Pels voltants del Brull

Casademunt, altres masos, poblat iber de Montgròs, serrat de la Peça

Introducció

Ruta d’uns 11 km que ens permet conèixer diferents masies dels voltants del Brull i les muralles de Montgròs. Combina pistes i senders. Tan sols cal fer atenció en canviar de vessant al congost del Raurell. Es pot considerar una ruta fàcil (encara que aquest concepte és força subjectiu). Consulteu el mapa de l’Alpina-25, El Montseny, escala 1:25.000 i també Wikiloc.

Aproximació

L’itinerari comença al Brull a la BV-5301, prop de Seva.

El Brull

Població prou coneguda. Pot ser interessant consultar aquest mapa del patrimoni cultural.

Itinerari

Sortim de l’aparcament que hi ha davant de l’església de Sant Martí del Brull i sota les ruïnes del castell. Agafem la pista enquitranada amb els senyals de GR que va a Aiguafreda, i uns 400 m més enllà trenquem a la dreta cap al conjunt d’edificis de Casademunt (hi ha indicadors).

Casademunt

(Per a informació més exhaustiva mireu aquí i aquí)
Consta del mas, edificis complementaris i la gran església del Sagrat Cor.

El mas

Se’n tenen dades des de finals del segle XIII. El mas Casademunt, tal com el veiem avui dia, és el fruit de moltes ampliacions i reformes, fetes bàsicament entre els segles XVII i final del XIX. Avui se’ns mostra com un gran casal rectangular, cobert a quatre vessants. La moguda història del mas, sobretot des del 1890 ençà, explica una bona part de les reformes, principalment quan els Pons el convertiren en un gran casal residencial. És molt notable la decoració de ceràmica vidriada o rajola, amb plafons de motius religiosos i florals que decoren l’entrada i altres estances importants de l’ edifici.

L’etapa senyorial

A partir d’inicis del segle XIX els hereus de Casademunt comencen a vendre terres, drets i, finalment, van vendre la propietat a Alexandre Maria Pons i Serra, un gran financer que va emprendre tot seguit notables obres de millora i embelliment en l’estructura i el mobiliari del mas, i el va convertir en un lloc de festes, trobades, recepcions i residència d’amics i familiars. Una mostra de la magnificència que l’Alexandre Maria Pons va voler donar a Casademunt és la construcció de la gran església dedicada al Sagrat Cor, en lloc dominant, i que ha esdevingut, amb el seu esvelt campanar, tot de pedra i color vermellós, una silueta característica del paisatge del Brull. L’església del Sagrat Cor és un edifici neogòtic amb solucions modernistes, que es va construir entre el 1892 i el 1895. Tot indica ser obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), autor de moltes cases senyorials i d’esglésies, entre les quals el temple del Sagrat Cor del Tibidabo.

El sanatori del Montseny

Alexandre Maria Pons moria pels volts de 1920, i amb ell es cloïa l’etapa més brillant i senyorial de Casademunt. Va passar per diverses mans fins que Ignasi Pons no va poder mantenir el ritme dels seus pares i el va vendre al Dr. Lluís Rosal, que convertí el mas, ampliant-lo amb annexos, en un sanatori antituberculós.

És curiós com en un reduït espai geogràfic, es troben tres sanatoris: el del Brull o del Montseny (1930), el de la Mare de Déu de les Victòries de Mas Badó (1931) i el de Puig d’Olena (1933).

Vet aquí algunes persones conegudes que van ingressar al sanatori del Brull:

  • Josep M. Capdevila, escriptor i filòsof.
  • Josep Mompou, pintor, germà del músic Frederic Mompou.
  • Jacobo Sureda, pintor i poeta mallorquí.
  • Vicenç Soler, pintor olotí.
  • Evarist Vallès, pintor de Figueres.
  • Ramon Camprubí, més conegut com “Càrtex”, germà del popular Joan Capri.
  • Joaquim Serra, músic i compositor, autor de la sardana “Roses del Brull”.
  • Dionisio Ridruejo, dirigent de la Falange.
  • Bartomeu Rosselló-Porcel, poeta mallorquí (més informació).

Casademunt, casa d’espiritualitat

El 2 de juliol de 1956 van comprar la propietat de Casademunt les religioses de la Congregac

ió de Jesús i Maria de Barcelona. S’ha anat utilitzant com a lloc de descans i estiueig de religioses i alumnes, i estades temporals per a cursets o altres activitats religioses o pedagògiques durant el curs escolar, i a temporades la casa ha estat tancada.

 

Un cop acabada la visita, continuem seguint la pista i, si prestem atenció, observarem un impressionant ginebró abans de passar a redós de la magnífica masia de Can Serrà.

Can Serrà
Històrica masia del Brull, declarada Bé Cultural d’Interès Local, completament restaurada, al capdamunt d’uns breus prats i que podem veure des del camí d’accés. Té els seus orígens ben endinsats en l’edat mitjana, tot i que la fesomia actual de la casa és del segle XVIII. La restauració de finals del segle XX li ha donat un aspecte renovat però sense perdre l’aire de la vella masia. És de planta quadrada, amb teulada a dos vessants amb la part central més elevada, planta baixa, primer pis i golfes.

Aquí la pista es bifurca. Per la dreta vorejaríem el pantà de Les Illes, però nosaltres continuem per l’esquerra i anem rodejant un camp de golf (que ens quedarà sempre a la nostra dreta) durant un quilòmetre i mig. Podrem observar el pantà i, més lluny, l’alzina de l’Estanyol. Poc després de passar sobre el torrent de l’Estanyol trencarem a l’esquerra, seguint el camí d’unes torres elèctriques. A l’altura de la segona torre prenem un desviament també a l’esquerra per baixar a l’Afrau (o congost) del Raurell. Ara pugem per l’altra vessant del torrent, vorejant-lo al principi i enfilant-nos decididament fins a atènyer una pista que, a la dreta i en pocs centenars de metres, ens durà al jaciment de Montgròs.

Les muralles de Montgròs (per a informació més exhaustiva mireu aquí)

La fortificació ibèrica del turó de Montgròs es troba dins del Parc Natural del Montseny. Era una important fortificació amb antecedents en l’edat de bronze, que controlava el coll Formic, una de les vies de penetració a la plana des de la costa. Cap a l’any 300 aC, s’aixecà una gran muralla de doble parament, precedida d’un fossat, que tancava l’istme de la península del Montgròs (el Brull). Una barrera imponent de 145 m de longitud i 5 m de gruix. A mitjan segle III aC, la fortificació es va reforçar amb una torre central i altres defenses perifèriques.

Actualment, es creu que devia ser la seu d’una guarnició militar permanent en la qual, en èpoques de perill, es podia refugiar la gent de la contrada amb els seus ramats. L’incendi i la destrucció del nucli van coincidir amb el moment més dur de la Segona Guerra Púnica, cap al 205 aC. La fortificació es va tornar a utilitzar probablement del segle X fins al segle XIV. La muralla constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic.

El jaciment fou localitzat de manera fortuïta l’any 1974. Des d’aleshores, s’hi han fet diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i de restauració, que encara continuen. Està totalment tancat i les visites són els caps de setmana i guiades.

Itineraris guiats:

Les visites a les muralles del Montgròs surten del Centre d’Informació de la Rectoria del Brull. Acompanyats per un arqueòleg ens dirigirem amb els cotxes particulars fins al jaciment situat a 4,5 km. Allà disposem d’un ampli pàrquing per deixar els vehicles. Començarem la visita introduint-nos al món dels ibers i passejarem per les restes desentrellant els secrets que amaga la imponent muralla.

  • Durada: 1h 45 minuts (10 minuts abans de l’inici de la visita al Centre d’Informació)
  • Època recomanada: Tot l’any.
  • Nombre. màx/mín per grup: 1 / 8 persones (per a grups s’ha de concertar visita).
  • Horaris: visites els dissabtes, diumenges i festius: gener i febrer a les 12 h.; de març a juny a les 11 i a les 13h.; de juliol a setembre a les 11, a les 13 i a les 16h.; d’octubre a desembre a les 11 i a les 13h.
  • Preus aproximats: entrada normal 3€ (adults); entrada reduïda 2€ (jubilats i menors de 16 anys); entrada gratuïta menors de 6 anys.
  • Més informació.

Ara cal recular per on hem vingut i continuar la pista fins a la masia del Boix.

El Boix

Masia de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. Té la teulada a dues vessants i la façana principal és orientada a llevant. S’accedeix a l’interior a través d’un portal que condueix a l’era enllosada i delimitada per la casa, dos portals (un a llevant i un a ponent) i un cobert. A la part sud es pot veure un forn adossat a l’exterior del mur. Tot i que no és habitada amb regularitat, hom l’explota com a centre agrícola i ramader. Són destacables les llindes bellament decorades que es troben a la façana principal, a l’altura del primer pis.

A continuació tenim dues opcions: continuar per pista asfaltada fins al Brull, tot passant pel mas La Sala.

Jaume Roig

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos?

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos? Isabel Rodríguez Vila. Roquetas de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014

Isabel Rodríguez, infermera (ara ja jubilada), fotògrafa i durant 23 anys subdirectora d’una ONG que ha treballat al Txad, comparteix amb nosaltres les seves reflexions sobre la mort i el més enllà, a partir de tretze experiències personals de morts molt diverses d’éssers estimats –la més dura: la d’un fill de 21 anys, en accident de moto–.

De manera molt clara i pedagògica ens explica el fet, la seva reacció i les reflexions posteriors sobre com s’afronta (o s’amaga) aquesta realitat, com ens hauríem d’educar per tenir-la present i com acompanyar el millor possible les persones que la tenen a prop (per malaltia greu o per edat), així com els seus familiars. En cada capítol posa l’any que va passar i l’edat que ella tenia.

Manifestament creient, en el darrer capítol ens ofereix unes reflexions sobre com ella beslluma la transcendència del nostre esperit, amb referències a diverses persones famoses.

Prologat per Xavier Melloni, el llibre és molt recomanable, atès que ens transmet experiències personals importants, d’una manera molt senzilla i clara i amb una positivitat manifesta.

Jesús Lanao

Un monsenyor al meu cotxe

Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en

el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà acabat d’ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007.

El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitaris i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana…). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.

Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.

Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia, després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull.

Mercè Solé

Neix La Madrasseta, l’escola popular del sud de Sabadell

No és fàcil parlar d’un projecte que tot just acaba de néixer. Un cert pudor, una certa impaciència també, voldrien que en parléssim tal i com només el propi desenvolupament, la pròpia pràctica del projecte ens permetrà de fer-ho, més endavant.

I no només perquè ens agradaria poder-ne parlar avalats per l’experiència, sinó també perquè ens sentim expectants d’allò que la Madrasseta ens pot arribar a donar. No ho coneixem amb certesa, i dir-ne això parla a favor de la força del projecte.

La Madrasseta és un una experiència en moviment, oberta, no del tot previsible. Una escola popular, gratuïta i sense ànim de lucre, enfocada principalment a l’aprenentatge de llengües/cultures, on persones d’orígens, edats i condicions diverses poden venir a aprendre-hi o a ensenyar, o totes dues coses alhora, i a descobrir-hi noves llengües i nous rols, dins d’un horitzó de construcció social.

És, si voleu, com si haguéssim creat un artefacte volador però encara no sabéssim del tot quin serà el seu abast de vol: quant volarà, cap a on exactament, amb quines trajectòries i utilitats, etc.

Naturalment, no som completament ignorants. Sabem amb quines concepcions inicials ens hem llançat a donar-li forma, i en el moment en què escrivim aquest article l’escola fa ja un mes llarg que ha obert portes i que omple aules.

L’experiència, per bé que curta, ens fa preveure que moltes d’aquestes concepcions aniran agafant cos. I ens fa veure que moltes d’elles aniran enriquint-se, matisant-se.

Quines són aquestes idees? Què busca l’escola popular? Vegem-ho, tenint present que és un quadre en moviment:

  • La Madrasseta vol ser un projecte útil: vol ser un instrument que faciliti l’aprenentatge de llengües i cultures a tothom, i especialment a aquells que tenen més dificultats per accedir-hi (estudiants, persones amb pocs recursos, etc.).
  • La Madrasseta és un projecte horitzontal. Si el projecte avança, només pot avançar des de baix, perquè individus voluntaris la fan viure, la nodreixen i se’n nodreixen.
  • La Madrasseta no és un projecte assistencialista. L’assistencialisme es basa en una imatge rebaixadora de l’altre (“l’altre no sap res”) i en una imatge errònia d’un mateix (imatge d’autosuficiència, de perfecció). La Madrasseta, en canvi, diu: tothom ha de tendir a jugar un paper en l’escola, tothom ha d’aprendre de l’altre.

L’assistencialisme fa d’aquell que rep l’assistència un objecte passiu, sense oportunitat de participar en el procés de la seva pròpia recuperació. […] L’assistencialisme és una forma d’acció que roba a l’ésser humà les condicions per aconseguir una de les necessitats fonamentals de la seva ànima: la responsabilitat (Paulo Freire).

  • La Madrasseta ha de ser alhora una eina d’inclusió però també de “desclosió”: permetre a tothom sortir dels seus universos culturals i lingüístics habituals, contribuir a fer caure barreres per generar comunitat.
  • La Madrasseta no parteix de la imatge “uns que saben ensenyen a uns que no saben”, sinó més aviat de la imatge: “uns que saben X ajuden uns altres a aprendre X mentre aquests n’ajuden d’altres a aprendre Y”.
  • La Madrasseta busca constantment la reversibilitat de rols: que el que fa de professor o facilitador sigui també alumne, que l’alumne sigui professor o facilitador. Tothom és alhora mestre d’una cosa i ignorant d’una altra, i aquesta consciència és generadora d’igualtat.
  • L’escola popular ha de servir per facilitar(-nos) l’accés al coneixement, a l’aprenentatge i als processos subjectivadors que comporta. Aprendre els uns dels altres i els uns amb els altres. I aprendre del fet d’estar aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres.

La gent no s’adona del poder que té (Joan Brossa).

  • La Madrasseta ha de ser una eina de construcció social que ajudi també les persones a construir-se: a adoptar nous rols, a aprendre noves llengües, a descobrir noves relacions, nous objectius, etc.

Una definició possible de la felicitat seria la següent: descobrir en un mateix una capacitat activa que fins llavors s’ignorava que es posseïa. (Alain Badiou).

  • La Madrasseta és un instrument, però també un fi: com a instrument, facilita l’aprenentatge de llengües, com a fi, articula una espai d’intercanvi, de coneixement, de vida col·lectiva solidària.

Quins d’aquests punts tendiran a desenvolupar-se més clarament? Quines d’aquests concepcions s’acabaran materialitzant en la vida quotidiana de l’escola? Quins resultats imprevistos, quines sorpreses trobarem?

Potser ens haurem de citar a l’estiu, per fer balanç. Fins llavors, fem nostres les paraules de Gramsci, diguem-nos: Força! Intel·ligència! Entusiasme!

Comissió Pedagògica de L’Escola Popular del Sud La Madrasseta

Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Contradiccions d’un feminista en construcció

Fins els catorze anys, vaig tenir la sort d’anar a una de les poquíssimes escoles mixtes que en ple franquisme funcionaven. Aquella convivència a l’aula entre nens i nenes, nois i noies, em va servir per tenir el privilegi d’experimentar ben d’hora i molt abans que molts amics i companys, que la balança entre llestos i llestes, treballadors i treballadores, rucs i “ruques”, vagos i “vagues” –algú solucionarà mai això del llenguatge no sexista?– estava equilibrada. No érem pas ni millors ni pitjors un cop classificats per gènere. És ben cert que a l’hora del pati els nois teníem tendència a donar puntades de peu a la pilota, però no ens feia res que alguna noia s’atrevís a posar-hi la cama i, quan de manera ordenada fèiem carreres a una pista d’atletisme, és cert, n’hi havia de més ràpides que la majoria de nois…

Fora d’aquell àmbit la separació i diferenciació per gènere era absoluta. Fins i tot en els ambients progres del moment, com ara el moviment escolta: elles amb faldilleta i nosaltres uniforme amb un cert aire militar. Hi havia una contraposició de mons i, per exemple, em cridava l’atenció aquell insult que es feia servir fora de l’escola: ets un nena!… dèiem –i la concordança impossible de l’article, n’amplificava la intenció.

Per tant, de fa anys i sense posar-hi nom, m’he considerat una mena de feminista racional. D’una racionalitat no exempta de contradiccions. Confiant en què tot tenia el seu temps i el seu procés, em semblava exagerat l’exigència estricta de la paritat de gèneres a tot arreu, i no parlem del fet de, per exemple, comptar el nombre i durada de les intervencions masculines i femenines en una assemblea i altres radicalismes semblants. He viscut còmodament instal·lat en el “si volen parlar només cal aixecar la mà”, i en l’argument de què l’exigència de paritat fomentava la figura de la dona quota, la dona florero. I tot i ser defensor del dret a l’avortament, m’ha grinyolat una mica escoltar “…nosaltres parim, nosaltres decidim!…”, quasi a l’hora en què l’alletament natural a demanda com a màxima expressió de la exclusivitat del mon femení, ens situa als homes en el paper de col·laboradors necessaris tot buidant la paternitat de contingut… i és que no som bons ni per donar un biberó?!…

Però aquesta anàlisi pretesament racional ha topat també amb la realitat quotidiana influïda per l’entorn sociocultural. I m’acuso d’haver ofert ajuda en les tasques de la llar pensant que déu n’hi do del que treballo a casa. M’acuso de saber fer una paella de lluïment el diumenge, però quasi mai haver fet bullir la verdura un dimecres al vespre. M’acuso d’haver-me sentit incòmode quan una dona m’ha convidat a un dinar de feina i ha aconseguit pagar ella i d’haver pensat “…per ser dona els té ben posats” quan l’he vist prendre decisions difícils a la seva empresa. He acceptat que la direcció de la multinacional de consultoria on treballava, em vetés la pre-selecció d’una dona per a exercir un lloc de responsabilitat en un mon professional ocupat per homes… Fins i tot admeto haver dit alguna vegada “guaita quin culet” i no importar-me massa que aquella noia em sentís.

Per arribar a aquesta confessió retrospectiva de culpa, han hagut de passar coses: tenir una filla, experimentar que un debat o una reunió dirigida per una dona acostuma a ser més productiu, quedar estabornit per les estadístiques sobre bretxa salarial i possibilitats de promoció laboral per a les dones, les mobilitzacions del 8 de març… i també, viure infàmies com la sentència de “la manada”.

Tot això m’ha anat portant, a poc a poc és cert, d’aquell feminisme racional a un feminisme en construcció. Perquè, senzillament, és inaguantable tanta injustícia!… i això em fa pensar que el moviment feminista faria bé d’arrelar en la lluita contra la injustícia, més que en la lluita –comprensible– entre gèneres.

Albert Farriol

L’horitzó que ve

Vaig sentir una dona feminista dir que el masclisme no és per ell mateix el causant de les violències contra les dones –i els més febles–: és el patriarcat que té per aliats el masclisme, el capitalisme, el racisme, l’esclavitud, la violència, l’aparent llibertat…

Les dones i el homes estem submergits en aquest sistema patriarcal. Per a cada gènere la intensitat dels seus efectes és diferent i ens adoctrina per complir un rol que manté l’status quo. Prendre consciència del fet de ser dona i treure el cap d’aquest sistema per posar nom a les desigualtats i violències i fer propostes alliberadores és el que fem les feministes. Aquest és un procés conscient que requereix d’una contínua revisió d’actituds, de gestos, de llenguatge, del pensament, per desmuntar l’edifici patriarcal que s’ha construït al voltant nostre. Desprendre’ns de la pell patriarcal, a la qual cosa els homes també estan cridats, és un treball personal –una acció alliberadora–, que sense l’acció col·lectiva –sense un moviment d’alliberament– seria possiblement una acció testimonial.

I no ho és! De la vindicació dels drets de les dones i el sufragisme a l’“estima com vulguis”, avui ens trobem plantant cara a l’extrema dreta i som protagonistes de propostes polítiques de canvi per a la vida de les dones i els homes. El moviment feminista és un motor de transformació. I com a mostra el 8 de març, dia en què totes les lluites feministes de tots els feminismes esclaten en un crit comú, ple de veus amb accents diferents. La uniformitat del patriarcat dona pas als colors dels feminismes. De l’estretor de mires a l’horitzó, on dones i homes han vençut la tirania.

En aquesta presa de consciència també fem present que rebre un salari, estudiar, decidir sobre el propi cos, si vols casar-te o no, a qui estimes… poden tenir retrocessos a la nostra societat o bé encara no s’han assolit en moltes parts de món. I la lluita no té aturador.

Aquí rau el poder feminista, és un moviment alliberador que travessa el món!

Quiteria Guirao Abellán

8 de març a Barcelona

Si ets dona i…

pots votar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots tenir propietats, agraeix-li-ho a una feminista.
pots treballar, agraeix-li-ho a una feminista.
no perds el teu treball perquè estàs embarassada, agraeix-li-ho a una feminista.
pots anar a la universitat, agraeix-li-ho a una feminista.
pots avortar si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots portar pantalons, agraeix-li-ho a una feminista.
practiques esport professional, agraeix-li-ho a una feminista.
pots ser militar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots disposar del teu propi salari, agraeix-li-ho a una feminista.
pots casar-te amb qui vulguis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots divorciar-te si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots denunciar l’assetjament sexual, agraeix-li-ho a una feminista.
pots usar anticonceptius, agraeix-li-ho a una feminista.
pots alletar el teu bebè en un lloc públic, agraeix-li-ho a una feminista.
tens el dret a llegir els llibres que desitgis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots accedir a càrrec polític, agraeix-li-ho a una feminista.
pots obtenir un préstec, agraeix-li-ho a una feminista.
pots atestar en la teva pròpia defensa, agraeix-li-ho a una feminista.

Encara queden molts drets per als quals lluitar per assolir la igualtat real entre dones i homes a tot el món. Seguim amb la lluita (www.SchoolofFeminism.org)!

Els joves, objectiu polític

Una militant de l’ACO de l’Hospitalet de Llobregat em comenta que fa uns dies, en una manifestació contra el judici als polítics engarjolats, es trobà un jove que coneix molt bé, de 16 anys, que li manifestà que pertanyia als CDR i que havia participat en algunes de les accions d’aquests grups.

Ella l’interpel·là: “Però de manera pacífica, oi?”. Ell li respon: “Per aconseguir la República cal emprar la violència, perquè per mitjans pacífics ja es veu que no s’aconsegueix res”. Ella restà astorada, atès que aquest xicot té una orientació cristiana, i li va rebatre amb el clàssic argument pacifista que, justament, amb la violència no se soluciona res.

Un altre amic, que coneix molt bé els entrellats de la política estatal, ens explicà l’estratègia que està utilitzant un partit d’extrema dreta estatal per captar els joves: missatge molt simple, que doni “identitat”, visceral (res de racionalitat), amb signes (bandera) i frases curtes per aconseguir una “España” com cal. Tot molt estudiat i calculat (psicologia i sociologia) i que està donant un “alt rendiment” electoral: les empreses especialitzades que es dediquen a “crear opinió” en saben molt, ja que els està funcionant mundialment (des de Rússia a Brasil, passant per Hongria o Itàlia). Els arguments són sempre els mateixos: “això (la democràcia) no funciona”, “tot està corcat”, cal “foc nou”, “vosaltres sou els protagonistes d’aquest futur, que és vostre”.

Em sorgeixen preguntes (què caldria fer?, com? des d’on?) que, suposo, vosaltres també us feu.

Em preocupen aquests fenòmens, sobretot pensant en les diverses conteses electorals que tenim “a tocar” i en els joves que no han votat mai, per l’edat o perquè no els ha interessat mai la política: perfecta “carn de canó”.

Jesús Lanao

El voluntariat, eina de transformació social

És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.

El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.

I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).

Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.

Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.

Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!

A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.

I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?

Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.

Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.

Isabel Cruells

Des de Malabo

Els diumenges a les deu la parròquia de Santa Claudina al barri de Lamper, a Malabo, queda plena d’infants. És una normalitat a totes les esglésies del país presenciar l’assistència de quitxalla. Unes eucaristies d’una durada de més d’una hora, les homilies són llargues, de trenta o quaranta minuts. Una situació poc habitual per nosaltres els blancs, perquè les esglésies de les nostres parròquies no les omplim i quan estan plenes de canalla és quan fan la primera comunió.

A Guinea Equatorial és freqüent assistir a la celebració de la primera comunió de nois i noies havent estat fent dos anys de catequesi a unes edats diferents de les nostres i em sembla encertat perquè són més conscients del que fan. Sempre veus la vestimenta de les noies i els nois molt engalanats, un recordatori de fa anys, vestits de mariners o vestides com unes princeses de contes de fades.

Aquesta presència dominical és un fet religiós i social, els pares volen que facin la primera comunió per tenir una formació religiosa, però potser no continuen anant a missa els diumenges i és un fet social perquè escenifiquen el seu testimoni d’amor als fills i filles i visualitzar que poden costejar aquesta despesa amb una celebració familiar. Els nois i noies assisteixen a missa el 00diumenge omplint de gom a gom els bancs i a vegades encara en falten. Les “martes”, les assistentes de la parròquia, poden buscar-te lloc per si arribes tard o vigilar que els infants es portin bé i escoltin al capellà de torn, encara que a vegades la seva homilia és poc adequada a la seva edat i no es concreta gens el missatge que es vol transmetre per limitacions del capellà, és una pena perquè caldria aprofitar millor aquesta gernació de canalla.

Quan en l’evangeli de Marc deia Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi, em pregunto quants nens i nenes assisteixen a l’església amb tota la seva serenitat i escoltant sense fer massa guirigall. De fet anar a missa el diumenge és fer quelcom diferent dels altres dies, a vegades deixar la mare sola a casa perquè avanci feina de la casa o simplement moltes dones estan treballant, el pare no sé sap on és, encara que a vegades pots veure famílies senceres a missa o pares amb els infants molt satisfets pel gest d’afecte que reben.

A l’escola religiosa també m’adono d’una minoria que tenen la consciència d’anar a una escola diferent d’altres; es resa abans de començar la classe després d’haver cantat l’himne nacional al pati de l’escola, i a vegades a la sortida. Enmig del trimestre s’assisteix a missa per alguna celebració concreta o en l’inici o cloenda del trimestre o del curs. Precisament aquest Dimecres de Cendra fem una eucaristia plegats.

Cal anar recordant el context religiós de l’escola, perquè el seu comportament després de fer la primera comunió és molt dubtós i no dona sentit al que ha celebrat fa unes setmanes. S’aprofundeix en aquest sentit i quan celebrem Santa Claudina recordant el seu missatge evangelitzador d’amor i acolliment dels infants.

No és una situació massa diferent de la nostra, em recorda els anys anteriors quan celebràvem amb tanta opulència la primera comunió i ara ja anem cap a una austeritat. Cal anar alimentant les ànimes més adultes i recordar als pares la necessitat del seu exemple de fe i compromís a l’església, encara que a les misses hi assisteixen molts adults, però a la parròquia hi manca molt compromís dels creients.

A l’evangeli de Marc, Jesús diu: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Entenc que fa referència a la seva innocència i capacitat per estimar encara que pel seu context social a vegades tenen una vida complicada, gens encoratjadora i la seva innocència innata va minvant.

Francina Gabarró

Església, pederàstia i la teoria del doble cop

Perquè una persona pateixi un trauma s’ha de complir la teoria del doble cop. Així ho explica Boris Cyrulnik, neuropsiquiatra i psicoterapeuta jueu que va veure morir els seus pares en un camp de concentració nazi del qual va fugir amb només 6 anys. Aquest gran estudiós de la resiliència humana va explicar que els traumes provenen d’un doble cop: el primer cop és el fet dolorós en si que pugui patir una persona, però el que converteix aquest patiment en un trauma té a veure amb el segon cop, el comportament de l’entorn que pot ser de rebuig, abandonament, menyspreu, incredulitat o humiliació. Ell diu: “Imagineu que un nen ha tingut un problema, que ha rebut un cop, i quan li explica el problema als seus pares, a aquests se’ls escapa un gest de disgust, un retret. En aquest moment han transformat el seu sofriment en un trauma”.

L’Església (i també, durant molts anys, la societat), amb el seu silenci còmplice amb els casos de pederàstia per part de capellans, amb la seva manca de reacció, ha convertit en trauma el dolor de molts infants. L’abús va ser una fase del seu patiment, però el que ho va agreujar va ser el silenci, la indiferència o la incredulitat de l’entorn. Doble cop: veure com aquell individu que havia abusat d’ells seguia al seu lloc, com si no passés res, abusant d’altres infants, o veure com saltava de parròquia en parròquia o seguia en contacte amb infants o adolescents sense cap acció per part de ningú per apartar-los. Aquests dies que han saltat a la premsa, un rere l’altre, casos ben a prop nostre, com el de Vilobí d’Onyar, Constantí, o el del monjo de Montserrat, he pensat en aquest doble cop que ha infligit l’Església, que veurem si pren consciència de la seva culpabilitat i reacciona de veritat.

És cert que s’han vist gestos positius de reacció. Malauradament, arriben molt tard. L’Església trontolla i perd credibilitat dia rere dia, i no només pels casos de pederàstia, sinó pel seu encaix a la societat. Els que som creients i compartim la fe en comunitats parroquials, cada cop som menys i és ben normal. També els seminaris estan buits i falta ben poc perquè no hi hagi prou relleu quan es van jubilant els capellans. Les parròquies, que havien “perdut” els joves, ara ja perden els de mitjana edat, i la majoria de gent que habitualment participa a les eucaristies (més enllà de batejos i funerals) sobrepassa els 70 anys. El Concili Vaticà II s’està convertint en una pàgina de la història passada, els aires de renovació de l’església han quedat estancats al segle passat. Si amb el papa Francesc, les bases (que no la jerarquia) no s’han engrescat a la renovació de l’Església, a fer-la més coherent, és que alguna cosa s’està acabant de forma definitiva. Si alhora, els que van a missa són cada cop els més conservadors, és que alguns ja no hi tenim lloc. I si davant casos greus no s’ha reaccionat a temps, és que ja s’està fora de joc.

Cal dir també que la pederàstia no és una xacra exclusiva de l’església. De fet, els experts assenyalen que la gran majoria d’aquests casos es produeixen en l’àmbit familiar, i en una proporció més petita en altres àmbits. Però el que indigna especialment és que aquesta Església tan intransigent amb altres qüestions, no hagi reaccionat com cal amb els abusos a infants. Posant el dit a la llaga: un capellà es vol casar i ha de deixar d’exercir… però el que abusa d’infants, sent “secrets a veus que duren 30 anys”, continua com si res. I ja no diguem amb la doble moral en tot el que té a veure amb la sexualitat o les dones…

Uns bons amics, un matrimoni de fe profunda i gran saviesa, em deien aquests dies quan saltaven més casos a la premsa: “És el que ha de ser”. I sí, pot ser dolorós, però és bo que es conegui tot el que ha succeït. I pel que fa a l’Església, que passi el que hagi de passar. Jo la veig en caiguda lliure… però és només una opinió. Com a reflexió final: valorem i vivim allò que tenim de bo en temps present, per justícia no callem el que ens indigna, i pel que fa al futur, que sigui el que hagi de ser.

Maria-Josep Hernàndez

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.