Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Veure continuació

Quan tothom viurà d’amor

A L’Agulla anterior Ignasi Forcano encapçalava el seu escrit amb el títol d’aquesta cançó i en reproduïa la tornada:

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Deia que l’havia sentida cantar anys enrere a la Marina Rossell i el Lluís Llach. En efecte, una de les cançons del disc Barca del temps (1985) de Marina Rossell era aquesta, interpretada conjuntament amb Lluís Llach (la trobareu en aquest enllaç). Es tracta d’una cançó del quebequès Raymond Lévesque (autor i compositor de cançons, poemes, novel·les, obres de teatre… nascut el 1928), el títol original de la qual és Quand les hommes vivront d’amour, i que l’actor i director de teatre Joan Ollé va adaptar al català. En aquest enllaç hi trobareu la lletra en català, i en aquest altre la trobareu interpretada per l’autor el 2006, amb la lletra original en pantalla, quan la cançó feia 50 anys. Raymond Lévesque la va compondre el 1956 estant a París durant la guerra d’Algèria per expressar el seu dolor i la seva queixa. En francès aquesta cançó, una de les més populars al Quebec, l’han interpretada moltíssims cantants i ha estat traduïda a moltes llengües.

Josep Pascual

Desde Marruecos

Hoy he ido a misa a Beliones. Eran los mismos chicos del viernes pasado; no se atrevían a salir a la carretera; les animamos a hacerlo; vinieron, y, apenas habíamos comenzado a hablar con ellos, un grupo de marroquíes se acerca lentamente, teléfono en mano y al oído; es obvio que están llamando al ejército. Los chicos, asustados, se van con la comida, y nosotros esperamos a que el grupo de marroquíes se nos acerque. Yo, que llevaba el pectoral en un bolsillo del pecho, lo saqué, por dejar a la vista que el que les hablaba era un cristiano.

Llega de inmediato una furgoneta del ejército. Mientras intento explicar al grupo de jóvenes marroquíes que impedir que los hambrientos reciban pan es una ofensa a Dios y a la humanidad, se acercan dos soldados, y nos piden la documentación. Presento la mía, y dan a entender que las que verdaderamente les interesan son las de los dos subsaharianos que me acompañan. Modou, senegalés, presenta la suya. Luego lo hace Regis, camerunés. Todo en regla. Nos vamos.

Unos kilómetros más adelante vemos una nube de furgonetas del ejército y dos autobuses. Nos acercamos: los autobuses estaban llenos de subsaharianos que iban a ser deportados a ciudades del sur de Marruecos. Regresamos a Tánger. En el mismo lugar donde habíamos entregado las bolsas de comida, ahora estaban los chicos, pero ya arrestados –por la comida ya no preguntamos, porque se la ha secuestrado la civilización–.

Hasta aquí los hechos. Ahora los sentimientos. Me avergüenza que fuerzas de un ejército, de cualquier ejército, sean desplegadas contra los pobres. Me avergüenza que haya hombres y mujeres que se dedican a la política, y toman decisiones que pasan sobre la vida de los pobres, que pisotean sus derechos, que ignoran su sufrimiento. Me avergüenza que a los pobres se les trate como a reses, se les detenga y se les desplace contra su voluntad, que se violen sus derechos individuales, sin que los proteja una autoridad judicial, sin que los proteja la sociedad.

Me avergüenza una sociedad a la que hay que explicar, sin que lo entienda, que su obligación no es delatar al que tiene hambre sino darle de comer. Me avergüenza que quienes ultrajan de esta manera a los pobres en las fronteras, luego, en los periódicos, digan que van a misa.

No, nadie va a misa en una iglesia si antes de ese parto, en ese parto y después de ese parto no se le encuentra en la misa de los excluidos.

Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger
(Publicat a Facebook el 19 de març de 2017)

El desert

Aquesta Quaresma la imatge que em suggereix i que m’acompanyarà, serà el desert. Fa uns quatre anys trepitjava el desert tot visitant Terra Santa. Recordo haver vist molt enllà un monestir i la pregunta immediata: com s’ho fan per viure? Recordo en aquests moments com Mn. Josep M. Ballarín escrivia pàgines molt interessants sobre el desert. No recordo el títol, però sí que recordo el nom d’un desert, el Gobi, on el novel·lista desenvolupava el seu pensament. Són idees sobre el que jo he llegit del desert.

Aquesta Quaresma m’ha semblat molt adient situar-me metafòricament al desert desempallegant-me de tantes i tantes coses que com males herbes, no et deixen trepitjar la vida del dia a dia. Desert com a sinònim de serenor, de silenci i de lloc per a plantar-hi aquella tenda universal on Jesús sempre ens hi espera. Desert que m’ajuda a mirar fins al fons del meu ésser, desentelant no només la meva vista, sinó tots els altres sentits de tot allò que ens contamina i que no ens deixa ser persones ben humanes. Escoltar la Paraula de Déu des del teu silenci interior i agafant forces per endinsar-te enmig del nostre món.

Ara mateix, penso quan vaig pel carrer o entro al temple: Quins signes ens recorden aquest temps de preparació per la festa major dels cristians, la Pasqua? Serà, només, l’anunci dels bunyols de Quaresma? Que més d’un es preguntarà: a què vénen? O entrant en els temples, la pràctica religiosa del Viacrucis, camí de la Creu?

A casa nostra, amb una expressió ben figurativa, no fer les coses ben fetes, també en diem fer bunyols.

En el camí de la Creu hi ha un moment que se’ns diu que s’obliga un home a dur la creu, perquè Jesús ja no pot més. Em pregunto: a quants obliguem a dur creus que els hem carregat? A quants, voluntàriament, ajudem perquè la Creu dels improperis es converteixi en camí de felicitat, de Resurrecció?

Quaranta dies i tota la vida per pensar-hi, per descobrir-ho i per actuar.

Ignasi Forcano Isern

“Saint-Exupéry en la guerra de España”

Els articles periodístics d’Antoine de Saint-Exupéry són força desconeguts tot i constituir unes peces literàries de gran bellesa i fonda humanitat. Una forma de periodisme ben diferent al dels cronistes actuals que vessen a través dels mitjans uns relats informativament absurds que insensibilitzen l’anima de l’espectador. Les cròniques televisives cauen en l’absurd del locutor d’un partit de futbol que relata allò que l’espectador està veient, i és incapaç d’afegir ni un gram de sentit, només soroll! Saint-Exupéry va viatjar a Barcelona i a Madrid entre els anys 1937 i 1938 com a corresponsal de guerra per als periòdics L’intransigeant i Paris Soir. Les seves cròniques transmeten sensacions, i qüestionen amb persistència. El periodista ens ofereix els seus ulls, però no només. Sobretot els ulls del cor –“l’essencial és invisible als ulls”– que és l’únic capaç d’examinar minuciosament els paisatges de dolor per descobrir què s’hi amaga que no arribem a entendre de cada escena en la quotidianitat d’una guerra.

L’anhel pel sentit de la vida és una constant en tota l’obra de Saint-Exupéry. Els seus paisatges evocadors solen ser mirades a l’infinit: l’aparent esterilitat del desert o el negre mantell d’un cel esquitxat de llumenetes, que ell recorda recurrentment dels seus llargs vols nocturns. Paratges buits i silenciosos on sembla que la vida s’ha aturat, que Saint-Exupéry escorcolla fent un zoom capaç d’aproximar el pensament fins a la mateixa ànima de les coses per extreure’n allò que és essencial per a l’home! Les escenes de guerra inviten a reflexionar sobre el sentit de la vida i de la mort. Entendre què és el que empeny un home a lliurar-se al joc de la mort. Com mesurar l’home? “Un home és un imperi, la importància del qual no és mesurable!”

La mort no és tràgica per si mateixa, reflexiona Saint-Exupéry després de l’estrèpit d’un tiroteig bosc enllà al front de l’Ebre. Algú acaba de morir però no ho semblaria per l’aparent quietud d’un ventijol de capvespre, de la remor del suau balanceig de l’herba del prat, o la lleugera fumarola… tot continua igual al voltant dels morts anònims. Una quietud i una pau que li recorda paisatges de la seva Provença natal: “Una remor de campanes a morts anunciaven al món que una anciana, demà, aniria sota terra, resseca i marcida, després d’haver complert la seva feina. I aquella música lenta, amarada del vent, em semblava plena no de desesperació, sinó d’una alegria tendra i discreta. Aquella campana, que celebrava amb la mateixa veu batejos i enterraments, anunciava el pas d’una generació a l’altra, la història de l’espècie humana. Sobre unes restes mortals continuava celebrant la vida”.

L’important d’una vida és el que has estimat. La “rosa” d’El Petit Príncep és l’obra d’una vida, però què vol dir estimar, es pregunta sovint l’aviador, fins i tot quan abraça la mort en un relat colpidor. Quan al caure un obús en plena Gran Via madrilenya, prop de l’hotel Florida de la plaça Callao on ell s’hostatjava, segant de soca-rel la vida d’una jove, el xicot amb qui caminava de bracet i li va ser brutalment arrencada aquella existència, contemplava amb desconsol un cos irreconeixible. Entre sang, carn i metralla no encertava a reconèixer la dona estimada. Antoine, més que transcriure una imatge d’horror, com faria avui per a la televisió qualsevol cronista de guerra, viatja fins a l’òrbita de la lírica humanista per revelar el misteri que aquell home acaba de descobrir: “No havia estimat aquells llavis, sinó el gest, el somrís d’aquells llavis. No els ulls, sinó la seva mirada. No aquell pit, sinó el seu dolç moviment marí. Descobriria, a la fi, la causa d’angoixa del seu amor… no es tractava d’abraçar un cos, sinó una llum, sinó l’àngel ingràvid que el vestia”.

Aquesta recopilació d’articles sobre la guerra civil ha sigut publicada amb el títol de Saint-Exupéry en la guerra de España, editorial Ken, 2016. Per gaudir encara més del poeta aviador, s’acaba de publicar una novel·la, A cielo abierto, d’Antonio Iturbe, Seix Barral, març de 2017, que recrea la figura de l’aviador i l’èpica dels primers anys de l’aviació civil francesa. Una novel·la que encantarà a l’univers d’amants de l’obra de Saint-Exupéry.

Salvador Clarós

L’Església com a fotocopiadora

Fa quatre dies va visitar Barcelona convidat per la Facultat de Teologia el prevere canadenc James Mallon, un crack de la nova evangelització i del projecte Alpha que té gran èxit en alguns sectors de l’Església, especialment entre els joves.

Jo no vaig anar-hi, però, encuriosida, vaig escoltar un fragment d’un dels videos que corren per internet, d’una xerrada de l’any 2014. Reconec que no vaig poder acabar-la, perquè aquestes maneres de telepredicador deuen seduir les masses, però a mi més aviat em provoquen urticària. Em va cridar l’atenció, però, una de les imatges que va utilitzar i que us transcric (podeu trobar-la en el minut 1:09):

El meu model favorit d’Església és la fotocopiadora. Una fotocopiadora agafa el paper en blanc que arriba des de fora, el posa dins seu, el processa, l’imprimeix i l’envia fora per canviar el món, perquè la ploma és més forta que l’espasa. L’entrada és l’evangelització, el procés és el discipulat i l’enviament és convertir-se en apòstols. És meravellós quan funciona. Però amb freqüència l’Església és com una fotocopiadora que no funciona, no hi entra res des de fora, està encallada i sobreescalfada i no en surt res.

Francament, sintonitzo molt poc amb aquesta imatge. No crec que les persones siguem fulls en blanc. Jo almenys no ho vull ser. Cadascú té la seva història, el seu patiment, la seva cultura, les seves il·lusions i anhels, els seus defectes… Crec que Déu ens estima en la diversitat i en la llibertat, a partir del que som i que, original com és, també ens vol originals. Per tant, no em sembla que l’Església ens hagi d’imprimir tots igualets. L’Esperit ens acompanya cap a la unitat de Déu, partint de la diversitat de cadascú.

Aquesta imatge, però, es correspon bé amb una tendència que observo dins i fora de l’Església. Tot i viure en un notable marge de llibertat, moltes persones no gosen expressar-se lliurement (jo diria que ni tan sols gosen pensar un discurs propi) i actuen com a fotocopiadors de fotocòpies. No fa gaire llegia en una revista un article d’un alt responsable d’un seminari espanyol, que es limitava a reproduir un resum d’un discurs de la Santa Seu per engrescar la gent. Vaig pensar que difícilment aconseguiria engrescar ningú si no era capaç d’expressar alguna cosa més que la reproducció de les directrius vaticanes, alguna cosa que li sortís de dintre. I això passa en molts camps. No es parla: es resumeix l’opinió de l’autoritat no fos cas que ens sortíssim de l’ortodòxia. I anem passant de fotocòpia en fotocòpia fins que ja no es reconeix l’original.

Dues observacions més.

Veig que hi ha una certa tendència, en corrents diversos de l’Església, a mesurar el grau d’evangelització per la quantitat de persones que participen de determinades convocatòries o per la homogeneïtat i ortodòxia del discurs. Jo, modestament, penso que la prova del cotó és l’estimació, cosa més difícil de valorar. No només l’estimació mútua dins les nostres petites o grans comunitats, sinó la voluntat de transformació del món, i l’estimació de l’adversari. Hi ha moltes sensibilitats dins l’Església, però l’adoració del Santíssim, la revisió de vida, la meditació, el rosari, els exercicis, les misses, l’abordatge de joves que surten de la discoteca o la revolució a les fàbriques no funcionen si no hi ha estimació de debò. I no a les idees, sinó a les persones.

I encara, hi ha una cosa amb què sí que estic d’acord amb Mallon (tot i que no m’agrada el seu estil arrogant): hem de fer un pensament en el nostre estil pastoral, despullar-nos del que és accessori, buscar l’essencial i desprendre’ns de totes aquelles estructures i costums que avui són un llast. No és que ho digui Mallon. Ho diu l’evangeli (Lc 5,38): “Vi nou en bots nous”. I els nostres bots (i nosaltres mateixos) hem envellit molt.

Mercè Solé

Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

Uns quants suggeriments en relació a Carles de Foucauld

A banda de l’article sobre Carles de Foucauld que trobareu al bloc, enguany que se celebra el centenari de la seva mort entre els tuaregs (1 de desembre de 1916), us fem uns quants suggeriments per aproximar-vos a aquesta figura tan peculiar i significativa: un jove de casa bona, militar i explorador, que va descobrir el cristianisme a través del seu contacte amb l’Islam, i que va voler viure la seva fe en el desert magribí, pregant intensament i servint els seus veïns en la pobresa més absoluta.

Carles de Foucauld, el germà Carles. Josep M. Fisa, Barcelona: CPL 2010

Un llibret de la col·lecció Sants i Santes. Breu, assequible, fàcil de llegir. No per això menys rigorós. Una bona introducció a la vida de Foucauld.

Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Dídac P. Lagarriga. Barcelona: Fragmenta 2016.

Diàleg interreligiós des de la mística d’avui. Un llibre d’una delicadesa extraordinària, amb un pròleg de Xavier Melloni i un epíleg de Pablo d’Ors.

El olvido de sí. Una aventura cristiana. Pablo d’Ors. València: Pre-textos 2013

Una excel·lent biografia novel·lada de la vida de Foucauld, que es llegeix amb facilitat i que aconsegueix introduir-nos en el més pregon de la seva espiritualitat.

Charles de Foucauld au regard de l’Islam. Ali Merad. Paris: Desclée de Brouwer 2016.

Foucauld des de l’Islam: un “morabit”, un ermità que encarnava, per als magribins, el colonialisme francès. Per la seva implicació, la seva autenticitat i el seu servei als qui l’envoltaven, va aconseguir ser valorat i respectat també com  a encarnació dels valors de l’Islam.

Mercè Solé

Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

Quan la mort és vida…

Sí, ho sabem! Però hi ha persones, moments, que ens ho deixen ben palès.

Fa uns mesos la Teresa Català compartia en les planes de L’Agulla com vivia la seva malaltia, el seu càncer, entonant fins i tot unes cançons. Algunes de les persones que el van llegir van quedar impressionades…

Però si sabéssiu com impressiona haver-la conegut, haver pogut entrellucar la seva relació íntima amb Jesús, sentir com explicava el seu enamorament, però també els seus moments de desert, com volia esgarrapar vida, com creava xarxes, com descobria talents i arrossegava persones en projectes grans i petits!!!

No, no cal explicar detalls a mode hagiogràfic. Només vull agrair-li, agrair a Déu, el treball que ella ens ha anat fent en el nostre cor per saber-nos provisionals, per no amagar les nostres febleses, per verbalitzar fragilitats, per parlar de la germana mort amb naturalitat.

Va preparar el seu comiat. La sala de vetlla de Can Ruti era més alegre. Fotos penjades en les parets omplien de vida aquell espai d’altra manera fosc i silenciós. I somrèiem veient les escenes familiars amb les seves filles i el seu marit. Havia deixar dit que no portéssim flors, que no gastéssim diners… que al tanatori hi hauria una capseta per a Proactiva Open Arms… Sí, les persones refugiades, una de les darreres causes que la van empènyer a fer capses amb les donacions de roba als carmelites mesos enrere, i a qui sentia a prop quan mirava el mar, un dels seus llocs de trobada amb Déu.

Una setmana després a Cerdanyola, la seva comunitat de Verbum Dei, va organitzar una celebració alegre, emotiva, plena de signes, d’agraïment. I la seva presència aclaparadora es veia en el jardí, en la casa (Can Llopis), en la capella… La família, amics i la seva comunitat la trobaran a faltar especialment, però l’agraïment d’haver-la conegut ens ajudarà a anar suplint l’absència…

I ens quedaran aquelles frases que ens deixava anar i que ens removien (“Sigui el que sigui, sí! Passi el que passi, gràcies!”), que ens feien somriure (“Petons, somriure i una abraçada”, quan s’acomiadava) o “Ni por ni pena!” (quan la malaltia avançava i ja la mort apuntava a la cantonada, tots els tractaments ja descartats).

Però també saber que una llanxa navega per les aigües del Mediterrani per tibar braços i salvar persones duent el seu nom. Sí, Teresa! Continuaràs creant xarxa, obrint esperances… ara en forma de llanxa de Proactiva Open Arms. Quin detall que decidissin batejar una barca quan la teva família va donar els donatius de tots els que vam voler sumar-nos a la darrera de les teves causes!

Gràcies, Teresa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La Passió segons sant Joan. Bob Chilcott.

Concert a la catedral de Sant Feliu de Llobregat. 1 d’abril de 2017 a les 6 de la tarda.

Programar música cristiana contemporània és tot un acte de gosadia cultural, perquè es tracta d’un gènere molt minoritari: per clàssic i per cristià. Per això és d’agrair que la Coral Sant Esteve, l’Escolania i Cor Jove d’Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí hagin preparat la interpretació d’aquesta obra de Bob Chilcott. I que la catedral n’ofereixi una interpretació, arriscant-se amb una obra poc coneguda.

La Passió segons Sant Joan de Bob Chilcott, una obra amb tres solistes i cor, quintet de vent-metall, percussió i orgue. Té una durada d’una hora. Segueix el format establert per J.S. Bach: la història narrada en recitatiu per un evangelista (tenor), intercalat pel cor, que interpreta la multitud, i amb Jesús i Pilat com a solistes; deixant pas a corals i meditacions per part del cor.

Val la pena anar-hi.

Mercè Solé

Les curioses activitats que es duien a terme el Dijous Sant a Viladecans a mitjan segle XIX

L’any 1851 el bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs va fer la visita pastoral a Viladecans, que llavors era un poble irrellevant del Delta del Llobregat amb un miler habitants. I, entre els decrets de la visita –en què, per cert, el poble és anomenat amb el pintoresc nom de “Villa de Cantos”–, en llegim un que diu:

“Como haya llegado a nuestra noticia que en el barrio de nuestra Parroquia llamado vulgarmente Africa se reunen varios vecinos el día de Jueves Santo en la casa llamada Aron, so pretexto de recordar la pasión y muerte de J.C. siguiendo después una romería de personas de ambos sexos, de la que tenemos noticias sobradamente desventajosas, mandamos que, puesto el Rdo. Curado de acuerdo con el Sr. Alcalde, prohibir semejante reunión en dicha casa o en cualquier otra, estendiendo su vigilancia hasta precaver la romería proscribiéndola como contraria a la sana moral.”

Davant d’aquest text, un parell d’anotacions.

La primera, una immensa curiositat per saber en què devia consistir aquesta reunió, i què s’hi devia fer. Era la reunió d’alguna mena de secta? Era una paròdia antireligiosa? Era, simplement, ganes de passar-s’ho bé? I les “noticias sobradamente desventajosas”, quines devien ser? Llàstima que segurament no ho sabrem mai…

I la segona, una cosa més de fons: el fet que, en aquella època, el bisbe podia donar ordres a l’alcalde, i l’alcalde segurament que les obeïa. Però aquella època s’estava acabant: pocs anys després, en efecte, a partir del cop de 1868, això ja no passarà, i el que hi haurà seran més aviat batusses entre autoritat eclesiàstica i autoritat civil per imposar el propi poder…

Josep Lligadas

Cinco motivos (políticamente correctos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia

Fernando Rivas Rebaque és un consiliari dels grups de l’ACO de Madrid. Especialista en els primers segles de l’Església, acaba d’obrir una plana web al Facebook on va oferint, molt apassionadament, fragments de textos dels Pares i Mares de l’Església, que són uns grans desconeguts per a molts cristians. Li hem demanat que vulgui compartir durant uns quants números aquesta passió amb els lectors de L’Agulla, ja que n’és subscriptor. Hem volgut respectar la seva tan personal forma d’expressar-se, en castellà.

Hace dos meses envié al director de la revista Palabra (excuso decir a qué grupo religioso pertenece) un artículo que tenía este mismo título, sin el añadido de “políticamente correctos”. La semana pasada lo publicaron tal y como yo lo había enviado, con el pequeño matiz que era otro el autor que lo firmaba. Así que aprovecho ahora para contar de mi puño y letra los cinco motivos (políticamente correctos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia.

El primer motivo para leer a los Padres y Madres de la Iglesia es por la propia calidad de lo que ofrecen: es verdad que en ocasiones suenan a rancio, el paso del tiempo no ha sido en balde y muchas de sus propuestas son indigeribles, pero por otra parte la mayor parte de sus textos son fácilmente reciclables (no todos) y, evitando el totalitarismo del hoy, entrarían dentro de lo vintage y el amor por lo bien hecho. Es difícil encontrar un elenco tan completo de contenidos tan provechosos, relatos tan bellos y bien escritos, o inspiraciones tan atrayentes.

La comunidad eclesial ha considerado útil, y este es el segundo motivo, seleccionar a aquellos autores y autoras que considera como especialmente autorizad*s, porque recogen la tradición creyente con claridad y precisión, además de con gran cariño. Es verdad que la selección es bastante parcial en ocasiones (por ejemplo, el número de autoras es mínimo) y se han omitido ciertas tradiciones, pero para eso estamos nosotr*s, para buscar lo que más nos pueda interesar en medio de esta gran biblioteca de autores cristianos, porque hay para todos los gustos (y colores).

En tercer lugar, si excluimos la Sagrada Escritura, son los testigos más autorizados para hablar de la experiencia creyente, pues son los que están más cerca cronológicamente de la vida de Jesús y el nacimiento de la Iglesia, siendo muchos de ell*s protagonistas de esta Vida que no cesa. Es la sensación de beber agua, no del grifo, sino del manantial de montaña, sin contaminar y sin cloro.

Otro motivo, el cuarto, es la propia pluralidad que aparece en los Padres y Madres de la Iglesia: proceden de diferentes naciones y tienen diferentes lenguas, utilizan diferentes géneros literarios y tienen diferentes maneras de pensar. Esta gran riqueza nos permite aproximarnos a ell*s según nuestras necesidades: que queremos espiritualidad, tienen tratados de espiritualidad inigualables, que queremos Biblia, tienen comentarios escriturísticos insuperables, que queremos moral, pues moral. Lo tienen todo, y en las más diversas formas: cartas, discursos, poesía…

El quinto motivo, se podrían dar muchos otros, es su propia apertura y fidelidad con el mundo y la Iglesia que les tocó vivir. Supieron estar a la altura de las circunstancias, responder con los medios que tenían a mano y ofrecer sus propias vidas como testimonio personal de fe. Por eso se han convertido en ejemplo a seguir, son más actuales que muchos de hoy (en honor a la verdad no hay que hacer gran cosa para ello); porque el tiempo no pasa por los clásicos, y siempre que los leemos conectan con lo mejor de nosotr*s.

Después de este artículo, tan clásico y morigerado, en próximas entregas se prometen emociones fuertes, pues veremos otros cinco motivos políticamente incorrectos para leer los Padres y Madres de la Iglesia, medios para llevar a cabo esta propuesta sin morir en el intento ni quedar tocad@s, y por qué me dediqué a esta disciplina tan extraña siendo como soy y dedicándome a lo que me dedico (o estriptis intelectual).

Fernando Rivas Rebaque

Veure Cinco motivos (políticamente incorrectos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia (2)

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Qui és l’E Street Band a Un País en Comú?

De la tradició d’esquerres a la “nova política”, del 15M a l’11S, entre la il·lusió i la precaució, amb el militant de tota la vida i el que ja ha entès allò de que “la política o la fas o te la fan”, amb la mirada local i el pensament global, des de la PAH a “lo riu és vida”, de la lluita antifranquista al “no ens representen!”, amb els que mai s’han resignat i pels que ara ja no es volen resignar, per a l’immigrant que volia millorar les condicions de vida als seus fills i per als seus néts universitaris emigrants… D’aquestes fonts i persones beu la confluència de partits d’esquerra que s’està forjant i que vol servir com a eina per donar veu a una majoria social que, malgrat ser majoria, ha quedat atrapada entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia domesticada. Un projecte ambiciós i complex amb la intenció de sortir a guanyar la partida. Quasi res!

De moment el procés de debat previ a l’Assemblea del 8 d’abril ha comptat amb una molt nombrosa participació, i n’ha de sortir l’ideari que les persones inscrites (s’espera que superin les 5.000) podran aprovar i també la composició de la direcció provisional de la nova força política. La mobilització ha sigut i continuarà sent important i probablement la millor aportació serà la implicació de molta gent que se n’havia anat a casa fastiguejada, o que no havia fet mai el pas d’intervenir activament en política.

Però no hi ha sistema perfecte per fer política. Tal vegada el primer que caldrà que reconeguem els participants d’aquest projecte és que aquest tampoc és un projecte lliure de contradiccions. Hi ha qui pensa que les contradiccions vénen del fet que en aquesta fase hi ha hagut, encara, una forta incidència de les forces polítiques promotores. Hi ha qui pot pensar que les contradiccions poden venir de la inexperiència de moltes de les persones que de manera individual s’han acostat al projecte. Es pot sentir a dir que l’ús de les eines de participació via Internet han facilitat el debat, i també hi haurà qui pensi que la quantitat no té per què ser igual a qualitat. S’ha parlat que la política es cosa de tots però, potser afortunadament, en el punt de partida hi ha hiper-lideratges indiscutibles amb l’inevitable –indispensable diria jo– equip d’assessors a la motxilla. D’altra banda, és cert que fruit de la generositat, han confluït cultures polítiques i organitzatives ben diferents, i no per motius ideològics de fons: uns aporten un gran nombre d’inscrits, amb un discurs polític en construcció i implantació territorial molt desigual, i altres sumen una organització molt més travada i experimentada , amb programes i àmbits de discussió i organitzacions territorials a ple rendiment; tot plegat implica diferents concepcions del que vol dir militar en una organització. Per tot això, una primera decisió encertada haurà sigut mantenir un únic cens d’inscrits de manera conscient, voluntària i militant, i no la mera agregació dels censos de les diferents organitzacions.

Es viu en un estat anímic d’il·lusió i precaució, és evident… i amb ganes d’acabar aquestes reflexions aquí, podríem fer servir –com sempre– a Martí Pol i allò de “tot és possible…” que sempre queda bé i és políticament correcte i no acaba de concretar… Ahir, però, vaig sentir un company que ho clavava. Quan algú li va preguntar “… com ho veus?”, va dir: “pensa en un concert del Bruce Springsteen i la seva banda de músics. Qui és la peça fonamental del concert, el Bruce o el públic?… sense Bruce no hi ha públic, sense públic el Bruce no toca… Jo crec que la peça fonamental és l’E Street Band, que fa que el Bruce soni molt i molt bé… això atrau al públic –que no deixa de ser molt volàtil malgrat uns quants incondicionals– i el concert es fa possible… Doncs de nosaltres depèn que la banda soni bé, el Boss estigui en forma i que el públic torni!…”

Per tant, ni els líders indiscutits, ni els fans dels líders, ells sols faran res durador… Calen els millors músics a la banda, molts assajos… i, feina, feina i feina!…

Albert Farriol

Fem nova la vella Quaresma!

Fa temps que ho penso: ens ho juguem en la consciència! Veiem les notícies a la tele i no ens fan plorar, ni tan sols sanglotar: sovint restem impertèrrits mentre dinem. L’eslògan de la llavors Caixa de Catalunya, “Vull, puc, tinc”, que ja em semblava perniciós i escandalós, s’ha anat escolant pels nostres porus i s’endevina darrera de tota l’especulació, de l’afany desbocat, del no acceptar límits, mancances o fragilitats, de la intolerància a la frustració que caracteritza la nostra societat però també molts dels nostres comportaments (incloent-hi els d’aquelles persones que ens diem cristianes). Anem assumint que els principis són un fenomen passat de moda, que no poden nodrir una existència…

Però sí, els creients hauríem de revoltar-nos contra aquestes i tantes altres evidències que ens van allunyant de l’Evangeli, de la seva radicalitat, del Regne de Déu anunciat i que hem de construir. I cada any ens arriba la Vella Quaresma amb la proposta que la fem nova (no creiem que Ell fa noves totes les coses?). El calendari litúrgic ens marca un període anual perquè refem les nostres tres relacions fonamentals: amb Déu, amb el proïsme, amb nosaltres mateixos. La pregària, l’almoina (la caritat, l’amor) i el dejuni en són respectivament les eines.

Vista com a oportunitat, la Quaresma deixa de ser un temps fosc, trist, com de replegament… i esdevé un temps de privilegi, un regal en el camí.

I és en el silenci i la pregària on puc renovar la meva relació amb Déu, amb el Pare-Mare que ens estima i ens perdona, amb l’Amor. Estar a l’escolta, demanar-li mirar el món, els altres, la meva vida amb els seus ulls… Sí, és cert, anem molt de pressa. La vida va massa de pressa… Però aquesta Quaresma vull prendre consciència que Déu forma part essencial de la meva vida, que li he de dedicar un temps especial i de qualitat, esforçar-me per trobar-lo, fer silenci que apaivagui tant de soroll que m’envolta, que sovint m’omple…

L’almoina està mal vista… És cert… Sempre ens justifiquem pensant que millor fer els donatius a entitats com Càritas, Sostre o Arrels que donar alguna moneda a qui en demana al carrer, al metro, a la porta de l’església… Però, qui sóc jo per jutjar si la necessitat és certa, si faran bon ús del que els doni? De fet, faig jo bon ús del que tinc, dels diners i de les coses materials, del meu temps, dels meus dons? Si m’ho plantejo des d’aquí, el no a la segona pregunta em fa obrir el cor, tendir la mà i oferir unes monedes… I no són les de la viuda de la paràbola que donava el que li faltava… Aiiii!

Però aquesta Quaresma l’almoina la vull viure en un sentit ampli, com a caritat i amor a tots els meus germans i germanes. Els de prop i els de més lluny: la companya que sento que em menysté a la feina; el veí que ha llogat un pis a turistes i que col·labora a fer fora tanta gent en un barri que ja no reconec; el familiar del qual m’he distanciat… però també els 20 milions de persones que poden morir de fam (sí, en ple segle XXI, fruit de les desigualtats de les quals ens beneficiem la ciutadania del Nord) al Iemen, Nigèria, Somàlia i Sudan del Sud; les que a hores d’ara intenten creuar el Mediterrani, saltar les tanques i els murs que anem aixecant; les dones que pateixen maltractaments i menyspreus; els treballadors i treballadores a qui el sou ridícul no els permet sortir de la pobresa; a les víctimes del racisme, l’homofòbia, de qualsevol discriminació. Ser conscient que les meves accions i sobretot les meves passivitats poden ajudar a alliberar o a condemnar, a donar vida o provocar la mort, petites morts…

I el dejuni! En un món com el que vivim, ple d’estímuls consumistes, estar-nos d’algunes coses, veure que és possible viure d’una altra manera, és una font d’alliberament. Sentir-me mestressa de la meva vida. No deixar que neguits, ansietats, presses vagin decidint per mi. Valorar que el mòbil no funciona prou bé i l’he de carregar a cada moment, sense córrer a buscar-ne un altre; apreciar el temps que dedico a anar en transport públic o caminant; decidir no comprar res que no em sigui imprescindible… És viure des de la consciència…

Sí, crec que el futur, el Regne de Déu, ens el juguem en la consciència… En viure plenament el moment. En ser capaç de posar noms a les nostres lligadures i treballar per ser lliures. I la Quaresma ens convida a caminar deixant anar llast, per poder arribar més oberts, més receptius, més compassius a la celebració del tridu pasqual. Som-hi!

Maria Antònia Bogónez Aguado