Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, castell de Calders

La ruta proposada s’inicia a Calders, a la comarca del Moianès. Podem accedir-hi per la vall del Llobregat des de Manresa, i per la vall del Congost des de Malla. També, per Sant Feliu de Codines i Moià.

La caminada és d’uns 15 km i un desnivell de 250 m (acumulat 600 m).

Se’n pot trobar informació detallada aquí, i de la ruta aquí. Podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

CALDERS
Sortim de la plaça Major de Calders en direcció al carrer Manresa fins a arribar a una placeta on hi ha la creu de terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner, situada a la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d’Artés. A continuació traspassem la carretera de Manresa (B-431) i continuem per un corriol en la direcció que portàvem fins a arribar a la urbanització de la Guàrdia. Girem a la dreta pel carrer del Montcau, continuem pel carrer Pica d’Estats fins molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega, on girem, ara bruscament, cap a l’esquerra i continuant per la pista que s’endinsa al bosc.

BOSC, VINYES I BARRAQUES
La seguim en direcció sud-oest i paral·lels a la carretera. Passem a prop de barraques de vinya i continuem fins a la cruïlla del camí de Mont-ros. Travessem la pista i continuem pel corriol en la mateixa direcció que seguíem uns 300 m més, on tombem cap a l’esquerra, ara sí, en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització. Un cop a l’altra banda, un corriol ens acosta a una propera pista que seguim. Primera cruïlla a l’esquerra i segona a la dreta fins que, havent deixat dos camps de conreu a la nostra dreta, prenem un corriol a l’esquerra. Al cap d’una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l’esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem, enlairada a mà esquerra, una altra barraca de vinya. Continuem avançant per la pista entre camps de conreu. Més endavant arribem a l’altura de la masia de Serramelera.

TORRENT DE LA POR I CANAL JORBA
Agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del torrent de la Por. A mesura que anem baixant, el pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d’aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d’1,5 m aproximadament. Actualment el pas sobre el canal està tancat; uns senyals grocs ens indiquen el camí paral·lel, que enllaça amb la pista de Rubió.

Aquest canal és l’obra d’enginyeria més complexa del riu Calders. Capta l’aigua per a la Central Elèctrica Jorba, a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí per on passarem més endavant. Des d’allà i fins a la central, el canal d’uns 3 m de fondària per 2 d’amplada, recorre més de 5 km per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l’aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 m.

En el moment que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l’esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat.

MAS RUBIÓ
Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens n’anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins a arribar al mas Rubió, on podem contemplar l’anomenada Alzina Grossa de Rubió.

La caminada continua per la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passada una cruïlla descendim una mica fins a arribar a un revolt en què deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar amb el camí de Comelles a l’altura del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i no tardem gaire a trobar un corriol a mà dreta que, baixant cap a la riera, ens permet acostar-nos a la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ
Ens trobem davant d’un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l’altura del canal de Jorba, que està format per un conjunt de roques erosionades per l’aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el canal de Jorba, i el fenomen geològic que li dona el nom. L’indret és fosc, fresc i amb un cert misteri, no exempt d’una bellesa feréstega.

En acabar la visita tornem enrere fins a recuperar el camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i la riera de Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El camí de Comelles continua endavant, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner i travessem el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l’altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ
Situada en un entorn idíl·lic, al costat de la riera de Calders, i envoltada d’un magnífic conjunt de plàtans, es troba aquesta antiga font a la qual tradicionalment s’anava a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d’un gran plàtan.
Retornem a l’altra banda del riu per continuar la caminada. De seguida agafem el sender de la dreta que marxa cap al nord sempre paral·lel a la riera de Calders. Una mica més endavant, el caminet es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d’horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerre del camí, trobem les restes d’una barraca de vinya. A continuació el sender gira cap a la riera i s’hi acosta molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet apropar-nos a la llera del riu i tocar l’aigua.

LA RIERA I SANT ANDREU DE BELLVEÍ
Ara passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant altura respecte al riu. Al cantó de migdia, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, veiem la masia de la Casa Gran de Bellveí, i més endavant, desviant-nos un xic a la dreta, podem visitar les restes de la capella de Sant Andreu de Bellveí.

A continuació tornem enrere, i per un corriol de la dreta comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins a aconseguir el nivell de la riera. Anem seguint pel marge dret, per entremig d’una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s’ajunta amb el GR 177.

El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia del mateix nom. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s’aixequen les restes de la torre del castell de Calders.

EL POU DE GLAÇ I EL MOLÍ DEL CASTELL
Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l’inici del camí d’accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 m, com assenyala un pal indicador. El camí primer guanya una mica d’altura i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç. Un cop visitat, tornem a la pista que ens porta al Molí del Castell.

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l’antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l’habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Fins a mitjan segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, voreja els edificis i guanya altura. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l’antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del castell de Calders.

VOREJANT EL TURÓ DEL CASTELL I LA BALMA DEL CARGOLAIRE
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot vorejant el turó del Castell. Més endavant baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l’altra banda seguim pel costat esquerre d’un camp i per una forta pujada. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mesura que anem guanyant altura s’incrementen les vistes panoràmiques cap a migdia.

En un dels revolts, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d’accés, a mà esquerra, a la cova del Cargolaire. Es passa arran d’una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d’uns 80 m trobem les parets fumades i restes de l’antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 m més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d’on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.

Tornem enrere fins al trencall del corriol de pujada. Acabem d’ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l’últim tram de la caminada. Un cop a dalt, el sender continua pel costat dret d’un gran camp i s’enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l’Alzina de l’Erola.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders i la seguim pel voral cap a l’esquerra. A l’inici del primer revolt, la travessem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l’altre costat, acabem de pujar fins a arribar al poble i posteriorment a la plaça Major, on hem iniciat la ruta.

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Retaule de Sant Ermengol. La Seu d’Urgell, primera quinzena d’agost

Falten dies, però com que una cosa així un s’ho ha de programar amb temps, doncs ho explico ara. En el magnífic escenari del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, durant uns quants dies de la primera quinzena d’agost –que aquest any encara no s’han fet públics, però que l’any passat van ser del 5 al 12, a les 22,30– es representa el Retaule de Sant Ermengol.

L’espectacle es representa des de l’any 1957, si bé ha sofert dues interrupcions de diversos anys cada una. Es tracta d’un conjunt de quadres que recorden diversos episodis de la vida d’aquest bisbe urgellenc del segle XI, que va jugar un paper important en la vida catalana de l’època, i que va treballar notablement al servei de la gent d’aquelles contrades pirinenques, fins a morir en les obres que es feien per construir un pont sobre el Segre a Pont de Bar.

L’escenari, la llum, la música, el text, el vestuari, els actors… tot ajuda a recrear una història plena d’interès i de bellesa, que val la pena no deixar-se perdre. Per a més informació, podeu entrar a la pàgina web que porta el nom de l’espectacle.

Josep Lligadas

Truita del bosc

Avui us proposo una recepta amb una fusió de productes de la terra. Una nova visió de la tradicional truita de patates aprofitant que estem en època de calçots i encara trobarem restes de bolets, d’aquells petits i gustosos (camagrocs, rossinyols, etc.). És una truita potent per compartir amb amics o en família en aquells sopars d’hivern, sense més pretensió que intercanviar alguna que altra confidència i regalar-nos alguns somriures que bona falta ens fa.

Ingredients

  • 8 ous
  • 3 patates mitjanes
  • 5 calçots petits
  • 8 rodanxes primes de botifarra negra
  • 150 g de bolets
  • 1/2 gra d’all
  • julivert
  • oli d’oliva
  • sal

Preparació

Netegeu els bolets i renteu-los amb aigua, eixugueu-los, talleu-los a trossets i salteu-los a foc suau amb mig gra d’all i una mica d’oli. Afegiu-hi el julivert picat. Bateu tres ous, saleu-los i amb els bolets feu uns ous remenats. Reserveu-los.

Traieu les arrels dels calçots, peleu-los, talleu la part blanca i part de la verda més tendra a rodanxetes. Fregiu-los a foc suau. Un cop cuits, escorreu-los i reserveu-los.

Feu el mateix amb les patates tallades molt petites. Poseu la paella untada amb una mica d’oli a foc suau. Bateu els cinc ous restants, saleu-los i barregeu-hi els calçots, les patates i la botifarra. Tireu-los a la paella i remeneu-los amb cura fins que comenci a quallar la truita. Abans de fer-li el primer tomb, escampeu-hi per sobre els ous remenats amb bolets.

Torneu a posar la truita al foc i acabeu-la igual que feu amb una truita de patates tradicional.

Tere Jorge

Acedía (2 y final): terapia

En la última entrega vimos los síntomas de esta enfermedad, algunas de las causas, así como sus consecuencias en el ámbito corporal, psíquico y espiritual. Gabriel Bunge la define así: “La acedía… estimula simultánea y permanentemente los dos poderes irracionales del alma: la concupiscencia y la violencia. Por eso es una mezcla de concupiscencia frustrada y agresividad… Descontenta del hoy, desea el mañana; se orienta hacia atrás y hacia delante… A causa de su duración, adopta una forma de depresión espiritual que, en los peores casos, aboca al suicidio, último y desesperado intento de evasión”, Akedia (1997).

Ahora vamos a concluir con la terapia de la acedía. El primer paso es reconocer que se tiene esta enfermedad, porque produce tal oscuridad en nuestras tramas personales que no somos conscientes de su presencia, sino que nos habituamos a vivir con este parásito espiritual que nos va debilitando poco a poco, e incluso lo consideramos como algo “natural”, pasos hacia la madurez.

En segundo lugar, no se debe hacer caso a las numerosas excusas que nos propone para vivir “en paz”, como merecido descanso por las luchas anteriores, mostrándonos que nuestros objetivos son irrealizables (utópicos), que mejor es disfrutar lo que nos queda de vida con los pequeños placeres, cuando no proponiendo fantasías adolescentes de recuperar los “años perdidos”.

En tercer lugar, como la acedía es una enfermedad espiritual, no se puede buscar el remedio en los demás o en el cambio de lugar o estado, sino en nuestro yo más profundo. Esto no quita la conveniencia de acudir a personas experimentadas en esas lides, para que nos ayuden a discernir, pero siempre es la propia persona la que tiene que enfrentarse consigo misma.

En cuarto lugar, la lucha contra esta enfermedad es laboriosa y puede llevar mucho tiempos (años incluso), por lo que hay que pertrecharse de una larga carga de paciencia y perseverancia, hasta tal punto que podemos decir que la cura de la acedía tiene como remedio principal el ajo y agua (apócope de a jod… y agua…..). Pero de una forma muy particular, porque ni se pueden aceptar las órdenes de la acedía ni oponerse radicalmente a ella, porque el voluntarismo engorda la pasión y el propio sujeto no está en condiciones de esta lucha.

En el fondo se trata de una resistencia “pacífica”, de ocupación de posiciones, no de grandes batallas: perseverar en los proyectos personales y comunitarios (“aunque sea de noche”); pulir nuestras opciones de vida con las dificultades que vamos encontrando y dejarnos llevar por las invitaciones del Espíritu.

Algunos remedios auxiliares son el recuerdo de los momentos de gracia y alegría profunda que hemos recibido en nuestra historia, la lectura y meditación de la Escritura (hay incluso algunos pasajes especialmente pertinentes para esta enfermedad, Evagrio Póntico los puso en su Antirretikós), la oración y trabajos que nos obliguen a la asiduidad, la presencia y la acción, como bien expresa este apotegma:

“Un monje fue preso de la acedía. Pero encontró unas pequeñas palmas, las cortó y al día siguiente se puso a hacer con ellas una estera. Al sentir hambre se dijo: ‘Ya quedan pocas palmas, las terminaré de tejer y entones comeré’. Al terminar dijo: ‘Leeré un poco y luego comeré’. Y cuando terminó la lectura pensó: ‘Recitaré algunos salmos y después comeré’. Así, poco a poco, con ayuda de Dios… adquirió seguridad para vencer los malos pensamientos”, Sentencias de los Padres del desierto VII,28.

En cualquier caso, la lucha contra la acedía supone un momento clave en nuestro recorrido creyente, marca un antes y un después (aunque la mayoría de las personas nos quedamos estancadas y no vamos más allá por culpa de la acedía), nos ayuda a descubrir nuestros propios límites y se adquiere una paz y gozo interior duraderos. THE END.

Fernando Rivas

El futur de la llengua catalana

La llengua catalana mai no ha tingut fàcil el seu devenir. El fet de ser una llengua minoritària i que en l’Europa moderna i contemporània Catalunya no hagi esdevingut un estat són elements cabdals que condicionen el seu present i el seu futur. Malgrat aquesta situació, la voluntat de ser dels catalans i el compromís individual i col·lectiu dels habitants del nostre país amb la seva llengua també han estat una característica decisiva per al futur del català.

El segle passat va ser el segle de la normativització de la llengua i de la seva consolidació com a llengua moderna, literària i científica, a més de com a llengua popular. També va ser el segle en què Catalunya va rebre una de les onades immigratòries més importants de la nostra història amb l’arribada de moltes persones procedents d’altres parts d’Espanya. Aquesta arribada massiva es va fer en un context d’una dictadura que havia suposat una enorme dificultat de cara al futur de la nostra llengua, per la via de la prohibició i persecució del seu ús normal i social.

La lluita contra el franquisme i la consolidació de la democràcia, i amb ella, l’establiment d’importants consensos entre l’esquerra política i social i el nacionalisme polític, van comportar a Catalunya l’establiment, a més d’un sistema de llibertats, d’un gran acord lingüístic de cara a l’establiment d’un model escolar d’immersió lingüística que tancava la via a l’aparició de dues xarxes d’escoles separades per la llengua i a models educatius segregadors per motius de la llengua. Aquest model, que afavoria l’ús del català com a llengua normal del dia a dia escolar, i que aconseguia el coneixement, en un nivell d’igualtat, de la llengua catalana i la castellana al final de l’ensenyament obligatori, només podia ser factible a partir d’un gran acord social i polític com el que hi va haver al nostre país en el moment de la consolidació de la democràcia. Aquest pacte lingüístic, com ha dit recentment l’Antoni Puigverd, “era una barreja de reparació, de mecanisme d’igualtat per a garantir un bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill”. D’aquesta manera a Catalunya s’assegurava que la llengua era un factor de cohesió social i no de separació, i a més el seu coneixement i ús social esdevenia un element d’ascens social. S’afrontava d’una manera clara i constructiva el desafiament que va suposar la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, i ens posàvem en una bona situació per abordar el repte actual i futur de la globalització i de la difusió dels nous instruments de comunicació social, que afavoreixen el predomini de les llengües majoritàries a nivell mundial.

Els últims esdeveniments polítics del nostre país han posat en crisi aquest gran acord polític, social i lingüístic, fent que una part important de la societat no solament no assumeixi aquests punts bàsics, sinó que a més, mantinguin una actitud de bel·ligerància envers ells. A més de la gravetat d’aquest fet, ja de per si prou important, no constato consciència d’aquesta situació ni de la seva importància de cara al futur de la nostra llengua, ni en bona part de la societat que recolza activament el procés d’independència unilateral, ni en els dirigents socials i polítics d’aquest mateix procés. Només una política de consens i de manteniment d’uns acords bàsics que reforcin la confiança mútua, la superació de blocs enfrontats i la continuïtat del pacte lingüístic que permeti l’assumpció del model d’immersió per part de tota la societat catalana, posaran, crec, la llengua catalana en una bona situació de cara al futur.

Xavier Badia i Cardús

Els valors de la butxaca

Vivim en un entorn social i cultural on se’ns fa imprescindible treballar amb les entitats financeres. Cobrar una nòmina o un servei professional, contractar els subministraments i lloguers de casa, etc. En algunes etapes de la nostra vida, la necessitat de finançament per la compra d’un habitatge i, si tenim una mica de sort, la possibilitat de dipositar uns estalvis, pensant en futures necessitats personals o familiars, en la realització d’algun projecte a mig o llarg termini o en ajudar als nostres fills, són els serveis que ens ofereixen aquestes entitats.

Els Principis d’Ètica aplicada, Participació, Coherència, Transparència i Implicació, NO formen part de la majoria d’entitats financeres tradicionals que centren les seves activitats en la lògica del Màxim Benefici per als accionistes i equip directiu, i que obliga a la majoria de bancs a fer inversions que no sempre són èticament, socialment o mediambientalment positives per al conjunt de la ciutadania. Una de les àrees més controvertides i denunciades són les inversions en empreses d’armament, un altre àmbit d’accions controvertides són les execucions hipotecàries i els desnonaments, també les inversions especulatives en divises, immobles, alimentació, etc., sovint també l’evasió d’impostos, situant empreses matriu en paradisos fiscals.

A mitjans del segle passat als Estats Units, fruit de la corrupció i els abusos, varen començar a aparèixer iniciatives ciutadanes per a un finançament més ètic i solidari. Europa també s’ha apuntat a aquestes iniciatives i alguns projectes s’han anat consolidant i han arribat a casa nostra. Avui podem trobar entitats financeres, algunes regulades dins del sistema bancari europeu i d’altres que en podem dir “parabancàries” que ens ofereixen diversos tipus de serveis.

Les finances ètiques entenen la intermediació financera des d’un prisma social, incorporant criteris ètics, socials i mediambientals a l’hora de prendre decisions tant d’estalvi com d’inversions. Els principals objectius d’un banc ètic són la rendibilitat per garantir la supervivència, la generació de beneficis socials i ambientals i l’Impacte social i ambiental positiu i basen la seva acció en els següents principis:

Principi d’Ètica aplicada, l’ètica com un procés de reflexió contínua en l’aplicació dels criteris d’inversió i concessions de crèdits.

Principi de Participació, la presa de decisions s’efectua de manera democràtica. Els socis i sòcies han de poder participar en la definició de les polítiques bàsiques de l’entitat.

Principi de Coherència, respecte als valors a l’hora de invertir i concedir crèdits.

Principi de Transparència, oferir informació regular i pública de totes les activitats i les seves conseqüències.

Principi d’Implicació, han d’anar més enllà del criteris negatius i han de definir la seva política d’inversió seguint criteris positius per la Transformació Social.

Entitats bancàries, cooperatives o fundacions que operen sota el paraigua de la banca central europea i es regeixen per la mateixa normativa que la banca tradicional:

  • Fiare Banca ètica. És una cooperativa de crèdit sense afany de lucre, fruit de la fusió entre Unió Banca Popolare Ètica i Fundació Fiare. Ofereix serveis de banca minorista, podem participar-hi com a sòcies o com a clients. Disposa d’una estructura participativa basada en els GIT (grups d’iniciatives territorials). Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, etc.
  • Triodos. Seu a Holanda amb 30 anys d’experiència. Presència a l’Estat Espanyol des del 2004. Especialitzada en els sectors de Natura, Medi Ambient, Sector Social i Cultura. Ofereix la majoria de serveis de la banca tradicional, comptes, dipòsits, targetes, inversions, hipoteques, plans de pensions, etc.

Entitats parabancàries, cooperatives, fundacions i associacions que majoritàriament capten estalvi de particulars i entitats socials, per invertir i concedir préstecs a entitats socials i culturals o projectes als països del sud:

  • Oikocredit. Cooperativa holandesa amb més de 40 anys d’experiència. Captació d’estalvi per finançament als països del Sud.
  • Coop57. Cooperativa de serveis financers fundada el 1995. La base social està formada per cooperatives, associacions, fundacions i persones individuals. Préstecs a projectes cooperativistes i de l’economia social i solidària.

Per ampliar aquesta informació podeu consultar www.fets.org i www.setem.cat

Domènec Creus i Bonafont

Vides tancades

El passat 20 de gener, unes 200 persones ens vam aplegar davant del Centre d’Internament d’Estrangers, a la Zona Franca per pregar junts, cristians i musulmans, per tota la gent que hi ha ingressada i perquè aquests centres deixin d’existir i els immigrants i refugiats siguin acollits amb la dignitat que mereixen. Perquè són al CIE arbitràriament. Injustament. En condicions precàries. Sovint en solitud i sempre sense recursos. Com diu el fulletó que es va repartir, hi són per “voler aconseguir una terra on viure dignament, per voler formar part del nostre món sense ser un de nosaltres”.

És bo anar-hi. No hi ha com plantar-se al CIE de cos present, per experimentar què vol dir que et tanquin a la fi del món, com dèiem a casa, “allà on Jesús va perdre l’espardenya”. Pregar en la foscor i la incertesa és el que vam fer. Per tota la gent que malviu en els camins, que espera en les fronteres, que és detinguda en les batudes de la policia, per no parlar dels que han mort en l’intent d’arribar. Tant de bo sapiguem estar al seu costat, acompanyant-los i obrint-los camí entre nosaltres.

Mercè Solé

Temps de nostàlgia

Moltes persones a qui pregunto, que han viscut la major part de la seva vida en el segle XX, confessen que se senten més del segle passat que de l’actual. Té això algun significat? La pregunta, que escorcolla el fons identitari, rebel·la tal vegada una certa nostàlgia. No m’interessa tant el sentiment individual com la nostàlgia com a símptoma de la nostra era. “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”, diu Zigmunt Bauman (Retrotopia, 2017) en una mena de sentència definitiva sobre el progrés com a promesa fallida de la modernitat. És clar que els postmoderns ja ens havien advertit, desmentint les utopies que assenyalaven el progrés com a horitzó de la veritat (Lyotard). I els més agosarats, fins i tot, assenyalant l’assoliment ja en el present de l’estadi definitiu de la història, en referència a l’orgia del consum i del benestar. Per a Marina Garcés, en el seu recent assaig Il·lustració radical, la crisi actual ha posat de manifest que ja no es tracta del present etern de l’hiperconsum, perquè tot s’acaba: el treball, els recursos, s’extingeixen els ecosistemes… sinó del present de la condemna, que ella anomena Condició pòstuma. Ha renunciat l’home definitivament al futur?

La catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym descriu els paisatges de l’enyor al tornar a la seva Leningrad – Sant Petersburg natal, en la seva obra principal The future of nostalgia traduït al castellà El futuro de la nostalgia (2015). Les imatges de la pàtria natal que sovint construïm per fugir voluntàriament (o involuntàriament) d’un món en el qual ja no ens reconeixem més que com a supervivents d’una altra època, perquè no és el nostre, són inevitablement tan atractives com tramposes. Potser són uns paisatges kitsch des d’una mirada retrospectiva, desafecta. Però la càrrega seductora que imanta l’home, atrapant-lo en un camp de forces emocionals que l’atrau de retorn a la llar; a una llar que no ha existit mai o bé que ha deixat d’existir per sempre més; a un passat construït d’il·lusions perdudes i fantasies idíl·liques, és una trampa del sentiment. Boym diu que la promesa de reconstruir la llar ideal (on s’assenten actualment algunes ideologies dominants) és una temptació a renunciar al pensament crític en favor de la vinculació emocional. “El perill és confondre la llar real amb la imaginada. Pot arribar a crear una pàtria fantasma per la qual s’està disposat a matar o a morir”, sentencia! La nostàlgia com a segrest emocional estaria alimentant avui populismes de salvació més que adeptes a l’aventura humana de la globalització, la complexitat i la necessitat imperiosa de canviar-ho tot!

Salvador Clarós

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Passen els Reis

En el record hi ha guardades algunes d’aquelles coses que em portaren els Reis quan era petit. Deixo de banda aquelles joguines i aquells sentiments acompanyats per les persones que hi érem i em quedo amb la il·lusió, amb la confiança i amb la sinceritat de les cartes ben conduïdes per aquells que ens ajudaven a escriure-les. Penso en el final amb el qual sempre les acabàvem: “Y lo que sus Majestades quieran”. Entre ratlles, un gest de confiança plena, traduït amb el que vosaltres, pare-mare… creieu oportú. Confiança feta esperança que els Reis no passaran de llarg, sinó que el que portaran anirà donant la mà a la il·lusió i al que podien, fent números i per l’edat. Sovint l’expressió, “això és per a tots i per a totes”. No parlem de l’escapatòria, complement o el que en vulgueu dir, dels Reis de ca l’àvia que sempre eren sorprenents.

Il·lusió que va més enllà del seu significat i que jo tradueixo per: mirar endavant, tot caminant. El ritme és diferent, el cos es gasta, però la interioritat creix i és ben viva.

Uns Reis Mags que l’Església els ha fets sants, perquè són de cor universal i mentalitat del tot oberta. Són buscadors de Jesús que ja és dir-ho tot.

El que seria ben esquifit, és que aquesta festa, com a creients, quedés reduïda al regal o a tenir més.

Un comentarista ens diu que els Mags no es varen canviar de religió ni que es fessin seguidors de Jesús, però sí que el buscaven fins a trobar-lo.

“Hi ha una estrella a l’horitzó que il·lumina nostra vida…” Lletra del nostre himne de mig camí al Seminari, escrita pel que fou Manel Pont, fill d’Anglès. A ell, també se’l coneix per la lletra de la bonica sardana Somni.

Ser seguidors de l’exemple dels Reis Mags, vinguts d’Orient i que no perden la seva identitat i busquen, guiats per la màgia de la Fe, l’Estrella de la LLUM.

En aquesta vesprada, el pare i la mare ens deien: “A dormir aviat, si no els Reis passaran de llarg”.

Ignasi Forcano Isern

Els Reis d’Orient: el blanc, el ros i el negre

Quan jo era petit, d’aquells senyors que porten regals el 6 de gener en dèiem els Reis. I, a vegades, els Reis d’Orient. I, quan havíem d’individualitzar-los, els anomenàvem el rei blanc, el rei ros, i el rei negre. Mai no n’havíem dit “Els Reis Mags”, ni “els Mags”, ni fèiem servir pràcticament mai els seus noms propis de Melcior, Gaspar i Baltasar (i si algun cop ho fèiem, del rei Melcior en dèiem Meltxor.

Ara, en canvi, a les cavalcades que munten els ajuntaments, i a les televisions, i suposo que també a les escoles, tothom en diu “Els Reis Mags” i “els Mags”, i s’utilitzen els seus noms propis. De manera que s’obliden les formes catalanes més genuïnes d’anomenar-los. Això sí, ara, quan es diuen els noms, tothom sap que el rei blanc es diu Melcior i no Meltxor.

No em sembla una bona cosa, aquesta suplantació, que en el fons és una castellanització, encara que totes les paraules que s’utilitzen siguin correctes. Els Reis, o els Reis d’Orient, són tres: el rei blanc, el rei ros i el rei negre.

Josep Lligadas

Caterina de Siena

laica, santa, doctora de l’Església, mística, consellera i mediadora política i…(1)

Caterina va néixer a Siena (1347); era la 24a filla dels 25 que en van tenir els seus pares; una família benestant i religiosa que va educar la seva filla en l’amor a l’Església, malgrat les seves tares. Als set anys va fer vot privat de virginitat i als quinze va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec. Sense tenir una educació escolar i ni saber de lletres, va escriure més de 350 cartes adreçades als amics amb qui podia compartir les seves inquietuds espirituals, als Papes, al rei de França Carles V, a la reina de Nàpols, o encara al mercenari i maquiavèl·lic John Hawkwood, que massacrava els Estats Pontificis sota pretext de mantenir l’ordre. Caterina no escrivia, dictava sense descans a les quatre o cinc secretàries que tenia.

Tenim, doncs, l’escriptora i si llegim les seves cartes hi descobrirem la dona que als vint anys es va unir íntimament al Crist amb els seus esponsoris místics, la mare espiritual que engendra la família dels seus seguidors: dones i homes, seglars i frares que van a consultar-la. La dona que es lliura als pobres i abandonats, als malalts contagiosos i repugnants arreu marginats, la mestra espiritual de primer ordre que sabia anar a l’arrel dels problemes. I en el rerefons la preocupació per una Església més compromesa amb els afers temporals que atenta al missatge de l’Evangeli. Una Església de lluites internes i que patia encara les conseqüències de la pesta negra (1347-1352).

Caterina patia per tota la corrupció interna, dels papes fins el baix clergat, que arrossegava la pèrdua de credibilitat del papat: era difícil distingir entre el senyor temporal amb qui hi podia haver enemistat política i el Papa a qui es devia fidelitat. Tampoc hi ajudava el fanatisme religiós ni una pobra pietat popular, al costat de la crisi religioso-cultural del Renaixement que ja s’estava gestant. Sobretot, però, va patir a causa del Desterrament d’Avinyó (1305-1378), pel que significava de divisió de l’Església, de desconcert pels fidels i el sotmetiment a la monarquia del país veí. El nepotisme es va traslladar també d’Itàlia a França.

Al principi dels anys 70 comença la seva vida política i la seva relació amb grans personalitats dels governs i de l’Església. La seva força espiritual, viscuda entre el dolor i la pregària, la porta a intervenir decididament i personal davant del Papa. Va anar a Avinyó (1376), residència dels papes des de 1305, per fer que Gregori XI tornés a la seva seu de Roma, un fet que Caterina considerava bàsic per mantenir la unitat de l’Església i pacificar Itàlia, cosa que es va aconseguir el 1378.

A la mort de Gregori XI els francesos van pressionar pel retorn del papat a Avinyó i els cardenals italians van pressionar perquè el nou papa fos romà o, almenys, italià. Va ser elegit Urbà VI, però al cap de pocs mesos els cardenals no italians dubten de la legitimitat de l’elecció i elegeixen Climent VII, que torna a Avinyó. Tots dos es consideren el veritable Papa, fort cada un a la seva seu: dues cúries, dues autoritats, dues obediències, lluites, malentesos i anatemes mutus. Només hi mancava un tercer, l’aragonès papa Luna. Un altre llarg període d’una Església profundament dividida en el que es dirà el Cisma d’Occident, que s’acabarà amb el Concili de Constança, l’any 1414.

Caterina no pot quedar-se a casa, anava i venia de les respectives ambaixades en favor de la pau i de la unitat de l’Església i de la bona relació de l’Església amb els estats. Convençuda de la seva legitimitat, va defensar Urbà VI, però ho va fer sobretot amb una vivència molt profunda de la realitat de l’Església de Crist, cridant a la conversió, exhortant els seus deixebles, els cardenals i el Papa mateix. No pot més amb la gravetat del Cisma i el pes de l’Església. Va morir el 29 d’abril de 1380, quan encara faltaven 34 anys perquè s’albirés una nova llum per aquella Església, “Cos Místic de Crist”, que tant havia estimat.

El sienès Pius II la va canonitzar el 29 de juny de 1461; Pau VI, l’any 1970, la va nomenar Doctora de l’Església al costat de santa Teresa d’Àvila, les primeres dones que rebien el reconeixement, i Joan Pau II, a les portes del tercer mil·lenni, la va declarar patrona d’Europa, al costat de Brígida de Suècia i Edith Stein.

Caterina de Siena, dona d’una fe profunda, lluitadora en un món de barons pel que creia que no s’ajustava a l’Evangeli, estàs en la genealogia de les dones d’avui.

Roser Solé Besteiro

(1) Aconsello la lectura de Lucía Caram, Caterina de Siena, a Pere Lluís Font (ed.), Una altra mirada. Deu dones i el cristianisme, Cruïlla, Bardelona 2005

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Per la dignitat

Ja vaig explicar en una carta creuada a L’Agulla que, de ben jove, havia arribat a la conclusió que el nostre país no podria desenvolupar les seves capacitats i la seva personalitat col·lectiva, si no esdevenia una nació sobiranament independent. Aleshores ja vaig comprendre que això era poc compartit i que el camí era molt llarg.

Amb la cèlebre transició, vaig pensar que s’estava obrint una etapa important per a recuperar bona part del que s’havia perdut en la guerra incivil i en la depuració de la postguerra, de la qual em sento fill i víctima. Fins i tot s’albirava, no fa pas tants anys, un consens menys bel·ligerant contra la diferència catalana de la pell de brau. La decepció personal ha estat descomunal i creixent. La sorpresa és que això ho ha anat compartint molta gent. Cada vegada més. Impensable.

Ingènuament vaig arribar a creure que l’amenaça del xoc de trens, faria repensar una estratègia del poder estatal, per tal d’atraure a una població desafecta. Montilla dixit fa més de 10 anys. Doncs res de res. No solament perdura una visió centralista i uniformadora, cega i sorda, a les nostres reivindicacions culturals i nacionals, sinó que es diu obertament que havíem anat massa enllà i que es van equivocar en “transferir-nos drets que ens fan diferents” (?).

Suposo que un excés de confiança en pensar que es trobarien acords polítics transitoris, va impulsar al Govern a precipitar un primer desenllaç, que ha portat a un estat d’excepcionalitat inaudita d’imposició per la força. Un estat que és molt insuficientment un estat de dret. Només cal veure i escoltar el que es diu i s’executa des de les més altes instàncies. Ja sé que es retreu insistentment el fet que s’aprovessin al Parlament –dins la legalitat mateixa, cal dir-ho– lleis de transitorietat d’una manera poc decorosa. Però la resposta per part del poder político-judicial és inqualificable i barroer. La criminalització dels més alts dirigents del procés no té nom. Sobretot perquè s’han utilitzat tots els mitjans per anorrear persones i institucions. Fins avui mateix. I veurem…

Personalment em sento entre els que creiem que de les dificultats n’hem de treure oportunitats. Resistir sense caure en desànims estèrils. Consolidar la voluntat tan àmpliament contrastada –les eleccions imposades són una part d’aquesta voluntat que és encara més àmplia– de voler transformar el nostre món polític, des del pluralisme i des de la pròpia personalitat. Explicar aquí i més enllà de l’Ebre el que sentim i volem, oportunament i inoportunament, és el repte que se’ns obre, sense complexos i sense agressivitats. I continuar enfortint els valors de país obert, acollidor, culturalment viu. Amb somriures i amb el pes de la raó i el diàleg. Com estem fent.

Sempre he considerat la política –les idees, les formacions, les estratègies…– com un mitjà per aconseguir el millor benestar possible per a la dignitat de les persones i dels pobles. Entre cristians, quan hi ha diverses opcions o adhesions polítiques, cal ponderar que aquestes tinguin la base comuna dels drets humans. I el debat hauria de ser al nivell dels valors que defensem. Valors comuns que la Doctrina Social de l’Església ha anat formulant. Principis, és clar, que a l’hora de concretar-los poden trobar diversos camins. Defensables igualment. Discutibles des del respecte. Si una llei no respecta els drets humans o els principis ètics fonamentals és una llei injusta. I un té tot el dret a desobeir-la. Darrerament s’ha escrit molt sobre aquesta qüestió, així com s’han fet molts aclariments sobre com no cal confondre el que és legal amb el que és legítim moralment. Més que imperi de la llei, que ja es veu quines connotacions té, caldria dir imperi dels drets humans, fonamentats en la dignitat de la persona humana. La llei, més que imperar hauria d’emparar sempre els drets de les persones i dels pobles. A mi, sincerament, em costa de veure en tot el conflicte que estem vivint que estigui guanyant aquesta visió fraternalment humana.

Vaig escriure que “el compromís col·lectiu en tot el procés havia tingut molts més guanys que pèrdues. I que havia valgut la pena”. Després de totes les respostes violentes de l’Estat, per ofegar tants anhels, encara en sortim més reforçats. Cal però no desestimar els obstacles nous que ens imposaran. Vet aquí el treball tenaç i imaginatiu de la no-violència. Ni violència física ni mental. Fermesa. Diàleg. Debat. I consolidar els valors que construeixen dignitat per a nosaltres i per a tothom.

Josep Maria Fisa

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat.

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comuna no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Ramon Bassas

Una Església al servei del poble: no hi ha neutralitat possible

La situació política actual del nostre país és fruit d’un conjunt elements entre els quals destaquen la intransigència del Govern del PP, l’afany recentralitzador de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut que implica sobretot la manca de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. També s’han comès errors greus en les actituds i les estratègies dels sectors sobiranistes. Però més enllà de l’anàlisi de les causes del conflicte i de la situació actual amb l’aplicació de l’article 155 –el PSC i el PSOE n’han legitimat l’aprovació–, m’interessa més bastir algunes reflexions al voltant del paper de l’Església catalana i dels principis de la Doctrina Social de l’Església.

L’any 1995 els bisbes catalans aprovaven el document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, redactat pel fundador del Grup Sant Jordi, Joan Carrera. “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats. (…) L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat pertoca directament a l’ordenament civil”. En el rerefons d’aquest text, segurament el més emblemàtic i il·luminador sobre la qüestió, hi ha el pensament i el magisteri eclesial que reconeix els drets dels pobles i de les nacions, entre ells el de l’autodeterminació.

El 31 d’octubre de 2013, 55 entitats cristianes de signe transversal es van adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Dos anys més tard, una trentena d’intel·lectuals catòlics es van adreçar en una carta pública a la resta de cristians d’Espanya. En les dues iniciatives, es propugnava la defensa d’uns principis ètics i pre-polítics basats en la Doctrina Social de l’Església, allunyats de qualsevol opció política partidista. Aquest és el terreny que li pertoca a l’Església i que honradament crec que ha estat el posicionament de la majoria de l’Església catalana durant aquests darrers anys convulsos del procés català. La defensa del referèndum català no és una opció política. Ho han exposat amb molt d’encert Hilari Raguer i Carles Armengol. També en el mateix sentit es van expressar, entre d’altres, més de 400 capellans catalans.

Algunes veus s’han alçat per denunciar una pretesa “deriva nacionalcatòlica o integrista”, fent servir diferents eufemismes o jocs de paraules. El debat previ al discerniment cristià sempre ha de ser valorat positivament. Però en canvi aquests mateixos sectors defensen aferrissadament la Constitució i no fan escarafalls per justificar l’aplicació de l’article 155. El dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, no una ideologia política concreta. Forma part del substrat més essencial dels principis morals propugnats per l’Església al llarg de la història. Una Església que, per damunt de tot, ha de procurar estar al servei del poble, caminar al seu costat.

En aquesta línia, Joan Carrera, vint anys abans de la publicació d’Arrels Cristianes, subratllava lúcidament a Qüestions de Vida Cristiana (Notes sobre pastoral i immigració) quin ha de ser el paper de l’Església: “Com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquesta lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”.

Marcel·lí Joan i Alsinella

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao