La presencia pura. Christian Bobin.

Eds. El Gallo de Oro. 2017

“En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.” (Jn 21,18)

Ens fem grans! Obvi! Cada dia una mica més. Caminem més a poc a poc, anem a una estança i no sabem per què, no ens venen als llavis noms de persones que estimem, referències abans evidents… I al nostre voltant (i en nosaltres mateixos) sovintegen progressivament més malalties, dols… I qui no ha viscut el patiment per l’Alzheimer de prop?

Christian Bobin ens presenta pinzellades del que va sentir, pensar, aprendre tot acompanyant el seu pare que patia d’aquesta malaltia i s’estava en una residència. Fàcil identificar els sentiments quan hem anat a una llar d’avis, quan no sabíem esbrinar què expressaven els ulls d’una persona afectada…
El llibret (90 pàgines) a més d’aquests pensaments breus, es complementa amb una entrevista a l’autor sobre aquesta etapa compartida amb el seu pare i amb unes fotografies en blanc i negre preciosíssimes i delicades.

Una eina per ajudar-nos a assumir que un dia uns altres ens cenyiran i duran… i per saber acollir i fer costat a qui ja hem de cenyir i dur…

Maria Antònia Bogónez Aguado

La ruta del margalló

Així s’anomena una caminada popular que cada any, per l’abril, se celebra a Olivella. Creiem que és una bona proposta per a conèixer els diferents ambients que conformen el Garraf tant des del punt de vista geogràfic com humà.

Són 13 km per camins i senders molt ben senyalitzats, amb desnivells suaus, més de la meitat per zones ombrívoles i fins i tot en alguns trams humides. El punt de partida i d’arribada és el nucli antic d’Olivella, que val la pena visitar.

També podeu consultar el recorregut al mapa de l’Alpina Massís del Garraf.

Olivella

El poble d’Olivella (211 m d’altitud) està situat damunt un turonet, a llevant de la riera de Begues, que passa a uns 500 m del poble. Moltes de les cases del poble han estat adequades com a segona residència.

L’església parroquial és dedicada a sant Pere i sant Feliu. Sobre les restes del Castell Nou, propietat dels descendents dels fundadors d’Olivella, s’edificà l’església actual, es creu que pels volts del 1429, tot i que encara possiblement no era parroquial. Es creu que originàriament era una església més petita i annexa a l›habitatge del Castell Nou. Fins al 1607 no va començar la reestructuració de l’edifici.

Can Pau és una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un conjunt format per diverses dependències organitzades al voltant d’una construcció central d’estil neoclàssic i estructura simètrica. Aquest edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues vessants. La porta principal està formada per un arc de mig punt adovellat. Al primer pis hi ha tres balcons rectangulars. El conjunt està envoltat per un mur d’una alçada aproximada de tres metres. Està situada al costat de la carretera d’Olivella a prop del nucli. Can Pau presenta la tipologia característica de les construccions rurals desenvolupades de manera orgànica al llarg del temps, en funció de les diverses necessitats d’ús.

Encara que no pertany a aquest itinerari, és bo saber que una mica més amunt del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Olivella, damunt el turó anomenat del Castell Vell, de 303 m d’altitud. Dalt al castell hi havia també l’antiga parròquia dedicada a sant Pere. A partir del 1508 fou també dedicada a sant Feliu. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular llis. Vora seu les restes del castell d’Olivella són coronades per una torre de planta circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, època en què el castell ja era abandonat, pel rector del poble, que hi volia bastir un molí de vent.

Itinerari

A Olivella s’hi arriba per carretera asfaltada des de Sant Pere de Ribes, també des d’Avinyonet, i si volem travessar tot el Garraf, des de Castelldefels, per la pista de Ratpenat, passant prop de la Plana Novella.

Situats davant la Casa de la Vila, molt a prop del centre d’Informació del Parc del Garraf “La Sala” (obert els caps de setmana), seguirem un indicador i una fletxa sobre un fons taronja. El camí baixa per una filera d’escales que ens portarà directament a l’aparcament on trobem el cartell que ens indica el Camí antic d’Olivella.

De seguida, el camí s’endinsa en un bosc on la presència del pi blanc es fa més que evident. Esquitxat de roures a les raconades més frescals, també deixa lloc a altres formacions vegetals com les garrigues i les brolles de romaní amb llentiscle i càrritx. De tant en tant, anirem trobant la palmera autòctona del Mediterrani i representativa del Parc del Garraf: el margalló, que a final de setembre llueix els fruits cridaners de color taronja. El paisatge forestal, s’alterna amb camps d’oliveres i vinyes.

El camí creua la carretera i la riera de Begues prop de can Duran. Sempre paral·lels a la riera trobarem uns roures centenaris força alts just abans de can Suriol.

Can Suriol i els seus entorns

Es tracta d’un edifici de grans dimensions, envoltat de diverses construccions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l’extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a un vessant. El camí passa per sota d’aquesta impressionant masia, plena de vitalitat, que, encara avui, juntament amb can Duran, fan possible el manteniment del paisatge agrícola i vitícola del poble.

Traspassem de nou la carretera, ara per sota, i descobrim un pou envoltat d’ullastres i amb unes defenses a prova de rierades que ens fa pensar que potser la riera no és tan seca com sembla.

Els forns de calç

Tot seguit, arribem al primer forn de calç, el de can Suriol. Anirem trobant la resta de forns al costat del camí. Uns plafons ens expliquen la seva arquitectura i funcionament. Si prestem atenció, més endavant veurem l’entrada d’una petita cova o avenc.

Després d’un forn sense nom, seguirem el camí cap al forn del Monàs, l’últim. En aquest darrer tram, la vegetació i la humitat ens permet gaudir de la nombrosa avifauna d’aquest ecosistema: mallerengues, picots, gaigs i esquirols entre altres.

Passat el forn del Monàs continuem el camí que trenca ara a la dreta de la riera gaudint dels cants dels ocells fins a arribar a un extrem de la urbanització de Mas Milà. Rodegem el camp de futbol, la depuradora i una bassa per a helicòpters apagafocs, deixem la riera de Begues i el sender cap a Sant Pere de Ribes, i ens endinsem al Fondo del Querol tal com veiem en els indicadors.

El Fondo del Querol i la roureda

El camí va resseguint les sinuositats de la riera, envoltat de pi blanc especialment. Més enllà ens sorprèn una roureda de fulla petita. Continuem seguint el Fondo fins a una cruïlla important al costat d’un roure impressionant, el roure de la Cotxa. L’indicador d’aquest punt pot crear confusió: cal seguir a l’esquerra fins a unes vinyes. La pista de la dreta ens duria a la urbanització de Can Pere de la Plana. Nosaltres, per tant, cap a l’esquerra, amunt suaument, fins a trobar una important pista.

Les vinyes
Pel camí haurem observat molts marges, restes de conreus abandonats. Ara se’ns faran presents vinyes molt ben cuidades, aprofitant les terres sedimentàries del fons de dues rieres. Nosaltres seguirem amunt per la vinya de la dreta.

Hem deixat el fondo, ens acostem a llocs habitats i comença la part més assolellada d’aquest itinerari. Aviat farem cap a la pista que va de Jafre a Olivella, anomenada PR C-37 i que seguirem amunt, en direcció a Olivella.

Les masies
Mas de Liona i mas Bargalló

Dalt d’un collet es troben aquests dos masos que formen una agrupació de cases a banda i banda de la pista.

El mas de Liona, a la dreta, format per dues vivendes separades, està documentat des de 1538 i al llarg dels segles ha estat propietat de les famílies Batlle i després Raventós. Presenta un estat ruïnós, però actualment nous propietaris l’estan restaurant.

No és aquest el cas del mas Bargalló situat a l’esquerra i molt ben restaurat. Està documentat des de 1334, i ha estat propietat de diverses famílies. Al segle XIX va anar canviant de mans fins que va quedar deshabitada el 1965 i restaurada modernament.

Can Camps
Des dels masos anteriors sembla que sigui a tocar, però la pista fa una gran volta per vorejar el torrent.

Al segle XIII era coneguda com el mas d’en Pere Ferrer. El nom de Can Camps prové de la família de masovers que s’hi va estar des d’abans de 1740 fins a 1911, quan el mas era propietat dels Falç, de Sitges. L’edifici, format per diversos cossos i encertadament restaurat, mostra un antic portal adovellat d’excel·lent factura.

Arribada a Olivella

Continuant per la pista i sense baixar a la carretera, entrarem a Olivella tot passant pel costat del barri residencial amb boniques torres.

Esperem que aquesta ruta ens aporti una visió de la diversitat de paisatges del Garraf i dels canvis que han experimentant per la intervenció humana.

Jaume Roig

Santa Olímpia. Noble cristiana i diaconessa.

Fernando Rivas. CPL 2018

Fernando Rivas, a més a més de ser un col·laborador habitual de l’Agulla, és un apassionat patròleg (l’absoluta passió pels Pares de l’Església acompanya els dos patròlegs que conec!) i un excel·lent coneixedor dels primers segles de l’Església i, també, del paper que hi van jugar les dones. No us perdeu aquest breu llibret amb la breu història d’Olímpia, asceta, diaconessa contracorrent i, sobretot, dona lliure.

Mercè Solé

Escarxofes i la “vuelta al cole”

Ja hem deixat enrere les vacances i per tant alguns excessos inherents a l’època estival. Per ajudar-vos amb els bons propòsits que sempre ens fem al començar un nou curs, us ofereixo una recepta d’escarxofes, aliment diürètic i depuratiu, en aquest cas farcides de verdures.

Sempre insistim en la necessitat de menjar productes de temporada, perquè la natura ens proveeix de tot allò que necessitem en cada estació i perquè quan les verdures es conreen i es recol·lecten seguint el seu cicle vital, les seves propietats saludables es multipliquen. És important doncs fer un canvi de xip i viure en harmonia amb el nostre entorn.

L’escarxofa, producte de tardor, com que conté molt poques calories i té propietats diürètiques es fa servir molt en dietes per aprimar. Segurament recordareu la famosa dieta de l’escarxofa que van posar de moda celebritats espanyoles de portada de revista. No cal dir que no en feu cas, oi?

Això sí, és bona per als problemes digestius i metabòlics, gràcies a la fibra que aporta. El seu efecte depuratiu, regula el trànsit intestinal i enforteix el sistema immunològic. També dona molt bons resultats per combatre els mal de cap (preveiem que no seran pocs aquest curs), problemes de fetge i també estimulen el cor.

Aprofitant la celebració del Dia Mundial del Cor, que és el 29 de setembre, tenim a les nostres mans la possibilitat de tenir cura dels nostres. Tenim la paella pel mànec (almenys en aquest cas) i hem d’acostumar-nos a consumir aliments que ens ajudin a mantenir el nostre cor en forma.

Ingredients:

  • 16 escarxofes (unes 4 per persona)
  • 1 porro
  • 1 pebrot vermell
  • 4 espàrrecs verds
  • 2 ous durs
  • pernil salat tallat petit
  • oli d’oliva
  • llet
  • vi blanc
  • 2 culleres de nous triturades
  • formatge ratllat
  • sal i pebre (al gust)

Preparació:

Netegem les escarxofes (traient les peles externes i tallant una mica els troncs) i les posem a bullir en aigua (a la qual li hem afegit un polsim de sal) durant uns 15 minuts fins que siguin toves.

Un cop les escarxofes són cuites, les deixem sobre paper de cuina per treure’n l’excés d’aigua.

Amb l’ajuda d’una cullera les buidem per dins i en guardem la carn per més endavant. Les col·loquem en una safata de forn i les reservem.

En una paella hi posem una mica d’oli d’oliva i hi sofregim a foc lent el porro, el pebrot i els espàrrecs tallats molt petits. Un cop daurats, hi afegim els cors d’escarxofa, els ous durs i el pernil salat, tot molt picadet. Hi donem un parell de voltes i hi afegim un raig de vi blanc. Ho deixem coure a foc lent fins que hagi reduït tot el vi. Rectifiquem de sal i pebre (al vostre gust) i hi afegim les dues culleres grosses de nous molt triturades, com si fos farina.

Ho remenem fins que tots els ingredients estiguin perfectament integrats i hi anem afegint, a poc a poc, la llet fins que la mescla agafi consistència de beixamel.

Farcim les escarxofes amb el farcit que acabem de preparar, afegim una mica de formatge ratllat per sobre i gratinem les escarxofes abans de servir-les.

Tere Jorge

Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

Maig del 68, quan jo tenia 17anys

Em permetreu començar amb una boutade per épater una mica. Jo crec que el maig del 68 a París, del qual ara hem celebrat el cinquantè aniversari, se’l van inventar sis anys abans, a Roma, els cardenals Frings i Liénart quan, a la primera sessió del Concili Vaticà II, es van aixecar a l’aula conciliar i van dir que no estaven disposats a votar les comissions de treball que havia preparat la Cúria Romana, sinó que demanaven uns dies d’aturada perquè tots es poguessin conèixer una mica i votar amb coneixement de causa. Aquella intervenció valenta va salvar el Concili i el va convertir en el que va ser: un lloc de debat lliure.

Em permetreu ara continuar amb una història recent. Un capellà amic va ser recriminat per una jerarquia eclesiàstica dient-li que “el problema dels del maig del 68 és que ho relativitzeu tot!”. El meu amic, de fet, durant el maig del 68 era bastant criatura, però potser sí que té raó la tal jerarquia: el maig del 68 ens va ensenyar a relativitzar les coses, a preguntar-nos els perquès, a fer servir el cervell per decidir si una cosa val la pena o no. Com també ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II. I això un servidor gosaria dir que és una virtut.

Caputxinada, 1966

I una tercera, si voleu, boutade. Si us mireu les fotos de la Caputxinada de 1966 veureu que tots, estudiants, professors i intel·lectuals presents, van amb corbata. En una tancada incòmoda, van amb corbata! Des del 1968, van deixar d’anar-hi: els estudiants, tots; la resta, bastants.

En fi. Jo, com dic en el títol, tenia llavors 17 anys i era el meu primer any d’estada al Seminari Major de Barcelona. Recordo que molts de nosaltres seguíem els fets de París amb passió. Jo, com a mínim, amb molta passió. L’ocupació de universitat de Nanterre, després l’ocupació de la Sorbona, després la presa de l’Odéon… La tarda de la presa de l’Odéon, el professor de francès que teníem, monsieur Mazélon, ens va venir a classe amb el diari Tele-exprés, que sortia a la tarda i que havia dedicat tota la portada a una gran foto de l’esdeveniment, i ens va dir, només faltaria, que França era més o menys la capdavantera de la història de la humanitat.

Ho vivíem amb passió, i ho vivíem des d’una situació de dictadura, que és el que llavors teníem aquí.

A França, que era un país democràtic, el que els estudiants demanaven era un canvi de sistema, segurament sense saber gaire en què havia de consistir. Però en tot cas, tenint clar que tant els dogmes com les cotilles culturals de les democràcies occidentals no tenien per què ser tals dogmes ni tals cotilles i havien de ser canviats. Era, diria jo, un qüestionament de les bases del capitalisme democràtic, que malgrat ser democràtic continua sent capitalisme, i que com a tal té coses, o sigui privilegis, intocables. Potser ara encara ho veiem més, quan arran de la crisi del 2008 ens adonem de l’existència d’aquesta cosa que anomenem la dictadura dels mercats.

Aquí, en canvi, ho vivíem des d’una situació de dictadura, i de fet el maig francès ens convidava a anar més enllà del simple anhel d’una democràcia convencional. Per això, diria també, quan miràvem a París miràvem també alhora a l’experiment que en aquell mateix temps s’estava duent a terme a Txecoslovàquia de la mà d’Alexander Dubcek: la “Primavera de Praga”, el “socialisme de rostre humà” que volia mantenir un sistema sense les injustícies del capitalisme però també sense l’estil dictatorial soviètic. I diria, encara, que aquest sentiment i aquests desigs van quedar magníficament plasmats en l’obra teatral de Jordi Teixidor, publicada aquell mateix any 1968 i que quan es va estrenar, el 1970, va tenir un notabilíssim èxit: El retaule del flautista. L’obra presenta un règim municipal democràticament elegit, però que pel que serveix és perquè els elegits s’aprofitin dels seus càrrecs per tenir tota mena d’avantatges… En època de dictadura, el que l’autor ens deia era: Amb la democràcia no n’hi ha prou.

El maig del 68, de fet, no va tenir conseqüències polítiques directes i, a les següents eleccions, a França va tornar a guanyar la dreta. Però va ser un fort impuls per a un canvi de cultura que va venir, com diuen, per quedar-se.

Josep Lligadas

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Una actitud imprescindible

Enmig de l’embolic polític i social que estem vivint tant a nivell nacional com a nivell internacional, bo és de tant en tant aturar-se en realitats més abastables i menys embolicades. A la redacció parlàvem d’alguns casos que coneixem i que es repeteixen: el de persones grans que viuen soles i que no tenen família o que tenen una família que es desentén d’elles. Aquestes persones arriba un moment que ja no poden valdre’s per elles mateixes i que queden desemparades. Per sort, els serveis socials públics i les diverses entitats dedicades a aquestes tasques tenen sistemes de detectar i cobrir en part aquestes situacions. Però hi ha també un altre sistema menys organitzat que és el que aquí voldríem posar en valor. I és el del servei espontani que, sense cap organització al darrere, ciutadans i ciutadanes de bona voluntat duen a terme envers aquestes persones.

El veí o veïna del mateix replà on viu la persona gran, que està al cas del que passa i, en un cert moment, n’assumeix oficialment la tutela i gestiona el que calgui fer per assegurar-li l’atenció futura. O aquella dona que ha conegut durant anys la persona gran comprant a la mateixa parada del mercat i que quan veu que cal intervenir, ho fa. O, posem per cas, el rector de la parròquia on la persona gran acostuma, o acostumava, a anar a missa.

Aquesta situació concreta, i aquesta manera espontània de resoldre-la és un magnífic exemple de moltes altres situacions de precarietat i de les respostes espontànies que gent determinada és capaç de donar-hi. No en farem aquí la llista. El que voldríem fer és, simplement, assenyalar la importància que té que, en la nostra societat, es mantingui viva aquesta capacitat de tenir les antenes posades en les necessitats dels altres i les ganes també posades a intentar respondre-hi. Perquè aquesta és una actitud imprescindible per construir una societat digna.