Les tines de la Vall del Flequer

Introducció
Quan fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, els pagesos van excel·lir en la construcció d’elements que els ajudaven a treballar més còmodament i evitaven que la collita es malmetés. Són les barraques de vinya i les tines de vi (que és com s’anomenen els cups en aquesta zona) antigament situades enmig de les vinyes i que, pels canvis viscuts en el món rural, en l’actualitat moltes es troben engolides pels boscos. És el cas de la vall del Flequer, on un senzill recorregut circular permet descobrir construccions espectaculars.

L’itinerari transcorre en bona part per corriols i camins dins del bosc i dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època en què el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L’extraordinari conjunt de les tines de l’Escudelleta en són una mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permeten reconstruir el passat, no tan llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l’entorn natural són la resta d’elements definidors d’aquesta ruta.

Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquests singulars cups per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos.

Però no era tan sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins al cup de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.

Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes col·lectivament perquè els contractes de rabassa s’havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n’hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d’unes 87 cargues de vi (10.500 litres).

La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.

Aproximació
Comencem la ruta al quilòmetre 4,2, de la BV-1124, que va del Pont de Vilomara a Rocafort, on veurem a la dreta una pista amb indicador de fusta, que posa TINES DEL FLEQUER, continuem uns metres, travessem la riera i arribarem a un petit aparcament per a 10 cotxes. Punt de sortida i arribada.

Itinerari
Continuem ara caminant per la pista cimentada i arribarem a una bifurcació, prenem la pista a mà dreta direcció les Tines del Flequer. Seguint la ruta, arribarem a les primeres tines.

Les Tines del Bleda
És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d’elles construïda amb la seva respectiva barraca al peu. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió, i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall.

Observant el conjunt de cara a les portes d’entrada a les tines d’esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s’hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d’entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

Continuem per la pista i de seguida trobem a mà dreta una bona barraca de pedra, travessem el torrent i en poc temps arribarem a…

Les Tines del Tosques
A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades.

A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades, i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit a la barraca corresponent, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

El dipòsit de vinya
Continuem l’excursió refent les passes fins al camí principal, que es fa més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del vessant contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades lluny de la pista. En aquest indret també es pot veure un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven bàsicament per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

Les tines de l’Escudelleta
Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent és senyal que ens acostem al conjunt de tines més espectacular. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s’alcen les tines de l’Escudelleta. En total, es comptabilitzen dotze tines en diferents grups en un recinte comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps de la verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada a un dels grups de tines inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

Les Tines del Ricardo
Continuem caminant i aviat les trobem. Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l’interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i és on es localitzen les entrades.

Sobre els murs s’estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d’aproximació de filades, sobre la qual s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Aquestes tines es diferencien de les anteriors perquè la boixa al peu de la tina no està protegida per cap barraca.

Cap a la carena
Continuem per la banda esquerra del torrent, per pujar a unes altres tines que estan al costat del camí que va al Mas de can Flequer. Per això es diuen les Tines del Camí del Flequer.

Arribem a una cruïlla de pistes. La que seguim, amb una barrera que impedeix el pas de vehicles, ens duria a la masia. Actualment aquesta està completament vallada i no hi anirem. Nosaltres continuem per la pista de l’esquerra amunt. Poc abans d’arribar al cim de la carena continuem pujant per la pista de la dreta i ara carenegem una bona estona gaudint d’una gran panoràmica, ja que veiem el Canigó, Puigmal, Tossa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca i les serres del Verd, Ensija i Peguera i a estones el Montseny; a part, queda la panoràmica de Montserrat que gaudirem tota l’estona. Passarem pel costat de can Dragó i més enllà, també a la dreta, veurem una barraca de vinya molt gran i ben conservada. Finalment, baixant suaument, arribem a …

Sant Pere d’Oristrell
Petita església d’una sola nau i planta rectangular, encimbellada sobre un turonet. A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat.

Documentada el segle XIII, ha sofert diverses modificacions que no permeten identificar els elements constructius de la primitiva església.

Continuem camí, passant pel costat d’un dipòsit per a incendis i baixem, a mà esquerra, al nucli d’Oristrell.

El petit nucli d’Oristrell, antigament Ullastrell, apareix citat al segle X. Hi podrem observar també un grup de tines en bon estat de conservació.

Baixem per un camí pavimentat fins a retrobar el camí d’anada i l’aparcament.

Mes informacions
La ruta és de 7,5 quilòmetres i la durada depèn del temps que dediquem a visitar les tines.

Molta de la informació ha estat extreta dels webs que esmentem, que us recomanem de visitar. Cal destacar el gran treball que ha realitzat l’escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara.

El web de wikiloc correspon pràcticament al nostre recorregut, però nosaltres evitem el pas per Can Flaquer.

Quatre webs interessant a visitar

Jaume Roig

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

Curs de formació per a docents de la religió a Montserrat.

En Bernat Villaronga, de Pineda, ens fa arribar informació d’un curs per a docents de la religió que tindrà lloc a Montserrat del 10 al 12 de maig del 2019: Jesús/Crist. L’home, la teologia i la cultura.

Un luxe de programa, amb intervencions de diversos monjos, com Gabriel Soler, Lluís Planas, Pius-Ramon Tragan, Efrem de Montellà i Josep M. Soler, l’abat de Montserrat. Hi havia prevista també una conferència de Lluís Duch que, ai, ja no serà possible.

Em sembla que queden poques places. Per a més informació podeu adreçar-vos a la plana web: http://www.juntsdocentsreligio.cat. o a Bernat Villaronga (616096319).

Resar laudes o vespres amb el mòbil

Les laudes i les vespres són les dues pregàries bàsiques amb què, gairebé des dels primers temps de l’Església, els cristians i cristianes miraven de viure la presència de Déu dia rere dia. El diumenge es reunien per celebrar l’Eucaristia, però els dies feiners, els que podien, es reunien per fer aquestes pregàries.

Amb el temps, aquestes pregàries van quedar només per als monjos i capellans, però ara s’estan redescobrint per part de molts laics i laiques. Són pregàries fetes sobretot a base de salms, que, d’entrada, poden resultar una mica difícils, però que si un s’hi va acostumant, acaba trobant-hi el gust. Al capdavall, tant Jesús com els apòstols tenien els salms com a principals textos de pregària.

Doncs bé. Ara, aquestes pregàries es poden fer amb el mòbil. Es tracta de baixar-se l’aplicació del CPL (aquí teniu l’enllaç per fer-ho i, aquí si teniu els productes de la poma; sapigueu que un cop instal·lada no us caldrà connexió a internet per fer-lo funcionar) i allà trobareu cada dia la pregària corresponent. Si és al matí, resarem laudes; si és a la tarda o al vespre, resarem vespres. Hi ha altres pregàries possibles (ofici de lectura, hora menor, etc.), però d’entrada més val prescindir-ne.

Només un advertiment. Tant a laudes com a vespres, després de la invocació inicial, ve un himne. El meu consell és saltar-se’l, i passar directament a la salmòdia. Aquests himnes són unes traduccions molt forçades del llatí, i amb un llenguatge força estrany, de manera que si ens els estalviem, hi sortirem guanyant.

Josep Lligadas

Juan José Gallego: “Le llamemos demonio, o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están. Hay sufrimiento y yo ayudo con la fe”

Juan José Gallego va néixer el 1940 a Castrillo de los Polvazares (Lleó). Va estudiar Humanitats al seminari d’Astorga, quatre anys al seminari de Cardedeu i Filosofia i Teologia a l’Estudi General dels Dominics. Llicenciat en Teologia a Roma i doctorat des de l’any 1983 a la Universitat de Sant Tomàs, va ser conseller general de l’orde dels dominics durant onze anys i prior a Roma durant sis anys. En tres ocasions ha estat provincial, dues vegades a Espanya i una a Portugal. Ja a Barcelona, l’any 2007 Martínez Sistach el va nomenar exorcista de l’Arquebisbat de Barcelona i l’any 2016, el papa el va nomenar Missioner de la Misericòrdia. Ha publicat llibres i articles.

La periodista Teresa Porqueras li va dedicar el llibre “Cara a Cara con Satanás”, on parla de la seva vida i de la seva experiència com a exorcista. La portada té una imatge més aviat sensacionalista, amb una fotografia d’ell molt fosca i freda, on la seva mirada no és l’habitual, de pau i d’afecte. Té una actitud de permanent acollida, i no amb mi, que per vincles familiars em coneix des que vaig néixer, sinó amb tothom qui s’adreça a ell. Més enllà de la seva faceta més coneguda, Juan José Gallego destaca per la seva saviesa, profunda fe, senzillesa, humilitat i sentit evangèlic. Avui ens veiem amb calma… i amb una gravadora, ja que ha accedit a fer aquesta entrevista. Parlem sempre en castellà, i així transcric la conversa.

– Actualmente eres Misionero de la Misericordia, nombrado por el papa Francisco. ¿Cómo acogiste esta responsabilidad?

Primero, desconcertado. No sabía nada. Me sentí muy agradecido al Papa por la confianza, y también al cardenal Martínez Sistach, a quien tengo un gran aprecio. El nombramiento del Papa me llegó a través de la Nunciatura Apostólica de Madrid, pero creo que también Martínez Sistach tuvo algo que ver.

–¿Cuál es tu función, como Misionero de la Misericordia?

Te dan autorización para perdonar todos los pecados, pecados reservados que puedes perdonar por esa autorización del Papa. Y una vez acabó el período para el cual estábamos nombrados, el Papa dijo que seguía todo igual hasta una nueva disposición. Por lo tanto, sigo con esta misión.

–¿Cuál es el valor del perdón?

Yo te diría que es lo más grande que tenemos en el Cristianismo. El que no perdona, no es cristiano.

–Pero a veces no es fácil.

Es cierto. Por eso hay que decir que es una fuerza de Dios, y que el perdón nos ayuda. El perdonar es un don de Dios que nos hace bien. Y en el perdón, en este regalo de Dios, he descubierto también la presencia de María.

–¿De María?

Sí, últimamente pienso mucho. Puede parecer que no hace nada, y es ella la que te da la fuerza para salir de situaciones difíciles. Siento también que me ha ayudado en estos últimos años. Ahora mi ilusión es ir a Portugal, donde he vivido cuando fui provincial en Lisboa y Fátima, a darle gracias a la Virgen de Fátima.

–El 7 de marzo de 2007 el arzobispo Martínez Sistach te nombra exorcista de la Diócesis de Barcelona. Tu no tenías ninguna experiencia. ¿Qué sucedió?

Cuando vine de Valencia como prior al convento de Barcelona, fuimos a despedir al padre Feliciano Paredes, que era el exorcista y marchaba de la diócesis. El arzobispo entonces se dirigió a mí, y me dijo si me vería capaz de aceptar el cargo. Yo le dije, con mucha prudencia, que no sabía nada de esto, pero que me lo podía plantear… Más adelante así fue, y llegó el nombramiento oficial.

–Y en el momento que fue oficial…

…lo pasé muy mal. Tenía un miedo atroz. Cuando salí del obispado con el nombramiento, salí pensando: “¿Dónde me he metido? ¿Qué he hecho?” Yo había sido profesor en Valencia de materias parecidas a estas… pero esto era otra cosa. La verdad es que miraba para todas partes y en todas partes veía demonios… Lo pasé muy mal.

–¿Y qué cambió para que pudieras asumir esta responsabilidad?

Hice una reflexión: “Si el arzobispo me ha nombrado, es porque confía en mi, y yo confío en Dios”. Y a partir de ahí, me dije que iba a llevar a cabo este encargo como hago con los otros ministerios sacerdotales. Desde aquel momento, he sentido paz y serenidad, y no he vuelto a tener aquel miedo.

–En el libro “Cara a cara con Satanás” mantienes un actitud muy humilde. Vienes a decir que, exactamente, no sabes contra qué luchas, que solo quieres poder ayudar.

Claro. Es un espíritu. No es tangible. Por fe, tú sabes que existe, que el demonio tienta, que tentó a Jesucristo…

–Pero ¿qué es el demonio?

Pues no lo sé exactamente. Diría que es un espíritu que tiene la misión de apartarnos de Dios. Y por tanto, yo lo que hago y lo que busco es poder ayudar a esas personas, que por las circunstancias que sean, pudieran estar afectadas o poseídas. Y no sé por qué están así… Hay algunas personas que han sido ellas que han invocado, han hecho espiritismo, o han pedido algo encomendándose al demonio… y luego están mal.

–¿Personas que se encomiendan al demonio?

Sí, hay casos así. Pero no son todos los casos que me llegan, claro. Incluso hay un libro interesante sobre santos que han estado poseídos por el demonio, “Historias de santos endemoniados”.

–Pero hablar del demonio y de un espíritu… a la mayoría de personas nos suena muy abstracto.

Claro, no hay nada tangible ni se puede cuantificar. Hay quien cree que todo son enfermedades. Y es cierto que hay enfermedades, pero también hay otras cosas que están ahí. Yo tengo mi experiencia, y creo que hay hechos que te hacen llegar a un convencimiento moral de que hay algo más. En todo caso, son personas que sufren mucho y que intentas ayudarlas en nombre de Dios.

–El mal lo entendemos todos… ¿Dirías que ese espíritu es el mal?

Es que es el mal, la personificación del mal.

–Explicas que un médico, una psicóloga y un psiquiatra te han ayudado a discernir lo que pueden ser posesiones de lo que no.

Nunca tengo una certeza total de que alguien está poseído. Puede ser. Hay casos que se tienen que tratar con un psiquiatra, pero hay otros que no lo sé, que solo tengo indicios de que hay algo ahí que no es de Dios, que hay algo más.

–Entonces, ¿cómo disciernes si actuar o no?

La verdad es que si hubiera hecho sólo los exorcismos en los que tengo una certeza total, posiblemente no hubiera hecho ninguno. Pero Dios ayuda y me ayuda. Y en los momentos difíciles, siento también la ayuda de María, como te decía antes.

–¿Y qué haces?

El exorcismo consiste en una oración, un rito. Yo utilizo la cruz, la estola y el Ritual Romano, el libro que proporciona la Iglesia. A través del Papa, la Iglesia lo aprobó y luego las conferencias episcopales aprueban las traducciones.

–Has vivido casos impactantes. Has explicado que en algún caso te han hablado en lenguas muertas.

Sí, he tenido casos rarísimos, de hechos que no se explican. Como una persona que sin saber latín, en el momento del exorcismo se dirige a mí en ese idioma y me dice “Te mando y te ordeno que no vuelvas a recitar más Padrenuestros”, en latín perfecto. O uno me dice: “Gallego, te estás pasando”. Y muchas cosas más…

–¿Estabas solo?

Había más personas conmigo, normalmente no estoy solo. Cuando veo casos más peligrosos, que me puedan hacer daño (me han amenazado, pero no agredido) siempre estoy acompañado. También me he encontrado casos raros de personas perfectamente normales que me han pedido ayuda, y que en el momento de hacer el exorcismo empiezan con unos movimientos incontrolables. Pero Dios nos protege, no permite que nos hagan daño. Y hasta ahora no me ha abandonado nunca, no tengo miedo ni hay que tener miedo.

–Explicas que has visto levitar.

Sí. El último caso fue un muchacho, su cuerpo se elevaba. Dicen que esto se puede dar por alguna otra circunstancia… yo no sé qué lo provoca, pero lo he visto haciendo el exorcismo. Pero la fuerza del demonio no está en estos fenómenos raros…

–¿Dónde está, entonces?

Está en la fuerza contra Dios y contra todo lo sagrado, ahí es donde veo yo mucha más influencia demoníaca que en estos fenómenos raros, a los que no doy mucha importancia.

–¿Y no tienes miedo?

No, no tengo miedo. Yo continúo con el nombramiento hasta marzo (los nombramientos son por tres años y se van renovando por otros tres). Ahora ya hay otro exorcista en Barcelona. Pero si alguien me pide ayuda, intento atenderlo.

–¿Has hablado de tu continuidad con el actual arzobispo, Juan José Omella?

Hemos tenido hace poco un encuentro muy cordial, ha sido muy atento conmigo. Según parece, yo podría seguir también, pero prefiero que sea con una renovación oficial. En marzo lo veremos.

–A veces, desde la Iglesia se niega la existencia del demonio.

Cierto. Un conocido exorcista fue a visitar a un cardenal. En la visita, el cardenal le dijo: “Usted sabe que el demonio no existe”. El exorcista le contestó: “Voy a regalarle un libro que dice que sí existe”. Y le regaló el Evangelio.

–¿Y qué le dirías, con todo lo que has vivido, a una persona que te lo niega? ¿O a un religioso?

Nada, he optado por no discutir nada. Ni con un amigo sacerdote. Esto es como el que tiene una fe ciega en algo, y le dicen que ahí no hay fe. Yo solo le digo: que no te pase nunca ni veas nunca algunas cosas que yo he vivido, porque posiblemente cambiarías de opinión. Pero no voy nunca a decir que seas mejor ni peor… Yo claro que creo en el demonio.

–Igual pasa porque nos imaginamos una especie de personaje…

…y esto no es, claro. Es una fuerza, un espíritu mucho más inteligente que nosotros, adivina cosas que ni podemos imaginar… esto último lo he visto en persona poseídas…

–¿Y cómo se explica esto?

Bueno… pues no lo sé, es un misterio que está ahí. Hay sufrimiento y ayudo con la fe, sólo con la fe. Porque si veo que es un problema de psicología o psiquiatría, también se lo digo que vaya a visitarse. Pero hay casos donde la psiquiatría no llega, va más allá. Le llamemos demonio o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están.

–Dijiste una vez que una persona poseída no podría ni entrar en una Iglesia.

Depende, también hay que entran en la iglesia y comulgan. Hay un sacerdote que dice que el demonio actúa o no, conforme lo que puede ayudar a sus planes.

–Explicas que es un ministerio eclesial muy duro. A veces te ha afectado tu salud. ¿Cómo lo llevas?

Sí, me ha afectado… no quiero hacerme el mártir ni mucho menos, pero en lo que he tenido en el cerebro, que me han operado, creo que ha influido, la tensión que he vivido a veces…

–Y esta es tu confianza. La fe.

Sí. Y luego, no hay que pensar que porque hagamos un exorcismo, la persona se va a salvar de todo, porque depende de muchas cosas… pero al menos lo intento. Es terrible el sufrimiento que puede haber en la persona que lo padece.

–¿Cobras por las visitas?

No, no cobro ni he cobrado por ello. Sí que agradezco cuando recibo un donativo, ya que nos ayuda con los gastos y necesidades que tenemos.

–Lo que más valoras son las personas que has ayudado.

Sí, hay personas que se muestran muy agradecidas. Incluso a veces, me llegó a dar miedo cuando alguna persona que había ayudado enviaba a otra, “vete al Padre Gallego que te curará”. Y yo les decía que no curo nada, que es un ministerio sacramental. Llegó a venir gente de todo el mundo…

–Y estas vivencias, ¿a ti te han ayudado en algo?

Me ha ayudado a fortalecer mi fe en Dios, en María, en el Ángel de la Guarda… La fe es un don de Dios, es la que te sostiene y te da fuerza.

–¿En el Ángel de la Guarda también?

Es la ayuda que Dios nos da a todos. La tradición dice que todos tenemos un Ángel de la Guarda que nos ayuda en muchos momentos. Si somos creyentes, seguro que podremos pensar en algún momento de la vida en que podemos admitir que Dios nos ayudó. Y seremos más agradecidos.

–Danos algún consejo para mantenernos alejados de todo lo que hemos hablado…

La fe. No somos conscientes de lo mucho que nos protege la fe.

–Le acabo preguntando por el recuerdo de su hermano, el padre Jordán Gallego. Sé que cuando murió, le afectó muchísimo.

Mi hermano fue muy importante para mí. Me influyó mucho, el fue profesor mío también, pero tampoco llegamos a vivir juntos, compartíamos algunos veranos. Aprendí mucho de él. Tenía una gran inteligencia y preparación. Su tesis doctoral, “La Metafísica de Diego Mas”, publicada en castellano, ahora van a publicarla en catalán. Tengo muchas ganas de ver esta edición.

Al convent on viu ara, veig com les religioses i el personal que treballa atenent la gent gran, el saluden mot afectuosament. Es mostra molt agraït de ser allà. I jo agraïda que s’hi trobi bé. Al llarg de la vida ha acompanyat i ajudat molt, ara li toca també estar en pau, ser cuidat i estimat. S’ho mereix.

Maria-Josep Hernàndez

Cinema per als usuaris de les biblioteques

Amb el carnet de la biblioteca es pot accedir a part del catàleg de la plataforma de cinema online Filmin! Les condicions de préstec: 8 pel·lis màxim al mes; 2 màxim prestades simultàniament; 3 dies de préstec. Proveu-ho clicant aquí! Quan hi entreu, us trobareu un enorme i desordenat munt de pel·lícules. Atenció que, com sol passar, la plataforma funciona millor amb un navegador que amb un altre. Vull dir que si no us va bé amb Chrome, per exemple, proveu amb Explorer.

La cosa, però, és una activitat curiosa: d’una banda et retrobes amb els tresors de fa vint, trenta, quaranta anys. De l’altra, t’adones que tu has canviat i els teus interessos també. Algunes pel·lícules continuen sent un punt de referència important, que gaudeixes enormement de recuperar i de compartir. D’altres et fa molta gràcia veure’n la caràtula, però et costa molt de tornar-t’hi a submergir i d’algunes t’adones que el que t’atrau és el record del moment passat amb pares, amb amics, i no la pel·li en si mateixa.

Però reconec que m’encanta!

Mercè Solé

I per complementar l’anterior, una visita al Museu Picasso de Barcelona.

Seguint el fil de la meva veïna de plana, us recomano una visita al Museu Picasso, que fins al 20 de gener inclou una exposició (Picasso descobreix París) de diverses peces impressionistes i simbolistes del Museu d’Orsay de Paris, i del Museu National Picasso de Paris. Són les obres i els autors que van impressionar el jove Picasso quan va arribar a París. Recordeu que hi podeu entrar amb descompte si exhibiu el carnet de qualsevol biblioteca de la xarxa de la Diputació.

Mercè Solé

París – Picasso – Picabia: un tastet d’exposicions…

A Barcelona, ara que ve el pont de la Constitució i de la Immaculada i potser les vacances de Nadal, un parell d’exposicions entre tantes altres com aquests dies ens envolten (Velázquez, Stanley Kubrick, Lee Miller, Charlotte Salomon, Una infància sota les bombes,…). Em refereixo a “Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre” i “Picasso-Picabia. La pintura en qüestió”.

Escoltar el nom de Montmartre ens mena a París, i al Sagrat Cor, al Moulin de la Galette, a la vida de bohèmia i avantguarda a finals del segle XIX. Però l’exposició del Caixaforum (fins al 20 de gener del 2019) ens presenta altres cafès, el cabaret, les ombres xineses i un bon grapat d’artistes que van coincidir per aquelles dates amb Toulouse-Lautrec… Si podeu, el propi centre recomana anar a les hores vall (de 13.30 a 17 hores)… I és que si no, prepareu-vos per anar en processó de quadre en quadre…

“Picasso-Picabia. La pintura en qüestió”, a la Fundación Mapfre, resulta una exposició amable, de mesura assequible, que estableix paral·lelismes i diferències entre les vides d’aquests dos pintors. Una descoberta de Picabia per a aquells que no els coneixíem, una retrobada de Picasso i part de la seva evolució.

Les exposicions ens donen accés a l’art, fan que la Creació (amb majúscules i amb minúscula) ens entri pels sentits. Una bona manera d’obrir-nos a una major sensibilitat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Escoltar “Santa Nit”, 200 anys després de la seva creació.

Sobre el seu origen corren diverses versions. Us n’explico una: Nit de Nadal, orgue de l’església espatllat: improvisació. S’escriu a corre-cuita una nadala que es pugui cantar fàcilment amb acompanyament de guitarra: Santa Nit. Una altra versió, potser més realista: El jove Franz Gruber, mestre, posa música a uns versos escrits un parell d’anys abans, pel seu amic Joseph Mohr. La canten a dues veus, amb acompanyament de guitarra, un cop acabada la missa de la Nit de Nadal. Això passa a Oberdorf, prop de Salzburg (Àustria) el 24 de desembre de 1818.

Els austríacs han fet una plana web sobre la història de la cançó i han organitzat fins i tot una colla de rutes turístiques per a guiris amb esperit nadalenc.

Nosaltres, més modestos, us proposem escoltar de nou la cançó. En aquest enllaç en trobareu tres versions: una per a dues veus i guitarra, seguint la versió original, una altra cantada per l’Escolania de Montserrat, i una tercera, espectacular, versionada pel compositor Bernat Vivancos, també amb l’escolania, que forma part d’un disc esplèndid que es diu In montibus sanctis.

Mercè Solé

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

Pastís de marisc

Agullaires, ja s’acosta Nadal. Són unes festes entranyables que compartim amb famíia i amics Són festes que celebrem any rere any i on es desperten records, desitjos i tradicions que durant la resta de l’any tenim oblidats. Persones que estan lluny, o que ja no hi són, amb les quals hem compartit molts Nadals i experiències de vida. Nouvinguts i noutrobats amb els quals seguim fent historia i que també formaran part del nostre calaix, on guardem els nostres records més o menys ordenats.

Per això és molt important que ens organitzem molt bé aquests dies amb la preparació dels plats que vulguem oferir als nostres convidats per poder oferir i gaudir del millor regal que ens podem fer aquest Nadal: compartir els nostres records i els nostres desitjos més profunds. Això sí, si a sobre mengem bé, serà una celebració rodona.

Avui compartiré amb vosaltres un plat boníssim que podeu preparar en part el dia abans i així només ens quedarà fornejar-lo el mateix dia.

Bon Nadal a tothom i obriu els calaixos dels records que de tant en tant convé airejar-los!

Ingredients per 8 persones

  • 1 quilo de peix fresc: podeu utilitzar el que més us agradi: nero, lluç, rap, llobarro…
  • 500 gr. de gambes: poden ser fresques o pelades i congelades
  • 500 gr. de musclos de roca
  • 500 gr. de cloïsses
  • 2 cebes de Figueres
  • 2 ous
  • 250 gr. de xampinyons
  • 100 gr de molla de pa
  • 50 gr. de formatge parmesà
  • sal, pebre i nou moscada
  • 150 gr. de farina
  • 1 litre de nata
  • oli
  • mantega
  • 2 fulls de pasta brisa

Per bullir el peix:

  • 1 fulla de llorer
  • 1 ceba de Figueres
  • sal i pebre

Preparació

Posem a bullir en una cassola l’aigua amb sal, pebre, la ceba i la fulla de llorer, ho deixem bullir uns 15 minuts i hi afegim el peix. Quan arrenqui de nou el bull ho deixem bullir uns 5 minuts a foc molt lent, ho retirem del foc i ho deixem refredar dins del brou. Mentrestant posem una cassola al foc amb l’oli i la mantega, hi afegim les cebes trinxades, ho deixem sofregir uns 10 minuts i hi afegim els xampinyons tallats ben petits.

Anem obrint el musclos i les cloïsses per separat. Els traiem de les closques i els reservem. Pelem les gambes i les reservem.

Colem el peix i l’esmicolem, vigilant que no hi hagi cap espina, i ho afegim a la cassola on hi havia els musclos i les gambes, ho remenem i ho deixem uns 2 o 3 minuts. Apaguem el foc i retirem la cassola. El brou el podeu congelar i fer servir en un altre moment per fer un arròs o una fideuà.

Afegim a la cassola els dos ous batuts, el pa remullat en llet ben escorregut i la meitat del formatge ratllat.

A continuació prepararem la beixamel: Posem en una cassola oli i la mantega. Hi anem afegint la farina tot remenant i quan estigui una mica enrossida hi afegirem la crema de llet, a poc a poc, fins que veiem que la beixamel ja té la textura que volem. Salpebrem, posem la nou moscada, i sense parar de remenar deixem fer la beixamel fins que estigui espessa.

Afegim la beixamel a la cassola on tenim el peix, el marisc i les verdures, i remenem perquè es barregi tot. Aquest farcit, com us he dit, el podeu fer el dia abans i el guardeu a la nevera.

L’endemà, untem amb mantega el motllo o bé els motllos individuals si voleu fer pastissets, perquè no se enganxi la pasta. Tallem la pasta brisa per cobrir el motllo deixant que en sobri una mica al voltant. Omplim amb la barreja de peix, posem el formatge ratllat i fem un cordonet amb la pasta que sobresurt del motllo.

Preescalfem el forn a 180º, hi posem els motllos i els deixem uns 30 minuts fins que la part de dalt quedi daurada. I ja ho tenim!

Tere Jorge

I què se n’ha fet, de les nostres arrels cristianes?

Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.

Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…

Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.

Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.

¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…

Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.

En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.

Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.

Josep Lligadas

El Liceu de la Caballé

La mort de Montserrat Caballé m’ha fet tornar a la cua del Liceu. Vaig començar a anar al Liceu l’any 70, em sembla, amb tretze o catorze anys. Ja feia temps que anava als concerts, amb la passió pròpia de l’adolescència. La Banda Municipal, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, les Serenates al Barri Gòtic, el Festival Internacional de Música de Barcelona, el Fòrum Musical, l’Associació de Cultura Musical… La vida musical de la ciutat era més aviat esquifida en quantitat, però no estava gens malament en qualitat. Amb un esforç importantíssim de molts promotors privats que més aviat hi deurien perdre calers. Perquè el règim no estava per músiques.

El Liceu se’m resistia. Em semblava molt elitista i llunyà, fora del nostre abast. Fins que a casa, amb la mare, ens vam apuntar a Polímnia, que era una petita associació lligada a la ràdio, presidida per Joan Lluch, locutor que retransmetia les funcions del Liceu, i que permetia seguir l’activitat operística molt de prop, en contacte amb molts dels seus protagonistes.

D’aquí que ens decidíssim a anar a l’òpera. Cinquè pis. Val a dir que les entrades al galliner eren barates, com de fet, ho són força ara. El problema és que hi havia molt poques butaques amb visibilitat i això comportava fer llarguíssimes cues (jo n’havia fet 20 hores) seguint un complicat ritual. Però la veritat és que era ben divertit: molta convivència, molta discussió operística, molt d’aprenentatge. Vaig començar pel ballet (potser va ser amb Nureyev o Fonteyn!) i després em vaig animar a veure òpera. Recordo haver vist un Josep Carreras joveníssim. Però el que em va seduir absolutament va ser escoltar Plácido Domingo, un dia de Nadal de 1971, amb Manon Lescaut de Puccini. Forofa del Domingo vaig passar uns quants anys gaudint de la seva veu junt amb la Caballé, que aleshores estava en plena forma i era fantàstica en el repertori de Verdi, de Bellini, de Donizetti… Un últim acte d’Aïda em va fer pensar com Simeó: ara ja em puc morir.

L’estructura del Liceu era profundament elitista: el pas entre els dos últims pisos i la platea i els tres primers estaven barrats sistemàticament. A dalt, s’hi podia anar sense fer gaires compliments. A baix era molt més car i la gent hi anava d’etiqueta i amb vestit llarg. Sovint passaven bona part de l’òpera dins de la llotja, amb el llum encès i no s’estaven de fer xivarri ni d’entrar i sortir quan els venia de gust.

En canvi, l’accés als camerinos i a l’escenari era una festa oberta a tothom. S’entrava a l’escenari al final de l’obra per una petita llibreria que donava a la Rambla, aparentment insignificant però que de fet podia obrir-se fins a fer-hi cabre els decorats. Tots els aficionats que anàvem a demanar autògrafs hi podíem entrar sense més. Era encantador, encara que vist amb els ulls d’avui deuria contravenir totes les normes de seguretat. I també podies ficar-te als camerinos, on la major part de cantants ens rebien disposats a xerrar i a repartir fotografies. Això, és clar, amb el temps va anar canviant. També perquè quan va arribar la transició, al carrer es notava un clima molt hostil al Liceu. Hi havia gent que tirava ous i escridassava la gent que entrava per la porta principal.

Mentrestant, els del galliner anàvem fent. El públic era molt popular, molt més, em semblava a mi, que el del Palau, més culte. La gent vivia l’òpera xiulant i aplaudint amb passió i en els entreactes escoltava el futbol. Amb els problemes de visibilitat de la sala, sovint hi havia qui s’estava dret o agenollat tota la representació. I encara vaig enganxar l’època de la claca. L’òpera, però, s’oferia sense subtítols, sovint retallada i traduïda a l’italià. I havíem vist òperes en què cada protagonista cantava en una llengua diferent. L’orquestra i el cor amb prou feines assajava, amb els resultats que es poden esperar. Es primaven absolutament les veus i encara només les dels protagonistes.

Tot un món, que ja ha passat a la història. La Caballé (“la Montse”) va oferir nits fantàstiques, va eixamplar el repertori i va ser objecte d’homenatges diversos (amb coloms i tot, volant dins del Liceu!). Va tenir baralles i tics de diva, però no va deixar mai de venir al Liceu. Li estic molt agraïda.

Mercè Solé

Ser conseqüent

M’agradaria, amic Ramon, dir-te tot el que aquests dies, he anat pensant i que he sentit, després d’haver-te escoltat els motius pels quals ja fa temps, havies decidit jubilar-te en fer 65 anys. SER CONSEQÜENT, és el mot que m’he anat repetint i que he entès.

Em deies que 32 anys com a capellà a la parròquia de Sant Joan Baptista de Poble Nou de Pineda de Mar, t’havia ajudat a conèixer les persones i a fer-te conèixer. Acompanyant-te més d’una vegada pel carrer o bé participant en el Temple a les celebracions, era ben evident que el que em deies, era cert. Fa anys, se’ns deia que com a capellans no podíem passar gaires anys a la mateixa parròquia. Alguns dels motius eren que no et podies enganxar massa amb la gent. Quines coses! És veritat, també, que en aquells moments, hi havia tants capellans que fins i tot, en els llocs més impensables, s’hi feien presents. Hi havia vicaris i d’altres. Més d’una vegada, el nostre bisbe, davant de la insistència d’algunes comunitats ha respost amb una frase ben popular i entenedora: “No tinc més banqueta” i tal i com van les coses, els que podríem anomenar en actiu i els més joves, se’ls carrega amb més feina. Que en fa de temps que es parla d’aquest tema de les vocacions, però cada vegada, la cosa és més greu. El que és curiós és que els que es jubilen o que ens jubilen no “pleguem” i ni de bon tros, amb aquella actitud del ja us ho fareu. Vam ser formats, en el Seminari, per a les verdes i per a les madures.

Ramon, he comprovat que a la parròquia que has treballat, amb unes perspectives ben humanes i evangèliques, hi ha grups de persones que han arrelat, que han col·laborat i que seguiran fent-ho, per camins tan diversos com són: la Celebració de la Fe, fer companyia als avis i a les àvies, als malalts, l’amor a la Natura i oferir un plat a taula als més pobres i als més necessitats. Això, ningú no t’ho podrà negar i sens dubte, que és de les alegries de la teva feina vocacional.

Segons el meu criteri i el d’altres companys, has estat CONSEQÜENT amb tu mateix i amb el que has fet.

Se t’ha reconegut i no és per afalagar-te, però tal i com dius, ara, faré jubilat allò que cregui que he de fer, sense nomenaments i sense imposicions. Ets un bon caminador i un manetes en coses, jo diria fins i tot, artístiques, però sobretot, com diem a casa nostra, en el pot petit hi ha la bona confitura i amb tota sinceritat, Ramon, cal donar-te les gràcies i créixer en l’amistat.

Ignasi Forcano Isern
20 d’agost de 2018

Tornant a la font… de Taizé…

De noche iremos de noche, que para encontrar la fuente, solo la sed nos alumbra.
Molts de nosaltres hem begut de l’espiritualitat de Taizé. Anar a la Comunitat o participar a les trobades europees del cap d’any han estat escoles de pregària, exercicis de convivència, experiència de senzillesa, font d’amistats…
I enguany l’encontre europeu s’acosta a casa nostra: del 28 de desembre a l’1 de gener, Madrid acollirà jovent (entre 17 i 35 anys) procedents de tots els racons del Vell Continent.

Laudate Dominum omnes gentes, alleluia!
Aquest mes d’octubre vaig coincidir a la pregària a la parròquia de Guadalupe de Madrid organitzada pels germans de Taizé per tal d’explicar als feligresos la proposta d’acolliment de joves a les cases del barri. Un viatge en el temps! Recordar (passar pel cor), l’experiència com a noia acollida en una escola romana o en una família senzilla (i ni tan sols creient) de Praga, però sobretot les vivències en els tres encontres que han tingut lloc a Barcelona. Fer remembrança de les crides fetes a les parròquies; la mobilització amb companys i companyes de les comunitats veïnes (quina meravella descobrir-nos i fer xarxa!); la disponibilitat de persones grans, de famílies amb criatures, obrint les portes de casa seva a persones desconegudes i que ni tan sols podrien probablement entendre fora de la meravella del llenguatge universal del somriure i el gest… Inoblidable!!!

La capacitat dinamitzadora i esperonadora de la Comunitat de Taizé quan organitza una trobada europea és remarcable i deixa empremta. Temples de tota la ciutat oberts de bon matí per pregar, escoltar la Paraula, fer silenci, cantar. Grans i joves. Els de casa i els vinguts de ben lluny. Asseguts a terra o en bancs. El miracle de l’acollida sense esperar res a canvi. Assaborir que som membres de la mateixa església universal, persones en recerca, amigues de Jesús. Descobrir llocs d’esperança en les nostres ciutats: entitats i projectes que construeixen solidaritat, justícia, Regne, en els nostres barris. La fira de mostres s’omplia de silenci respectuós i de la música repetitiva que caracteritza les pregàries a l’estil Taizé. Cues per recollir àpats senzills.

Misericordias Domini in aeternum cantabo (Tota la vida cantaré la bondat que em té el Senyor)

Tant de bo Madrid rebi els mateixos fruits de què va gaudir Barcelona en el seu moment. És cert que no seran les 100.000 persones acollides en la darrera trobada a casa nostra. La realitat social i eclesial del nostre continent ha canviat molt. Els germans parlaven a Madrid d’aplegar entre 15.000 i 20.000 joves participants en aquesta nova etapa del Pelegrinatge de Confiança a través de la terra, que ja ha celebrat més de 40 aplecs europeus entre Nadal i Cap d’Any. No són tants, però continuen sent molta gent, una gran mobilització.

I a aquests caldrà que hi afegim totes aquelles persones de tota la península que aprofitarem per compartir aquells dies, ja com a adultes, compartint pregàries en les parròquies i a IFEMA (el recinte firal de Madrid), retrobant vells companys i companyes d’estades a Taizé, recordant experiències viscudes però que encara ens nodreixen…

Sí, ressonarà en els nostres llavis… Magnificat, magnificat anima mea Dominum!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Fugida del paradís

El canvi climàtic és ja el major desafiament. Aquesta generació ha trigat 30 anys a reaccionar a l’evidencia de l’origen antropogènic de la desestabilització del clima. Cada minut que passa s’agreuja l’amenaça per a la humanitat. Les contramesures per fer front a una probable catàstrofe ambiental, econòmica i humanitària centraran els conflictes, les aliances, i les polítiques internacionals d’aquest segle. Les possibilitats que tenim d’aturar el canvi climàtic són escasses o nul·les. I la capacitat de resiliència per sobreviure’l fa temps que la vam perdre com a espècie. Als humans només ens queda la política i la fraternitat.

El llibre del Gènesi diu que Déu va fer la matèria i l’energia que formen l’Univers. Déu va fer els planetes, els rius, els mars i les muntanyes. La matèria s’organitzava creant ordre. Déu va fer la vida, totes les espècies, també l’home i la dona, fruit d’una evolució en la qual els organismes vius han anat adquirint forma i funcions complexes per sobreviure, competir, reproduir-se i colonitzar l’hàbitat. La seva raó de ser no era altra que desenvolupar capacitats adaptatives a un medi que per aquesta raó els seria cada cop menys hostil. Jerarquies tròfiques i de poder definien l’equilibri entre les diferents entitats. I així, l’ecosistema esdevingué el paradís i única casa de les espècies vives.

L’home i la dona –explica el Gènesi– van desobeir el mandat de Déu. Creient-se, ells mateixos, l’obra més acabada i perfecta de la creació, els humans capgiraren l’ordre adaptatiu emmotllant l’ecosistema sencer al seu desig i ambició. En invertir la lògica adaptativa, Adam i Eva, assessorats per la raó intel·ligent, emprenien un procés involutiu lliurats al coneixement de la física de les coses, canviant la capacitat innata (genètica) de submissió a l’ordre natural per la voluntat de subvertir-lo. El camí sense retorn, tal vegada la involució neolítica, la vam desenvolupar els humans fa uns 7.000 anys amb profunds canvis socials com l’aparició de l’excedent de producció, germen del capitalisme actual. Cap al segle XV, amb els descobriments, s’accelerava un procés de globalització amb notables impactes en els ecosistemes. Fins que la revolució industrial, amb la incineració del reservori combustible fòssil, l’energia acumulada en el decurs de 4.500 milions d’anys a les entranyes del planeta, va precipitar un canvi climàtic que ja no s’aturarà, almenys en la petita escala temporal de les generacions actuals.

El nostre paradís terrenal és un sistema energèticament obert que intercanvia amb l’espai exterior. Es comporta com un receptor i acumulador d’energia procedent de l’estrella solar, mare i senyora d’aquesta part de l’Univers, que amb l’alè dels seus raigs va infondre vida al fang inert creant la biosfera o comunitat d’éssers vius. Els metabolismes de la biosfera regulen l’intercanvi d’energia amb l’exterior a través de la persiana de carboni atmosfèric que en filtra el flux. D’aquest singular equilibri, que anomenem clima, en devem la forma i funció de tota espècie viva. La Terra, però, és un sistema tancat pel que fa a la matèria que no intercanvia amb l’espai exterior. Els balanços materials de tota activitat planetària són de suma zero. És un jardí sense portes que la comunitat humana no podrà abandonar mai perquè és la seva única raó de ser. Potser sí els seus gens. No obstant, arribada l’edat del foc, amb l’antropocentrisme arrogant fruit del coneixement i la raó, Adam i Eva van emprendre la fugida del paradís. Amb una increïble capacitat simbòlica havien inventat un metabolisme fictici, que anomenaren economia, a través del qual es creava riquesa miraculosament a partir de res. L’aparent capacitat creadora de l’Homo Sapiens ens havia negat la humilitat necessària per reconèixer, un cop ja exclosos del verger, que al capdavall allò que comptabilitzàvem com a guany era tan sols un préstec d’energia de l’arbre del coneixement del bé i el mal que no podrem retornar mai més per generacions i generacions…

Salvador Clarós

Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Quan l’estupidesa substitueix la intel·ligència

Cinc conceptes defineixen bastant bé l’etapa històrica que estem transitant: complexitat, canvi, velocitat en el canvi, incertesa i crisi. Podríem trobar encara moltes més expressions. Del canvi i de la seva velocitat, se’n derivarien, per exemple, les nocions de risc, caos, atzar…; també d’oportunitat, avenç, innovació, millora… De la incertesa i de la crisi, emanarien la inseguretat, la precarietat, la por, el perill, les amenaces… I així successivament. Però em conformo, per ara, amb les cinc primeres idees, que configuren un dibuix interessant, i alhora preocupant, del present i del futur.

En efecte, el paisatge quotidià s’està transformant de forma permanent. I els ciutadans del món, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la vida quotidiana, contemplen vacil·lants, i sovint inquiets, com la complexitat envaeix la seva efímera existència. Observen com el paisatge s’altera constantment per l’acceleració del coneixement, el progrés de la ciència, l’enorme desenvolupament de la tecnologia, i el procés de globalització. I al mateix temps, veuen com apareixen en l’horitzó grans i greus amenaces que condicionen la supervivència de la humanitat. Els avenços científics i tecnològics podrien superar, segons alguns pensadors, la capacitat d’assimilació dels éssers humans.

Tothom, en un moment o altre, ha sentit el vertigen del temps. Es percep que es produeixen molts canvis, però sovint ningú no endevina exactament en quina direcció. Ni tampoc els experts saben si seran en la bona direcció. Ilya Prigogine, Nobel de Química 1977, va anunciar la fi de les certeses, fent referència al naixement d’una nova ciència de la complexitat. No hi ha veritats absolutes, sinó preguntes. I la complexitat, la incertesa i la sensació de temps accelerat augmenta el risc global, segons la coneguda sentència del sociòleg alemany Ulrich Beck.

Les innovacions científico/tecnològiques no suposen, de forma automàtica, una millora en les condicions de vida dels humans. Ja ho va advertir Manuel Castells. L’era de la informació o del coneixement divideix la societat en dos estats: els interactuants (dins de la xarxa) i els exclosos. Segons alguns analistes, es produirà (de fet, s’està produint) una esquerda creixent entre els nivells més alts i més baixos de l’escala ocupacional, una segregació social en funció de l’educació, una dualització creixent, una pèrdua dels vells drets laborals, una reducció de la societat del benestar. Castells avisa que la societat tecno/informacional és un nou mode de desenvolupament econòmic i social que altera, però no substitueix, el sistema de producció dominant (el capitalisme).

Heus ací la paradoxa que s’està produint: la intel·ligència (col·lectiva) dona pas a l’estupidesa (també col·lectiva). Enfront de la complexitat, niciesa i idees simples. Enfront de la incertesa, dogmatisme (certesa absoluta) i demagògia. Enfront del canvi, immobilisme. Els períodes de turbulències originen respostes antitètiques, perquè la gent se sent insegura i desconcertada. La racionalitat i el diàleg enriquidor es perden de vista. El dubte es concep com a signe de debilitat. En aquest escenari, la radicalitat conservadora ofereix fórmules rudimentàries i contundents, però aparentment efectives: patrioterisme, irredemptisme nacionalista, despotisme, racisme, individualisme, xenofòbia, rebuig de la diferència… Fonamentalisme religiós. L’extrema dreta explota aquests sentiments més primaris i irracionals. I força ciutadans, esporuguits i vacil·lants davant uns canvis que no entenen, s’hi apunten.

Tot això crec que pot explicar, en part, la presidència de Donald Trump als Estats Units o la recent victòria de Jair Bolsonaro al Brasil; l’ascens dels neofeixismes disfressats de liberal-populismes, dels nacionalismes i dels ultraismes a Europa; la deriva d’alguns partits conservadors, com el Partit Popular o Ciudadanos; el reforçament del cesarisme a Rússia i territoris adjacents. Fixin-s’hi bé: es tracta de països avançats, en els quals els canvis s’estan produint de forma més determinant, molts d’ells líders globals, alguns amb democràcies consolidades però ara desgastades, institucions arrelades però ara desprestigiades i partits afermats però ara desacreditats.

Molt pocs preveien que la transformació actual portaria a aquesta inanició. Molt pocs vaticinaven que el procés imparable de globalització alimentaria el tancament de fronteres. És, sens dubte, una molt mala notícia. Però el pitjor de tot és que abans les crisis degudes als canvis de paradigma es produïen de tant en tant: cada mil·lenni, cada segle (en els últims temps) o potser cada cinquanta anys. Hi havia espai per a assumir, pair i administrar les transicions, les transformacions i fins i tot les revolucions. Però ara hom té la sensació que hem entrat en l’era de la innovació i la mutació constants i, en conseqüència, de la crisi persistent, ininterrompuda, crònica i perpètua. Per a moltes persones, el demà arriba massa aviat.

L’escriptor uruguaià Mario Benedetti descrivia perfectament aquest estat d’ansietat que provoca aquesta col·lisió brusca amb el present i amb el futur: quan pensàvem que teníem totes les respostes, ara van i ens canvien les preguntes. I no tenim respostes infal·libles, perquè no existeixen, però també perquè hem intentat córrer abans de saber caminar.

Per a guanyar aquesta batalla contra l’estupidesa caldrà aprendre, entre tots, a construir una intel·ligència col·lectiva.

Santiago Ramentol

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.