Castellví de Rosanes, Creu de l’Aragall, castell de Sant Jaume

Castellví de Rosanes, encastat a la muntanya i abocat a la plana del Penedès, és un dels pobles més petits del Baix Llobregat i, a diferència per exemple de Corbera o Vallirana, s’hi respira un aire més pur, lluny de l’especulació urbanística.

El topònim Castellví es refereix al «castell vell» que hi ha al capdamunt del turó que visitarem, de manera opcional, al final de l’itinerari i que actualment es coneix com el castell de Sant Jaume.

La ruta discorre una part pel vessant nord de la Serra d’Ordal inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural, amb una vegetació exuberant, i una segona part pel vessant sud, més sec i modificat per l’especulació urbanística, però que la ruta evita excepte en l’ascensió al cim de la Creu de l’Aragall, que és opcional.

A tenir en compte

La distància total del recorregut és d’uns 12 km, que es fan amb poca dificultat, excepte potser les ascensions a la Creu de l’Aragall i sobretot al castell de Sant Jaume, que poden considerar-se optatives, sense que per això la ruta perdi el seu encant.

La ruta està parcialment senyalitzada amb senyals de color vermell i algunes fites.

Es pot trobar àmplia informació en el llibre de Jordi Sierra i Miquel Julià: Excursions a peu pel Baix Llobregat, Cossetània Edicions, Col·lecció Azimut – 60, Itinerari núm. 15

També es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: SERRA D’ORDAL, escala 1:20.000, i a Wikiloc clicant aquí.

Com arribar-hi

Per la carretera C-243 de Martorell a Gelida, sortida Castellví. Cal entrar a Martorell, prendre el carrer Torrent de Rosanes i seguir les indicacions per anar a Gelida.

Castellví de Rosanes

El poble formava part de la baronia de Castellvell i es troba esmentat ja el 936. Probablement fou anomenat aviat Castellvell de Rosanes (del veí castell de Rosanes, que domina la vila de Martorell) per tal de distingir-lo del Castellvell de la Marca (Alt Penedès) també pertanyent a la baronia.

El segle XV, a Miralles en una antiga casa forta, s’hi instal·là un convent d’agustins. D’aquella època, es conserven en una sala gòtica reconvertida en capella del convent unes interessants pintures murals al fresc d’influència florentina.

Cal destacar el museu privat del cava Ramon Canals amb la sala d’arqueologia i enologia entre d’altres. Per a més informació, aquí i aquí.

Inici de la ruta

Situats a la plaça de Catalunya, pugem per l’avinguda de Pau Casals fins als afores del poble, i per una pista encimentada recentment i envoltats de vegetació, en suau però constant pujada, arribarem a la masia de Ca l’Alegre.

Ca l’Alegre

Es tracta d’una imponent i majestuosa masia. La voregem per la dreta i tot planejant ens endinsem pel bosc, ara ja per camí de terra. A les clarianes gaudirem d’espectaculars vistes dels cingles calcaris del vessant nord de la muntanya de la Creu de l’Aragall.

Roure de Ca l’Alegre

Després de travessar un torrent trobarem un roure grandiós que alça les branques buscant el sol que li nega el penya-segat proper. El camí continua pujant suaument. Ens acompanya un marge de pedres al nostre costat dret, engolit pel bosc, senyal de la seva antigor. Per l’esquerra i a través de les clarianes del bosc, ens acompanya la vista majestuosa de Montserrat. Malgrat que vegem alguna desviació, seguim a la dreta i pujant. Passem per una barrera que impedeix l’accés de vehicles motoritzats. A 10 metres el sender es bifurca, nosaltres seguim per l’esquerra.

Bruguerar

Hi ha un moment que el sender que seguim comença a planejar prop d’una línia elèctrica. Cal deixar el camí que seguíem i agafar el sender que gira en un gran revolt a la dreta i arrenca en pujada. Ara ens endinsem en un bosc ple de brucs força alts.

Coll de la Pedra Dreta

El sender que hem seguit acaba en una pista de gran amplària que careneja per la serra. La vista és impressionant sobre el Garraf, la serra de Collserola i el delta del Llobregat. A sota tenim Corbera i Vallirana amb les seves urbanitzacions; més enllà, Sant Ramon.

Si seguim la pista a la dreta, anirem de manera opcional al cim de la Creu de l’Aragall. Un cop fet el cim retornarem a aquest punt. L’ascensió i retorn, que és per pistes de terra i asfaltades, pot allargar-se més d’una hora.

Creu de l’Aragall

No hi ha dreceres practicables. Seguim la pista que rodeja la muntanya. Passem per una formació característica anomenada «la roca vermella». Arribarem als carrers asfaltats de la urbanització que ens duran pràcticament fins al cim (és possible, per tant arribar-hi amb cotxe des de Corbera).

Veurem una gran creu feta d’obra, una torre de vigilància contra incendis i un petit mirador. Hem arribat al punt culminant de l’excursió (548 metres) que ens permet una vista molt interessant: en primer terme els boscos per on discorre aquesta ruta amb el Penedès i Montserrat al fons; Sant Llorenç del Munt, el Montseny i la serra de Collserola; i mirant cap al sud la població de Corbera amb el Garraf, Sant Ramon i part del Baix Llobregat.

Ara hem de refer el camí tot baixant i tornem al coll.

Novament el Coll de la Pedra Dreta

Continuarem per la pista fins a la cruïlla on hi ha pròpiament el coll de la Pedra Dreta. Prenem la pista de la dreta que, tot baixant, es dirigeix a la masia de Can Xandri.

Can Xandri

Poc abans d’arribar a la masia, ens desviem a la dreta pujant suaument també per pista. Des d’aquí gaudirem d’una panoràmica molt interessant de tot el Vallès, amb les poblacions de Castellbisbal i Rubí en primer terme.

Bosc d’alzines sureres

Quan iniciem una baixada i tenim el primer contacte visual amb el turó del castell de Sant Jaume, inconfusible, la pista se separa en dues. Anirem a l’esquerra durant uns 200 metres fins a un revolt, on prendrem un petit sender que surt a la dreta. És un camí ben traçat i senyalitzat amb fites. Travessarem un bosc d’alzines sureres que ens recorda les muntanyes del Maresme o de la Selva.

Seguim el sender fins que a mà dreta, una desviació força empinada ens porta a una torre elèctrica. Ara el sender, tot passant sota els fils elèctrics, baixa a l’altre vessant, fins als camps del pla de Sant Jaume. Seguim el camí on hem fet cap, direcció esquerra.

Mas de Sant Jaume

Passem pel costat d’un camp de cirerers, al mig del qual es troba la petita ermita romànica de Sant Jaume molt deteriorada a causa de la Guerra Civil i abandonada. Tinguem en compte que és propietat privada. Arribarem a una pista, en un revolt força pronunciat. Després la seguirem baixant, a la dreta, per tornar a Castellví.

A l’esquerra la pista es dirigeix a l’impressionant mas del Castell, però un cartell prohibeix el pas fins i tot als vianants. Si volem acostar-nos a les ruïnes del castell de Sant Jaume, ens enfilem per un sender molt empinat aquí mateix, a l’esquerra, fins a trobar una pista que ens hi portarà. Es tracta d’una ascensió difícil.

Castell de Sant Jaume

El Castellvell de Rosanes, conegut també com el castell de Sant Jaume, és una fortificació ubicada a una altitud de 369 metres, dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i controlant el pas pel curs del Llobregat.

El seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració altmedieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.

La destrucció definitiva del Castellvell de Rosanes va esdevenir-se l’any 1714, en el marc de la Guerra de Successió. Els defensors de la fortalesa, davant de la desproporció de forces, van prendre la decisió d’abandonar el castell i la nit del 22 al 23 de gener es van despenjar amb cordes per l’espadat posterior del recinte.

En dates posteriors, i un cop en mans de l’exèrcit filipista, es va procedir a la seva voladura, carregant explosius a la base de la torre mestra, que amb la caiguda va destrossar les edificacions adjacents.

Tornem a Castellví de Rosanes

Ara cal seguir pista avall des del mas de Sant Jaume. No té pèrdua. Passarem sota formacions rogenques de gran espectacularitat, fins a arribar a la C-243 entre Gelida i Martorell. La seguim amb molta precaució uns 200 metres fins a entrar a la urbanització El Taió. Seguim pel carrer Maria Sunyol, que va paral·lel a la carretera que hem deixat, però més enlairats i molt més tranquils. Quan tornem a sortir a la carretera continuem per un sender de vianants i arribarem al poble, i donarem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Energia i territori

Hi ha preocupació pel despoblament que pateixen les comarques interiors de Catalunya. Segons dades de l’Idescat, el 60% dels pobles de menys de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. La previsió no és optimista: segons una estimació de la consultora McKinsey, el 70% de la població viurà el 2050 en ciutats de més de 300.000 habitants. A Catalunya, només Barcelona supera aquesta població però a mitjans de segle (només falten 30 anys) en podríem comptar almenys 4 si es confirma també aquí la tendència de la població mundial a concentrar-se a les ciutats. Aquesta tendència no és nova encara que s’hagi accentuat en els anys de crisi. A les ciutats grans s’hi acumula també la riquesa perquè és on es conrea coneixement, l’essència de les economies digitals. A Catalunya hi ha 63 ciutats mitjanes amb més de 20.000 habitants. Dos terços estan a la Regió Metropolitana de Barcelona. És en aquestes ciutats on té sentit parlar de proximitat com a sinònim de qualitat urbana: proximitat a hospitals, equipaments culturals, serveis administratius, centres de treball i universitats. Les ciutats mitjanes, junt amb Barcelona, sumen el 70,7% de la població total de Catalunya, i ocupen només el 6,4% del territori. I la concentració, segons l’Idescat, va en augment. Ens hem convertit en una espècie eminentment urbana. L’explicació és una creixent esquerda de desigualtat entre ciutadans que viuen en entorns urbans i la població dispersa pel territori, més desatesa des de la crisi. En conseqüència hi ha despoblament: l’Espanya buida, la Catalunya interior, o la França perifèrica. El punt d’ignició del conflicte plantejat pels armilles grogues a França va ser un augment d’impostos al gasoil. La despesa energètica marca una diferència entre els que es mouen en entorns de proximitat i els que no. La població que viu allunyada de les ciutats té més dependència del gasoil. Queda clar que viure lluny és car energèticament.

Quina relació hi ha entre energia i territori?

Les societats agràries primitives conreaven grans superfícies de territori per extreure l’energia necessària per sostenir les poblacions. L’ocupació del territori per les diferents civilitzacions sempre ha anat vinculada a satisfer les necessitats energètiques. L’alimentació és la font d’energia endosomàtica, pràcticament l’única energia disponible en les societats que realitzaven el treball només amb la força muscular humana i la del bestiar, apart de l’energia tèrmica de la combustió de llenya. Però les societats urbanes i tecnològiques d’avui necessiten molta més energia exosomàtica, és a dir, de fonts externes com el carbó, el gas i el petroli, i altres, per satisfer les seves necessitats de mobilitat, il·luminació, transformació dels bens industrials, etc. Ara, amb molta menys superfície d’uns conreus que són altament eficients obtenim la mateixa energia endosomàtica que antany. Resumint, les fonts energètiques en les societats industrials no depenen tant de l’agricultura, i en conseqüència no consumeixen tant territori. La dependència ara és dels combustibles fòssils que s’obtenen a través de la mineria i són d’importació. Aquest canvi de model energètic de les societats industrials com la nostra s’ha manifestat en el paisatge per exemple durant el segle XX a la península i a la mateixa Catalunya amb una notable pèrdua del mosaic agrari. Només cal consultar l’Idescat per constatar la disminució progressiva de l’ocupació de territori per conreus, en favor del bosc i la bosquina. Ha canviat el paisatge, per exemple de les muntanyes de Collserola curulles de pastures i conreus cap al 1900, on avui ha rebrotat un bosc mediterrani que espontàniament han repoblat espècies no domèstiques com el senglar. El canvi de model energètic explica el desplaçament de la població, abans més dispersa en el territori, que s’ha anat concentrant en els nuclis urbans.

Canviar d’energia, endreçar el territori, redistribuir les rendes

Avui les ciutats són netament consumidores d’energia. La importen de centrals tèrmiques de gas, nuclears, centrals hidroelèctriques i plantes de refinat de petroli o de regasificació distribuïdes pel territori, normalment lluny dels centres urbans, i que es troben a mans de molt poques grans empreses que concentren gran poder perquè el model és oligopòlic. La planificació futura preveu un canvi de model energètic: el 2050 tota l’energia hauria de ser de fonts renovables segons preveu el Pacte Nacional per la transició energètica de Catalunya i altres instruments de planificació de l’Estat a instància de les directives europees i els acords internacionals pel clima. Tornarem a ocupar el territori, ara per captar l’energia del Sol amb camps fotovoltaics i centrals solars de concentració. I l’energia del vent amb parc eòlics que canviaran de nou el paisatge dels nostres camps i muntanyes. Les ciutats continuaran sent netament demandants d’energia, encara que amb menys intensitat perquè haurem de reduir dràsticament els consums mitjançant polítiques d’estalvi i eficiència ja que la disponibilitat energètica serà menor. El gran territori a l’interior del país serà productor i exportador cap els nuclis metropolitans, una oportunitat per repoblar les zones rurals amb un transvasament de rendes de les ciutats cap els pobles que s’hauran convertit en agents productors d’energia. Els municipis de les comarques avui més despoblades podrien recuperar població i riquesa si saben explotar els seus recursos energètics com ara el sol, el vent allà on n’hi hagi, la biomassa forestal. Els boscos catalans produeixen 4 milions de tones anuals de biomassa ara mateix pràcticament desaprofitada, que es crema espontàniament o intencionadament quan la meteorologia és adversa. També la biomassa agrícola i les deposicions de l’abultada cabana ramadera en territori català. En un altre número hauria de parlar del rol dels cinturons industrials en la futura planificació del territori. Concloent, tot això és energia renovable, l’única que ens podem permetre consumir per no continuar esclafant el planeta. Aquí, al nostre país, portem ja retard amb relació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països d’Europa en la planificació i desplegament de les infraestructures pel canvi energètic. Seria desitjable que els governs s’hi posin ja sense més demora.

Salvador Clarós

Torre de verdures amb formatge provolone

Per gaudir de les vacances i combatre la calor us proposo una recepta amb molt de color i molt agraïda de menjar tant al migdia com per sopar. Podeu fer-la amb molt de temps i també es pot pensar com a cuina d’aprofitament si utilitzeu les verdures que trobeu per la nevera d’aquelles que queden peces úniques que no donen per fer un plat. A última hora només cal muntar-lo i donar el darrer toc gratinant la vostra torre.

La cocció d’aquest plat, al forn, és una de les tècniques més aconsellades ja que no utilitza greix, és molt poc agressiva i el resultat és que els aliments conserven molt bé totes les seves propietats, sobretot gust i color. Aquesta recepta, ens aportarà gràcies a les verdures, molta aigua, fibra, vitamines i minerals. El formatge acabarà de donar aroma i textura a aquest plat a més de l’aportació de calci.

Ingredients (4 racions)

  • 4 làmines de lasanya
  • 1 pebrot vermell
  • 4 talls d’albergínia grossa
  • 4 talls de carbassó gros
  • 4 tomàquets madurs
  • 4 cullerades de postre de pasta d’olivada (la podeu comprar)
  • 20 talls fins de formatge provolone o qualsevol altre que us agradi
  • Oli d’oliva, sal i pebre.

Preparació

Courem les làmines de lasanya en aigua abundant, amb sal. Les escorrerem i les reservarem. Tallarem el pebrot vermell, l’albergínia i el carbassó a talls, de la mida més semblant a la de la làmina de lasanya. Ho posarem en una safata de forn, amb oli d’oliva, sal i pebre. Ho courem, fins que tot agafi color. Escaldarem el tomàquet, el pelarem i li traurem les llavors i el suc.

Per muntar el plat, posarem a la base la làmina de lasanya i, per sobre, hi escamparem la pasta d’olivada. Al damunt, el tomàquet i les altres hortalisses, intercalant-hi un tall de provolone o el formatge que us agradi cada vegada i acabant-ho amb formatge. Procurarem que la làmina de lasanya no hi sobresurti, per evitar que se’ns cremi. Ho farem gratinar fins que el formatge es desfaci.

Tere Jorge

Juan de Maya, per la cohesió i la dignitat

El passat dia 5 de juliol, Òmnium Mataró va concedir la seva distinció anual a un activista del barri de Cerdanyola de Mataró, Juan de Maya. A mi em va correspondre fer la presentació del Juan i he pensat que, encara que el text tingui referències molt locals, ofereix un retrat retrat d’un personatge que pot resultar interessant per als lectors de “L’Agulla”. O sigui que aquí el teniu.

Déu vos guard.

Com podeu suposar, per mi és tot un plaer estar aquí en aquest acte. Per molts motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.

Però en la vida del Juan de Maya i en el perquè d’aquesta distinció que avui li atorga Òmnium Mataró hi entraré d’aquí una miqueta. Abans, farem una mirada més àmplia. I és que, quan es concedeix una distinció a una persona, de fet, no es distingeix només aquesta persona. Es distingeixen alhora una colla de coses que conflueixen en ella.

En el cas del Juan de Maya, crec que la primera d’aquestes coses és la realitat mateixa del barri de Cerdanyola. El barri gran de Mataró, com ell va voler titular aquell llibre d’història que vam publicar conjuntament fa dinou anys. El barri gran de Mataró, i un barri que no sé jo si arreu de Catalunya en trobaríem cap altre amb unes riqueses secretes com aquest. Ara, amb la uniformització que estem vivint a tot arreu, aquestes riqueses secretes es van diluint, però hi han estat, i encara més o menys perduren en la memòria. Per això té tanta raó el Juan de Maya reivindicant un Centre de Documentació Històrica del barri. Jo, com sens dubte la majoria sabeu, vaig estar uns anys com a capellà a la parròquia de Maria Auxiliadora, i vaig quedar fascinat descobrint a poc a poc aquestes riqueses amagades, aquesta capacitat de generar activitats que a altres llocs necessiten molts i molts anys per generar-se, aquestes xarxes que des de fora no es noten però que hi són.

La segona cosa que conflueix en la persona de Juan de Maya és la voluntat de fer un Mataró inclusiu, global, no compartimentat. La manera d’entendre Cerdanyola sempre ha estat estretament lligada a la manera d’entendre Mataró. Recordo que fa anys, havia discutit amb l’alcalde Manuel Mas sobre el fet que la Festa Major de Cerdanyola és digués Festa Major. Ell volia que es digués Festa de Barri, perquè segons ell, la ciutat només pot tenir una festa major, i tenir-ne més d’una divideix. Doncs no. Cerdanyola, dèiem nosaltres, té una Festa Major, molt arrelada, amb característiques molt pròpies d’una Festa Major. I això no treu que la Festa Major de Mataró sigui la Festa Major de tothom. Una personalitat forta i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.

I la tercera cosa que conflueix és que Juan de Maya és un militant de pedra picada. Li van ensenyar els seus pares, que eren rojos, diu ell. I també diu que l’adjectiu amb què voldria ser recordat quan es mori és el d’haver estat una persona coherent i honesta, que ha volgut viure allò mateix que deia i defensava. A mi no m’agrada quan ara veig que hi ha partits que pensen que la paraula militant espanta i la substitueixen per expressions més toves i desimplicades. No, el que necessitem és gent que militi, és a dir, que actuï, que estimi el lloc on és i la gent amb qui és, que vulgui transformar la vida i fer-la més viva, que lluiti pel benestar de tots i per la igualtat, que combati el poder sense ànima que se’ns menja. Juan de Maya és un exemple clar d’això.

Aquestes són, crec jo, les tres característiques principals que conflueixen en el Juan de Maya. Però el Juan de Maya, a més d’unes confluències, és una persona concreta que ha viscut una vida concreta. I d’això voldria parlar jo ara.

El Juan de Maya Jiménez va néixer a Cehegín, la pàtria de tants altres mataronins, el 2 de gener de l’any 1943. Té, doncs, 76 anys.

L’any 1953, quan tenia 10 anys, va venir a Mataró, al barri de Cerdanyola, i ja no se n’ha mogut mai.

Als 12 anys, com molta gent de la seva edat, va començar a treballar d’aprenent de mecànic, i va continuar al ram del metall fins que es va jubilar. La realitat del treball va ser, de fet, la seva gran escola social i cívica. I és que, tres anys després d’entrar d’aprenent, va entrar en un altre àmbit que ajudava a entendre i viure allò que el treball significava: el primer grup de nois de Mataró de la JOC, la Joventut Obrera Catòlica, fundat a la parròquia de Maria Auxiliadora.

I ara em permetreu un record personal. Quan estàvem preparant el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró”, el Juan em va ensenyar els materials que feien servir en aquell grup de la JOC. En una enquesta adreçada als aprenents, per a la pregunta “¿Cuántas horas trabajas semanalmente?”, s’oferien aquestes possibles respostes per marcar: 48, 50, 52, 54, 56. Aquestes xifres em van impressionar. Llavors no era imaginable que un noi de 15 anys fes només 40 hores. I això que ja feia 40 anys que amb la vaga de la Canadenca s’havia oficialitzat per a tot Espanya la jornada universal de, precisament, 40 hores… I també em va impressionar que entre les peticions que feien aquells nois hi havia la de que posessin portes als vàters del seu lloc de treball.

Aquell grup de la JOC va ser fonamental per al Juan, per aprendre a llegir la realitat i a tenir eines per afrontar-la. Juan de Maya serà el responsable d’aquesta JOC incipent, i l’encarregat de la coordinació amb la JOC barcelonina. Al cap d’un temps, però, les desavinences amb el rector de la parròquia, mossèn Juan Luis González Haro, van fer que haguessin de començar a reunir-se a altres llocs. Mossèn Juan Luis González Haro, el mític mossèn Biscúter, com tothom sap, va ser una persona clau perquè aquell barri que naixia tingués ja d’entrada una vitalitat de poble. Però el fet és que aquells nois poc domesticables el posaven nerviós.

Sense deixar de treballar, Juan de Maya, als vespres, va fer els estudis de Mestria Industrial, i la seva promoció va ser l’última que va sortir de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de darrere l’Ajuntament. I, alhora, va participar en els inicis de Comissions Obreres a Mataró, i més tard va ser president del Ram del Metall a Argentona.

I, fent un parèntesi en el relat de les seves activitats socials, deixeu-me introduir aquí una altra activitat social, però d’una mena ben diferent: l’any 1973 el Juan de Maya es va casar amb la Tina Alonso, i van tenir dos fills, el David i la Maribel. Una activitat social, gosaria dir, especialment satisfactòria.

I tornem al barri. Juan de Maya va participar, en els seus inicis, en un dels emblemes de Cerdanyola, el grup de teatre de la parròquia, i va actuar en diverses obres.

Però, de cara al barri, on va abocar més energies va ser en el Centre Social, a partir de mitjans dels anys seixanta, que és qui va canalitzar en el seu moment tant l’acció cultural com reivindicativa, i en va ser president durant uns anys.

S’ha dedicat també, des de diverses plataformes, a la tasca amb joves del barri.

I, després, va incorporar-se a l’Associació de Veïns, de la qual també va ser president durant uns anys.

Actualment, forma part de la junta de l’Associació Cultural Cerdanyola, i això enllaça amb l’última cosa que voldria ressenyar. I és que Juan de Maya ha tingut com una afició, gairebé com un deure, classificar documents i papers de tot tipus de la història del barri. Una afició, diu ell, que tenia com a primer objectiu la publicació d’un llibre per recollir aquesta història, tasca en la qual vaig tenir l’honor de participar i que es va concretar en el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000”. I ara, un cop complert aquest primer objectiu, apunta cap a un altre que ja he esmentat al començament: la creació d’un Centre de Documentació Històrica del barri. Cerdanyola, ja ho he dit, té unes riqueses amagades i unes xarxes internes que dubto jo que es donin en cap altre barri de Catalunya. Doncs això no es pot perdre. Per cert, he recordat aquests dies l’existència, al Centre Cívic de Ramon Berenguer, d’un armari amb tot de dossiers amb documentació del barri, que quan fèiem el llibre vaig conèixer gràcies a la Quiteria Guirao i que no sé si està ara suficientment preservat. Vigileu-ho, sisplau…

I bé. Aquí acabo. Juan, felicitats per aquesta distinció, i felicitats per la bona feina de tants anys. I moltes gràcies a Òmnium Mataró per haver-nos facilitat de fer aquest recordatori de tanta història viva.

Moltes gràcies a tots.

Josep Lligadas

Cares de la felicitat

1. Un dia d’aquells que la felicitat es lleva amb tu mateix i que durant el dia, descobreixes com n’és de bonica.
2. La seva diversitat i la seva bona companyonia amb qui la comparteixes.
3. La Bona Nova de bon matí: Rebeu la seva força, “l’Esperit Sant”, i jo el dibuixaria obrint portes i finestres (Concili Vaticà II), perquè l’aire pur hi entri pels quatre costats.
4. Aplec que ens aplega a Nostra Senyora de l’Erola. És mig matí i ho comparo com si anéssim a l’era de l’univers, compartint la il·lusió feta rialla, cants, gegants i cap-grossos, gralles i tots junts, pregant mentre cantem els Goigs a la Senyora.
5. Tornant a casa amb bona companyia on el meu àngel de la guarda, m’explica i em comunica com aire que li surt del cor i del cap, els paratges, les cases pairals, els diversos camins i fins els arbres que no deixen de saludar-nos.
6. Assegut a l’entorn de la taula ben parada, amb una acollida fraternal que fa bo de tenir-hi sempre un plat.
7. A Santa Maria de Pineda, rep el Baptisme una autèntica nina amb una vitalitat ben mostrada.
8. Per què heu escollit aquest nom?, pregunto als pares. Feu-lo servir i amb l’aigua, la llum i l’oli, un nou fitxatge a la colla del Poble de Déu Universal.

La felicitat té tantes cares!

Ignasi Forcano Isern

El espejismo de volar verde – Recomanacions d’estiu

Aquest juliol s’ha presentat a Barcelona El espejismo de volar verde, versió castellana de juliol del 2019 (actualització de l’original anglès de 2017). Una reflexió sobre la crisi climàtica i el pes que hi té el trànsit aeri. Els viatges aeris no paren de créixer, com tampoc no paren de créixer els projectes per a construir nous aeroports arreu del món o per a ampliar-los, com planegen el Ministerio de Fomento del govern d’Espanya i Aena per a l’aeroport del Prat en connexió amb el de Girona perquè puguin acollir 70 milions de passatgers (el 2018 van ser 45 milions). Davant de tot això la indústria aeronàutica, les companyies i els gestors de les infraestructures ens diuen que l’aviació serà cada vegada més “verda”. Hi ha raons molt serioses per posar-ho en dubte.

Podeu accedir al document aquí. En el mateix web es pot demanar el document imprès.

Josep Pascual

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Indestructibles. Per Xavier Aldekoa. Ed. Península. Col. Odiseas. Barcelona, 2019. 

Llegir un llibre de Xavier Aldekoa sempre és una manera de tornar a l’Àfrica. A la viscuda, a la desconeguda, a la somiada… Ens transporta a rostres, vivències, paisatges als quals ell pot arribar com a magnífic reporter especialitzat en aquell continent. I ens obre a les experiències dels migrants que intenten fer el trajecte cap a Europa, les nenes casades, els nens soldats, els infants del carrer, Boko Haram i les persones que espanta, el racisme, la fam, la situació d’emergència climàtica… 216 pàgines plenes de sensibilitat, compromís, tendresa malgrat la duresa i cruesa de les realitats, mirades encuriosides, esperança lúcida…

I un títol que fa referència al coratge per sobreviure, mantenir el somriure, crear xarxes, confiar en un futur que pot semblar negre però que tenyeixen de llum. Són indestructibles, lluiten per tirar endavant… Perquè com ens explica l’autor, víctimes són les persones que s’aferren al passat, supervivents qui mira cap a l’avenir.

Maria Antònia Bogónez Aguado

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Per Jordi Amat. Edicions 62 (*). Nombre de pàgines: 584

La vida privada de Josep Benet i Morell no és pas la part important d’aquesta biografia. La vida íntima i familiar només hi surt de manera col·lateral, però de manera suficient per intuir que era una persona sorruda, tossuda… marcat per una infantesa difícil. Amb el pare que era un “vivales” que va desaparèixer, va deixar Cervera per ser criat entre l’escolania de Montserrat i uns oncles a Barcelona. S’intueix també que la seva dedicació a la política segurament no li va deixar gaire temps per cuidar-se dels afers econòmics familiars, no sense certa angoixa.

El que fa interessant però la biografia d’aquest “demòcrata cristià d’extrema esquerra”, tal com el va definir Maurici Serrahima, és el trànsit que fa des de la fe cristiana a dedicar la seva vida al servei de Catalunya. En paraules seves, al servei de refer el país de la desfeta de la guerra civil.

Diuen que és qui va encunyar el concepte de Catalunya un sol poble, una forma de definir la necessitat de superar les divisions d’obrers i burgesos, catalans de soca-rel i immigrats. I fortament influït per la doctrina social de l’Església, va intentar convèncer a la burgesia catalana de postguerra de la necessitat de treballar en aquesta direcció. Curiosament una de les raons que esgrimia inicialment era que d’altra manera, els comunistes serien hegemònics en la lluita contra Franco.

Infatigable activista i imaginatiu –va fundar el Partit Demòcrata Cristià de Catalunya que segurament era quasi unipersonal per fer-se sentir més–, era capaç de treballar i ser valorat per moltes persones i moltes tendències ideològiques. Al llibre s’hi reflecteixen les seves relacions i treball conjunt amb tot tipus de personatges. Des de Jordi Pujol a Solé-Barberà, passant per Jaume Vicens Vives, Francesc Vicens, Coll Alentorn o Fèlix Millet… Des dels comunistes del PSUC a la burgesia catalana de dretes, passant per una especial relació amb Montserrat i l’abat Escarré. De la seva militància a la UDC de postguerra acaba essent candidat a la presidència de la Generalitat a les llistes del PSUC…

I és aquesta dedicació al treball unitari, tenint com a eixos Catalunya, la Justícia social i l’arrel cristiana, que fa particularment atractiu el llibre per saber més coses de la postguerra, de la lluita anti-franquista i dels inicis de la democràcia.

Albert Farriol

(*) Editorial que va fundar Josep Benet

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Hannah Arendt: Llibertat política i totalitarisme. Per Fina Birulés. Gedisa editorial. Col. Pensament polític postfundacional. Barcelona, 2019.

Hannah Arendt em va envoltant des de fa uns anys: la pel·lícula tan recomanable de la Margarethe von Trotta de 2012 o el seu carrer a Berlin a tocar del colpidor memorial de l’holocaust. Però sobretot és el tema de la banalitat del mal que em va perseguint quan llegeixo diaris, miro les notícies o sento comentaris (o se’m colen a mi mateixa) que blanquegen (com diríem avui) el mal que actua en el món.

Aquest llibre breu de la Fina Birulés és una magnífica introducció a un altre dels temes de la filòsofa Arendt: els totalitarismes… Ens va conduint suaument per conceptes com “xoc de la realitat”, uniformització, el terror (l’essència del règim totalitari), els camps de concentració, l’eliminació de la discrepància entre legalitat i justícia, l’adoctrinament, la fina línia entre executor i víctimes, les delacions, el control permanent, l’aïllament, “l’assassinat de la persona moral en l’home”, la mentida totalitària que fa que assumptes fal·laços es puguin convertir en veritats… i tants d’altres.

Una bona introducció per entomar Els orígens del totalitarisme o Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal.

I la sensació al llarg de tota la lectura que alguns mecanismes que van dur al totalitarisme es van filtrant en els nostres estats del nord suposadament democràtics: “fake news” que porten a criminalitzar persones migrades, despersonalització, “fatiga de la solidaritat” que diu el darrer informe Foessa, desmobilització…

Que mantinguem l’esperança i la capacitat per no deixar de lluitar pels drets humans i la dignitat… Ens hi van les vides, ens hi va la Vida!

M. Antònia Bogónez Aguado

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

No todo vale. Per Antoni Bayona. Ed. Península. Barcelona 2019.

Antoni Bayona, jurista d’àmplia trajectòria en les institucions catalanes i lletrat major del Parlament en els moments més àlgids del procés independentista, explica, detalladament i entenedorament, les entranyes d’aquests esdeveniments que tan profundament han marcat i estan marcant el nostre país. Antoni Bayona ens subministra en aquest llibre claus bàsiques per entendre la situació actual i cap on pot anar el futur.

Josep Lligadas

 

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Sueños de un viejo teólogo. Per Víctor Codina. Ed. Mensajero. Bilbao 2017.

El teòleg jesuïta Víctor Codina, als seus 86 anys i després d’haver viscut i treballat a Bolívia durant moltíssim temps, repassa els grans temes cristians tant des de la perspectiva teològica com des de la perspectiva pastoral, i apunta la gran quantitat de coses que caldria que canviessin. Llegir aquest llibre es veure posat per escrit allò que molts de nosaltres pensem sobre la fe i sobre l’Església.

Josep Lligadas

 

Exercitar la mirada – Recomanacions d’estiu

Aquest any la meva proposta no és gens intel·lectual… Però és el meu propòsit dels darrers mesos i voldria que el temps de vacances em permetés d’aprofundir-lo…

Mirem i no veiem… I si aquest estiu ens dediquéssim a desitjar mirar i veure? Veure allò i aquelles persones que la societat invisibilitza (pobres, gent als marges, altres ètnies, religions, discapacitats, limitacions…). Fixar-nos en les meravelles del món, de la natura (en la seva petitesa –que en són de fascinants les floretes, però també els insectes que ens incomoden més en aquesta estació calorosa–; en la seva grandesa –el cel, els núvols, les estrelles, la lluna, el sol, l’univers,… –). Però sobretot rostres, gestos, somriures, patiments…

Ampliar la mirada, endinsar-nos en la vida que ens envolta, que és regal, que és Creació… Descobrir-la per estimar-la més, per cuidar-la, per servir-la! Mirar com Jesús mirava: avall, a dalt, endins, lluny!

A mirar!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sant Llorenç plora dos dies tard – Recomanacions d’estiu

Els Perseids son la polseguera que deixa l’asteroide Swift-Tutle quan, cada 135 anys, acaba de donar la volta al sol. Diuen que acabarà xocant amb la terra, però serà al proper mil·lenni, o sigui que tranquils!…

Bé, segur que als mitjans de comunicació us en parlaran cap al deu o onze d’agost. Poca feina a les redaccions, i ja se sap que cal omplir pàgines i minuts. La cita acostuma a ser la nit del dotze.

M’oblido de les qüestions tècniques –tot el que en sé és a la viquipèdia– i em centro en el que m’importa. Amb l’excusa d’això de les “llàgrimes de sant Llorenç”, i coincidint amb el fet que aquestes dates encara no seré de vacances, agafaré el cotxe enfilant la carretera de Mura fins al Coll d’Estenalles i amb una caminadeta de mitja hora o tres quarts serè al Montcau (Parc Natural de la Serra de l’Obac i Sant Llorenç, alçada uns 1050 metres).

Intentaré convèncer algun amic o familiar no gaire xerraire. Si toca la guitarra millor. Compartirem la carmanyola o l’entrepà i la bota de vi. Panxa enlaire i orientats al Bages, que hi ha menys contaminació lumínica, caldrà esperar… Si no hi ha núvols, tard o d’hora algú dirà mira, mira!…allà,allà!… i si la cua es fa llarga, un Ooooh!… proporcional al rastre del polsim incandescent.

Si us animeu i ens hi trobem, us pot passar com a mi, que sempre arribo tard a mirar al lloc precís… i l’estel ja no hi és!… No patiu, no és que se’n fotin de vosaltres. Aquesta desconnexió del que veu el grup ens passa a tots els miops amb vista cansada, i és que panxa enlaire mirem per la part de les ulleres que son per mirar de prop, i sense ulleres no veiem res!…

Tant se val… la fresqueta, la companyia i l’horari, que només ens podem permetre en temps de vacances i fa festa, hauran valgut la pena.

Albert Farriol

Badar, fer puzzles, aprofitar youtube, endreçar sense patir-hi – Recomanacions d’estiu

  • Perdre el temps, badar tant com es pugui. Pot ser una bona manera de recuperar-nos d’una vida excessivament encaixada en l’eficàcia, en la connexió i en el mòbil. Mirar, reposar, observar, deixar-nos portar, sentir l’escalfor del sol (o la seva distància, si estiuegeu a Lapònia) i l’aire, escoltar el curs de l’aigua o el vent entre les fulles, conversar sense haver d’arribar a cap conclusió. Alliberar-nos de l’obligació de fer el que cal fer. Mandrejar. Callar.
  • Fer puzzles, si us agrada. A mi sempre m’ha encantat. Mentre faig una altra cosa (escoltar música, seguir un programa de televisió) però, encara millor, sense fer res més que posar tota l’atenció a les peces. Avui a les cases de joguines trobareu un parell d’estris barats que faciliten la logística dels puzzles: un classificador de peces apilable (que vol dir que no cal fer aquells escampalls enormes per triar-les) i una superfície enrotllable, que vol dir que la taula del menjador es torna súbitament compatible amb un puzzle gran i de llarga durada, perquè aquest es pot treure i posar fàcilment.
  • Parar atenció al youtube, font d’entreteniment però també recopilació de taules rodones, xerrades, actes diversos en els quals físicament no hi pots ser, però que pots escoltar tantes vegades com vulguis. A mi, que m’agrada la música, m’ha agradat molt trobar algunes classes magistrals de grans cantants (les de Joyce di Donato, per exemple, són una delícia). Tot i que estan en anglès i no entenc gaire què diuen, el llenguatge no verbal i la repetició musical resulten molt eloqüents. Ajuda a fixar-se en aspectes que fàcilment ens passarien per alt. Escoltar vídeos (i llegir llibres) sense necessitat d’haver de retenir-ne res ni de passar cap examen encara continuen sent un estímul per a la creativitat, penso.
  • Endreçar, esplaiant-vos en allò que trobeu i us fa gràcia, perdre el temps papallonejant. Marie Kondo, “ordenadora” per excel·lència fa una recomanació de mínims de conservar coses i de mantenir-les en ordre. Jo no participo d’aquest esperit repressor (no puc subscriure el límit de 30 llibres que proposa!), però sí que deu estar bé fer una cosa que ella recomana fer: agrair a alguns objectes la dosi de felicitat que ens han aportat. Si a més a més hi podeu posar una mica d’ordre i fer neteja, tot això que tindreu.

Mercè Solé

Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Reflexió després de les municipals

Va ser en una reunió de la redacció de L’Agulla. Ens preguntàvem com aturar Vox i a mi em va fer pensar que convindria retornar a la política, després de deu o quinze anys d’haver-ho deixat. A la política de base que és la meva, sense més pretensions. L’endemà mateix, sense haver-ne parlat amb ningú més fora de L’Agulla, vaig rebre una trucada proposant-me d’anar a les llistes municipals. I, sí, vaig participar-hi com a número 3 en una llista que va aconseguir un sol regidor, o sigui amb poc èxit. I aquestes són les conclusions de la meva molt modesta experiència.

El garbuix que hi ha a l’esquerra del PSC és notable i fa imprescindible treballar per a la cohesió

Per començar jo, a la lluna com sempre, pensava que em presentava per ICV. Ja vaig ser degudament informada que no era així, sinó que anava a la llista dels Comuns, on de fet hi ha un aiguabarreig d’organitzacions totes molt geloses de la seva sobirania, cosa que em pregunto si ajuda o dificulta el treball conjunt. Per començar, perquè menja temps als poquíssims militants de totes aquestes organitzacions, alguns dels quals porten una doble o una triple militància. I per continuar, perquè, si som capaços d’arribar a un acord fàcilment entre nosaltres, no ens calen tants filtres, i, si no en som, les exigències de cada petita organització no sempre ajuden a arribar a un consens.

Aquest garbuix ha comportat qüestions curiosíssimes: com anar junts a les generals i a les europees, i separats a les municipals. Els canvis de nom respecte a les municipals anteriors tampoc no han ajudat: la Junta Electoral ha considerat com a noves algunes organitzacions que havien canviat de nom però que portaven 40 anys a l’Ajuntament. Això ha significat perdre molts espais de publicitat i la participació en debats. La gent no sabia a qui havia de votar i no em digueu que és fàcil encertar la papereta quan fa quinze dies has votat En Comú-Podem i, en canvi, a un lloc com Viladecans, a les municipals has hagut de triar entre: Viladecans en Comú (En comú guanyem); Podem Viladecans; Viladecans sí que es pot i Veïns municipalistes. No cal dir que el fracàs ha estat considerable.

En la meva opinió, la tasca que cal fer en aquests quatre anys que tenim per davant és sobretot de cohesió. De cohesió lenta i pacient. Perquè estic segura que encara que haguéssim estat capaços d’anar en una sola llista, l’endemà del primer ple ja estaríem tots barallats i dividits. Cal conèixer-se, discernir criteris comuns, formar-se per eliminar consignes buides i crear alternatives, fer un programa mínim que tothom pugui assumir, promoure la confiança i, sobretot, allunyar-se d’aquesta cultura del “qué hay de lo mío” que ha comportat que el tema principal de les negociacions entre aquestes faccions minúscules no hagi estat el programa sinó el repartiment del pastís, en la línia més fidel al conte de la lletera. Perquè la llet s’ha vessat, i tant que s’ha vessat! A tot això cal afegir la liquidació express d’ICV i la divisió (amb tot el que suposa) a EUiA, on els partidaris del Nuet reclamen una part important del patrimoni.

Més per mal que per bé, les eleccions municipals no són valorades com caldria

Per començar, el programa municipal, és a dir, el projecte de ciutat que hi ha al darrere no sempre té el protagonisme que li correspon. De fet, reconec que els “meus”, que sí que tenim a Viladecans projecte de ciutat sobretot en aquells àmbits en què hem estat governant (Cultura, Medi Ambient, Serveis Socials), hem dedicat més esforços a fer conèixer la candidatura i la seva cap de llista que a explicar què volíem fer. Aquí també he detectat molts punts en comú amb les meves militàncies eclesials i culturals: costa molt arribar a la gent que no forma part del teu entorn, estem encallats a l’hora de transmetre les nostres inquietuds i experiència a les noves generacions i, en conseqüència, ens hem envellit considerablement. En el vot municipal triomfa més el pes mediàtic sovint desconnectat de la localitat concreta, que no pas l’obra de govern o el compromís dels militants de la candidatura en la vida de la ciutat en general.

En fi, no veig altra sortida que continuar treballant contracorrent, que continuar apostant per opcions potser poc simpàtiques per a molts (com l’aposta pels més vulnerables: malalts, aturats, treballadors sense papers, dones, joves…); que exercir la confiança en les persones, que fer una gestió de les xarxes socials enraonada i no bel·ligerant o demagògica. A poc a poc. Potser no s’obtinguin grans èxits electorals, però sí que crec que tot plegat pot ajudar a pensar i a crear consciència i solidaritat. A construir amb fonaments que aguantin millor l’envestida del capitalisme dur i del populisme sense ànima.

De moment els meus “comuns” hem decidit anar a un monestir a pensar-hi un cap de setmana. A veure si ho aconseguim!

Mercè Solé

La Catalunya buidada (Hic svnt dracones)

Els cartògrafs medievals identificaven els confins del món, llunyans, inexplorats i desconeguts, amb la llegenda “hic svnt dracones” (“aquí hi ha dracs”). Amb aquesta expressió volien fer entendre que es tractava de territoris perillosos, habitats per bèsties mitològiques i ferotges, que els feien de poc o cap interès perquè l’humà civilitzat hi tingués al·licients per aventurar-s’hi i descobrir-ne els secrets.

Avui, a casa nostra, d’aquest país de dracs sovint se’n diu “territori”, eufemisme que substitueix allò que abans se’n deia “província” o “comarca”, i que, en termes planians, podríem també anomenar com el “rerepaís” de Barcelona. Invisible des del caput mundi, aquest espai té un abast immensament majoritari del país, donat que es qualifica de “territori rural” prop del 90% de la superfície total, on hi resideix 1 de cada 3 catalans i catalanes i s’hi radiquen 4 de cada 5 municipis.

A voltes, els habitants d’aquest més enllà de les àrees metropolitanes, davant de certes polítiques d’ordenament territorial endegades des del cap i casal o de certes actituds de paternalisme, ignorància i menyspreu expressades des de la urbs, tenim el sentiment de viure en terra de basiliscs, sirenes, centaures i gorgones. Més encara quan aquest entorn es veu afectat per projectes especialment invasius, que es perceben només en benefici de les grans concentracions urbanes o de grans inversions de capital especulatiu. La sensació de pati del darrera, el “back yard” dels anglesos, lloc dels malendreços, s’accentua quan, aprofitant la baixa densitat de població, l’ínfima rellevància demogràfica –i, per tant, electoral– i la gran extensió territorial, algun dit hi assenyala l’emplaçament de plantes de tractament de residus, de projectes d’extracció de minerals i graves, d’indústries de generació energètica, d’infraestructures que trinxen el territori i el paisatge, creuant-lo sense aturar-s’hi, de grans complexos lúdics i turístics desvinculats de les realitats del lloc i tantes d’altres activitats que, sota el fals parany de creació de llocs de treball i riquesa (que poc o gens s’acaben acomplint), ataquen de soca-rel les potencialitats del lloc, la qualitat de vida dels seus habitants, el paisatge domèstic i la identitat pròpia, sempre fràgil i precària.

A tot això s’hi suma la manca d’efectivitat de les polítiques públiques destinades a dinamitzar el món rural, de comú vinculades al món agrari, i fer-lo atractiu per a la creació d’ocupació i projectes de futur. Els dèficits d’accessibilitat, factor que engloba l’accés a educació, sanitat, transport, comunicació digital, informació i cultura, repercuteixen en la gran dificultat perquè els entorns rurals siguin habitables i, encara menys, terrenys abonats a l’emprenedoria. D’aquesta manera, no s’atura l’èxode de la població jove i, especialment, la femenina, pal de paller social, cultural i econòmic bàsic de la comunitat rural.

Així doncs es constata el fet que, mentre la gent gran roman al medi rural, cosa que implica un augment apressant de les taxes de dependència (ja que a penes existeixen recursos adequats de suport, ni residencials, ni sociosanitaris), la població més jove en marxa. Aquesta emigració, i la consegüent desestructuració de la pròpia família tradicional, deixa una població cada cop més anciana, aïllada i, per tant, vulnerable.

Per tot plegat, fer front al fenomen de pèrdua contínua de pes demogràfic i econòmic de les comarques rurals, essencialment interiors, constant des del segle XIX, accentuat amb la mecanització del camp i accelerat en els pobles més petits durant la recent crisi financera, és una urgència de país. La suma d’una voluntat política sincera, d’una actuació transversal, intrèpida i valenta, no electoralista ni paternalista i, sobretot, de la destinació de recursos i la recuperació de la confiança en els organisme locals, esdevenen elements claus per afrontar la qüestió. Alhora, la constatació que el despoblament no és igual a totes les comarques, ni coincideix en motius i conseqüències, exigeix que aquesta actuació sigui mal·leable, s’apliqui la lupa i l’altaveu a cada paisatge i a cada paisanatge i es plantegin polítiques específiques per a cada contrada, adaptant les accions a la potencialitat i receptivitat pròpies de cada lloc.

Tot aquest desafiament demogràfic és un repte a gran escala. Evidentment, no és una cosa que afecti només a les zones del Prepirineu, l’altiplà de les Terres de Lleida, el Camp tarragoní o les Terres d’Ebre: és ja un fenomen continental. El despoblament de les àrees perifèriques i les zones rurals és un problema ja reconegut a l’Eurocambra i el cercle viciós, les retallades de recursos i inversions que accentuen l’èxode a la recerca d’oportunitats laborals i de serveis bàsics, està més que constatat.

Però, davant la llum d’alarma, comencen a haver-hi respostes, instruments i esperança. Tot plegat ho contemplarem en un altre article, amb la ferma voluntat que sigui més optimista i lluminós que aquest… Perquè, malgré tout, viure a poble, és un privilegi. Beatus ille.

Jaume Moya i Matas

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.