Parlar de l’Amazònia és parlar d’un món molt gran i molt divers. Fins i tot últimament ha aparegut la paraula Panamazònia per referir-se a aquesta immensa àrea de clima calent i humit que conté la selva tropical més gran del planeta. Ocupa una àrea de prop de set milions de Km2 i es distribueix entre nou països. El Brasil en deu ocupar al voltant del 70% de la superfície. Amb motiu del darrer sínode em conviden a parlar-ne una mica, i ho faig des de l’experiència de la meva estada al Nord-Oest del Brasil, a l’Estat de Rondônia, al bisbat de Guajará-Mirim, des de 1984 fins al 2010 de manera seguida. I en algunes estades puntuals després.
Una Església en construcció
Un dels temes importants que ha tocat el sínode és el dels ministeris. Després de l’anunci de la seva realització van aparèixer diversos articles que plantejaven qüestions com ara: “I si elles (les religioses) poguessin presidir un casament? I si una laica o un laic pogués presidir una celebració litúrgica?” Aquests plantejaments em causaven malestar. Perquè des de fa molts anys hi ha dones i homes, religioses i laics que presideixen la vida i les celebracions de comunitats cristianes. Conec força parelles que han rebut el sagrament del matrimoni en una celebració presidida per una dona. Moltes persones batejades per un laic o una laica. Grups d’adolescents que han rebut l’Eucaristia per primer cop en una celebració presidida per una monja… I encara ens hem de preguntar què passaria si això es pogués fer?!
La meva primera experiència, en aquest sentit, va ser a finals d’octubre i començaments de novembre del 84. Feia poc que era allà i vaig participar a l’Assemblea Diocesana: un bisbat amb una mida com la de Portugal, més o menys, que mai no havia tingut cap prevere propi. El bisbe em va demanar que acompanyés unes setmanes unes religioses que tornaven a la seva comunitat. Vivien (i encara hi són!) en un lloc que només té accés per riu; podien participar a la missa tres o quatre vegades l’any. I aquell grupet de tres monges animaven la vida cristiana d’un seguit de petites comunitats tant del Brasil com de la veïna Bolívia. El bisbe els havia donat llicència per poder preparar i celebrar matrimonis i, evidentment, per fer totes les altres celebracions litúrgiques excepte les que només pot fer un prevere.
Ja en aquells anys es llegien al Brasil coses com aquesta: “Si una dona o un home pot ser ministre extraordinari de l’Eucaristia, del Baptisme, o presidir la celebració de la Paraula, ¿quin problema hi hauria perquè ho fes de manera ordinària?
Cap a finals dels anys 90 ja s’havia ordenat algun prevere diocesà, fills d’emigrants del Sud del Brasil que havien arribat a la regió amazònica. I es va començar a plantejar l’ordenació de diaques permanents. Hi hagué força oposició perquè, si tot el que pot fer un diaca ja ho fa una dona o un home amb mandat del bisbe, ara, amb l’ordenació, ¿no hi hauria el perill d’arraconar tantes dones i homes que fan aquest servei eclesial? Al nostre bisbat la decisió fou la d’optar per totes dues coses.
El cardenal Hummes ha plantejat (des d’abans del sínode) l’ordenació d’homes casats com a preveres per a comunitats que viuen en regions remotes i passen llargs mesos sense la visita d’un prevere. Pel que jo conec, la decisió seria ben rebuda. L’acceptació que han rebut alguns diaques ho avala. I en alguns llocs, el fet de conviure amb cristians d’altres Esglésies fa que molt sovint les persones preguntin per què a la nostra Església no pot haver-hi homes o dones casats que rebin l’ordenació presbiteral.
L’Amazònia brasilera ha tingut tradicionalment presència d’Església a través de congregacions religioses d’Europa i d’Amèrica del Nord. La població d’aquesta regió s’ha multiplicat per molt des dels anys 70 amb la construcció de la carretera transamazònica i altres projectes de colonització. Les Esglésies d’origen pentecostal es van preocupar immediatament d’enviar-hi, juntament amb els emigrants, pastors i pastores i fidels amb d’altres ministeris. L’Església catòlica va haver de córrer a buscar missioners quan es va adonar que milers de persones eren captades per aquests grups perquè no podien rebre atenció per part de l’Església que els havia batejats.
Ecologia: un valor a educar
El que acabo de dir porta a plantejar la qüestió ecològica. El govern militar que va assumir el poder al Brasil als anys 60 va definit l’Amazònia com “una terra sense homes per a homes sense terra”. I en va promoure l’ocupació. Per dos motius. Un, per poblar immenses àrees de frontera amb els països veïns i evitar possibles “invasions”. I l’altre, per motius socials i econòmics. A regions més desenvolupades del Brasil es reclamava amb força una reforma agrària que no s’ha fet mai; la mecanització del camp deixava els petits pagesos sense feina i sense terra.
La solució fou (i encara és!) obrir el que s’anomena “noves fronteres” de producció agrícola o ramadera. Això es va fer sense tenir en compte la població indígena ni la tradicional de la selva, com els recol·lectors de cautxú. Volent apaivagar el problema social d’una regió se’n va crear un de més gran a l’Amazònia: invasió de terres indígenes, apropiació il·legal d’immenses àrees de selva, mort de molts indis i molts emigrants per les dures condicions de vida a la selva, per la falta de recursos, conflictes i morts per la possessió de la terra…
I la selva es va destruint. Tallar un tros de selva, deixar assecar el que s’ha tallat i cremar-ho, és el sistema tradicional per preparar la terra per a l’agricultura: els colonitzadors ho van heretar dels indis. Mentre tot es feia manualment i l’agricultura era per satisfer les necessitats bàsiques de la família, l’impacte ambiental era mínim i la selva s’anava recuperant. El problema surt i va augmentant quan apareix la mecanització: xerracs de motor, tractors, quan l’Estat obre carreteres per afavorir la “colonització” i l’ocupació de grans extensions per a l’agricultura i la ramaderia intensives.
L’ambició de guanys ha fet aparèixer l’anomenat agronegoci: cultivar grans extensions amb productes per a l’exportació. Això es fa amb un ús abusiu de productes químics, tallant selva sense mesura i provocant l’erosió del terreny, la contaminació de les aigües i de l’aire, l’expulsió dels habitants tradicionals i, en un termini no gaire llarg, convertint grans àrees en terra erma.
Els petits agricultors han anat adquirint consciència que cal preservar el medi en què viuen. Als anys vuitanta i noranta, parlant amb famílies que havien arribat a la regió amazònica, que havien tallat un tros de selva que els havia donat el govern per a agricultura familiar, els preguntava: “Els vostres avis o pares van tallar la selva al Sud del país, vosaltres heu vingut cap al Nord i n’heu tallat un altre tros per fer-hi agricultura. I els vostres fills o néts, ¿on hauran d’anar a tallar-la?” La resposta solia ser un somriure… Perquè es creia ingènuament (i per instigació de polítics locals) que la selva no s’acabaria mai. Això ha canviat força, i els darrers anys aquests petits agricultors han participat en projectes de reforestació, el treball capil·lar a les comunitats de base ha anat educant i són conscients que cal tenir cura de la creació de Déu per tal que en puguin fruir les futures generacions.
Però els amos de grans latifundis, els partidaris de l’agronegoci o els grans comerciants de fusta tenen com a prioritat el seu guany. I el mal ecològic és gran: on entren latifundis moren les comunitats cristianes de base, l’agricultura familiar desapareix, la selva va reculant. I aquest model d’ocupació de la terra té molts defensors en el govern, en l’assemblea legislativa i compta amb el suport del poder econòmic.
El sínode ha posat damunt la taula aquests i altres temes que afecten l’Amazònia, però també tota l’Església i la humanitat. Podem aprendre de l’Església amazònica. Podem contribuir a la conservació de l’Amazònia si optem per una vida més austera. Podem ajudar-nos mútuament a entendre que la vida, llengua i cultura d’un poble indígena tenen més valor que el guany econòmic d’envair-los les seves terres. Podem aprendre a passar d’una cultura de gastar i consumir com més millor a una cultura de ser feliços consumint menys i sabent gaudir de la bellesa de la terra i de la convivència harmoniosa amb les persones.
Josep Roca