Les fonts de Pontons

Possiblement a més d’un o d’una dels lectors el nom de Pontons els recordarà les colònies de Penyafort com a infants o com a monitors o les trobades de moviments. Aquesta ruta, que no arriba als 7 quilòmetres i és de desnivells suaus, pot tenir un cert aire melangiós. A més té l’encant i la placidesa de visitar algunes de les seves fonts.

Informacíó

Per a més informació es pot consultar el mapa de l’editorial Piolet Font-rubí. Serra de la Llacuna, escala 1:20.000. També l’Ajuntament de Pontons disposa d’un plànol del terme municipal. A Internet es pot seguir l’itinerari aquí.

El poble de Pontons

El poble de Pontons està situat a 632 m d’altitud, a la riba dreta de la riera del mateix nom. És el més alt de la comarca de l’Alt Penedès. Presenta les característiques de poblament de la muntanya mitjana i el 2005 tenia 252 h.; actualment amb prou feines arriba als 500 h. Des de la Restauració, el centre del terme deixà de ser l’antiga parròquia de Sant Joan de la Muntanya i es desplaçà a la nova població fortificada de Pontons, sorgida als peus de l’església de Santa Magdalena (que visitarem), i que abans de ser parròquia havia estat sufragània de Sant Joan. La capella de Sant Joan de la Muntanya té un absis semicircular decorat en el seu exterior per bandes i arqueries d’estil llombard.

Just a l’altra banda de la riera de Pontons i sota un gran penya-segat, s’hi pot contemplar la capella de Sant Salvador.

També són interessants unes quantes masies fortificades del poble.

La ruta

Comencem la ruta de les fonts sortint de l’aparcament del poble de Pontons. Travessem el pont i a mà esquerra trobem una curiosa església modernista en molt mal estat. Seguim pel carrer Major i més endavant pel carrer de Dalt, on al final hi ha la font del Recó. Del fons de la placeta surt un camí amb la indicació de font de l’Esquerrà, que és on ens dirigim. Després de passar pel costat de vinyes, al costat d’una caseta de llum, trenquem a la dreta i arribem a les fonts de l’Esquerrà, amb tres brocs de sortida d’aigua, la Gatelleta, l’Esquerrà i la de Sant Bernat.

Continuem uns metres més enllà i seguim un camí a la dreta que davalla per un bosc de roures al N, fins a desembocar poc més avall en un camí més ample. Tot seguit aquest camí ample fa un revolt tancat, punt des d’on fem una breu desviació seguint un corriol que davalla de valent entre vegetació , ombrívola. Trobem uns esglaons rudimentaris i una escala de fusta fins a arribar a la riera del Molinot, que en aquest punt forma una bonica cascada depenent de les pluges. Refem el camí, i sortim de nou al costat del mas Xiroi, totalment tancat i que rodegem deixant-lo a la nostra dreta. Seguim uns indicadors cap a la font del Molinot, travessem el torrent de Can Soler vorejant uns camps d’arbres fruiters i després resseguim un breu tram de la riera del Molinot en un punt on forma alguns gorgs; travessem el torrent de Sant Bernat, passat el qual el camí puja uns pocs metres per un camí més estret que de seguida ens porta a vorejar unes vinyes fins a arribar poc després a la ben arranjada font del Molinot, que raja amb abundor aigua ben fresca i on trobem una taula i bancs de pedra a l’ombra d’un gran arbre. Des de la font continuem el camí uns pocs metres fins a una cruïlla, que seguim a l’esquerra i, tot seguit, just quan estem ara sobre la font del Molinot, iniciem de manera facultativa una nova desviació tot pujant a la dreta per una senda fitada que, obrint-se pas pel bosc, ens acaba deixant a l’entrada de la cova del Molinot, amb un total de 9 m de recorregut i formada per una cambra prou còmoda de fins a 3 m d’alçada. Diferents campanyes arqueològiques parlen d’una cavitat d’ús sepulcral, on s’ha trobat material ceràmic i lític des del Neolític fins a èpoques iberes.

Retornem a la pista que seguirem a la dreta en suau ascensió fins a la font de Sant Bernat o del Forner, també amb una taula i uns bancs de pedra. Retrocedim de nou fins que abans de travessar un torrent deixem la pista i enfilem per un corriol a mà esquerra senyalitzat amb fites i punts verds, entre pins i roures; sortirem més amunt a la plana Molinera, que anem travessant tot vorejant vinyes fins a les ruïnes del mas de Cal Pot. A les cruïlles sempre trenquem a la dreta fins a desembocar en una pista important que ens porta a la casa de colònies de Cal Diable, que deixarem a la nostra esquerra. Seguim la pista fins a una cruïlla i un revolt, al costat d’una torre elèctrica. Prenem el segon camí, senyalitzat amb punts verds que baixa a la riera i que està en més bon estat que el primer; davallem per un bosc de pi fins a arribar al torrent de Claramunt. Un cop som al peu del torrent ens desviem momentàniament a l’esquerra, tot remuntant el costat del torrent uns pocs metres fins a una petita presa on es forma un saltet d’aigua ben bonic i després reprenem el corriol (punts verds), que travessa el torrent i puja al NE passant de seguida al costat de l’amagada font de Claramunt. Aquest corriol de seguida ens porta a abastar una pista, que seguim a la dreta amb senyals vermells i blaus i en lleugera davallada tot deixant a la nostra esquerra i a certa distància els cingles de les Roques d’en Pinòs i les tarteres que els faldegen fins a arribar a una bifurcació, on un majestuós plàtan ens indica que a prop, a la raconada, hi ha la font d’Oriola, a l’ombra d’alguns arbres de bona grossària i que raja fresca i abundant. Continuem seguint la riera dels Carbons per la pista de l’esquerra en lleugera pujada, voltem Cal Jaume Marimon i arribem al cementiri i a Santa Magdalena.

Santa Magdalena

L’església parroquial de Santa Magdalena de Pontons es troba a l’esquerra de la riera, dalt d’un cingle que domina el poble. És un edifici d’origen romànic, que va ser reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment. Conserva a la façana de ponent la porta romànica, amb doble arquivolta i impostes. Cal destacar-ne la interessant pica baptismal d’immersió, probablement procedent de l’església de Sant Joan.

Una vegada hem gaudit del lloc i de la bonica vista del poble, baixem cap a Pontons i trobem la que serà l’última de les fonts visitades, la font Voltada, també amb taula i bancs de pedra.

Una vegada som a baix el poble, travessem el pont sobre la riera (per cert, l’etimologia de Pontons, per si no ens n’hem adonat, seria ”lloc amb molts ponts”) i si no hem visitat el poble i tenim temps podem fer-ho o donem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra

Bon hivern

22 de desembre de 2018

Primer dia d’hivern. Renoi, quin dia, ningú no ho diria. Ara, s’hi està tan bé, no només al sol, sinó també, contemplant el mar i tot l’entorn.

La gent no deixa de repetir: Bon Nadal. Amb els que tinc més proximitat, els hi afegeixo: “ I cada dia…”.

Aquesta tarda, s’ha escurçat tant el dia i el fred se n’aprofita. Renoi, es fa sentir!

Darrer dissabte abans de celebrar el naixement de Jesús. Gràcies, per poder-lo seguir, ja que ens porta com diu molt bé Ell mateix, a la vida nova. En la Bona Nova que proclamem, Maria va de pressa per ajudar Elisabet i estan tan contentes que ens ho encomanen. Siguem-ne conseqüents i compartim-ho. Fins i tot l’hivern canvia de temperatura i es converteix en una fornal d’esperança.

Ignasi Forcani Isern

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Experiències de la trobada de Taizé

Una experiència tan plural com una trobada de Taizé té molts prismes, moltes mirades… Aquí unes quantes de participants, que ens han respost a la proposta de compartir allò que més els ha colpit… I en totes, agraïment pel regal que un cop més una trobada europea de Taizé suposa: a Madrid del 28 a l’1 de gener a Madrid i l’epíleg de la pregària a Santa Maria del Mar a Barcelona del dia 4 de gener…

Resar el Parenostre

Sempre resulta una experiència del tot nova i inesperada la trobada internacional de joves (i també dels que no ho som tant però estimem Taizé i el seu esperit de pregària) que es troben, per compartir uns dies amb gent d’arreu del món, la manera d’adreçar-se a Déu en diferents llengües i en un recolliment ben aclaparador.

Aquesta vegada, el que m’agradaria destacar de la meva vivència actual en la participació de les tres pregàries diàries, és el moment en què es resava el Parenostre cadascú en el seu idioma però al mateix temps i amb una sola veu; tenint ben clar que és Ell qui ens uneix, independentment de la nostra procedència, la nostra llengua o la nostra confessió religiosa.

Maria Rivero Galindo

Sobtadament

Dir Taizé és dir: ambient d’interiorització, pregària, acollida, diversitat, ecumenisme, respecte, cants; i dir “Taizé Madrid 2019” es dir: “Hospitalitat generosa”: “No oblidem l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, van hostatjar àngels” (Hebreus 13,2). Així vaig començar a viure aquesta trobada “Taizé 2018” el dies 28, 29, 30 i 31 de desembre a Madrid.

L’ambient de pregària es feia present cada dia al matí a una parròquia o comunitat, continuava al migdia a l’Almudena i finalitzava a Ifema al capvespre, amb el silenci, cants, paraula bíblica, adoració de la creu…

Aquesta realitat la vivia enmig de gestos valents de comunicació, escolta, mirada, acollida, silenci, de manera que a poc a poc sentia com a germà meu a qui era al meu costat.

“Taizé Madrid 2018” se m’anava revelant com la potencialitat que és possible viure junts, tenir un projecte comú, sentir-me unida a tota la diversitat allí present.

Quan vius enmig d’aquestes vivències, de sobte hi ha quelcom que et parla des del més íntim, i per mi va ser un raig de llum penetrant davant meu a través d’un vitrall de la catedral de l’Almudena en la pregària del migdia.

Va ser una llum que m’atrapava totalment i m’habitava. No sabia ben bé el que passava dintre meu però vaig viure un moment revelador de què “el llenguatge del cor, era el llenguatge que havia de viure”.

Aquella llum em va mobilitzar interiorment des de la bellesa de la seva senzillesa i em va conduir al final de la trobada a assumir amb responsabilitat, des del llenguatge de l’amor, els tres reptes que el germà Alois en la cloenda ens demanava assumir:

  • Reduir la bretxa entre rics i pobres
  • Acollir els migrats i refugiats
  • Solidaritzar-me amb la creació

Maria Arrese

Peregrinació de confiança…

El moment que m’ha marcat més de la trobada a Madrid va ser la “Carta de Taizé” que vam llegir a una de les pregàries a Ifema. Aquesta carta ens convidava a fer una “peregrinació de confiança”. Era una invitació a una aventura interior d’augmentar la confiança en els altres, en nosaltres i en Déu. Una peregrinació que porta de la por i el dubte a l’amor i la confiança. I una invitació a convertir-nos en artesans de confiança i de pau tant a prop com lluny nostre.

La carta definia la confiança com “la certesa que, en qualsevol situació, fins i tot en l’obscuritat, es pot obrir un camí de vida”. Deia que la confiança no és passiva, sinó que exigeix fer un pas, assumir riscos, llançar-se i prendre decisions valentes, per tal de viure una vida plena i bella.

Cal vetllar perquè la font de la confiança no tan sols no s’apagui, sinó que creixi en el temps. Clavar fixament la mirada en Jesús és la clau. I sentir com Jesús ens diu, amb el nostre nom: “No tinguis por, (el teu nom). Estic aquí, amb tu. Vine. Jo confio plenament en tu i t’envio, tal com vaig fer amb els meus deixebles”.

Isabel Pera Segarra

Ecos d’una trobada d’amistat

Aquest cap d’any vaig tenir oportunitat de participar en la peregrinació de confiança que promou la comunitat de Taizé en la seva trobada a Madrid. Fou una trobada molt desitjada per part del seu bisbe i bona part de l’església madrilenya.

Però el que de veritat voldria compartir amb vosaltres és la joia de participar en la preparació d’una altra etapa d’aquesta peregrinació, la petita parada que els germans i tothom que va baixar de Taizé per participar a la trobada de Madrid va fer a Barcelona. Cent seixanta persones que varen arribar a les 5 de la tarda per compartir una pregària amb la nostra gent a las 8 del vespre i que continuaven viatge a les 10.30 de la nit per arribar l’endemà a Taizé.

Emociona l’amistat i disponibilitat que la comunitat ens mostrà. Un tastet “d’una amistat que perdura”, una amistat que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre a la universalitat d’una església comunitat de comunitats. Una espai de pregària on hi eren representades totes les generacions apropant-nos plegats al misteri de Déu entre nosaltres.

Una pregària organitzada per quatre amics als quals se’ls varen obrir totes les portes: les de la basílica de Santa Maria del Mar, les de les escoles a qui els vàrem demanar aixopluc per oferir-los berenar i sopar, les de la catedral on alguns i algunes acompanyaren al bisbe Toni Vadell que els esperava per oferir-los una visita a l’església gran de Barcelona i un munt de joves disposats a acollir-los, acompanyar-los i mostrar-los l’hospitalitat d’una ciutat amb set de sentit.

Estem agraïdes i agraïts d’aquesta trobada, d’aquesta amistat que ens ajuda a seguir endavant. Amics que ens acompanyen en la joia i en el patiment. Amistat que ens fa ser el que som, homes i dones per als altres.

Glòria Andrés

 

L’independentisme i la llengua catalana

El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d’abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l’altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m’hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s’està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l’estabilitat de la llengua catalana, és l’independentisme que ens governa. La liquidació d’Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d’aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l’independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d’un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m’explicava un dia que una companya del taller, d’origen no català però que s’havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d’aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això.

Josep Lligadas

Defensem la parla

2 de gener de 2019

Quan era petit i m’escrivien el que jo demanava en la carta dels Reis, sempre em deien el mateix final: “Y todo lo que sus majestades quieran”. No ho dic pas amb segones de canvi ni menyspreant la llengua de Cervantes, però quina sort poder escriure i poder expressar-te en la llengua que el pare i la mare t’han ensenyat. Recordo perfectament, quan a la meva època d’estudiant al Seminari, la mare em corregia els escrits que li enviava cada setmana, dins de la coixinera de la roba.

Avui, fa 22 anys que moria el Sr. Joan Coromines, sembrador de saviesa, sobretot, de la paraula catalana. Un record que no podem deixar esmorteir ni de bon tros, oblidar. Més encara, amb la il·lusió d’escriure la carta als Reis, hi afegeixo, l’enamorar-nos de la nostra parla i així fer-la conèixer i al mateix temps, defensar-la.

Quina carta per entregar als Reis, quin inici d’any per a poder celebrar amb la gran llengua de l’amor el que ens ensenya el qui és l’autèntica Paraula de Déu, Jesús.

Ignasi Forcano Isern

Fer el turista

No fa gaire vaig tenir ocasió de llegir una carta que un alcalde d’un petit poble de l’interior de Catalunya enviava als seus veïns, tot feliç d’arrencar unes obres que convertirien, segons ell, el poble en un atractiu turístic de primera categoria.

Reconec que ho vaig rebre amb un cert escepticisme, potser perquè darrerament, sobretot en l’entorn barceloní, el model turístic és molt qüestionat. Però reconec que quan apreta la necessitat de retenir els joves en el territori i de desenvolupar un model econòmic que millori la qualitat de vida dels estadants, el turisme és vist com un factor miraculós que no es pot desaprofitar.

En parlàvem a casa i dèiem que la nostra actitud crítica envers el turisme com a motor de desenvolupament sovint entra en contradicció total amb la nostra manera de viure el lleure. I fèiem una repassada al que hem anat observant en els darrers anys i en els nostres propis hàbits turístics.

  • L’abaratiment del transport per avió. De vegades és més car el transport de l’aeroport fins a ciutat que no pas l’avió mateix. ¿Això és sostenible? ¿És segur? ¿Cal dedicar tants recursos energètics a aquesta mena de viatges?
  • La banalització del viatge, ben agradable de vegades. Però el fet de viatjar lluny més sovint fa que no ens preparem els viatges de la mateixa manera i per tant que captem la cultura i l’essència dels llocs que visitem de forma més superficial. ¿No ens passa que en lloc de viure la diferència no sortim del nostre melic? ¿No serà que ens movem físicament, però que el nostre esperit es queda a casa? ¿Mirem el que ens envolta o ens limitem a fer-nos selfies?
  • El deteriorament de l’estructura hotelera abarateix hotels, apartaments i habitacions, sense amagar un cert deteriorament de l’oferta i un sistema “en negre” perfectament recognoscible. Allò que veiem que ens impedeix de continuar vivint a casa nostra per l’especulació turística també passa a tot arreu. ¿Entrem dins d’aquest sistema quan sortim o intentem eludir-lo?
  • El comportament de molts turistes “de borratxera” dificulta la convivència. Crits, disbauxa, manca de respecte… les imatges que ens venen al cap quan pensem en Lloret o en la Barceloneta, les reproduïm quan sortim nosaltres?
  • Quan visitem un altre lloc, ¿paguem el transport públic? ¿procurem no escandalitzar els propis del país que potser tenen altres costums? ¿respectem el descans dels veïns? ¿respectem l’entorn natural, o bé ens enduem plantes i pedres de forma massiva o entrem a crits en llocs on se’ns demana silenci?
  • ¿Facilitem la feina al personal dels hotels -que sol tenir arreu unes condicions laborals més aviat penoses- o ens comportem com a petits dèspotes perquè “paguem”?

I tantes altres coses. Canviar el model turístic, a banda de les mesures que es puguin prendre per evitar el frau fiscal, la gentrificació, per facilitar la convivència, deu implicar també canviar la nostra manera de passejar-nos pel món. La qualitat del turisme no consisteix, com moltes vegades ens diuen, a assolir un turisme que gasti molts diners, sinó a observar, gaudir, compartir, des del respecte i l’austeritat.

Mercè Solé

Dues experiències de meditació

Arran d’unes estones de meditació

En primer lloc donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa. Només portem algunes sessions i és una estona que em puc regalar a mi mateixa; on experimento pau, amor, bondat de Déu i el sento ben a prop. És una estona de silenci, sento com si es silenciés el món per entrar en una altra dimensió, com una estada pel desert. A més ho puc fer a la parròquia, en sentit comunitari, i això també és bonic i d’agrair.

De moment vaig fent, suposo que, com en tot, és qüestió de pràctica. Escolto amb atenció les explicacions de la Mercè i la Rosa, intento fer-ho el millor que puc.

Però, malgrat tot, em sento com quan em treia el carnet de conduir, quan havia de pensar quin era el pedal del fre, el de l’accelerador o el d’embragatge i ara ja ni hi penso, ho tinc ben incorporat al dia a dia. Ara estic en aquesta època d’estar massa pendent de la postura, la respiració, mirant la icona de la Trinitat, tancant els ulls, la postura de les mans, buscant un mantra que m’ajudi i que, sortosament, em va sorgint tot sol: «Jesús, t´estimo». Repeteixo molts cops el mantra i que bé que s’està però, de tant en tant, em venen pensaments que intento deixar de banda.

Amb poca llum, alguna música, algun text que em fan sentir molt bé i ni me n’adono que han passat els dos espais de vint-i-cinc minuts de silenci i el temps en comú. Surto com quan fa molta calor i et dutxes i que et trobes tan bé. Experimento que surto millor de com he entrat, amb molta pau i tranquil·litat com si el temps s’hagués aturat.

Ester Martra

Meditant en clau cristiana

Farà uns vuit anys em vaig apuntar a ioga –buscava espiritualitat alhora que tenia el cos encarcarat i el cor adolorit–. La professora era molt dolça i hi posava molta voluntat, ensenyant-nos les asanes o postures de ioga i la manera com havíem de respirar. Moltes de les asanes tenien noms ben curiosos, una s’anomenava «salutació al sol». Al final de les classes fèiem una estona de meditació i relaxació i algunes vegades la professora ens cantava cançons. A mi m’agradava molt escoltar-la cantar. En la meditació ens deia que havíem de mirar el nostre interior.

La base que sustentava aquelles estones de meditació era el budisme zen, que té les arrels a l’Índia i és considera més una filosofia que una religió. En aquest context la meditació entrena la ment a viure en l’ara i implica un esforç intern per autoregular-la. Meditar és la condició natural de la consciència humana, capaç de comprendre per si sola el significat de la pròpia existència, davant l’agitació o els interessos particulars que absorbeixen la nostra atenció. Per a mi va ser una ajuda i una experiència positiva, tot i que hi trobava a faltar alguna cosa, sense saber ben bé què.

El passat mes d’octubre vaig començar a participar en una nova experiència de meditació, aquesta vegada a la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquestes poques sessions en què hi he participat crec que vaig descobrint allò que trobava a faltar. En el cristianisme, la meditació no cerca només mirar el nostre interior, sinó que té un enfocament cristològic: el cristià tracta de dirigir el pensament a Déu, a la seva Paraula, a la seva obra. És una expressió de l’oració cristiana. A més en aquestes trobades meditem cristianament i comunitàriament, tothom està convidat a fer una estona de silenci compartit.
I què fem en aquestes trobades de meditació cristiana? Ens posem en cercle i al centre hi ha una icona molt bonica, la de la Trinitat. Al principi de la meditació ens introdueixen en les postures corporals: les de les mans, com hem de respirar, i ens recomanen que en inspirar i expirar diguem repetidament alguna paraula o expressió com ara Jesucrist.

Fem dues sessions de silenci de vint-i-cinc minuts cada una. Es tracta de concentrar-nos en la respiració i en la paraula escollida o mantra, i procurar que els nostres pensaments no es quedin, deixar-los passar. Restar en una actitud de recolliment i d’obertura al misteri de Déu. Al final es llegeix algun text i s’intercanvien impressions i sensacions entre els que hi hem participat.

Marta Gòmez

Està en crisi la democràcia?

Intentant entendre el fenomen Trump i el populisme d’extrema dreta que avança per les democràcies occidentals, ensopego amb la dissecció del periodista i assagista algerià Adam Shatz: “No són els perdedors econòmics de la globalització els que van escollir Trump. És un electorat blanc que reclama una posició de domini natural sobre totes les minories”. La textualitat de les paraules escrites per Adam Shatz a Le vote blanc ou la revanche des hommes blancs (Mediapart, 10/11/2016) és colpidora: “Els electors que van portar al poder Donald Trump volen recuperar la seva posició de dominació natural. Una dominació no només econòmica, sinó també política, després d’una Casa Blanca confiscada per una família negra, i després disputada per una dona: es tracta de restaurar una representació blanca i monocultural després de l’esquinçament multicultural dels anys d’Obama”. Aquest desig o alguna cosa semblant s’ha anat apoderant també d’electors blancs a Europa, engruixint partits d’extrema dreta i aflorant dictadors en potència que disputen el poder dels Estats. Potser havíem imaginat que la societat europea culta i relativament rica no retrocediria a estadis de negació de la igualtat de drets. Menys encara en un moment com l’actual on el feminisme s’ha instal·lat almenys en les formes i la correcció política. Res no s’instal·la per sempre. Tot és provisional, també la democràcia.

L’empobriment i la pèrdua d’esperança en el futur a àmplies regions desindustrialitzades al Mid-West dels Estats Units, on ha crescut el fenomen de les morts per desesperació, o als bells paisatges socialment arrasats per l’abandó i la desesperació del rural Midi francès, que ha impulsat el moviment de les armilles grogues contra el president Macron, expliquen l’ira i la còlera retinguda. A Espanya, la desigualtat s’ha incrementat a un dels ritmes més alts del món. A la ciutat de Barcelona, segons un recent informe de Oxfam-Intermon, l’esperança de vida és de fins a onze anys més elevada entre les classes riques que les pobres. Però això no explicaria encara que la democràcia està en crisi.

La democràcia recula quan els ciutadans se senten amenaçats i desemparats perquè el sistema els ha girat la cara, i la complexitat creixent desborda fent el món completament inintel·ligible. Els valors i les veritats, que són la base referencial de la confiança i l’autoestima, han perdut vigència. Un munt de mentides apareixen com a noves veritats. I enmig de tanta confusió, i per intentar construir alguna estructura cognitiva que faci el món entenedor, els populismes fabriquen relats de conspiracions i fabulacions de suposades intromissions de forces externes, d’enemics que uns anomenen estrangers o immigrants, altres elits i poders fàctics conspiradors, altres terroristes o fanàtics invasors, etc. L’aprofitament partidista de les aspiracions de les masses indisciplinades, confuses i desesperançades, és a dir el populisme, persegueix blindar les emocions de la població amb el mantell del “nosaltres”. Perquè la política no es fa només amb idees, també es dirimeix en l’àmbit de les passions. Aquest “nosaltres” es converteix en una nova identitat construïda per exclusió del conjunt complementari, és a dir tota la resta. Desapareix la indiferència i la neutralitat. I les idees que no són pròpies son combatudes en lloc de negociades. Desapareix tota possibilitat de pacte.

La democràcia no és un camp de confrontació d’idees, de polítiques o d’arguments sinó que és genuïnament un tauler de transacció. L’essencial de la democràcia no és votar, i menys encara la seva versió més simple que és el referèndum. El santuari, per dir-ho així, de la democràcia no és l’urna sinó el parlament. En la democràcia l’única victòria és el pacte. Però per negociar cal assegurar una igualtat, no d’oportunitats sinó de condicions de partida. Això és el que han destruït els tres o quatre decennis de neoliberalisme, i que tant costarà ara de reconstruir.

Salvador Clarós

“Porque Jesús vino para liberarnos”

Parlar i escriure sobre Nicaragua, un any després d’haver tornat, m’implica sencera. Sento que la porto a dins, amb totes les persones estimades d’allà. I ara fa mesos que fa especialment mal, per la situació de violència i repressió que estan patint. Poder canalitzar aquest dolor i impotència amb grups de solidaritat d’aquí ha estat important, així com també ho és poder seguir compartint l’experiència viscuda.

Durant dos anys vaig estar al Proyecto NATRAS-CEB com a voluntària, acompanyant infants i adolescents en situació de treball infantil, juntament amb un equip d’educadores nicaragüenques ben valentes i voluntàries d’arreu. Igual d’importants en el procés dels infants i adolescents, les seves mares i persones referents de les comunitats.

Dos anys que han estat d’un aprenentatge intensíssim, de posar mans i cor però, sobretot, d’ESTAR, d’escoltar, de compartir, d’anar-me contagiant de la seva força per transformar les realitats d’injustícia i celebrar la Vida, de deixar-me desarmar per la generositat, l’acollida i la valentia de la gent d’allà.
Tantes persones… Com Doña Benita, que vora la llar de foc de casa seva, una Setmana Santa, en una petita comunitat de Matagalpa, m’explicava com l’havia canviat la vida conèixer un Jesús llibertador: “Porque Jesús vino para liberarnos, para que no hubiera injusticia, por eso yo les digo a la gente de la comunidad que cuando vienen a sacarnos tierras para cultivar café hemos de organizarnos”. Ay, Doña Benita, ¡cuánto aprendí junto a vos, platicando junto al fuego, de lo que significa la Buena Noticia de Jesús, de lo que es amar y luchar para transformar la realidad! I així de tantes dones i homes, valentes i lluitadores i generoses. Com Doña Julia, que compartia les “tortillas” que palmejava amb esforç, regalant-ne a les persones amb més dificultat del barri. O l’Anabel, que havent estat nena del projecte, ara és educadora i acompanya les mares i els “chavalos” amb tot l’amor del món.

Déu dels mil rostres, que present et feies! En els “chavalos” i les “chavalas” del Proyecto, en la gent del barri, en les mares, a la comunitat del Chile (Matagalpa), en les Comunidades Eclesiales de Base… arreu! Present, constantment, en una terra de lluita, de VIDA, de ferida, de celebració, d’esperança. En una terra marcada per la injustícia però també per la resistència. Una terra de mans obertes i cors generosos.

A Nicaragua sento que vaig tocar amb la punta dels dits (del cor) l’entendre d’alguna manera la història de la vídua que ofereix les dues monedes o la multiplicació dels pans i els peixos. En veure que el que es té es reparteix, una i altra vegada. I que on mengen dos, en mengen sis. I on és benvinguda una també ho és la seva família. I el “no hay falla, pase adelante” i el deixar les agendes, i les presses de banda. I adonar-me que sí, que hi ha molt a fer, però que molt del que és essencial es juga en l’estar. En estar, escoltar, acompanyar-se…

Temps de descobrir que fragilitat i fortalesa, trencament i sanació, mort i resurrecció, a vegades es donen misteriosament alhora. Temps de seguir pregant fort aquella oració: “No ens deixis acostumar-nos-hi”, perquè tenim germanes i germans que no poden donar la vida per suposada. Temps de descobrir-me caminat amb molta gent d’allà, d’aquí, de molts llocs. Gent travessada per la realitat i profundament compromesa, des de cada particular forma de ser i habitar el món. Ara, la tasca segueix aquí, en les fronteres i ferides de prop. Com sempre, per sort, amb moltes altres persones.

Lucía Mendoza

Carta als Reis

Benvolguts Reis,

Sóc l’Arnau, un nen de 6 anys, que visc amb els meus pares, Elisenda i Jofre.

M’he portat molt bé, a més he anat a totes les manifestacions que s’han fet a Catalunya en el darrer any per demanar tot el que diuen els meus pares.
Com que diuen que ens podeu portar el que més ens agrada us vull demanar una sola cosa: la República catalana!

Els meus pares em diuen que això no és possible perquè sou Reis i sembla que és una contradicció (no sé ben bé que vol dir això). Però com que crec en els miracles i vosaltres en feu molts ¿seria massa demanar una Catalunya sense classes socials, sense propietat privada del sòl urbà, de l’aigua, de l’energia, dels transports urbans i de tot el que és bàsic per viure com a persones?

Els nostres dirigents polítics parlen d’una cosa (crec que en diuen “Itaca”) però no sembla que sigui el que acabo de dir, que jo somnio (i que el meu avi em parla quan lluitava “abans de la guerra”).

Si no fos possible la República,… ¿podríeu enviar als nostres dirigents una mica de seny? Molt sovint sembla que actuen com a nens i penso que ja els ha passat l’edat i que ens han de donar exemple, oi?

Ben vostre,

Arnau

Jesús Lanao

I tu, què necessites?

Quantes vegades ens fan aquesta pregunta avui dia, sense voler vendre’ns res? Quantes vegades ho diem a altres?

Tot i que segueixen havent-hi relacions de bon veïnatge, la majoria tenim l’experiència de no ficar-nos a casa del veí, en la seva vida, i també de mantenir darrera la porta les nostres necessitats quotidianes, que no sempre depenen d’una compra o d’un encàrrec professional. Allò que es deia: «Veïna, que tens una tassa de sucre per deixar-me?»

La idea de la interdependència, que necessito que els altres estiguin bé per a estar-ho jo, és ben antiga i reflectida encara en cultures americanes, com el «Sumak kawsay» quètxua, reconegut actualment en alguns països, com el dret de la població al «Bon Viure», «Viure bé, en plenitud».

A Europa s’està estenent la proposta del bé comú, com a translació d’aquest bon viure, responsablement i en col·lectivitat. Per fer front i contrast a la cultura actual antropocèntrica, del profit, que tanta desgràcia causa al nostre voltant, persones, societats, cultures i natura (vegeu per exemple el documental: «Le profit et rien d’autre» de Raoul Peck).

Ja l’any 76, a Perpinyà, el Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana proposaven el concepte de salut com aquell estat de viure «autònom, solidari i joiós».

També a molts lloc d’arreu s’està promovent el projecte de Ciutats en Transició, amb la idea de comunitat, de responsabilitat compartida en el bé comú i la sostenibilitat.

«Viure d’una altra manera perquè tothom pugui viure», dèiem sovint, especialment amb la mirada posada en la responsabilitat que tenim tots en l’explotació de la Terra, els seus recursos i els seus éssers vius, persones incloses, a tants llocs del món. Un món pensat per tal que tot allò que pugui ser de profit pugui circular i aprofitar-se, i en el qual tot el que no entra en aquesta categoria, ja siguin persones o recursos, cultures, està destinat a desaparèixer o, si més no, a no fer nosa, darrere la porta, darrere la frontera.

Aquest divendres 30 de novembre, al Cau de l’Aranya, el local de la xarxa d’intercanvi i grup de consum La Teranyina (La Llacuna, Anoia) ens vam fer aquesta pregunta: «I tu, què necessites?». Mirant-nos a la cara, escoltant-nos. Persones que ja ens coneixem i persones que no. I, en atrevir-nos a obrir les nostres necessitats al comú, oh sorpresa!, resulta que som rics. Rics en oportunitats, en capacitats, en recursos i en relacions.

Resulta que podem trobar resposta a moltes de les nostres necessitats sense haver d’anar al mercat espoliador, que necessita que no deixem de consumir, d’espoliar, per a que la roda segueixi girant.

És un exercici molt senzill. També molt humil, malgrat els principis que el sostenen, molt petit. Però és una descoberta molt engrescadora, veure que podem refer la comunitat, veure que tenim tants béns i coneixements a compartir i aportar, que sembla que ja no tenen valor, perquè no es pot especular amb ells, no es poden acumular, no es poden explotar.

Com la moneda social. Una eina molt petita, humil, però que pot ser molt transformadora, que pot contribuir a viure bé, entre tots. Recuperant confiances, aliances, que ens fan caminar cap a societats més solidàries, més joioses i autosuficients. Més sostenibles, on la vida és el centre, i no el profit.
Ha estat una experiència petita, humil. Però la repetirem. I us animem a posar-la en pràctica allà on sigueu. Val la pena provar! (us recomano gaudir de les pel·lícules/documentals: «El planeta libre», «The money fix», «Demain» i tantes i tantes altres experiències compartides!).

Mercè Clot

Identitat versus fraternitat

El gran amic Sebas, en preguntar-li en una trobada si estava a favor de la república catalana, va engegar: “Estic a favor d’una federació de repúbliques ibèriques”, tot recordant un objectiu de part de l’esquerra dels anys trenta del segle passat, que remarcava la dimensió essencialment col·lectiva del moviment obrer. No podia acceptar un plantejament tancat (més o menys conscient) que empalmava amb allò del “nosaltres sols” (de fa un segle) o amb els moviments actuals de “revolta” que se centren únicament en un territori concret, sense una perspectiva col·lectiva de la lluita contra la injustícia global.

Segons la biologia els animals tenen (tenim) uns “instints”, és a dir, unes programacions de supervivència en el cervell que determinen les nostres conductes elementals (inconscients); una d’aquestes és la territorialitat: defensar l’espai concret de la nostra vida enfront d’altres espècies (o dels altres individus que poden “competir” per la parella). Aquesta seria l’arrel dels sentiments “de poble”, de pertinença a un grup humà d’un territori concret “enfront” d’altres grups o ètnies d’altres territoris.

Des de la psicologia social podríem dir que el grau d’avenç d’una determinada comunitat humana (un poble, una “raça”) es mesura per la capacitat col·lectiva de reconèixer els altres grups en igualtat, valorant el seu sentit de poble, amb els seus drets, valors i tradicions, com si fossin “nosaltres mateixos”. Seria el pas del comportament “infantil” (en el sentit psicològic freudià) –de tancament en el nostre món de grup– a l’“adult”, que reconeix l’alteritat de l’altre com una riquesa que l’ajuda al seu “jo” personal. En el llenguatge de la Revolució Francesa seria el valor de la “fraternitat” (que, tal vegada, tenim pendent com a humanitat…). Des de l’òptica creient, “estimar els altres com a tu mateix” (cf. Mc 12,28-34).

Des de l’anàlisi política la lluita contra els grans poders que dominen el món (amb Europa i Catalunya incloses) –i que estan esclafant els drets humans més elementals– solament pot tenir força amb la coordinació de les lluites “locals” dins els diversos països (que, a més, poden desenfocar l’objectiu comú). Solament podrem ser poble “de veritat” en comunió fraterna amb els altres pobles, en reconeixement mutu (profund) de les seves realitats.

En la situació que estem vivint al nostre país, ¿no serien necessaris unes reflexions i uns debats, en profunditat, per tal de superar els “instints” que ens mouen i assolir una veritable maduresa com a col·lectivitat? I això, òbviament, en tots els “pobles” de l’Estat… ¿No seria un objectiu social i evangèlic per part dels creients?

Jesús Lanao
(En la Setmana per la Unitat dels Cristians)

“Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”… on?

Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.

El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?

Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.

Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!

El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.

Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.

Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.

Roser Solé Besteiro

La beatificación de los mártires de Argelia, “un signo de fraternidad”

“Un gran signo de la fraternidad en el cielo argelino dirigido al mundo entero”. Las palabras de Francisco resonaban fuertemente en la hermosa explanada del santuario de Nuestra Señora de Santa Cruz, en Orán. Fue con estas palabras con las que el papa Francisco definía el acontecimiento que pudimos vivir el pasado 8 de diciembre en Argelia, con motivo de la beatificación de Mons. Pierre Claverie y de 18 compañeros, entre los que están nuestros hermanos los monjes de Tibhirine, asesinados en la década de 1990, y que es una oportunidad para sanar heridas del pasado y facilitar el encuentro y la convivencia.

Se pudo celebrar lo que se veía muy difícil en un país como Argelia, donde la memoria sigue herida, y dividida en la tentación entre la regresión y la apertura. Pero que ha sido capaz de acoger la primera beatificación, en un país abrumadoramente musulmán, y que estaba preparado a recibir al mismo papa Francisco, que no pudo venir pero que su invitación sigue en pie.

Nuestra comunidad, de “Nôtre-Dame de l’Atlas”, como debía de ser, estuvo presente en todas las celebraciones. No en vano seguimos siendo la comunidad de Tibhirine. El hecho de encontrarnos en Marruecos y no en Argelia, puede inducir a pensar en comunidades hermanas, pero no en la misma comunidad.

Hagamos un poco de historia. La comunidad de Nôtre-Dame de l’Atlas desde su fundación estuvo siempre en Argelia, pero en 1988 el monasterio de N.D. de l’Atlas, a petición de la diócesis de Rabat, abrió una casa anexa en Fez, y allí había normalmente cuatro hermanos de la comunidad de Tibhirine. Era una sola comunidad, con dos casas, una en Tibhirine (Argelia) y otra en Fez (Marruecos). El prior de ambas era el P. Christian de Chergé. El 1996, para una reunión de Capítulo en Tibhirine, marchó a Argelia el P. Bruno, que era el responsable en Fez. Es por ello que la noche del 27 de marzo se encontraba en Tibhirine y fue secuestrado también con los otros seis hermanos de la comunidad y posteriormente asesinado con ellos.

Después de los acontecimientos de Tibhirine, quedaron dos supervivientes en Argelia y tres en Marruecos. No pudiendo continuar la vida monástica en Argelia, se reagruparon todos en Marruecos y cambió el domicilio canónico de Tibhirine a Fez, donde estuvo hasta el año 2000, en que adquirieron una propiedad más adecuada a un monasterio y se trasladó la comunidad a Midelt, donde se encuentra hoy.

Después de 23 años, de aquellos supervivientes, solo queda el P. Jean-Pierre Schumacher, que ya alcanza los 95 años. El resto, hasta siete, hemos llegado posteriormente de cinco nacionalidades diferentes. Seguimos viviendo la vida contemplativa, como en cualquier otro monasterio cisterciense, pero en medio de una población musulmana al cien por cien. Haciendo realidad el deseo expresado de nuestros antecesores mártires de Tibhirine, de ser “orantes en medio de un pueblo de orantes”. Eso es algo que se nos da con creces en Marruecos. Nuestra oración se mezcla muchas veces con las cinco veces que lo hacen nuestros vecinos musulmanes. Y nuestra “Memoria Dei”, vivir en la presencia de Dios, se nos hace muy fácil entre nuestros vecinos y amigos que la viven y expresan de distintas maneras.

Los “ecos” de la beatificación en Orán, también llegaron a Marruecos, sobre todo a través de las noticias de la TV, magrebí e internacional. Son muchos los conocidos que nos han podido ver en los programas especiales que hace “France24” en árabe y en francés. Todo el mundo ha visto a nuestro anciano P. Jean-Pierre en las diferentes entrevistas que le han hecho y publicado.

Las beatificaciones han sido un tiempo de gracia, del que esperamos recibir los frutos y bendiciones sobre Argelia, Marruecos, la Iglesia, la comunidad de Atlas y sobre todos los esfuerzos que se hacen en el campo del diálogo islamo-cristiano.

José Luis Navarro

El sepulcre era blanc per fora

Per parar els peus a l’extrema dreta

Oficialment el feixisme i la ultradreta ja han ensenyat la poteta. Què cal fer?… Crec que res més que el que s’està fent des que vivim en democràcia, això sí, amb més intensitat, diligència i si cal amb una mica de mala llet. Cap fred i prou de flagel·lar-nos… que això dels flagells i cilicis no són gaire pràctics. No hem de plantejar-nos com hem de ser més antifeixistes, sinó com ser més nosaltres. En el fons el feixisme es reforça en tant que aconsegueix apoderar-se del relat i presentar-se com a salvador en solitari de conceptes ampul·losos: pàtria, família, identitats en perill… L’atac directe el desitgen i el busquen testosterònicament.

L’entrada a la política institucional dels partits d’ultradreta ha sigut -diuen- una sorpresa. Bé, és que potser ara ens hem adonat que el sepulcre era blanc per fora i per dintre ben podrit. La ultradreta i el feixisme no s’ha creat de nou ni arriba de cop. Existia, i tant si existia!…Només que ara dona la cara. Ho fa a Hongria, Polònia, Brasil com a força de govern, arribant al poder -no ho oblidem- guanyant eleccions. A Itàlia, condicionen el govern de coalició. A França i Alemanya funciona el “cordó sanitari”, però tant li fa, condicionen cada vegada més l’orientació de la política. Sembla que és aquesta darrera fórmula la que s’està imposant a Espanya. De moment a Andalusia no han guanyat les eleccions però condicionaran programes i polítiques amb l’efecte multiplicador de la covardia d’altres formacions.

Crec, però, que en aquest darrer cas hi ha un fet diferencial important que ens dona avantatge: a Vox sembla que els vots li han arribat de barris de classe mitjana-alta i motivats en gran part per qüestions d’índole “moral” i d’immobilisme social i ideològic -corrupció i debilitat dels partits a banda. Conceptes com dret a l’avortament, llibertat sexual, feminisme, dret a l’autodeterminació… són perversions de quatre progres “maricones-feminazis-separatistas”. Hem anat massa lluny i toca “Reconquista” han dit des de dalt del cavall… En canvi, no sembla que les qüestions socials de dret a l’habitatge i al treball digne, per exemple, s’hagin utilitzat massa per guanyar demagògicament el vot de les classes populars. Així sembla que hi ha un coixí quantitatiu de vots –fins quan?– que encara no s’ha decantat.

Per tant, fer més i millor del que ja estem fent és la recepta. Ara està de moda parlar de valors republicans. Bé, doncs sí: més llibertat, més fraternitat, més igualtat.

Però necessitem eines. Com a mínim tres. Mitjans de comunicació que no estiguin pendents de qui mana o de qui manarà. Partits polítics valents que no estiguin pendents de les enquestes. I fonamentalment, la bona gent empoderada, responsable i solidària, de la qual tants exemples podríem trobar.

Finalment una darrera reflexió. Vegem com ha influït la qüestió religiosa a Brasil, Polònia o Itàlia. La ultradreta ha avançat de la mà d’una església catòlica conservadora majoritària -no en el cas de Brasil, on han influït més les esglésies evangèliques més conservadores encara-, centrada en l’individualisme, la negació dels valors comunitaris i amb la moral tradicional com a argamassa. Tampoc l’inefable Trump és aliè a tot això.

Així doncs, com a cristians tenim el deure d’afegir-hi una quarta eina: una Església prop de la gent, vivint els problemes de la gent, oberta a la gent, empoderant la gent, alliberant la gent i democratitzada per la bona gent.

Albert Farriol

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran