La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Un grup de silenci a Sant Joan Despí

Hem començat aquest curs, a la parròquia del Carme a Sant Joan Despí (Josep M. Trías de Bes, 9). Ens trobem els segons i quarts dimecres de mes, a les sis de la tarda, per fer una estona de silenci compartit, sense més pretensions… L’acompanyem d’una mica de moviment (txi kung), d’alguna lectura breu, i de picar un parell de galetes al final. Senzill i obert a tothom qui s’hi vulgui afegir. Tots hi sou convidats!

Mercè Solé.

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

Gilead. Marilynne Robinson. Edicions de 1984

En aquest llibre, l’autora escriu la carta de l’entranyable reverend John Ames al seu fill, encara petit. Ell és gran i a punt de morir. Un preciós relat en què li presenta el seu avi, pastor i activista contra l’esclavatge; el seu pare, també predicador a Iowa; l’amor tendre a la seva dona força més jove que ell; els diàlegs teològics i fraterns amb un altre pastor de la ciutat, Gilead; la vida de la comunitat; l’esperit altruista i generós; l’amor al poble i al país… Un testament perquè el seu fill descobreixi els seus orígens, l’amor del seu pare… Algú ha dit que aquest retaule dels anys 50 del segle XX a una petita ciutat del cor dels Estats Units és un comentari del Nou Testament…

El seu comiat és d’una bellesa excepcionalment dolça i profunda: “Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré i després dormiré.”

No us entren ganes de llegir les pàgines precedents?

M. Antònia Bogónez Aguado

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó.

El cristià i la legislació de l’Imperi. La carta de Pau a Filemó. Teodor Suau. CPL (Emaús 149), Barcelona 2018.

El Pau més subversiu ens mostra, en la seva Carta a Filemó, que la lògica de l’Amor transforma les relacions entre les persones i pot fer miques la lògica de l’Imperi: la relació entre dos creients en Jesucrist (amo i esclau, en aquest cas) ja no pot estar condicionada pel seu estatus civil sinó per la seva condició de germans, fills de Déu. Teodor Suau explora a fons les conseqüències teològiques, ètiques i cristianes d’aquesta Carta que Pau va escriure, no pas des d’una càtedra reconeguda, sinó des de la presó. Un text que convida també a recordar-nos avui que la lògica dels nostres benestants imperis ofega la vida de molts treballadors, immigrants, refugiats, amb els quals ens uneix el deure de la fraternitat que ve de Déu. Un llibre breu, senzill, que es llegeix molt bé i que actua com una eficaç brúixola que assenyala el Nord de les relacions entre les persones.

Mercè Solé

Amanida de peu de porc

Ja arriba l’estiu i aquells sopars lleugers que podem disfrutar a l’aire lliure sols o en bona companyia.

I què millor per anar lleuger que una “amanida amb peus”. Perdoneu la llicència xistosa, amb “peus de porc”. I us preguntareu i d’això en dius lleuger? No us esvereu! Us proposo una preparació pels peus de porc tan fina que ens farà volar i un acompanyament del tot refrescant. Tot en conjunt ens ofereix un plat únic molt complert i a disfrutar de la vetllada.

Ingredients

  • 4 peus de porc tallats per la meitat de llarg
  • 1 ramet d’herbes
  • tomàquets cherry
  • 6 patates rodones
  • barreja d’enciams
  • 50 ml d’oli d’oliva verge extra
  • 10 ml de vinagre
  • 20 g de mostassa antiga
  • un grapat de nous
  • pebre negre
  • 1 gra d’all
  • oli d’oliva

Preparació

El dia abans hem de coure els peus de porc en una olla amb aigua i el ramet d’herbes tres hores. Un cop estiguin tebis els desossem i els deixem refredar a la nevera.

Preparem una vinagreta de mostassa, barrejant l’oli d’oliva, el vinagre, les nous i la mostassa. Triturem els ingredients amb la batedora i reservem la vinagreta.

Fem també un allioli fluix o una maionesa d’all. En una paella antiadherent, enrossim a foc molt lent els peus de porc, tallats a làmines d’un dit de gruix, amb molt poc oli, fins que siguin cruixents.

Fregim les patates pelades i tallades també a làmines d’uns 3 mm fins que quedin ben cruixents. Quan siguin cuites les posem a gratinar amb una cullerada d’allioli per sobre, vigilant que no es cremin.

Finalment muntem l’amanida posant un llit d’enciams amanits al mig del plat. Al voltant hi posem els peus de porc cruixents. Hi afegim una cullerada de vinagreta de mostassa per sobre. Al costat hi afegim les patates gratinades amb l’allioli. Ho acabem de guarnir amb els tomàquets cherry tallats per la meitat.

Tere Jorge

Pruit, puig d’Afra, collet de Pixanúvies i masies

Per què?

Els principals atractius de la sortida són:

  • Les panoràmiques des de diferents punts de la ruta i, en especial, des del puig d’Afra són impressionants.
  • Els prats que a la primavera estan preciosos i molt sovint amb bestiar pasturant.
  • La vegetació abundant i variada: roureda, fageda, boixeda, farigolar…
  • La parròquia de Pruit i les masies disperses.

Com arribar-hi

Passat Vic, desviem a la dreta per seguir la C-153 cap a Roda de Ter, Cantonigròs, coll del Bac, i al km 31, a l’esquerra, pista asfaltada a Pruit.

A tenir en compte

Cartografia: El Collsacabra de l’Editorial Piolet, escala 1:25.000, i també Collsacabra – Vall de Sau de l’Editorial Alpina, escala 1:25.000. A més es pot consultar el web de wikiloc.

El recorregut és d’aproximadament 8 quilòmetres i el desnivell d’uns 200 metres. Es pot considerar una ruta fàcil.

Itinerari

Arribats a Pruit, podem deixar el cotxe al costat del cementiri. Començarem per la visita a la parròquia i a l’antiga cúpula d’assaig de la companyia teatral Els Joglars.

La parròquia de Pruit

El lloc de Pruit és esmentat ja l’any 955 i sempre ha estat unit al Castell de Rupit. El 1978 les poblacions de Rupit i Pruit es van fusionar, i es donà el nom de Rupit i Pruit al municipi. Tot i això les dues poblacions ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona al segle XVII. Amb la divisió del marquesat de Rupit, es formen les dues batllies de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues, que fou la primitiva església parroquial de l’actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978 com hem dit. Es troba a 950m d’altura, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure, i la festa major, en honor de sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Acabada la visita, retornem a la carretera i a sota del cementiri podem contemplar la cúpula, construïda el 1976 i utilitzada per Els Joglars per a gestar les seves creacions artístiques.

Carena de la Rovira

Iniciem la ruta continuant per la carretera per on hem arribat uns 50 metres en direcció Cabrera fins al primer revolt, on la deixem per seguir el camí de la dreta (hi ha pal indicador i seguim cap a la Rovira, Renyins…).

El corriol segueix tota la carena de la Rovira, passa per una petita creu de terme de ferro, i acaba a la pista de Renyins. Deixem a l’esquerra el mas del mateix nom envoltat de prats en una bonica vall i seguim a la dreta, pista amunt, durant menys de mig quilòmetre fins a un camí a mà esquerra que s’enfila a uns prats, continuem fins al final d’aquests i girem cap a la dreta. Pugem fins a trobar un tancat on hi ha una porta i arribem al puig d’Afra.

Puig d’Afra

Puig d’Afra, de 1.077 m, un cim modest però amb molt bona panoràmica. Hi ha les ruïnes d’una torre, anomenada del Coll o dels Carlins; les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament el segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Les vistes són impressionants: a sota, les masies del Coll i el Torrent; més enllà, mirant al nord, el pla de Falgars, amb l’ermita de Sant Pere, a la seva dreta Sant Miquel de Castelló i al fons la vall d’en Bas. Com a teló de fons tenim el Pirineu on es distingeixen, entre altres pics, el Costabona i el massís del Canigó. Si anem girant la vista cap a l’oest, tenim el majestuós Puigsacalm, els cingles dels plans d’Ayats que ens oculten Cabrera, el Matagalls i les Agudes, les cingleres de Tavertet…

 

 

Masies del Coll i el Torrent

Un cop hem pogut gaudir del panorama, si el temps ho ha permès, baixem del puig d’Afra per la banda nord, cap a les masies del Coll i el Torrent, molt juntes l’una de l’altra i amb una petita bassa artificial a la seva dreta. Després de visitar-les, prenem un camí enmig del prat cap a l’esquerra que ens porta fins a una porta. Un cop passada (recordeu sempre de tancar-les), seguim per aquest camí preciós, enmig d’una fageda, fins al final on hi ha una altra porta, aquesta molt més petita que l’anterior, i comença el sender que puja uns metres fins al coll de Pixanúvies.

Collet de Pixanúvies

El nom d’aquest coll és atribuït a un fet real, o potser una llegenda?, recollit per Antoni Noguera al seu llibre Collsacabra: “El cas és que una donzella de Falgars, probablement de la Serra de Pruit, anava a casar-se, a contracor, a l’església de Pruit. Ja tenim, doncs, tota la comitiva, muntada sobre una rècula d’animals de bast, composta de la núvia, familiars i convidats, a més de l’aixovar femení. La núvia, en passar pel collet, va demanar per fer les seves necessitats; desmuntada que fou i amagada entre el brancatge de faigs i boixos, mai més no se n’ha sabut res”.

Masies de Casalons, l’Alou i el Collell

En aquest coll seguim la carena, que és el principi de la serra de Mateus, la seguim uns dos-cents metres i la deixem per agafar la pista corriol que baixa per l’esquerra fins a la masia de Casalons, molt ben restaurada i envoltada de prats, on arriba la pista asfaltada que ve de Pruit. Després d’una cruïlla i en un revolt molt pronunciat podem fer drecera si passem per una porta i un sender, que deixa el mas a la nostra esquerra, i torna a retrobar la pista. Passem més enllà per sobre el torrent de Casalons fins a la casa de l’Alou, una masia molt bonica de veure, amb finestres esculpides i un escut i portal adovellat. A la part del darrere hi ha la casa dels senyors ajuntada al mas.

Seguim per aquesta carretera que va baixant fins a les cases de l’Alou i el Collell, que, després de passar aquesta última, comença a pujar fins a Pruit, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no. (2)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

En el número passat us vaig explicar que, juntament amb la meva filla, hem decidit col·laborar en un projecte de la professional dels Serveis Territorials d’Ensenyament que ens va acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada. En aquest procés vam viure en primera persona el que és l’eix d’aquest treball: quines pràctiques o actituds poden ser determinants perquè un noi o noia amb alguna malaltia o trastorn, hospitalitzat o en tractament, abandoni els estudis o els pugui continuar amb èxit. En el nostre cas, la meva filla, amb altes capacitats reconegudes per dos hospitals, però alhora amb un grau de discapacitat reconegut oficialment, si en el seu moment no hagués rebut cap suport ni l’acompanyament de l’EAP (Equips d’Atenció Psicopedagògica del Departament), hagués abandonat els estudis. Actualment, fa segon de Batxillerat amb notes excel·lents en un institut públic i es prepara per a la selectivitat. I avui, que escric aquest article, venim del Cosmocaixa perquè amb tres companyes de l’institut han estat premiades al concurs de webs de la Fundació PuntCat. Però…. què va ajudar a fer que no abandonés els estudis ni quedés exclosa del sistema educatiu? Bons professionals i alhora bones persones.

Si al número passat us parlava de males pràctiques (algunes greus) que vam patir (i que van fer que l’hospital on estava ingressada demanés ajuda al Departament d’Ensenyament) em fixaré ara en aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat.

Actitud positiva

No vol dir negar que l’alumne pugui tenir un problema. Vol dir transmetre a l’alumne (i als pares) que estem convençuts que, malgrat les dificultats, podrà treure el millor d’ell mateix. I que som aquí per ajudar, que és la nostra feina, i que de nois i noies amb dificultats n’hi ha molts casos, i hem tingut molts casos d’èxit: s’ha d’intentar. Amb aquesta actitud ens van rebre a l’Escola d’Adults (on va fer un curs pont per acabar l’ESO quan als matins encara estava a l’hospital) i després a un institut públic i ple de realitats complexes, on ens van rebre amb les portes obertes pel Batxillerat (no com “fent-nos un favor” per atendre un alumne malalt, que és el que vam viure d’alguns mestres d’un centre educatiu anterior).

Actitud humana. Ser humans i transmetre humanitat

Això es pot fer de moltes maneres: fent el gest de preguntar com estàs, preocupant-nos per com ha anat una visita mèdica, convidant a la classe a fer una postal d’ànims signada per tots (sobretot en els ingressos hospitalaris llargs, i si són molt llargs, fer la postal cada quinze dies i per grups diferents, una també dels mestres), no tenint por d’anar a visitar l’alumne hospitalitzat si la malaltia ho permet, ni de trucar als pares per transmetre’ls el nostre afecte… Cada petit gest humà es multiplica per mil quan hi ha una vivència dura.

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

Transmetre a l’alumne que és una persona, amb les seves pròpies característiques, no les característiques de la malaltia que pugui tenir. Confiar en tu mateix, com a mestre, en la teva capacitat de veure la persona que hi ha en aquest noi o noia que saps que està patint. Donar-li confiança, escoltar-lo amb una escolta activa i tenint una actitud humil que també va bé transmetre-li: “Potser no sé exactament com ajudar-te, però ho vull intentar. Què puc fer per tu?”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

Un alumne amb malaltia es pot trobar malament a classe, pot no ser “agradable” per als altres companys viure alguna realitat dura de prop, pot suposar que falti a classe… però no és un drama! S’ha de transmetre empatia al noi o noia i normalitat a la resta de la classe. Si falta, ja recuperarà, li facilitarem les coses de forma clara i sense amuntegar-li deures. També va bé ser flexible (els treballs, dates d’entrega…) si veiem una actitud de treball i ganes de recuperar i no caure en la por del “què diran els altres alumnes o els altres pares”.

Exempció de l’Educació Física

Ha de ser recomanació mèdica. No és fàcil. Fins i tot a Inspecció et poden tractar amb una certa “sospita” que potser demanes una cosa que no toca o prejutjar que vols sobreprotegir el fill/a (perquè desconeixen que un mateix diagnòstic pot comportar efectes diferents segons la persona). Però si el metge corresponent ho veu clar i et fa un escrit, un informe, en què de forma clara i explícita recomani l’exempció, quan arribin els papers a Ensenyament, ho aprovaran.

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

Això és clau. No hem de deixar de ser exigents amb l’alumne, però hem de tenir una actitud d’escolta, per saber quan hem d’afluixar i quan podem apretar. I li explicarem que, si exigim, és perquè sabem que pot fer-ho encara millor. I quan veiem que cal afluixar, ho farem amb naturalitat.

“M’agrada que ens tractin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

De vegades, davant del dubte, cal fer “la vista grossa”. Un exemple: “A la classe d’anglès, el professor ens va donar un tema de conversa per fer-nos parlar. Com que vaig molt bé d’anglès, sempre participo. Va dir el tema: el ioga. Vaig començar a tremolar, no volia parlar, vaig fer senyals al professor que no em preguntés res. Em va respectar i no ho va fer. El que no sabia ell és que associava el ioga amb una activitat diària de l’hospital i mentalment vaig fer un salt en el temps i em vaig angoixar. Si m’hagués forçat a preguntar-me… potser m’hagués posat a plorar”. Amb això vol dir que cal respectar l’alumne si veiem que alguna cosa el neguiteja, és bo ser flexible… però per experiència hi ha professors que haguessin fet tot el contrari.

Atac d’ansietat

Un alumne que no està bé pel motiu que sigui es pot bloquejar o patir un atac d’ansietat. Afrontar això en una classe amb 30 alumnes més, junt amb l’afectat, és complicat. Recomanació: mantenir l’actitud serena, preguntar clarament “com et puc ajudar?”, no forçar a sortir de la classe sinó anar poc a poc “estaràs millor si sortim fora?”, no jutjar ni buscar causes, simplement acompanyar, i no dramatitzar sinó normalitzar: “aquestes coses poden passar, no et sentis avergonyit/da”, buscar un espai de l’escola més silenciós on pugui reposar, i un cop tranquil·litzat, prendre junts una decisió: tornem a classe? Truquem a casa? És important comptar i escoltar amb el que digui l’alumne. I en tornar a la classe, deixar ben clar a la resta que això (com altres coses) ens pot passar a tots.

I acabo amb el resum que va fer la meva filla, en forma d’esquema, pel vídeo que s’està preparant per ajudar a formar els mestres des de l’EAP, amb casos i circumstàncies reals (com el nostre).

Pràctiques del professorat que ens han ajudat:

  • accepten que no tots podem fer el mateix
  • no decidir per mi
  • entendre que cada persona/alumne pot viure diferent una mateixa situació
  • acceptar el problema, no viure-ho com un drama
  • empatitzar, posar-se a la pell de l’altre
  • acolliment: oferir ajuda
  • fomentar l’autoestima
  • tots som diferents, tots som persones.
  • no obligar a fer una feina si intuïm que l’alumne es bloqueja
  • no jutjar
  • ser humils: som professors però no ho sabem tot

L’educació té molts reptes i moltes complexitats, i al professorat tampoc els podem fer grans exigències, ja que també hem d’empatitzar amb les dificultats de la seva feina. Però segur que entre tots, escoltant-nos i escoltant-vos entre professionals, podem fer una educació millor i més humana i que no es deixi pel camí a bons i bones alumnes, bones persones.

Maria-Josep Hernàndez

Democràcia

Els fets de l’1 d’octubre bé podrien ser llegits com un atac a la democràcia perquè impedir votar, es miri com es miri, és incontestablement contrari al dret democràtic. Si les democràcies del món cotitzessin en algun rànquing de qualitat, l’espanyola estaria fregant, sinó per sota, el bo porqueria. Però alerta. Sis mesos després, l’alcaldessa de Barcelona va proposar a l’aprovació del consistori una multiconsulta ciutadana sobre qüestions diverses d’interès de la ciutat. Els Comuns van considerar que la consulta ajudaria a aixecar el llistó democràtic però la resta de grups municipals van tombar la proposta, també els que defensaven el dret a decidir l’1O. El malestar amb el dret a decidir no és exclusiu només d’uns –es veu– sinó de tots. En definitiva, en la política rarament es posa la puresa democràtica per davant dels interessos partidistes. Ara bé, sí que s’utilitza la indignació enfront de la injustícia: per identificar “culpables” o “dolents” en una lògica binària que no discrimina res més i s’omple de raó pròpia davant la flagrant vulneració antidemocràtica de l’enemic; per alimentar el relat de la conspiració com explicació del conflicte considerant la democràcia com un estadi aconseguit que està en perill, i no com una actitud en permanent estat de construcció. A la fi, que incapacita per a l’autocrítica en considerar que el desordre es atribuïble únicament a forces externes, alienes, i així oferir als propis un relat còmode que explicaria que hi ha responsables, i aquests no som “nosaltres”. El filòsof Daniel Innerarity diu (Política para perplejos, 2018) que qui accepta explicacions de la realitat que no tenen en compte la complexitat i que atribueixen els mals a complots, recuperen il·lusòriament una certa sobirania cognitiva sobre la realitat en disposar d’un relat simplificador que la fa intel·ligible. Està en perill doncs la democràcia, o la mediació política davant la pèrdua d’integritat cognitiva d’una societat perplexa.La confusió general en l’actual estadi de “postveritat”, en el qual l’opinió es construeix més a través d’emocions i creences que de fets objectius, fins i tot amb mentides, és atribuïble a la manca d’instruments per organitzar la informació, per interpretar-la i ponderar judicis. La construcció de “relats”, siguin certs o no (mai cap explicació de la realitat conté la veritat al cent per cent) vol substituir el veritable debat polític en un món digital on l’allau d’informació i la manca de cosmovisió desborda la capacitat humana per a comprendre el món. Al crit de “no ens representen” es rebutja tan aviat els mitjans de comunicació com els partits polítics, sindicats o qualsevol altra forma d’intermediació social per sospitosos d’emmascarar la realitat o la voluntat del poble, la qual es faria sentir millor com més directa i plebiscitària fos la democràcia. Les consultes directes, com la multiconsulta de l’alcaldessa, responen a la creença que, com més assembleària, més qualitat democràtica. Ara bé, els límits estan a la vista: qui decideix què es pregunta, com, quan, a qui? Faríem bé de no confondre la discrepància o l’opinió diferent d’altri amb dèficit democràtic. Així estalviaríem també de qualificar a “l’altre” d’antidemocràtic, feixista, espoliador i tantes exageracions de mal gust que avergonyeixen.

Salvador Clarós

Caterina Schütz

Caterina Schütz, de casada Zell (1497-1562), portaveu de la Reforma fora del temple

Dona extraordinària, aquesta contemporània de Luter, ciutadana de la imperial ciutat d’Estrasburg; feminista laica de primera fila, pietosa i bona coneixedora de les Escriptures; la primera dona que va publicar escrits en l’esperit de la Reforma. Públicament donava a conèixer les seves opinions, en clara oposició i denúncia a reconeguts teòlegs de la seva ciutat, tot demostrant el seu valor en la defensa del dret de les dones a parlar i debatre sobre temes de teologia, amb el convenciment que la Reforma no era una qüestió exclusiva dels barons sinó també de les dones, malgrat el silenciament en què arreu se les ha condemnat. Capdavantera també en la lluita contra el celibat del clergat, amb un estil, una llibertat i un convenciment que emergien de la seva preocupació per “tantes ànimes que en el passat i avui dia són presa del dimoni” a causa de la “gran fornicació”.

La seva preocupació no va ser altra que la de viure i predicar el Regne de Déu al poble. Per això la seva activitat religiosa es va desenvolupar en l’àmbit dels cercles de les dames pietoses, en els quals, ultra les obres de caritat, es llegien i comentaven textos religiosos que les enfortien en la fe. És en aquests cercles de la seva ciutat natal que va prendre contacte amb els escrits de Luter, de qui va escriure que “…Déu va tenir misericòrdia de nosaltres i de molta altra gent, suscitant i enviant […] el doctor Martí Luter qui ens mostrava de tal manera el Senyor Jesucrist, que vaig sentir com si, enterrada molt profundament sota terra, m’estirés cap amunt; sí, des d’un infern ferotge i amarg, vers un plàcid i dolç regne celestial…”

A partir dels 21 anys va assistir a les predicacions del capellà Mateu Zell, que posteriorment va esdevenir pastor evangèlic, molt estimat per tot el poble perquè parlava del Déu amorós, ple de misericòrdia i bondat, sempre a punt de perdonar, i no del Déu ple d’ira i de càstig; paraules que van captivar Caterina i la seva família, amb qui durant alguns anys van mantenir llargues converses sobre temes profundament religiosos. D’aquests encontres en va sorgir, l’any 1523, el matrimoni, malgrat el risc que suposava aquesta pas per la seva vida a causa de la seva reputació de ciutadana honorable.

Enllaç durament criticat per molts ciutadans, entre els quals no hi van faltar clergat i teòlegs, oposats a la reforma evangèlica a Estrasburg, per la qual cosa es van escampar una sèrie de versions difamatòries contra la parella. Aquesta situació, tan penosa i humiliant, va donar peu a Caterina per escriure una carta oberta al bisbat en la qual defensava el casament dels capellans fonamentat en les Sagrades Escriptures, a la vegada que exculpava el seu espòs de les mentides inventades sobre ell.

No va predicar mai des de la trona, però sí que va escriure amb tota llibertat el que pensava en els diaris. Això no agradava al Consell de la Ciutat el qual va ordenar la confiscació de la carta als bisbes i va demanar al seu marit que li impedís escriure i publicar. Però si l’un no va prohibir i l’altra va continuar escrivint… convençuda del seu dret a expressar-se, afegint amb humor que fins i tot és un dret que se li havia concedit a la somera de Balaam: “Si es digués que no em correspon opinar, i que hi ha gent més preparada que jo per a fer-ho, responc: Una vegada va parlar una somera i va veure l’àngel que el profeta no volia veure (Nm 22). Aleshores, ¿és que potser és un miracle que jo digui la veritat, precisament perquè sóc un ésser humà?”

El seu compromís social i religiós es va posar de manifest quan les persecucions dels evangèlics de la ciutat de Kenzingen, Àustria, els van obligar a buscar refugi a Estrasburg. Eren uns 400. És prou conegut el tracte que s’imposava als qui no renegaven de la Reforma i Caterina els va atendre personalment amb caritat evangèlica i una estratègia admirable. Tampoc no hi va faltar una carta oberta dirigida a les dones dels refugiats que no havien pogut abandonar el seu país; una carta de consol en aquells moments de soledat i en la inseguretat de no saber què podria passar als seus marits.

Als 65 anys d’edat i després de 24 anys de matrimoni, Caterina va morir el mes de gener de 1548. No va tenir una vida fàcil, va patir el dolor de veure morir els seus dos fills encara petits. Ella mateixa afirmà “haver sofert pesta, i morts, visitat i consolat els que patien tribulació i sofriment en els calabossos, a les presons i durant els moment previs a l’execució”, sempre dedicada als pobres i als malalts i donant testimoni davant de Déu “treballant físicament i amb la boca […] com no ho va fer cap ajudant ni capellà de l’església”.

Es diu d’ella que va ser precisament en la pastoral de la consolació on va desenvolupar els seus dons en l’exercici del sacerdoci universal de tots els creients.

Roser Solé i Besteiro

Dinant

Una bona idea feta realitat. Un dinar on tots érem companys, uns exercint en parròquies, d’altres ajudant-hi. No va ser pas un dinar de treball, sí d’autèntica amistat. La senzillesa ens feia companyia. Conversa, records, barrejats amb rialles i gestos plens de significat. Dues hores ben aprofitades.

És ben bonic l’encreuament de paraules que com qui teixeix la vida, anàvem comunicant-nos amb aquelles particularitats tan humanes, com és l’edat. Vivències que en llenguatge ben popular les expressem, tot dient: i sense fer mal a ningú…

Algun detall que a mi m’ha ajudat i que n’he fruït, com pot ser aquell company que amb tota naturalitat explicava, fins i tot fent-ne broma, la seva malaltia. M’ha agradat descobrir l’enyor del qui fa temps que no ha visitat llocs tan estimats on va rebre la sembrada de la vocació.

Els acudits i les bromes d’aquell llibret que de tant en tant anàvem espigolant.
Escoltar, comentar i crear a l’entorn aquell ambient amical on les cares rialleres fan que interiorment, fins i tot, cantem: És l’hora dels adéus… i tothom cap a casa.

Un dijous clar i serè de primavera a tocar del mar, el nostre Mediterrani i com qui no diu res, de tant en tant, el tren ens visitava.

Setmana de l’octava de Pasqua i pas a pas, caminant.

Ignasi Forcano Isern

“Si no sou com infants…”

Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells (Mc 10,13-14).

Alguns presentaven a Jesús uns infants molt petits perquè els imposés les mans, però els deixebles, en veure-ho, els renyaven (Lc 18,15).

Però a qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l’enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).

Aquestes paraules de Jesús sempre m’han plantejat interrogants. Què ens volen dir a nosaltres avui? Quines són les característiques de la infantesa que Jesús ens demana mantenir? Observem de quina manera l’actitud de Jesús envers els infants s’oposa a la dels qui l’envolten i de quina manera Jesús és contundent a l’hora de condemnar aquells que escandalitzin els infants.

Els infants, persones immadures o models a emmirallar-nos?

No és infreqüent trobar entre nosaltres mostres de rebuig cap a als infants: es mouen, destorben, no paren quiets, esdevenen adolescents caòtics, prenen decisions de risc, no són prou educats… etc. Tot això té la seva part de veritat però obeeix també a alguns estereotips molt arrelats a la nostra societat. Fins i tot, determinats comportaments infantils que molesten particularment certes persones adultes han estat qualificats com a malaltissos i, per tant, diagnosticats i medicalitzats. Si parlem amb els mestres, sobretot, sabrem fins a quin punt a cada aula hi trobem nens i nenes amb algun “trastorn” de comportament i “empastillats”.

Però, més enllà dels tòpics no sempre justificats que circulen entre nosaltres, ens interessa veure quines són les “fortaleses” dels infants que caldria mantenir i de les quals puguem aprendre. O és que els infants no en tenen, o no en teníem quan ho érem?

He pogut comprovar en una recent recerca sobre la problemàtica d’educació escolar de nens i nenes afectats per la Síndrome de Gilles de la Tourette, constatació aplicable per altra banda a la immensa majoria d’infants, que aquesta canalla són capaços d’il·lusionar-se, confiar, ser creatius, imaginatius, juganers, agraïts, curiosos, capaços de sorprendre’s, de molestar amb les seves preguntes, d’acceptar i integrar la diversitat, d’establir molt fàcilment relacions amb els companys, de tenir un embrionari, però potent, sentit de la justícia entre moltes altres característiques. Però també el sentiment de desemparament, que els fa patir sovint no se sap quant! Jesús també va experimentar aquest sentiment especialment durant la seva pregària a l’Hort de les Oliveres abans de la seva Passió i un cop clavat a la Creu (Mt 27,45-46).

És una percepció força comuna entre el professorat de secundària –i jo mateix ho he estat uns quants anys– amb un mínim de sensibilitat pedagògica, que aquests preadolescents, a mesura que avancen en edat perden frescor, espontaneïtat, transparència, “innocència” –potser diríem– i que es van tornant més reservats, més “convencionals”. I ens preguntem fins a quin punt el sistema educatiu i la nostra pràctica no contribueix a fer-los perdre aquelles qualitats que creiem que no haurien de perdre. Certament que l’adolescència comporta aquesta tendència –i ho hem d’acceptar– a protegir la seva intimitat, a afirmar la seva personalitat, a aconseguir la independència de diverses tuteles. Però cal estar atents als aspectes negatius que se’n poden derivar, intentar fer-los-en conscients i, per tant, poder-los superar.

Si els adolescents van perdent aquesta “frescor”, què dir de les persones grans? L’hem perduda? L’hem recuperada?(1)”. Sovint podem sentir i segurament interioritzar alguns estereotips negatius sobre la “tercera edat”. Entre molts altres:

  • Són relíquies del passat.
  • Ja no tens edat per a aquestes coses!
  • Ja hi torna amb les batalletes!
  • Són fràgils i dependents.
  • Sols, aïllats, tristos.
  • Rígids i rondinaires.
  • a la seva edat no s’ha de vestir tan cenyida;
  • sembles una àvia amb aquest vestit;

Frases com aquestes o altres, ens adverteixen els neurolingüistes, acaben configurant una manera de ser, si ens les creiem.

I aquests estereotips poden influir, i ho fan sovint, en una manera poc genuïna de viure la fe, com ens adverteix J. Thomas.

Caldrà anar més lluny. Però tindrem el dret, i ben sovint el deure, d’envejar el privilegi dels infants, ja que el coneixement religiós corre el risc en l’adult, de trobar-se singularment empobrit per la rigidesa racional.(2)

Podem mantenir o recuperar, les persones adultes, els valors de la infantesa?

(Continuarà)
Ramon Pujades

(1) López, Celeste. “Els estereotips negatius sobre el fet d’envellir passen factura més enllà dels 60, malgrat que no s’ajusten a la realitat”, La Vanguardia 26.02.2018.
(2)Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. P.35.

Vegeu article relacionat.

Passàvem de puntetes pel destí
i esdeveníem orfes dels dies.
Una por antiga
reeixia
i no ens deixava alçar el vol.
Sense paraules
els pètals es desprenien
plàcidament
amb la mirada.
Però mai vam predir
que negar la primavera
no serveix per silenciar-la.
No ho vam predir
i les llavors
van restar amatents.
I encara avui hi són,
i la pluja, l’olor de terra molla i l’escalfor del sol
ens recorden
que no hi ha una, sinó moltes primaveres.

Maria-Josep Hernàndez

El consumismo como bulimia del alma (Gula)

Aunque en los Padres y Madres de la Iglesia (PMI) la gula se centra en los alimentos, el capitalismo tardío, especialmente en los países más “avanzados”, ha conseguido convertir todos los bienes en consumo (palabra que merece la pena ser analizada) para ser fagocitado de la forma más rápida y compulsiva posible tanto para el propio bien como para el consumidor.

En primer lugar, l@s PMI diferencian entre dos tipos de gula: “La exquisitez (laimargía), que es una locura de la gula, y la glotonería (gastrimargía), que es una… locura del estómago, ya que margos (loco) es ansioso”, Clemente de Alejandría, El Pedagogo II,12,1.

Aunque en ambos casos la gula está relacionada con el mundo de la locura y el ansia, el primer tipo de consumo (gastrimargía) se centra en la cantidad, suele estar relacionado con las carencias infantiles, trabaja nuestras tendencias más groseras (estómago) y es practicado habitualmente por personas de un nivel económico y cultural más bajo. El segundo tipo (leimargía), en cambio, se centra en la calidad, trabaja nuestras tendencias más “elevadas”, está estrechamente conectado con las personalidades más narcisistas y suele ser practicado por personas con un nivel económico o cultural más elevado.

Aviso, tod@s tenemos momentos donde prima el primer nivel y otros donde sentimos atracción por el segundo. De aquí la importancia de saber diferenciar entre ambos, pues cada uno de estos niveles parasita nuestro interior de una manera diferente.

En segundo lugar, para l@s PMI los bienes no son vistos como algo negativo o impuro, pues Dios ha creado todo bueno/bello (cf Gén 1,1) e impuro no es lo que entra por la boca, sino lo que se encuentra en nuestro interior (cf Mt 15,11). Es decir, que la cuestión no se centra en los propios bienes que se consumen, sino en el uso que se hace de ellos: un uso natural o un uso patológico.

Se considera natural y querido por Dios aquel consumo que responde a las auténticas necesidades del ser humano, sirve para conservar la vida y se mantiene en una relación eucarística: don de Dios por el que dar gracias y compartir con las personas necesitadas, un don que regresa a Dios convertido en “sacrificio agradable”: “Ya comáis, ya bebáis o hagáis cualquier cosa, hacedlo todo para gloria de Dios” (1Cor 10,31).

En cambio, el consumo se ve como antinatural o patológico cuando se centra, no en la necesidad auténtica, sino en lo superfluo (algo cada vez más difícil de diferenciar hoy), supone una merma o degradación de nuestros propios deseos, por impedir el crecimiento de otros deseos más humanizadores, y pervierte tanto al sujeto que consume como al propio bien consumido.

Unos efectos patológicos que se expresan en el peligro para nuestra propia salud, la pérdida de control sobre nosotr@s mism@s o la tiranía con que esta pasión nos esclaviza, como sabiamente advierte un maestro espiritual del siglo VII: “Mi primogénito [dice la gula] es el servidor de la fornicación; detrás de él viene el endurecimiento del corazón. De mí procede un océano de malos pensamientos… Mis hijas son la pereza…, la superficialidad…, la insensibilidad, la cautividad, la suficiencia…, la ostentación”, Juan Clímaco, Escalera espiritual XIV,38.

Solo una última advertencia: l@s PMI están especialmente atent@s a un tipo de consumismo hoy muy en boga, al que podríamos denominar, siguiendo a san Juan de la Cruz, “gula espiritual”: la búsqueda egoísta y desordenada de los sentimientos placenteros en nuestro itinerario espiritual (cf G. Gatti, Gula, en L. Borriello-E. Caruana (dirs.), Diccionario de la mística, San Pablo, Madrid, 814s).

Y como el tema da mucho más de sí, el espacio se agota y las preguntas seguro que nos surgen, to be continued en un segundo artículo dedicado a este sutil mundo del consumismo.

Fernando Rivas Rebaque

Alienació obrera

Sembla evident –per molt que es vulgui negar– que alguns plantejaments econòmics i socials de Karl Marx són vigents en l’actualitat. Avui em vull fixar en el de “l’alienació dels treballadors”. I poso com a exemple unes experiències que he tingut en els darrers mesos amb algunes entitats bancàries.

Pel fet de pertànyer a diversos col·lectius, amb comptes corrents i targetes de dèbit, les complicacions que suposa demanar-ne una de nova o poder operar on line són dignes de les millors planes de Kafka. Les raons que donen són: els problemes que hi ha hagut en l’ús abusiu i punible d’aquests mitjans (per exemple, les famoses targetes black) i la “normativa europea” (recurs, per cert, molt utilitzat) en relació amb el control i moviments dels diners; és a dir, d’entrada, tu ets un potencial defraudador… Quan vaig comentar a un treballador d’un banc que els estafadors professionals no acostumen a anar a la “finestreta” d’una sucursal per a operar em va donar la raó…

Però el que més em va afectar és el funcionament i l’actitud de tres persones joves (en diversos llocs) que estaven “supeditades” a la màquina (l’ordinador que els deia el que havien de fer) sense parar-se a escoltar els meus raonaments… I s’escudaven (òbviament) en la normativa i els controls establerts. No se’ls acudia pensar que eren “víctimes” d’aquest sistema que els impedia pensar pel seu compte… Estaven alienats!

Amb aquestes “normatives” resulta que els treballadors d’aquestes entitats han de fer tasques alienes a la seva feina (i a les funcions de la seva empresa): d’inspectors d’Hisenda o de policies. Per exemple, si tu vols treure una quantitat “gran” del teu compte corrent (3.000 €) has de dir per a què els treus (o sigui la finalitat dels diners). O, si pertanys a una entitat, et poden demanar que justifiquis que ha complert amb les obligacions fiscals (pagament d’impostos i tributs). Perquè, si no, et poden denegar que treguis els teus diners… Un empleat d’una agència, molt dolgut per tot això, em comentava no solament el que suposa haver de fer aquestes funcions (les quals, d’entrada, no es poden negar de fer) sinó que això implica haver-se carregat el “principi sagrat” del secret bancari.

Com a conseqüència de tot plegat tu no ets la persona (el “client”) amb el qual s’estableix una relació comercial/humana sinó una peça més d’aquest engranatge de màquines i call centers que ens dominen des del “núvol” del ciberespai… Tot anònim i impersonal.

Em recordava també altres experiències amb alguns funcionaris d’administracions públiques: la “normativa” esdevé sagrada i cal aplicar-la estrictament… no hi ha marge per a la interpretació. Com sempre, la raó són “els abusos” que alguns han comès. Es posa de manifest la hipocresia del sistema o, dit en altres paraules, la “llei de l’embut”.

Tant de bo puguem ajudar a fer veure a les generacions joves aquestes noves formes d’alienació perquè, com a mínim, una bona part dels treballadors i treballadores siguin capaços de pensar críticament i de ser més lliures.
En la festa de l’1 de Maig.

Jesús Lanao

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Hem fet Amics al Miracle

La meva aventura al Miracle va començar fa uns cinc anys. Em vaig inscriure en un curs sobre fotografia i espiritualitat sense saber gaire què em trobaria. La veritat és que la temàtica del curs em venia molt bé: m’agrada la fotografia i, per la feina que faig, em calia treballar com expressar l’espiritualitat a través de la imatge.

Però, com sol passar, la realitat va desbordar absolutament la meva previsió inicial. De la fotografia, vaig passar als quatre cicles estacionals de Natura & Espiritualitat. I després van arribar la música, la literatura, la Bíblia i un munt de coses més. Ha estat una descoberta que realment m’ha sacsejat des de l’interior: l’estupor davant del silenci, la consciència de la vida natural (i de la meva distància amb la natura), l’experiència de sentir-me acollida, la creativitat, l’obertura, i el respecte que destil·la El Miracle, una litúrgia treballada i viscuda… Per a mi, que tinc una tendència malaltissa cap a l’organització i el control, ha estat un deixar-se portar i deixar-se cuidar que m’adono que ha donat resposta a una set profunda. Set compartida amb molta altra gent amb qui, finalment, ens van unint vincles d’amistat.

Tot plegat, obra sobretot d’un parell de monjos montserratins (Ramon Ribera-Mariné i Vicenç Santamaria), d’una cuinera extraordinària (Mercè Delgado) i d’uns quants laics ben inspirats. Uns recursos modestos, d’entrada, en relació als fruits obtinguts. I uns recursos que, en el moment eclesial en què vivim, s’han mostrat també fràgils. També a Montserrat la comunitat es fa gran, es fa difícil respondre a tots els reptes, i costa trobar relleus.

Aquests valors viscuts al Miracle: la natura, l’acollida, l’austeritat, l’atenció, el respecte mutu, la diversitat, la creativitat, l’espiritualitat com a Evangeli viscut… necessiten continuar comunicant-se a través d’una altra forma d’organització. Per això, els monjos de la petita comunitat de Montserrat al Miracle i uns quants laics ens hem animat a tirar endavant una associació d’Amics de la Casa del Miracle. Per contribuir a sostenir-la (una casa d’espiritualitat de la dimensió –i l’aïllament– de la del Miracle, absorbeix recursos personals i econòmics considerables), per donar continuïtat a les activitats que s’hi organitzen i crear-ne de noves (aquí podeu trobar les que es duen a terme aquest any 2018), per donar a conèixer tot allò que s’hi fa i poder compartir-ho amb altres persones. En definitiva, per continuar mantenint el llum de l’Evangeli en un lloc visible en la foscor del nostre món convuls.

He de dir que és un projecte que em fa molta il·lusió. Me’n fa perquè em permet continuar treballant en una línia de la qual em sento deutora. I me’n fa perquè agraeixo la confiança que els monjos dipositen en el grup de laics que ens hi posem, confiança que permet anat trencant aquesta línia divisòria laics/clergues i que és un estímul a avançar en la comunió. De fet, moltes congregacions religioses ja fa temps que han emprès aquest camí. Són sobretot els bisbats els qui hi oposen més resistències i mantenen una línia més clerical. No hi ha dubte que és un repte per a tothom i que no és cap garantia d’èxit el fet que els laics i laiques agafem més responsabilitats. Però sens dubte és més sa i respon molt millor a la Bona Notícia, posar els cinc sentits en els reptes de futur, malgrat les pròpies mancances, que veure des de la passivitat forçosa com l’Església, en el nostre entorn, es va esllanguint. Al cap i a la fi, des dels seus inicis aquesta empresa sempre ha estat conduïda per l’Esperit i no pas pels mèrits personals, oi?

Presentarem l’Associació d’Amics de la Casa del Miracle públicament el proper diumenge 27 de maig, a les 16 h., al Miracle (pròpiament a la sala de la Casa Gran de Riner, que es troba al costat del Santuari). A banda dels parlaments preceptius, gaudirem també de la música medieval de Laura de Castellet. Estarem contents si ens hi voleu acompanyar.

Mercè Solé

Pentecosta

Aquest diumenge passat, dia 20, hem celebrat la Pentecosta, el do de l’Esperit sobre els creients i sobre el món sencer, el dia que clou el temps de Pasqua. La paraula Pentecosta ve del grec “pentekostós”, que vol dir cinquantè. De manera que “dia de Pentecosta” vol dir dia cinquantè, el cinquantè dia després de Pasqua.

La Pasqua, originàriament, era una festa que celebrava l’inici de la primavera, i en la qual s’oferien a Déu els primers fruits de la terra i els primers anyells dels ramats. I la Pentecosta, cinquanta dies després, era la culminació d’allò que s’havia iniciat a la Pasqua: era la festa de les collites, la festa de la plenitud del fruit de la terra fecunda. I de fet, aquest origen ancestral de la festa encara el recordem nosaltres quan anomenem a la Pasqua, Pasqua florida, i a la Pentecosta, Pasqua granada.

I aquí trobem també el sentit dels cinquanta dies: en el simbolisme numèric a què tan aficionats eren els jueus, el número 7 era símbol de plenitud; si multipliquem 7 per 7, ens surt 49, que significa així la plenitud de la plenitud; i si a 49 n’hi afegim 1, estem simbolitzant una xifra que supera tota plenitud, el 50.

Doncs bé. D’aquest significat ancestral, el sentit de la Pasqua va passar a ser la commemoració del gran esclat primaveral d’Israel: l’alliberament d’Egipte, esdevingut segons la tradició als inicis de la primavera. I la Pentecosta va esdevenir la commemoració de la plenitud de l’alliberament, que és quan Déu fa aliança amb el poble al Sinaí, i els dona la seva Llei, el codi de conducta propi d’un poble alliberat.

Sobre aquest canemàs històric, els cristians celebrem els esdeveniments centrals de la nostra fe. Va ser en els dies de la Pasqua que va tenir lloc l’execució de Jesús a la creu, de manera que, des de llavors, els dies de la Pasqua jueva passen a ser la celebració de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la seva vida per sempre. I, cinquanta dies després, a la Pentecosta, celebrem la plenitud de la resurrecció, la Pasqua dels fruits, quan la vida nova de Jesús esdevé vida nova per als creients i per al món sencer, fecundats pel mateix Esperit que omplia Jesús.

El Nou Testament escenifica aquests dos moments, la resurrecció de Jesús i el do de l’Esperit, com dos esdeveniments diferents, però això forma part de la manera pedagògica com els escriptors bíblics –Lluc, en aquest cas– tenen d’explicar les coses. De fet, però, l’experiència de la resurrecció de Jesús és ja l’experiència del do de l’Esperit, com veien per exemple a Joan 20,22, quan, el dia mateix en què Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant!”. I és que la vida nova de Jesús és ja, de per si mateixa, vida nova per a tota la humanitat, i vida nova viscuda d’una manera especial pels qui creiem en ell. L’escena de Pentecosta, que llegim en el capítol segon dels Fets dels Apòstols, deu correspondre, segurament, al record d’una assemblea de creients en què van experimentar amb una especial intensitat aquesta presència de l’Esperit. Però el do de l’Esperit ja forma part de la mateixa experiència de la resurrecció.

En aquests temps tan poc tranquil·litzadors que estem vivint, dir, i dir-nos, que tenim en nosaltres el mateix Esperit de Jesús, i que aquest Esperit és ventada impetuosa i foc ardent, i que alhora és, com l’anomena la tradició cristiana, pare dels pobres i llum dels cors, segur que és un bon agafador i un bon impuls per continuar endavant. En la recerca d’aquell món que Déu vol, és a dir, aquell món d’homes i dones generosos, coratjosos i feliços que tota persona de bona voluntat també desitja.

Josep Lligadas