Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Crisi política

Quan estudiava batxillerat va irrompre en el mercat una gran innovació, les primeres calculadores i rellotges digitals de la marca Casio, el fundador de la qual Kazuo Kashio va morir fa algunes setmanes. Era l’inici de l’era digital. Uns anys després, el Compact Disc arraconava els memorables LP amb els quals havia escoltat les cançons de Lluís Llach, Víctor Jara, John Lennon, que parlaven d’amor i d’utopia. Ara ja quasi tot és digital. Els més joves no conceben el món sense Internet. El canvi tecnològic no és anecdòtic ni un fet sobrevingut. Les innovacions són el catalitzador de canvis socials profunds. A mitjans dels anys 90, una empresa catalana instal·lava el primer aerogenerador a l’Empordà, i llavors pocs pensaven que l’energia eòlica substituiria les tèrmiques de carbó i les centrals nuclears, i encara menys que aquesta energia renovable posaria en peu de guerra el totpoderós lobby de les Elèctriques. Kodak, Casio, IBM, Ford i altres empreses llavors líders industrials ja no figuren avui entre les primeres sinó que o s’estan reconvertint o han desaparegut, perquè qui lidera ara, almenys en aparença, és Amazon, Google, Facebook, Inditex… L’era digital ha transformat la indústria, ha canviat l’estil de vida de la gent, els negocis i les ciutats. I ho fa a través de decisions polítiques.

Invito el lector a interpretar l’actual canvi d’escenari polític, el darrer més significatiu és el relleu del Partit Popular en el govern d’Espanya pel PSOE de Pedro Sánchez, no com un fet conjuntural sinó dins d’una lògica estructural de dinàmica pendular del capitalisme industrial. Per bé que els accidents històrics, les conjuntures locals i altres fets atzarosos sobremodulin la història, aquesta respon a cicles amb comportaments recurrents. M’explico: la història ensenya que després d’una crisi econòmica succeeix una crisi política. La crisi econòmica va ser el colofó i també conseqüència d’unes decisions polítiques gregàries dels poders financers que, davant l’efervescència d’unes innovacions encara immadures, guiaren cap a un procés de globalització de l’economia trepitjant les velles estructures industrials i els poders estatals del segle XX. Aquest període, anomenat neoliberal, que des de meitat dels anys 70 va transitar de l’economia industrial cap a l’economia borsària o de “paper” atacant les polítiques de benestar social, ha fet el món més desigual i més inestable. I en darrer terme ha provocat, amb l’esclat de les bombolles especulatives, la gran crisi econòmica. La crisi política és la inevitable conseqüència del trasllat del malestar i la indignació dels ciutadans, des dels seus primerencs esclats a les places, a la organització i a l’acció parlamentària.

La globalització és vista com enemiga impersonal que fa renéixer populismes de tot ordre i color polític: respostes simples i unívoques a realitats complexes i diverses, acompanyades amb trompeteria messiànica, i és que bona part de la humanitat demana avui salvació, i en la majoria de casos es conforma amb no anar a pitjor. Això explica les crides des de la dreta al replegament, tancament de fronteres i reafirmació nacionalista. És el populisme de Trump, però també l’antieuropeisme del Brexit i dels nacionalismes racistes europeus. L’esquerra pugna per una utopia disponible. També hi ha antieuropeisme i crides a la desobediència com l’impagament del deute. La confrontació pot ser convulsa amb anades i vingudes, però la lògica sistèmica porta a fer que les classes no rendistes (abans se’n deia classes treballadores o directament la classe obrera) recuperin el poder democràtic per fundar un “nou pacte social” a través del qual es torni a la regulació dels mercats, especialment el laboral, es posi fi a la corrupció, s’articulin nous mecanismes distributius de la riquesa i es generi prou confiança perquè el capital financer torni a crear ocupació. No cal dir que el grau d’incertesa sobre tot això és ara immens a tenor de la gravetat del repte energètic, climàtic, del treball… i a una altre repte no menor que és l’articulació supraestatal de les interdependències mútues que imposa la globalització. Vet aquí la nova utopia del segle XXI.

Salva Clarós

¿Qué hacer cuando la dispersión nos domina?

Uno de los problemas que más inquietaron a los Padres y Madres de la Iglesia (PMI) y que sin duda más nos preocupan hoy es el tema de la dispersión: estar en múltiples frentes sin abarcar ninguno de ellos en condiciones, saturados, fragmentadas y descangallados.

Así los PMI encontraron en la Escritura dos referencias para expresar este exceso de actividades y palabras que no conducían sino a la disgregación y la disolución del propio ser humano.

Por un lado, en la parábola del sembrador, la parte de semilla que cae entre espinos es interpretada desde el inicio como “el afán de este siglo y el engaño de las riquezas, que ahogan la palabra y la convierten en infructuosa”, Mt 13,22. Y alguno de los comentaristas posteriores hablan de las “múltiples actividades” (polypragmosyne), que impiden al ser humano crecer y alcanzar su madurez por estar inmerso en tal cantidad de acciones que le impiden centrarse en lo único necesario (cf Lc 10,42).

Por otro lado en el mismo evangelio se dice que “cuando vayáis a orar, no uséis vanas repeticiones, como los gentiles, que piensan que por su palabrería (multiloquitur), serán oídos”, Mt 6,7. Es decir, la obsesión por volcarse en las formas, el exceso de palabras, olvidando el contenido y el silencio que da sentido a esas mismas palabras.

De hecho, una de las sentencias (apotegmas) más conocidas de los padres del desierto está relacionada con las actividades que, a pesar de ser consideradas como beneficiosas, no solo no nos ayuda a crecer, sino que nos impide ser felices. Dice así:

Uno contó: ‘Tres amigos, llenos de celo, se hicieron monjes. Uno de ellos eligió reconciliar a los tenían pleitos, según lo que está escrito: ‘Bienaventurados los que buscan la paz’ (Mt 5,9). El segundo se propuso visitar a los enfermos. El tercero fue a poner en práctica la hesiquía en la soledad.

El primero, agotándose en los pleitos de los hombres, no podía pacificar a todos. Desalentado se fue donde estaba el que ayudaba a los enfermos y lo encontró también desanimado, incapaz de cumplir el mandamiento divino. De común acuerdo fueron al encuentro del que se había retirado al desierto, y le contaron sus tribulaciones y le rogaron que les dijera a qué situación había llegado.

Este quedó un momento en silencio, y llenando una copa de agua les dijo: ‘Mirad este agua’. Estaba turbia. Y poco después añadió: ‘Mirad ahora cómo se ha vuelto trasparente’. Se inclinaron sobre el agua y vieron en ella su rostro como un espejo. Y les dijo: ‘Esto sucede al que mora en medio de los hombres: el desorden no le permite ver sus pecados, pero si recurre a la hesiquía, sobre todo en el desierto, descubrirá sus pecados”, Las sentencias de los Padres del desierto, DDB, Bilbao 1981, p. 51.

Y es que para los PMI la hesiquía, palabra que significa al mismo tiempo “reposo, tranquilidad, recogimiento, silencio y encuentro con Dios”, es la actitud que nos permite alcanzar la unidad interior sin fracturarnos, vivir en paz con los que nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia de Dios, porque supone una concentración de nuestros deseos, facultades y energías, va en contra de cualquier dispersión y nos ayuda a experimentar la auténtica felicidad interior y exterior.

Por ello se hace necesario hablar de la hesiquía, pero esa es otra historia, que veremos en el siguiente artículo. Ahora solo nos queda, como decía el Quijote: “Paciencia y barajar, amigo Sancho”, sobre todo si es en tiempo de verano, esa maravillosa escuela de calor (Radio Futura dixit).

Fernando Rivas Rebaque

¡Ay, Nicaragua Nicaragüita! ¿Por qué nos dueles tanto?

Fa dies que vull escriure aquesta nota i em costa, no és fàcil tenir la serenor per escriure enmig dels centenars d’assassinats ; i dels segrestos de joves que acaben en detencions sense el degut procés; i les amenaces a defensores i defensors que inclouen marques a les cases, perquè els segrestin posteriorment –com feien els nazis amb els jueus, els homosexuals–… i les violacions sexuals, i els ferits i desapareguts…

Què ha passat a Nicaragua?

L’espurna va ser l’intent de reforma de la seguretat social que implicava un augment en les cotitzacions: la gent surt al carrer el 18 d’abril, es produeixen els primers ferits en els enfrontaments amb la policia i forces paral·leles –entre elles, la Joventut Sandinista– i comencen els assassinats; aquell cap de setmana prop de 40 persones –joves en la seva majoria–. S’originen protestes massives a diferents ciutats del país, i continua la repressió del Govern, multiplicant-se els assassinats…

Actors de la lluita: els pensionistes, els estudiants que es solidaritzen, el moviment de drets humans i feminista, els empresaris, els pobladors, els camperols, les mares dels joves assassinats, l’Església catòlica encapçalada per les seves autoritats, els capellans i les monges, que son claus salvant vides davant tanta barbàrie.

Però, si és un Govern d’esquerres? El FSLN d’Ortega-Murillo ha deixat de ser d´esquerres des de fa temps. A finals dels 90 es fa el pacte Ortega-Alemán, on tots dos “caudillos” es protegeixen davant demandes judicials i es reparteixen Nicaragua i a la vegada, reformen la llei electoral. En aquests 11 anys al poder, els seus aliats claus són d’una banda, la cúpula empresarial, i de l’altra, els fets: frau electoral, tancament total d’espais a l’opinió diferent i control social, impunitat, la no independència de poders, la prohibició total de l’avortament, les reformes a la constitució, la llei del Canal… denunciats des de l’inici pel moviment feminista, de drets humans i recentment pel moviment en contra del Canal.

Què volem? Que pari la repressió, que es dissolguin les forces paramilitars, que renunciï el Govern Ortega-Murillo perquè no són dignes, ni tenen la capacitat de seguir governant quan estan matant el poble que protesta i defensa els seus drets, que s´avancin les eleccions –com suggereix la OEA–, això sí amb reformes i un nou consell electoral… i sobretot que hi hagi Justícia i Democratització. I perquè hem perdut la por. ¡Que se van, se van!

Carme Clavel Arcas
Catalana nicaragüenca.
Activista i defensora de drets humans, va anar a Nicaragua durant la revolució dels 80 –per un any– i el 2019 farà 30 anys que s’hi va quedar.
Co-directora regional de JASS Mesomèrica.

  1. El 14 de juliol es parla de més de 350 milers de ferits, centenars de persones detingudes i desaparegudes.
  2. Aquestes demandes son part de les recomanacions que ha fet la CIDH (Comissió Interamericana de Drets Humans) i l’Alt Comissionat de Drets Humans de Nacions Unides.

 

Trobar una Eucaristia…

L’altre dia, una persona que acompanyo en Exercicis de Madrid, em deia que li havia ressonat tornar a missa, anar a l’Eucaristia setmanal. Havia tingut experiències negatives i a poc a poc va deixar de sovintejar-les. Em va despertar una alarma: “Vigila quina tries!”, temorosa que la primera a la qual anés creés efecte vacuna… i se li fes costa amunt insistir en el seu propòsit.

I efectivament, va anar a la parròquia prop de casa… i va sortir horroritzada. Una homilia del pecat contra l’Esperit Sant i un to castigador…

Què hi farem! Segur que a Madrid n’hi ha d’altres… Vaig preguntar a altres amigues creients, practicants i algunes d’elles religioses, convençuda que em donarien un munt de pistes. Res d’això! Paraules decebedores, dient que el panorama no era molt engrescador… Una parròquia, la de Guadalupe, portada per missioners mexicans, era la més recomanada…

Sí, això és a Madrid. Però quines Eucaristies podem recomanar a les nostres diòcesis catalanes? A Barcelona? Quantes vegades fem desplaçaments llargs per anar a celebracions “que no ens facin mal”? Costa anar a misses on no s’acull a qui entra per la porta, on no intueixes lligams comunitaris (ni en el propi barri). On algunes homilies són en to de censura, de judici… On les pregàries que es llegeixen estan descontextualitzades del món que vivim, sense fer cap al·lusió a aquelles notícies que omplen els diaris i haurien d’omplir els nostres cors de creients (el Mediterrani i els refugiats, la situació de Nicaragua, el problema de l’habitatge a la nostra ciutat, la pobresa… o tants d’altres). On la presència de dones és escassíssima, si és que n’hi ha. On el capellà substitut per vacances decideix que ja no es combrega amb pa i vi, tot i que la comunitat cada diumenge ho fa amb les dues espècies… però és clar, ell està en situació de poder i com s’hauria d’adaptar fent el servei a aquells que formen l’ekklesia! On s’assenyala que no s’acosti a combregar qui tingui una situació personal que no els ho permet, excloent qui potser més necessita prendre el Cos i la Sang i sentir-se estimada, alimentada, acollida… On de vegades només pots fer silenci i deixar d’escoltar el sermó del mossèn (que resulta feridor, contraproduent…).

I això fa difícil que la missa del diumenge sigui festa, celebració, lloc de trobada comunitària, empenta per anar més a fons, per vincular-te més a l’Església diocesana… I ens perdem el nodriment que suposa l’Eucaristia, capaç de sostenir-nos fins i tot en moments de desolació, mantenint l’alè de l’Esperit i la fe…

El cas de Madrid que us explicava em va omplir de tristor… però coincideix amb comentaris compartits en el meu entorn, de persones que cada diumenge hem de pensar on anar a una missa que ens resulti interpel·ladora, joiosa, comunitària… I si no es pot, si hem d’anar-hi per sentir-nos fora de lloc, potser millor quedar-se a casa i fer una pregària tranquil·la, llegint la Paraula en comunió amb tota l’Església, fent silenci, agraint, encabint tantes realitats properes i llunyanes, celebrant la Vida i demanant llum per descobrir com col·laborar per crear espais alegres, igualitaris, on puguem dir com Jesús, “vine i veuràs”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Recuperem els valors de la infantesa

Què seria una fe adulta que no deixés lloc als valors de la infantesa? Què seria un cristià que no fos fidel a la intuïció religiosa primera de la seva infantesa? La fe serà, a totes les edats, un lliurament confiat d’un mateix a la Providència paternal de Déu. Davant dels homes i davant de Déu, cal acceptar fer-se com un nen petit… Un infant ignora les seguretats calculades, les previsions laborioses; un fidel no ha de témer el demà… Un infant viu en l’avui, es desperta i s’adorm, protegit pel somriure del seu pare, de la seva mare; un fidel gaudeix de l’avui de Déu. Sap que, demà com ahir, el Pare/Mare és amb ell. Un infant està ell mateix, sense màscara i sense disfressa, sota la mirada dels qui l’estimen; un fidel està davant de Déu, en la veritat de la seva misèria, sense amagar-se darrera la màscara que el protegeix i deforma la seva veritable cara. Un infant s’adorm als braços de la mare; la fe també és el repòs: “El Déu dels temps antics és un refugi, ell et sosté amb els seus braços eterns” (Deuteronomi).(1)

Igual que els infants són receptors de vida, els adults també, des de la fe, sabem que el que aconseguim amb els nostres esforços és do de Déu, és quelcom rebut. En això som “com infants”. Per això repetim una i altra vegada la paraula “gràcies”, signe que res no és només nostre. Aquest és el rerefons de tota la nostra vida activa i compromesa.

Però podem entrar ara a concrecions més específiques sobre les “virtuts” de la infantesa que ens cal no perdre: per exemple la curiositat i les ganes d’aprendre. És veritat que anem acumulant coneixement i experiència. Però també és veritat que ens queda molt per aprendre i que la curiositat sempre és viva. L’exemple potser més viu és el de les noves tecnologies, en les quals potser ens costa entrar (no a tots…) però no només això. Però també el joc. No sempre és una simple evasió o una obsessió. És una activitat higiènica per a l’esperit, per a les relacions socials satisfactòries. I la il·lusió. Som capaços d’il·lusionar-nos amb el lleure, amb allò que potser durant la vida laboral no podem fer però és un dels somnis de la nostra vida: pintar, llegir, caminar… I la confiança, això sí, més madura, més lúcida, assumint les incerteses i els interrogants que sabem llegir. La confiança en Déu, en darrer terme, que ens fa viure en pau. I l’agraïment als germans, a Déu, a la vida. I l’acceptació de la riquesa de la diversitat, l’espontaneïtat en l’acollida dels altres, també dels desconeguts, dels quals potser instintivament desconfiem. I la lluita per la justícia, el sentit de la qual els nens i nenes s’encarreguen de recordar-nos amb les seves reivindicacions.

La invitació del Senyor a fer-nos com nens petits és simplement una invitació a pregar. L’home i la dona que preguen es tornen a fer petits sota la mirada de Déu Pare i Mare. (2)

Jesús també va donar exemple d’emancipació, de distanciament amb el pares quan es queda en el Temple i Josep i Maria el busquen desesperadament:

En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué:

–Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.

Ell els respongué:

–Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. (Lluc 2,48-51)

El seguiment de Jesús ens convida a la nostra autonomia i a ser obedients al Pare… i a donar-li gràcies per la vida rebuda i per la missió de viure-la i fer-la viure d’una manera compromesa i joiosa.

Ramon Pujades

(1) Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. Pàg. 35-40.(2) Ibídem.

Veure article anterior aquí.

Cuarenta años de MOCEOP

MOCEOP (Movimiento pro Celibato Opcional) surgió hacia 1977 en torno al fenómeno de los curas casados y a las esperanzas de renovación originadas por el Concilio Vaticano II. Eran años de gracia, tiempos encuadrados en una etapa dinámica tanto sociopolítica (final de la dictadura) como de construcción eclesial desde las bases.

Desde su inicio Moceop se presentó como un grupo de creyentes en Jesús de Nazaret, afectados, más o menos directamente, por la ley del celibato impuesto a los sacerdotes y otros cristianos que sintonizaban con nuestras apuestas en la lucha por los derechos humanos dentro y fuera de la Iglesia. Nunca quisimos ni creímos ser algo paralelo o subterráneo. Pero había que dar voz y visibilidad a muchas personas (sacerdotes, mujeres, familias, hijos), que por decidir incumplir la ley canónica del celibato y desde su situación de ilegalidad conscientemente asumida, estaban decepcionadas, criticadas, marginadas y hasta excomulgadas. Traíamos heridas y necesidades, pero también esperanzas de encontrar otras coordenadas de vida. Empezamos a encontrarnos y de ahí surgió Moceop, que abrió sus puertas y también sus casas y sus corazones.

Intuiciones-apuestas

En esta nueva situación humana sacerdotes y sus parejas tuvimos que resituarnos a través de una transformación personal fundamental y progresiva. Nos situamos en la vida, nos abrimos al amor y a nuevos retos por descubrir dentro de una nueva concepción del ser humano, una nueva antropología integradora.

Esta tarea de transformación personal la ofrecimos a otras muchas parejas de andadura similar, siempre difícil en los primeros tiempos. Por eso, el acoger, cuidar y compartir fueron urgencias decisivas que aparecen cargadas de utopía y esperanzas activas. Nos consta que sirvieron de terapias para encarar vidas con un futuro más luminoso.

Empezamos a vislumbrar también la conveniencia de no contraponer ministerio presbiteral a una vida en pareja y a la formación de una familia. De ahí que una reivindicación inicial era la opcionalidad del celibato para los sacerdotes. Era apostar por la dignidad de todos los creyentes en la Iglesia, respetando la libertad para elegir estado y hogar, como dones de Dios. Estos derechos los defendimos, y seguimos defendiendo, como derechos no sometidos a ninguna imposición ni ley.

Nos seguimos sintiendo una Iglesia en marcha, elementos activos, seguidores de la convocatoria de Jesús, pero desclericalizándonos y rompiendo con rancios dualismos y divisiones maniqueas: clérigos-laicos, cristiandad-ritualismo…

Nos hemos integrado en pequeñas comunidades en donde vivimos nuestra fe común desde la corresponsabilidad, la fraternidad y la igualdad. Insistimos en que los ministerios eclesiales, no solo el presbiteral, deben ser servicios a las personas y a las comunidades, nunca un poder al margen ni por encima de ellas. La comunidad está por delante, e incluso en lugar, del clérigo. La comunidad es la que decide, elige, designa, convoca, celebra.

La transformación de nuestra tierra en un mundo más humano y solidario (Reino de Dios) nos importa más que los entornos eclesiásticos. Por eso, las causas justas: ecología, solidaridad, pacifismo, feminismo… están entre nuestras coordenadas. Y, por supuesto, el Evangelio, como Buena Nueva, nos da ilusión, esperanza, sentido de la vida.

Hemos compartido con personas y grupos que se sienten en la frontera de la marginalidad eclesial, el ser iglesia y vivir la fe de otra forma más comunitaria. Hemos ofrecido un espacio verde, un ambiente cálido en el que haya otra sensibilidad y otra tonalidad de fe y de Iglesia.

Cuarenta años

Estamos de aniversario. Llevamos cuarenta años. Y el balance es de recuerdo y memoria agradecida. Si recordar es “volver a pasar por el corazón”, tengo que decir que la historia de Moceop tiene mucho corazón. Y aquí tengo que hacer un recuerdo gratificante de las mujeres del movimiento. Moceop es de hombres y mujeres, pero la presencia, la mirada y compromiso de las mujeres ha supuesto un aporte en el proceso de desaprender teologías y mundos androcéntricos. Los hombres hemos salido beneficiados y la visión y consideración de la igualdad de la mujer fortalecida. Como Coordinadora General de Moceop siento agradecimiento, porque entre todos y todas hemos conseguido hacer un movimiento igualitario, inclusivo y fiel al Evangelio.

Sigo viendo en Moceop cariño, cuidados, alegría. Invitamos a todas las personas, creyentes o no, incluidas aquellas que no entendéis nuestra forma de vivir, que os paséis por nuestras casas y familias de curas casados y veréis que no hay remordimientos de traiciones o deserciones sino paz, amor, fe, puertas abiertas y la mesa puesta. Podéis también navegar por nuestra página web (moceop.net) en donde se divisa con más detalle nuestro camino.

Tere Cortés

Un català al cor d’Atenes

Hi vaig aterrar el 31 de gener. Als meus 38 anys era la segona vegada que visitava la capital de Grècia. Volia ensenyar teatre i cinema.

Atenes és una ciutat gegantina situada al cor de l’Àtica. Hi respiren 5 milions de persones. El trànsit és caòtic i letal i les façanes estan plenes de grafitis i gargots. Les cases brutes i derruïdes son a tocar de l’Acròpolis o de les columnes de marbre del Temple de Zeus. Als carrers hi veus gossos dormint, gent apressada amb gots de plàstic plens de cafè, artistes i venedors ambulants, turistes, pobres, folls i milers de desplaçats de guerra que malviuen mentre esperen el passaport que els permeti tornar a veure la família.

Durant el mes de febrer vaig estar de vacances: editava els meus curts, anava a festes, estudiava teatre i escrivia poesia dins el metro quan anava a córrer a Filopapos: el Turó de les Nimfes on va morir Sòcrates.

Vivia molt bé però sabia que havia anat a Atenes a ensenyar teatre i cinema. Vaig oferir els meus serveis a Jafra Foundation, una organització cultural gestionada per palestins i sirians i dedicada a oferir educació i serveis bàsics als refugiats. Està a Exarkia: el barri anarquista ple de llibreries. Vaig parlar amb l’Amani, una siriana menuda molt intel·ligent, vam fixar els horaris i una setmana després vaig començar.

Les classes de teatre anaven de mal borràs. Hi havia dies que només venia en Mohamed Sultan, un sirià de 14 anys espigat, callat i amable, i durant dues hores era la dinàmica del foc o caminava per la lluna amb una caixa invisible. Les vam posposar.

El cinema, en canvi, anava de primera! La Marina, una jove valenciana, gravava i editava i jo feia la resta. El primer dia vam improvisar Awda, Retorn. En aquesta pel·li muda un estranger entra al café del poble amb la cara tapada; els clients s’espanten fins que el reconeixen; llavors, s’hi abracen i ballen.

Uns dies després, l’Eva, una noia del Kurdistan sirià, va proposar que féssim un curt basat en el genocidi de la ciutat kurda d’Afrín. Faríem cinema metafòric i ella seria Afrín. El primer dia de rodatge l’Eva no va venir i la Raghad Sultan, germana gran del Mohamed, la va substituir i va actuar de meravella. La segona part es diria Azadi (llibertat en kurmanji). L’Eva seria Azadi: el dia a dia d’una refugiada kurda a la bella ciutat d’Atenes.

Un dia, mentre editàvem, em van demanar si podíem fer una obra de teatre en quatre dies i estrenar-la durant el Festival del Dia de la Terra que faríem a la plaça Sintagma. Cada any els palestins reclamen a Israel que torni la terra robada i que els refugiats tornin a casa. Molts voluntaris palestins són els nets dels expulsats i mai han trepitjat Palestina, van arribar a Atenes fugint de Yarmuck Camp, a Síria, escapant del foc creuat entre el Daesh i l’exèrcit sirià que ha devastat la ciutat.

Vam fer una peça de 15 minuts. Jo era Salomon Sharon, un ultraortodox que assassinava una família palestina i els robava la casa. L’èxit va fer que muntéssim una companyia de teatre.

A Catalunya la lluita i la repressió continuaven. A casa no estava bé, vaig comprar el bitllet de tornada pel dia 10 d’abril i vaig mudar-me a un altre pis.

El 31 de març vaig anar a la meva primera manifestació pro-Palestina al davant de l’ambaixada d’Israel, la policia va carregar, i amb un escut, em van obrir el cap. Un noi alt i prim i amb ulleres se’m va acostar i em va dir:

−Em dic Ahmed, sóc de l’Autoritat Nacional Palestina i cuidaré de tu.

Va pagar el taxi fins a l’hospital i es va esperar una hora mentre un metge i les seves ajudants em cosien la testa sense que els pogués entendre. Una onada de solidaritat em va amarar de cap a peus: començava la era de les bones notícies! En Moutaz, el coordinador de Jafra, em va dir que després de donar el meu art i la meva sang podia viure gratis al seu pis tot el temps que volgués, vaig trobar feina d’actor en una sèrie per la BBC i en una obra de teatre pel festival d’Epidaure i, a més, vaig trobar un teatre per estrenar Palestina: la versió llarga de l’obra que havíem fet.

Catalunya: m’hauràs d’esperar…

Assajava i dirigia sense parar, mostrava símptomes d’esgotament físic i mental. Anglès, àrab i grec: aprenia tres llengües a la vegada.

A Grècia es treballa tots els dies de la setmana i es cobra molt poc, sovint t’enganyen i et paguen menys, les famílies estan molt endeutades, l’administració maltracta la ciutadania i la ciutadania maltracta la ciutat. 4.000 euros: aquest era el preu que havia de pagar si volia cotitzar: la BBC va passar de llarg. A la ciutat hi ha nuclis de consum i tràfic de drogues dures, circulen milers de bitllets falsos i els tripijocs i l’alegalitat són habituals en els tractes: a Grècia la regulació se la passen per l’Arc de la Victòria.

La Maite, una voluntària basca, em va posar en contacte amb la cineasta Helena Taberna. Estava rodant un documental i volia gravar el procés d’elaboració del nostre cine. El 8 de maig va plantar-se amb el seu equip al nostre cafè àrab amb les parets de fusta i un pati ple de gessamí i vam començar el rodatge de Nakba 1948-2018.

«La notícia del reconeixement de l’Estat Palestí posa el punt i final a la nakba, la catàstrofe, i és l’excusa per fer una festa i ballar dubka, recitar poemes de Ghassan Kanafani, cantar Fairuz i fer càntics corals a la llibertat. El resultat? «Inside the Cinema with Helena Taberna».

L’Atenes catalana del segle XIV es deia Cetines. A Fedó és un noi grec que empapera Atenes amb cartells reivindicatius autoproclamant-se l’ambaixador de Cetines. Ens vam conèixer el dia del Treball a la plaça Sintagma. Mentre agitàvem les nostres estelades van venir 10 armaris vestits de negre i ens van dir que o plegàvem les banderes i marxàvem o ens linxaven. Els anarquistes ens van acollir i amb un mallorquí i un grecobasc vam fundar el CDR d’Atenes. La presentació pública la vam fer a la Ràdio dels Pirates.

Veient que l’obra grega era un desastre la vaig deixar. Per fi tornava a tenir temps! Amb les activitats aturades pel Ramadà la feina a Jafra era diferent: netejàvem, repintàvem places i repartíem bosses de menjar a centenars de famílies.

Però jo… enyorava la pàtria i el català. Caminava sense esma pels carrers caòtics amb les butxaques buides. Un vespre li vaig dir a en Moutaz que marxava a Catalunya i que gràcies per tot. Em va dir que No! Que treballaria a Jafra i guanyaria 300 euros al mes. M’ho vaig rumiar i vam encaixar.

Dos dies després em vaig assabentar que marxava a Suècia i que havíem de deixar el pis i mudar-nos a l’edifici on vivien la resta de voluntaris. Tenia el bitllet comprat i el faria servir. A la nova casa vivíem en comunitat. Érem una família de nois orfes i pobres. Tot era de tots i sempre ens ajudàvem.

Vam exhibir les sis pel·lis acabades a l’hotel City Plaza, al Café de Jafra i en un Festival de Kypselis.

Amb la feina feta em va tornar l’alegria i em vaig poder acomiadar de les aventures d’Atenes amb el cap ben alt.

Mai oblidaré la generositat, la fortalesa i l’alegria dels meus amics palestins. Tant de bo que Palestina sigui un estat lliure, els refugiats tornin i els colons marxin. Espero tornar a Atenes i ajudar les víctimes del mal. Us estimo i mai us oblidaré: gràcies per ensenyar-me a ser una persona millor!

Raül Moreno Supervia

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Serps i coloms davant la postveritat

«Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16). Aquesta citació de Mateu sempre m’ha cridat l’atenció; és una més d’aquelles en què als seguidors de Jesús se’ns demana un complicat exercici de funambulisme, un joc d’equilibris (en aquest cas entre l’astúcia i la innocència) que, en definitiva, és el joc de la Vida. El context en què Jesús s’expressa són les instruccions que dona als Dotze i l’anunci de les tribulacions amb què es trobaran.

El sistema cientificotecnològic complex en què habitem té algunes ressonàncies amb aquests llops. Uns lideratges mundials cridaners i amb una capacitat volgudament limitada d’escoltar l’altre (Trump, Putin, Erdogan, Jinping…), unes corporacions econòmiques transnacionals que condicionen el poder polític, una infoxicació interessada que ens distreu i ens complica aprofundir-hi en les qüestions de gruix… I al bell mig d’aquest ecosistema la postveritat –que és una manera moderna d’anomenar la mentida– com a moneda de canvi; l’encarnació d’una màxima massa present a les nostres societats: «la fi justifica els mitjans».

Si mirem enrere és cert que la mentida sempre ha existit i amb propòsits ben diversos: la manipulació, l’ús interessat i esbiaixat de la informació per al propi benefici, la raó econòmica, la raó ideologicopolítica… Avui, en els temps de les xarxes socials, però, correm el risc de naturalitzar-la, d’acceptar-la amb un cert acriticisme. I aquí, de nou, ens correspon cercar la Veritat que ens farà lliures (cf. Jn 8,31-32).

Entrenar un judici crític, saber contextualitzar, sostreure’s a la velocitat de la tecnologia, pregar i fer un discerniment abans d’embolicar més les coses… són algunes de les actituds que ens proposen el sentit comú i el seguiment del Crist. La Revisió de Vida, que tant coneixem en els moviments apostòlics (i també en altres grups), és un mètode («i molt més que això», diu el consiliari Jordi Fontbona) que, malgrat estigui pensat per a fets de vida personals, també es pot aplicar a algunes qüestions d’actualitat informativa.

La Revisió de Vida, que sempre anem aprenent a fer, sobretot ens ajuda a re-mirar la vida amb els ulls de Jesús. Veure un fet per descobrir-hi les causes, les conseqüències, els actors i els interessos que hi juguen, requereix d’una actitud de recerca, de buscar diferents fonts, fins i tot d’aquelles que no sintonitzen amb els nostres interessos. Per Jutjar necessitem recórrer a l’Evangeli, és el moment de trobar-se amb Jesús i veure què hi diu. Probablement, si afinem la mirada, descobrirem com Déu s’encarna a través de la vida de tantes i tantes persones. L’Actuar ens dona l’oportunitat, si escau, de mullar-se, de donar una resposta evangèlica a la situació plantejada, de convertir-nos.

De fet, a l’Acció Catòlica Obrera (ACO) vam debatre sobre aquesta qüestió l’abril passat a la III Jornada de Comunicació amb dos ponents de luxe, David Fernàndez i Joan Guerrero, que van ajudar-nos a posar-hi llum (teniu algunes pistes a l’enllaç). El debat, precisament en format de Revisió de Vida, va donar molt de sí. Em quedo amb aquesta frase: «Al final però el que cal realment és creuar els ponts per trencar la bombolla en què vivim, i en què sovint ens refugiem; per donar la mà als altres, hem de ser capaços de sortir del propi relat».

Joan Andreu Parra

Matilde de Magdeburg, poetessa, beguina, mística…

Mechthild von Magdeburg (1210-1282) –nascuda en el confort d’ un castell i educada en el si de la seva família, noble, i d’una gran cultura–, de ben jove renegà del luxe burgés en el que no s’hi pot trobar, n’està convençuda, la veritable felicitat. Profundament religiosa, coneixedora de la Bíblia, bona lectora de la literatura poètica i cavalleresca de la cort i a la vegada humil, en la mesura en què confessa ser una dona sense estudis.

Pels voltants de 1250, animada pel seu confessor, va començar a escriure la seva important obra en set volums, La llum emana de la divinitat. No era la seva voluntat destacar en el camp de la literatura, sinó donar a conèixer amb tota fidelitat la paraula rebuda de Déu; fidel perquè se sent absolutament dependent d’Ell, motiu pel qual es veu incapaç d’interpretar lliurement la paraula divina. El seu estil és profètic, com ho va ser la seva obra en ser la primera autora que va escriure en la llengua del poble. La seva obra tracta de temes de teologia, a vegades difícils d’entendre, i per això recomana que es llegeixi nou vegades per comprendre el seu contingut. Aquests temes són la Trinitat, l’amor misericordiós de Déu, referències a l’escatologia i als sagraments… També a la fe, i quan ho fa, utilitza un llenguatge de gran força poètica que invita al fervor. No hi va faltar la crítica a l’Església, per la qual cosa es va veure obligada a refugiar-se en el convent Helfta, del Císter, on se li va encomanar l’educació i formació de monges cistercenques més joves. Profètica, perquè se la pot considerar precursora de moviments femenins posteriors, que donarien els seus fruits. Amb tot, i com passa amb altres autores, és una de les figures literàries més desconeguda del segle XIII. ¡Dona havia de ser!

Matilde és una d’aquelles dones que, com Hroswitha de Gandersheim (+1002) Hildegarda de Bingen (+1179), Caterina de Siena (+1380), Juliana de Norwich (+1416), Christine de Pizan (+1430) i més tard Isabel de Villena (+1513) o la mateixa Teresa d’Àvila (+1582), entre moltes altres, són un clar i constructiu exemple de la contradicció entre els discurs públic i teològic, carregat de tòpics, sobre les dones i l’experiència personal de Déu de cada una d’elles, que constitueix el seu fonament i la seva identitat, manifestada no sols en la seva vida sinó també en la seva obra escrita, entre poesia, teatre, epistolaris, diaris o tractats teològics i espirituals.

Als 20 anys, la jove Matilde abandona la comoditat de la casa paterna, i buscant el camí de la pobresa va ingressar en una comunitat beguina de la ciutat de Magdeburg. Una decisió que respon a la crida de l’Evangeli, perquè una vida lliurada al luxe i a la vanitat dels salons no té res a veure amb el missatge de Jesús. Coneix la poesia trobadoresca, li agrada, i és capaç de transformar l’amor passional que canten els poetes en un profund amor a Déu. No és un amor buit, sinó un que li exigeix conèixer i viure amb els més pobres i marginats. Plena d’aquest amor, estima cada persona sense límits ni restriccions, amb el desig de transformar la realitat i es compromet a trobat un lloc millor per als més desheretats. Un desig de canvi que no li ha nascut espontàniament, sinó que ha anat creixent des dels dotze anys, quan es va comprometre a ajudar sempre els més pobres. Una manera de dir que l’experiència del sagrat no es deixa tancar en una pregària cega, sinó que és com una crida a l’acció transformadora. És l’experiència de les beguines, que fixen la seva mirada allà on la misèria ni tan sols permet ser persona, allà on és més necessari que ressoni la paraula de Déu.

No és, de cap manera, una fugida del món, ni del seu cos. Cal tenir bona salut, necessària per fer front a totes les necessitats. No és partidària, doncs, d’un ascetisme fanàtic, que és un risc per a la vida de cos i ment. Està convençuda que un monjo o una monja, si passa gana, no pot cantar bé, ni estudiar amb profit, ni estar atent als propis defectes. Té els ulls fixats en el cel i els peus ben arrelats a la terra, amb una mirada compromesa amb les persones que hi ha al voltant seu.

Si tinguéssim temps per llegir la seva obra potser pensaríem que estem davant d’un text d’una autora actual. Un text que ens enfrontaria a nosaltres mateixos, i posaria interrogants sobre la nostra manera d’entendre el missatge cristià; i ens posaria també davant d’una mística forjada en la riquesa de la diversitat i en les diferents maneres d’entendre la vida, segons la situació en què viu cadascú, la terra o el país i la seva idiosincràsia. La història està plena d’exemples de persones que, atentes a la crida de Déu i amb els ulls ben oberts, busquen viure de tal manera que són capaces de transformar el món. Nosaltres volem ser d’aquests…

Roser Solé Besteiro

Tomàs Nadal, un amic de veritat

La mort porta tristesa, perquè ja no ens veurem més. La mort per a un creient és esperança, de bracet amb la Fe en Jesús.

Tomàs Nadal, excapellà represaliat a Xile i amic de Joan Alsina.

Molt trist el fet que ahir, 21 de maig de 2018, en Tomàs ens deixés definitivament. Quina memòria que tenia, fins i tot, quan es tractava de persones que no només en sabia el nom, sinó també, els dos cognoms i fins i tot, recordava la població. Quines idees més clares i més fermes que defensant-les de paraula i amb fets, va saber superar els turments físics i morals. De tot el que us dic, la seva estimada esposa, la Lola, igualment que els seus fills, igualment que els néts han compartit aquesta fermesa, ben acompanyada d’una gran delicadesa. Un testimoni ben eloqüent són les trucades telefòniques on ens deia: “Perdoneu, però avui, no podré venir a la trobada del Fòrum Joan Alsina”.

A Xile, on hi fou missioner amb d’altres companys gironins, el seu gran confident i conseller va ser en Joan Alsina Hortós. Quan parlava en Tomàs Nadal i ens explicava les seves experiències compartides amb el seu gran amic, ens deixava a tots bocabadats.

Quin gran amic d’en Manolo Palomares i companys del Seminari de Girona. Els tips de riure que ens fèiem, aquesta colla, mentre preparàvem les trobades dels ex-alumnes del Seminari. També, un bon record, aquells dijous de cada mes que dinàvem junts a can Joan d’Adri on a l’entorn de la taula, ens hi trobàvem, ben animats i contents mentre degustàvem l’arròs. En Tomàs era un gran esportista, sobretot, en el món del futbol i ara, d’una manera especial, amb aquella colla que feien caminades d’hores i hores.

Bon amic Tomàs, en aquesta darrera caminada, no només no volem perdre’t de vista, sinó que et donem les gràcies per la teva companyia que ara, més que mai, serà constant.

Ignasi Forcano Isern

Amanida de quinoa, llenties i salmó fumat

L’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’any 2013 “L’Any Internacional de la quinoa”, en reconeixement a les pràctiques ancestrals dels pobles andins, que han sabut preservar la quinoa en el seu estat natural com a aliment per a les generacions presents i futures, a través de pràctiques ancestrals de vida en harmonia amb la natura”.

La quinoa és un pseudo-cereal. Pertany a la família dels espinacs i la remolatxa i no a la família de les gramínies com es podia pensar. És un producte sense gluten i ric en fibra. Considerada una de les plantes més nutritives i que podria ajudar a eradicar la fam en el món.

El plat que vull compartir avui és internacional en els seus ingredients i molt colorit. Entre els seus ingredients hi ha la quinoa en homenatge als països andins, té llenties, el llegum tradicional que es menja la Nit de Cap d’Any a Itàlia, de dos colors: la verda de Puy i les llenties taronges de Turquia; el salmó fumat dels mars de Noruega, l’oli d’oliva extra verge del Mediterrani, la sal Maldon d’Anglaterra o una altra sal que agradi, el pebre de Jamaica, i una planta aromàtica, l’anet, molt present a la cuina del Marroc. En definitiva un plat intercultural.

Ingredients:

  • 125 gr. de quinoa
  • 160 gr. de llenties verdes
  • 80 gr. de llenties taronges
  • 160 gr. de salmó fumat
  • ½ ceba
  • 1 fulla de llorer
  • Una branqueta d’anet
  • Oli d’oliva extra verge
  • El suc de mitja llimona
  • Sal Maldon
  • Pebre Jamaica

Preparació:

És molt important abans de cuinar la quinoa rentar-la prèviament per eliminar la saponina que conté, rentar-la uns segons sota l’aigua freda, podeu veure que puja la saponina a la superfície, no la deixeu en remull perquè llavors no es pot eliminar.

Renteu les llenties per si hi ha alguna pedreta o terra. Aquesta mena de llenties no cal posar-les en remull abans.

Cadascun dels ingredients s’han de bullir per separat i de la següent manera:

  • La quinoa, una vegada rentada, es posa en aigua en un cassó i quan arrenca el bull coure uns 20 minuts.
  • Les llenties verdes amb la fulla de llorer les courem uns 25 o 27 minuts.
  • Les llenties taronges amb la fulla de llorer, tant sols 10 minuts. Aquesta varietat de llenties està pelada i es poden desfer.

Mentre es couen la quinoa i les llenties, en una cassola hi posem un raig d’oli i hi afegim la ceba tallada molt fina fins que quedi transparent. Quan faltin 5 o 6 minuts per acabar la cocció de les llenties verdes les incorporem en aquesta cassola per acabar la cocció i aromatitzar.

Tallem el salmó fumat en trossos petits i hi barregem l’anet picat. En un bol on ens hi càpiguen tots els ingredients hi posem el suc de la llimona, una mica d’oli i ajuntem tots els ingredients, afinem de sal i pebre, i hi afegim el salmó amb l’anet. També si voleu podeu fer-ne versions individuals utilitzant un motllo rodó per emplatar.

Tere Jorge

A saltar!!!

Dones i Teologia (Mujeres y Teología) és un conjunt de grups locals de dones creients i feministes que s’apleguen per compartir, créixer, celebrar des de l’Evangeli i amb les ulleres violetes de la teologia feminista. D’una manera senzilla i humil, caminar juntes.

I periòdicament un d’aquests grups locals fa un cop de cap i organitza un trobada d’àmbit estatal per a totes les que s’hi vulguin apuntar… I així arribarem aquest setembre a la 22a trobada de Dones i Teologia. Són les dones aragoneses qui, amb empenta, coratge, bon humor i molta feina, van agafar el relleu fa prop de dos anys a Granada, i des de fa molts mesos, preparen l’encontre que tindrà lloc del 28 al 30 de setembre al Centro Pignatelli de Saragossa. Ho farem amb la col·laboració de la Xarxa Míriam d’Espiritualitat Ignasiana.

Enguany el títol és “Salt vital. Creients i feministes, noves perspectives”, recollint l’experiència de la pel·lícula “Thelma i Louise”, un salt endavant, valent, agosarat. I sí, creients i feministes! Algú podia creure que es tracta d’un oximoron, però no: “haberlas haylas”… i és en el propi Evangeli, en la mirada i el tracte de Jesús a les dones del seu entorn, que hi trobem l’impuls per a viure unificadament aquestes dues dimensions, que ens semblen inextricables.

Dues ponents excepcionals ens donaran pistes al voltant de l’ecofeminisme. El matí de dissabte, la religiosa i teòloga ecofeminista brasilera, Ivone Gebara, ens parlarà de “Salt vital: feminismes i teologies”. Diumenge al matí la paraula la tindrà l’enginyera i pensadora Yayo Herrero López, amb un suggerent concepte que va expressant com a objectiu de l’ecofeminisme: “Ecofeminisme. Vides que mereixi la pena de ser viscudes”.

Si aquests són els continguts teòrics destacats, 14 tallers a escollir per a la tarda de dissabte els complementen. Són de temàtiques i dinàmiques ben diferents: crear teologia, contes, qüestionar el gènere, construir pau, criança, nou sindicalisme feminista, la teoria U, creativitat, espiritualitat, corresponsabilitat i militància, ciberfeminisme, economia solidària i feminista… Ocasió per aprendre i compartir en grups més petits.

Però la trobada també vol ser (com ho han estat totes les seves antecessores) espai de sensibilització, festa, reivindicació, intercanvi d’experiències i celebració. És per això que divendres, qui arribi més d’hora a la ciutat, pot aprofitar per fer una ruta per la Saragossa de les dones de la mà d’una de les autores d’un llibre així titulat. Descobrir part de la història silenciada d’aquella vil·la i de les seves protagonistes femenines.

I dissabte hi ha un recorregut conjunt per visibilitzar la trobada i les existències de dones creients i feministes… Entre manifestació i festa. Un cop ja de tornada, hi haurà un espai de presentació dels grups que participen a l’encontre vinguts de molts racons de la Península. Sempre és un goig descobrir quanta vida, quanta altra Església possible ja existeix.

Tot acabarà diumenge al migdia. Una celebració per posar pregària, música, Paraula, agraïment per allò que haurem viscut, per conjurar-nos per tirar endavant amb noves forces, per dinamitzar projectes que de vegades necessiten ser regats amb la vitalitat compartida i amb l’alè de la Ruah. I es farà públic un manifest que reculli el que pensem, creiem, el que ens mou i tot allò que voldríem transformar.

T’engresques? Vols saltar? Apunta’t a la trobada. Emocions, descobertes, somriures i aprofundiment… garantits!!!

Més informació: https://mujeresyteologiazaragoza.blogspot.com/p/xxii-encuentro-mujeres-y-teologia.html

Maria Antònia Bogónez Aguado

Alguns dies de vacances per a la cura

La veu de la meva mare, mentre llegeix Santa Beatriz de Silva, és la música de fons que sento mentre escric aquest article per a L’Agulla. Ella està en el nivell cinc i mig de la malaltia d’Alzheimer. El seu cuidador és el seu espòs, el meu pare. Una persona totalment lliurada a la seva dona amb la qual des de fa cinquanta-sis anys comparteix la vida. Descobreixo en ell la mirada d’amor cap a la meva mare que l’acompanya sempre.

La realitat de la malaltia d’Alzheimer ha impregnat tota la família. Som quatre germanes que, d’una manera o una altra, ens corresponsabilitzem de la cura tant del pare com de la mare. Els últims set anys han estat viscuts sovint al voltant d’aquest fet. I hem descobert un munt de coses que tenen a veure amb nosaltres mateixes, amb la relació de retrobament entre la mare i el pare, amb els serveis públics, amb la família extensa… Puc dir que tots els descobriments han estat una lliçó de vida tant en els moments complicats com en aquells que podríem dir d’alegria.

Fa tres estius que les nostres vacances inclouen uns dies amb el pare i la mare. Els canvis de rutina comporten desorientacions més o menys intenses per a la mare. Uns dies que hem d’assumir com a inevitables i durant els quals intensifiquem la nostra cura cap a ells. L’anada a La Manga del Mar Menor o al poble on van néixer són els destins compartits d’alguns dels dies d’agost. I cada any hi ha hagut un moment en què el pare verbalitzava que l’any següent tal cosa o tal altra no la podrien fer. Són moments en els quals es palpa la renúncia, el dol, embolcallada d’una mirada d’amor…

La meva mare m’ha transmès la fe. Amb ella comparteixo moments senzills de pregària, de cançons de missa, de lectures de vides de sants i santes i de pel·lícules comentades en veu alta. I pintem. Els nostres ulls s’il·luminen quan compartim aquestes estones i agraïm Déu que ens acompanya.

Senyor,
em poso davant vostre
i us dono gràcies perquè comparteixo
amb la meva mare
moments on rebo molt d’amor
i on vós també hi sou present.
Us coneixem i us estimem.
Us estimem i us seguim.
Doneu-nos la vostra pau
per viure junts aquests moments
i envieu la vostra gràcia a la nostra família.
I acompanyeu-nos sempre,
fins al dia que descansem en els vostres braços amorosos.

Quiteria Guirao Abellán

Les Escletxes o Bores de Freixeneda

Les Escletxes o Bores de Freixeneda també conegudes amb altres noms com les Clapisses, o de la Correjada, estan situades a la serra de la Freixeneda, prop de Ciuret i de Collfred. Són grans esquerdes a la roca del subsol d’una fageda situada a uns 1.300 metres d’altitud.

Es tracta d’un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que no duen enlloc. Un fenomen natural que ens recorda altres indrets que comparteixen el seu mateix origen, la diàclasi, com és el cas dels Bufadors de Beví o les escletxes del Papiol.

La magnitud de les esquerdes ens permet, amb precaució, entrar-hi dins i sentir-nos en un món diferent, envoltats de pedra, humitat, molsa, foscor, fullaraca i misteri. Si mirem als costats, paret de pedra humida; si mirem a terra, una muntanya de fulla; i si guaitem el cel, els faigs verds, marrons, o fantasmagòrics segons l’època de l’any.

El nostre recorregut és un itinerari fàcil d’uns 8 km, apte per a tots els públics, en el qual ens endinsarem i explorarem detingudament aquest indret amb prou temps per deixar-nos portar per la imaginació, l’encant i la màgia dels seus racons. De ben segur que us encantarà.

Com arribar-hi

S’hi pot arribar des de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, o des de Vidrà, Osona. En aquest cas s’ha optat fer-ho des de Vidrà.

El punt de partida és el collet de Collfred. Per arribar-hi cal seguir per la C-17 fins a Sant Quirze de Besora i des d’allà continuar cap a Vidrà. Un cop a Vidrà seguim per una pista estreta i asfaltada que passa per Ciuret, fins a arribar al collet de Collfred. Aproximadament uns 500 metres més avall es troben les masies de Casanova de Collfred (propietat privada). Al collet, per tant, aparquem i comencem la ruta.

El Veïnat de Ciuret

Al veïnat de Ciuret, tot i que només hi passem, val la pena fer-hi referència. Situat a 6 km de Vidrà i a 1.155 m d’altitud, està format pels masos de la Casa de Baix, Can Font, el Moreu i Can Pubill. Els prats de pastura que envolten aquest nucli de cases fan que sigui un lloc encisador.

L’església de Santa Llúcia de Ciuret es va construir l’any 1754 per desig dels feligresos de l’entorn, a fi de tenir més a prop un lloc de culte. Fins aleshores havien d’anar a Santa Margarida de Cabagès. L’any 1772 va ser ampliada.

Itinerari cap a les Escletxes

Des del collet i baixant vers les masies, prenem a la dreta un corriol paral·lel a la carretera. Rodegem les primeres edificacions per l’esquerra i seguim la pista que travessa el torrent amb una surgència d’aigua, la font de Collfred.

Continuem el camí que va planejant per l’obaga enmig d’una fageda. Quan fa cosa d’un quilòmetre que caminem, la pista es bifurca tot just després de creuar un torrent. Continuarem per l’esquerra en lleugera baixada fins a uns prats. Ara la pista va seguint per la dreta del torrent fins a arribar a un revolt molt acusat a l’esquerra, on canviem de vessant i passem pel costat d’un gran faig centenari. Més enllà la fageda presenta una petita clariana i uns 200 metres després arribem a una antiga i curiosa cabana de fusta.

Sembla que havia estat una cabana de carboners. La cabana està dividida interiorment en dos espais, un d’ample, el que mira a ponent i un altre, amb finestra i accés per una porta que mira a llevant. Aquest segon presenta diverses lliteres que ja no es fan servir. Actualment està força deteriorada.

Deixem la pista i ens enfilem amunt seguint uns senyals grocs. Ben aviat ens situarem sobre les escletxes.

Les escletxes

Es tracta de grans blocs de roca, esquinçats per l’efecte de plegaments tectònics, en què les escletxes van formar un seguit de passadissos i racons estrets, que una molsa atapeïda ha anat cobrint i les fulles entapissant, i que fan que la caminada pel seu interior sigui una descoberta contínua i un autèntic plaer, amb un cert punt de misteri.

A grans trets, es poden distingir tres grans esquerdes o conjunts d’esquerdes. D’acord amb la seva situació topogràfica s’han anomenat Correjada de Baix, Correjada del Mig i Correjada de Dalt. Cada una té unes característiques que les diferencien de les altres.

Entre les dues primeres correjades esmentades, hi ha una clariana allargassada i planera en el bosc, que per situar millor el conjunt, es va denominar Pla del Campament. La tercera correjada queda separada de la segona per una altra clariana que es va denominar Prat de Dalt.

El conjunt de totes les esquerdes assoleixen un recorregut de 1.835 metres, però és molt agosarat donar aquesta xifra com a total, ja que les tres esquerdes principals no tenen comunicació entre elles, per tant no hi ha una continuïtat evident, menys encara si tenim en compte que el tram continu més llarg no supera els 300 metres.

Correjada de Baix

Com indica el nom, és l’esquerda que trobem a una cota inferior respecte a les altres (si no considerem unes esquerdes aïllades, situades entre aquesta i la cabana forestal). En aquesta esquerda podem diferenciar dos sectors:

Sector Occidental: És molt obert, amb vegetació ocupant el seu fons. El llavi N és un cingle d’uns 10 metres d’alçada de mitjana; el llavi S és més indefinit.

Sector Central i Oriental: És relativament tancat, encara que de fondària variable, ja que el seu fons fa moltes pujades i baixades. Té un traçat amb nombrosos canvis de direcció en forma de baioneta.

Correjada del Mig

És la correjada on trobem els trams més espectaculars i tancats. Hi podem diferenciar tres sectors.

Sector Occidental: El tret més destacable és l’existència d’un cingle important, el Cingle Gran, que correspon al llavi S de l’esquerda, i que arriba als 20 metres d’alçada. El bloc corresponent al llavi N, està esllavissat i resta a manera de masses rocoses que s’interposen entre l’esquerda i el Pla del Campament, i hi ha passos que faciliten la comunicació.

Sector Central: És el de configuració més complexa. Està format per un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries que s’intercomuniquen; algunes són estretes i ombrívoles, d’altres tenen algun tram que transcorre soterrat. Hi trobem també un avenc de 12 metres de fondària, i algun pou enmig de les esquerdes.

Sector Oriental: Aquest sector queda una mica aïllat de l’anterior, ja que no hi ha comunicació directa per esquerdes. Tret d’una, les esquerdes són obertes i asimètriques, amb un llavi més destacat que l’altre.

Correjada de Dalt

És una esquerda llarga i molt ben traçada, però molt ampla, i en conseqüència oberta. És molt asimètrica, ja que mentre el llavi S és continu i molt ben definit, encara que amb alçades moderades, el llavi N és més baix i sovint indefinit, fins i tot arriba a desaparèixer en un tram en el qual s’obre directament al Prat de Dalt. Amb aquestes característiques, la correjada està plena de vegetació.

Les hores se’ns fan curtes passejant per aquest lloc tan especial. Per fer el camí de tornada hi ha diverses possibilitats. Proposem, però, de refer el camí d’anada.

Més informació

Clicant aquí es troba l’estudi d’on s’ha extret molta de la informació exposada.

El mapa Puigsacalm – Bellmunt de l’editorial Alpina, escala 1:25.000 i edició 2016/2017 us pot ser de gran ajuda, també per seguir altres variants.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

Enric Roig Sansegundo. A cor obert. Crònica d’una malaltia.

Recomanacions per airejar l’estiu

Enric Roig Sansegundo. A cor obert. Crònica d’una malaltia. Barcelona, 2018.

“Aquest llibre és autobiogràfic”, ens diu l’autor, “és la biografia d’un tros de la meva vida que se situa al capvespre de la vida. No soc testimoni del meu naixement ni ho seré de la meva mort, però sí que ho puc ser del temps i de l’espai que hi ha entremig”.

Impressiona la primera part, en què en forma de cartes o de diari personal (“l’escriptura posa nom a les coses i així les controles millor”) exposa amb tota cruesa vivències i sentiments davant la malaltia que li aparegué l’estiu de 2013. Amb una sinceritat punyent ens diu: “En moments de desconsol, de dolor, de desesperança, arribes a maleir, a odiar-te a tu mateix i al món, a dir ‘no hi ha Déu’… Sí, no hi ha el Déu tapaforats… Algú em va ajudar a recuperar el Déu verdader…”

Una segona part són reflexions i pregàries en temps de malaltia. Darrere de molts d’aquests escrits ressonen les paraules de sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs demanen saviesa, però jo us predico un Messies crucificat, escàndol per als jueus, niciesa per als grecs” (1Co 1,22-23).

Finalment el llibre conclou amb poemes escrits en temps de malaltia: expressen amb belles imatges els sentiments més bàsics, més humans, exposats amb tota cruesa, que a voltes tenim adormits i que afloren en situacions límit: la por, el dolor, l’amor, l’esperança, i també la bellesa de les coses petites.

Gràcies, Enric, per la gosadia d’oferir-nos una part de la teva vida.

Jaume Roig