Obrir-se a l’envelliment. Concepció Rovira. Blog

Els anys han passat de pressa. El cos físic comença a donar signes d’envelliment. Aquesta raó innegable per a mi, conjuntament amb el fet de treballar d’infermera en una residència geriàtrica ha motivat fer cures infermeres plenes d’humanitat. Intentar que la persona gran visqui amb pau, amb plenitud, en integritat personal els seus darrers anys és l’objectiu que tots desitgem i no sempre ho aconseguim. Per aquest motiu neix aquest blog que podeu enllaçar aquí.

Concepció Rovira

Montcada i Reixac, poblat Ibèric de Puig Castellar, dolmen d’en Genís, ermites de Sant Climent i Sant Onofre, Santa Coloma de Gramenet

Pels temps que corren també volem col·laborar en la lluita contra el canvi climàtic i demostrar que sense l’ús del cotxe particular és possible fer rutes ben boniques i que no necessàriament han de ser circulars. Per exemple l’itinerari que proposem.

Encerclat per grans nuclis urbans, el Parc de la Serralada de Marina acompleix un paper fonamental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Malgrat la pressió humana, trobareu una fauna i vegetació de gran interès i un ric patrimoni històric, en què destaquen poblats ibèrics, ermites, monestirs i masies. També es pot consultar aquí informació del parc.

Per tenir en compte

  • La ruta és d’uns 9 km i un desnivell de 250 m. No té dificultats especials. La podeu trobar aquí, però hi manca la visita a Sant Onofre.
  • La durada pot ser molt variable: depèn del temps que dediquem a les diferents visites, especialment al poblat ibèric. Però és molt flexible perquè des del Coll de les Ermites podem fer més o menys desviacions.
  • També és possible arribar a prop del Coll amb el bus B12, de Montcada a Can Ruti, parada Bosc d’en Vilaró – Perpinyà (ens estalviem l’ascensió).

Montcada i Reixac

Comencem la ruta en aquesta població. Montcada és una cruïlla ferroviària important: té sis estacions. Si venim de Barcelona, cal baixar a Montcada i Reixac (línies R2 i R2N), o també a Montcada Manresa (línies R4 i R7). Aquí podeu consultar horaris.

Des de qualsevol de les dues estacions, molt a prop l’una de l’altra, ens dirigim a la plaça Lluís Companys, i pel carrer Jaume I arribem al pont sobre el Besòs. Traspassat el riu seguim els senyals del GR 92, tombem a la dreta seguint una pista per a bicis i vianants durant uns 400 m fins que veiem uns indicadors que ens orienten vers la serra de la Marina. El sender, que passa per uns descampats prop de la depuradora, arriba just a la carretera de la Roca, que traspassarem amb molt de compte, i ens situem davant d’una masia important.

La mil·lenària Torre dels Frares

Els monjos de Sant Jeroni de la Murtra tenien la Torre com a casa de repòs. Era on els pagesos i parcers que conreaven les terres i horts propietat dels monjos, anaven a pagar-hi els delmes i tributs. A l’època dels Reis Catòlics, fou centre inquisidor. En temps de la desamortització fou venuda a trossos. El primer nom amb què fou coneguda és el de Can Vestit (Bestit?) o també Torre de Montcada.

Seguim la pista amb els senyals del GR 92 tot vorejant el torrent de la Vallençana. A l’esquerra veiem la Torre Valentí i Can Filaina. Hi ha un moment en què el GR deixa la pista per la dreta i s’enfila per un sender força deteriorat i en fort pendent, directe fins al cim del Puig Castellar. Nosaltres no el seguim; continuem per l’ampla pista, envoltats de la vegetació típica de zones obagues i humides. També veurem moltes figueres.

Quan deixem la fondalada i veiem una torre elèctrica, ara sí, deixem la pista i prenem a la dreta un sender costerut i bastant deteriorat en el seu inici per les pluges. Trobarem desviacions però nosaltres seguim sempre el sender més fressat que voreja el torrent. Ara la vegetació és la pròpia de la solana i veurem arboçars, curulls de cireretes. A l’altra banda del torrent se’ns fa visible una mena de cobert que hi ha al cim del Puig Castellar.

Arribem al coll de Puig Castellar. La vista sobre Badalona, Santa Coloma i Barcelona impressiona. Travessem la pista i ens enfilem al cim passant per una petita esplanada on hi ha un monòlit dedicat al GR 92, i també un mirador. Si el dia és clar, podrem admirar millor des del cim vistes de 360 graus sobre el Barcelonès, el Vallès, el turó de Montcada, Montserrat…, i molt més enllà. Entrem al poblat.

Poblat ibèric de Puig Castellar (més informació aquí)

El Puig Castellar és un poblat iber situat al terme de Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar, de 303 m. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se’n pot destacar la part vella, al solell, i la part nova, a l’obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat és visitable i s’hi poden fer visites guiades.

Feta la visita, retornem al coll. Continuant a la dreta, arribarem al proper coll de les Ermites, on destaca un gran cartell que anuncia el dolmen d’en Genís.

Dolmen d’en Genís

El jaciment arqueològic va ser descobert l’any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D’aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l’aixovar funerari. És un sepulcre de l’edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 m d’ample per 2,50 m d’alt.

Retornem al coll de les Ermites i seguim la pista que s’enfila cap a llevant. Seguim el camí vorejat de xiprers.

Ermita de Sant Climent

Va ser erigida com a oratori pels monjos de Sant Jeroni l’any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la façana un campanar d’espadanya fet amb maons.

Les vistes són magnífiques, amb Sant Jeroni de la Murtra al peu.

Tornem un altre cop al coll de les Ermites. Si volem visitar l’ermita de Sant Onofre, seguim uns 500 m la pista que es dirigeix a la urbanització del Bosc d’en Vilaró i trobem a la dreta la desviació que s’hi enfila.

Ermita de Sant Onofre

Situada a 261 m d’altitud, en un petit turó, que com l’anterior també domina Sant Jeroni, s’aixeca l’ermita dedicada a sant Onofre. La finalitat primordial de la seva construcció era permetre als monjos retirar-se uns dies per lliurar-se a l’oració i a la penitència. Hem de tenir en compte que en aquells anys, al monestir es vivia un constant anar i venir de personalitats rellevants de l’època. L’estil gòtic tardà, genuí del monestir, es manifesta en les voltes i les fines nervadures interiors. La porta d’accés és adovellada amb arc de mig punt, i la planta, quadrada, amb l’absis semicircular.

Havent gaudit de la visita, retornem pel mateix camí al Coll de les Ermites i ara ja iniciem la baixada a Santa Coloma. Prenem la pista que voreja Puig Castellar pel sud fins que, a uns 500 m, trobem un sender costerut que prové del cim. Nosaltres el prenem a l’esquerra, de baixada. És el torrent de les Bruixes. Veurem que està arranjat amb esglaons de fusta. Passem per la font de la Bota, probablement una de les fonts d’abastament d’aigua del poblat ibèric, i ja a tocar de les primeres cases de Singuerlín, veiem la font del Drapet. Una mica més enllà som a la plaça de Sant Roc, on arriba l’autobús.

Nosaltres, però, continuem baixant per l’avinguda Ramon Berenguer IV, trenquem a la dreta per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Catalunya fins al metro Singuerlín, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

En el ressò dels salms – Salm 139

M’ESPIEN, EM VIGILEN, EM SEGUEIXEN
(Salm 139)

Saben prou bé quan m’assec i quan m’aixeco.
Descobreixen de lluny estant els meus propòsits.
Veuen si camino o reposo, els són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc la paraula als llavis que ja la veuen pronunciada.
M’espien, em vigilen, em segueixen, m’escolten.
Les seves càmeres m’identifiquen i em segueixen entre la multitud.
Si pujo dalt del cel m’hi troben els seus satèl·lits;
Si m’amago als inferns m’hi detecten els seus sismògrafs.

Ah, quan eres Tu i no ells, Senyor,
el que ho sabia tot de mi!
Podia donar-te gràcies d’haver-me fet,
d’haver-me brodat amb una orfebreria de cèl·lules al si de la mare.
La teva mà em guiava, em sostenia,
les mans d’ells em colpegen i empresonen,
què els haig d’agrair?
Volen teixir com tu en les entranyes de la vida,
volen suplantar les teves obres admirables,
però no el teu amor.

Els teus ulls em veien abans d’estar format.
Fes-me invisible als seus ulls.
Els dies de la meva vida eren escrits en el teu llibre.
Esborra’m dels seus arxius.
Fes-me lliure, insondable, incontrolable.

Fes-te tenebra que m’amagui.
Fes-te negra nit que em refugiï.
I que quan em desvetlli del son,
que encara estigui amb Tu.

David Jou

En el ressò dels salms – Un temps amb gust de salm (Salm 19)

UN TEMPS AMB GUST DE SALM
(Salm 19)

El cel parla de la glòria de Déu.
En llegir per primer cop aquest Salm vaig dir-me:
qui sàpiga fer parlar el cel
dominarà les veus de la terra.

En aquella època, la veu més escoltada del cel
era la que invitava a arribar a la Lluna.
Cada nova missió dels astronautes
ens acostava a una proesa magnífica.
A la terra, el Concili Vaticà rellegia el cel de l’Església,
l’obria com mai l’havia obert,
les claus de sant Pere, en lloc de tancar-lo,
obrien portes, finestres, camins, ventades.
I tots dos cels, el de la Lluna i el del Concili,
parlaven de glòria:

la de la tècnica i el poder, i la de la justícia i de la gràcia.
Va ser un temps de promesa, d’imaginació, d’audàcia.
Va ser un temps amb gust de Salms.

David Jou

Els salms, poesia d’avui, al Miracle

Contemplar els salms des del seu vessant poètic, i no només religiós, representa un salt considerable en la seva percepció. Perquè de la poesia n’esperem bellesa, un llenguatge no convencional estructurat de manera significativa i ens hi aproximem deixant la significació teològica i fins i tot de pregària en un segon pla.

Aquest és l’exercici que vam fer al Miracle uns quants afortunats i afortunades del 8 al 10 de novembre passats. De la mà de dos extraordinaris poetes (David Jou i Maria Sevilla) i d’un monjo i una monja biblistes (Olga Nicolau i Ramon Ribera-Mariné) no menys extraordinaris.

El fet que bona part de l’activitat estigués orientada a percebre l’estructura formal dels salms, tan allunyada de la nostra manera d’entendre la poesia ara i aquí, i el fet que s’insistís en el vessant poètic no va impedir, ben al contrari, que al final els salms esdevinguessin significat del Déu que estima amb tota la seva càrrega jueva i cristiana reforçada per la forma de la seva escriptura.

Servidora ja coneixia la bona feina de l’Olga i d’en Ramon, a l’hora de fer-nos veure l’organització dels versos dels salms, la càrrega significativa i simbòlica de cada paraula, que connecta amb l’abans i el després de l’Escriptura, i la importància del lloc que ocupen en el vers.

Maria Sevilla, poetessa i feminista –i jove!!!– va aportar frescor i ens va ajudar a aprofundir en el significat de la literatura. Va fer una passejada també, que vaig agrair molt, per la literatura espiritual i connectada amb la Bíblia, ni que sigui de forma transgressora, d’unes quantes dones contemporànies nostres, inclosa la tan injustament bescantada en el seu moment Dolors Miquel amb el seu “Mare nostra”, que al Miracle vam escoltar amb l’atenció que sens dubte mereix.

David Jou, amb aquest do d’unir ciència, poesia i fe, va fer una relectura esplèndida d’uns quants salms i ens va regalar uns quants poemes de nova creació inspirats en els salms. Us en posem un parell de mostra al blog. S’aniran publicant a la pàgina web dels Amics de la Casa del Miracle.

En fi, si mai l’invent es repeteix, us el recomano molt. No puc dir que hagués entès tot el que es va dir. No puc dir que hagués après sistemàticament tot el que se’ns va arribar a explicar. Però sí que em sembla que he avançat en la comprensió interior dels salms, sí que se m’ha obert un munt de camins i suggeriments a l’entorn dels salms. I fer-ho ha estat un plaer immens.

Mercè Solé

Adopció: Com és possible que passi això?

En l’anterior número de L’Agulla escrivíem sobre la nostra experiència com a família adoptant a Catalunya. A partir d’una primera experiència negativa, que podeu consultar en aquest blog, plantejàvem la necessitat de remoure el passat i afirmàvem que podia ser una eina de gestió del dol i servir també per evitar que es tornin a repetir pràctiques que van en contra del bé dels infants.

En aquesta segona part, volem respondre a una altra de les qüestions que a vegades se’ns planteja un cop exposem el cas que vàrem viure: com és possible que passi això?

Després d’haver parlat amb diferents persones, des de professionals a altres famílies que han adoptat o acollit, i reconeixent que no hem fet una tasca d’investigació. Sempre des de la nostra perspectiva i experiència creiem que el sistema de protecció de menors té deficiències en molts punts, i que el procés d’adopció no n’està exempt. Alguns dels aspectes que ens sembla destacats són:

1.- Som hereves d’un sistema amb un passat obscur. Neus Roig ha documentat el robatori d’infants, des de la dictadura, fins ben entrada la democràcia, l’any 1996. (1) Ens hem de plantejar si encara queda en el nostre sistema una mirada dels casos que arriben a la DGAIA i l’ICAA des de la superioritat moral.

2.- Seguim tenint un present opac. Per què no hi ha control de les llistes d’adoptants? Per què no podem accedir a estadístiques de perfils de famílies? Són les famílies monoparentals o homoparentals discriminades en el procés d’assignació? No ho podem saber. El bé superior de l’infant ha de prevaldre, però no es pot garantir si no es garanteix que el sistema sigui transparent i validable.

3.- Què hi diuen els professionals? Si les professionals del camp no trenquen el silenci o si els col·legis oficials opten pel corporativisme cada cop que apareix un cas de mala praxi, el desprestigi de la professió i la desconfiança en el sistema anirà en augment.

4.- Ens podem qüestionar si els equips de professionals són realment interdisciplinars. Més aviat sembla que hi ha un predomini de les juristes i que són equips jerarquitzats. La mala fama de la DGAIA sembla merescuda davant actuacions com les que hem viscut nosaltres. Donar només resposta jurídica a casos socials no ajuda ni a prevenir ni a solucionar els problemes.

5.-Finalment, segur que la privatització dels serveis, amb uns dividends de 4.000€/mes per cura d’infant, no ajuda gaire a millorar el sistema.(2)

Segur que hi ha anàlisis més profundes i més extensives, però apuntem algunes qüestions a treballar. Qui comença a posar-hi mà?

Tresa Guarro i Laia Serra

(1) Podeu veure l’entrevista que li van fer arran de la publicació del seu llibre aquí.
(2) Podeu veure aquesta informació i d’altres sobre el sistema de protecció de menors al documental “desemparats: l’abús”. Disponible aquí.

Record, denúncia, delicadesa…

La vigília de Tots Sants, l’avinguda de la Catedral de Barcelona va omplir-se de silenci i de llum, de música, de roses blanques… El record de les 56 persones sense llar que han mort en l’últim any. Llànties amb els seus noms, la proclamació dels seus noms, el silenci, la música clàssica, la brillantor del gòspel del cor del Lloc de la Dona, el testimoni sobre alguns d’ells… Un intent per visibilitzar el que ni tan sols surt a les notícies… I els punyents “homes” per referir-nos a aquells de qui ni tan sols en sabíem un nom… Interpel·lador…

Darrere, un bon grapat d’entitats encapçalades per Arrels ho han preparat.

Tot un acte de denúncia pels drets que no es respecten a la nostra societat per massa gent, per tants que queden exclosos i oblidats.

Gràcies per la delicadesa, la contundència del silenci, per haver posat nom a veïns i veïnes que ja no trobarem en els nostres carrers i que potser, per la nostra indiferència, ni tan sols havíem vist…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Bolívia, una crisi previsible?

Casualment era a Bolívia, a la ciutat de Santa Cruz, la setmana de les eleccions i vaig viure les reaccions i els bloquejos que van provocar els resultats (i el mateix recompte) també a les ciutats de Cochabamba i La Paz.

Després de gairebé catorze anys com a president del país, Evo Morales fugia de Bolívia “aconsellat” pels militars, que ja no li donaven suport i s’apuntaven (com sol passar) al grup social guanyador. Amb ell tota una sèrie de ministres dimitien (o, senzillament, desapareixien) i deixaven un buit de poder molt perillós i complicat. Emergia una nova presidenta provisional, provinent de la línia dura de l’oposició, amb invocacions a Déu i a la Bíblia (sic).

Dies abans, les eleccions legislatives es preveien força “dures” i ajustades entre els del MAS (Moviment al Socialisme), de l’Evo, i l’oposició (que anava dividida en cinc partits). Segons la Llei electoral si el primer candidat a la presidència obté 10 punts (o més) d’avantatge sobre el segon es proclama president; si la diferència és menor, cal anar a una segona volta. La nit electoral, els resultats de l’escrutini eren transmesos en directe pels mitjans (ràdio i TV). A les 21.30 h aproximadament, amb el 84’5% dels vots escrutats la diferència entre Evo i Mesa (el líder de l’oposició) era de 8’5 punts: la segona volta es veia molt probable. Però la retransmissió s’interromp i no torna a connectar-se fins a 24 hores més tard: amb el 95% escrutat, l’Evo té una diferència del 10,5% sobre Mesa. Salten les alarmes (de frau) i la gent al carrer. Els masistes, celebrant la victòria, i els opositors, acusant Evo de frau descarat. Es demana una intervenció de la OEA (Organització dels Estats Americans) perquè faci una revisió i aquesta parla “d’irregularitats importants” en el procés i el recompte de vots. El president Evo, que s’havia proclamat vencedor, al cap de dos dies, s’avé a una segona volta… És massa tard, el país està ja en mobilitzacions permanents. L’oposició ja no admet segona volta, demana al president que ho deixi i que hi hagi unes noves eleccions.

Les interpretacions dels fets són contraposades (com acostuma a passar). Evo i els seus parlen de cop d’estat muntat per la dreta amb suport implícit dels militars. L’oposició (amb el secretari de la OEA) diu que el cop d’estat l’ha fet el president amb el frau electoral. Val a dir que si l’oposició s’hagués presentat en una sola candidatura hauria guanyat.

Una nota curiosa (i significativa): els grans propietaris de Santa Cruz no es pronuncien. De fet l’Evo els havia concedit anys enrere una sèrie d’avantatges de quotes de producció i exportació i d’aranzels que els havia deixat força contents.

Cal remarcar que el balanç d’aquests anys a Bolívia és força positiu: economia estabilitzada (amb un creixement mitjà del 4,9% anual), reducció notable de la pobresa, millores en l’educació, infraestructures, serveis socials. I, quelcom fonamental: la recuperació de la dignitat dels pobles indígenes. Ja no són ciutadans “de segona” sinó que van poder accedir al poder: la majoria sociològica quedava reflectida políticament (fins als dos terços de la cambra legislativa). I aquest és un dels punts difícils actualment, perquè podrien bloquejar el parlament.

El desgast del govern (de per si, natural) ha quedat agreujat per una tendència continuada al control de tots els aparells de l’Estat (econòmic, polític, judicial, militar). I d’un líder (cabdill) que es volia perpetuar a qualsevol preu: va forçar la interpretació de la llei perquè no comptessin els dos primers anys de mandat, el 2017 va perdre un referèndum sobre la seva continuïtat i va excusar-se en una normativa de la OEA per la qual “tot ciutadà té dret a presentar-se a president del seu país”… i no va promoure cap successor (o equip) entre els seus partidaris per a quan ell es retirés.

D’altra banda, Bolívia té un subsol ric en gas i en minerals (especialment liti). Aquesta riquesa és cobejada per diversos països (Alemanya, Xina, etc.). A més dels problemes tècnics i mediambientals de l’extracció i la manufacturació (bateries) del liti, les gestions del govern amb aquests països han estat opaques, al marge dels habitants de la zona (Potosí). Una altra de les riqueses és la coca, conreada fonamentalment al sud de Cochabamba. Ho sap bé el president Evo perquè havia estat dirigent sindical dels productors d’aquesta planta, que directament o convertida en cocaïna, suposa un ingrés important per al país (com a mínim el 7% del PIB).

L’actual conflicte enfronta classes socials, fonamentalment classes altes i mitjanes contra indígenes camperols i petits comerciants (taxistes, etc.) i ha retornat el racisme, que havia quedat soterrat, però també pobles indígenes, marginats o menystinguts pel govern central. En aquest “passar comptes”, els camperols del Beni recorden la “famosa” carretera del Beni, que travessa pel mig el Tipnis (parc natural protegit) i que el govern es va entestar a construir en contra dels habitants de la zona (militars i policies van massacrar camperols). I el darrer: els incendis de l’Amazònia, que a la Chiquitania boliviana van arrasar cinc milions d’hectàrees! La causa: Evo va donar terres d’aquesta zona als camperols de l’altiplà perquè les conreessin; ells, per a netejar aquest bosc baix van calar-hi foc, a l’estil de l’altiplà, on l’oxigen és baix… i es van originar aquells incendis que solament els van apagar les pluges torrencials que van caure al cap de deu setmanes.

Una part important de les protestes d’aquests dies la formaven els joves, que no veuen futur professional malgrat els títols universitaris que tinguin…

El més seriós és que el poble bolivià està dividit i que, fins al moment d’escriure aquest article, el MAS no vol participar en una alternativa pactada amb l’oposició (perquè la considera traïdora i il·legal).

Malgrat la situació social i política complicada, cal desitjar una sortida pactada perquè aquest país meravellós i sorprenent pugui continuar progressant en pau sense recular en les cotes socials transformadores que ha aconseguit.

Jesús Lanao

Món digital i metamorfosi social

El primer dia de classe, el professor d’àlgebra lineal va dir que les matemàtiques són un llenguatge que serveix per fer el món aprehensible. El nostre cervell necessita codificar la realitat (la informació) per entendre-la i comunicar-nos. La humanitat ha progressat al llarg de la història en la mesura que ha desenvolupat sistemes de gestió de la informació. El progrés humà ha tingut sempre dos components essencials: disponibilitat d’energia, sense la qual una societat no creix, i capacitat per gestionar informació. Hi ha alguns moments concrets en el transcurs de la història que esdevé disponible una tecnologia que permet abraçar un volum molt més gran d’informació: té lloc una revolució social (agrària, cultural, industrial). La digitalització és un d’aquests moments en què tot canvia. També la forma política que organitzarà la nova societat sorgida de la revolució digital.

En el neolític la colònia humana va fer un pas de gegant a l’utilitzar l’energia animal per al treball agrari, que al seu torn va propiciar l’assentament i concentració poblacional, incentivant el desenvolupament del llenguatge oral i escrit necessari per la comunicació, l’organització i la cooperació entre els individus de la comunitat. La revolució industrial va ser un altre pas de gegant perquè a la força de treball multiplicada per l’energia del vapor s’hi va sumar la impremta, inventada tres segles abans, en plena revolució cultural. Els productes industrials es van difondre gràcies als catàlegs impresos, revolucionant el comerç mundial. A l’era de l’electricitat, el telègraf primer i la radiotelefonia després van crear un nou univers informacional d’abast global. A mitjans del segle passat la televisió transformava hàbits, oci i estil de vida pel fet d’arribar a quasi totes les llars, igual que el cotxe utilitari. Amb aquell fenomen de masses molts ateneus, centres parroquials i entitats socials recreatives on anaven els nostres avis van deixar de ser freqüentats. Van tancar portes al perdre la seva funció socialitzadora.

Ara, en l’era digital, codifiquem numèricament grans quantitats d’informació de tot tipus, que podem operar lògicament i aritmèticament gràcies al microprocessador i a l’àlgebra de Boole que ensenyava aquell savi professor fa anys. Un volum immens de dades codificades digitalment estan disponibles a Internet, alimentant tothora programes que transformen novament la nostra forma de viure, de treballar, de divertir-nos: Wikipèdia ha deixat obsoletes les enciclopèdies. WhatsApp està substituint les trucades telefòniques, i l’e-mail ha redefinit els serveis de Correus. Uber o Airbnb i, en general, el treball en xarxa desdibuixen les relacions laborals i difuminen la negociació col·lectiva. Amazon ha canviat el comerç, fet que es deixa notar als carrers de ciutats i pobles. El Big Data i la Intel·ligència artificial substitueixen especialistes en diagnòstic mèdic i agents d’assegurances o de borsa. Els navegadors GPS han fet caure en desús els mapes de carreteres, les guies urbanes i els plànols. Spotify, Instagram i Youtube han transformat el domini del mercat del so i la imatge, relegant empreses multinacionals abans punteres com Kodak i Sony a llocs darrers. I així podem anar citant un darrera l’altre els impactes del món digital sobre unes societats que es debaten entre el temor i l’ambició de progrés.

En el que podríem anomenar “capitalisme digital” la informació esdevé una mercaderia molt preuada. En realitat és el gran objecte de mercadeig. Internet podria semblar que democratitza i posa informació a l’abast de tothom. Però en realitat, el que es va veient és que el domini de les dades, és a dir la capacitat d’explotar-les i d’extreure plusvàlues, es concentra en molt poques mans, i escapa al control. Els mecanismes per evitar-ho són complexos i poc eficaços. Sovint veiem com per més que es prenguin mesures, que a més semblen absurdes, per la protecció de les dades personals, en la pràctica, l’estanquitat del sistema és la d’un colador. ¿És estrany, doncs, que amb la remor de fons del món digital rebrotin tant a Europa com a Amèrica moviments polítics regressius? Jo diria que no ens hauria de sorprendre. La millor forma de combatre’ls és reivindicar el paper de l’Estat en un món digital per contrarestar els efectes injustos del mercat. I fer que el món digital sigui un món de progrés per a tothom. Al cap i a la fi, si hi ha alguna cosa que ens pugui aproximar a comprendre el món complex és, com deia el professor, el llenguatge global (o universal) del món digital.

Salva Clarós i Ferret

Ecoparròquia: Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries

ECOPARRÒQUIA és una “Xarxa de Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries” disposades a fer camí per respondre a la crida a la conversió ecològica integral que fa el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’. Un camí que mena vers un model de persona i de societat més justa, més solidària i més respectuosa amb la creació.

Com el seu nom indica, la crida a participar-hi s’adreça prioritàriament a les parròquies però també a tot tipus de comunitats cristianes (comunitats religioses, escoles, moviments… ) que vulguin esdevenir un espai on experimentar un nou estil de vida fruit d’aquesta conversió.

Es tracta de tenir la voluntat de caminar i, en funció de la realitat i el ritme propi de cada comunitat, anar avançant pas a pas, donant-se suport mútuament per aprofundir tot el treball pastoral, assumint les aportacions de l’encíclica, a partir de quatre eixos:

Una nova mirada

L’encíclica Laudato si’ té un contingut de gran riquesa temàtica i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment. Es tracta doncs d’aprofundir-hi per adoptar i difondre la seva perspectiva que relaciona de manera indestriable crisi social i crisi mediambiental. Es plantegen en aquest sentit tres línies d’acció:

  • Divulgació de l’encíclica (Presentacions, xerrades, grups de lectura, publicacions, exposicions…)
  • Formació i aprofundiment en els continguts de la conversió ecològica (Conferències, cinefòrums, seminaris, tallers, jornades d’estudi, grups de diàleg…)
  • Incorporació dels continguts ecosocials a les dinàmiques de la comunitat (Catequesis d’infants, joves i adults. Grups d’adults. Grups bíblics. Esplai parroquial….)

Espiritualitat Ecosocial

Promoure una espiritualitat amb contingut ecosocial, sobre la qual ancorar els canvis de mentalitat necessaris que planteja l’encíclica, que al llarg de tot el text presenta punts de reflexió i elements de gran densitat espiritual que mouen a la pregària i es poden incorporar a la litúrgia. Es plantegen per això, dins d’aquest eix, dues línies d’acció:

  • Interioritat i pregària (En espais de pregària ordinaris o específics. Propostes de pregària personal o familiar. Vetlles, jornades, recessos. Itineraris contemplatius a la natura i rutes ecoespirituals. Pregàries ecumèniques per la creació…)
  • Litúrgia i sagraments (En l’eucaristia ordinària o celebracions específiques, en la celebració dels temps litúrgics o en el sagrament de la reconciliació. Celebració del Temps de la creació. En la revisió de vida, estudi d’evangeli….).

Nous estils de vida

Laudato si’ és una crida a l’acció i a un canvi de paradigma que ha de transformar la vida quotidiana de la pròpia comunitat, però també la dels seus membres i les seves famílies. Per generar aquests processos de canvi es proposa:

  • Gestió ambiental responsable de la parròquia/comunitat (Consum responsable. Economia ètica, solidària i coherent. Compra responsable: ecològica, justa, solidària, austera, coherent. Residu zero: reducció, reutilització i reciclatge. Usos ecològics dels espais…)
  • Propostes per al conreu de virtuts i nous hàbits (Publicacions, xerrades, tallers… per orientar als membres de la comunitat en el canvi d’hàbits. Serveis d’assessorament ecosolidari. Experiències pilot. Propostes d’intercanvi i cooperació. Visites a entitats ecosolidàries, model d’alternatives socials i mediambientals. Activitats per gaudir de la natura (caminades, sortides amb bicicleta…). Elements de suport (documentació, blogs o espais web…).

Compromís social

Laudato si’ insisteix en la necessitat de noves polítiques locals, nacionals i internacionals per orientar la política i l’economia vers el desenvolupament integral de la persona i la plenitud humana. Cal per tant impulsar la participació dels membres de la comunitat cristiana en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura. Això suposa:

  • Treball en xarxa (Col·laboració amb associacions locals de protecció ambiental i defensa dels Drets Humans. Participació en accions comunitàries locals. Suport a campanyes i plataformes pel desenvolupament sostenible. Promoció del voluntariat en plataformes i entitats ecosolidaries. Participació en la Xarxa de Parròquies EcoSolidàries…)
  • Denúncia i reivindicació (Plantejament de qüestions ambientals i socials a les autoritats locals. Participació en campanyes de denúncia i accions reivindicatives de caire ecosolidari…)
  • Solidaritat (Participació en campanyes de sensibilització entorn a determinades causes. Recollida de fons per a projectes ecosolidaris…)

Justícia i Pau impulsa i dona suport a aquesta xarxa. Assessora a l’equip impulsor de cada comunitat, proporciona orientacions i propostes pràctiques i participa directament en alguna activitat ( xerrada, taller, recés, itinerari de reflexió…). També posa a disposició de totes les comunitats de la xarxa una plataforma web que proporciona i facilita l’intercanvi de materials, informació sobre campanyes, accions, entitats i xarxes ecosolidàries, promou l’intercanvi d’experiències i facilita el treball en xarxa amb les altres parròquies/comunitats.

Maria Bargalló

Permeti’m, què porta vostè a sobre?

Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons… mostrar el què i qui som.

En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.

Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes… van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.

Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta.

Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el qual em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família.

Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arran de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.

Tecnològicament m’acompanya el portàtil: serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla…) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.

També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats… ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres.

Ara em toca començar a preveure què dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires què hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?

Sergi Bernabeu

Pasta amb aromes de tardor

La carbassa és una verdura dolça, plena de minerals i vitamines i amb unes propietats terapèutiques molt interessants. Sembla que es va començar a conrear a l’Àsia meridional, i que d’allà va passar al continent americà. Al segle XV els espanyols la van introduir a Europa. Al nostre país no és gaire popular, segurament perquè és una mica feixuc haver-la de pelar.

La carbassa conté un 90% d’aigua, molt poques calories i en canvi ens aporta moltes vitamines i molta fibra. La carbassa ajuda a regular l’equilibri del sucre en la sang i beneficia el pàncrees, per tant també és bo consumir-ne en casos de diabetis i hipoglucèmia. Ajuda a expectorar i treu el moc del pulmó, els bronquis i el coll. Evidentment no substitueix cap medicament però sembla una bona idea prendre’n quan estem refredats.

Malgrat les seves fantàstiques propietats la carbassa no és precisament una de les hortalisses més consumides. Incorporeu-la a la vostra dieta, en especial durant la tardor i l’hivern. Un dels efectes positius de menjar verdures dolces com aquesta és que tindreu menys ganes de prendre altres dolços no recomanats.

Hi ha moltes maneres de cuinar la carbassa, avui us en ofereixo una amb ingredients propis de la tardor.

Ingredients per a 4 persones

  • 320 gr. de pasta (la que més us agradi: pappardelle, tagliatelle, farfalle…)
  • 300 gr. de carbassa
  • 150 gr. de ricotta
  • una ceba petita
  • bolets o xampinyons
  • oli, sal, pebre i nou moscada
  • brou de verdures o pollastre

Preparació

Sofregiu la ceba trinxada amb tres cullerades d’oli. Talleu la carbassa amb una ratlladora amb forats grans i afegiu-la a la ceba. Remeneu durant 5 minuts, afegiu-hi un got de brou de verdura o pollastre i deixeu que faci xup-xup fins que la carbassa estigui feta. Si fa falta afegiu-hi una mica més de brou calent. A continuació afegiu la ricotta, la nou moscada i ajusteu de sal i pebre (amb una mica més de pebre queda més bona, jo crec, perquè el pebre contrasta el gust dolç de la carbassa). Ara podeu deixar la salsa tal com està o bé triturar-la amb minipimer perquè quedi com una crema. Aquesta és una salsa que és pot preparar abans i guardar-la a la nevera (fins i tot fer-ne quantitat i congelar-la) i en el moment només haureu de coure la pasta.

En una paella saltegem els bolets o els xampinyons tallats no massa grans, amb una mica d’all. Bulliu la pasta en abundant aigua salada, escorreu-la al dente i aboqueu-la a la paella on heu cuit la salsa. Reserveu una mica de l’aigua de la cocció. Afegiu-hi també els bolets que hem saltejat. Remeneu-ho i si la salsa us sembla massa seca o enganxosa (sobretot si l’heu passada pel minipimer) afegiu-hi una mica de l’aigua de la cocció que teniu reservada. Emplateu i “buon appetito”.

Tere Jorge

Amistat viva

Els aniversaris són més que un record. Avui, recordem l’assassinat d’en Joan Alsina i Hortós, fill de Castelló d’Empúries, excel·lent persona i capellà missioner a Xile. Durant el règim de Pinochet fou assassinat. No sé quant de temps va trigar, però el pare d’en Joan escrivia una carta i perdonava. He dit que recordàvem, en el sentit que tant de bo que féssim cas de la seva vida i poséssim en pràctica el seu testament. La persona encarregada de matar-lo, va ser un jove d’uns 15 o 16 anys, era soldat. Se’ns ha recordat sempre que en Joan li va dir que moria mirant-lo amb ulls de perdó. Al cap d’uns anys, aquest jove, que era taxista, es va suïcidar.

Demà, un altre aniversari, la mort d’un bon amic, en Miquel Gallart i Rivera, fill de Lloret de Mar, savi en l’Escriptura Sagrada i en la vida del dia a dia. Tenia una veu que es feia escoltar i una sornegueria que mai no es convertí en ridiculitzar, sinó en fer pensar.

L’un i l’altre, ben diferents, però amb una idea constant, servir.

Avui i demà són d’aquells dies que constantment, penso en aquests bons amics amb l’esperança de compartir la vida nova.

Ignasi Forcano Isern
19 de setembre de 2019

Feminismes!

Estem de sort. Han prorrogat l’exposició titulada “Feminismes!” al CCCB fins al 5 de gener. Millor dit, les exposicions, perquè en són dues. La primera, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» recull part dels fons artístics de la que seria l’Endesa austríaca, completades per algunes obres de casa nostra… Presenta un recorregut per cinc àmbits (Mestressa de casa, mare i esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina  Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!

La segona mostra, “Coreografies del gènere” ens acosta a la situació actual dels feminismes (sempre en plural perquè no n’hi ha un de monolític) i ens apropa, des de l’expressió artística, a la superació binària del gènere, l’ecofeminisme, la sexualitat i la violència i la necessària descolonització del feminisme.

Ja fa temps que em van aconsellar fer primer una visita guiada a les exposicions del CCCB. Per àmplies i intenses, sovint ens poden resultar costerudes. El mestratge de la guia aquesta vegada és també molt recomanable per atansar-nos-hi… I posteriorment i per la nostra banda, com que l’entrada permet tornar-hi de nou de franc, ja podrem gaudir de detalls, veure els vídeos llargs, aturar-nos i deixar-nos sorprendre davant les 300 peces que en aquest cas se’ns ofereixen.

Si se us ha desvetllat curiositat, mireu el web amb tot el programa d’activitats i encamineu-vos cap al Raval!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Agenda Llatinoamericana 2020: “Tsunami 4.0 a la vista”

Un any més tenim en mans l’Agenda Llatinoamericana. Una agenda i alhora una eina “signe de la comunió continental i mundial”, solidària, creativa, comunicativa, on allò que anotem en el nostre dia a dia ens farà trobar-nos amb articles que ens conviden a la reflexió, de veus diverses. Algunes són veus molt conegudes, començant per Pere Casaldàliga i José Maria Vigil, però també Leonardo Boff, José Arregui, Mònica Tarradelles, Tica Font, Benjamín Forcano, Teresa Forcades o fins i tot ‘Vatican News’, notícies del Vaticà, entre moltes d’altres.

Aquest 2020 el lema és “Tsunami 4.0 a la vista! La revolució digital que ve”. Estem en un moment de grans canvis a la humanitat que arriben en un format completament nou en la història de la humanitat. Un món digital que ja és aquí, amb els seus perills i els seus avenços. José Maria Vigil i Pere Casaldàliga ens proposen que “no es tracta només de defensar-se contra la tecnologia arrassadora, sinó d’anar al seu abordatge, pujar-hi a sobre, i des de dins, despertar consciències i posar-la al servei de la societat mundial que volem”.

I és que el món digital impregna cada cop més la nostra realitat i ja no podem escapar-nos-en. No té fronteres i res en ell és casual. És veritablement un Tsunami disposat a xuclar la nostra societat i vida privada. I és alhora un gran instrument que, amb un bon ús, pot afavorir la comunicació i la trobada entre aquelles persones dels diferents punts del planeta que volem una revolució per un món nou, més just, més equitatiu.

L’Agenda Llatinoamericana té per objectiu convidar-nos a la reflexió. No ens dona una lliçó única ni un sol model de pensament. Ens empodera, això sí, a fer-nos partícips d’aquest gran canvi que estem vivint per enfocar-lo cap a les grans causes de la humanitat. Alhora, en els articles trobarem un ampli ventall de temes que estan relacionats amb aquest tsunami tecnològic: la privacitat i el control de les nostres vides per un ús comercial o polític; la deshumanització; l’educació, la dona, la pobresa i el món digital; l’accés mundial a internet; la classe treballadora; la intel·ligència artificial i la nova dominació colonial, entre d’altres qüestions.

Humanitzar-nos o deshumanitzar-nos. Fer front als grans reptes en positiu. Defensar-nos d’un control massiu de les persones que anys enrere ni podíem imaginar. Aprendre a distingir entre el que és real i el que és manipulació. Construir o deconstruir. Aquests són alguns dels grans plantejaments davant d’aquest Tsunami Digital sobre el que l’Agenda Llatinoamericana ens convida a reflexionar.

Ah! I de pas, tindrem una agenda en paper… perquè el nostre dia a dia no es digitalitzi en excés.

Maria-Josep Hernàndez

Sant Joan de la Creu i Rosalia (tra, tra)

La gent de la meva generació (en faré 63 ben aviat!) i que no tenim vincles gaire estrets amb gent jove, vivim amb la sensació que hi ha un esvoranc immens entre el jovent i nosaltres, en tots els camps. «Socialitzem» en espais diferents, compartimentats. Ja no solem coincidir ni en entitats, ni en partits, ni a la feina, ni en els llocs on ens agrada entretenir-nos, perquè el canvi cultural entre generacions és immens. Això agreuja la percepció de parlar llenguatges que tenen poc en comú, amb el resultat d’entorpir la comunicació mútua. L’Església no només no n’és una excepció, sinó que és un dels espais on això es dona amb més força. Una majoria de pares i mares de la meva edat veuen amb perplexitat i tristesa com n’és de difícil també transmetre la fe a les generacions que ens segueixen. Tot plegat provoca un notable sentiment d’impotència, que no sempre es correspon amb la realitat. Com que els joves no segueixen els nostres passos, tendim a pensar que no fan res, quan el cert és que també caminen, però ho fan per camins que a nosaltres ens resulten desconeguts.

Per això em va alegrar molt veure com un text de sant Joan de la Creu és posat a l’aparador i compartit per milers de joves (molts milers!) a través del cant de Rosalia, aquesta noia del Baix Llobregat que fa furor a tot el món i que prepara molt acuradament des de tots els punts de vista les seves actuacions i els seus vídeos. S’ha fet especialment famosa amb un recull de cançons contra la violència de gènere (El mal querer), que també ha estat el treball amb què ha finalitzat els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Reconec que m’agrada moltíssim com canta però que la seva estètica em resulta molt xocant. Doncs bé, en un dels seus vídeos, que compta amb més de 12 milions de visualitzacions, canta una versió musicada per Enrique Morente del text del «Qué bien sé yo la fonte». I això, que, per si sol, ja arriba a molta gent, és comentat en un vídeo pel «youtuber» Dani Pajuelo, un capellà marianista que té un canal de youtube seguit per més de 650.000 persones. És un vídeo excel·lent que podeu trobar fàcilment al youtube si entreu al canal del Dani (smdani) i que es diu «Rosalía – Aunque es de noche». Dani Pajuelo aprofita Rosalía per explicar estrofa per estrofa al seu públic, format sobretot per joves, el text de Joan de la Creu des de l’espiritualitat i la teologia. D’una manera, tot sigui dit, molt més desimbolta i espontània del que la gent de la meva generació i ambient haguéssim fet mai.

L’Esperit fa feina, encara que nosaltres no en siguem conscients.

Mercè Solé

Canviant la percepció del conflicte amb Carme Forcadell

No gosaria pas dir que jo soc pacifista. Qualsevol persona que em conegui mínimament ja deu saber que tinc poca paciència, poc marge de tolerància i que exploto sovint, de manera que la gent que he ofès al llarg de la vida podria formar un concorregut sindicat per defensar-se dels meus fets i paraules. Però admiro el pacifisme, el de debò, en la línia del que promou el jesuïta Joan Morera, en l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat de fer-li per a la revista Galilea.153. Dic que em sembla que és pacifisme de debò perquè no es confon amb la inhibició davant d’un problema ni amb la hipocresia de fer veure que no existeix. Joan Morera promou la integració de l’adversari, cosa que sempre suposa renunciar a alguna cosa pròpia.

Reconec que amb el procés se m’han disparat totes les alarmes personals, perquè he estat incapaç de pair-ho tot plegat. D’una banda les actituds que a mi em semblen supremacistes d’una part de l’independentisme em treuen de polleguera, d’una altra em costa molt entendre la DUI i tot el que la va acompanyar. Cal afegir-hi, a més, que, és clar, no estic gens d’acord amb la presó preventiva ni amb una sentència que em sembla molt excessiva. M’esforço per demanar diàleg, però a mi mateixa em costa molt no enfilar-me sobre el tema, cosa que m’ha provocat alguns problemes. La meva aportació al martirologi no independentista és que ja sé què vol dir estar en una llista negra per aquest motiu.

Però tot i això, confesso que em va commoure llegir que la Carme Forcadell havia fet unes declaracions a no sé quina emissora de ràdio reconeixent que potser aquells dies fatídics de setembre i octubre de 2017 els havia faltat empatia amb ciutadans no independentistes. Per primera vegada vaig sentir una connexió amb l’adversari que vaig agrair profundament. Perquè el primer que va canviar va ser purament emocional: la ràbia que m’inspirava habitualment l’expresidenta del Parlament va ser substituïda per la complicitat que comporta que et vegin i facin l’esforç d’entendre’t, encara que la discrepància hi continua sent. I que ho faci una persona que és a la presó, i que per tant paga molt cares les seves decisions, doncs té molt de mèrit.

Vaig veure que alguns dels “meus” van reaccionar amb acritud, recriminant-li que fins ara no hagués fet cap pas en aquest sentit. I això em va portar a escriure-li a la presó, per agrair-li el seu gest. Uns dies després vaig rebre’n resposta. Una resposta amable i conciliadora que mostrava que havia llegit amb atenció el que jo li deia, i ho havia entès. Una resposta que permetia la discrepància però que reforçava la idea que uns i altres podem lluitar conjuntament per una democràcia més forta i respectuosa amb els drets humans.

A mi tot plegat m’ha fet bé. És un gest molt petit, però significatiu. Crec que em cal continuar per aquí, lluny d’estratègies partidistes. Crec també que aquesta mena de coses s’haurien de visibilitzar en el pla cristià. Més que pregàries independentistes i semi-institucionals, com la que es va fer no fa gaire a Montserrat, convindria fer pregàries unitàries, per tot allò comú que és valuós i compartit. Encara que costés temps posar-nos-hi d’acord. Només el fet de preparar-ho ja és un camí de diàleg amb el rerafons de l’Evangeli. Perquè, és clar, quan el president Torra surt a llegir un text de Bonhoeffer, jo, que estic a les antípodes polítiques del que ell representa, em sento com si a mi, i als qui pensen com jo, ens reservessin l’agradable paper de Goebbels.

En fi. Tindrem molt de temps per treballar-hi, perquè la situació es complica cada cop més.

Mercè Solé

Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas