Carta abierta a Wyoming de un sacerdote

Hola, amigo Wyoming

Soy Joaquín y soy sacerdote de la Iglesia Católica. Me dirijo a ti de esta manera porque siento un profundo respeto por los ideales que defiendes y proclamas abiertamente. De hecho, veo con frecuencia El Intermedio y he comprado uno de tus libros. Me siento identificado en gran parte por lo que expresas y aquello por lo que luchas. Lo haces, junto a Dani Mateo y el resto del equipo, desde el humor y te lo agradezco porque es una bocanada de aire fresco.

Siento mucho la denuncia que os ha interpuesto la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos con motivo del chiste sobre la Cruz de los Caídos. Y lamento que haya sido admitida a trámite. Puedo entender que haya chistes que no gusten o molesten. O que una persona se sienta enfadada y hasta lo repudie, pero ya está.

Os vi a ti y a Dani Mateo en una entrevista sobre esta y otras cuestiones y te preguntabas qué era eso de ofender el sentimiento religioso, qué era eso del sentimiento religioso. Te voy a contar lo que es para mí y para los grupos con los que me muevo el sentimiento religioso. Para mí es el dolor y el sufrimiento que nace, en mi caso personal, de mi fe en Jesús de Nazaret. Pero creo que la mejor forma de explicar lo que considero que es el sentimiento religioso es expresándolo en las siguientes realidades:

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso. Las guerras, todas provocadas por ese intento cruel de apoderarse de los recursos naturales o por estrategias geopolíticas. Aún recuerdo escuchar en plena guerra de Irak decir a uno de los tertulianos de Cope que por qué debíamos sentirnos mal por la guerra, si, en efecto, era petróleo por sangre. Tuve que apagar la radio. Eso es una ofensa al sentimiento religioso.

La vida de las personas parece no tener valor cuando la apropiación de las riquezas está de por medio. La muerte de niños y niñas, el desgarro de los padres al ver a sus hijos gritar de dolor porque están heridos y no tienen posibilidad de asistencia sanitaria… padres que se ven obligados a que alguien ponga una almohada a sus hijos y los ahogue para que sus vidas se apaguen y dejen de sufrir. Las guerras, ¡las malditas guerras!, son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso.

Cada día mueren unas 100.000 personas de hambre, una gran parte niños y niñas. Es otra de las grandes ofensas contra el sentimiento religioso. La pobreza, la exclusión, la desigualdad, la marginación son ofensas contra el sentimiento religioso. Estos días hemos sabido que el 28% de la población española está en riesgo de exclusión social, según el informe del INE sobre “Las condiciones de vida en España”.

La corrupción política, los engaños, las mentiras, las manipulaciones son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La tortura, la violencia, las desapariciones, los golpes de estado que derrocan la libertad de los pueblos son una ofensa contra el sentimiento religioso.

Que se impida buscar a las personas que murieron en la Guerra Civil y están enterradas en las cunetas para darles una sepultura digna y que su familia pueda descansar es una ofensa contra el sentimiento religioso. La propia existencia del Valle de los Caídos es una ofensa contra el sentimiento religioso, debiera transformarse en un lugar para la paz. Me duele muchísimo pensar que muchos obispos animaron a los militares a dar un golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil.

Atacar a los gais, lesbianas, transexuales y bisexuales, menospreciarlos y humillarlos, en algunos países incluso son ejecutados, es un atentado contra el sentimiento religioso. Cuando gran parte de la jerarquía de la Iglesia ataca la dignidad de este colectivo atenta contra el sentimiento religioso.

La existencia de refugiados y desplazados, que sigan muriendo personas en su éxodo por guerras, hambre, persecución… es un ofensa contra el sentimiento religioso.

Podría nombrar más realidades, pero creo que se puede entender lo que para mí y otras personas es el sentimiento religioso y lo que es su utilización y manipulación para justificar el odio y el poder.

Te quería agradecer que, en cierta ocasión, cuando entregamos una carta en Murcia a todas las entidades financieras de Murcia titulada “En el nombre de Dios ¡Basta Ya de Desahuciar a las Familias!”, os hicierais eco de la noticia. Sandra Sabatés leyó la carta entera como primera noticia del programa, mientras tú hacías los correspondientes comentarios humorísticos. Por cierto, tengo hipoteca.

Me despido. Quiero animarte y animaros a seguir en esta línea tan necesaria cuando el miedo y la mentira han entrado de lleno en la sociedad y en el mundo periodístico.

Un abrazo.

Joaquín Sánchez,
cura de la PAH
(extret de El diario.es)

Un “Punt de meditació” per a tothom

Per a tots aquells que vulgueu, cada dimarts de 20 a 20.30h a Can Portabella (carrer Virgili 18, Barcelona) trobareu un “Punt de meditació”. És un espai obert i gratuït. Sentiu-vos lliures en venir 1 dia, 3, tots o cap. No cal continuïtat. Senzillament ho oferim com un espai per a meditar col·lectivament.

Per contactar: camiendins@gmail.com. http://camiendins.org

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualitat… creativitat o el de sempre?

Aquest va ser el títol del IV Fòrum de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina que va tenir lloc a Madrid els passats dies 6 i 7 de maig i va aplegar una cinquantena de dones arribades de diferents llocs d’Espanya.

Dinàmiques per deixar anar i crear, plantejar-nos reptes, generar conclusions… Tot va fluir i va ser alegre, intens, vital. Uns “conversatoris” van acabar de reblar el clau: María Toscano, filòsofa, des del silenci, la fondària, el dol; Mónica Rossi Palomar que va viure una crisis personal dolorosa i forta i va reinventar-se fins a arribar a regidora d’Igualtat a Huelva, o dues components d’Ain Karem, el grup musical de Vedrunes que preguen quan canten i per això ens ajuden a interioritzar.

Ha servit per descobrir la potència d’aquesta xarxa que va començar fa més de 30 anys reunint religioses d’espiritualitat ignasiana i després s’ha obert a d’altres laiques que també bevem d’aquesta font. Una voluntat de voler mirar-la des del nostre ser dones.

Una crida a mantenir el cor arrelat a terra, als marges, a les persones més desvalgudes… i la mirada enfocada cap amunt. I adonar-nos que la Ruah és creativa… I si res no canvia, si fem el de sempre, no serà que vivim sense escoltar l’Esperit?

Maria Antònia Bogónez Aguado

La casa de les petites alegries. David Masobro.

La casa de les petites alegries. David Masobro. Emaús 138. Barcelona: CPL 2017

No és gaire freqüent que un llibre aconsegueixi canviar-nos la percepció de la vida. Crec que és el cas de La casa de les petites alegries, un recull d’històries reals passades pel sedàs de la pregària i l’Evangeli, i explicades per David Masobro, algú que porta quinze anys (que es diu aviat) acompanyant com a voluntari persones que pateixen malalties mentals.

No cal dir que la malaltia mental, a banda del patiment i del trastorn de percepció o de relació que comporta, sovint té com a efectes col·laterals la soledat més absoluta i l’aïllament. Desvetlla pors i prejudicis. Per això s’agraeix tant que Masobro ens eduqui la mirada, ens faci veure que és possible, des de la discreció, el silenci i la simple presència acompanyar, valorar, estimar… mútuament i reconèixer-hi les petjades de Déu.

Un llibre per llegir, un llibre per pregar, un llibre per treballar en petits grups. Imprescindible per a qui col·labora en la pastoral de la salut. No us el recomano pas perquè “toqui” fer-ne publicitat. És que no pot passar desapercebut.

Mercè Solé

Filantropia o solidaritat?

Una trentena de benefactors, entre el miler que van anar a sopar a la sala oval del MNAC a Montjuïc en un acte per recaptar fons contra el càncer, van ser multats per la Guàrdia Urbana per haver aparcat malament el cotxe. La grua municipal va retirar uns quants cotxes, els que estaven sobre passos de vianants, sobre la vorera o bloquejant escales, diu la notícia. Em sembla genial! No, no, que no se’m malinterpreti. El que em sembla genial és la notícia, tota una caricatura social del nostre motlle moral col·lectiu.

Diu un filòsof alemany del qual no recordo el nom que l’ètica de la nostra societat és el benefici personal. Vet aquí: si contribueixes gustosament, a 200 euros el cobert, a una causa universal com la recerca contra el càncer, tens dret a disgustar-te perquè la grua s’ha endut el cotxe mal aparcat? Això de la grua és ben curiós perquè és de les coses que fan més ràbia quan et toquen personalment, i alhora és allò que un reclama més insistentment quan un altre vehicle bloqueja el teu i el conductor està desaparegut. Potser està fent una bona obra però tu no ho saps. O potser està fent una necessitat fisiològica, que és ben comprensible, però tu no ho saps!

Aquí ens agrada celebrar la generositat amb un tiberi i convidar personalitats com el conseller Antoni Comín, que va assistir al sopar benèfic, i es va deslliurar de la multa perquè hi va anar amb cotxe oficial amb conductor. Però la resta de comensals, vaja, de benefactors, hi podien haver anat també amb vehicle públic amb conductor, vull dir, amb autobús o metro, o taxi… tal vegada amb bicicleta. I així contribuir a una altra causa també universal que és la lluita contra el canvi climàtic. No, no. No és cap broma. Imagina’t quants quilos de CO2 evitaríem a l’atmosfera prescindint de tota aquella col·lecció de cotxes.

Ara bé, el més colpidor és que el comandament de la policia que va ordenar multar els cotxes mal aparcats no sabia que s’estava celebrant un acte benèfic. No va ser avisat. Si ho hagués sabut no els hauria multat perquè, diu la notícia, que es permet l’estacionament irregular durant el temps que se celebren determinats actes, sobretot si són benèfics. Em recorda aquells delinqüents que rebaixen pena si confessen el delicte. La confessió d’un delicte és el reconeixement d’aquest, i per tant hauria de comportar l’assumpció personal de la pena justa d’acord al mal perpetrat, i no menys. Però no. Potser algú dirà que barrejo coses de molt diferent caire i magnitud. Els fets són el que menys importa quan el relativisme moral ha arrelat en l’ètica com explica aquell filòsof alemany de nom segurament impronunciable que no recordo: el “jo” per davant del “tots”. Aquí apareix la contradicció entre la solidaritat i el malestar que ens causa tot plegat, ja sigui el corrupte, la grua municipal, el càncer o el cotxe oficial del Conseller.

Salvador Clarós

De la Pietà de Miquel Àngel, a Picasso i a Síria

Com no saber que fa 80 anys que Guernica va ser bombardejada per avions de la Legió Condor? Un record dolorós i encara recent. Quanta falta fa recuperar la memòria històrica i vetllar per no perdre-la (més).

Picasso va inspirar-se en aquest fet per fer un mural per al Pavelló Espanyol de l’Exposició Universal de París de 1937 i ara el museu Reina Sofía ofereix la possibilitat de descobrir el fet històric, el marc de l’Exposició Universal, els treballs previs i paral·lels del gran mural. És “Pietat i terror en Picasso. El camí cap a Guernica”. Arribar a la sala on està exposat el “Guernica”, tot i l’atapeïment de gent, s’ho val! I més si el transformem en un moment de contemplació. Escenes que ens fereixen, que entelen els ulls, colpidores… I més si pensem que avui, continuen repetint-se… No és Alep una Guernica dels nostres dies?

La meva escena: la “pietà” en què una mare sosté als braços el seu infant mentre crida punyentment. No escoltem el seu crit avui? No ens fereix? Dóna per a la reflexió personal…

I si trobeu l’ocasió, excursió a Madrid abans del 4 de setembre… Ah, i els diumenges a la tarda es pot fer la visita del museu de franc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pla pastoral i reptes eclesials

D’entrada vull reconèixer i agrair la tasca immensa (i amagada) de moltes persones, que estan treballant a parròquies i centres catòlics de manera molt diversa: capellans que atenen pastoralment persones i pobles, religioses (sovint “columnes fàctiques” de les comunitats), catequistes, visitadors de malalts… i un llarg etcètera. Una feina impressionant, enmig de la nostra societat secularitzada.

La preocupació per afrontar els reptes actuals ha dut, justament, a l’elaboració d’un pla pastoral per a la diòcesi de Barcelona. L’instrument de treball -preparat pel meu company Josep M. Rambla-, inspirat en bona part en “La Joia de l’Evangeli” (de l’actual bisbe de Roma), és una bona eina d’anàlisi i de suggeriments evangèlics per a encarar la realitat i actuar en conseqüència. Tanmateix hi veig unes dificultats grans per la seva aplicació pràctica. D’una banda per la deriva conservadora de l”aparell eclesiàstic” (bisbes, capellans joves) i de l’altra per les que anomeno “dificultats estructurals”, que serien:

1) Els “pilars” de la “fe” eclesial: dogma, moral i culte. Basats en esquemes teològics del passat (alguns dels segles III i IV), que no es posen en qüestió per por… i que han estat formulats per “professionals” (teòlegs –majoritàriament barons eclesiàstics, seleccionats per la seva “ortodòxia”–).

2) L’estructura jeràrquica: vertical, misògina, endogàmica i “fonamentada”(?) en l’evangeli… Els laics, de “segona categoria”; les dones, de “tercera”… És la veritable continuadora de les comunitats apostòliques?

3) La llunyania amb el món: l’Església oficial no s’ha encarat amb la modernitat (o l’ha rebutjat) i està descol·locada enfront de la realitat plural, secular, tecnològica de la nostra societat urbana (i rural) com a mínim dels països del “Nord”.

Com es poden encarar unes accions col·lectives per anunciar el Regne, tot incidint en la societat per a transformar-la, amb aquest gran llast ideològic, polític (dels poders fàctics eclesials) i pràctic?

Fa uns anys l’HOAC va publicar un llibre intitulat Para una transformación evangélica de la Iglesia. Les conclusions eren bastant pessimistes, gairebé demolidores.

Probablement la “conversió evangèlica” de la institució vingui de la base: grups i comunitats de països “del Sud” i d’ací, que intenten ser deixebles del Mestre tot donant resposta amb la seva vida a les situacions concretes quotidianes, obrint camins amb d’altres persones i grups de diverses confessions vers la utopia del Regne, més enllà de cotilles institucionals de les “esglésies oficials”.

Jesús Lanao

Cinco motivos (políticamente incorrectos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia (2)

Veure Cinco motivos (políticamente correctos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia (1)

Espero y deseo que el artículo anterior no te haya convencido del todo para leer a los Padres y Madres de la Iglesia (PMI desde ahora) porque los motivos eran muy previsibles, las propuestas demasiado políticamente correctas, o simplemente que, con el poco tiempo que dispones, prefieres leer otras cosas más interesantes.

Buena señal, porque eso significa que todavía mantienes un sano sentido crítico ante la publicidad engañosa y además me permite seguir profundizando en otros medios más sofisticados para “manipularte”, en este caso desde el lado oscuro, con cinco motivos políticamente incorrectos para esta lectura.

El primero, y creo que más eficaz, lo descubrí hace mucho: si dentro de la Iglesia se quiere fundamentar algo sobre bases sólidas se acude a la Escritura y a l*s PMI. Por lo tanto, ¿por qué no conocerl*s mejor y así utilizarl*s a mi favor o de quien lo merezca? El silencio que se produce cuando dices algo muy provocador y después afirmas “es una cita de los Padres” es solo comparable a la sonrisa de felicidad en tu interior (pérfida vanagloria, sed utilis!).

Después de este motivo creo que no debería seguir, porque vamos por mal camino, pero la pasión me domina, así que entramos en el segundo motivo: l*s PMI son una fuente inagotable para conocer todo aquello que se pretende tapar o poner con sordina. Es decir, nada como l*s PMI para el morbo o la curiosidad insana en sitios donde esperábamos que todo fuera pureza inmarcesible, eso sí, siempre por una buena causa.

Vamos en caída libre, así que para evitar que alguien pueda pensar (¡cínico!), y que además tenga razón, continuamos con el tercer motivo: saber que no hay nada nuevo bajo el sol y que muchas de las frases bellas o profundas que hay en los libros de teología o escuchas son en realidad una copia de lo que l*s PMI escribieron hace más de 1.500 años reconforta mucho, pero si encima esto lo dices tú, no tiene precio. Advertencia de amigo: di de dónde lo tomas, da más prestigio que si te lo apropias de manera indebida.

Me estoy jugando mi (escasa) credibilidad, pero “from the lost to the river”, así que vamos al cuarto motivo: para evitar que el gusto intelectual se nos estrague y la mente creyente se nos embote con tanta bazofia teológica que se está produciendo en los últimos años (pongamos que veinte, seguro que alguien piensa que más) hay dos soluciones: acudir a los clásicos de teología de los años 70-90, tarea más que aconsejable, o ir a l*s PMI. Acudir a est*s últim*s tiene varias ventajas como: preferible acudir a los originales que a los , te ahorras las repeticiones innecesarias y evitas que te den gato por liebre.

Por si alguien pensaba que no se podía llegar más bajo, que espere al quinto y último motivo: el precio por todo este arsenal de saberes, placeres y curiosidades es realmente barato: bien acudir a alguna biblioteca de teología (si se está en una ciudad no hay problema), bien acudir a internet, donde hay buenas colecciones, en ambos casos nos sale gratis, o bien comprar algún libro que nos interese (no salen más caros que cualquiera del Círculo de Lector@s).

Visto lo visto, y para evitar que esto se desmadre más, nada mejor que acabar, eso sí, prometiendo nuevas y, espero que mejores emociones, en la próxima entrega: ¿qué hace un chico como tú en cuestiones de patrología y no en cosas más modernas o de más prestigio eclesial?

Fernando Rivas

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

T’hi has fixat?

Avui, passant pel carrer, dues bones dones comentaven que la informació sobre el temps ja havia anunciat que les temperatures es mourien i força. Això em fa pensar com d’un temps ençà, la gent es fixa i escolta les informacions climatològiques. Recordo i ho he escrit alguna vegada, que en l’època d’estudiant, els dijous a la tarda, teníem festa i anàvem a passeig. Aquest dia, doncs, en llevar-te, el primer que feies, més d’una vegada, era mirar per la finestra quin cel hi havia. Per què? Doncs per poder anar a jugar. Parlant d’aquest interès que normalment, surt a les converses, van normalitzant-se expressions com la causa d’això o d’allò, que es deu al canvi climàtic, al perill de la contaminació… En el llenguatge popular, més d’una vegada, manifestem que estem bé o no tant quan diem: l’aire d’aquesta habitació és enrarit, no es pot viure amb tanta calor… Per altra banda, com agraïm l’aire del camp o d’aquells indrets on el clima es gratificant. La climatologia, realment, juga un paper molt important a les nostres vides. És veritat, però, que no som prou conscients de la influència que l’estat d’ànim ens proporciona. Més d’una vegada, i parlo ja de temps, dèiem: Ens hem reunit, però com que no sabíem què dir, hem parlat del temps…

Fa temps, els homes del temps eren la gent del camp, amb aquelles expressions que fent-ne pregunta dèiem: quin temps farà, demà? Ara, s’ha avançat tant, que fins i tot hi ha programes emesos a la televisió on la gent pregunten quin temps farà per organitzar-se les vacances, el descans, fins i tot, en indrets llunyans. La ciència com avança i ben aparellada amb la tècnica.

Insisteixo, tot això, més d’una vegada em porta en aquesta reflexió: A nivell del món religiós i del catòlic, com és que anem tan fora de temps?

Ignasi Forcano Isern

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

El futur dels sindicats

Veure 1. Sindicalisme, trenta anys després – Mercè Solé

2. Passat, present i futur dels sindicats

[Salvador Clarós] Els sindicats són fills de la revolució industrial. La seva raó de ser està perfectament acoblada a les vicissituds del treball en el capitalisme industrial. Les successives revolucions industrials han anat determinant les condicions del factor treball en la lògica capitalista. Del treball manual a la mecanització, els sistemes de producció en massa, l’automatització i la robòtica hi ha un periple en el qual el moviment sindical actua de contrapunt a la lògica productivista que sotmet l’home, el treballador, als condicionants del procés productiu anul·lant els drets de la persona. El sindicalisme reivindica la llibertat de l’home que, com a treballador, ha esdevingut un factor de producció. Per tant, els sindicats en cada moment de la història han lluitat per alliberar el treballador de les cadenes imposades per l’organització del treball en el sistema productiu. Valgui aquesta introducció per afirmar que el sindicalisme s’ha anat constituint en cada període històric en funció d’allò que l’organització del treball suposava de límit als drets del treballador. El salari, la jornada, les condicions de seguretat i salut en el treball, la capacitació… són els drets que estan en disputa permanent, subjectes a les condicions de la producció que imposa cada època o revolució tecnològica.

Els cicles del capitalisme industrial determinen també en gran manera els avenços i retrocessos en matèria sindical. Si bé és cert que el sindicalisme històricament ha anat conquerint fites cada cop més altes pel que fa a drets, també es veritat que en una escala menor de temps hi ha hagut avenços i retrocessos. Només cal veure com, abans i després de la crisi de 2008, les reformes laborals han conculcat drets adquirits prèviament. Els cicles tecnoeconòmics tenen fases de creixement de la productivitat i altres d’estancament. En el període d’estancament -el darrer s’inicia aproximadament a partir de 1973- cauen els beneficis industrials i s’estanquen els mercats per l’esgotament de la capacitat d’innovació d’un cicle tecnològic madur i en declivi (Carlota Pérez – 2002). És llavors quan el capital financer intenta compensar la caiguda de beneficis industrials esgarrapant les rendes del treball: congelació de salaris, deslocalització d’empreses a països amb costos menors, acomiadaments, flexibilització i contractació precària. És l’escenari en què apareixerà l’ofensiva neoliberal en la dècada dels noranta caracteritzada per la desregulació i el retall de l’estat de benestar. La fase d’estancament de la productivitat es resol històricament inflant, el capital financer, bombolles especulatives que porten al col·lapse i posterior recessió, com la crisi financera de 2008 i conseqüent recessió. La nova onada tecnològica que ja ve instal·lant-se des de fa temps (la de les TIC i internet) serà la que amb la seva capacitat d’innovació crearà de nou empreses altament productives en un nou futurible cicle de bonança. Però amb unes noves característiques que determinaran les futures relacions laborals i les condicions del treball, que fixarà nous reptes sindicals. Quin seran aquests nous reptes per als sindicats?

Alguns autors vénen reflexionant des dels anys 80 sobre les característiques del treball en una societat on l’automatització de la producció de béns i serveis tendeix a crear un atur estructural. Jeremy Rifkin a El Fin del Trabajo (1994) entonava un rèquiem per la classe treballadora, perquè cada vegada es necessitaran menys treballadors i el valor de mercat de la mà d’obra disminuirà constantment. La completa substitució del treball humà per la màquina deixarà els treballadors orfes socialment i econòmicament. El minvant paper dels sectors públic i empresarial determinarà una societat dual formada per la classe dels empleats i una altra formada per aturats permanents i treballadors precaris. Aquesta subclasse és la que l’economista Guy Standing, a The Precariat (2011), anomena precariat, justificant la necessitat d’una renda universal de ciutadania. Visions més o menys catastrofistes apunten a un canvi important en el valor treball. La realitat és que la quarta revolució industrial comporta una crisi del model fordista de producció en massa, que ha configurat la societat de consum també massiu. El treball en un món postfordista adoptarà unes noves formes en les quals l’home no estarà tant condicionat pel procés productiu. El sindicalista italià Bruno Trentín aborda la qüestió del treball en el postfordisme a La Ciudad del Trabajo (1997) anant a l’essència del concepte treball que ja preveia Marx: “El treball és un instrument d’autorealització de la persona, un factor d’identitat i de canvi”. Els grans canvis en curs que acompanyen l’esgotament de l’era fordista marquen el final del concepte de treball en abstracte, sense qualitat, per tal que el punt de referència d’una nova divisió del treball i d’una nova organització de l’empresa siguin el treball concret i la persona que treballa.

El món a mitjans del present segle pot ser ben diferent de com el coneixem avui. El factor tecnològic ho canvia tot, igual que el canvi climàtic que obliga a replantejaments globals del sistema productiu. O el final del petroli barat que pot sumir el món en una crisi sense precedents. Els canvis estan en marxa i s’anomenen quarta revolució industrial, per més que la seva transcendència afecti tots els sectors econòmics. La tecnologia digital i els condicionaments energètics i ambientals suposen una revolució social en el sentit de canvis profunds de model productiu i de sentit comú col·lectiu. El futur dependrà de les decisions polítiques que es prenguin. I aquestes necessiten mediacions. Després de l’esfondrament de les esquerres socialdemòcrates a Europa hi ha encara un subjecte de mediació que són els sindicats. Els sindicalisme sociopolític és avui la gran mediació en aquest país perquè suma la major força social que és la seva afiliació, i la seva organització territorial i sectorial.

Salvador Clarós

El futur dels sindicats

Veure: 2. Passat, present i futur dels sindicats.

1. Sindicalisme, trenta anys després

[Mercè Solé]  Gràcies al facebook ens vam retrobar les set “nenes” de la Mútua. Amb la majoria feia més 30 anys que no ens vèiem. Totes vam començar a treballar entre els 15 i els 16 anys com a administratives, i ens hi vam posar a la mateixa època. Érem les “nenes” i en nenes ens vam quedar, perquè l’atur dels anys 80 (i la progressiva informatització i reestructuració del sector d’assegurances) van impedir que entrés ningú més darrere nostre.

Servidora, en aquells anys, era una sindicalista convençuda. En plena transició, anàvem creant l’organització de CCOO, intentàvem promoure una certa consciència col·lectiva i normalitzar les relacions laborals, amb un cert èxit reivindicador. Encara vaig continuar com a sindicalista en altres moments i en altres empreses, però aquells anys van “imprimir caràcter” amb la frescor que tenen els inicis. Van ser les meves companyes, no pas jo, qui, en la nostra trobada, va rememorar, amb gran sorpresa per part meva, amb agraïment les batalletes sindicals, potser una mica idealitzades pel pas del temps. 30 anys després, els reptes sindicals continuen:

  • En primer lloc, cal portar la democràcia a l’àmbit laboral. Hauria de ser habitual que tota empresa comptés amb l’oportuna representació sindical. I aquesta és la responsabilitat dels treballadors. No hi ha drets laborals sense deures sindicals.
  • En un moment de gran patiment per causa de l’atur i d’una precarització general de les condicions de treball, és fonamental que el sindicat sigui un espai d’acollida, de formació i d’organització, capaç de transmetre al conjunt de la societat en un llenguatge intel·ligible (ai, l’argot sindical!) la situació de la gent que pateix. Els sindicats tenen l’autoritat que prové del contacte amb les persones que pateixen i de la lluita per eradicar les causes d’aquest patiment. Es fa una molt penosa política de desregularització laboral i es fa gairebé des de l’anonimat que permet el confús tramat empresarial que busca l’especulació o l’evasió fiscal. I això només s’arregla des de la política i amb una bona comunicació i informació dels agents socials. Difícil, perquè en generals els mitjans de comunicació juguen a la contra.
  • És evident que fer sindicalisme fa trenta anys era molt menys exposat que fer-ho avui, quan saps que només pel fet d’estar afiliat pots perdre la feina. Però justament per això no s’ha de renunciar a aquesta lluita. Cal crear un relat propi i incidir en l’opinió pública denunciant l’arbitrarietat i la manca de respecte als drets dels treballadors. El relat dominant és absolutament individualista i en cas d’assetjament o de conflicte planteja una resposta en forma d’atenció psicològica individual en lloc d’un suport sindical col·lectiu i solidari.
  • El paper del sindicat en l’acollida de la diversitat i en la creació de la consciència que tots, totes som treballadors vinguem d’on vinguem, i per tant hauríem de tenir els mateixos drets i deures, és imprescindible per combatre la xenofòbia, a la qual cal contraposar la consciència de classe. De fet, la llei d’estrangeria i no tant les diferències culturals entre els treballadors és la causa de la fragmentació del món laboral, de la precarització laboral i de l’imperi de l’economia submergida i de l’evasió fiscal. Igualment, ningú com el sindicat por defensar millor la necessitat d’unes condicions laborals internacionals dignes i equilibrades. D’aquí la imperiosa necessitat de coordinació internacional. La classe obrera o és internacionalista o no serà.
  • El sindicalisme, en el coneixement de primera mà que li permet el contacte amb les empreses crec que té el deure de conscienciar tothom dels temes ambientals i de consum. L’esquer d’uns llocs de treball immediats no ha de fer perdre la perspectiva global a mitjà i llarg termini. Noves formes més participatives de gestió empresarial, noves feines a fer, noves formes de finançament. La creació d’un nou teixit empresarial regenerat i sostenible és responsabilitat de tots. La famosa emprenedoria només té sentit si és col·lectiva.

En fi, la carta als reis, com podeu veure. Però, amb tot, estic ben segura que sense vida sindical no hi ha democràcia ni es poden defensar els interessos dels homes i dones que, a falta d’altres recursos, vivim només del nostre treball.

Mercè Solé

 

¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.