L’art de caminar

Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, hom torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies.

David Le Breton, (2017) Elogio del caminar. Ed. Siruela

La revista Altaïr de juny de 2017 publica un monogràfic amb aquest títol suggerent: L’art de caminar. Parla del caminar de les persones sense sostre, dels refugiats, d’infants per anar a l’escola, de dones que caminen a les nits amb por… També parla de l’art de caminar.

Com en qualsevol manifestació artística, en l’art de caminar cal tenir clars uns objectius i disposar dels instruments adients per assolir-los. En aquest escrit ens centrarem en els mapes o plànols topogràfics.

On anem?

Hi ha una sèrie de recursos per cercar rutes, des de llibres especialitzats en itineraris com els de Cossetània edicions. A l’antiga llibreria Quera, hi trobareu de tot.

A Internet disposem del web Wikiloc, on es poden trobar rutes escollint localitat, tipus, modalitat, diferents mapes, etc. Les informacions són responsabilitat de qui les hi ha penjat.

També podem utilitzar el programa Google Earth, que permet connectar-se amb Wikiloc (a Capes, Galeria, es troba l’enllaç).
Són força interessants els webs d’excursionistes que han fet un recull de sortides molt ben documentades.

Com a mostra:

http://xiruques-bs.blogspot.com.es/
http://senderisme.tk/index.php
https://senderismeentren.cat/7053-2/
http://apeupermontserrat.blogspot.com.es/

A cada web hi trobareu molts més enllaços recomanats.

Com hi anem?

Mapes o plànols topogràfics: format paper i format digital

En format paper destaquen els editats per Alpina i Piolet. Són els mapes que disposen d’indicacions més precises sobre senders, llocs a destacar, etc. En la seva elaboració hi han participat excursionistes.

També podem trobar en botigues especialitzades els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Es poden descarregar de http://www.icc.cat/vissir3/ a diferents escales. Aquests mapes són petites tessel·les i cal encertar la zona que realment volem. Últimament podem disposar online d’un mapa de tot Catalunya en un sol arxiu a escala 1:25.000 i també a escala 1:5.000 en un format nou anomenat mbtiles. Cal considerar que els mapes de l’ICGC són precisos respecte a les corbes de nivell, pistes i carreteres, edificis… però són deficients respecte a senders, coves, fonts, masies…

Un lloc similar de descàrrega, però d’àmbit espanyol, és http://www.ign.es/iberpix2/visor/

Podem disposar dels mapes d’Alpina i Piolet també en format digital, cada vegada més usats, però es necessita aparell GPS i en aquest article no hi entrarem.

El que sí que veurem són aplicacions gratuïtes, adaptades al mòbil o a tablets que disposin de GPS. Poden usar mapes online, és a dir, connectats a Internet i, per tant, amb gran consum de bateria, útils per a comprovacions momentànies, i mapes offline, mapes en forma de fitxer, radicats dins l’aparell. És el sistema més pràctic per a un ús continuat.

Destaquem Catalunya offline: permet descarregar un mapa de tot Catalunya, o bé mapes parcials de diferents zones, una mica més precisos. Basats en els mapes de l’ICGC, i, per tant, amb els seus avantatges i inconvenients. El programa permet orientació, posicionament i gravar rutes.

També Wikiloc ens ofereix una aplicació semblant a l’anterior que, a més, permet importar i seguir rutes ajuntant informació de posicionament, distàncies, desnivells, llocs rellevants… Online accedeix a molts tipus de mapes de gran qualitat. Offline utilitza mapes OpenStreetMap, similars als de l’ICGC pel que fa a Catalunya.

Altres aplicacions per a mòbil (tan sols suggeriments comprovats entre moltíssimes ofertes):

Oruxmaps IGN: sens dubte la millor aplicació gratuïta. Inclou un mapa d’Espanya de gran qualitat i precisió. Es molt útil perquè permet importar gran quantitat de mapes, rutes, etc.

Accurate altimeter: calcula l’altitud d’un punt per mitjà de diferents fonts.

GPS Status: brúixola molt precisa. Permet compartir la posició, aspecte important en cas de perdre’s. Altres mètodes per compartir posició són: amb Whatsapp (clicar el clip i ubicació), i amb Google Maps (clicar línies paral·leles i ubicació compartida).

Primeros auxilios, no calen comentaris.

Biocerca, per identificar arbres de manera semblant al clàssic llibre de F. Masclans Guia per a conèixer els arbres.

Map of Life, per identificar qualsevol tipus d’ésser viu (plantes i animals) i compartir observacions.

Pl@ntNet, programa científic i participatiu per identificar plantes per mitjà de fotografies.

Aves de España, característiques visuals, sonores, etc., amb el nom dels ocells també en català.

BioGuide, petita enciclopèdia dels éssers vius; per exemple, bolets, insectes… (noms en català).

Treballem les sortides

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els seus antecedents són el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, iniciat l’any 1915. Assumit per la Mancomunitat l’any 1919, l’embrió de l’actual Institut es va posar al servei de la modernització dels serveis públics del país i la vertebració del territori.

Destacarem els serveis que poden ser més útils:

1. Si obrim la pestanya “Ciutadà”, trobarem: explora Catalunya, descàrrega, crea el teu mapa que ens condueix a l’aplicació instamaps, i informa’t. Val la pena fer una ullada a totes. Cal remarcar instamaps que permet fer mapes específics (a la Galeria n’hi ha força exemples) que es poden compartir.

2. Pestanya “Administració i empresa”: a eines i serveis trobarem informació geològica, sísmica, allaus, especialitzada.

3. Pestanya “Innovació”: cal dirigir-se a “prototips” i clicar betaportal ICGC, on es troben multitud d’aplicacions útils, pràctiques o curioses que cal tenir en compte. En destaquem l’ull del temps (permet comparar qualsevol espai de Catalunya entre l’actualitat i els anys 1955 i 1945), evolució de la població de Catalunya, i moltes més, depenent dels interessos personals.

Altres programes d’ordinador:

Google Earth ja és prou conegut, però no tant les moltíssimes possibilitats que conté. Actualment disposa de dos models: Google Earth pro, en format programa (permet editar llocs, rutes, importar-les, sobreposar altres mapes, etc., més adient per al senderisme); i Google Earth, format web (més espectacular, més turístic).

Wikiloc. Si es crea un compte, permet moltíssimes possibilitats (crear rutes, inserir notes i fotos, compartir, llistat de preferits…).

IGN Visor, similar al http://www.icc.cat/vissir3/, però amb el mapa de tot Espanya.

Espero que alguna d’aquestes eines us facilitin gaudir millor del senderisme, en definitiva, de l’art de caminar.

Jaume Roig

 

Josep Claparols i Moret

Tot i saber-ho, la mort sempre ens sorprèn. Per desgràcia, aviat els oblidem. Avui, a la celebració a Santa Maria de Banyoles donàvem gràcies a Déu per haver conviscut amb el que tan aviat li dèiem Pep com Roc. Banyolí de cap a peus, ens deixava als 77 anys. De cap manera hauria celebrat el seu comiat tal i com s’ha fet, litúrgicament. Durant la celebració, més d’una vegada he pensat: tanta gent que ens hem reunit i tant pocs capellans dels que anomenem joves, que no hi han participat. En el presbiteri, el bisbe emèrit i l’actual, acompanyats pel diaca Joan Rubé i pel rector de la parròquia. Em deia un company capellà que no exerceix: Tot el que s’ha fet a l’altar és exactament igual que quan jo fa anys, exercia, només amb una diferència, llavors ho fèiem en llatí…

Per desgràcia i com moltes vegades passa, al final de la celebració, algun parlament i la gent, en aquells moments, vibra perquè el que es diu són retalls d’una vida on en Pep hi ha deixat, no només els seus dibuixos, les seves caricatures, sinó “cops d’en Roc” per a desvetllar-nos i seguir endavant. La gent respira el dia a dia i quan el capellà, com diu el bisbe de Roma papa Francesc, fa olor d’ovella, el ramat se l’hi aplega.

Com a company i de sempre del grup del Fòrum Joan Alsina de qui en Roc en aquells moments feia d’enllaç principal, ni una paraula donant testimoni de ser-ne ell un autèntic entusiasta, seguint l’exemple d’en Joan Alsina, d’en Joaquim Vallmajó, màrtirs de casa nostra, del bisbe Casaldàliga, de l’Òscar Romero… de tot això, el nostre bisbe, en fer el que en diríem el dossier de la vida d’en Pep, no en digué res de res. Així anem i la gent que n’aprèn, sap ajudar voluntàriament, no només als qui sofreixen sinó que aquesta voluntarietat es manifesta com hem vist aquests dies, en el fet terrorista a Barcelona i veïnatge. La gent no espera que se’ls demani, sinó que els surt del cap i del cor de col·laborar.

És la gran Bona Nova que potser no sabem conrear i barrejar-nos-hi una vegada més, fent olor d’ovella.

Ignasi Forcano Isern

Memòria històrica: aprenent d’Alemanya…

Aquest estiu passejar pels carrers de Berlin, Dresden i Leipzig ha estat una lliçó de memòria històrica. No dic (no ho sé pas) que sigui un afer satisfactòriament gestionat a Alemanya. Però sí que és cert que recórrer els seus carrers era recordar el nazisme abominable i sobretot homenatjar les seves víctimes: rajoles a les voreres amb els noms de persones detingudes i enviades a camps d’extermini; plaques a les parets d’edificis; memorials pels jueus, gitanos o homosexuals deportats i assassinats, llistats dels camps d’extermini que van cobrir la geografia de l’expansió germànica… El centre del terror nazionalsocialista ha esdevingut un museu que fa reviure l’horror viscut. I entre el reguitzell de víctimes de l’holocaust una va retrobant el nom de cristians i cristianes: Dietrich Bonhoeffer, Sophie i Hans Scholl… Algunes esglésies tenen espais de memòria amb fotografies, testimonis, frases, cartes…

I després la divisió del país amb un mur, separant famílies, paisatges, vides, escanyant llibertats i drets… Arreu: museus, denúncia de les pràctiques d’espionatge i repressió de l’Stasi, però també reconeixement de les mobilitzacions que en l’antiga República Democràtica Alemanya van existir demanant llibertat: algunes llunyanes en el temps (insurrecció del 17 de juny de 1953), d’altres directament relacionades amb el que va provocar la caiguda del Mur. Moltes esglésies, protestants i catòliques, van ser el marc d’assemblees, pregàries, reunions… I així apareix explicitat en rètols.

Així doncs, sentiments de certa enveja veient que aquí a Espanya encara les víctimes semblen amagar-se sota les estores, i continuem sense assumir els aprenentatges que del nostre passat podem fer per reconciliar present i construir futur… I alhora agraïment pel testimoni de tants cristians i cristianes de totes les denominacions que han dut la seva fe fins a la coherència extrema. Sempre em són lliçó.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Educar en un món complex i incert: el repte de l’educació comunitària

Molts experts de l’àmbit de les ciències socials coincideixen a assenyalar que avancem cap a una societat que podem qualificar de complexa. La capacitat de generació i transmissió d’informació i coneixement ha passat a resultar exponencial de forma permanent, i tot plegat en un interval de temps històricament molt petit. Si acceptem que allò que ens fa genuïnament humans és precisament la informació i el coneixement, aleshores hem de concloure que la humanitat ha canviat de forma substantiva i per sempre.

Atès que estem en un procés encara de transició, ens costa definir amb precisió com serà al capdavall aquesta complexitat. Som protagonistes d’un món que està morint per sempre, alhora que està naixent un món que no sabem del tot com serà. Cal afegir doncs a la complexitat social una altra característica: la incertesa. Naveguem més entre preguntes que entre respostes, i tot plegat dibuixa un escenari mòbil i canviant difícil de gestionar des de qualsevol àmbit.

Educar en un món complex i incert no pot ser de la mateixa manera que quan trepitjàvem sobre terra ferma. Les generacions actuals d’adults ens veiem davant del repte d’educar les generacions més joves en la complexitat i la incertesa, si bé nosaltres hem nascut i crescut en entorns més simplificats i carregats de certeses més estables en el temps.

El repte de l’educació, per tant, és més gran que mai, i a mig termini farà saltar pels aires qualsevol dispositiu educatiu del passat més recent, bàsicament consistent a promoure l’educació des d’institucions socials: família, escola, centre de culte – l’educació institucionalitzada. El repte és tan gran que hem de fer nostra la saviesa continguda en el vell proverbi africà (“per educar un infant cal tota la tribu”), i fer un salt quantitatiu i qualitatiu cap a l’educació comunitària.

L’educació comunitària serà l’educació del segle vint-i-u. Una educació que anirà molt més enllà de l’escolarització –la UNESCO ja afirmava fa anys que el 80% d’allò que aprèn un infant avui dia ja ho fa fora de l’escola– i que tindrà els valors dels drets humans com continguts bàsics i fonamentals –l’informe Delors ja pronosticava la importància cabdal de l’aprendre a conviure, al costat de l’aprendre a saber, ser i fer. Perquè en un món complex i incert, els valors són el referent al qual aferrar-se per construir els marcs essencials de convivència i ciutadania.

L’educació comunitària representa, a hores d’ara, tota una revolució educativa. El paradigma de l’educació institucionalitzada encara és dominant, tot i que en plena crisi, però preval sobre el món educatiu: currículums dictats pels governs de forma centralitzada, centres escolars estandarditzats i professorat homologat, activitats de lleure educatiu reglamentades, tot en un marc de fragmentació i d’especialització que costa que se sostingui per algun lloc.

L’escola volia canviar el món, i a la fi ha estat el món qui canviarà l’escola, per adaptar-la a les necessitats emergents de la societat actual. Haurem de deixar enrere, per exemple, que l’educació és un dret individual sinó que es tracta d’un dret col·lectiu –o, essent generosos amb el present, un dret individual que només pot ser exercit col·lectivament. Un alumne, per exemple, no serà “patrimoni” exclusiu d’un centre escolar sinó alumne d’un territori en el qual existeixen diversos centres escolars que col·laboren entre ells i proporcionen una educació inclusiva pensant en les necessitats de l’alumne a cada moment.

L’educació comunitària no distingirà entre centre educatius de primera (les escoles) i de segona (la resta), sinó que crearà aliances, xarxes, fluxos permanents d’entrades i sortides de professionals i aprenents, que de forma constant actualitzen les seves propostes educatives, i les co-construeixen amb la seva comunitat de referència. Tothom és i serà educador, i des d’aquesta consciència educadora participarà activament.

La clau de la implantació i l’èxit de l’educació comunitària raurà a les classes mitjanes. D’una banda, les classes benestants ja se senten prou còmodes amb una educació institucionalitzada que els afavoreix mitjançant processos de segregació i selecció, amb una educació que planteja un processos d’aprenentatge caracteritzats per la hiperespecialització competencial acompanyat d’una avaluació externa i estandarditzada de resultats. Per elles, l’educació comunitària és una pèrdua de temps i de valor.

D’altra banda, els sectors més desafavorits no disposen de les condicions mínimes de vida per participar plenament de l’educació comunitària. Salaris baixos i manca de temps els impedeix un accés en condicions d’igualtat a nombrosos recursos i activitats educatives comunitàries. Per això educació comunitària serà sinònim d’equitat, o altrament no serà.

Els poders públics tenim una doble missió respecte a l’educació comunitària: afavorir el diàleg i la reflexió per acompanyar l’inevitable canvi de paradigma educatiu, i anar construint els fonaments perquè pugui anar creixent i consolidant-se. A Barcelona comptem amb un bagatge i uns recursos que ho fan certament fàcil: l’experiència de renovació pedagògica, i l’onada d’innovació que vivim actualment així ho demostren. Impulsem una política educativa molt definida ideològicament que, no obstant això, no va en contra de ningú sinó a favor de tothom, i de manera especial d’aquelles i aquells que més ho necessiten. Precisament per ser una política d’elevada densitat ideològica, no podem esperar el consens, però sí el diàleg permanent amb tothom i grans acords en aquells temes d’educació comunitària en els quals les posicions de les parts resultin més properes. Aquí som, i aquí continuarem sent.

Miquel Àngel Essomba
Comissionat d’educació i universitats. Ajuntament de Barcelona

Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Tots víctimes

En relació als atemptats soferts a Barcelona, Cambrils i altres llocs penso: Quant ens costa “madurar” com a humanitat!

Les injustícies globals i els fanatismes (veritables causes d’aquests fets) no s’aturen ans –d’alguna manera– van en augment… I les víctimes sempre són les mateixes: la gent del poble. Tant els “botxins” com els morts i ferits: nois, “alliçonats” i radicalitzats per uns altres (que estan al darrera) i que són utilitzats com a “soldats” contra gent del carrer, vianants, turistes… o policies, que vetllen per la seguretat dels altres. Gent del poble contra gent del poble… Quina pena!

Jesús Lanao

Compartir creences

El luxe de treballar en una escola de màxima complexitat com a mestra, en una classe de vint-i-quatre alumnes on tretze són de religió musulmana, cinc tenen classe de religió a l’escola, paral·lelament els altres fan l’àrea de valors, i la resta, és a dir, sis que no contesten i no es manifesten en cap creença, convivim sense cap ni una dificultat per compartir aquesta diversitat de creences. Per no oblidar els alumnes de les famílies de procedència diferent: Marroc, Catalunya o Espanya indistintament, Pakistan, Guinea Conakry i Perú.

Potser alguna mestra pot pensar que la seva escola encara té molta més complexitat en la procedència, no en dubto, però per fer-vos coneixedors del nostre treball diari, vull emfatitzar la quotidianitat de la tasca realitzada amb tota humilitat, acceptant aquesta diversitat i procurant ser coneixedors del que ens apropen les diverses religions, i sobretot cercar els punts en comú.

La meva sorpresa és que les famílies musulmanes eduquen els seus fills i filles, és a dir, per exemple, un va a la mesquita a aprendre l’Alcorà o l’àrab, i en els debats a la classe sobre la religió ens trobem que els musulmans i musulmanes tenen molt més coneixement del que viuen o del que creuen entorn de la família, en canvi aquells que es manifesten catòlics no ho viuen fora de l’escola, m’atreveixo a dir que les seves famílies són totalment ignorants a nivell religiós, sense voler ser despectiva amb la situació. Aquest nois i noies musulmans, poden aportar vivències i explicacions de la seva religió perquè els hi expliquen, els hi transmeten, els en fan coneixedors, i això crea una situació de desconeixement d’aquells nens i nenes de creença catòlica.

Quan ens expliquen la festa del sacrifici, o el ramadà, intentem buscar les similituds en les dues religions, que al final les trobem, i ens fa viure la proximitat en la pròpia creença, i no estem tan allunyats. Quan parlem del pelegrinatge a la Meca, del seu cost, d’allà a on s’ubica, també compartim el pelegrinatge a la Terra Santa, perquè també vivim un compromís de mantenir viva la nostra fe que practiquem, perquè en aquestes edats és una opció familiar i després ja s’anirà aprofundint. El simbolisme de l’aigua a les religions, explicant el seu divers significat, trobant moltes similituds.

Per últim aportar un aspecte important d’aquesta convivència de religions, en referència als postulats radicals que alguns en nom de la religió atempten als altres, en els comentaris sobre atemptats que van succeint al llarg de la seva vida; es mostren amb molta perplexitat davant aquests actes violents dels adults. En parlem sempre, perquè es necessita dir en veu ben alta, perquè tothom comprengui que són terroristes i no tenen res a veure amb els musulmans, perquè l’Alcorà no dicta aquestes atrocitats. En aquests debats sempre es procura deixar ben clar que en aquí la religió no hi té cap responsabilitat, i que els nostres companys i companyes de classe se senten igualment dolguts per aquestes víctimes.

Les nostres actituds tolerants cal viure-les quotidianament i amb coherència, no podem mostrar-nos ignorants dels qui tenim al nostre costat i procurar conviure amb els diferents entre nosaltres. Als centres educatius vivim amb la diversitat amb molta normalitat i ens aporta molta riquesa; no és gens lícit tenir les escoles a la perifèria de la ciutat, perquè no es visqui conjuntament aquesta diversitat, perquè comportarà més dificultats per avançar. El dia a dia ens fa més tolerants i els joves hauran de canviar aquestes reticències i manca de confiança dels adults.

Francina Gabarró i Castelltort

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach

Viatge a Bòsnia (1)

Aquest estiu, amb la família, hem tornat a Bòsnia. Dic «hem tornat» perquè ja és la quarta vegada que hi anem. El primer viatge va ser l’estiu de 2009, i us en vam fer cinc cèntims al número 66 de L’Agulla.

La «nostra» casa a Bòsnia és la casa dels nostres amics, la família Fatic. Els Fatic viuen a Vrancici, un barri de Hadžići, que és una općina (municipalitat) d’uns 20.000 habitants, prop de Sarajevo. El pare de la família, en Hamo, treballa a l’Associació d’Invàlids de la guerra de Hadžići, tot i que té una pensió d’invalidesa perquè és mutilat de guerra (quan passava aliments cap a Sarajevo, durant la guerra, va trepitjar una mina que li va amputar el dit gros del peu). La mare, la Kadira, treballava en una farmàcia; va morir, encara jove, tot just fa dos anys. Els dos fills són en Mirnes, que és policia d’operacions especials de Sarajevo, i en Taric, que és cuiner i actualment treballa a la cuina d’una empresa farmacèutica. L’economia familiar es complementa amb un negoci de venda d’electrodomèstics de segona mà (val a dir que a Bòsnia els sous són escandalosament baixos). Des del 2009 fins ara hem viscut amb joia com la família ha crescut: en Tarik es va casar amb l’Amela i tenen dos fills. I en Mirnes es va casar amb l’Ajla i tenen una filla.

Els nostres amics són musulmans. Però això no es fa especialment visible en el seu dia a dia. Celebren l’inici i la fi del ramadà, però no el segueixen estrictament (dit clarament: durant el ramadà mengen com qualsevol altre dia). Normalment no beuen alcohol, però molts vespres, després de sopar, en Hamo em convidava a beure rakija, un licor de pera (tot i que n’hi ha d’altres fruites) molt típic als Balcans… i que té una graduació que supera els 50 graus! Pel que fa a la forma de vestir, tant els homes com les dones vesteixen «com nosaltres» o, dit d’una altra manera, per la seva forma de vestir no endevinaríeu mai quina és la seva religió.

Potser si els nostres amics fossin d’un altre país, no us explicaria aquestes dades sobre el fet religiós. Però a Bòsnia, malauradament, després de la guerra la religió s’ha convertit en un element de separació. Als nostres amics això no els agrada; i a molts altres bosnians tampoc, però no sembla que aquesta sigui la tendència dominant.

Mentre érem a Bòsnia hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils. Seguint les notícies per internet, vaig llegir els encertats articles de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia. En un d’aquells escrits, l’escriptor empordanès denunciava el perill que, davant del terrorisme, molta gent es convertís en «sociòleg aficionat resistematitzant prejudicis». I és cert que aquells dies hi va haver gent que va opinar, sense massa fonament, sobre la bondat o no de l’Islam, o de si la religió pot ser o no origen de violència…

I no, jo no vull fer de «sociòleg aficionat». Només vull compartir amb vosaltres la meva experiència a Bòsnia, i l’acollida de la família Fatic. I per això puc afirmar que es pot ser musulmà de la mateixa forma que molts i moltes som cristians: respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. No estic expressant una opinió, sinó que em limito a explicar el que he viscut. Els nostres amics bosnians són musulmans, sí, i enyoren viure en un país on tothom visqui amb llibertat la seva religió. I lluiten per tirar endavant en un país que, no ens enganyem, encara no ha pogut tancar totes les ferides de la guerra.

A Bòsnia han millorat coses després de la guerra, però al llarg d’aquests anys també hi hem observat alguns canvis que poden ser preocupants. Si us sembla bé, us ho explico al proper número de L’Agulla.

Albert Dresaire Gaudí

Llegiu la continuació

Pau, misogin? (1)

Un personatge amb mala premsa i controvertit: autoritari, intransigent, fundador de l’Església, antifeminista… Veu filtrada i desfigurada per segles de lectura mal interpretada que no ha ajudat gens a la seva comprensió. No s’ha distingit entre els aspectes doctrinals dels aspectes morals puntuals que es van elevar a categoria universal d’obligat compliment. I tanmateix s’ha de reconèixer que el cristianisme s’hagués quedat en una secta tancada sense la decidida actuació missionera d’una envergadura sense precedents, que va donar a l‘Església la dimensió universal que avui coneixem.

No pretenc declarar Pau innocent a qualsevol preu, sinó fer-li justícia. Certament, hi ha afirmacions en les seves cartes que posen de manifest un menyspreu per les dones. Potser no es tracta de treure aquestes cartes del cànon, sinó de treure de les lectures de la missa aquells fragments que fan mal al cor de molts dels que assisteixen a les eucaristies que, precisament, solen ser dones.

L’origen dels malentesos està en les pròpies cartes de Pau, però sabem que no totes han sortit de la seva mà. La impressió és d’una de calç i una de sorra.

Hi ha afirmacions positives:

1Co 7,3-4; 11,4-5; i potser la més significativa Ga 3,28: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots són un sol en Jesucrist”.

Hi ha igualtat entre homes i dones. Les dones poden profetitzar, pregar, parlar, però hi ha uns costums socials que s’han de respectar per tal de fer comprensible el missatge de Jesús. El problema està en el fet que aquells costums van canviar, però la disciplina que se’n desprenia ha quedat durant segles.

I n’hi ha de negatives:

1Co 14,34-35 “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries: no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en la reunió de la comunitat” (carta canònica). Del mateix tenor és 1Tm 2, 11-14 (no canònica) i una de les que fa més mal: Col 3,18: “Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor” (canònica).

Aquestes contradiccions que ens obliguen a esforçar-nos per

  • distingir el que és autènticament de Pau del que està escrit per algun deixeble possiblement un segle més tard.
  • no prendre un element perifèric com si fos central. ¿Tot el pensament de Pau es redueix a “que les dones callin”?
  • no confondre el missatge de l’evangeli amb la cultura o els costums.

Allò que era una qüestió purament cultural es va convertir en disciplina i les dones van quedar pels segles dels segles reduïdes al silenci, segons un model imperial fet a la mida dels barons. Una organització que no té res que veure amb l’estructura organitzativa de les primeres comunitats en les quals les dones podien exercir funcions públiques sense desafiar obertament l’estructura social, que mantenia la divisió de gènere dels espais públics o privats.

Les cartes canòniques són tretze, però només set van sortir de la mà de Pau: Romans, les dues als Corintis, Gàlates, Filipencs, Primera de Tessalònica i Filemó.

La resta són considerades com escrites per deixebles de Pau entre els anys 75-125, per autors que escrivien amb pseudònim tot invocant la seva autoritat. És en aquestes cartes que es posa de manifest la mala reputació de Pau respecte de les dones. Cartes que donen idea de la situació social que es respirava i s’anava imposant i de la mala premsa que tenien les dones, sobretot a nivell religiós. Cartes que mai no haguessin hagut d’estar admeses.

Un fragment com el de 1Timoteu 2,12-15: No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”  no pot ser de Pau de cap de les maneres. ¿Com podia dir que només el baró és imatge de Déu? Ja es veu que escapa a l’interès evangelitzador de l’Apòstol.

Anem als aspectes positius, que em permeten fer un judici més equilibrat, i més crític en allò que ho hem de ser.

Roser Solé Besteiro

Rectificació: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Vegeu la continuació

Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.