Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

Sobre el diaconat, encara

En vam parlar, encara hi tornem i més que se n’haurà de parlar. Aquesta vegada, però, passat per l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE) i el Coordinamento de Teologhe Italiane, amb la presència de Catalunya: teòlogues laiques i un representant del diaconat acompanyat per la seva esposa. El tema, “Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia”. Unes jornades en les quals es pretenia el debat sobre els ministeris en l’Església arran de la constitució de la comissió vaticana per reflexionar sobre la possibilitat del diaconat femení. Recordant unes paraules de la presidenta d’ATE, crec que totes plegades podem dir que somiem amb una Església en què les dones i els homes hi puguem participar activament i responsable des de la vocació que tingui cada u, des dels propis carismes, des dels serveis que podem realitzar. És un somni en què hi caben diverses vies i possibilitats, que es presenta amb un imaginari i unes il·lusions segons el lloc, desigs, objectius i ganes de tirar-ho endavant de cada una i de cada un que busca un model d’Església en què no hi hagi discriminacions de gènere. Un somni que no volem canviar, un somni del qual volem despertar el més aviat possible constatant que allò que s’ha desitjat durant tants segles finalment serà realitat.

Ja ho havíem dit en els primers articles, el que ens interessa no és en primer lloc la reivindicació de les dones de poder participar en el ministeri ordenat, sinó la reflexió sobre com encaixar la nostra situació d’homes i dones com a creients en l’Església, en sentit universal, en les comunitats locals/parroquials on vivim o en els grups eclesials que el poble mateix s’ha donat per a viure, expressar i dinamitzar la fe; sempre amb la voluntat de contribuir a buscar els millors camins per fer de l’Església un veritable “Poble de Déu”, en la recerca de la igualtat de tots els creient.

En aquest sentit, el diaconat és una baula, una anella més de les moltes que s’han de posar per a caminar vers la igualtat, però no és el destí. “El diaconat femení, es va dir, és una oportunitat de començar a obrir portes que semblaven tancades per sempre”, però per a obrir-les cal que ens donem unes noves claus, unes eines de reflexió noves segons les necessitats i exigències d’avui dia, perquè no es tracta de repetir models del passat, sinó d’una presència de les dones que suposi un trencament amb un tipus d’eclesiologia que manté la discriminació, i aposti per la igualtat i la paritat. Una eclesiologia que tingui la voluntat de no repetir els rols de gènere tradicionals, ni que pretengui la incorporació de les dones als ministeris en una mena de concessió controlada i subsidiària dels ministeris exercits pels barons. No és una solució d’emergència a la manca de capellans.

Es va recórrer a la història, al passat, però per portar al present la memòria dels orígens, per trobar-nos amb totes les dones que des dels inicis del cristianisme van contribuir a posar els fonaments de la gran comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús. En aquest sentit es va posar en relleu la figura d’Olímpia (s.IV-V), diaconessa de l’Església de Constantinoble, com un exemple de les possibilitats i els límits que van gaudir i patir les dones dels primers segles del cristianisme. La memòria d’aquestes dones il·lumina el nostre present, ens manté en l’esperança i en la fidelitat, perquè ens sabem sostingudes en el Déu alliberador de Jesús. El nostre treball d’avui no és en va, perquè també formem part de la memòria de l’Església i el que fem ara és obrir pas a les esperances i els anhels de les dones que ens succeiran.

Si el bisbe de Roma ens ha obert la porta a l’esperança, podem acabar amb unes paraules seves: “La Paraula té en si mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm (cf. Mc.4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes” (EG,22). Que així sia.

Roser Solé Besteiro

Tot un contrast

Els passats dies 10 i 11 de juliol vaig ser a Montserrat a celebrar Sant Benet. I una de les coses que vaig fer va ser dedicar un parell d’hores a llegir d’una tirada, sense fer cas de subtítols ni de notes, l’evangeli de Marc, tal com, per cert, recomano en una altra pàgina d’aquesta mateixa revista.

I el cas és que, a mitja lectura, mentre anava entrant dins la vida d’aquell Jesús que s’estava amb la gent senzilla, que es preocupava del que els passava, que vivia més o menys com ells, i que els parlava de la bona nova de l’amor de Déu i de la nova manera de viure que Déu els proposava, em van venir al cap, no sé per què, les imatges de la recent creació cardenalícia a Roma, amb els seus vestits diferenciats per a cada ocasió, amb els seus estranys protocols, amb la seva sensació d’immensa llunyania. Costa d’imaginar que això vingui d’allò.

Jo, certament, no dubto en absolut que el papa Francesc i el cardenal Omella se senten molt estretament vinculats al Jesús de què ens parla Marc. Però noi, si canviessin unes quantes coses seria més fàcil de veure…

Josep Lligadas

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Cremes estiuenques amb el “fons de nevera”

Amb aquestes onades de calor que ens tenen tot el dia xops, què podem preparar per alimentar-nos d’una manera sana i fàcil? Doncs delicioses cremes fredes! Són refrescants, nutritives, hidratants i estimulants. Per això no dubteu en tirar del “fons de nevera”, que ve a ser com el “fons d’armari”, allò que queda de forma residual i/o oblidat: tomàquets, cogombres, pebrots, pastanagues, remolatxa, alvocats, llaunes d’espàrrecs o pebrots, espinacs, síndria, meló, maduixots, préssecs, mangos… tots aquest ingredients que són susceptibles de fer-se malbé fàcilment, poden ser protagonistes d’alguna crema d’estiu i alhora evitem el malbaratament, sempre i quan garantim la seguretat alimentícia i el gust.

Aquestes cremes es poden acompanyar de fruits secs, tiretes de pernil o formatge cruixents, per sobre. Però pensant sempre que “menos es más”, no sigui que al final matem el gust de la crema.

Comparteixo dues receptes tipus “gaspatxo”, però el camp de la investigació queda obert i a les vostres mans.

Gaspatxo de meló amb reducció de Porto

Ingredients (4 persones):

  • 1 meló d’aproximadament 1.200 g
  • Sal i pebre
  • 1 llimona espremuda
  • 2 cullerades d’oli d’oliva
  • 50 g de sucre i 150 ml de Porto

Preparació:

Pela i buida el meló de llavors. Tritura’l amb la sal, el pebre, el suc de llimona i l’oli i deixa refredar la crema a la nevera. Opcionalment i si us agrada pots afegir-hi una mica de crema de llet.

Posa el Porto amb el sucre dins d’un cassó petit a foc viu, deixa que s’evapori el licor o que caramelitzi, però sense que es cremi, ha de quedar amb una consistència de mel.

Col·loca la reducció de Porto al fons de la copa i al damunt aboca-hi la crema. Quan la copa es tombi per beure o es mengi a cullerades es barrejaran els dos ingredients.

Sopa freda de síndria i tomàquet

Ingredients:

  • 500 g de síndria neta
  • 500 g de tomàquets vermells madurs
  • 1 ceba tendra i 1 gra d’all
  • 1/2 pebrot vermell
  • Oli d’oliva
  • Vinagre de Mòdena
  • Sal, pebre i aigua
  • 4 cullerades de mascarpone
  • 1/2 manat d’alfàbrega fresca

Preparació:

Renta totes les verdures. Pela la ceba i talla-la a trossos petits. Trosseja el tomàquet i el pebrot i també la síndria i posa-ho tot en un recipient amb la sal, pebre i l’aigua.

Finalment es tritura tot i s’hi afegeix l’oli i el vinagre. Tasta-ho i rectifica de sal.

Ho podeu servir ben fred i acompanyat amb una crema de mascarpone amb alfàbrega que s’elabora simplement barrejant el formatge mascarpone amb l’alfàbrega picada.

Tere Jorge

La revolució digital

Quan era adolescent vaig trobar per casa un llibret, amb tapes dures: Fórmulas en vuestro cuarto obscuro, que em va despertar la curiositat per la química del revelat de fotografies. Explicava un bon grapat de fórmules que em servirien per a la meva incipient afició a la fotografia. La major part dels productes necessaris per a la seva elaboració estaven a la venda a granel a La Palma, la drogueria del barri. Aquell santuari químic del passat, que tant em fascinava pels productes i les aromes tan diverses i agressives que desprenien, estava a punt de desaparèixer perquè la indústria proveïa ja tota classe de productes elaborats i degudament envasats, des de detergents, pintures, coles i una gran varietat de dissolvents i solucions per a diferents aplicacions. També els reveladors fotogràfics, es trobaven aleshores a les botigues especialitzades com la de Can Baltà, al portal de l’Àngel, on jo acostumava a comprar el material fotogràfic. La drogueria La Palma, igual que algunes ferreteries del barri, eren reminiscències finiseculars que sucumbien davant de noves formes de comerç de productes i béns industrials del moment, i a nous models de negoci nascuts d’aquella onada tecnològica. El taulell, la balança i el paper d’embolicar havien deixat pas a les prestatgeries on s’hi arrengleraven envasos de tota mena. Aparegueren les seccions de bricolatge, electrodomèstics i productes per a la llar, perquè la indústria estava tecnificant la vida domèstica i imposava el consum com a pauta de benestar. Avui la fotografia és digital. I el meu humil laboratori domèstic de revelat va desaparèixer fa temps, igual que la drogueria, que ara és un bar de copes!

La tecnologia digital va començar a ser una realitat cap els anys 70, quan empreses com Kodak, Agfa o Fuji ocupaven encara importants llocs en el rànquing industrial del segle xx. Però la indústria llavors ja començava a operar amb bytes per comptes de molècules. Amb l’aparició del microprocessador, la codificació de les propietats físiques de tota cosa amb equivalents numèrics, anava conformant una altra economia basada en el llenguatge matemàtic, en l’intangible… I internet, uns anys més tard, globalitzaria progressivament tots els sectors de l’economia i tots els àmbits de la societat. La tecnologia fotogràfica ha evolucionat des de la química de Lavoisier (la que em feia anar a la drogueria) fins a la física d’estat sòlid i l’àlgebra de Boole. Com ha passat sempre en totes les revolucions industrials, en un moment donat (que és l’actual) els nous béns i serveis transformen de soca-rel la lògica, el sentit comú social, provocant un canvi radical de model: la quarta revolució industrial, que és sobretot una revolució social. La tecnologia digital és la causa del canvi, però la revolució industrial és l’efecte d’aquest canvi, que transforma la manera de produir, el model energètic, el model de negoci, el comerç, la forma de relacionar-nos, els valors…

El canvi disruptiu no és tecnològic sinó social. La fotografia ja no és l’objecte del record d’unes vacances o d’una efemèride familiar, sinó una forma més de comunicació en present. Compartim imatges d’alguna cosa que està passant a través del xat o les xarxes socials. La digitalització serveix tant a l’adolescent per a projectar-se al món a través d’un twit com per fer qualsevol objecte en tres dimensions en una cadena de fabricació robotitzada. Les botigues d’aquest segle aniran perdent les prestatgeries perquè els intangibles i els serveis no ocupen lloc. A les oficines bancàries ja no hi ha quasi gent ni s’hi guarden bitllets. Això sí, els bars de copes continuen plens!

Salvador Clarós

Grups de diàleg interreligiós

Vull agrair que m’hàgiu convidat a participar a la vostra revista digital L’Agulla, i poder compartir amb vosaltres unes reflexions sobre els grups de diàleg interreligiós a la nostra ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona, des de 1999, treballa per donar suport a les entitats religioses i reconeix el seu paper en la construcció de la societat de Barcelona, en un context de laïcitat, on totes les opcions de consciència, siguin religioses o no, són reconegudes i tenen les mateixes oportunitats. Una expressió de les polítiques de defensa i garantia de la llibertat religiosa és l’Oficina d’Afers Religiosos.

Barcelona aposta per la interculturalitat des de 2009, en què va impulsar el Pla Barcelona Interculturalitat, amb consens polític. I des d’aleshores s’ha treballat per fer de Barcelona una ciutat realment intercultural. I per tenir una ciutat realment intercultural cal no només que hi hagi diversitat, sinó que aquesta diversitat tingui els drets garantits, i, igual d’important, que s’estableixi un diàleg d’igual a igual entre els diferents col·lectius, en el qual tothom hi pugui participar. El diàleg aporta coneixements que fora del propi àmbit serien molt difícils d’aconseguir. Dialogar obre les mirades i genera empaties.

A Catalunya hi ha tradició de treballar pel diàleg interreligiós. Per exemple, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, AUDIR, és present a Catalunya des dels anys 90. A Barcelona tenim també el precedent del treball i la coordinació entre les diferents comunitats per a la creació del Centre Abraham, un espai interreligiós per a les diferents comunitats durant els Jocs Olímpics de 1992. L’any 2004, durant el Fòrum Universal de les Cultures, hi va haver un gran parlament internacional, el Parlament de les Religions del Món, amb representants de 75 països i més de 100 creences. Tot i que han passat molts anys, el diàleg, al 2017, encara és molt necessari, com ho demostra que a Catalunya existeix la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, creada per AUDIR, que aplega les iniciatives de divuit entitats i grups interreligiosos catalans.

Així, doncs, entenent la necessitat que els veïns i veïnes han de poder viure amb normalitat la presència del fet religiós, l’Ajuntament de Barcelona ha establert en el Programa d’Actuació Municipal de Barcelona: “Es treballarà per facilitar la relació entre la diversitat de confessions religioses i altres opcions de consciència no religioses establertes a la nostra ciutat i se’n potenciarà la inclusió en el teixit associatiu dels diferents barris.”

Amb aquest objectiu, aquest és el segon any que l’Ajuntament de Barcelonacol·labora amb AUDIR per engegar diversos grups de diàleg interreligiós als barris de Barcelona: dos al districte de Nou Barris (Zona Nord i Zona Centre), dos al districte de Sants (barris Marina de Port i Sants-Hostafrancs-Bordeta) i un a Gràcia. Crec de manera ferma que les entitats religioses, en tant que són expressió ciutadana, mereixen ser respectades com a entitats i poder ser incloses en les dinàmiques de ciutat, i així poder participar de ple dret en les plataformes d’entitats, coordinadores, plans comunitaris, plans de barris, Consells de Districte… igual que les altres entitats de la ciutat. I és que per a alguns col·lectius, la comunitat religiosa és la principal forma d’associació i la manera com el grup es fa present i visible en l’espai públic. Sense aquesta dimensió, aquests col·lectius serien deixats de banda.

Per a mi és fonamental deixar clara la postura laica i no laïcista del govern municipal. La laïcista és una doctrina més, i totalment respectable, igual que qualsevol altra. Per consegüent, en tant que una opció més, no té perquè tenir més pes que les altres. El govern municipal vol ampliar espais de relació i coneixement, des del respecte a totes les opcions, per poder fer un pas cap a entrar en una dinàmica més àmplia, i rebre aportacions més enriquidores per a la construcció de la ciutat.

No vull tancar aquest relat sense recordar que Catalunya ha tingut un dels grans pensadors sobre diàleg interreligiós, el respecte, el coneixement i l’acceptació de l’altre, una persona més valorada i reconeguda a l’estranger que no pas a casa nostra: Raimon Panikkar. Ell va ser un clar exemple d’unicitat i de creació d’una identitat singular, intercultural i universal. Alhora, va ser col·laborador i referent a l’Institut Intercultural de Montreal, amb el qual Barcelona ha fonamentat bona part del desenvolupament de les polítiques d’interculturalitat.

I, per acabar, m’agradaria exposar-vos un desig: que el diàleg interreligiós anés un pas més enllà i fos també un diàleg interconviccional, obert a tota la resta de la societat també.

Lola López
Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat
Ajuntament de Barcelona

¿Qué hace un chico como tú en un lugar como este (= patrología)?

Parafraseando la canción del grupo Burning, ¿Qué hace una chica como tú en un lugar como este? (1978) y adelantándome al plan propuesto inicialmente, este artículo será una especie de estriptis intelectual.

La cosa empezó hace casi cuarenta años en Ciudad Real. Tras haberme echado del seminario en junio (aunque inicialmente se planteó como interrupción por tres años), con 19 años me planteaba qué hacer. Yo había querido estudiar Historia, pero su papel de inscripción era verde, el de Química amarillo y el de Filología, la otra opción, azul. No lo dudé un momento: me apunté a Filología porque me gustaba ese color (sic).

Y ya puestos a complicar las cosas, elegí la especialidad que menos idea tenía: Filología Clásica (había hecho solo un año de griego). Para más inri me tocó un curso con un nivel excepcional. En mi planificación personal había puesto un año dedicado al mundo, otro al demonio y el siguiente a la carne, pero solo pude dedicarme a estudiar griego y latín como un mulo, full time, sábados y domingos inclusive, y más en el tercer año, donde éramos solo tres alumnos: imposible escaquearse.

Para continuar (en el seminario y en la facultad) tuve que venir a Madrid y si en el primer caso fue mucho más exigente y enriquecedor, fue la época dorada de Juan de Dios Martín Velasco como rector, en la Universidad fue bastante flojo, a pesar de tener a profesores de muy reconocido prestigio, pues no siempre la fama se corresponde con la realidad. Compatibilizar teología y filología clásica no me costó mucho trabajo: tenía cuatro horas diarias de transportes públicos y las supe aprovechar.

Acabados los estudios y habiendo sido enviado a Leganés, una ciudad obrera en el sur de Madrid, me tocó ir compatibilizando ahora la pastoral con los estudios de Sagrada Escritura en la Universidad Pontificia Comillas, donde tuve la suerte de tener un excelente plantel de profesores, y posteriormente con el trabajo como corrector de estilo y asesor editorial en San Pablo durante tres años.

Hasta que Comillas me ofreció una beca para hacer el doctorado y entrar como profesor de Historia Antigua y Patrología. Fueron seis fructíferos años donde tuve que compatibilizar, de nuevo, la pastoral en la parroquia, el acompañamiento como consiliario de Madrid de la JOC, las clases en Comillas, la tesis sobre san Basilio y los pobres… y una nueva compañera: insuficiencia renal grave, que me acompañó hasta que defendí la tesis.

A partir de aquí ocho maravillosos años de vida oculta marcada por la diálisis (peritoneal), que me ayudó a no ser el perfecto gilipollas al que estaba llamado, las clases y el contacto con l@s alumn@s, la investigación, sobre todo en tres terrenos: economía, mujeres y espiritualidad en el cristianismo primitivo (que dieron lugar a algunos libros y artículos), la entrada en el Grupo de Orígenes Cristianos, la reducción de la pastoral parroquial a mínimos, el paso a la ACO… y tantas otras cosas que me han hecho madurar, a mi pesar.

En los últimos diez años he abierto mis miras a cuestiones de espiritualidad oriental y terapia de las enfermedades espirituales, he pasado del siglo IV, siglo de oro de la patrística, al siglo II, período fundamental para el cristianismo, compatibilizado el estilo más académico con otro más divulgativo y, sin dejar de producir obras más personales, me he convertido en caza-talentos, preguntándome, como dice la canción del principio: “¿Qué clase de aventuras he venido a buscar?”. En resumen: filó-logo (amante de la Palabra), free-lance y friki.

Fernando Rivas

Cal vèncer la por!

En els últims anys el fenomen del terrorisme s’ha convertit en una notícia mediàtica. Després de cada atemptat en una ciutat europea, durant dies ens conten qui eren les víctimes, la seva vida laboral, familiar, els seus amics o els patiments que han ocasionat. Ens descriuen la vida del perpetrador, que viu en barris marginals i d’immigració, barris gueto, amb una vida precària sense gaire futur de prosperar en la vida.

Tinguem present que la majoria de morts per atemptat terrorista no tenen lloc a Occident, el 78% dels morts es produeixen a l’Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria i en aquest cinc països tenen lloc el 57% dels atemptats. Els atemptats a Occident solament han provocat el 0,5% del totals de víctimes dels últims 15 anys.

Malgrat que la incidència amb víctimes dels atemptats aquí a Europa és baixa, molt baixa, la ressonància mediàtica dels mitjans de comunicació aconsegueix magnificar aquest fenomen de manera que a Espanya es 6% de la població considera que el terrorisme es un dels tres principals problemes del país.

Els mitjans de comunicació en la mesura que es fan ressò i difonen les proclames i declaracions de grups jihadistes, difonen una imatge de les persones que professen la religió musulmana i de l’islam com una religió que és intrínsecament violenta, misògina i contrària als valors i cultura occidentals, quan en realitat els grups jihadistes són una minoria allunyada de la centralitat de l’islam. Però lentament alimenten una imatge distorsionada de l’Islam i de les persones que el professen.

Els mitjans de comunicació donen molta difusió a debats sobre el vel, el burca, el nicab, la construcció de centres de culte; debats que resulten estar enverinats políticament i socialment, en tots ells s’acaba parlant de les dones musulmanes com a dones oprimides pels marits i els clergues que els imposen una manera de vestir i se’n dedueix que per tant som els occidentals els que hem d’alliberar-les de l’opressió. En definitiva, dones víctimes que cal protegir. No se les considera protagonistes ni amb capacitat de ser-ho.

La imatge que es difon dels musulmans és que son violents, misògins o inadaptats, generant en una part de la nostra societat pors, inseguretats o actituds xenòfobes cap a les minories o els diferents; provocant que apareguin individus o grups que actuen de manera racista, xenòfoba i violenta contra aquests col·lectius. Fa anys que certes minories pateixen el que s’anomena delictes d’odi, dones que pel carrer reben insults o recriminacions per vestir de manera que posi de manifest que practica una religió (musulmana), nens que a les escoles són insultats i culpabilitzats per ser musulmans, pintades en botigues jueves o musulmanes on es diu que se’n vagin a casa, profanacions en cementiris o pintades en centres de culte.

Tots aquests actes pretenen atemorir la societat i que els immigrants visquin la sensació i el sentiment de rebuig i de diferència. El musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge; sovint les polítiques i els programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap al col·lectiu musulmà.

La discriminació cap els musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Els actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem d’emmarcar-los en un context més general d’hostilitat cap els immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i idees han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d’intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

En la mesura que la nostra ment accepta aquests estereotips, també accepta les polítiques repressives associades. Si la por s’instal·la en les nostres ments acabem acceptant que s’han de retallar drets com la llibertat d’expressió, el dret a la intimitat, el dret a l’honor o la presumpció d’innocència. En definitiva donem més arguments als autors dels atemptats: Veieu com reaccionen contra els musulmans! És l’eslògan per fomentar la radicalització i captar més terroristes.

Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

Ensopegar en la mateixa pedra

Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».

La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?

I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra…?

Jesús Lanao

Quan la vida fa un gir

A la meva petita parròquia, un cop acabada l’Eucaristia, és moment de converses i salutacions, sovint efusives i animades, amb una germanor que sempre em corprèn. La majoria de vegades m’hi afegeixo, però avui prenc la guitarra amb la qual he acompanyat els cants i vaig cap a la sagristia a endreçar-la. A poc a poc vaig posant-la a la funda, i tranquil·lament endreço els cançoners i algun paper on apunto acords. Avui no tinc gaire ànims de xerrar amb uns i altres, més aviat vull escapolir-me, ho reconec. Però, ai las… el meu pla improvisat surt de l’inrevés. Us asseguro que passa poques vegades que, en acabar, algú et vingui a buscar per dir-te res. Quina por. Primer s’acosta un senyor a felicitar-me pels cants. No ve gaire per la parròquia i no el conec. Li agraeixo dient que aquí cadascun posem un granet de sorra… que hi ha altres coses que no em veuria amb cor de fer, però això sí. Li dono les gràcies per les gràcies, encara que em faci una mica de vergonya que em diguin res. Poc després, confirmo que el meu amagatall avui serà del tot inútil. Ara entra un matrimoni, que em coneixen més de la meva professió que no pas de la parròquia. També em diuen que els han agradat tant els cants, que la veu, l’entonació… són de tarannà seriós, però es mostren propers i afectuosos, com qui agraeix un regal. I per tercer cop, quan sento poc xivarri i surto, ve cap a mi una senyora gran, la Isabel, plena d’energia i vitalitat, amb la qual tinc bona amistat. Em diu: “Dóna gust de veure’t cantant, amb la veu, els ulls i el somriure ens transmets felicitat. Moltes gràcies!”. Em quedo muda. Ens fem una abraçada (ella i jo som d’abraçar les amistats) i no li explico res del que, ho reconec, tinc ganes de treure enfora. Però avui, a la parròquia, sincerament no sé pas què he fet diferent d’altres dies cantant amb la guitarra…

Si això era diumenge, arriba dimarts i rebo la trucada d’una amiga que és metgessa. També hi era a la parròquia diumenge, però va marxar de seguida. Em ve a dir que ha notat quelcom diferent en mi, que em va veure bé, però no sap per què, s’ha preguntat com estic jo, com em trobo… I em quedo de pedra. No li he explicat res, ni a ella ni a ningú, del que m’ha passat i que m’ha portat a l’hospital, i que té raó, que sento alguna cosa diferent dins meu. Només sap que durant un període molt llarg de temps he patit molt per persones properes que estimo, i que tot ho he anat acompanyant com bonament he pogut. El “com estàs tu?” em desmunta.

“Noia -li dic-, tens un radar, o és deformació professional?”. I li explico el que m’ha passat. En la meva vida no havia experimentat un dolor tan fort com el que he patit, i que m’ha portat dues vegades a urgències… fins que ha estat tan brutal i insuportable, que els calmants no servien per res. Al final, he acabat a l’hospital, ingressada, plorant desesperadament de mal al cap, amb calmant per una via, amb un TAC cranial… El dolor s’anava incrementant, de menys a més, i finalment han estat tres dies duríssims, fins a un dolor insuportable. Però tot ha acabat bé. Bàsicament perquè a l’hospital temien un tumor al cap, i en canvi, el que és, té solució i ha acabat amb una petita intervenció. Vaja, una anècdota, comparat amb el que podia haver estat.

Li explico que amb tant dolor no he tingut temps ni de pensar (dolor pitjor que el del part, i vaig ser mare amb un part llarg i dur, sé de què parlo), que el dolor anul·la tota capacitat de pensar… Li explico també que no he tingut ni força per pregar (simplement, m’he rendit i només he pensat “Senyor, no tinc por, ja em diràs si se m’ha acabat la treva, sóc a les teves mans…”). I que quan veus entrar a la doctora amb un somriure d’orella a orella (donava per fet que tenia un tumor, s’ho han mirat amb més especialistes) te n’adones que la vida et pot fer un gir quan menys ho esperes, quan has baixat la guàrdia perquè et penses que tot ho tens sota control o quan t’oblides la humilitat al fons de la butxaca i penses que tu sempre has pogut amb tot. Sí, tot pot fer un gir qualsevol dia, en qualsevol moment. I ho sabem, però ho oblidem.

I dec haver cantat amb més energia, o amb una energia diferent, o que de vegades estem en sintonia o en la mateixa freqüència de qui menys ens ho pensem i per motius que desconeixem, o deu ser que em retorna l’agraïment que sento jo, de tant donar les gràcies interiorment (no tant per la meva vida, sinó per la vida de qui depèn de mi) que ha estat un diumenge diferent, que algú ho ha captat i ho ha rebut. I amb l’amiga em desmunto, jo que amb poques persones parlo de mi, perquè em passen darrerament tantes coses que no vull avorrir. Jo, que us prometo que sóc més de rialles i bon humor, o de silencis en pau. Paraula. Us ho confirmarien els meus amics, que sovint em diuen: “Quina sort que tens, de ser tan positiva.”

I avui m’ha sortit d’escriure-ho, de compartir-ho. He recordat les vegades que defensem els de L’Agulla que ens escriviu des del vostre punt de vista humà, des de les vostres vivències. I així ho he fet jo. M’ha sortit d’explicar-ho perquè tot plegat, l’experiència del dolor aclaparant i de l’acceptació davant el que pugui ser, sento que m’ha transformat. És un sentiment nou que vull compartir en positiu. I que puc compartir perquè ha acabat bé. Se m’ha afegit a una suma de vivències, de lluites, de pèrdues, de sentiments que no esperava, de patiments i acompanyaments, que porto els darrers anys a la motxilla, que de vegades pesen i de vegades oblido, amb els quals vaig caminant amb un somriure i una pregària constant d’acció de gràcies.

Però aquest cop, sento que alguna cosa ha fet un gir dins meu. Francament, no sé cap a on. Però avui respiro, sento, estimo, visc… i dono gràcies per cada vivència que em pot ensenyar a créixer.

Maria-Josep Hernàndez

Les tres mirades

Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.

La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.

El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”

Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:

  • una mirada científica
  • una mirada poètica
  • una mirada espiritual

Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.

Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.

Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.

D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.

En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.

Jordi Català

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

10 micro-propostes per l’estiu

Com un repte en el qual ens hem implicat tota la redacció de L’Agulla, decidim compartir propostes per a l’estiu. Cadascú ho fem a la nostra manera amb aquest fil conductor, el fil d’una Agulla engrescadora i diversa. Jo us faig deu micro propostes ben diverses, la majoria són vitals, gratuïtes o de molt baix cost.

1. Mirar els estels. Quant de temps fa que no us estireu a terra, de nit, a la muntanya… i observeu en silenci el firmament? És una experiència meravellosa. El millor lloc de Catalunya per fer-ho és el Pallars, però des de molts punts propers de muntanya és possible gaudir d’una bellesa indescriptible. Per cert, millor amb colònia anti-mosquits.

2. Improvisar. Gairebé tot el que fem, sigui de feina o de lleure, ho planifiquem i va molt bé. Però també pot ser genial improvisar. Llevar-nos i dir… anem aquí o allà! De petita, amb la meva tieta-àvia, fèiem un joc: anàvem a una parada de bus de l’entorn de la Sagrada Família, i pujàvem al primer bus que passava. Fins al final, o fins que descobríssim un lloc nou que ens agradés. No és senzill i fantàstic? Es pot fer a petita escala… o agafar el cotxe i anar on us digui el cor.

3. Anar a un museu prop de casa. Heu viatjat i conegut llocs allunyats i potser no heu trepitjat algun dels museus que tenim prop de casa? A mi m’ha passat amb l’MNAC, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ho recomano! Fa un repàs acurat, bonic i entenedor a la història de l’art català, reflex de la nostra història. La visita us portarà tot un dia. Per cert, si us fa mandra portar l’entrepà, a la cafeteria de la sala oval, a la planta baixa, el “mig menú” és deliciós i econòmic. Un dia és un dia!

4. Caminar. Fer excursionisme, amb la calor de l’estiu, pot ser esgotador. Es gaudeix més la resta de l’any. Però es poden fer petites caminades aprofitant la tarda-vespre (a muntanya cal preveure l’hora que es farà de nit). Potser no farem la gran excursió, però podem gaudir de molts indrets.

5. Vorejar la Costa Brava en caiac. I per què no? Si jo ho he fet… us prometo que vosaltres també podeu (si sabeu nedar i amb un mínim de salut, no cal ser cap atleta). A primera hora del matí, amb l’aigua plana i encara amb poca gent… és impressionant. Millor al juny o al setembre. Una idea? La Cala d’Aiguablava de Begur. Es tracta d’arribar a primera hora per poder aparcar, esmorzar tranquil·lament, posar-vos crema solar, i, quan obrin el lloguer de caiacs, ser els primers. Us donaran un mapa (submergible) i podeu fer un recorregut apte per a totes les edats. I quan us canseu, mitja volta. No us oblideu de portar gorra i aigua. I qui no s’atreveixi amb el caiac, pot fer una passejada privilegiada pels camins de ronda o gaudir del mar abans que s’ompli la cala.

6. Silenci. El dia a dia, potser a alguns us ho permet. En el meu cas és tot el contrari. Potser per això valoro el silenci com un regal. Una proposta meravellosa: estar en silenci i envoltats de natura. O encara que sigui a casa, estar en silenci i desconnectats. I fer silenci també al mòbil i a les xarxes socials. Això són vacances!

7. Quedar. Fa gràcia l’anunci d’aquest estiu a televisió d’una cervesa. Però quina raó! Si dius… hem de quedar… queda! Que els dies es mengen els dies… i hi ha el risc de perdre el contacte personal amb gent meravellosa que coneixem. No els perdem. Prenguem la iniciativa, perquè tots anem plens de mil coses… I què tal agafar el telèfon i trucar… “com estàs?”

8. Escriure. No cal ser escriptor ni periodista. Podem escriure per nosaltres mateixos, escriure una postal com fèiem fa anys, escriure pensaments o vivències… Escriure és compartir. De vegades va bé compartir amb un mateix, de vegades amb els altres. Jo sempre porto una llibreteta a sobre… ho proveu? I si us animeu a fer un petit escrit per la propera Agulla?

9. Fer l’amor. Defujo sempre les típiques brometes banals que es fan sobre sexualitat en les colles d’amics… passo d’aquests comentaris, però això ho dic clar i català: estimem sense complexos i sense manies. Mai reprimim sentir l’amor, ni ens ho neguem indirectament, fent-nos falses expectatives o falses esperances en no-se-què que no arriba mai. No calen grans juraments de vida (sovint irreals), ni persones perfectes (que no existeixen), ni circumstàncies idònies (i per tant, etèries) per viure l’instant i gaudir-lo, amb intensitat i amb calma, per donar i rebre! Amb el company/a, amb el marit/la muller, amb el “més que amic/més que amiga”… deixem-nos anar, estem vius! I qui hagi rebut una educació repressora i enganyosa, o les dones (encara avui) a qui us han inculcat un munt de bestieses sobre el plaer, penseu que mai és tard per trencar amb bajanades. I molt de respecte per qui hi renuncia, o per qui està sol, és clar. La resta, deixem-nos anar: amb tendresa i amb amor, és vida.

10. Temps per l’espiritualitat. “Després del punt número 9, ens dius això?” I tant! Tot és important i compatible! Cadascú a la nostra manera, amb el nostre diàleg interior o amb l’escolta en el silenci. Com la majoria de propostes que he fet, sé que no és només cosa d’estiu, però aquesta, com totes, pot prendre un caire especial els dies en què gaudim de no tenir horaris i intentem desconnectar… per reconnectar-nos més vius i més feliços.

Maria-Josep Hernàndez

Dues entrevistes i una sèrie

La facilitat d’accés a internet fa que de vegades aprofiti segons quines feines per escoltar música o conferències o entrevistes a personatges d’interès. Sospito que és just el que no hauria de fer per prestar l’atenció que cal a allò que tinc entre mans. Però se’m fa difícil ser assenyada. Us recomano dues de les entrevistes que més m’han agradat, totes dues del programa Signes dels Temps: l’entrevista a Rosaura Rodrigo, germaneta de Jesús, i l’entrevista a Jórdan Faugier, cistercenc de Solius. Segur que us sorprendran: per la seva singularitat, la seva profunditat i la seva llibertat.

I en tot això he descobert una sèrie televisiva que resulta ben interessant i que em penso que van emetre a Tele 5 i a 8TV, però que jo he trobat a Netflix. És produïda per la BBC i en castellà es diu «Llama a la comadrona». És una sèrie que m’ha atret per diversos motius.

En primer lloc, una sèrie de la BBC sol ser sinònim de qualitat i, com a mínim, de rigor en l’ambientació. En segon lloc, la sèrie descriu la tasca de llevadores i infermeres, en l’inici de l’Estat del Benestar i del desenvolupament dels serveis públics de sanitat, als barris obrers de l’East End londinenc, en l’adaptació de les memòries de Jennifer Worth, una llevadora. En tercer lloc, la sèrie descriu molt bé la vida quotidiana dels treballadors, la duresa de la seva feina, la vida atrafegada de les dones fill rere fill, l’inici de la societat del consum i la millora de les condicions de vida, la progressiva medicalització de la vida, els jocs i el lleure…. Quan ja tens una edat et connecta ràpidament amb experiències viscudes també aquí.

I encara una altra curiositat. Les llevadores de la sèrie viuen amb una petita comunitat de monges anglicanes, per tant el fet religiós s’expressa amb naturalitat (tot i que les monges només resen completes!) i amb una profunditat més que notable. Tinc present una escena en què mentre les monges canten un himne nadalenc, les infermeres atenen amb infinita delicadesa una dona que dorm al carrer. No es podria expressar millor el sentit del Nadal.

En fi, per trobar-li pegues, diria que resulta una mica massa edulcorada i, potser, amb alguns anacronismes, però vaja, està molt bé. Bon estiu!

Mercè Solé

El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán