Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

Art contemporani i experiència

Dimarts, gràcies al suggeriment d’un company de feina, vaig anar amb ell a veure una exposició, d’una artista per a mi desconeguda…

Cada setmana, en un suplement cultural, hi ha una pregunta que plantegen a l’entrevistat sobre si entén, si l’emociona l’art contemporani… Hi ha respostes de tota mena… Algunes que semblen per cobrir l’expedient, políticament correctes i d’altres més elaborades… Jo m’havia emocionat amb alguna obra concreta, fins i tot amb algun muntatge, però mai amb tota l’obra exposada…

I és que l’exposició “Lita Cabellut. Retrospective” és un continu estímul a les sensacions. Et plantes davant d’un dels quadres (la majoria molt grans) i passen coses per dintre: intueixes, et remouen, t’interpel·len… Les mirades, les textures, les tècniques multidisciplinars… Els dos vídeos que projecten són deliciosos…

Descobrir que d’una infància duríssima, una visita als 15 anys al Prado la va trasbalsar i la va dur al món de l’art, ens parla de la resiliència i de la capacitat de superació. I dels dons amagats en cada persona.

No us espanteu: són obres hiperrealistes, diria. Fascinants!

Apa, per si voleu trobar un forat. L’exposició és ben cèntrica a Barcelona, a la Fundació Vila Casas, a tocar la plaça Urquinaona, i dura fins al 27 de maig.

Visca l’art i la cultura, que ens fan créixer, que ens donen perspectiva per mirar el món, que ens fan adonar-nos que la bellesa ens cura, ens mima, ens cal!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Teixint xarxes

En ple segle XXI sovint vivim tan immersos en la immediatesa del present i el desig del futur que oblidem allò que hem estat. Els catalans tenim un passat musulmà, al sud de Catalunya ho sabem bé i de fet encara mantenim vocabulari, toponímia i arquitectura d’aquells temps. Començo parlant de la memòria perquè ens permet adonar-nos que la religió musulmana no acaba d’aparèixer al nostre país però precisament el fet que la tractem com una desconeguda, des de la distància i a vegades el rebuig, té encara més connotació si recordem el passat en comú.Actualment, Catalunya és un país amb una rica diversitat religiosa, en gran part gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres països durant els darrers vint anys. Fruit dels processos migratoris de persones sobretot del Magreb, l’Àfrica Subsahariana i l’Àsia, entre d’altres, l’Islam ha adquirit més presència al territori català. Tot i que aquest fet és clarament enriquidor, existeix desconeixement i fins i tot prejudicis i pors per part d’alguns sectors de la societat, cap a les persones de religió musulmana. Malauradament, fins i tot hi ha hagut actituds d’islamofòbia i xenofòbia clara amb la inauguració de centres de culte islàmic o la presència de noies estudiants amb hijab en escoles públiques. Aquesta circumstància dificulta molt la inclusió d’aquestes persones i el seu dret a viure la seva religió amb llibertat.

Atesa la severitat d’aquests fets, l’entitat Justícia i Pau, des de la seva posició d’entitat cristiana en defensa dels drets de les persones, va valorar iniciar una tasca lenta però fructífera d’apropament i establiment de relacions amb les persones de religió musulmana. Precisament va ésser el grup de Justícia i Pau al Maresme qui fa més d’una dècada va iniciar la relació amb les comunitats musulmanes de la comarca.

Avui en dia Teixint Xarxes és una campanya activa de Justícia i Pau, que pretén apropar la realitat de les persones i col·lectius procedents de països de religió majoritàriament musulmana a la resta de la societat catalana. Amb aquesta campanya pretenem afavorir la integració social, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets d’aquestes persones i col·lectius. Alhora també creiem que és rellevant promoure el sentit de pertinença d’aquestes persones i la seva identificació amb la societat d’acollida. Per tant, volem facilitar la convivència i la pau social tot contribuint a evitar accions i actituds d’exclusió, xenofòbia i islamofòbia.

Una de les accions principals de la campanya són les visites a comunitats musulmanes, en les quals ens interessem per la seva tasca i relació amb la xarxa d’entitats del barri o població, compartim posicionaments sobre temàtiques que ens afecten a tots i ens comuniquem possibles problemàtiques, etc. Enguany ja hem realitzat una desena d’aquestes visites i en el total de la campanya ens hem apropat a comunitats de diverses poblacions: Barcelona, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Badalona, Mataró, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat… i un llarg etcètera. Atès que aquest és el tercer any de la campanya, ja hem establert una relació més sòlida amb determinades comunitats, fet que ens ha permès fer xarxa en moments de necessitat i ajudar a trobar una solució, com per exemple va ocórrer amb un episodi de rebuig veïnal enfront l’obertura d’un centre de culte islàmic. El nostre granet de sorra el posem també organitzant actes públics i tertúlies als mitjans de comunicació, que permetin donar la veu a aquestes persones.

Amb la campanya Teixint Xarxes aportem el nostre granet de sorra, afavorint aquest coneixement de la realitat de les persones musulmanes i els seus col·lectius i ajudant a la interconnexió entre entitats. La tasca, però, no té sentit si no és compartida amb la resta de persones, col·lectius i institucions del país: és un compromís de totes.

Anna Sangrà

L’Infern segons Rodin

Exposició a la Fundación Mapfre (Barcelona) fins al 28 de gener de 2018

Una visita a la Fundación Mapfre ens permet de descobrir “La porta de l’Infern”, obra central d’Auguste Rodin, en la qual va anar treballant al llarg de gran part de la seva vida. Trobant la inspiració en la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri i també en “Les flors del mal” de Charles Baudelaire, és un viatge per elements mitològics, però també per sentiments i sensacions: dolor, desesper, amor, sensualitat… Poder assaborir “El pensador” (qui és? a qui o què representa?) o “El petó” (obra plena de moviment, erotisme, tendresa) justifica sobradament la visita a la cèntrica fundació i experimentar l’oportunitat de quedar aclaparada no només per la tècnica de l’escultor, sinó per la fondària de la seva cultura, les seves reflexions, el seu afany de perfeccionisme.

Maria Antònia Bogónez Aguado

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Tenim una cita per celebrar l’aprenentatge servei

– Dani, quan feu aquest any el concert de la classe de música?

– Aquest any fem dos concerts, el de sempre en la sala d’actes i un altre en la residència d’avis.

– Com? A veure, explica’m…

– Si ja t’ho vaig dir, el que passa és que no em fas cas, mare… Abans de vacances van venir els de sisè a la nostra classe i ens van dir que aquest any ens tocava a nosaltres. A la classe de música hem estat preparant un concert per als avis. Bé, primer els vam anar a veure, vam passar una tarda amb ells i ens van dir quines cançons els agradaven. Després vam parlar amb la directora de la residència i ens va dir que un concert és una activitat que els va molt bé, perquè s’animen quan ens veuen, ells també es preparen i se senten acompanyats. Després, a la classe de música vam aprendre cançons antigues i també a cantar fort, perquè alguns avis estan una mica sords. I a la classe de socials vam estudiar el que és l’Estat del Benestar i els serveis socials, i també a la classe de…

La conversa s’allarga i tu li vas preguntant, perquè veus com n’està ell de motivat i com li encanta mostrar-te que és capaç de fer coses “importants”. Comentant-ho amb les teves amistats, t’adones que en altres escoles també es porten a terme experiències com aquesta: un t’explica que a la classe de llengua la seva filla Marta prepara contes per a contar-los als nens de parvulari i des que fa aquesta activitat la mateixa Marta llegeix i parla molt millor que abans; un altre t’explica que a la classe de ciències els nois i noies van estudiar la processionària del pi i els estralls que provoca en els boscos, i després van construir caixes niu per a les mallerengues i en una excursió les van penjar en els pins per a frenar la plaga…

Tots aquests infants estan aprenent ciències, llengua, expressió musical, tecnologia, treball en equip, habilitats socials, compromís cívic… amb una finalitat social. T’adones que es tracta d’un còctel! Això és l’aprenentatge servei (ApS): Aprendre fent un servei a la comunitat.

No, no és un “invent pedagògic sofisticat”, és un descobriment, perquè totes les bones escoles, mestres, entitats socials ho promouen algun cop al llarg de la seva història. I, com que és una manera d’aprendre valuosa i que funciona, cal difondre-la i estendre-la.

El divendres 1 de desembre tindrà lloc al Centre d’Activitats La Farga de l’Hospitalet la X Trobada Estatal d’Aprenentatge Servei, que acollirà el lliurament dels Premis Aprenentatge-Servei 2017, i on participen centres educatius, entitats de l’àmbit social, educatiu, cultural, esportiu, etc., i representants municipals. Hi intervindran, com a ponents destacats, Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la UNESCO, i Josep Maria Puig Rovira, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Aquesta jornada l’organitzen conjuntament l’Ajuntament de la ciutat, la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, la Fundació Educo i l’Editorial Edebé, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Els premis compten amb el suport de diverses empreses, entitats socials i institucions: DKV Assegurances, Obra Social “la Caixa”, CENEAM, Fundació Princesa de Girona, ACIDH, Fundación Anabella, Mullor S.A., Abacus i el propi Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Per tot això, ens encantaria que participéssiu en aquest esdeveniment enfocat a intercanviar experiències i reflexions sobre com els nens, nenes i joves són capaços de transformar el seu entorn. La participació en la X Trobada és gratuïta, però és absolutament necessari inscriure’s, per a això heu d’emplenar el formulari d’inscripció online.

Roser Batlle
Presidenta de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei
http://www.roserbatlle.net

Inconsciència

Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34).

Aquesta frase, que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús de Natzaret mentre el crucifiquen, m’ha cridat sempre l’atenció. Més enllà de la petició de perdó hi veig una visió aguda, profunda (i, si voleu, crua), sobre els comportaments humans absurds i/o moralment reprovables.

Allò que s’anomena “pecat” penso que, en gran part (per no dir gairebé sempre), es tracta d’una conducta o una acció motivada per la inconsciència del que l’ha realitzat. Recordo que un company jesuïta (que ja és mort), cap als anys setanta, afirmava: “Jo diria que, a la ciutat de Barcelona, es cometen com a màxim 2 o 3 pecats mortals a l’any…”. Ho afirmava tenint en compte les condicions exigides en la moral tradicional per a la existència d’aquest pecat: qüestió (o matèria) greu, consciència real del mal que s’està causant, i voluntat expressa de fer-lo. Per tant, una acció molt greu, feta a consciència… és evidentment molt difícil que una persona la pugui fer. Una altra cosa és la banalitat amb què ens van “vendre” el concepte de pecat… i que va fer molt de mal (culpabilitats, neurosis, etc.).

El que vull remarcar és, doncs, la gran inconsciència existent en moltes conductes que tenim els humans: des de la persona que condueix beguda o que maltracta la parella fins als “terroristes” que maten en nom d’Al·là. I així podríem anar-ho aplicant a moltes accions que hom fa a diari i que repercuteixen molt negativament envers els altres, sense que l’autor hagi previst ni pensat llurs conseqüències. Si s’ho hagués pensat possiblement no ho hauria fet. Ha estat fruit de la inconsciència.

El mateix seria aplicable a la política: des de decisions dels caps de govern mundials fins a les que vivim a la Península en els darrers anys, tant dels responsables polítics del govern de l’Estat com dels de la Generalitat. I no solament en relació al “procés”, sinó en tot el relatiu a la seva actuació: les lleis laborals, les retallades socials, la política migratòria, la decadència de les institucions (i/o la seva paralització…). És a dir, en relació amb el que han fet i el que han deixat de fer (important per a la població)… ¿Es comportarien com ho fan si fossin conscients de les conseqüències de les seves decisions? Vull creure que no… i que, per això, són uns inconscients.

Això no vol dir, òbviament, que no tinguin una responsabilitat política i moral molt greu davant la gent a la qual han de servir (el famós “poble” que, curiosament, sempre anomenen…).

Jesús Lanao

Acedía: crisis de los 40 o enfermedad del desencanto

Dentro de las diversas enfermedades espirituales, hay una a la que los Padres y Madres de la Iglesia (PMI) conceden una especial atención por la centralidad que tiene en el recorrido creyente y la gravedad de sus consecuencias , la acedía.

Se trata de una enfermedad situada en la mitad de nuestras vidas. Por eso se le denomina “demonio meridiano”, en referencia al Salmo 91,5-5: “No temerás… el azote que devasta a mediodía”, el período de mayor calor en el desierto. Evagrio Póntico, monje del s. IV y gran analista de esta pasión, la describe así: “El demonio de la acedía, también llamado ‘demonio del mediodía’, es de todos los demonios el más gravoso. Ataca al monje hacia la hora cuarta y asedia su alma hasta la hora octava”, Tratado práctico 11. Hoy se prefiere hablar de crisis de los 40, aunque pueda prolongarse hasta mucho más adelante (cf Javier Garrido, Adulto y cristiano: crisis de realismo y madurez cristiana, Sal Terrae 1997, libro más que recomendable).

Algunos síntomas por lo que podemos descubrir esta pasión son el cansancio, el desánimo, la pérdida de las ilusiones, una insatisfacción vaga y generalizada que va apoderándose de nuestras vidas. Aparece de improviso, sin que hayamos hecho nada, comienza con lo afectivo, se traslada a lo psíquico y acaba por instalarse en lo espiritual.

Entre las causas que generan la acedía suele encontrarse el activismo, una cierta frialdad religiosa (encubierta a veces en racionalismo), la rutinización de nuestra existencia o la frustración por proyectos personales y comunitarios en los que hemos puesto excesiva confianza.

Los efectos patológicos más evidentes se expresan: a) en el ámbito corporal por el descuido o abandono por todo lo relacionado con el cuerpo (aunque a veces pude encubrirse por la obsesiva preocupación por el cuidado del body). b) en el campo psíquico: con la búsqueda de la comodidad, el centramiento del deseo sobre mi yo, nos volvemos incapaces para hacer o proyectar cosas que exijan continuidad, se produce un disgusto de cara a un@ mism@ y a los demás que se intenta compensar por el cambio continuo de actividades, relaciones y situaciones, para escapar de esta soledad interior.

Evagrio escribirá con su habitual perspicacia: “Al principio, [la acedia] hace que el sol parezca avanzar lento e incluso inmóvil y que el día aparente tener cincuenta horas. A continuación, le apremia a dirigir la vista una y otra vez hacia la ventana y a saltar fuera de su celda… Además, le despierta aversión hacia el lugar donde mora, hacia su misma vida y hacia el trabajo manual; le inculca la idea de que la caridad ha desaparecido entre sus hermanos y no hay quien le consuele… Este demonio le induce entonces al deseo de otros lugares y ejercer un oficio más fácil de realizar y más rentable”, ib.

Pero donde son más dañinos los efectos es c) en el ámbito espiritual, donde nos volvemos indiferentes a la acción de Dios en nuestra vida y en nuestra historia y nos alejamos de los caminos del Espíritu, llenando de “ruidos” nuestra existencia.

Es una enfermedad que cuestiona todas nuestras realizaciones anteriores, produce una cierta añoranza por los “años perdidos”, culpabiliza sistemáticamente a los demás y considera que nuestros objetivos son irrealizables, proponiendo a cambio mundos ideales y fantasías adolescentes que olvidan el espesor de la realidad. Así: “Añade a estas cosas también el recuerdo de su familia y del modo de vida anterior y le representa la larga duración de la vida, poniendo ante sus ojos las fatigas de la ascesis; y, como suele decir, pone todo su ingenio para que el monje abandone su celda y huya del estadio”, ib.

No se trata, sin embargo, solo de una enfermedad individual, sino que tiene su vertiente social. Y si alguien piensa que no la tiene es, precisamente, porque está tan en su interior que no es capaz de descubrirla.

TO BE CONTINUED (con la terapia).

Fernando Rivas

Llegeix la continuació aquí.

Un grup de pregària mensual, oasi i acompanyament de processos

Som cinc persones, cinc cors, cinc existències que s’apleguen cada mes per pregar.

Som diferents entre nosaltres, en les nostres limitacions humanes no sempre entenem els camins dels altres, però acollim les seves decisions, abracem les seves inquietuds i alegries portades a la pregària. Davant Déu ens sentim família, comunitat que camina.

Som un grup humil perquè no fem grans coses, en aquesta etapa vital no portem endavant grans projectes, sinó que aprenem a viure la vida, el quotidià, amb tota la profunditat possible. Ens acompanyem per assegurar-nos que no perdem el nord que ens donen la nostra fe i els nostres valors, i que cadascú, dins la seva vida, tracta de ser llum per als altres i incidir en la transformació social.

Procedim d’un grup de revisió de vida de la parròquia de Sant Medir de Barcelona, al qual tres de nosaltres vam pertànyer durant molts i molts anys. En tancar aquesta etapa sentíem que, tot i fer pregària personal i/o participar d’Eucaristies, ens mancava poder pregar en petit grup, en un lloc íntim, privat, on ho podem viure tot de manera molt propera i humana.

Hem begut de les fonts de Taizé, anem de casa en casa esdevenint una petita església domèstica on s’incorporen les parelles i les filles i fills. Aquesta itinerància ens agrada perquè tothom acull i després compartim dinar o sopar, ens posem al dia, riem… Sentíem que pregar i marxar de seguida quedava coix, li faltava una dimensió més terrenal, més d’amistat, de compartir l’aliment… Trobar-nos un cop al mes ens ha permès, així doncs, acompanyar-nos els processos de vida, tant els bons com els dolents.

Deia una companya del grup que per a ella “és com un oasi, que m’omple i em dóna vida. És permetre’m sentir comunitat perquè en algunes esglésies al voltant tinc gent que no em diu res i aquesta avui és la meva manera de ser cristiana.”

En la pregària íntima compartim els silencis, els precs, les pors, les llàgrimes, els propòsits, les frustracions, l’agraïment… També passem pel tamís de l’Evangeli els esdeveniments socials que ens toca viure en cada moment, tot recordant-nos que volem ser instruments de pau i continuar creixent units pels fils invisibles del Seu amor.

Cristina, en nom del grup de pregària

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

  • Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
  • Social: “ni esclau ni lliure”
  • Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

  • que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
  • o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.

Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.

El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.

La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.

Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit… per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.

De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:

  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.

Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.

Mercè Solé

Viatge a Bòsnia (i 2)

En el darrer número de L’Agulla us explicava que aquest estiu, amb la família, vam ser a Bòsnia. Era la quarta vegada que hi anàvem. El nostre primer viatge al país dels Balcans va ser l’estiu de 2009. I en aquests 8 anys hem vist canvis. Alguns canvis són a millor: construcció (lenta, això sí) de noves infraestructures, o reparació (física) dels danys de la guerra. I també hem vist altres canvis que preocupen. Cal dir que, malgrat les millores, no sembla clar que el país hagi resolt de forma sòlida les ferides de la guerra.

El que us volia explicar i que ens va cridar molt l’atenció és la «invasió» que està patint el país per part de ciutadans i de fons d’inversió de països àrabs: Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait… Aquesta «invasió» és molt evident, i es fa visible de moltes maneres. D’una banda, a diversos llocs de Bòsnia han aparegut el que s’anomenen resorts, és a dir, una mena d’urbanitzacions de luxe, construïdes des de zero en llocs que fins fa quatre dies eren camps. Són inversions fetes amb petrodòlars i els seus clients són bàsicament ciutadans de països d’Aràbia. Els nostres amics bosnians ens explicaven que alguns dels petits propietaris rurals que van vendre els seus terrenys per fer-hi resorts van obtenir-ne un valor 30 vegades superior al seu cost real… ¿això serà pa per avui i gana per demà?

Vam visitar un d’aquests resorts. L’accés és restringit. Vam dir al guàrdia de seguretat de l’entrada que estàvem interessats en adquirir una casa; vam passejar-hi i vam anar a fer l’aperitiu al bar del complex. Cap problema. Això sí, se’ns va indicar que calia que les dones del nostre grup anessin vestides «adequadament». I el cas és que moltes de les dones que hi vam veure anaven «adequadament» tapades fins a les celles…

A més d’aquests resorts, s’estan construint hotels i centres d’esbarjo. També vam visitar, prop de Sarajevo, un complex lúdic de muntanya, amb una atracció que són uns trineus que baixen per una mena de gran tobogan. Val a dir que va ser molt divertit gaudir d’aquella atracció. Aquest centre també era una inversió àrab. I els principals clients eren ciutadans d’aquells països. A més a més, els kuwaitís, els saudites i els qatarís estan adquirint cases en els pobles que es fan arreglar per poder-hi estiuejar. I encara us podria parlar de les grans mesquites que s’han construït amb diners àrabs o de l’autopista que s’està construint amb finançament de Turquia.

Tots aquests canvis són molt evidents, però el que més crida l’atenció és veure les dones d’aquests països vestides amb nijab, al costat d’altres dones musulmanes, les dones bosnianes, que vesteixen com a qualsevol país europeu. El contrast és brutal, i és impossible no fixar-s’hi.

No sembla dolent que entrin diners a un país que té una economia molt precària (la taxa d’atur supera el 40%!). Però preocupa que aquests diners puguin portar de rebot la imposició o l’assimilació de nous costums. Costums que ens fan retrocedir en el temps. Ja us explicava en el darrer número de L’Agulla que els nostres amics bosnians ens ensenyen que es pot ser musulmà respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. I que alguns trets «negatius» que atribuïm a l’Islam no tenen res a veure amb aquesta religió.

Per això preocupa veure com es fa present a Bòsnia aquesta forma de viure l’Islam: un retrocés que va acompanyat d’una pluja de petrodòlars. I em sap greu veure com Europa, una vegada més, mira cap una altra banda. Em demano per què les institucions europees no ajuden d’una forma més decidida Bòsnia i la comunitat bosniana-musulmana. És clar que si Europa gira l’esquena als refugiats, que pateixen la guerra avui, ja deu ser una utopia que ajudi als que la van patir fa 25 anys…

Albert Dresaire Gaudí

L’associació de diaques Sant Llorenç parla del moment actual

La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç, que agrupa un bon nombre de diaques permanents de Catalunya, ens ha fet arribar els dos comunicats que ha emès amb motiu de l’actual situació política, i aquí els publiquem.

Comunicat de la Junta Directiva als membres de
l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació fa presents aquestes consideracions:
1/ El nostre país està travessant uns temps delicats i complexos. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya està en qüestió de manera profunda.
2/ Aquesta qüestió ens afecta a tots, perquè l’àmbit polític –independentment que es participi o no en l’acció política directa– és un dels àmbits fonamentals de referència de tota persona.
3/ És normal que cadascun de nosaltres en la qüestió citada tingui parers i opcions diferents i distintes. Factors educacionals, familiars, ideològics, emocionals o socials influeixen molt en cada persona.
4/ Com a cristians catòlics tenim en compte allò que expressa la Doctrina Social de l’Església en relació als drets dels pobles i de les nacions (vegi’s el n. 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església).
5/ Els bisbes de les diòcesis catalanes, reunits en Conferència Episcopal Tarraconense, s’han pronunciat recentment en dues ocasions en relació a la qüestió en sengles Notes fetes públiques l’11 de maig i el 20 de setembre de 2017. Ens hi adherim cordialment.
6/ El Senyor Jesús, en el seu Evangeli, ens diu: “No judiqueu i no sereu judicats” (Mt 7,1). Hem de ser fidels a aquest precepte del Senyor en una qüestió en què persones molt estimades i properes a cadascun de nosaltres poden tenir parers i opcions diferents a les nostres. Respectem la consciència i l’actuació responsable de cadascú.
7/ Aquest és un comunicat intern de la Junta Directiva a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, els quals, però, en poden fer discrecionalment l’ús que creguin més convenient.

Signat per Aureli Ortín, Montserrat Martínez, Florenci Travé, Pere Arribas i Josep Maria Gómez del Perugia.
Barcelona, 26 de setembre de 2017

Comunicació de la Junta Directiva i dels reunits a la trobada familiar de tardor als membres de l’Associació Sant Llorenç
La Junta Directiva de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció del diaconat, amb les altres persones reunides a Barcelona a la trobada familiar interdiocesana de tardor de 2017, comunica a tots els membres de l’Associació, en continuació al Comunicat emès per la mateixa Junta el proppassat dia 26 de setembre que:
1/ La proclamació de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya, ahir, dia 27 d’octubre de 2017, i la posterior aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, per part del Senat, per intervenir la Generalitat de Catalunya, són fets polítics de gran transcendència que ens afecten personalment i col·lectiva.
2/ Cadascú de nosaltres en relació a aquests fets té el seu propi criteri i la seva pròpia actuació, que hem de respectar.
3/ Com a diaques i com a persones que donem suport al ministeri diaconal en l’Església catòlica ens comprometem a pregar Déu perquè ens il·lumini i ens enforteixi a tots i a totes per ajudar a resoldre pacíficament i amb fermesa la situació social i política en què estem immersos.
4/ Aquesta comunicació es fa a cadascun dels membres de l’Associació Sant Llorenç, els quals en poden fer ús discrecionalment de la manera que els sembli més convenient.

Signat per Aureli Ortín, president de l’Associació Sant Llorenç, en nom de la Junta Directiva i de les persones reunides en la trobada familiar interdiocesana de tardor
Barcelona, 28 d’octubre de 2017

 

Diàlegs

Si no ets tu mateix,
si no t’has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l’altre.
Si no t’has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l’altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica?
“Diàleg”, et diuen: i la idea t’agrada;
però, diàleg ¿entre què i què?
Si ja d’entrada demanes a l’altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n’obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça’t a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.

David Jou
“Poemes de ciència i fe”
Viena Edicions 2013

Deixeu-me desfogar…

Deixeu-me desfogar… Cada cop em queda més lluny escudar-me en els partits i en els seus dirigents i no preguntar-me què puc fer jo, com a responsable d’una parcel·leta de la democràcia i com a cristiana i d’esquerres: com establir ponts de diàleg al nostre entorn, continuar treballant pels drets socials, pregar per tot plegat, cuidar les nostres xarxes socials, trobar el to quan parlem, respirar i esvair tristors i cansaments propis i aliens…
Ja veieu, em desfogo…

Vull mantenir l’esperança i pensar (i descobrir com treballar) que aquest recular de drets i llibertats no serà durador.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ningú no hauria de ser injustament a la presó

Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.

Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.

És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado