Pinzellades sobre el Sínode de l’Amazònia

Parlar de l’Amazònia és parlar d’un món molt gran i molt divers. Fins i tot últimament ha aparegut la paraula Panamazònia per referir-se a aquesta immensa àrea de clima calent i humit que conté la selva tropical més gran del planeta. Ocupa una àrea de prop de set milions de Km2 i es distribueix entre nou països. El Brasil en deu ocupar al voltant del 70% de la superfície. Amb motiu del darrer sínode em conviden a parlar-ne una mica, i ho faig des de l’experiència de la meva estada al Nord-Oest del Brasil, a l’Estat de Rondônia, al bisbat de Guajará-Mirim, des de 1984 fins al 2010 de manera seguida. I en algunes estades puntuals després.

Una Església en construcció

Un dels temes importants que ha tocat el sínode és el dels ministeris. Després de l’anunci de la seva realització van aparèixer diversos articles que plantejaven qüestions com ara: “I si elles (les religioses) poguessin presidir un casament? I si una laica o un laic pogués presidir una celebració litúrgica?” Aquests plantejaments em causaven malestar. Perquè des de fa molts anys hi ha dones i homes, religioses i laics que presideixen la vida i les celebracions de comunitats cristianes. Conec força parelles que han rebut el sagrament del matrimoni en una celebració presidida per una dona. Moltes persones batejades per un laic o una laica. Grups d’adolescents que han rebut l’Eucaristia per primer cop en una celebració presidida per una monja… I encara ens hem de preguntar què passaria si això es pogués fer?!

La meva primera experiència, en aquest sentit, va ser a finals d’octubre i començaments de novembre del 84. Feia poc que era allà i vaig participar a l’Assemblea Diocesana: un bisbat amb una mida com la de Portugal, més o menys, que mai no havia tingut cap prevere propi. El bisbe em va demanar que acompanyés unes setmanes unes religioses que tornaven a la seva comunitat. Vivien (i encara hi són!) en un lloc que només té accés per riu; podien participar a la missa tres o quatre vegades l’any. I aquell grupet de tres monges animaven la vida cristiana d’un seguit de petites comunitats tant del Brasil com de la veïna Bolívia. El bisbe els havia donat llicència per poder preparar i celebrar matrimonis i, evidentment, per fer totes les altres celebracions litúrgiques excepte les que només pot fer un prevere.

Ja en aquells anys es llegien al Brasil coses com aquesta: “Si una dona o un home pot ser ministre extraordinari de l’Eucaristia, del Baptisme, o presidir la celebració de la Paraula, ¿quin problema hi hauria perquè ho fes de manera ordinària?

Cap a finals dels anys 90 ja s’havia ordenat algun prevere diocesà, fills d’emigrants del Sud del Brasil que havien arribat a la regió amazònica. I es va començar a plantejar l’ordenació de diaques permanents. Hi hagué força oposició perquè, si tot el que pot fer un diaca ja ho fa una dona o un home amb mandat del bisbe, ara, amb l’ordenació, ¿no hi hauria el perill d’arraconar tantes dones i homes que fan aquest servei eclesial? Al nostre bisbat la decisió fou la d’optar per totes dues coses.

El cardenal Hummes ha plantejat (des d’abans del sínode) l’ordenació d’homes casats com a preveres per a comunitats que viuen en regions remotes i passen llargs mesos sense la visita d’un prevere. Pel que jo conec, la decisió seria ben rebuda. L’acceptació que han rebut alguns diaques ho avala. I en alguns llocs, el fet de conviure amb cristians d’altres Esglésies fa que molt sovint les persones preguntin per què a la nostra Església no pot haver-hi homes o dones casats que rebin l’ordenació presbiteral.

L’Amazònia brasilera ha tingut tradicionalment presència d’Església a través de congregacions religioses d’Europa i d’Amèrica del Nord. La població d’aquesta regió s’ha multiplicat per molt des dels anys 70 amb la construcció de la carretera transamazònica i altres projectes de colonització. Les Esglésies d’origen pentecostal es van preocupar immediatament d’enviar-hi, juntament amb els emigrants, pastors i pastores i fidels amb d’altres ministeris. L’Església catòlica va haver de córrer a buscar missioners quan es va adonar que milers de persones eren captades per aquests grups perquè no podien rebre atenció per part de l’Església que els havia batejats.

Ecologia: un valor a educar

El que acabo de dir porta a plantejar la qüestió ecològica. El govern militar que va assumir el poder al Brasil als anys 60 va definit l’Amazònia com “una terra sense homes per a homes sense terra”. I en va promoure l’ocupació. Per dos motius. Un, per poblar immenses àrees de frontera amb els països veïns i evitar possibles “invasions”. I l’altre, per motius socials i econòmics. A regions més desenvolupades del Brasil es reclamava amb força una reforma agrària que no s’ha fet mai; la mecanització del camp deixava els petits pagesos sense feina i sense terra.

La solució fou (i encara és!) obrir el que s’anomena “noves fronteres” de producció agrícola o ramadera. Això es va fer sense tenir en compte la població indígena ni la tradicional de la selva, com els recol·lectors de cautxú. Volent apaivagar el problema social d’una regió se’n va crear un de més gran a l’Amazònia: invasió de terres indígenes, apropiació il·legal d’immenses àrees de selva, mort de molts indis i molts emigrants per les dures condicions de vida a la selva, per la falta de recursos, conflictes i morts per la possessió de la terra…

I la selva es va destruint. Tallar un tros de selva, deixar assecar el que s’ha tallat i cremar-ho, és el sistema tradicional per preparar la terra per a l’agricultura: els colonitzadors ho van heretar dels indis. Mentre tot es feia manualment i l’agricultura era per satisfer les necessitats bàsiques de la família, l’impacte ambiental era mínim i la selva s’anava recuperant. El problema surt i va augmentant quan apareix la mecanització: xerracs de motor, tractors, quan l’Estat obre carreteres per afavorir la “colonització” i l’ocupació de grans extensions per a l’agricultura i la ramaderia intensives.

L’ambició de guanys ha fet aparèixer l’anomenat agronegoci: cultivar grans extensions amb productes per a l’exportació. Això es fa amb un ús abusiu de productes químics, tallant selva sense mesura i provocant l’erosió del terreny, la contaminació de les aigües i de l’aire, l’expulsió dels habitants tradicionals i, en un termini no gaire llarg, convertint grans àrees en terra erma.

Els petits agricultors han anat adquirint consciència que cal preservar el medi en què viuen. Als anys vuitanta i noranta, parlant amb famílies que havien arribat a la regió amazònica, que havien tallat un tros de selva que els havia donat el govern per a agricultura familiar, els preguntava: “Els vostres avis o pares van tallar la selva al Sud del país, vosaltres heu vingut cap al Nord i n’heu tallat un altre tros per fer-hi agricultura. I els vostres fills o néts, ¿on hauran d’anar a tallar-la?” La resposta solia ser un somriure… Perquè es creia ingènuament (i per instigació de polítics locals) que la selva no s’acabaria mai. Això ha canviat força, i els darrers anys aquests petits agricultors han participat en projectes de reforestació, el treball capil·lar a les comunitats de base ha anat educant i són conscients que cal tenir cura de la creació de Déu per tal que en puguin fruir les futures generacions.

Però els amos de grans latifundis, els partidaris de l’agronegoci o els grans comerciants de fusta tenen com a prioritat el seu guany. I el mal ecològic és gran: on entren latifundis moren les comunitats cristianes de base, l’agricultura familiar desapareix, la selva va reculant. I aquest model d’ocupació de la terra té molts defensors en el govern, en l’assemblea legislativa i compta amb el suport del poder econòmic.

El sínode ha posat damunt la taula aquests i altres temes que afecten l’Amazònia, però també tota l’Església i la humanitat. Podem aprendre de l’Església amazònica. Podem contribuir a la conservació de l’Amazònia si optem per una vida més austera. Podem ajudar-nos mútuament a entendre que la vida, llengua i cultura d’un poble indígena tenen més valor que el guany econòmic d’envair-los les seves terres. Podem aprendre a passar d’una cultura de gastar i consumir com més millor a una cultura de ser feliços consumint menys i sabent gaudir de la bellesa de la terra i de la convivència harmoniosa amb les persones.

Josep Roca

Crema de pèsol de temporada

Suposo que tots heu sentit alguna vegada aquella dita popular “ser eixerit o eixerida com un pèsol”. Això és perquè són plens de vitamines específiques dels grups B i C, que ajuden al bon funcionament del sistema nerviós.

És veritat que es mouen en el terreny de l’ambigüitat, per una banda pertanyen a la família dels llegums, però des del punt de vista nutritiu s’assemblen més a una verdura. Ara estem en plena temporada (de març a maig) i, si en teniu ocasió, és una meravella menjar-los frescos.

Menjar pèsols és una manera deliciosa d’ajudar a superar els nervis, l’ansietat i ens ajuda a mantenir un estat d’ànim positiu. Aquesta és la raó “científica” per la qual tradicionalment s’han considerat un antídot per allunyar els “mals pensaments”.

Ingredients:

  • 1kg de pèsols
  • 2 patates grosses
  • 2 porros
  • Brou de pollastre o verdura
  • 200g de pernil salat tallat a daus
  • 100g formatge grana padano
  • oli d’oliva verge extra
  • sal

Preparació:

Primer de tot pelem les patates i les tallem en quadradets petits.

Netegem bé els porros, a raig d’aixeta, retirant-ne les primeres capes. Per tal que no quedi gens de terra a les capes interiors, els tallem en creu longitudinalment per la part verda i els netegem cap per avall amb aigua.

Tallem els porro en rodanxes fines, com si fos ceba, i els posem junt amb les patates i els pèsols en una olla. Ho cobrim amb caldo de pollastre o verdures, com preferiu. Hi afegim un polsim de sal i ho deixem coure a foc mitjà, durant uns 15 minuts, a partir del moment en què arrenqui el bull.

Ho retirem del foc i passem les verdures per la batedora elèctrica. Si veieu que hi ha molt líquid és aconsellable treure’n una mica abans de triturar i anem afegint líquid a mesura que el necessitem, depenent de com us agradi la textura de la crema.

Si us agrada una textura molt fina la podeu passar per un colador xinès.

Tot seguit, posem un raig d’oli d’oliva en una paella i, quan estigui calent, saltegem els dauets de pernil.

Per servir el plat, posem la crema de pèsols i hi afegim els dauets de pernil i el formatge per sobre. Ho decorem amb unes gotetes de l’oli de fregir el pernil.

T’he recordat

Camino per la vila d’Arenys de Mar, vaig al convent dels Caputxins. T’he recordat, ben estimat amic Martí, fent la mateixa via tantes vegades, sol o acompanyat, quan hi arribares i quan et digueren, prou. Hi he pensat amb un dels teus estimats convilatans i gran catalanista Salvador Espriu i m’ha vingut a la memòria el que ens diu: “He mirat aquesta terra…”. Et feres un més del poble sense perdre la teva identitat, enamorat del mar, de les barques i de tota la gent que hi treballa. És com un retaule viu que creix i que no queda estàtic. La Riera que t’acompanya i tantes comunitats d’homes i de dones que el seu respir i el seu obrar, és servir. En Pepe al teu costat, acompanyant el bon pastor i amb el seu tarannà inconfusible. El vostre caminar s’ha enfonsat ben bé a l’areny. He entrat al temple, a la sagristia, havent passat pel carrer de la Rectoria on les portes eren tancades, però vosaltres éreu a l’entrada. Anava llegint els noms dels carrers i a les meves mans, una bossa on la teva paraula escrita era semblant a aquelles veles d’una nau que havia navegat per terres missioneres.

De l’estany de Banyoles a les platges del Maresme on hi ha un bon sembrat amb llàgrimes i amb rialles.

Quan ens trobàvem a la parròquia de Sant Pau de Girona amb els companys del Fòrum Joan Alsina, l’aire es temperava i la teva veu sempre, sempre, respectuosa dient les coses clares i sempre a l’avançada. Un bon timoner i l’escàlem en dóna bona imatge on tants esperaven poder vogar junts vers horitzons on el sol i la lluna hi canten.

Un bon matí, Martí, tot contemplant Sinera on com un autèntic mirador, més d’una vegada, t’hi encantaves. Ara, des de la Terra Promesa no deixis de guiar-nos.

Ignasi Forcano Isern

La vaga feminista, per canviar-ho tot

A pocs dies d’haver realitzat la vaga feminista, ens queda gravada la mobilització sense precedents que hem vist. Moltes de nosaltres hi hem participat i n’hem estat protagonistes. Ha estat una jornada històrica de reivindicació de les dones. Ha estat un clam, una esmena a la totalitat del sistema patriarcal i capitalista que subscrivim dones de totes les generacions, amb tota la nostra diversitat i pluralitat.

La jornada del 8 de març d’enguany va ser concebuda per comprendre i fer visible el ventall d’àmbits des d’on les dones incidim. Els quatre àmbits elegits van ser el laboral –la bretxa salarial reflecteix una situació estructuralment desigual–, el consum com a protesta i denúncia del capitalisme, la vaga estudiantil que denuncia la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat i la vaga de cures on la demanda és de redistribució i reconeixement del treball no remunerat en l’àmbit domèstic.

Ha estat un vaga mundial i cal dir que el nostre ha estat un dels països on

més incidència ha tingut. Venim de més de deu anys de crisi on, i ho diuen les dades socioeconòmiques, el pes de les retallades en drets socials ha recaigut sobre les dones. I això s’ha notat a l’hora d’articular una resposta de denúncia a la situació. El moviment feminista, que és plural i divers, va tenir una primera prova de la seva capacitat d’anar a la una davant l’atac al dret a decidir sobre el nostre cos a través de la derogació de la llei de salut sexual i reproductiva (2014). Una lluita que va cohesionar el moviment feminista i que segueix donant fruits.

 

Aquesta ha estat una vaga que ha donat estatus polític a la lluita contra el masclisme, una ideologia basada en atorgar privilegis als barons i subordinar les dones i totes les persones que qüestionen la “normalitat” masclista. Aquesta concepció social ens ha portat a la situació de col·lapse ambiental i humà.

Els dies previs a la vaga feminista vam ser testimonis del nerviosisme de la dreta política, amb un discurs on deixava clar que al capitalisme no es “toca” i quin era el paper social que s’espera de les dones. A mida que s’apropava el 8 de març, dones de diferents col·lectius professionals alçaven la veu a favor de la vaga feminista. Un d’ells, que penso que ha estat important per l’impacte mediàtic, ha estat el de les periodistes. Que els mitjans de comunicació privats, també el públics catalans, secundessin la vaga feminista, i que durant tot el dia el tema central fos aquesta vaga, va ser un veritable triomf pel seu impacte.

I ara, ¿què? Doncs, a canviar-ho tot!

La carrera de fons fa molts anys que es celebra. Aquest any ha estat una fita important. Hem de seguir. Fa uns dies el moviment feminista va fer pública la seva adhesió a la lluita per unes pensions dignes i amb garanties de futur. Tot forma part del mateix paquet: canviar les prioritats i mirar el món amb ulleres liles.

Quiteria Guirao

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

  1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
  2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
  3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

  1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
  2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

  • Formació intel·ligible i continuada
  • Pedagogia educadora en l’acció
  • Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
  • L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé

ONG i poders

Des de fa uns quants anys estem patint unes polítiques públiques que, en comptes d’afrontar una distribució més justa de la riquesa, apliquen unes retallades als sectors bàsics (educació, salut, serveis socials) per a “superar la crisi”….

I, evidentment, les partides dedicades a cooperació internacional han quedat als mínims o, simplement, a zero.

Un dels països europeus pioners en l’ajut internacional ha estat la Gran Bretanya (amb un 0’7% del pressupost per a cooperació). Fa temps, però, que en el seu Parlament, els partits polítics estan intentant rebaixar-lo (amb els arguments típics). Curiosament fa unes setmanes salten a la llum uns episodis de l’any 2011 per part d’uns responsables d’Oxfam a Haití, totalment reprovables. Aquesta ONG és la més important del Regne Unit (i una de les grans a nivell internacional). Feia tot just quinze dies que havia presentat l’estudi sobre desigualtat i pobresa al món….

Tres qüestions que cal remarcar sobre tot plegat:

  • Que l’Informe d’Oxfam Internacional de 2011 ja reflectia el “comportament inadequat” d’unes persones de l’entitat (sense entrar en detalls) i que havien estat acomiadades.
  • Que la Gran Bretanya, amb els problemes econòmics (i del Brexit), necessitava un argument per rebaixar dràsticament el pressupost de cooperació. I vet ací, doncs, el reportatge d’un periodista a primera plana titulat “Orgies de Calígula”(!).
  • El linxament mediàtic –que posa en dubte l’honestedat de totes les ONG– per part dels mitjans de comunicació dependents de gran corporacions…

Quan les ONG “guareixen les ferides” del sistema (amb assistencialisme) són lloades per tothom, però quan desvetllen, amb claredat i rigor, les causes de la pobresa i la desigualtat, entren en el punt de mira de tots els poders (econòmic, polític, mediàtic), que no poden acceptar aquest qüestionament.

D’altra banda, cal assenyalar la hipocresia de bona part de la nostra societat, que admet la prostitució com una realitat “necessària” (allò de l’“ofici més antic del món”)… –només cal anar a fires internacionals on s’ofereixen públicament aquests “serveis”– i, de l’altra, “esquinçar-se els vestits” quan una persona d’una ONG els contracta…

Caldrà molt d’esforç i pedagogia per ajudar (ajudar-nos) a analitzar amb cura els comportaments humans i no deixar-nos endur per la ràbia o els sentiments primaris que, volgudament, pretenen provocar certs mitjans de comunicació; i, de retruc, criminalitzar les ONG, que estan alleugerint el patiment de mig món, mentre prenem el cafè a la butaca de casa.

Jesús Lanao

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

La llengua de l’escola, un tema de llibertat dels pares?

A mi no em sembla que tingui cap sentit, això de que els pares tenen dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. Em sona com si diguéssim que els pares tenen dret a decidir quantes hores de classe de matemàtiques ha de fer cada noi o noia. Aquesta llibertat, en tot cas, es pot defensar en qüestions de creences, com ara quan a l’escola hi ha classe de religió, o en situacions de comunitats molt diferenciades, i encara en aquest segon cas em semblaria força discutible.

La llengua és una element pedagògic, i com tots els altres elements pedagògics, no és cosa dels pares decidir-los. A partir de les lleis elaborades pels representants populars, correspon als tècnics corresponents veure quins instruments lingüístics són convenients per a un bon aprenentatge de les llengües que calgui aprendre, i quines proporcions d’espai escolar han de tenir per a assegurar que els nois i noies surtin amb el millor bagatge acadèmic i la millor disposició social. Si cal discutir si aquestes proporcions són correctes o no, no s’haurà de fer a partir d’arguments més o menys patriòtics d’uns o altres, sinó a partir de les necessitats dels escolars i del que millor pugui ajudar-los a adquirir la millor formació i les millors disposicions per a viure i crear una societat cohesionada.

La llàstima és que a Catalunya aquest tema està impregnat d’una ideologització que impedeix parlar les coses amb calma, amb raonaments, i amb una mirada que intenti objectivar. I en això, tant de mal fan els qui reclamen l’“espanyolització” dels nens i nenes catalans, com els que reclamen que volen “viure en català” i no s’estan de mostrar que el que els faria feliços seria que la llengua castellana desaparegués de Catalunya.

Josep Lligadas

Estar en pau

“Com estàs?” “En pau”. Certament, crec que és el millor estat interior que podem tenir. Feia molt de temps, anys, que no havia experimentat aquest “estar en pau amb mi”, i que poc té a veure amb estar content, trist, sol o acompanyat. Podem estar en pau i sentir-nos feliços i plens, i també estar en pau, encara que estiguem en un moment de tristor o de soledat. La pau interior suposa l’energia per afrontar qualsevol repte que ens presenti la vida o qualsevol decisió vital que vulguem prendre.

Però com ho fem, per estar en pau? Jo diria que vivint en coherència amb el nostre jo més profund, intentant ser honestos amb nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten, mantenint un estat interior de confiança, i sent capaços d’acceptar els nostres errors mentre també valorem i agraïm el que tenim de bo.

És bo aturar-nos, fer silenci, fer callar els pensaments que ens envaeixen contínuament i escoltar aquella veu interior que de vegades ens guia. Els pensaments no som nosaltres, són fruit de la nostra ment tan plena de soroll i contradiccions. Aturem-nos i escoltem-nos. Veurem amb claredat allò que hem de fer, allò que tenim pendent, per estar veritablement en pau. I aquesta pau donarà fruits en nosaltres i el nostre entorn.

Maria-Josep Hernàndez

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

La Fundació Marianao: una comunitat que somia, lluita i estima

La Fundació Marianao va néixer fa 32 anys. En uns moments difícils, en els quals tot estava per fer als nostres barris, l´Associació de Veïns de Marianao i la seva Vocalia de Joves van decidir ocupar l´any 1985 un edifici que estava abandonat, en situació il·legal a nivell urbanístic, i que era un focus de marginalitat i de brutícia. L´any 1987 aquest moviment juvenil es va constituir com a Casal Infantil i Juvenil de Marianao.

L’any 1995 va haver-hi un important moviment ciutadà en contra el projecte municipal d’enderrocament de l’edifici ocupat. La gran mobilització popular va evitar que el Casal fos enderrocat i va testimoniar que constituïa un patrimoni significatiu del poble de Sant Boi. Posteriorment, l´any 1998, es va crear la Fundació Marianao.

Actualment, la Fundació Marianao està configurada per 75 professionals contractats, 150 persones voluntàries, i més de 5.000 persones participants de Sant Boi i comarca del Baix Llobregat. En els seus projectes hi participa tot el conjunt de la comunitat (infants, joves i adults), amb una incidència significativa en els col·lectius que es troben en situació de major indefensió i vulnerabilitat social, promovent la seva dignitat, el seu protagonisme i el seu empoderament.

La Fundació Marianao desplega, en aquests moments, 34 projectes que promouen el desenvolupament comunitari a Sant Boi i comarca en diversos àmbits: formació ocupacional i inserció sociolaboral; lleure educatiu infantil, juvenil i adult; defensa del medi ambient, serveis jurídics comunitaris; atenció a col·lectius en situació de vulnerabilitat social (infants i joves en risc, persones nouvingudes, persones empresonades i les seves famílies, persones amb malaltia mental…); promoció sociocultural de persones adultes; educació en les noves tecnologies de la informació i la comunicació; associacionisme juvenil; horts comunitaris; etc.

Un dels projectes que té una significativa projecció política en la ciutat i comarca és l’Escola de Formació Joan García-Nieto, que vol promoure la participació activa de les persones en la presa de consciència crítica de la realitat i per un compromís social alliberador, oferint espais per al creixement i la promoció personal i comunitària, a partir de les necessitats i propostes expressades pels participants. En aquests darrers dos anys, l´Escola ha posat en marxa el Curs-Taller d´Anàlisi de la Realitat i el Compromís Social, el Seminari d´Economia Crítica, el Taller de Fonts Orals i Memòria Històrica i el Programa de Formació Juvenil L´Espurna.

La Fundació Marianao és una “fàbrica de somnis” fets realitat. Un espai on moltes persones, petites, joves i grans, han trobat i troben el seu “lloc en el món”. Un espai utòpic, construït per la pròpia Comunitat, com ens deia en Joan N. García-Nieto: “Cal construir illes utòpiques, arxipèlags d´utopies, on alimentar la solidaritat i l´esperança perquè ningú ens robi el somni que podem construir ja des d´ara un món millor.”

Les institucions públiques i d´iniciativa social han reconegut amb més de trenta premis i reconeixements la important tasca social i educativa de la Fundació Marianao, entre els quals destaca la Creu de Sant Jordi, concedida l´any 2012.

La Fundació Marianao constitueix una gran comunitat de comunitats de gent petita, jove i gran, que somia, lluita i estima, de generació en generació. Una terra fecunda, regada per milers de persones, autèntiques heroïnes de la vida quotidiana, que han estat i són les protagonistes de la seva història. La vivència comunitària de Marianao produeix uns fruits generadors de petits-grans canvis revolucionaris en les persones i en els territoris: l’estimació, l’alegria, la dignitat humana, la rebel·lia somiadora, la tendresa solidària, la justícia social… Sentir-nos tots i totes importants i necessaris. Aquest és el nostre millor regal. Moltes gràcies, amigues i amics, per tanta vida solidàriament compartida!

Xavier Pedrós
President de la Fundació Marianao

Per a més informació: www.marianao.net

Santa Radegunda, una dona que va voler dirigir la seva vida

Una dona que va voler dirigir la seva vida, i va voler dedicar-la de ple a Déu i als pobres. I que ho va fer, en un llarg itinerari que comença com a princesa captiva i continua com a esposa del rei dels francs, rebel davant un matrimoni destruït, diaconessa, consagrada a Déu des de casa seva, i finalment monja del monestir que va fundar.

Radegunda va néixer a Turíngia, al centre de l’actual Alemanya, cap a l’any 520, com a princesa de la dinastia que governava el país. Quan tenia 11 anys, el rei franc Clotari va envair Turíngia, però va arrasar-ho tot, i es va endur cap a França Radegunda i el seu germà. Radegunda va ser reclosa a la vil·la reial d’Athies, pensant que podia ser una futura reina. Allà la van educar i preparar, i entre altres coses la van educar en el cristianisme, ja que els turingis eren encara pagans. El bisbe Medard, que temps després tindria un paper decisiu en la seva vida, sembla que va ser l’encarregat d’aquesta educació cristiana. I el cristianisme va arrelar fortament en ella: mostrava un tipus de vida tan diferent dels desastres i crueltats que ella sempre havia vist com a inevitables, que se’l va fer profundament seu. I va decidir que ella volia dedicar-se a Déu.

Clotari, però, continuava pensant en casar-se amb ella. I quan se li va morir l’esposa que tenia, va organitzar el casament. Radegunda, que no s’ho esperava, va intentar fugir, però va ser capturada, i el casament es va celebrar.
Radegunda va entrar al llit del rei: aquesta era la seva obligació bàsica. I el rei, a canvi, la va omplir de regals, incloent-hi la vil·la reial d’Athies i també la de Saix. Radegunda es va comportar com una bona reina: anava als actes cortesans, no es feia pregar en la relació sexual, acompanyava Clotari on calia. Però quan no calia, es tancava a Athies i duia una vida de pregària i dejuni. No va tenir fills, però Clotari estava bé amb ella.

Radegunda no suportava les guerres i les crueltats que assolaven el país, però tampoc no podia fer-hi gran cosa. En compensació, a Athies atenia pobres i malalts, amb companyes que l’ajudaven, i es va proposar una única acció política: a cada condemna a mort que coneixia, feia els possibles per aconseguir la commutació de la pena.

Però va arribar un dia que tot es va trencar. Clotari, amb por que el germà de Radegunda pogués conspirar contra ell per prendre-li Turíngia, el va fer matar, aprofitant una estada de la reina a Athies. Ella, quan ho va saber, va tenir clar que allò no podia continuar. Va decidir que el seu matrimoni ja no existia, i va fugir cap a Noyon, a veure el bisbe Medard, i exigir-li que certifiqués el final del seu matrimoni i la consagrés a Déu. Medard no volia, però la fermesa de Radegunda el va fer claudicar. Normalment es consagraven verges, viudes o monges, i Radegunda no era cap d’aquestes coses. De manera que Medard va decidir consagrar-la diaconessa, un ministeri aleshores ja obsolet, mentre Clotari enviava les seves tropes a buscar-la. Però en saber el que havia fet Medard, va decidir deixar-ho estar.

Radegunda se’n va anar a la vil·la de Saix. Tenia 26 anys, i se sentia lliure. I va començar a crear, en aquell lloc, un potent hospital, admirablement organitzat, que atenia tota mena de gent, incloent-hi els leprosos, que continuaven marginats com en temps de Jesús. I ella, mentrestant, a més de treballar molt a l’hospital, continuava augmentant les seves penitències, fins a extrems a vegades desmesurats, que esgarrifaven a les companyes. Però ella així vivia feliç.

Amb els anys, però, va anar veient que allò d’anar tant per lliure acabaria no funcionant, i més quan cada cop venien més noies que volien compartir la seva forma de vida. Ella no es veia ficant-se en un monestir, però en canvi sí que va considerar que podia fundar-ne un. I al fer els 40 anys, va posar la idea en marxa en uns terrenys que havia aconseguit a Poitiers. I a la Pasqua del 561, van començar a anar-hi a viure. Ella no va voler ser-ne l’abadessa, però mai no va deixar de ser la mare de totes. Amb les seves pregàries, el seu esperit de servei, les seves penitències, i també amb la seva influència pacificadora més enllà de les parets del monestir, fins a la seva mort el 13 d’agost del 587.

(Si en voleu saber més, podeu llegir el llibret Santa Radegunda, reina, diaconessa, fundadora, escrit per un servidor i publicat pel CPL).

Josep Lligadas

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no (1)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

Amb un somriure de bat a bat entrem, mare i filla, a la seu de la nostra zona dels Serveis Territorials d’Ensenyament. Som una mena de “cas d’èxit”, de “prova superada” i, des del Departament, ens han demanat col·laborar en un projecte que veurà la llum el curs vinent. És una iniciativa de la professional que un dia ens va ajudar i acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada, i que va tenir un paper clau fent de pont entre hospital, aula hospitalària (on estudien els nens i joves ingressats a l’hospital), i centre educatiu. L’objectiu era que no perdés els estudis i, un dia, es pogués re-connectar, i vetllar, sobretot, perquè la qüestió dels estudis fos un ajut i motivació, i no pas un escull en moments de vivències duríssimes.

Ara, aquesta professional, ja no atén directament alumnat i famílies sinó que s’encarrega d’assessorar sobre casos complicats als professionals dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament) i de fer formació al professorat d’escoles i instituts. Ens anima a participar en un projecte que serà formatiu per als mestres, amb suport audiovisual, per fer entendre i visualitzar bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns. No s’esmenten centres educatius en concret, l’objectiu no és “renyar” ni “premiar”. No ho vol fer com un dossier teòric, sinó partint de les vivències reals de joves que han passat i superat moments difícils, i també amb els pares que els hem acompanyat. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar, per aconseguir que les actituds negatives no es repeteixin, i que les actituds positives es fomentin. I això pel bé dels nens i nenes, i joves, que avui estan sent tractats d’alguna malaltia o trastorn, hospitalitzats o no. Per ells i elles, la meva filla i jo no tenim cap problema de posar-nos davant la càmera i parlar. I sumar el nostre testimoni al d’altres que s’aniran recollint els pròxims mesos.

Òbviament, el treball només està començat. En aquest article vull fer una pinzellada per compartir algunes coses que vam respondre a un breu esquema: presentar-nos i pràctiques que no ens han ajudat. Al proper número de L’Agulla parlaré de les pràctiques que ens han ajudat i de tot el que hem après.

Presentació

La meva filla es va presentar així davant de càmera: “Hola, sóc l’Elisenda, tinc 18 anys, estic molt contenta perquè estic acabant segon de Batxillerat, a l’institut em sento molt bé, he fet bones amigues, trec molt bones notes i aviat em presentaré a la selectivitat per entrar a la Universitat. Però no sempre ha estat així. Participo en aquest projecte per ajudar a qui pugui estar vivint el que jo he viscut. I m’ofereixo, si cal, per donar el meu testimoni, no només en aquest vídeo, sinó a través de xerrades que feu el Departament d’Ensenyament. Això és una cosa que m’importa molt, ajudar a qui pugui estar patint el que jo vaig patir”.

Jo em presento i explico el cas de la meva filla. Actualment té reconeixement d’Altes Capacitats (per dos hospitals públics) i alhora, reconeixement de Grau de Discapacitat per part de la Generalitat, per aquelles discapacitats que en diuen “invisibles” (=incompreses) però que existeixen. A l’escola de primària, era feliç però era diferent, i a cinquè i sisè de primària va patir bulling i li va afectar molt emocionalment. A l’ESO va anar molt bé, va fer amistats, treia bones notes. Però a tercer d’ESO va emmalaltir. Es va barrejar malaltia física i trastorn mental. Vam començar peregrinació i derivacions de serveis i hospitals, fins que durant tres anys de tractament i ingressos, els equips de l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital comarcal de Mataró podem dir que ens van salvar la vida. A tot això, els estudis d’ESO van penjar d’un fil, i va poder reenganxar-se gràcies a l’aula hospitalària, l’Escola d’Adults (amb un permís especial d’Ensenyament), i finalment, l’institut. En aquest trajecte, algunes actituds de professors/es van ajudar molt. Altres, van perjudicar i fer mal. Tant és així que va ser la professora de l’aula hospitalària i la doctora que la portaven a l’hospital, les que van contactar amb Ensenyament per demanar ajuda, donat que les recomanacions que feien a l’escola on cursava l’ESO eren poc ateses o ignorades, amb el perjudici emocional i vital que li comportava.

Exemples de pràctiques que no han ajudat

  • “M’han oblidat. Per ells, ja m’he mort”. Amb un llarg ingrés a l’hospital i poca assistència a classe “normal”, només classe a l’hospital, l’hospital i l’EAP van demanar a l’escola: “No toqueu per res la seva taula de classe, no la canvieu de lloc, que l’entorn sigui el més igual possible quan torni”. Situació: Torna a classe després d’una llarga absència i troba totes les taules amb una nova distribució i el seu pupitre, amb les seves coses, sol, separat i arraconat a la paret. Resultat: Crisi d’ansietat. “M’han oblidat”. “Per ells ja m’he mort”. Quan ho sap la doctora de l’hospital es posa les mans al cap, no s’ho pot creure… havia avisat i no s’ho han pres seriosament! Ara costarà molt que torni a classe i combini aula hospitalària i escola els dies que no està a l’hospital. Jo encara la recordo a casa plorant hores seguides. Professors: Feu cas als professionals, encara que no us sembli important el que us diuen!
  • Els deures d’estiu ingressada a l’hospital. Jo crec que aquest cas és el més increïble vist des de fora, si no fos perquè tenim els testimonis de l’EAP del Departament d’Ensenyament i de l’equip de l’hospital. Acaba el curs estant ingressada i, òbviament, no ha assolit els objectius del tercer d’ESO. Per acabar-los d’assolir, cada professor/a dona al tutor els deures per a l’estiu de la seva assignatura. Recullo els deures a l’escola, i ho trasllado a la doctora i la professora de l’hospital. Amb l’excepció de dos dels vuit professors d’ESO, que han fet una tria d’exercicis, en la majoria de deures de recuperació, el volum de feina és tan gran que doctora i professora de l’hospital comptabilitzen, aproximadament, les hores que caldria per fer-ho tot. Resum: ni fent 10 hores diàries a l’aula hospitalària tot l’estiu tindria temps d’acabar-ho. “Això no ens havia passat amb cap centre educatiu de la comarca”, em diu la doctora… A l’hospital li diuen a la meva filla que no es preocupi, que a l’aula de l’hospital aniran fent a poc a poc el que pugui. Però el mal ja està fet: té una angoixa immensa, ella estava acostumada a treure bones notes, a fer la feina que li demanen i vol passar de curs… La qüestió provoca angoixa tot l’estiu i no ajuda gens en la seva millora mèdica. Per cert, els dos professors que han mirat amb cura els deures que posaven, són els únics d’adreçar-li una nota humana a la primera pàgina de les feines, amb una mica d’afecte: “Desitjo que et vagis recuperant. A poc a poc veuràs que ho pots fer.” “Tenim ganes de veure’t a classe amb nosaltres”. Una mica d’oxigen enmig de la indiferència i la fredor dels altres.
  • Passar de curs. La recomanació de l’hospital és no desvincular-la del seu grup de classe a l’ESO, amb el qual se sent bé, i que malgrat no haver assolit els objectius del programa educatiu, passi de curs. Aquesta recomanació la fan directament des de l’hospital a l’escola i el tutor es nega en banda. Nosaltres ho vam saber després. Des de l’hospital demanen la intervenció de l’EAP, del Departament d’Ensenyament, que acudeixen a l’hospital a interessar-se pel cas, i després, insisteixen amb l’escola. Finalment s’imposa el criteri d’Ensenyament i de l’hospital, al del tutor en qüestió. Passa de curs amb el seu grup. La meva filla explica: “Jo sé que el tutor ho feia amb bona intenció perquè volia que assolís els coneixements del tercer d’ESO, però si m’arriben a separar del meu grup, jo no hagués tornat a estudiar, tenia por”. Afegeix amb rotunditat: “La prioritat no és l’ensenyament, sinó que la persona es refaci, que l’alumne no es suïcidi”. “Tenia molta por i inseguretat. No era el moment de fer-me repetir”. I jo dic: “Si us plau, escolteu-vos entre professionals. Entenc que a un pare o una mare potser no ens vulgueu escoltar… però a un metge/essa d’un hospital públic…? a un psicopedagog d’Ensenyament…? Heu de veure l’EAP com uns professionals que ajuden a l’escola o l’institut, no com un enemic que ve a decidir què feu a l’aula.”
  • Tractar l’alumne com si fos la malaltia. D’això hi ha molts exemples, però n’esmentaré un. Diu la meva filla: “Creuen que ja no puc fer res o que sóc tonta”. “Donen una feina de literatura, molt interessant, a tota la classe. Sense preguntar, la professora pressuposa que jo no puc fer-la i me’n dona una de diferent, molt elemental. Em poso a plorar. Tremolo. Brot d’ansietat. Surto de classe. Després parlo amb la professora amb calma. M’ha fet mal que prejutgés que això jo no ho podia fer. Després d’una llarga conversa sobre literatura, ella em diu, en positiu: “No em pensava que eres així”: I jo em pregunto: “I com et pensaves que sóc? Què t’han dit de mi? Sóc un diagnòstic escrit en un paper? Una nena malalta? O una persona a la qual li pots preguntar: Et veus amb cor de fer aquest exercici?” “Sóc una persona, no una malaltia”, conclou la meva filla.
  • El bulling. El bulling no ens va coincidir en el temps amb la malaltia, va ser abans, a Primària. Les víctimes acostumen a ser alumnes més sensibles, diferents per algun motiu (orientació sexual, trastorns del desenvolupament…), o alumnes amb altes capacitats que als altres els semblen “rarets”. Et sembla increïble que, davant del patiment del teu fill/a, el professor minimitza o nega la situació. O pitjor encara: fa sentir culpable l’alumne. Es va acabar en canviar de centre i mai més ens hi hem trobat. El que em preocupa, coneixent l’experiència d’altres pares, és que els casos es tapen a l’escola i no arriben a Ensenyament, i per tant, no hi ha opció que intervingui algun professional més qualificat o amb més experiència que el professor/a que es troba amb aquesta situació. Un consell per a pares? Si no us fan cas a l’escola, si ho tapen o minimitzen, demaneu ajuda als Serveis Territorials d’Ensenyament. En principi, no atenen els pares però insistiu i no pareu fins a ser escoltats per algun professional.

Com a conclusió per a mestres i educadors

Escolteu els altres professionals (els metges, psicòlegs, professors d’aules hospitalàries…), ateneu a les recomanacions de l’EAP (no ho visqueu com una intrusió del Departament d’Ensenyament a la vostra feina), mireu i tracteu amb empatia l’alumne que està patint, i sigueu sensibles i atents amb els més febles.

Veureu que he explicat tot això sense cap rancúnia. I encara menys rancúnia i més bondat veuríeu en la meva filla. No porta a res. Voldríem només que les coses milloressin i que no hi hagi alumnes que quedin fora del sistema educatiu volent estudiar. No són alumnes que puguin anar a un centre d’Educació Especial (hi ha casos d’altes capacitats!) però sí que necessiten en algun moment atenció especial. Tant de bo hi hagués almenys un institut per comarca per atendre’ls només a aquests casos especials. Al proper número faré la segona part de l’article amb aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat. Com un petit avanç, cito frases de la meva filla en la gravació del vídeo:

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

“M’he sentit escoltada i respectada”

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

“M’agrada que ens tractin i exigeixin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

“Del meu pas per l’hospital he conegut molts nois i noies patint per moltes circumstàncies diferents, i he aprés a no jutjar. Les aparences enganyen. Pot semblar que no tens res i patir molt. Necessitem ser escoltats i compresos.”

Maria-Josep Hernàndez

Continuació

La humildad como kintsugi del corazón: el arte de reparar las cicatrices de la vida y convertirlas en bellas

El kintsugi es una técnica japonesa que consiste en reparar las fracturas que se producen en los objetos de cerámica con resina de oro. En lugar de disimular las roturas, las piezas restauradas muestran las heridas que el paso del tiempo y el uso han producido, convirtiéndolas en únicas y bellas.

Algunos autores han considerado el kintsugi como una metáfora de la resistencia ante las adversidades de la vida, como Marta Rebón, o Tomás Navarro, Kintsukuroi: el arte de curar heridas emocionales, Ediciones Planeta 2017. En mi caso haré una lectura patrística considerando que esta cola de oro que restaura nuestras heridas es la humildad.

Frente a una sociedad y una cultura obsesionadas por ocultar todo lo relacionado con las heridas y el paso de los años tanto en el plano físico (pomadas antiarrugas o anti-edad, lifting de todo tipo) como psicológico (prohibido hablar de ancianos o mostrar la fragilidad), los Padres y Madres de la Iglesia proponen la humildad como resina de oro que unifique las heridas y fracturas que el paso de la vida nos va dejando.

Es la humildad la que nos permite mostrarnos como realmente somos, seres fracturados y rotos, pero unidos (ungidos) por la gracia de Dios, lo que nos impide entrar en la dinámica del pesimismo o el autocastigo, como bellamente expresa Ireneo de Lyon (siglo II): “Si eres obra de Dios, aguarda la mano de tu Artífice que todo lo hace oportunamente, y de igual manera obrará oportunamente en cuanto a ti respecta. Su Mano plasmó en ti la sustancia; te ungirá por dentro y por fuera con oro puro y plata (Ex 25,11) y tanto te adornará que el propi Rey deseará tu hermosura (Salmo 45,12)”, Contra los herejes IV,39,2 (la cita se la debo a Rosa Ruiz Aragoneses).

Algunos Padres y Madres del desierto habían hablado con anterioridad del papel de la humildad: «Allá donde no esté la humildad, no está Dios» (Apotegmas II, 279), o «sin humildad no puede cumplirse ningún mandamiento» (ib. II, 319). Pero será Isaac de Nínive, un padre del desierto sirio del siglo VII, el que lleve a su culmen la importancia de la humildad, llegando a afirmar: “Considérate en poco a los ojos de tu alma, y verás la gloria de Dios dentro de ella. [Pues] donde florece la humildad, allí brota la gloria”, El don de la humildad, Sígueme 2008, 145.

En esta misma línea, pero profundizando en sus conexiones teológicas, escribe: «La humildad es el vestido de la divinidad; por medio de la Palabra que se ha hecho hombre, la divinidad se ha revestido de la humildad, y por medio de la humildad habla con nosotros, a través de nuestro cuerpo. Todo aquel que se ha recubierto de humildad verdaderamente se asemeja, gracias a ella, a Aquel que ha descendido de su altura, que ha escondido el esplendor de su grandeza y ha velado su gloria, para que la creación no pereciera al verle» (ib, 138s).

Una humildad que tiene su campo privilegiado de actuación en el corazón, pues «hasta que el corazón no es humillado, no cesa de vagar. La humildad recoge el corazón, y cuando una persona es humillada, inmediatamente le rodea la misericordia y le abraza. Cuando se le une la misericordia, el corazón siente de pronto la ayuda, porque descubre que palpita también en su interior un cierto sentimiento de confianza y de potencia; y cuando experimenta que le ha llegado la ayuda de Dios, y que ella le sirve de auxilio y socorro, entonces, inmediatamente, el corazón se llena de fe» (ib. 144). Que así sea

Fernando Rivas

Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia.

Exposició fins al 30.04.18 a El Born CCM (Barcelona). Entrada lliure.

Visitar l’exposició, senzilla, breu sobre la Montserrat Roig ens obre un munt de finestres en què anar aprofundint. La seva carrera periodística. El seu treball colpidor sobre els catalans en els camps nazis. La seva obra literària. Els rostres entrevistats que dibuixaven la societat, la política, la cultura en aquells anys d’inici de la transició espanyola (1977-78)… Un recuperar imatges del nostre passat no tan llunyà… i la (re)descoberta d’una dona valenta, d’esquerres, compromesa, polièdrica…

Si aquests dies feu una passejada per Barcelona, traieu el cap pel Born. S’ho val.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La presó permanent revisable al segle XXI

Com és sabut, la reforma operada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, va incorporar la presó permanent revisable; de la qual se’n va qüestionar la constitucionalitat des d’un primer moment. Si la reforma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, el 20 de juliol el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos grups parlamentaris en aquesta qüestió. ¿En què consisteix i per què es refusa la seva constitucionalitat?

Si bé tan sols es contempla la seva aplicació en determinats supòsits, comporta el compliment íntegre de la pena de, com a mínim, 25 anys de presó (pot variar en funció de si la condemna és per un o diversos delictes). Un cop complerts, es pot revisar la pena imposada tot i que requereix un pronòstic individualitzat favorable de reinserció. Per tant, es tracta d’una pena revisable, però indeterminada en no tenir previst un límit màxim de duració.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat, al·lega que aquesta pena vulnera quatre principis de la Constitució Espanyola: el principi de resocialització (25.2 CE), el de legalitat penal (25.1 CE), dret a la llibertat (art. 17 CE), el principi de proporcionalitat i la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 CE).

Ara bé, també cal recordar la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Si bé no ha resolt supòsits de presó permanent revisable, sí que s’ha pronunciat en penes de cadena perpètua no revisables de iure i de facto, considerant-les contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Així, el TEDH requereix que es faciliti la revisió de les sentències de cadena perpetua per tal de no vulnerar l’article 3 del CEDH, que estableix la prohibició dels tractes inhumans o degradants.

Ja des del segle XIX Concepción Arenal defensava la necessitat de reformar el Codi Penal i esdevenia la primera dona Visitadora de Presons, mostrant enèrgicament el seu rebuig a qualsevol càstig físic així com també qüestionant el model penitenciari vigent. Des d’aleshores, han estat diverses reformes les que han acabat al punt en què ens trobem. Una pena privativa de llibertat persegueix la reinserció social del penat, i per tant, es regeix la individualització de la pena, que progressivament conduirà al penat a la llibertat dins un determinat tractament penitenciari. Es permet, doncs, no només la comunicació amb l’exterior sinó permisos de sortida, procurant alhora que el compliment de la pena es realitzi a prop d’on el penat hi tingui les arrels. ¿Com pot ser que, basant-se en aquests principis, s’hagi incorporat la pena de presó permanent revisable?

Considero que el paper dels mitjans de comunicació com a quart poder ha sigut una gran influència en aquest fet, alhora que s’ha promogut una sensació de inseguretat ciutadana vers el delicte –no corroborada per les estadístiques de delinqüència– que ha derivat en un populisme punitiu preocupant. En funció dels crims que es cometen i el ressò que tenen als mitjans, ressorgeixen demandes d’enduriment tant dels delictes com de les penes, sense tenir en compte que en el nostre sistema penitenciari hi ha uns principis que regeixen, sense que es puguin contradir en cap cas.

La presó permanent revisable resulta, des d’un punt de vista garantista, una clara vulneració dels drets fonamentals establerts en la Constitució Espanyola així com també un exemple de regressió en aquests drets. Caldrà esperar a veure com resol el Tribunal Constitucional al respecte, i confiar en futures reformes legislatives que s’adeqüin a l’Estat Social i Democràtic de Dret en què vivim.

Norma Pedemonte Rubió
Advocada i coordinadora del Sociojurídic del FICAT

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Galilea.153: una nova revista per a laics i laiques

Ja ho sé que, amb la mala fama que té, la litúrgia no sol entusiasmar ningú. I menys dins del món progre. La idea que tant ens van matxacar de petits que la missa era un precepte obligatori, el fet que algunes formes litúrgiques s’hagin convertit en dards ideològics (combregar a la mà o a la boca, agenollar-se o no, l’ús del llatí, el fet que els preveres es posin de cara o d’esquena a la gent, la quantitat de randes per metre quadrat que exhibeixen alguns capellans, l’ostentació de molts elements litúrgics, la marginació de la dona…) i, per acabar-ho de rematar, l’actitud repatània del cardenal Sarah –gran “jefe” de la litúrgia, pedra a la sabata del papa Francesc– no ens fan la litúrgia més simpàtica. Molts cristians, de forma gairebé inconscient, hem anat peixant un munt d’anticossos litúrgics.

Doncs bé, farem bé d’intentar recuperar el sentit original de la litúrgia i de no regalar als sectors eclesials més conservadors una tradició, que potser necessita una revisió, però que és patrimoni de tots els cristians i cristianes. Perquè les celebracions litúrgiques són centrals en la vida cristiana. I no només perquè ens sentim millor o perquè nosaltres en siguem més o menys protagonistes. També perquè el sentit comunitari forma part de l’essència de la fe, i perquè de fet la trobada no és només amb nosaltres mateixos, sinó amb Jesucrist, seguint, en el cas de l’Eucaristia, allò que ell ens va demanar: “Feu això que és el meu memorial”. No hi ajuda tampoc el fet que les comunitats cristianes solen viure molt compartimentades i no hi ha gaire consciència d’unitat profunda. I tampoc la constatació que solem centrar la nostra atenció en la racionalitat i en les paraules (més que en la Paraula), mentre que la litúrgia fa jugar elements que de vegades ens mirem per damunt l’espatlla: el silenci, la música (sobretot el cant comú), el gest, el color, l’espai… Vivim immersos en l’emoció continuada, i la publicitat prou que se n’aprofita, però som més sensibles a les litúrgies orientals (des de l’ortodoxa fins al budisme) que no pas a la nostra pròpia.

Com que al Centre de Pastoral Litúrgica som molt llançats, fins i tot temeraris, enmig d’una situació en què l’Església va de baixa i de la manca de simpatia general pel tema, ens hem animat a fer una revista sobre litúrgia per a laics i laiques. Una revista que vol contribuir a unificar vida cristiana i litúrgia (ep, unificar vol dir fer-nos conscients de la unitat, no pas uniformitzar-nos!), a crear sentit comunitari, a aportar elements de formació que ens permetin comprendre millor el perquè de la litúrgia, a donar protagonisme als laics i laiques en un món que fàcilment es redueix a capellans i diaques, a suggerir materials i accions pastorals per a grups diversos… i sobretot a valorar i estimar la litúrgia des de la vida.

Aquí teniu l’enllaç al primer número, per si voleu fer-hi un cop d’ull. Goso dir-vos que us animeu a pagar o a regalar una subscripció. Crec que és assequible a moltes economies. Fer una revista des de la base, de qualitat, costa diners. Ja sé que som reacis a pagar i que en matèria cultural o eclesial ens estem acostumant a tenir-ho tot gratis (o a dependre del voluntarisme –com aquesta revista que esteu llegint, he, he– o de la subvenció), però és raonable destinar recursos propis a la cultura, si volem que sigui creativa, i a l’Església, si volem que sigui fidel a l’Evangeli.

Fet aquest molt sincer míting, mireu-la i feu arribar la vostra opinió a la directora de la publicació, M. Àngels Termes (matermes@cpl.es). Els vostres comentaris i suggeriments seran ben acollits. I si us agrada, trenqueu el mur de la mandra i rasqueu-vos la butxaca. A fi de bé. Us ho diu una persona gens neutra, que treballa al CPL i que vol arribar a una sana jubilació. Petons.

Mercè Solé