La Llacuna, castell de Vilademàger, serra d’Ancosa, bosc del Paradís i font Cuitora

Les rodalies de la Llacuna sorprenen agradablement per una suavitat i una verdor superiors al paisatge que l’envolta. Una ratlla perfecta separa la part boscada dels conreus que s’escampen per la clotada, talment la clapa d’aigua que segles enrere devien emmirallar aquelles pinedes.

Les serres d’Ancosa i de la Llacuna, que separen les comarques de l’Alt Penedès i Anoia, estan carenejades pel GR-172 i ofereixen moltes possibilitats de senderisme. La que avui presentem és simplement un tast per animar-nos a conèixer millor aquests indrets.

A tenir en compte

Es tracta d’una ruta fàcil, relativament curta, d’uns 7 quilòmetres, i un desnivell d’uns 250 metres. En gran part transcorre per pistes, encara que un tram, el descens del torrent de la font Cuitora, és força pedregós i cal dur un bon calçat.

Es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: FONT-RUBÍ, SERRA DE LA LLACUNA, escala 1:20.000. Una ruta aproximada es pot trobar a Wikiloc.

Com s’arriba a la Llacuna?

Des de Vilafranca, passant per Sant Martí Sarroca per la BP-2121. Des d’Igualada, per la C-37. També s’hi pot arribar des de Sant Sadurní, passant per Sant Quintí de Mediona i Sant Joan de Mediona.

La Llacuna

La vila de la Llacuna, d’uns 800 habitants, és a 614 m d’altitud, al fons de la vall. Han desaparegut les muralles medievals que l’envoltaven, en les quals s’obrien cinc portals (el d’en Bens, de la Font, d’en Badorc o de la Banya, del Vall i del Fort Micó). Des del segle XV es formà la plaça Major, porxada, que aixoplugava el mercat, i que és actualment un dels indrets més característics de la població. Als segles XIII-XIV hi hagué un call o comunitat jueva. Val la pena passejar-hi tranquil·lament, especialment un dia feiner.

Inici de la ruta

Iniciem la ruta al carrer Vilademàger, davant de les escoles, als afores de la població, on hi ha indicadors del castell de Vilademàger, cap on ens dirigirem. El camí és encimentat fins al càmping. Abans, però, passem per davant de Cal Conillet i del Cementiri. Seguim els indicadors fins a una esplanada a la dreta amb l’indicador de “prohibit acampar”. Travessem l’esplanada, seguim un corriol i més endavant pugem unes escales que ens duran a l’església de Sant Pere i a les restes del castell de Vilademàger.

El castell de VIlademàger

El castell de Vilademàger es va erigir a final del segle X al capdamunt d’una serra allargassada que domina el Pla de la Llacuna, un territori incorporat llavors als dominis del comtat de Barcelona.

El conjunt s’adapta al relleu, i forma un clos emmurallat impressionant que abraça el capdamunt de la serra. Al recinte superior, hi destaca una torre de base quadrangular i alçat cilíndric, a la qual s’adossen altres construccions quadrangulars que devien formar part de la residència senyorial. Just passat el mur que divideix els dos recintes, a l’inferior hi ha l’església de Sant Pere, també del segle X, però amb reformes notables i ampliacions des de llavors fins al segle XVII. De la resta del recinte inferior se’n pot resseguir el perímetre de muralles, amb diverses torres semicirculars adossades i el portal d’entrada ben conservat.

El lloc gaudeix d’unes vistes impressionants. La visita exterior és lliure. Per a les visites guiades concertades truqueu als telèfons 93 897 68 30 o 93 897 60 63.

La serra de la Llacuna

A continuació, per darrere les restes del castell, baixem a trobar una pista que s’enfila fins a dalt la carena de la serra de la Llacuna, on trobarem el GR-172 que seguirem cap a la dreta. La pista, força planera, transcorre entre espesses pinedes i, en ser carenera, de tant en tant permet boniques vistes tant de la comarca d’Anoia com de l’Alt Penedès.

Evitarem totes les desviacions, sempre seguint els senyals del GR, fins que passem per sota unes línies d’alta tensió, i després deixarem uns dipòsits d’aigua per als bombers a l’esquerra. Menys de cent metres més enllà, a la dreta, hi ha un camí boscater que es bifurca. Prenem el de l’esquerra, el que baixa seguint el torrent.

Torrent de la Font Cuitora

La pista ara és més pedregosa. Anem baixant una mitja hora fins que el torrent s’eixampla. Tinguem cura d’uns senyals vermells a l’esquerra i seguim el petit corriol.

Bosc del Paradís i Roques de la Crida

El sender ens duu a un dels boscos més interessants de l’espai natural d’Ancosa-Montagut. Envoltats de dretes pinasses, ens trobarem com si fóssim dins del paradís mateix. Un bell entorn natural on el silenci se sent.

Si mirem damunt nostre, a l’esquerra, veurem com treuen el cap les roques de la Crida. Es tracta d’una pintoresca cinglera de roques que s’alcen al capdamunt de la serra d’Ancosa i on hi ha una gran quantitat de coves. En destaquem la roca i la cova del Frare, on s’hi va localitzar un important jaciment arqueològic.

La Font Cuitora

Després de gaudir d’aquest bonic espai, tornem pel sender que havíem fet fins a retrobar la pista que seguíem, continuem baixant i en poca estona arribarem a la Font Cuitora.

L’aigua d’aquesta font té virtuts diürètiques i ha estat la font de consum d’aigua per al poble, pel fet de ser la més propera. El nom de la font també ens indica que hi brolla una aigua de la que en diem fluixa, que permet coure amb facilitat els aliments, especialment els llegums.

Els àlbers de la Font Cuitora

Amb les seves soques recargolades aquest conjunt d’àlbers, excepcionals a la comarca, foren declarats d’interès comarcal l’any 1995. Són un tipus d’arbres abundants als boscos de ribera de la terra baixa, que es coneix fàcilment per la seva escorça, blanca i llisa, amb bandes fosques i per les fulles curiosament peludes al revers, igual que els borrons, també singularment peluts.

Final del recorregut

Ara ja només ens resta tornar al poble. La pista passa pel costat del camp de futbol i arribarem al carrer de Vilademàger, prop de les escoles d’on havíem sortit.

Jaume Roig

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.
Ed. Proa. Col. A tot vent, n. 689. Barcelona, 2018

No oblidem d’on venim! A mi sempre m’és un exercici que em recentra. Joan Margarit presenta en aquest llibre els seus records d’infància, adolescència i primera joventut. Va néixer en plena guerra civil a la Segarra. Es retrotrau a la vida dels seus avis, als seus orígens… I fa un recorregut per unes vivències de guerra i postguerra, creuant la geografia catalana (La Cala, Sanaüja, Castellbisbal, Barcelona, Empúries, Rubí, Figueres, Girona, Santa Coloma de Gramenet). Fàcil identificar escenes semblants a les viscudes, explicades pels pares o avis, segons quina sigui la nostra generació. Tristor llegint de la realitat en blanc i negre del nacionalcatolicisme i de la duresa del franquisme: i que hi hagi qui ens hi vulgui tornar a dur! Aiii!

Joan Margarit ens presenta la seva història (fins al 1960), dona pinzellades per entendre on beu la seva obra lírica i alhora comprendre aquest altre perfil de catedràtic de Càlcul d’Estructures d’Arquitectura, que sempre m’ha semblat que s’adeia tan poc amb un poeta.

Així doncs, un bon llibre per qui vulgui conèixer en Margarit, la vida a la Catalunya de postguerra i a les dues primeres dècades de franquisme a Catalunya i albirar pistes per interpretar millor les seves composicions literàries.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pelle Maha

Ha sorgit una nova iniciativa (en la qual jo hi participo) de revista, de plana web i de xarxa i trobades anomenat Pelle Maha –la Casa Gran, en llengua basaa, de sud Camerun– i és una proposta de tradicionals africans feta a tradicionals d’arreu del món.

Pelle Maha és un espai de reflexió des de diferents tradicions religioses i espirituals del món que miren amb ulls crítics els temps en els quals ens ha tocat viure. Es vol que Pelle Maha sigui una mena de modesta aliança de l’Esperit, que agrupi persones de distintes tradicions que sentin la necessitat d’expressar el seu punt de vista sobre la Realitat des de l’experiència tradicional o religiosa. Pelle Maha és una iniciativa que va sorgir a les planures equatorials de Camerun, on un sacerdot de la tradició Mbog (el sistema de pensament tradicional dels basaa del sud de Camerun), Mbombog Badjang, va fer-li arribar al Ferran Iniesta i a l’Agustí Nicolau, a Barcelona. Pelle Maha està format per tres petits fòrums reflexius: Douala, Barcelona i Montreal, que en sí no són ni una associació ni un projecte, és una xarxa agermanada amb la missió de redreçar la nau humana.

Les eines de Pelle Maha són senzilles: les nostres tradicions espirituals –arrelades, vives– i el coratge de dir la veritat, obrint horitzons a l’esperança.

Quim Cervera

Judíos errantes. Joseph Roth.

Judíos errantes. Joseph Roth. Acantilado. Febrer 2008.

Joseph Roth (1894-1939) va ser un escriptor austríac d’origen jueu, que va descriure en les seves novel·les i assajos, d’una forma mestra, la repercussió de la primera guerra mundial en l’Europa de l’època o, dit d’una altra manera, la caiguda de l’imperi austrohúngar. L’havia llegit fa anys i m’havia agradat la seva manera d’explicar un canvi d’època, una mica enyoradís de l’antic imperi.

Hi vaig tornar no fa gaire, perquè és autor d’una petita novel·la que es diu La llegenda del sant bevedor, sobre la qual Ermanno Olmi va fer una gran pel·lícula, amb Rutger Hauer de protagonista. I encara ha coincidit amb la lectura de la correspondència entre Stefan Zweig i la seva primera dona (Stefan Zweig y Frederika Zweig Correspondencia 1912-1942), publicat també per Acantilado. Stefan Zweig parla del seu amic, exiliat a París on va morir alcoholitzat, després que la seva dona, malalta mental, fos assassinada en els experiments “mèdics” dels nazis.

Judíos errantes està molt ben escrita i molt ben traduïda. La va escriure el 1937 i fa una certa esgarrifança de llegir. Es limita a explicar la vida quotidiana dels jueus a l’Europa oriental, a les ciutats grans de l’Europa occidental i també a la Unió Soviètica i als Estats Units. De fet és també naturalment una mirada a les diverses i inacabables formes de l’antisemitisme. Avui, però, llegir-lo no fa girar la mirada envers els jueus sinó envers tots els immigrants del món. “No els envien d’Herodes a Pilat –escriu Roth– sinó que els envien de l’avantsala d’Herodes a la porta tancada de Pilat”, perquè ningú es digna ni tan sols rebre’ls o escoltar-los. A mi m’ha semblat un llibre oportú i profètic: sobre supremacismes, prejudicis i racismes. Us el recomano.

Mercè Solé

Dialogal

Dialogal és una revista trimestral que posa en valor la diversitat de creences religioses i, en general, la dimensió espiritual de l’ésser humà. Un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit –més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta– és oberta.

Dialogal va néixer l’any 2002 fruit de la iniciativa de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira en el marc de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). La revista va erigir-se com l’única publicació dedicada a la diversitat religiosa als països catalans i als de parla castellana. La revista Dialogal abans es trametia a través de la revista Foc Nou. Ara, la revista amplia el seu horitzó editada per Editorial Mediterrània sota la direcció de Clara Fons d’AUDIR. Si a algú li interessa s’hi ha de tornar a subscriure. No és fàcil mantenir-la viva. Us invito a totes aquelles persones que us interesseu pel diàleg religiós, espiritual i entre conviccions profundes us hi apunteu. Els seus articles són molt interessants.

Quim Cervera

Crema d’escarxofa amb cruixent i ou escalfat

Heu sentit a parlar de la dieta de l’escarxofa? Algunes “celebrities” de segon nivell la van posar de moda per aprimar-se. No cal dir que no en feu cas, oi? És cert que conté poques calories i és diürètica però d’aquí a convertir-se en un miracle és únicament una “moda”.

No obstant, és una hortalissa que aporta molts beneficis al nostre cos i que sovint ens fa mandra cuinar-la i menjar-la perquè ens dóna molta feina.

Avui us ofereixo una manera fàcil, saborosa i boníssima de menjar-nos aquest producte totalment mediterrani.

Ingredients (4 persones)

  • 6 o 7 escarxofes
  • 1 porro
  • 1/2 litre de brou vegetal o de pollastre
  • 4 ous
  • 4 talls de pernil salat
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva

Preparació:

Netegem bé les escarxofes, sobretot les capes de fulles exteriors i pelem la tija. Les trossegem, traiem els pèls interiors, i les afegim a un recipient amb oli d’oliva on es quedaran banyades. Hi afegim una mica de sal.

Tapem el bol per complet amb diverses capes de paper film per segellar completament, i les cuinem al microones durant 10/12 minuts a potència mitjana.

En acabar, les retirem del micro i amb cura de no cremar-nos quan retirem el paper, ajudant-nos d’una escumadora passem les escarxofes a un got de batedora. L’oli el podem reutilitzar per a altres guisats, ja que així tindrem un oli aromatitzat d’escarxofa.

Per millorar la textura de la crema final, afegim al vas de la batedora una mica de brou vegetal o de pollastre. Ho triturem durant uns minuts intentant que ens quedi una crema el més fina possible.

De tota manera, a continuació passarem la crema per un colador xinés perquè ens surti sense grumolls.

Ous escalfats o “poché”: Bàsicament consisteix a embolicar els ous en paper film (pintat amb oli perquè no s’enganxi la clara) traient tot l’aire possible, fer un nus i mantenir-los en aigua bullint durant 3/4 minuts. L’objectiu és aconseguir que la clara es quedi quallada i el rovell líquid. Cal trobar el punt exacte del temps necessari segons com ens agradi la textura líquida del rovell.

Cruixent de pernil: Es pot confeccionar al forn o amb el microones que és molt més ràpid. Us explico la tècnica amb el “micro”.

En un plat hi col·loquem un paper de cuina, a sobre els talls de pernil, un altre paper de cuina i acabem amb un altre plat perquè realitzi la funció de pes.

Ho posem al microones durant 1,5 o 2 minuts aproximadament. Ho retirem, traiem el plat i el paper superiors i tindrem el nostre pernil cruixent. El trencarem a trossets petits.

Només resta muntar el plat: En el fons una capa de la crema d’escarxofes, a sobre l’ou, al qual farem un petit tall perquè deixi anar la crema del rovell, i finalment afegim el cruixent de pernil.

Tere Jorge

Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Salut, treball i ganes de fer-lo

Aquesta és l’expressió que em digueren davant mateix de la Capella de Sant Antoni, la germana Angeleta i l’àvia de can Costa, fa uns anys a Pineda de Mar.

Avui, festa dels treballadors, Primer de Maig, Sant Josep Obrer. Ja és hora que l’Església, a nivell de la Litúrgia, parli en primera persona de l’espòs de Maria i pare de Jesús. Encara em plau més, parlar-ne dins del món de cada dia i d’una manera especial, en el món del treball. Gràcies a la gran persona, capellà i teòleg, Pagola, m’he pogut documentar i en certa manera, respondre a una sèrie de preguntes que estic segur que molta gent es fan. Nosaltres, a nivell històric i fent servir els evangelis de Jesús, en sabem el que tradicionalment s’anomena la vida pública, que no durà més de tres anys. També, segons la tradició de Jesús, en tenim retalls de la seva vida des de quan neix, de la presentació al Temple i ja ens n’anem cap als 30 anys. És veritat que els evangelis no són pas una biografia de Jesús, però sí que en podem deduir quelcom. Clar i net, Jesús, fins que no deixa de viure amb la família, com és?, què fa? El mateix Pagola, ens recorda el tipus de convivència familiar i sobretot, l’eix central patriarcal. Per tant, fins i tot, nosaltres, podem imaginar-nos quelcom que hem viscut gran part de la nostra vida. El cap de casa era el tot i per a tot. Llavors, com intervé la mare Maria? I com són les relacions de marit-muller? Són interrogants que dissortadament, jo agraeixo al teòleg Pagola, poder tenir algun punt de referència.

Avui, després d’aquests interrogants o d’aquestes insinuacions, em quedo amb Josep, espòs de Maria, en el món del treball i com procura que a casa no hi falti res.

A casa nostra, més d’una vegada, simplifiquem el treball d’una persona i especialment, dels pares, que no falti mai el plat a taula.

Mai no he pensat que Jesús fos el típic savi de la classe. Per tant, l’entorn familiar i social, el van marcar. I ens hem quedat amb moltes ganes i amb molts interrogants sense cap resposta.

Una bona jornada la d’avui per agrair la feina de casa que els nostres pares i mares ens han ajudat a fer-nos grans.
Acabo, copiant una bonica poesia que trec del calendari dels pagesos, escrita per l’Antoni Escuder:

El verd és fulla novella
que la branca s’ha desclòs
i el pintor omple la paleta
de mil flors de tots colors.

És el maig tot alegria,
triomf del sol i de la calor;
del guanyar a la nit, el dia,
dels passejos i de l’amor.

Ignasi Forcano Isern
1 de maig de 2019

El PSC i el PSOE són d’esquerres?

Abans que res, honestament haig d’avisar que “els socialistes”, des de que tinc “raó política”, no m’han fet mai el pes. És a dir, més aviat “els hi tinc mania”. Això per tant sé que condiciona tot el que pugui afirmar d’aquests partits.

Solament vaig tenir-hi una certa simpatia en temps de la Convergència Socialista de Catalunya, a través d’uns amics que n’eren, i per la seva posició clarament d’esquerres i catalanista, que de certa manera, un sector del PSC va anar conservant. Però, llavors, pels anys 75-78, ja estava ben influenciat pel PSUC, que encara enyoro.

Sempre he recordat el que em van dir els exiliats del PSUC a París, que el PSOE va intentar pactar amb en Franco per acabar la guerra. I abans, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir la CNT i no ho va fer així amb la UGT (?). El PSOE i el PSC van capitalitzar l’antifranquisme en les primers eleccions democràtiques, quan de fet foren sectors catòlics, anarquistes, catalanistes i comunistes els que participaren més en la lluita contra la dictadura. Després en temps de democràcia, ja va venir el fet de deixar el marxisme per part del PSOE, liderat per Felipe González i avui dia, ell i altres líders socialistes, els veiem de “socis” d’empreses ben poderoses.

Quan han tingut el govern de les Espanyes, poc han fet per la reforma agrària, i per avançar vers una societat socialista. Han fet gestió, en molts casos i llocs, positiva. Han actualitzat, desenvolupat serveis socials, sanitat, educació, urbanisme, etc. Però no han anat a fons per posar impostos forts a les grans empreses. Podríem dir que en el camp social (diferentment dels partits de dretes) han col·laborat a fer avançar el país, però en el camp econòmic, han fet polítiques semblants a la dreta. Han “modernitzat” el país, com ho podria haver fet qualsevol partit de centre o de centre-dreta. Han anat cercant els vots del centre, per a poder aconseguir majories parlamentàries i governs.

Per a mi les esquerres les conformen aquells partits i moviments que estan a favor de les capes treballadores i populars, que tenen programes per avançar vers el socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) per més endavant arribar al “cadascú segons les seves necessitats” (comunisme), i que per anar realitzant tals programes no n’hi ha prou amb una gestió (més o menys bona) sinó que cal una pedagogia, sensibilització, i mobilització constant del poble. L’esquerra també es defineix per analitzar la societat a partir del que viuen, senten i pensen les capes populars i el que necessiten, i amb una escolta atenta i en estreta col·laboració amb elles. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el PSC el PSOE difícilment se’ls pot aplicar el qualificatiu d’esquerres.

A més de la construcció de la justícia social i de les polítiques en favor de les capes més necessitades (el “roig”), avui dia en una esquerra actual, caldria ajuntar-hi el treball per un medi ambient sostenible (“verd”), la construcció de la pau (“blanc”), com a instrument per afrontar els conflictes, el respecte i promoció de la diversitat nacional, ètnica, sexual, religiosa, cultural i del feminisme (“groc” i “lila”). Si anéssim repassant aquest elements, podem observar que el PSC i el PSOE alguns passos han fet en aquestes orientacions. Però, per què van estar a favor de la OTAN? I on queda el seu federalisme real, de tradició popular i d’esquerres? I el seu ecologisme i feminisme, a vegades, semblen més de maquillatge que de contingut real.

Al meu parer, tant el PSC com el PSOE s’han convertit en un partit de centre, poc atrevit, que serveix a un electorat força conservador i conforme amb l’estat actual de la societat i dels poders establerts, tant a nivell econòmic, com territorial. Ha perdut la utopia i els objectius clarament socialistes. Hi tenen tot el dret, però seria millor que traguessin de les seves sigles la paraula socialista.

Els “perills” que he indicat per “anar deixant de ser d’esquerres”, observo que també els tenen (en graus diferents) altres partits que es defineixen d’esquerres.

Quim Cervera

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

#de0a3PantallesRES

Després de la festa de Reis, els alumnes més petits de l’escola m’explicaven quins regals els havien deixat els mags: “Una altra tauleta, perquè l’altra la vaig trencar quan era petit”, em va dir una criatura de P3! No m’ho podia creure, però el mestre d’aquella aula em corroborava que molts infants juguem amb tauletes i mòbils cada dia, a casa seva! És més, no dinen o sopen, si no hi ha la tauleta o la tele amb dibuixos, no van en cotxe si no els posen la tauleta amb historietes, no saben esperar-se a la pediatra, si no tenen un mòbil entre les mans, o no se saben adormir sols, sempre han de tenir un mòbil o algun estri fent música!

Què ens està passant? Realment les pantalles hipnotitzen les criatures, i fan que pràcticament desapareguin (ni se’ls sent, ni cal estar per ells, ni demanen res més). Però aquesta tranquil·litat per als adults està generant una situació desconeguda fins ara. Què li passa a un infant que en lloc de bellugar-se, s’està assegut moltes hores, que en lloc d’intercanviar paraules i expressions amb les persones del seu entorn proper, rep una allau d’imatges canviants i sons dins una petita pantalla, que en lloc de jugar amb el seu cos i els elements propers, cerca la distracció addictiva de les pantalles?

Des dels estudis de pediatria, des de la neuroeducació, i des dels ulls de qualsevol que entengui què és el desenvolupament infantil en els tres primers anys de vida, anem tenint certeses que l’abús de pantalles en la petita infància porta a una colla de problemes, i deixa la criatura força mal parada per als aprenentatges, les relacions personals i l’autonomia vital.

A partir de conèixer la magnífica campanya que ha impulsat l’ajuntament de Manacor, i amb la generositat de les persones que m’han ajudat, he començat a gestar un missatge, que s’ha convertit, de moment, en un vídeo.

El vídeo de la campanya #de0a3PantallesRES és un crit d’alerta enfront de l’epidèmia de pantalles que afecta les nostres criatures més petites. Una crida a la responsabilitat que pares, mares i educadors tenim vers els menuts.

Ajuda’m a difondre el missatge, i a ajudar pares i mares a prendre consciència i canviar els hàbits que han permès que les pantalles interfereixin entre ells i els seus fills.

Al meu web trobareu un parell de dossiers i un parell d’infografies: una sobre com afecten les pantalles als menuts, i l’altra d’alternatives que els pares poden fer servir, en lloc de les pantalles. El cartell de la campanya, i una xerrada per a pares i mares, per si ho voleu tot junt, fent-ne tertúlia en directe!

Anna Ramis

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

Bona Pasqua (encara)!

Montserrat Cabo