Crema de pèsol de temporada

Suposo que tots heu sentit alguna vegada aquella dita popular “ser eixerit o eixerida com un pèsol”. Això és perquè són plens de vitamines específiques dels grups B i C, que ajuden al bon funcionament del sistema nerviós.

És veritat que es mouen en el terreny de l’ambigüitat, per una banda pertanyen a la família dels llegums, però des del punt de vista nutritiu s’assemblen més a una verdura. Ara estem en plena temporada (de març a maig) i, si en teniu ocasió, és una meravella menjar-los frescos.

Menjar pèsols és una manera deliciosa d’ajudar a superar els nervis, l’ansietat i ens ajuda a mantenir un estat d’ànim positiu. Aquesta és la raó “científica” per la qual tradicionalment s’han considerat un antídot per allunyar els “mals pensaments”.

Ingredients:

• 1kg de pèsols
• 2 patates grosses
• 2 porros
• Brou de pollastre o verdura
• 200g de pernil salat tallat a daus
• 100g formatge grana padano
• oli d’oliva verge extra
• sal

Preparació:

Primer de tot pelem les patates i les tallem en quadradets petits.

Netegem bé els porros, a raig d’aixeta, retirant-ne les primeres capes. Per tal que no quedi gens de terra a les capes interiors, els tallem en creu longitudinalment per la part verda i els netegem cap per avall amb aigua.

Tallem els porro en rodanxes fines, com si fos ceba, i els posem junt amb les patates i els pèsols en una olla. Ho cobrim amb caldo de pollastre o verdures, com preferiu. Hi afegim un polsim de sal i ho deixem coure a foc mitjà, durant uns 15 minuts, a partir del moment en què arrenqui el bull.

Ho retirem del foc i passem les verdures per la batedora elèctrica. Si veieu que hi ha molt líquid és aconsellable treure’n una mica abans de triturar i anem afegint líquid a mesura que el necessitem, depenent de com us agradi la textura de la crema.

Si us agrada una textura molt fina la podeu passar per un colador xinès.

Tot seguit, posem un raig d’oli d’oliva en una paella i, quan estigui calent, saltegem els dauets de pernil.

Per servir el plat, posem la crema de pèsols i hi afegim els dauets de pernil i el formatge per sobre. Ho decorem amb unes gotetes de l’oli de fregir el pernil.

Anuncis

T’he recordat

Camino per la vila d’Arenys de Mar, vaig al convent dels Caputxins. T’he recordat, ben estimat amic Martí, fent la mateixa via tantes vegades, sol o acompanyat, quan hi arribares i quan et digueren, prou. Hi he pensat amb un dels teus estimats convilatans i gran catalanista Salvador Espriu i m’ha vingut a la memòria el que ens diu: “He mirat aquesta terra…”. Et feres un més del poble sense perdre la teva identitat, enamorat del mar, de les barques i de tota la gent que hi treballa. És com un retaule viu que creix i que no queda estàtic. La Riera que t’acompanya i tantes comunitats d’homes i de dones que el seu respir i el seu obrar, és servir. En Pepe al teu costat, acompanyant el bon pastor i amb el seu tarannà inconfusible. El vostre caminar s’ha enfonsat ben bé a l’areny. He entrat al temple, a la sagristia, havent passat pel carrer de la Rectoria on les portes eren tancades, però vosaltres éreu a l’entrada. Anava llegint els noms dels carrers i a les meves mans, una bossa on la teva paraula escrita era semblant a aquelles veles d’una nau que havia navegat per terres missioneres.

De l’estany de Banyoles a les platges del Maresme on hi ha un bon sembrat amb llàgrimes i amb rialles.

Quan ens trobàvem a la parròquia de Sant Pau de Girona amb els companys del Fòrum Joan Alsina, l’aire es temperava i la teva veu sempre, sempre, respectuosa dient les coses clares i sempre a l’avançada. Un bon timoner i l’escàlem en dóna bona imatge on tants esperaven poder vogar junts vers horitzons on el sol i la lluna hi canten.

Un bon matí, Martí, tot contemplant Sinera on com un autèntic mirador, més d’una vegada, t’hi encantaves. Ara, des de la Terra Promesa no deixis de guiar-nos.

Ignasi Forcano Isern

La vaga feminista, per canviar-ho tot

A pocs dies d’haver realitzat la vaga feminista, ens queda gravada la mobilització sense precedents que hem vist. Moltes de nosaltres hi hem participat i n’hem estat protagonistes. Ha estat una jornada històrica de reivindicació de les dones. Ha estat un clam, una esmena a la totalitat del sistema patriarcal i capitalista que subscrivim dones de totes les generacions, amb tota la nostra diversitat i pluralitat.

La jornada del 8 de març d’enguany va ser concebuda per comprendre i fer visible el ventall d’àmbits des d’on les dones incidim. Els quatre àmbits elegits van ser el laboral –la bretxa salarial reflecteix una situació estructuralment desigual–, el consum com a protesta i denúncia del capitalisme, la vaga estudiantil que denuncia la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat i la vaga de cures on la demanda és de redistribució i reconeixement del treball no remunerat en l’àmbit domèstic.

Ha estat un vaga mundial i cal dir que el nostre ha estat un dels països on

• Totes les entrades

més incidència ha tingut. Venim de més de deu anys de crisi on, i ho diuen les dades socioeconòmiques, el pes de les retallades en drets socials ha recaigut sobre les dones. I això s’ha notat a l’hora d’articular una resposta de denúncia a la situació. El moviment feminista, que és plural i divers, va tenir una primera prova de la seva capacitat d’anar a la una davant l’atac al dret a decidir sobre el nostre cos a través de la derogació de la llei de salut sexual i reproductiva (2014). Una lluita que va cohesionar el moviment feminista i que segueix donant fruits.

 

Aquesta ha estat una vaga que ha donat estatus polític a la lluita contra el masclisme, una ideologia basada en atorgar privilegis als barons i subordinar les dones i totes les persones que qüestionen la “normalitat” masclista. Aquesta concepció social ens ha portat a la situació de col·lapse ambiental i humà.

Els dies previs a la vaga feminista vam ser testimonis del nerviosisme de la dreta política, amb un discurs on deixava clar que al capitalisme no es “toca” i quin era el paper social que s’espera de les dones. A mida que s’apropava el 8 de març, dones de diferents col·lectius professionals alçaven la veu a favor de la vaga feminista. Un d’ells, que penso que ha estat important per l’impacte mediàtic, ha estat el de les periodistes. Que els mitjans de comunicació privats, també el públics catalans, secundessin la vaga feminista, i que durant tot el dia el tema central fos aquesta vaga, va ser un veritable triomf pel seu impacte.

I ara, ¿què? Doncs, a canviar-ho tot!

La carrera de fons fa molts anys que es celebra. Aquest any ha estat una fita important. Hem de seguir. Fa uns dies el moviment feminista va fer pública la seva adhesió a la lluita per unes pensions dignes i amb garanties de futur. Tot forma part del mateix paquet: canviar les prioritats i mirar el món amb ulleres liles.

Quiteria Guirao

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

• Formació intel·ligible i continuada
• Pedagogia educadora en l’acció
• Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
• L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé

ONG i poders

Des de fa uns quants anys estem patint unes polítiques públiques que, en comptes d’afrontar una distribució més justa de la riquesa, apliquen unes retallades als sectors bàsics (educació, salut, serveis socials) per a “superar la crisi”….

I, evidentment, les partides dedicades a cooperació internacional han quedat als mínims o, simplement, a zero.

Un dels països europeus pioners en l’ajut internacional ha estat la Gran Bretanya (amb un 0’7% del pressupost per a cooperació). Fa temps, però, que en el seu Parlament, els partits polítics estan intentant rebaixar-lo (amb els arguments típics). Curiosament fa unes setmanes salten a la llum uns episodis de l’any 2011 per part d’uns responsables d’Oxfam a Haití, totalment reprovables. Aquesta ONG és la més important del Regne Unit (i una de les grans a nivell internacional). Feia tot just quinze dies que havia presentat l’estudi sobre desigualtat i pobresa al món….

Tres qüestions que cal remarcar sobre tot plegat:

• Que l’Informe d’Oxfam Internacional de 2011 ja reflectia el “comportament inadequat” d’unes persones de l’entitat (sense entrar en detalls) i que havien estat acomiadades.
• Que la Gran Bretanya, amb els problemes econòmics (i del Brexit), necessitava un argument per rebaixar dràsticament el pressupost de cooperació. I vet ací, doncs, el reportatge d’un periodista a primera plana titulat “Orgies de Calígula”(!).
• El linxament mediàtic –que posa en dubte l’honestedat de totes les ONG– per part dels mitjans de comunicació dependents de gran corporacions…

Quan les ONG “guareixen les ferides” del sistema (amb assistencialisme) són lloades per tothom, però quan desvetllen, amb claredat i rigor, les causes de la pobresa i la desigualtat, entren en el punt de mira de tots els poders (econòmic, polític, mediàtic), que no poden acceptar aquest qüestionament.

D’altra banda, cal assenyalar la hipocresia de bona part de la nostra societat, que admet la prostitució com una realitat “necessària” (allò de l’“ofici més antic del món”)… –només cal anar a fires internacionals on s’ofereixen públicament aquests “serveis”– i, de l’altra, “esquinçar-se els vestits” quan una persona d’una ONG els contracta…

Caldrà molt d’esforç i pedagogia per ajudar (ajudar-nos) a analitzar amb cura els comportaments humans i no deixar-nos endur per la ràbia o els sentiments primaris que, volgudament, pretenen provocar certs mitjans de comunicació; i, de retruc, criminalitzar les ONG, que estan alleugerint el patiment de mig món, mentre prenem el cafè a la butaca de casa.

Jesús Lanao

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

La llengua de l’escola, un tema de llibertat dels pares?

A mi no em sembla que tingui cap sentit, això de que els pares tenen dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. Em sona com si diguéssim que els pares tenen dret a decidir quantes hores de classe de matemàtiques ha de fer cada noi o noia. Aquesta llibertat, en tot cas, es pot defensar en qüestions de creences, com ara quan a l’escola hi ha classe de religió, o en situacions de comunitats molt diferenciades, i encara en aquest segon cas em semblaria força discutible.

La llengua és una element pedagògic, i com tots els altres elements pedagògics, no és cosa dels pares decidir-los. A partir de les lleis elaborades pels representants populars, correspon als tècnics corresponents veure quins instruments lingüístics són convenients per a un bon aprenentatge de les llengües que calgui aprendre, i quines proporcions d’espai escolar han de tenir per a assegurar que els nois i noies surtin amb el millor bagatge acadèmic i la millor disposició social. Si cal discutir si aquestes proporcions són correctes o no, no s’haurà de fer a partir d’arguments més o menys patriòtics d’uns o altres, sinó a partir de les necessitats dels escolars i del que millor pugui ajudar-los a adquirir la millor formació i les millors disposicions per a viure i crear una societat cohesionada.

La llàstima és que a Catalunya aquest tema està impregnat d’una ideologització que impedeix parlar les coses amb calma, amb raonaments, i amb una mirada que intenti objectivar. I en això, tant de mal fan els qui reclamen l’“espanyolització” dels nens i nenes catalans, com els que reclamen que volen “viure en català” i no s’estan de mostrar que el que els faria feliços seria que la llengua castellana desaparegués de Catalunya.

Josep Lligadas