d’Oaxaca.
  9. El nom de lletra que abans ha sortit repetida, ara sense repetir. Revista de decoració, arquitectura i disseny, fundada als Estats Units l’any 1920. Marca d’objectius fotogràfics. Futbol sala.
  10. Estri per protegir la cara del sol. Conjunció disjuntiva. Població francesa, tocant al Canal de la Mànega.
  11. Que té una coloració semblant als colors de l’iris. Donar l’aprovació, aplaudir, proclamar els mèrits d’algú.
  12. Conjunt de gent esperant per entrar, per exemple, en una botiga, per la necessitat de mantenir les distàncies necessàries en un cas d’epidèmia. Fàcilment irritables, de mal geni.

Verticals

  1. Orde que va edificar tres grans monestirs a la Catalunya nova. Que es preocupa pel bé col·lectiu.
  2. Relatiu a l’oceà, en femení. Al revés, nom d’un personatge televisiu famós, entre altres coses, perquè torçava culleres a distància.
  3. Declameu. Un dels cinc continents.
  4. Població de Còrsega, Nigèria o Japó. Burrades.
  5. Article personal femení. Déu egipci. Pronom de la segona persona del plural. Estrany.
  6. La primera lletra. Tractar amb iode, però com si en comptes de iode fos iede. Agència Internacional del Transport Aeri.
  7. Autor de la lletra del Virolai. Símbol químic del bor.
  8. Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus. Salsa mediterrània feta amb alls, oli i sal.
  9. Al Penedès i al Priorat n’és ple. Població catalana per on passa l’Ebre. Al revés, abreviatura de l’estat mexicà de Nuevo León.
  10. Símbol químic de l’urani. Rams de núvia. Població de la província de Burgos.
  11. Colors entre l’ocre fosc i el terrós. Que va a gran velocitat.
  12. Déu egipci. Plantes que fan roses.

Josep Lligadas

Solucions

La mandra. Oriol Quintana.

La mandra. Oriol Quintana. Fragmenta Editorial

Aquest llibre forma part de la sèrie “Pecats capitals”. Breu, però que ofereix en les seves pàgines moltes idees per a pensar…

Si se t’ha colat, com a tants, sigui des del cristianisme o des de l’humanisme, que la mandra és un greu defecte, que ens allunya de la perfecció, pot ser el teu llibre…

La mandra com a element de discerniment; la mandra com a ocasió per anar endins, a la contemplació; la mandra per veure quines obligacions que sentim nostres són fictícies…

Un cant a incloure la mandra en la nostra existència com a element de salut i de la nostra natura, que cal que integrem, acceptem, aprenguem fins i tot a gaudir.

Benvinguda, mandra! Fes-me viure des de la meva realitat humana, vulnerable, capaç de gaudir també de les estones amb tu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma.

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma. Punto rojo

Us vull presentar el llibre Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias, publicat per l’editorial Punto Rojo, l’octubre de 2017. Es tracta d’una visió diferent del món de la migració, d’una visió evolucionada, m’atreviria a dir.

L’autor és en Juan Manuel Palma, un sacerdot sevillà que, després d’anys dedicats a la teologia i el sacerdoci i mercès al voluntariat, coneix la realitat social de les fronteres, en concret de Ceuta, fet que marca la seva vida per sempre.

L’obra recorre, gràcies al testimoni dels i les protagonistes, les rutes migratòries que surten de l’Àfrica sudsahariana i arriben a les ciutats de Ceuta i Melilla, des del prisma de l’espiritualitat i la seva manifestació al llarg de tot l’itinerari. Se’ns explica que aquesta espiritualitat és clau en aquestes etapes fonamentals de les seves vides i dona forma a experiències fundants que els marcaran per sempre.

L’autor ens situa en el que anomena “mística de la cruïlla”, l’essència de l’experiència espiritual migratòria que es caracteritza per les aparents contradiccions entre drama/esperança, dolor/confiança, mort/vida, condol/lloança, silenci/manifestació de Déu… Es tracta d’un recorregut traçat per diferents experiències, sempre partint de la corresponent base antropològica i psicològica pròpia de cada testimoni, guiat per la pedagogia de les dues tradicions religioses majoritàries en els testimonis (cristianisme i islam) i en clau interreligiosa.

Amb un gran respecte, aquest assaig de 130 pàgines va fent camí al costat dels migrats i les migrades, els deixa parlar i, alhora, il·lumina les experiències amb textos de l’Alcorà, la Bíblia o mestres místics. Conscient dels punts calents de les rutes, l’autor s’atura especialment a les experiències espirituals al desert, a les ciutats marroquines i als boscos fronterers a Ceuta i Melilla on sobreviuen els mirats i les migrades perdent la fisonomia humana… però només la fisonomia.

Preguntar-se si és possible parlar d’experiència espiritual a les rutes migratòries és com haver-se oblidat de l’existència del llibre de l’Èxode. I aquí tenim un relat espiritual en castellà de l’èxode actual de tants éssers humans que creuen no un mar, sinó un desert de mort. Us en recomanem la lectura.

Nota: Si no el trobéssiu a les llibreries o no en poguéssiu fer comanda, adreceu-vos al mail jmgofs@gmail.com on se’n poden fer reserves sense despeses de cap tipus.

Josep M. Garcia·Picola

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi.

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi. Columna Edicions (cat.). Editorial Planeta (cast.)

M’ha encantat llegir el llibre, m’ha atrapat completament la manera com l’autor ens fa reflexionar sobre la vida, els temes que planteja i com és capaç de fer-nos somriure la lectura, malgrat que des de les primeres pàgines en sabem el final.

En Lucio és un home normal, amb una vida senzilla que un dia, de cop i volta, després que hagi de marxar de casa seva per haver estat infidel a la seva esposa, descobreix que té un tumor al fetge que és impossible de tractar. Els metges no són gaire optimistes i no li donen més de cent dies de vida. Llavors, en comptes d’enfonsar-se decideix gaudir al màxim els darrers dies que li queden de vida, disposat a assaborir el petits detalls que ens dona el dia a dia, com estar al costat de les persones que més estima, menjar-se un dònut o anar de viatge amb la família.

Com el protagonista de la pel·lícula La vida és bella no s’ensorra sinó que es prepara un pla de vida. Sobretot vol aconseguir que la seva dona el perdoni.

És un llibre fàcil de llegir i que quasi es pot fer d’una tirada, capítols curts que t’atrapen. Escrit en primera persona, és el protagonista que ens convida a interactuar amb ell, deixant al mig del llibre algunes pàgines en blanc perquè nosaltres puguem posar-hi també la nostra veu, les nostres reflexions.

Trobo que tots els personatges són genials perquè tenen ànima, se’t fan de seguida propers i t’ajuden a viure la historia i els sentiments del protagonista.
Presenta la seva malaltia com la possibilitat de viure feliç gràcies a la seva existència malgrat saber que el portarà al seu final definitiu. És una història dramàtica des d’un punt de vista també còmic i que algun cop, fins i tot, et fa dibuixar un somriure a la cara. Ens fa reflexionar sobre el sentit de la vida que ens recorda que hem d’aprofitar i gaudir al màxim de les petites coses que ens fan més feliços.

Aquesta novel·la és també una història de decisions i de com podem actuar en determinades ocasions. Està clar que no tothom pot afrontar una malaltia en fase terminal com ho fa en Lucio, però sí que ens fa reflexionar i preguntar-nos: què faríem, arribats aquest punt?

Una de les frases millors, que jo crec que resumeix aquesta història és la del protagonista quan diu: “Assaboreix cada segon de la teva vida, i recorda que un dia sense riure és un dia perdut”.

La lectura d’aquest llibre ens convida a gaudir de la vida i dels seus petits plaers, una invitació al , un missatge a buscar més temps per aquelles coses que ens agraden i aquelles persones a les quals estimem. És una invitació a buscar l’optimisme quan tot va malament.

Maria Rivero Galindo

Fonts de les quals beure, viure

En el número 119 de L’Agulla escrivia amb el títol Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la Quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor.

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses amb motiu de la Covid-19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions. En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les quals beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvè i el Senyor Jesucrist.

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà’í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciència en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-se en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa…”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà’í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà’u’llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23, “ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març en una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge: “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya i Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que_és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat… en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTBI de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida.

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la Covid-19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom té necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

Sergi Bernabeu

Teletreball i fractures digitals

Sóc professor universitari. El 12 de març començava el confinament com tots els docents i estudiants dels diferents nivells educatius de Catalunya. El 16 de març començaven els exàmens finals del segon trimestre (la docència a la UPF s’organitza per trimestres). Per teletreball i en temps rècord vam reconvertir l’avaluació per fer-la online abans de Setmana Santa, amb el mateix rigor que l’avaluació presencial. Alhora, adaptàvem la docència del tercer trimestre perquè fos no presencial. Explico el meu context per situar les reflexions sobre el teletreball en aquesta fase de confinament.

En aquesta situació de confinament crec que s’han produït dues fractures digitals.

La primera fractura digital ha estat entre els que hem continuat teletreballant i els que no, perquè la seva feina no era possible fer-la no presencialment.

Els que no han fet teletreball han viscut un parèntesi singular a les seves vides on han buscat o no activitats alternatives, una parada obligatòria. Els que hem fet teletreball hem buscat artificialment una normalitat de l’activitat, pretendre fer-ho tot online. Potser ha estat un intent de no assumir la situació. Crec que hauria estat bo que tots ens haguéssim aturat una mica, assumir que no passava res si no es podia fer tot. En part hem viscut aïllats, amagats de la situació d’emergència, capficats en aquest propòsit de normalitat. Un esforç que sovint ha dut estrès, reunions contínues i intrusives a casa, més hores davant la pantalla del que és raonable, en unes condicions de treball no pensades per a treballar vuit, deu hores diàries, sense llocs de treball ergonòmics i sense aïllament compatible amb els de casa.

No es pot parlar de teletreball de forma aïllada al que passa a casa, a l’entorn, a la situació excepcional. Sovint s’ha oblidat per part dels gestors d’empreses i institucions que a casa no només som treballadors, som pares, mares, convivim. És impossible aïllar-se vuit hores diàries.

El teletreball ens ha agafat per sorpresa, sense eines, ni mètodes ni rutines ni hàbits. S’ha gestionat com un parèntesi per gestionar la situació. Més que un parèntesi –amb els seus aspectes positius i negatius–, l’hem de veure com una nova forma de treballar.

La segona fractura digital s´ha produït entre les famílies que disposaven de prou recursos tecnològics (prou portàtils, mòbils, auriculars, micròfons, banda ampla) i espais diferenciats per a recloure’s i les famílies que viuen en pisos petits, compartint recursos escassos a la taula del menjador.

L’experiència en la docència online està sent positiva; hi ha eines i metodologies docents que venen per quedar-se. S’ha de gestionar, però, el distanciament que el medi provoca. Un estudiant en una aula fa l’esforç de no aïllar-se. La seva activitat prioritària és seguir la classe –o dissimular–. En una sessió síncrona online escoltar el o la docent és una activitat més, amb interferències amb el que passa a casa, ningú no se n’adona si se segueix la classe, el lligam és feble. Majoritàriament les càmeres s’apaguen, els micròfons es desconnecten. Per això s’opta per menys classes magistrals i més activitats procedimentals, d’interacció, més flip-the-class o classes inverses. La relació és més freda i formal, es perd la connexió visual, el llenguatge no verbal, el comentari personal.

És absurd el debat sobre si és bo o contraproduent el teletreball. Suposo que es camina cap a una combinació. Quan la presència física no aporta res pot ser teletreball, s’estalvien desplaçaments i consum energètic, relaxem la mobilitat, es guanya en conciliació familiar. Es poden reduir els dies d’assistència al lloc de treball però no arribar a fer que tot el treball sigui online. En tot cas, sempre ha de ser l’opció del treballador, no del gestor. Perquè no tothom té les condicions a casa per poder fer teletreball. Crec que ha de ser un dret del treballador i caldrà regular-lo en un nou marc laboral general i en cada negociació de conveni.

Alfons Palacios
(alfonspalacios@gmail.com)

Soc recepcionista…

Tinc la sort de viure en una escala de veïns amb portera. Quan hi entres, et rep amb un somriure, et dóna calidesa, truca cada matí a les veïnes grans que viuen soles per saber si han passat una bona nit, cuida els detalls, rep la paqueteria, la coneixen tots els carters, missatgers… Fa xarxa de proximitat. Té un paper clau en la humanització, en la creació de vincles, de posar rostres en el barri…

Això sí, per a molta gent que entra la porteria és invisible… Una superheroïna que passa desapercebuda, amb un vestit que la fa imperceptible… no només per a les persones visitants, sinó fins i tot per alguns veïns i veïnes que sembla que es quedin sense veu per dir un simple “bon dia” quan passen pel seu davant…

Doncs sí, aquesta és la meva feina ara, però en lloc de fer-la en una escala d’habitatges, la faig en un edifici d’una empresa. Ho faig des del juliol… I n’estic encantada!

Vaig demanar el canvi tot deixant de ser secretària de direcció. Vestia més i tenia més categoria laboral… però he de dir que la feina ha resultat molt millor del que m’esperava.

Quan vaig comunicar que la meva posició a l’empresa passava a ser una altra, de recepcionista en un centre de treball a Barcelona, molts companys i companyes em deien que m’esqueia la nova feina… I sí.

Tal com ho visc, ser recepcionista és estar a la porta i al telèfon, sent la primera imatge de l’empresa. De la recepcionista depèn en gran part que qui entra trobi el que busca (sempre que sigui possible), que el posis amb la persona correcta per fer la seva gestió… De vegades penso que molta gent no se n’adona de com podem canalitzar les seves necessitats.

Els carters, els missatgers, els proveïdors… tenen rostre i tenen nom. No són persones anònimes… Ells sí que ens veuen…

Estar atenta a les necessitats que companys i companyes puguin tenir: passar una trucada, rebre les visites, preparar trameses de correu o de missatgeria, comunicar-los quan reben un paquet…

Acollir a qui entri per la porta, amb somriure, si és possible dient-li pel nom… Tant és si és un cap com si és un operari que ve a fer una reparació, a revisar l’ascensor, el carter o un missatger… O algú del veïnat que té alguna pregunta a fer…Tothom s’ha de sentir igual d’important: perquè evidentment ho és!

Però també parar els cops de qui arriba nerviós, de qui es mostra exigent, de qui perd els estreps momentàniament…

I com no, no fer-se mala sang quan t’adones que arriben companys, companyes, visites i no et veuen… Ni t’havies adonat que el matí t’havies vestit amb aquella roba que és màgica: et fa invisible… però només als ulls de la gent que no és massa educada… En fi! Paciència!

Hi ha dies que costa més. Et fa sentir menystinguda… però alhora t’iguala amb els darrers de l’escala laboral… perquè sí, les recepcionistes sovint ho som…

Amb aquesta pandèmia, al meu centre de treball, també va passar… Tothom va començar a teletreballar tan bon punt es va decretar el confinament… Ens vam quedar les companyes de neteja, de seguretat i jo mateixa… Després, però, va quedar clar: elles dues eren les essencials… I quina casualitat, també el personal subcontractat… Jo vaig tenir la sort de què m’habilitessin el treball des de casa, amb derivació de la centraleta inclosa i podent fer les tasques administratives que també tinc assignades. Quedava ben palès: elles eres les més invisibles i alhora les més essencials de tot el nostre centre de treball.

No puc acabar sense fer un reconeixement a aquells companys recepcionistes i telefonistes que tenen tasques transcendents. A finals de gener vaig haver d’anar un diumenge al matí al centre de coordinació del PADES del meu districte a recollir un medicament per al meu pare. Mentre esperava a l’entrada vaig quedar-me admirada amb el telefonista-recepcionista. Anava prenent nota de cada trucada, prioritzant-les, passant-les als metges… i darrera de cada telefonada s’endevinava una urgència i un profund patiment. Vaig quedar impressionada. Un reconeixement a aquells que teòricament fan la mateixa tasca que jo… però a anys llum de delicadesa i responsabilitat!

Així que res, contenta de fer una feina social, de servei, d’atenció a les persones… Em sento molt cridada a viure-la així… I en acabar el dia, la meva pregària està plena de noms i de rostres!

Un prec, quan entreu per una porta d’una escala d’habitatges o d’oficines, a l’ambulatori o en una oficina de l’administració pública, busqueu: en un racó, discretament, hi ha algú que no porta un vestit que l’invisibilitza, sinó algú que té per feina fer-nos la vida més relacional i més simple…

Maria Antònia Bogónez Aguado

I ara… una crisi econòmica

Tinc una mala notícia per els que creuen que un cop desconfinats la ciutat serà més habitable, amb menys cotxes, un aire més net, i millor conciliació de la vida laboral i familiar amb el teletreball. La causa d’aquest cel blau i de la fraterna ostentació que emana dels balcons aquests dies de coronavirus és la mateixa que deixa la gent a l’atur, que ensorra negocis, trenca el pla de vacances sense saber si et tornaran o no els diners d’una reserva. La causa és un decret que alhora que protegeix la salut de les persones provoca una crisi econòmica que derivarà, ja ho està fent, en una crisi social i també política. El meu presagi és que si passada la pandèmia hem d’escollir entre cel blau i treball, escollirem treball. Si l’elecció és entre fer vacances de proximitat o turisme low-cost tornarem a saturar l’espai aeri, i Barcelona tornarà a bullir de visitants, reobrirem la polèmica sobre la necessitat d’una quarta pista a l’aeroport del Prat i el nombre de places hoteleres que pot suportar la ciutat. Hi ha alguna forma de no haver d’enfrontar aquests dilemes?

Les disjuntives acompanyen sempre, per això fer política és optar i prendre decisions que a vegades no són les millors sinó les “menys pitjors”. La crisi econòmica que enfrontem no és sistèmica, és accidental provocada per un fet inesperat. El que sí que forma part del sistema és que aquest fet inesperat ens ha agafat al nostre país desprevinguts i sobretot desatesos. M’explicaré:

L’aturada de l’activitat productiva s’ha trobat a casa nostra amb una economia afeblida per l’elevada precarietat, herència de les reformes laborals de 2012, un deute públic pròxim al 100% del PIB, un sector sanitari quasi extenuat per les retallades de les polítiques d’austeritat dels anys de recessió, i un desequilibri sectorial endèmic agreujat per la pèrdua d’indústria que ens ha fet més dependents de l’exterior. Em refereixo a Catalunya i a la resta de l’Estat indistintament. Aquest paisatge desolador, que no és fill de la contrarietat sinó de les males decisions governamentals, com argumentaré, empitjorarà encara més el deute per pagar temporalment subsidis d’atur i rendes de subsistència mentre no es recupera l’economia. Caldrà gastar més diner públic per rescatar empreses, autònoms i serveis bàsics, i invertir en canvis estructurals del model productiu per descarbonitzar l’economia abans que el canvi climàtic ens escombri del planeta. Ho podíem haver evitat?

El coronavirus s’ha trobat a Catalunya amb la precarietat laboral, un deute disparat, una sanitat extenuada i la indústria afeblida.

Catalunya té una economia molt diversificada, però també molt decantada cap als serveis que representen el 74,4% del valor afegit brut produït (VAB). La indústria només representa el 19,3%, tot i que ha augmentat en el darrers anys perquè la deslocalització d’empreses industrials els anys 90 havia afeblit molt la capacitat de la indústria catalana, fins el punt de perdre quasi completament sectors estratègics com el tèxtil o l’electrònica de consum. Però fins i tot amb una indústria minvant no vam deixar de créixer fins i tot per sobre d’altres països de l’entorn a expenses del sector de la construcció, que el 2005 representava més de l’11% del VAB català. La punxada de la bombolla immobiliària, que estava anunciada, va deixar a Espanya un milió de treballadors de la construcció a l’atur i va arrossegar el sector bancari a la fallida gairebé d’un dia per l’altre. Avui la construcció representa només el 5% del VAB català. Però la sortida de la recessió, que va durar ben bé 5 o 6 anys, no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que la recuperació va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic. En els darrers 10 anys el flux de passatgers a la destinació catalana s’ha incrementat en un 81,9% fins l’arribada del Covid-19 que el passat mes de març va fer caure de cop més del 90% de les reserves turístiques internacionals a Catalunya. El Covid-19 ha tornat a posar de manifest la vulnerabilitat d’una economia desindustrialitzada, que va optar per l’especulació immobiliària amb la conseqüència que coneixem, i ara altament exposada al sector turístic que representa el 12% del VAB i el 13% de l’ocupació.

La sortida de la recent recessió no va ser industrial com hauria aconsellat una lliçó ben apresa, sinó que va anar de la mà d’un fort rellançament del sector turístic

En el programa de política industrial de 2015 La Nova Estratègia Industrial de Catalunya el Govern de la Generalitat va considerar com a àmbit d’inversió prioritari el clúster de les Indústries de la Salut i la Vida. Va quedar escrit al paper però no va fer pràcticament res com ha quedat ara palès amb el desproveïment de material sanitari i instal·lacions bàsiques. A més, el fallit impuls industrial va ser camuflat per la bombolla turística que es venia gestant. L’auge del turisme tenia dos pilars bàsics: l’alt atractiu de Barcelona com a destinació d’oci, gastronomia, empresa, fires, cultura, etc. i l’assequibilitat de l’oferta al preu d’una dramàtica precarització laboral que ha acompanyat el creixement d’aquest sector, estampant com una falsa caricatura la imatge de les anomenades kellys (les cambreres de pis). Els conflictes socials entorn de la turistificació de l’economia catalana no acaben en el camp laboral sinó també en el lloguer de pisos i habitacions d’ús turístic il·legals, els també famosos conflictes entre els taxis i les plataformes de vehicles amb conductor VTC, o conflictes ambientals com el suscitat arran de l’ampliació de l’aeroport del Prat que es debatia aquí encara acaloradament quan el virus ja matava a Wuhan.

L’auge turístic es va edificar sobre l’atractiu de la destinació Barcelona, i l’assequibilitat del low-cost de la precarietat laboral

El turisme trigarà a recuperar-se de l’aturada del Covid-19, arrossegant l’hostaleria, el comerç, les aerolínies, l’oci, i altres serveis relacionats que ocupen milions de persones i que són estacionals i precaris. L’economia catalana té mala peça al teler perquè no va fer els deures a temps ni per evitar la crisi de 2008 ni tampoc la d’ara. Ara és hora que els governs prenguin el timó de l’economia i deixin de ser displicents i condescendents amb els vents del mercat que tal com s’ha tornat a demostrar no menen a port segur. La raó del meu auguri no és pessimisme sinó la constatació que com a país encara no tenim un pla de futur per transformar la nostra economia, i m’atreviria a dir que ni tan sols és el que més preocupa ara mateix als responsables polítics del país, més pendents de disputes i eleccions que de planificar el futur, amb incapacitat manifesta de comprendre el present. Que ningú doncs esperi un miracle.

Salva Clarós

Una crida de la xarxa de parròquies ecosolidàries

Benvolguts/des,

En iniciar la setmana Laudato si’, que commemora els 5 anys de la publicació de l’encíclica, un bon gruix d’entitats d’Església, fem una crida a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis de Catalunya, a signar un compromís amb una ecologia integral.

La signatura pot ser tant a nivell individual com d’entitat. Animem tots els membres de la xarxa de Parròquies EcoSolidàries a signar com a entitat i a fer-ne difusió entre els membres de la seva comunitat per demanar la seva adhesió personal a aquest compromís.

També us agrairem que ens ajudeu a fer difusió d’aquesta recollida de signatures a través de la xarxa, per tal que arribi al màxim nombre de membres de la nostra Església Catalana.

Volem unir tota l’Església Catalana per donar resposta a la reiterada crida del papa Francesc a la conversió ecològica integral. Comptem amb tots/es vosaltres!

 

Sapigueu que L’Agulla ha signat aquest document, que trobareu a la plana següent i que us animem a signar, individualment o en nom de les comunitats i entitats de què formeu part. Podeu fer-ho aquí.

Compromís amb una ecologia integral

Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya,

Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”,

En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables,

Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món,

Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,

Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern,

Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila.

En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a:

1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida.
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus zelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15).
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2).
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17).
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals.
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna.
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral.
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació.
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança.

10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral.

Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.

15 de maig de 2020

 

Entrem a una nova Edat Mitjana?

Alguns autors ja fa temps que han exposat que podem entrar en una nova era medieval.

Fa temps que penso que en alguns aspectes ho sembla.

En el sistema feudal, la riquesa era la terra. I els que tenien el poder (senyors feudals, bisbes i monarques) dominaven al poble fonamentalment pagès, la majoria del qual no era propietari de la terra.

Un cop va prenent poder econòmic la burgesia (artesanal, comercial i manufacturera), la riquesa comença a ser el capital (capitalisme) que es consolida amb les revolucions industrials. Hi ha etapes intermèdies en què la terra continua essent percebuda com a riquesa i els industrials-empresaris compren terres i títols nobiliaris (feudals). I senyors feudals, reis i poders eclesiàstics que funden empreses de caire capitalista. Els obrers esdevenen les capes dominades. Molts d’ells procedeixen de la pagesia o de l’artesanat. Les capes populars ja no estan dependents de la “terra”, ni de la “família”. Es venen a l’empresa que millor els pagui, encara que hagin de deixar “terra” i “família”. Passen a ser dependents del “patró”, de l’amo del capital.

En la revolució científico-tècnica de la cibernètica, robòtica i informàtica de la societat del coneixement, la riquesa comença a ser les xarxes socials, les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). Mana qui és “amo” de les TIC. I amb el teletreball i el treball autònom, algunes persones (cada cop més) esdevenen “lliures” directament del lligam físic del lloc de treball. Poden retornar a la seva “terra” i tenen oportunitats per estar amb la família (possible conciliació família-treball). Però estan totalment dependents (com els pagesos a l’edat medieval) de qui és propietari de les TIC (la “terra” actual és el “cablejat” tecnològic), o d’una única empresa que els dona feina, i si falla, perden els ingressos. A més qui no accedeix a les TIC esdevé exclòs, quart món (com el subproletariat de l’era industrial).

Ara estem en transició, com el pas del feudalisme al capitalisme. Noves classes dominants, amos de les TIC, que entren a borsa i augmenten capital. I capitalistes (“antics”) que compren, fan negoci amb les TIC.

Quim Cervera

Viure l’avui amb esperança

Quan preparàvem aquest número de L’Agulla ens plantejàvem que aquest pot ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?

Els perills i els patiments que la COVID-19 ens ha portat i amb els quals travessa les nostres vides, són evidents: malaltia, morts, pèrdues sense possibilitat de dol, ERTOs, els més desvalguts de la nostra societat perdent aquells mecanismes que intentaven sostenir-los, infants sense eines per seguir una escolaritat en línia, enyorança d’abraçades, tancament de negocis, atur creixent desaforadament, rodes de premsa governamentals militaritzades, drets amenaçats, fronteres tancades, dones violentades tancades durant setmanes amb els seus maltractadors… i tants d’altres…

Però també podem intentar entrenar la mirada per subratllar aquells aprenentatges que podem agrair a aquestes setmanes de confinament…

Començo una llista possible… Tu, lector, lectora, hi pots afegir els teus…:

  • No sentim més ocells? Fins i tot a la ciutat, hem escoltat el seu silenci (increïble) i hem vist ocells que només havíem vist als llibres…
  • No ens sembla que el cel és més blau?
  • Prop de casa, pels patis, des de finestres i balcons, veiem veïns i veïnes… i en reconeixem alguns amb qui coincidíem a voreres, botigues, a la parròquia…
  • Cada vespre a les 20 hores reconeixement a aquells que han fet possible que la crisi es vagi salvant: personal sanitari, de neteja, de transport, de botigues, de seguretat, bombers… Potser si ens volen tornar a colar una retallada de la sanitat pública, estarem més disposats a mullar-nos i protestar…
  • Quants pares i mares han reconegut, havent de supervisar les feines escolars de la seva mainada, que n’és de valuosa la tasca sovint discreta de tots els equips docents de col·legis i instituts?
  • Moltes famílies no havien estat mai tan juntes… i s’han sorprès de la bona convivència (malgrat tantes hores sota el mateix sostre), s’han redescobert, han jugat, netejat, estudiat, ballat, fet gimnàs o cuinat… o han començat les trucades periòdiques amb germans, cosins, gent gran de la família? Amb aquella gent amiga que viu sola o que potser pensem que s’ho pot passar pitjor?
  • Quanta gent ha preguntat als veïns i veïnes sols i grans de l’escala si els calia alguna cosa quan anaven a comprar?
  • No coneixem algú que s’ha confinat a casa del pare, mare, avi o àvia per cuidar-lo fins a la seva recuperació o malauradament mort, lluny de la seva pròpia família, amb la propina de la quarantena que després tocava fer? Quina generositat!
  • I un sense sostre que porta a una treballadora d’un centre social que l’ha anat trucant aquests dies una capsa de bombons (vés a saber quins esforços haurà fet per aconseguir-la), com a agraïment per com les seves telefonades l’han sostingut?
  • No hem descobert que les feines essencials sovint no són les més ben retribuïdes, sinó les més invisibilitzades, precàries, feminitzades en molts casos: neteja, transport, seguretat, sanitat, serveis socials? Això sí, el futbol serà un dels primers àmbits que tothom ha corregut per “normalitzar”! Increïble!
  • I aquestes setmanes de tancament a casa no hem reduït el nostre consum? Ens hem adonat que tenim més roba que no ens cal? Que hi ha coses que podem reparar (fins i tot nosaltres mateixos), mirant un tutorial a Internet, sense córrer a comprar-ne una de nova?

… i tantes d’altres…

Si ens aturem, aquests temps de confinament poden obrir-nos a molts aprenentatges… Que els fem duradors en el temps, depèn de nosaltres… Tant de bo quedin gravat en els nostres caps i cors, ens faci més resilients, i alhora més combatius per no tornar a una normalitat que no tenia gens de normal des d’un punt de vista humà i cristià: ens aïllava, excloïa molta gent, posava el capital al centre, ens feia superbs i maltractàvem un planeta del qual intentàvem no veure els seus límits…

Mantinguem l’esperança… i com ens deien quan anàvem a un camp de solidaritat del Setem: pren nota de tot el que viuràs! Continuem prenent nota de tot el que estem vivint! Gravem-ho i defensem tot allò que hem descobert i hem vist que és bo per a tothom!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avui no entro al twitter

Què pensaríem si passejant per un poble, diguem-ne mitjà, amb geranis als balcons, el clinc-clinc d’alguna bicicleta i la senyora gran dient “Adeu Maria!…”, en arribar a la plaça veiéssim als veïns escridassant-se per la finestra o el balcó, insultant-se –calla, burro!–, exhibint pancartes amb eslògans contraris, fent sonar a tot volum “La internacional” a una banda i el “Cara el sol” a l’altra?…

Així son, molt sovint, les xarxes socials i en particular el twitter. Pensem-hi: estan sonats els de la plaça?… hi ha alguna explicació?

Les situacions tenses, des del “procés” a la pandèmia del bitxo, afecten a l’empatia i al diàleg. Els líders polítics –aconsellats per experts, compte!– volen reforçar el seu missatge i acaben en el blanc o negre. Llavors l’adversari ja és l’enemic.

Els mitjans de comunicació, públics i privats, han anat prenent el model de la premsa esportiva –compres el Marca o l’?– amplificant l’efecte de l’eslògan. Probablement “qui paga, mana”, menys en comptats casos de premsa digital independent, i al final qui en rep les conseqüències és la informació objectiva i útil.

I sí, en aquests dies de confinament hem esmorzat, dinat i sopat amb xifres i sobreinformació. A vegades sobreinformació contradictòria que porta a la desinformació…

I hi ha un dia que t’adones que darrera la xifra diària de morts –avui només 347– hi ha una cara i un nom que coneixes, el que fa 223. Aquell dia no tens ganes d’entrar al twitter.

Albert Farriol

Christine de Pizan, una feminista de l’Edat Mitjana (1364-1430)

Una gran dona, veneciana de naixement i francesa per circumstàncies familiars, va viure a cavall entre l’Edat Mitjana i el naixement de la Modernitat, de la qual no en va ser una mera espectadora. Christine només tenia quatre anys quan el seu pare va ser traslladat a la Cort de Carles V de França on ella va poder gaudir de totes les possibilitats per a satisfer la seva innata curiositat intel·lectual i el seu interès per l’estudi, que s’anà centrant en la teologia, la filosofia i les ciències. Uns coneixements acompanyats d’un do per a l’escriptura pel qual se l’ha considerat com la primera escriptora professional d’Europa (41 obres més un llarg poema dedicat a Joana d’Arc un any abans de ser condemnada a la foguera). Aquesta preparació li va permetre participar en debats públics on es discutia de política, teologia o literatura, una viva participació femenina que obria un camí que arriba fins els nostres dies.

No va tenir una vida fàcil: casada als 15 anys, viuda als 25, amb tres fills petits, la tristesa d’haver perdut un nadó i amb la responsabilitat d’haver de tenir cura, a més, de l’àvia i una tia. El repte era dur, però amb la seva ploma, la seva intel·ligència i la seva fama va poder tirar la casa endavant i alimentar tota la família.

Assegurada la seva situació material, pot dedicar-se a escriure sobre qualsevol tema que ajudés a elevar el rol social de les dones, sobretot si són mares, educadores naturals de fills i filles en els valors fonamentats de la justícia i el respecte i dignitat per a les dones. A través de l’escriptura va posar de manifest la seva preocupació per l’educació; es va mostrar com una bona pedagoga que animava a fomentar aquelles virtuts amb les quals homes i dones podien combatre la ignorància i la por al canvi i encarar-se amb els nous plantejaments de la modernitat, crítics amb el paper de comparsa que les dones sempre havien hagut de jugar. Christine, enmig d’aquell món governat pels barons, va gosar escriure obertament en favor dels drets de les dones, en contra d’aquella misogínia real i literària. No entenia aquell món. “Em preguntava quines podien ser les raons que duen tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats”. El terme feminista no existia, però el concepte ja hi era present, cosa de la qual ningú no pot dubtar.

De tota la seva bibliografia, destaquem una obra que mostra el seu enginy, llibertat i gosadia en la denúncia dels mecanismes socials per a mantenir les dones en l’obediència i la submissió, i la seva queixa a Déu per no haver-la fet baró per a poder lluitar, en igualtat de condicions, contra tots aquells que no permetien el seu desenvolupament en tots els àmbits de la vida: intel·lectual, científica, política o social.

El llibre de la ciutat de les dames, principis del segle XV, radicalment apologètic, fruit de la contradicció entre allò “que han de ser les dones” i de l’experiència que té de si mateixa. La novetat no està en l’estructura de l’obra sinó en el seu argument a través del qual fa una dura crítica a la misogínia, als problemes que se’n deriven i a la seva falta de fonament. La causa: la ignorància, la manca de formació que paralitza l’acció. La solució: l’educació de les dones, si les dones tinguessin una formació com la dels homes la misogínia deixaria d’existir. La trama es desenvolupa a través de quatre participants: la narradora i les Dames que l’acompanyen i l’orienten. Les tres Dames marquen les tres etapes que l’autora proposa per la construcció de la ciutat: la Raó, que ajuda l’autora a aixecar els murs de la ciutat; la Rectitud, que l’assisteix per a erigir les cases, els edificis i els temples; la Justícia completa l’obra i l’orienta en la tria i acompanyament de les dones elegides que hi han de viure. Una ciutat habitada només per dones, totes, una crida universal: “Vosaltres que esteu mortes, vosaltres que viviu encara o vosaltres que vindreu en l’esdevenidor, alegreu-vos totes i sigueu felices”.

L’espai no ens permet poder-nos hi entretenir, només volem invitar a la seva lectura perquè és la primera vegada que a Europa s’arriba a imaginar un espai polític només per a dones, en una utopia que s’avança més d’un segle a la Utopia de Thomas More; perquè és de les primeres dones que, malgrat tots els impediments, fa “sentir-se dona dins d’un cos de dona”, perquè invalida els discursos culturals i socials medievals gairebé traspassant els límits permesos; perquè reclama el seu dret a la creació de pensament no sotmès a l’ordre androcèntric, i perquè és capaç, en definitiva, de crear un món que encara no existeix, o perquè la sentim en els fonaments de la nostra generalogia. Hi tornarem.

Roser Solé Besteiro

Fe d’errates – L’impacte d’Oikocredit

Domènec Creus ens envia aquesta nota a propòsit del seu article “L’impacte d’Oikocredit” publicat al darrer número de L’Agulla:

A l’article que us vaig enviar hi ha un petit error, que malauradament no he detectat fins que ha estat publicat.

Es refereix a la superfície i el nombre d’arbres de cacau plantats. Allà on posa hectàrees son acres i el total d’acres són 15 i no 500 (les xifres anteriors representaven un arbre per una superfície d’un camp de futbol, i la realitat és, de mitjana, d’un arbre cada 10m2). Suposo que per a la majoria de lectors passarà desapercebut però val la pena tenir-ho en compte.

Obrim les escoles?

La resposta a una pregunta tan complexa com aquesta no pot ser una altra que l’única resposta possible a les preguntes complexes: depèn. Certament, el tancament de les escoles, pel que fa a la missió de garantir el dret a l’educació, ha suposat un cop molt dur. Però no podem defensar una reobertura des del simplisme, perquè el que tenim entre mans és molt seriós.

Defensar que cal obrir les escoles per garantir el dret a l’educació és plantejar-nos la qüestió a mitges, perquè el tema de fons ha de ser com obrir les escoles trobant l’equilibri necessari entre dos drets: l’educació i la vida. Cal celebrar que ara vulguem parlar-ne. La urgència dels primers temps de la pandèmia va relegar a la invisibilitat la dimensió educativa. Que ara estiguem preocupats per les escoles és un símptoma que les coses comencen a assentar-se i comencem a agafar perspectiva de futur després de tres mesos instal·lats a resoldre el present immediat.

I en aquest debat no ens podem enganyar i creure que reobrir les escoles permetrà combatre les desigualtats socials. Abans de la pandèmia i l’estat d’alarma, el nostre sistema educatiu ja suposava un focus de desigualtat des de la segregació, això no ens ve de nou. Si en condicions ordinàries no hem estat capaços de gestionar un sistema favorable a la inclusió i la justícia social, ara que vivim una situació extraordinària, ho aconseguirem simplement reobrint les escoles? No cal alguna cosa més? Plou sobre mullat, i allò que cal trobar és el refugi que ens permeti no quedar xops.

I aquesta és la clau. La reobertura de les escoles, si s’ha de fer –que sí–, no cal fer-la des d’un enfocament d’adaptació sinó de transformació. És a dir, hem de defugir la temptació gatopardiana de canviar-ho tot per no canviar res, i aprofitem la guerra contra el coronavirus per fer la revolució educativa: i la que construeix la inclusió i la justícia social, però des de la seguretat física.

I aquí ve la pregunta nuclear: com fer aquesta revolució educativa? Com totes: generant les condicions per transformar a mitjà termini el context i a curt termini l’organització. Canviar el context significa acceptar el que ja és una realitat, i actuar en conseqüència: que l’educació no és sinònim d’escolarització, que els infants desenvolupen els seus aprenentatges fonamentals fora de l’escola, i que la comunitat ha de jugar un paper essencial per garantir el dret a l’educació. És el temps de l’educació comunitària. Una societat que delega la garantia del dret a l’educació a l’escola és una societat que s’arrisca a reproduir les desigualtats que vol combatre de forma perpètua. Si tothom pren consciència del seu potencial educador (des de la cultura, des de la comunicació, des de l’oci i el lleure, des de l’economia, etc.), i l’exerceix teixint xarxes de sentit compartit amb la resta d’agents socials, aleshores podrem parlar d’una educació transformada i transformadora que canvia realitats socials. És a les interseccions entre els diversos espais socials on es produeixen els autèntics aprenentatges emancipadors i significatius.

I canviar l’organització significa reformular les formes tradicionals de fer escola que apliquem majoritàriament de fa segles. I disposem de condicions favorables per fer-ho en un context d’educació comunitària: la ràtio. La ràtio estadística és de 13 alumnes per mestre a primària, i a secundària és de 10! Hi ha marge per pensar agrupaments alternatius si repensem els horaris docents. Si trenquem la concepció funcionalista actual de grans grups, i recuperem una pedagogia activa basada en el treball en petit grup, la personalització i atenció a la diversitat, l’aprenentatge global, i el rol del mestre com a acompanyant i no com a ensenyant, podem imaginar-nos les escoles com entorns de petits grups estables d’alumnes de 10-12 persones, amb un mestre referent que aborda la globalitat dels seus aprenentatges i el currículum, i en condicions de seguretat física contra tot virus atès el tamany reduït i les dinàmiques creades.

Hem d’evitar reproduir les imatges dantesques que ens arriben d’escoles reobertes d’Europa: infants aïllats en classes amb distàncies de dos metres, sense poder interactuar, recuperant el model pedagògic de fa dos segles. Si els infants han de tornar a l’escola per fer un salt enrere en la qualitat de l’educació que es mereixen, val més que es quedin a casa.

Miquel Àngel Essomba

Drets en temps de virus

Un simple virus, que ni tan sols és un ésser viu, ha aconseguit sumir en una gran crisi tot el mon, una crisi sanitària, econòmica, social i política.

La majoria dels governs han decretat el confinament a casa, i per aconseguir-ho van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades han estat bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, els herois… les metàfores comunicatives serveixen per preparar la població a acceptar les mesures que implantarà.

Aquesta pandèmia ha servit per posar en marxa mesures securitàries, amb restriccions de drets fonamentals: així, se’ns ha tret el dret de mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per comprar menjar o medicament), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d’ocupar l’espai públic. La policia tenia la tasca d’impedir, sota coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d’aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja ho estem veient, però la meva gran preocupació està en anticipar quina part d’algun d’aquests drets no recuperarem. L’experiència de l’11-S (la crisi del terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisi que no s’han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml o Guantánamo que mai ha estat tancat.

Una altra mesura securitària posada en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (Xina o Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments i en cas de tenir el virus saber les persones amb qui has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies voluntàriament accepten baixar aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules d’Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. Cal que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l’estat impulsi tecnologia de control social. No és l’estat el que ha de controlar la societat, és la societat la que ha de controlar l’estat.

En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? qui és l’objecte de la seguretat? i ¿la seguretat enfront de què? ¿De què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a absolut no existeix, que som vulnerables, que no hem d’obsessionar-nos amb el virus, que la por al virus no pot dominar-nos; hem de tenir-li respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d’aquests dies l’enemic és el veí, les persones que ens envolten i que són capaços de transmetre’ns el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat rau en tenir un sistema sanitari que pugui atendre’ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contraure el virus. Quan les persones pensen que l’enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen actituds i actuacions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, un virus és un risc que cal assumir i gestionar.

En termes de governança és preocupant el balanç que es faci quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d’aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa / Espanya? Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, donarà suport als partits que mostren formes de “mà dura” i que aposten per recentralitzar competències i disminuir el grau de competències de les comunitats autònomes.

Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l’activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat.

Tica Font

El cristianismo primitivo ante las epidemias (pongamos el siglo III)

Cada época se enfrenta a las epidemias con sus propias ideas, imágenes y reacciones. Al echar la vista atrás nos damos cuenta de que no somos tan originales como creemos, y para muestra la reacción de dos autores cristianos de mediados del siglo III, Cipriano de Cartago (Sobre la peste) y Dionisio de Alejandría (Eusebio de Cesarea, Historia eclesiástica VII,21 y 22), ante una epidemia que tuvo lugar en el Imperio romano durante este tiempo.

Las reacciones habituales en estos casos consistían en: 1) medidas de corte “religioso”, sobre todo de carácter expiatorio; 2) implicación de los poderes públicos en la lucha contra la epidemia, que ponía en cuestión el orden social, y 3) aplicación de los conocimientos médicos y científicos a la enfermedad.

Cipriano y Dionisio no mencionan la segunda reacción, ni tampoco hacen especial hincapié en la tercera, aunque la animen y alaban, sino la primera, pero con una serie de cambios radicales.

1) No ven la epidemia como un justo “castigo de Dios” para aplacar las ofensas humanas, algo que para estos dos escritores cristianos es contrario al Dios del amor y la misericordia de Jesucristo, sino que consideran la epidemia como una “prueba”, una situación que cuestiona nuestro modo de vida y nos indica por dónde deben ir los cambios necesarios.

2) El remedio a la epidemia no consiste en una serie de sacrificios expiatorios para expulsar el mal: ser cristiano no te libra de la enfermedad (mientras los demás que se apañen como puedan), sino que supone vivir la epidemia con un talante diferente: pascual, con la esperanza que da la muerte y resurrección de Jesucristo; y solidario, por considerar que aquí no se acaba todo.

3) Plantean dos campos en los que centrarse: a) la creación de un modelo de personalidad recia, resiliente, capaz de enfrentarse a situaciones tan complejas y dolorosas como la epidemia, en palabras de san Cipriano (“paciente y perseverante”, cf A. Kreider, La paciencia. El sorprendente fermento del cristianismo en el Imperio romano, Sígueme, Salamanca 2017).

Y b), frente a preocupación obsesiva por la salud personal, que se expresaba en la huida del foco del peligro (habitual en las personas de estamento superior) o la resignación pasiva ante los designios de los dioses y la multitud de supersticiones para huir de la epidemia de las personas de estamento inferior, las comunidades cristianas pusieron en marcha una serie de medidas de corte caritativo entre las que destacan, inicialmente, el cuidado y la atención personal a los enfermos o fallecidos, poniendo en peligro su propia vida, una muerte que el obispo alejandrino consideraba igual a la del martirio:

“La mayoría de nuestros hermanos, por exceso de su amor y de su afecto fraterno, olvidándose de sí mismos y unidos unos con otros, visitaban sin precaución a los enfermos, les servían con abundancia, los cuidaban en Cristo y hasta morían contentísimos con ellos, contagiados por el mal de los otros, atrayendo sobre sí la enfermedad del prójimo y asumiendo voluntariamente sus dolores. Y muchos que curaron y fortalecieron a otros, murieron ellos, trasladando a sí mismos la muerte de aquellos”, Eusebio de Cesarea, Historia eclesiástica VII,22,7.

Y, con posterioridad a la epidemia, tanto Cipriano como Dionisio plantean la ayuda económica a quienes se encontraban más desvalidos ante esta gravísima crisis social, algo a lo que las comunidades cristianas estaban ya bastante acostumbradas y fue uno de los factores fundamentales de su crecimiento.

En resumen, que cuando desaparece Dios, su sustituto no suele ser la razón, sino las supersticiones; y que no hay nada más pagano que considerar la epidemia como “castigo de Dios”, ni nada más cristiano que poner en peligro la vida por el cuidado del otro (martirio sanitario).

Fernando Rivas Rebaque

Ara teletreballo

El primer que haig de dir és que trobo a faltar les meves companyes i els meus companys del CPL. És cert que les trobo a faltar.

Vam entrar en mode teletreball el 16 de març i encara hi som. Bé, jo sí que he hagut de parar perquè he patit lumbàlgia durant tres setmanes. Una conseqüència del sedentarisme associat al confinament i que els tutorials per fer activitat física no són del meu interès. Quan escric aquest text fa just seixanta dies que ens vam ficar a casa sense tenir ni idea de per on aniria la cosa.

Aquest ha estat un temps de descoberta de les meves disciplines i dels meus límits. Les rutines (ritus) que conformen la vida diària de cop deixen de produir-se i et trobes remenant en la memòria i en l’experiència vital, elements per donar sentit a una nova realitat. Perquè, això sí, va ser real el que va succeir: haver de quedar-nos a casa i, en el meu cas, treballar des de casa.

Ben bé no va ser que Déu escoltés les meves cabòries expressades en veu alta a la meva parella i amistats en els últims mesos. No calia fer l’enrenou d’una pandèmia, amb tot el que comporta de terratrèmol social, per donar-me l’oportunitat de tenir aquesta experiència! Ha estat la decisió política, avalada científicament, de confinar-nos la que ha fet, com la mateixa ministra de Transició Ecològica va dir, avançar cincs anys la implantació del teletreball, una de les accions ineludibles per reduir les emissions d’efecte hivernacle i la contaminació. Haig de dir que en el nostre cas ha estat possible perquè el CPL ha estat ben preparat per atendre aquesta, podríem dir, contingència. Ha estat possible implantar un canvi tecnològic i el repte s’ha assolit.

Quan jo expresso el desig de fer una part de la jornada des de casa és per tres raons. Un, per estalviar temps en trajectes a la feina i des de la feina i així guanyar temps personal: jo visc a Mataró i treballo a Barcelona. Un altre, perquè em crec que haig de reduir la petjada ecològica que els meus viatges produeixen. I l’altra, per conciliació familiar, per tenir disponibilitat els matins per si la mare i el pare em necessiten.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de tastar el que significa convertir casa nostra en un lloc de feina a temps complert. Haig de dir que es pot aguantar. També és cert que no hi ha criatures a les quals atendre, per la qual cosa la valoració és la que he fet. La conversió de què parlo ha estat des del fet de recuperar un adaptador de senyal de wifi que no sabia ni on l’havia guardat, fins a adquirir una taula i un seient per fer-me un espai més ergonòmic per treballar.

On són ara les tres raons del meu desig en aquesta experiència que encara no ha acabat? Haig de dir que s’han complert les expectatives. És clar que hi ha un dels aspectes que avui per avui no el puc tenir i és el de compaginar el teletreball amb la feina presencial, aquest és un element que segueixo valorant molt: tenir contacte humà amb les meves companyes i companys.

Penso que teletreballar hauria de ser una opció factible per a totes aquelles feines que la tecnologia ho permeti. El treball a distància es pot sostenir si les relacions entre companys i companyes també es donen. Sentir-se partícip d’un projecte, sigui laboral o social, requereix de la relació interpersonal que ens enriqueix com a persones, que ens ajuda a créixer.

Tinc per davant un repte que té a veure amb posar límit a la jornada laboral. És molt fàcil caure en el parany de voler acabar un tasca sigui l’hora que sigui. Aquest és un objectiu intel·ligent que m’anima en els dies que ens queden fins arribar a la fase 3.

Quiteria Guirao Abellán

Seguint la missa de Montserrat

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració cristiana durant aquest temps de confinament ha estat seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I afegint-hi alguna torna, com el dia de la Mare de Déu de Montserrat o el Primer de Maig, en aquest darrer cas, per cert, amb una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. Però vaja, d’entrada la idea no m’atreu gaire.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho a través dels múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sé perfectament que seguir la missa de Montserrat no equival a participar de la missa dominical com fèiem fins que va arribar la pandèmia: a la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc, i no de cap altra manera. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, però no “anem a missa”, ni “val” com a missa. Però el que no té sentit és plantejar-s’ho així. Si resulta que no podem participar de la missa pel motiu que sigui, i una pandèmia com aquesta és òbviament un motiu molt indiscutible, aleshores el que cal fer és buscar cadascú de viure de la millor manera que pugui aquest dejuni celebratiu. A mi, ja dic, la millor manera que he trobat ha estat unir-me a una missa ben celebrada en una comunitat real. Tranquil·lament, deixant que allò que fan en aquesta comunitat m’entri a dintre amb esperit de pau. Altres, en canvi, els anirà bé fer algun tipus de celebració pròpia, familiar. Altres, seguir la missa que diuen a la parròquia i retransmeten per algun canal d’internet. Altres servir-se de vídeos dominicals, que no són misses sinó estones de pregària, com els que fan a Roda de Ter. Altres, no fer res i viure la situació des de dins del cor. Tot és bo.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint hauria pogut ajudar a superar però que no sé pas si ho deu haver fet: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li és connatural. S’ha anat creant, en efecte, des de fa segles, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels. Doncs em sembla que en aquesta situació actual també hauria estat educatiu i refrescant per als mateixos capellans que haguessin actuat com els altres fidels, sense recórrer a la missa privada.

I bé, ara entrem en una altra fase, la de les misses amb els signes comunitaris altament disminuïts. Que estranyes, les misses amb l’admissió i la col·locació taxades! Sé que per a molts serà una gran alegria poder recuperar la missa ni que sigui en aquestes condicions. A mi, em sembla que no em vindrà gaire de gust i preferiré continuar de moment amb la missa montserratina. Però en tot cas, l’important és que cadascú trobi allò que més bé li vagi.

Josep Lligadas

Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado