Feminisme (II)

Sempre hi ha hagut dones en l’Església al servei de la comunitat de creients.

Algunes amb càrrecs: «presbíteres», diaconesses, «sacerdotes», bisbesses (vegeu l’estudi de Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, Una perspectiva feminista dels orígens cristians, Quadern 16, Quaderns d’Espai Obert, Barcelona 2002, en venda a la llibreria Claret). Altres amb missió apostòlica: ja des de Maria Magdalena, primera dona que va veure Crist Ressuscitat i el va anunciar.
La història les ha silenciades, i el poder eclesial les ha volgut apartar dels llocs de més responsabilitat. Abadesses que administraven territoris, doctores i fundadores, han viscut, amb molt sofriment, les acusacions i la marginació, pel sol fet de ser dones.
La Bíblia, «paraula de Déu» per a jueus i cristians, conté en les seves pàgines grans dosis de violència contra les dones. Violència «justificada», ja que la dona és la causa del pecat i la desgràcia de l’home, segons la interpretació que es fa del relat de la creació d’Adam i Eva en determinats textos bíblics.
S’imposava una revisió dels textos sagrats i de la doctrina tradicional de l’Església des de la perspectiva de les dones. I va néixer la teologia feminista a mitjan segle xx.
La teologia feminista vol revisar, des d’una perspectiva crítica i de gènere, tots els continguts rebuts fins ara i contrastar-los amb la vivència de Déu que té cada persona, cada col·lectiu, per oferir alternatives d’interpretació teològica que permeti superar les contradiccions i buits deixats per la teologia oficial.
Les feministes dins l’Església, tenim molta feina a fer. Cal alliberar les dones de les culpabilitats ancestrals amb què se’ns ha carregat sempre. Hem de recuperar la llibertat de consciència i de discerniment. Hem de buscar la paritat entre gèneres dins l’Església, per accedir a tots els nivells de serveis a les comunitats, fins i tot presidir l’eucaristia si cal.

El feminisme es un procés imparable, que pot enriquir molt les nostres parròquies, les nostres diòcesis, els nostres moviments.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 31, octubre del 2002)

Feminisme (I)

És una paraula relativament moderna que identifica un conjunt de moviments que tenen en comú voler millorar la situació de la dona dins la societat i que aquesta societat accepti els seus drets per poder emancipar-se.
Cal distingir entre femení i feminisme. El primer concepte agrada molt, no molesta, no qüestiona, i és considerada la qualitat per excel·lència que han de tenir les dones; s’ha exagerat fins a la «tonteria» aquest «valor», que ha acabat girant-se contra les mateixes dones.
El feminisme, en canvi, no deixa indiferent a ningú, és una paraula que provoca reaccions: de menyspreu unes, de ridiculització unes altres, d’exageració en la majoria de casos, tant entre els homes com entre les dones mateixes, que no volen identificar-se amb un moviment que ho qüestiona tot i que aparentment trenca l’ordre establert.
Les dones feministes han de ser molt valentes per poder defensar les seves posicions en els camps polític, social, de dret civil, dins les esglésies, en el treball, en la família.
Les feministes organitzades qüestionen tots els aspectes de la vida social, des del llenguatge (androcèntric) en què se suposa que el gènere predominant és el masculí, i l’altre, el femení, es dóna per sobreentès i resta silenciat, fins a la forma de fer política, economia, relacions humanes, sexuals, projectes de família, i fins a la teologia i la imatge mateixa de Déu (figura androcèntrica per excel·lència).
El feminisme més que un pensament que pot generar una ideologia és una acció contínua i intensament revolucionària que sobrepassa els més avançats projectes sobre «l’home i el seu alliberament» que han anat sorgint al llarg de la història, perquè inclou la dona, igual en possibilitats i en drets, i amb la força de fer propostes de canvi i renovació.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 30, juny del 2002)

Feixisme

El feixisme a Itàlia (fascio), el nazisme (nacionalsocialisme) a Alemanya, el falangisme (franquisme, nacional-catolicisme) a Espanya, apareixen i sobretot es consoliden pels anys trenta del segle XX, en moments de crisi social, econòmica, política, cultural i religiosa. Sorgeixen com a moviments populistes, dirigits força autoritàriament per líders carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco…), que en nom dels interessos d´un “idealitzat”, “mitificat” poble (“socialisme???”) de fet s´enfronten al comunisme, com a força a la qual se li té por, i són recolzats per una bona part de les respectives burgesies de cada pais. És un pensament conservador, anticomunista, i antidemocràtic, que en molta part fonamentat en la por psicològica al canvi, necessita d´un símbol patern fortament autoritari, per imposar-se, per eradicar els “enemics”, i amb un maquillatge “masclista”, “valent”, i presentat com estant “a favor dels pobres”.
Produeixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una filosofia de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol). Per altra banda, els “executors” directes, fins i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualificar de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofitant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes…).
¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?

Joaquim M. Cervera
(publicat en el número 44, a l’abril del 2005)

Federalisme

Es coneix per federalisme el corrent de pensament que propugna una forma de govern basada en el pacte entre diferents comunitats històriques. Es pot realitzar a partir de la unió de comunitats diferents o per la fragmentació d’una unitat política preexistent. Un Estat Federal és compatible amb l’existència de diversos sentiments nacionals, no solament dels països que l’integren, sinó de la mateixa unitat resultant. D’aquí que sigui diferent de la Confederació, perquè mentre l’Estat Federal parteix d’una afinitat històrica que s’expressa a través del pacte i és més difícilment dissoluble sense el consens de totes les parts, l’Estat Confederal és la plasmació d’un acord polític entre estats plenament sobirans, que es pot trencar lliurement per la sola iniciativa d’una de les parts contractuals.
Un sistema polític federal reserva la noció de sobirania per la construcció resultant de la unió de les parts (l’Estat Federal). El sentiment nacional d’un país organitzat federalment es projecta bàsicament a l’exterior, identifica el conjunt i canalitza i enforteix les identitats internes. Els components de l’Estat Federal -anomenats també estats- vetllen per la preservació de les seves particularitats, però generalment no arriben a qüestionar la construcció política que els engloba. Es produeix una clara divisió de competències entre les parts: algunes s’atribueixen en bloc a l’estat federal (normalment, la política exterior i la defensa) i la resta als estats lliures (les competències més properes a la ciutadania). El règim federal es diferencia totalment del sistema autonòmic, el qual no neix d’un pacte constitutiu, sinó d’un procés de descentralització d’una unitat precedent que no es qüestiona. El règim autonòmic de l’Estat Espanyol és molt complex perquè l’estat central i els autonòmics apleguen diversos nivells de decisió sobre una mateixa competència. El federalisme asimètric, que no s’ha dut a la pràctica enlloc, contemplaria uns distribució desigual de competències atenent a la voluntat diferencial de les diferents parts. És com un híbrid entre el règim federal i l’autonòmic.
El federalisme neix en el segle XIX com a alternativa al liberalisme jacobí. En l’Estat Espanyol, quan la revolució liberal entronitzà un estat monàrquic, conservador i centralitzat, el federalisme encarnat pel Partit Republicà Democràtic Federal de Francesc Pi i Margall (1824-1901) representà un corrent polític democràtic, tolerant i amb un alt contingut social.

Josep Fernández
(Publicat en el número 27, desembre del 2001)

Fe cristiana

La fe és dubte, és tensió i no cal amagar-ho. Precisament els dubtes es superen tot travessant-los i és quan la fe s’enforteix i té sentit. No és un tranquil.litzador de consciències. Cal que la fe transformi la nostra manera de sentir i viure la realitat perquè puguem parlar d’una fe autèntica. Tenir fe és confiar en un Déu que ens estima sense condicions. Creure en un Déu fidel, que no es desentén de l’home/dona encara que l’home/dona no sigui capaç d’entrendre o d’escoltar la seva Veu. Creure en un Déu que és acollida permanent, gratuïta i desinteressada: ens ha donat un espai, una casa (el món) i un temps (la vida, la història) per anar fent aquest camí, per créixer, per realitzar-nos, per cercar la seva Veu. Creure en un Déu que és perdó infinit i que és més dins nostre en la mesura en què perdonem i demanem ser perdonats. Creure en un Déu que ens crida a través dels altres. L’experiència de Déu passa per la trobada amb els altres perquè ells són la imatge de Déu. L’amor a Déu exigeix l’interès per les altres persones, l’amor als altres. És a través dels altres que Déu ens interpel·la i ens exigeix.
Creure en un Déu que no és la fita sinó aquell que camina al costat nostre (com féu Jesús en el Camí d’Emaús): Déu ja hi és des del principi i és constant, respectuós, fidel, mai no ens deixa en el nostre camí, en tot cas som nosaltres que sortim del camí en alguns moments, busquem dreceres, ens desviem, dubtem, tornem al camí principal i ens tornem a retrobar amb Déu. La condició de creient, doncs, passa per reconèixer a cada moment que l’horitzó de la felicitat és a l’abast, tant més a prop com més justos, més compassius, pacificadors… som. Però la fe és també un procés d’enamorament d’un Déu que a través de Jesús ens estima, que està compromés amb els homes/dones, fins a donar la seva vida, i que, i és el més important, ressuscita i ens deixa la missió de transmetre la fe, des de l’amor, com una força alliberadora.

Tere Jorge
(Publicat en el número 34, abril 2003)

Fe

No descobrim res de nou si afirmem que vivim en un món complex i contradictori on es fa molt difícil defensar que hi ha opcions o valors més desitjables que altres. La incertesa, l’angoixa davant les situacions del món, la recerca de sentit i de referents, la inestabilitat, conformen el context social quotidià. I és en aquest context on es donen diferents alternatives per calmar el neguit existencial i de supervivència.

En aquest món plural i desorientat, la indiferència és un dels símptomes més preocupants. S’accepta que tothom és lliure per creure el que vulgui, mentre no molesti als altres. Es poden creure les coses més inversemblants i ser socialment acceptat i fins i tot aplaudit (com és el cas d’alguns polítics i sobretot de les seves actuacions).
Entenc que la fe, va més enllà de l’acceptació incondicional d’unes veritats (això seria una fe cega), és una opció de vida que ens fa comprometre amb el món. No és una fe d’obligacions, sinó de vivències, d’acions. No és una ideologia (les ideologies poden arribar a separar les persones i el món). La fe no és arrossegar tothom cap a la meva veritat. Hi ha diferents camins de fe, perque entre altres coses, la fe és do que no s’imposa sinó que es descobreix i la nostra missió és desvetllar, interpel·lar, provocar. Cadascú ha de cercar i donar lliurement la resposta a la crida que sent.
L’homogeneïtat, la globalització, el pensament únic sobre el destí del món i dels homes, és un terrible emprobriment per a la societat, i això mateix ho podem aplicar a la nostra Església quan anteposa altres missatges al del Déu-Amor que es revela a l’home. Jugar a ser Déu, imposant respostes genèriques i interessades, d’una o altra ideologia, als problemes del món i a la realitat concreta és, en dues paraules, mala fe.
Per acabar només dues reflexions, potser més des de la vessant cristiana: l’important no es que tothom cregui en Déu sinó que Ell confia i creu en l’home, en cadascú de nosaltres. I l’altra, és que tenir aquesta vivència de fe (ser cristià) pot ser genial sempre que ho visquem amb pau i alegria en la nostra vida de cada dia. Atenció si ens hem de sentir dir que més que celebrar la fe, la patim. Llavors és que no n’hem estat bons testimonis.

Tere Jorge
(Publicat el febrer del 2003)

Família

Família és una paraula carregada de sentits diferents, que evoca sentiments contraposats i múltiples connotacions. En la vida quotidiana, utilitzem aquesta paraula d’una forma imprecisa tant per referir-nos al conjunt de parents com per pensar en les persones amb les que convivim habitualment. En canvi, en un sentit antropològic, cal distingir entre els parents (totes les persones amb qui mantenim uns vincles afectius, morals i legals) i els membres del grup residencial o de la llar (amb qui convivim sota un mateix sostre). Mentre que els llaços de parentiu són durables i independents de les persones amb qui vivim, la llar és variable i al llarg de la vida anem convivint amb persones diferents.
Les formes de família que trobem arreu del món són ben diverses i han anat variant al llarg de la història. Però en totes les cultures conegudes hi ha formes d’organització social que podem anomenar com a famílies. Probablement, la humanitat va esdevenir humanitat en organitzar-se en famílies i aquestes es devien iniciar com a resultat de la prohibició de l’incest i de l’obligació d’aparellar-nos amb algú de fora del nostre grup de procreació. La universalitat de la família seria la conseqüència del fet que aquesta institució és la que millor acompleix les funcions de la procreació (reproducció, protecció i socialització o transmissió dels valors als fills) de cooperació econòmica i social entre els seus membres i de suport afectiu, assistencial i psicològic. Ara bé, la família pot adoptar una gran quantitat de formes i models diferents, que poden anar des de la poligàmia a la monogàmia, des de la família patriarcal a la conjugal igualitària, des dels grups extensos integrats per diverses generacions que viuen juntes a la família monoparental integrada per només una mare i un fill.
Quan parlem de família sovint pensem només en un model “tradicional” de família (la parella amb fills, amb una diferenciació dels rols de l’home i la dona) però de fet l’antropologia ens ensenya que és el model occidental de família el que és diferent a la resta. I si això és així és perquè a partir del segle IV va desenvolupar-se a Europa una concepció original de la família respecte a les que fins llavors s’havien conegut. La seva aparició i expansió té a veure precisament amb el concepte de família que l’Església va estendre durant segles. Es va configurar així una concepció de la família cristiana que es basava en la igualtat dels cònjuges (en contraposició a l’estricta separació dels sexes i l’exclusió total de la vida pública de la dona al món clàssic), i en un matrimoni basat en el lliure consentiment (els nuvis podien casar-se independentment de l’autorització dels seus pares, quelcom impensable en la majoria de cultures). Així mateix, les regulacions eclesiàstiques insistiren en la importància de la parella conjugal (en oposició a la poligàmia i a les famílies de llinatges), en la indissolubilitat del matrimoni (el divorci s’admet en la major part de cultures) i en el fet que la família occidental fos bilateral (és a dir, que es reconeixen tant els parents del pare com de la mare). Però l’Església predicà també una visió del matrimoni que tenia com a única funció la reproducció (cosa que no es justifica en cap text bíblic) i en la qual l’amor conjugal només tenia un paper secundari, admès com un mal menor. Aquesta idea de la família, que tot i anar suavitzant-se no es varià radicalment fins al Vaticà II, afectà durant segles a la concepció de la família occidental.
El que considerem com a model de família tradicional va acabar de configurar-se ja pràcticament a finals del XIX i per l’extensió del model de família que la burgesia va difondre. Va ser llavors quan la família va revaloritzar-se sobre la base del matrimoni per amor –no sempre junts fins llavors- i de la separació dels rols conjugals: l’home dedicat al treball extern i la dona entregada a les tasques domèstiques i a la maternitat, amb una forta autoritat masculina. Aquesta nova idea de la família va anar estenent-se fins a convertir-se en hegemònica als seixanta del XX, els anys de la “família conjugal triomfant”, uns anys de forta natalitat i de protecció de la família.
Fou precisament aquest model el que començà a qüestionar-se als setanta. És llavors quan començà a parlar-se de la crisi de la família. La mort de la família ha estat repetidament anunciada des de fa anys i celebrada pels uns com un símbol d’alliberament, mentre que d’altres ho han denunciat com al símptoma d’un enfonsament dels valors socials. L’increment del divorci, el decreixement del nombre de matrimonis, el descens de la natalitat i el major nombre de famílies monoparentals i de persones que viuen soles ha fet que molts hagin pronosticat la fi de la família. Però, està veritablement la família en crisi? En absolut. S’ha qüestionat un model familiar, però la família és més valorada que mai. Resulta simptomàtic, en aquest sentit, la forta persistència dels lligams de parentiu i la major importància que estan adquirint les relacions entre generacions a la societat actual. Mai en la història un nen en néixer haurà tingut tan pocs germans i cosins i mai un nen haurà tingut tants avis i besavis vius i això, lògicament, condiciona una visió familiar molt diferent.
A principis del XXI sabem que un bon nombre de matrimonis acabaran en divorci, que moltes parelles no es casaran, però sabem també que amb l’allargament de l’esperança de vida les relacions entre diverses generacions s’incrementen i que la majoria dels joves desitja tenir fills. La contradicció actual és que, mentre que les parelles es tornen més fràgils, les relacions de filiació són més estretes que mai, els fills són tots el producte del desig i no de l’atzar i mares i pares reivindiquen la seva paternitat. No hi ha, doncs, onades d’individualisme i d’egoïsme en les relacions familiars. De fet, la família és percebuda com una mena de refugi davant dels canvis constants del nostre món, davant de la globalització i d’un món cada cop més competitiu i poc solidari. Avui en dia es reivindiquen i fins i tot reinventen models familiars ben diversos, resultat de les opcions i oportunitats de cadascú. Són opcions que no només cal respectar, sinó fer possibles perquè aquesta diversitat és la millor mostra i garantia de la importància que continua tenint la institució familiar.

Xavier Roigé (Publicat en el número 32, el desembre del 2002)

Evangelitzar

Accepció típica i tòpica: Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, «Instruir en la doctrina de l’Evangeli.» Em sembla que no comencem bé, tot sembla una cosa de cap i de saber; amb tot, si el diccionari formula la definició d’aquesta manera és perquè reflecteix una impressió, una imatge del que durant molts d’anys ha deixat entendre l’Església. Els de l’IEC no són especialistes en teologia bíblica.
Contrast: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,/ perquè ell m’ha ungit./ M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,/ a proclamar als captius la llibertat/ i als cecs el retorn de la llum,/ a posar en llibertat els oprimits,/ a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Isaïes, citat per l’evangelista Lluc. Jesús és aquest ungit i és el subjecte d’aquests verbs. Caram, això fins i tot algú avui dia ho pot mig entendre. I quina diferència! La definició primera no especifica a qui cal instruir. La segona és molt explícita.
Formulació d’un contemporani: Jesús viu Déu com el fonamentador de la llibertat, el vindicador dels exclosos, el qui és present en l’amor, el qui té per arma la debilitat. (Vegeu el Quadern 104 de Cristianisme i Justícia, març 2001*). I el que Jesús viu és el que anuncia (amb la paraula) i el que fa (amb la vida), i és el que vol que s’anunciï i es visqui.

Josep Pascual
(publicat en el número 25, juny del 2001)

Esquerres

Diu que “esquerres” ve de la ubicació dels sectors més populars al parlament en temps de la revolució francesa. En tot cas, ara vol dir els plantejaments vitals i socials i polítics que tenen l’interès col.lectiu general com a prioritari, per damunt de la recerca de l’interès individual i grupal. De les esquerres són, doncs, idees com solidaritat, igualtat, fraternitat, justícia. I, també, pau, igualtat de drets, preservació del medi ambient…
Però les esquerres han fallat i fallen. Per exemple, per crear situacions d’opressió en nom de l’interès superior de la col.lectivitat, al qual cal sacrificar les vides personals. O, per l’altra banda, per oblidar, en nom del pragmatisme, la recerca seriosa d’un món digne per a tothom. Potser sovint manquen uns plantejaments més de fons, en el nivell dels valors, de la manera de veure les persones i les coses, del propi estil de vida.

Però en tot cas, queden clares dues coses: primera, que no és cert que la divisió entre dretes i esquerres ja no existeixi i que tot sigui igual; i segona que, per a nosaltres, els plantejaments d’esquerres s’acosten més al projecte de Jesús que els de dretes.

Josep Lligadas

Eleccions


Les eleccions són el moment en què de manera més visible s’exerceix la democràcia. O sigui: és el moment en què de manera més visible la ciutadania tria aquells que han de dirigir la societat en un determinat àmbit, en funció dels programes i criteris que hagin exposat.
El problema és que hi ha molta gent que considera que això no serveix de res, que és simplement un acte formal que no permet realment triar els criteris de govern, perquè els tals criteris estan ja marcats pels qui realment tenen el poder (bàsicament econòmic) en la societat. I perquè, a més, tothom qui arriba a governar acaba posant sempre per davant de tot el desig de perpetuar-se en el poder, i fent tot el que calgui per aconseguir-ho. I perquè, a més, quan un arriba a governar les temptacions de buscar el propi profit són sempre tan fortes que difícilment pot mantenir-se honest i al servei dels ciutadans. I perquè, a més, la propaganda és capaç d’enganyar molt i tapar la realitat de tal manera que un acabi votant una persona o un partit simplement atret per la demagògia, o per petits interessos mesquins, o pel fet de ser el candidat més o menys simpàtic.
Totes aquestes objeccions, lamentablement, tenen la seva raó. Però caldria assenyalar almenys dues coses:
Una, que la democràcia no consisteix només a votar quan toca. Consisteix també a crear opinió, ser membre actiu d’associacions, reivindicar espais de participació, protestar quan cal… També consisteix a convèncer els amics i coneguts que el món hauria de canviar i que no s’hi val a limitar-se a viure del que diu la tele. En resum, fer que els criteris i projectes que hom considera adequats avancin no només a l’hora de votar sinó també quan no es vota.
I dues, que, com s’ha vist prou aquests dies, no és indiferent que governi el PP o governi algú més civilitzat. O sigui que, encara que l’anomenada democràcia formal no sigui la cosa més brillant i eficaç del món, val la pena anar a les urnes per dir amb quin estil de govern i amb quina mena de governants possibles ens identifiquem i amb quin no.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 34, abril de 2003)

Dogma

Paraula absolutament incòmoda identificada amb qualsevol cosa que la jerarquia insisteix que s’ha de creure o s’ha de fer.
La paraula, però, deixada en el seu sentit propi, no és tan terrible, sinó que més aviat és una manera de mantenir punts de referència bàsics de la fe. Concretament, el seu sentit propi és aquest: una veritat considerada fonamental en la fe cristiana que en algun moment històric concret ha estat qüestionada (o ha semblat que era qüestionada) i que l’Església ha determinat, aleshores, que realment era essencial en la fe. Per exemple, quan als primers segles hi havia qui qüestionava si Jesús era realment Déu o realment home, va ser definit com a dogma que era totes dues coses indissociadament. O quan a l’època de la reforma protestant va semblar que Luter deia que els sagraments no realitzaven res en el creient, es va definir que Déu actuava realment a través d’aquests signes.
Fet i fet, de dogmes no n’hi ha gaires. Hi ha posicionaments eclesiàstics que es presenten com si fossin veritats definitives però no ho són (tot i que des de determinats llocs de jerarquia sembla que es vulgui confondre el personal fent com si ho fossin). I hi ha hagut també una tergiversació del sentit propi del dogma, quan en els darrers segles s’han definit com a dogmes coses que de fet són «veritats afegides», i no veritats que fins aleshores haguessin estat considerades fonamentals i que algú les qüestionés. Exemples de dogmes «afegits»: la immaculada concepció de Maria, o la infal.libilitat del papa…

Josep Lligadas
(Publicat en el número 26, a l’octubre del 2001)

Dignitat

No renunciar a un mateix, és a dir, preservar per damunt de tota altra cosa el valor de la persona. Viure amb dignitat o morir amb dignitat vol dir no veure’s obligat a fer concessions que neguin o menystinguin els drets, les llibertats, l’essència de la persona. La dignitat, doncs, és la llavor que ha col·locat Déu a l’interior de cada persona perquè aquesta pugui reptar-la o defensar-la o humiliar-la.
Ser digne és una capacitat de l’esperit. No depèn de les qualitats intel·lectuals o físiques o patrimonials… Sorprenentment, només depèn del grau de consciència que un té d’ésser fill del mateix pare, és a dir, fill de Déu.
No sempre els condicionants físics de l’existència ni el comportament moral de les persones fan honor a la seva condició: la fam, la guerra, la incultura… però per ser concrets, les desigualtats salarials i de tracte, o bé l’abandonament, la soledat, o bé la discriminació de gènere o d’ideologia o nacionalitat, és el que soscava constantment la dignitat de l’home. Com deia algú el segle passat, el principal horror d’aquest món no és l’holocaust sinó el silenci còmplice de la majoria.

Tere Jorge
(Publicat en el número 40, juny de 2004)

Cultura


Primera accepció: Anomenem «cultura» als costums, les maneres d’entendre el món, i els criteris d’actuació, de grups humans diversos. Totes les cultures són bones i mereixen ser valorades i, naturalment, respectades. Però també és cert que no són cap cosa sagrada i intocable. Per dir-ho amb llenguatge cristià, en totes les cultures hi ha plantejaments i actuacions (de més o menys abast) que necessiten conversió. Per exemple, quan en amplis sectors del món occidental es considera indiscutible l’objectiu de buscar per damunt de qualsevol altra consideració la màxima rendibilitat i benefici (vegeu els arguments de Bush per no ratificar els acords de Kyoto), això necessita conversió. O quan, a l’altra part de món, es considera obvi que a les noies se’ls ha de fer l’ablació de clítoris, doncs també. I així successivament.
Segona accepció: Anomenem «cultura» a aquell conjunt de coneixements i experiències que ens fan aixecar els ulls de la pura quotidianitat i ens fan viure la vida amb més intensitat i riquesa. Hi ha un mal ús d’aquesta accepció: quan es pensa que cultura només són els coneixements que té gent que ha estudiat molt; i no és cert: també ho és una bona manera de ballar, o disfrutar amb una pel.lícula, o dedicar hores a fer el pessebre. I hi ha un mal plantejament sobre el valor de la cultura: creure que això és cosa de burgesos, o que és una manera de passar l’estona de la qual es pot prescindir perfectament, o que no serveix de gaire de cara a construir una societat més justa, o que distreu de coses més importants; i no és cert: escoltar música o cantar en una coral, veure teatre o llegir novel.la, conèixer la història del propi país i del món, escriure poesia, tenir les antenes ben posades a tot tipus de novetats, fer de geganter per la festa major… tot això són coses que obren horitzons valuosos a la pròpia vida i de passada, per contagi, enriqueixen la dels altres.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 24, abril del 2001)

Corresponsabilitat

Aquesta paraula s’utilitza sovint, i quasi exclusivament, en àmbits eclesials. Per no utilitzar altres paraules que sembla que facin por o siguin tabú, com són “Democràcia” i “Participació”. I quan això passa, és per alguna cosa.
Això forma part de la voluntat de diferenciació per part de l’església catòlica en relació amb la societat civil, quan de fet, al llarg dels segles, l’església ha copiat diversos models sociopolítics de l’entorn social. ¿No seria millor reconèixer-ho, i ara també “imitar” el que després d’un legítim procés de discerniment evangèlic es cregui convenient “copiar” de la societat civil? ¿No seria millor parlar de democràcia i de participació de tot el poble cristià?
La por a la democràcia (“Compte que l’Església no és una democràcia!” es diu. També podríem dir que no és una monarquia, i massa sovint actua com a tal!), impedeix no sols una percepció positiva del pluralisme dins de l’Església, sinó les possibilitats reals per l’evangelització. Una organització més democràtica i participativa (més enllà de la democràcia purament formal, representativa i per delegació) permetria dotar-se de responsabilitats i mecanismes que evitarien el que ara passa: que a molts llocs no puguin accedir a l’eucaristia, o no puguin alimentar-se en grups de fe, o fins i tot conèixer el missatge. La monopolització de moltes funcions i responsabilitats per part de clergues, homes, cèlibes i alliberats, a sou, no fa encara possible una autèntica corresponsabilitat.
Corresponsabilitat vol dir construir una església no de categories de persones: laics, religiosos, capellans i bisbes, sinó unes comunitats on cada persona, sense discriminació de sexes, edats, estats, exerceixi el seu ministeri en bé de tota la comunitat. Això vol dir pensar en voluntaris, semi-alliberats i alliberats pagats, i planificar la seva formació i finançament. I vol dir també que tothom participi de les decisions que es prenen a les parròquies, als moviments, als bisbats… no solament en òrgans purament consultius sinó decisoris.
Quim Cervera
(Publicat en el número 27, desembre de 2001)

Conflicte


Sense el conflicte, la humanitat hauria tingut moltes dificultats per avançar. Individualment o col·lectivament el conflicte juga un paper fonamental en les nostres relacions, tant humanes com polítiques, ja que visualitza els diferents interessos de cada part. És un punt de partida del qual podem acabar beneficiats, perquè les parts ens haurem entès i podrem avançar junts; o bé haurem vençut o perdut, i serà senyal que el conflicte s’haurà donat entre parts que no estàvem en un pla d’igualtat, i hi haurà víctimes; o bé, simplement, haurem d’acabar constatant que el conflicte no té solució i cal acceptar de conviure amb ell.
Podem negociar, discutir, decidir i arribar a acords quan hi ha igualtat i bona fe entre les parts en conflicte, mentre que la violència, com a mitjà de resolució de conflictes, es dóna entre desiguals.
De conflicte sempre n’hi ha. Amagar-ho, silenciar-ho, forma part d’un sistema de funcionar on no es reconeix el conflicte com a generació de vida. Potser aquesta és la situació que estem vivint. Caldrà una pedagogia per saber viure en el conflicte? Hi ha poca acceptació del conflicte; allò que suposa posar-nos entre l’espasa i la paret ha d’estar ben farcit de contrapartides reconfortants com per pensar en ficar-nos en problemes.
En un món de desigualtats el conflicte s’ha de donar i s’ha d’airejar. Perquè cal que surtin a la llum les raons i contraraons que fan de la Terra de Déu, el món del plor.
Kitty Guirao
Publicat al número 23 (febrer de 2001)

Confiança


De fet, no és una paraula amb gaire bona premsa. I segurament no n’ha tingut mai: només cal recordar allò de que “l’home és un llop per a l’home” que deien els llatins; o els encanteris per protegir-se dels altres o, més encara, per fer-los mal; o les pors davant la natura o davant els innombrables perills de la vida, que feren néixer ritus religiosos de tota mena, incloent-hi els sacrificis humans (fins i tot dels propis fills, com pensava fer Abraham) per tenir els déus contents.
Ara, amb la Il.lustració i els avanços científics, ja no s’estila fer determinats ritus per protegir-se dels altres o de les fatalitats naturals. Però la desconfiança, sobretot envers els altres homes i dones, continua. Les guerres preventives de Bush i Aznar en són el símbol més tràgic, i fan créixer aquesta idea bàsica: l’altre, sigui qui sigui, és en principi un perill per a mi, i el millor que puc fer és estar preparat per defensar-me’n preventivament, i fer-ho així que vegi (o imagini) la possibilitat que aquest perill es faci realitat, ni que sigui en una cosa nímia.
Però resulta que confiar dóna pau, tranquil.litat i felicitat, i desconfiar estressa i destrossa l’ànima. O sigui que més val que de tant en tant et prenguin el pèl perquè t’has refiat d’algú inadequadament, que no pas viure amb l’angoixa de no poder-te fiar de ningú, i amb el constant càrrec de consciència de fer mal “preventivament”.
De fet, a Jesús li van prendre molt el pèl per fiar-se de la gent; tant, que el van acabar matant. Per a Jesús, aquest fiar-se de la gent incloïa un altre convenciment: fiar-se de la gent val la pena, encara que saps que pot fallar; i fiar-se de Déu val totalment la pena, perquè ell no falla i, encara que tot falli, ell dóna vida eterna.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 41, octubre de 2004)

Comunió

La paraula «comunió» té la seva història, els seus diversos sentits, i té qui vol donar-li un sentit interessat. Avui es fa servir sovint, a l’interior de l’Església, per diferents estaments normalment amb responsabilitats de direcció, com a arma llançadora per desmarcar els qui no estan d’acord amb un mateix. I normalment es diu que no s’està en comunió amb l’Església, per dir, de fet, que algú no està d’acord amb el qui parla, o amb el seu grup o tendència eclesial.
Ens cal passar d’un concepte de comunió, abonat en una època en què l’Església catòlica dominava els símbols, l’ètica, i les consciències, a un concepte de comunió que s’ha de moure en una Església que camina en una societat laica, democràtica i pluralista. Per això els liberals catòlics es queixen quan gent d’Església evoca la comunió perquè no vol acceptar la discrepància, o el conflicte. Al meu entendre hem d’anar encara a un concepte més enllà de comunió, que es distancia del significat de control tradicional jeràrquic, però també del pur significat del respecte liberal, i de la voluntat individual i opcional de sentir-se en comunió o d’unir-se a d’altres lliurement.
Comunió ve de comú-unió, és a dir, d’una construcció unitària feta en comú; per tant, és un procés mai no acabat. Des del desig profund antropològic de sentir-se germà i igual, i des del concepte sociològic de comunió, que augmenta el grau d’intensitat de la relació en els grups humans en el contínuum associació-comunitat-comunió, podríem dir que comunió és una construcció constant des de la diferència, des del pluralisme i des del conflicte, conflicte que pot ser fins i tot insoluble. Però per a Déu no hi ha res impossible, és Ell qui ens fa comuns. La comunió no serà definitiva fins a la comunió de tots i totes; aquí només és anticipació, signe relatiu, tast, en vasos de terrissa, sempre trencadissa, i no és mai exclusiva del qui l’anomena, o del qui creu que en té o que hi està. Pot haver-hi més comunió fora de l’espai que anomenem Església que no pas dins, sobretot si s’està en la línia del Crist, o sigui en la línia de ser germà dels més necessitats. Per això la comunió és un treball constant, que demana molta confrontació i diàleg en l’Església entre tots els estaments, grups i institucions. I també és un do que cal demanar a Déu.
Quim Cervera
(Publicat en el número 23, el febrer del 2001)

Classe obrera

L’any 1831 els treballadors de la seda es revoltaven a Lió per millorar les seves condicions de treball. És només un punt de referència. Perquè més endavant, a molts altres llocs i en molts altres temps, van ser els minaires, i els treballadors del tèxtil, i del metall, i de la construcció, i els de la salut, i els mestres… Homes i dones que es caracteritzen per: no disposar d’altres mitjans per guanyar-se la vida que la pròpia feina, la consciència que a partir de la pròpia actitud i acció és possible transformar les coses, però que la seva única força rau a actuar col·lectivament, ja que: 1) les millores no valen si no són per a tots i totes; 2) quan una persona pateix una injustícia, això afecta tot el col·lectiu; 3) l’accés a la presa de decisions ha de ser compartit, el poder es confereix des de baix, i no al revés, amb la participació de tothom. I això amb una visió àmplia, internacional.
I aquesta consciència ha portat benestar a moltes persones, ha fet accessible l’educació, la salut, l’habitatge, sistemes democràtics… a molta gent. També ha estat pervertida i ha amagat dictadures o s’ha vist bloquejada i manipulada per nacionalismes mal entesos, ha estat ofegada per l’individualisme, temptada pel consum, per l’oblit del qui pateix més, pel desagraïment respecte als milers de persones que amb la seva lluita generosa van fer possible un estat del benestar que es va desmantellant, per mitjans de comunicació al servei del poder. I pel pecat, vaja, si parlem en termes cristians. I potser s’ha tocat sostre en algunes coses i cal buscar noves formes d’acció, de participació i de relació.
És l’hora de recuperar aquests valors i aquesta consciència. Perquè el més important de la classe obrera no és si es treballa teixint amb una llançadora o introduint dades en un ordinador, sinó si continuem depenent de tercers per poder viure dignament, si mantenim un esperit lluitador i col·lectiu, si no deleguem la nostra veu, si tenim en compte allò que afecta el més pobre. I en aquest sentit si la paraula “obrera” no ens fa prou el pes, substituïm-la per una altra que ens sembli avui més significativa i que ens permeti identificar-nos-hi (per exemple, “classe treballadora”), però, sobretot, treballadors i treballadores d’aquest món, unim-nos, perquè de feina n’hi ha molta a fer!!! Mercè Solé
(Publicat en el número 35, juny 2003)

Capellà (o prevere)


Prevere ve de “presbíteros”, que vol dir ancià en grec. Capellà ve de capella, i capella diu que ve de capa petita (“capel.la”), del tros de capa que sant Martí segons la tradició va oferir a un pobre per abrigar-lo; allà on es guardava com relíquia aquest tros de capa s’anomenava capella, i el que cuidava d´aquell petit edifici era el capellà. “Se non é vero é ben trobato”. En català també se l´anomena “mossèn”, que procedeix de “monsenyor”. En castellà parlen de “cura” (de almas, com el metge d´ànimes), i encara molta gent el crida per “padre”, però de fet no és pare (biològic) de ningú. Potser sí que ho és moralment o espiritualment de molts, però també sovint el buit de no ser pare amb família “normal”, s´omple amb unes paternitats no massa sanes. I finalment hi ha la paraula sacerdot, massa lligada al culte i a les antigues religions que dividien el món en sagrat i profà.
Però, llavors, que és un capellà?. En la primitva comunitat cristiana, la funció del prevere es fa difícil distingir-la a vegades de la funció del bisbe. Sembla que és com una mà allargassada del bisbe, que es cuidava d´allà on ell no arrivava, i així s´ha anat entenent: un col.laborador del bisbe. Sant Pau anava col.locant preveres (ancians, persones de seny, amb experiència) al capdavant de les comunitats que ell anava creant. Eren els que presidien d´alguna forma la comunitat, l´eucaristia, s’encarregaven de la seva coordinació i animació, que diríem avui. I al principi s´escollien segons les seves qualitats, i molts eren casats, i sembla que algunes eren dones també.
Ja fa temps que parlem de la desidentificació del capellà, en un món tan canviant. Què li toca fer? Com ha de ser escollit? Quines són les persones idónies? ¿Quines condicions han de tenir?
Potser el patrimoni acumulat de segles el fa ser una mica de tot (massa “predicador”, “superior”, mestre”…), i ha acabat realment essent un veritable prevere -un ancià- (la mitjana d’edat dels capellans aquí supera els 65 anys): homes assenyats, companys de camí, bons consellers, molts d’ells sovint afeixugats, alguns decebuts, altres amb moltes fortaleses i resistències…
Potser ens cal un nou model, que trenqui els esquemes de sexe, d´edat, d´estat civil… i irrompi en ser servidors escollits per la comunitat, per estar per la comunitat, juntament amb molts altres serveis tant o més necessaris, que històricament sovint el prevere ha acaparat. Treballem-hi, i esperem-ho. Joaquim M. Cervera
(Publicat en el número 42, desembre de 2004)

Canvi


Que el món canvia no és una novetat. La notícia seria que deixés de fer-ho. El que és novetat, però, és la velocitat a què s’estan produint els canvis. I és per això que deu ser més interessant parlar de l’acceleració del canvi actual que de la seva mateixa existència.
A diferència de la situació present, des de la prehistòria i fins a la revolució industrial, han estat llargs els períodes en què aparentment tot continuava igual. El món sempre ha estat rodó, o sigui, global. El que ha canviat també és la nostra manera de veure’l: la primera imatge que des de la lluna rebérem de la terra ens ajudà a entendre col.lectivament que tots formem part de la tripulació d’una mateixa nau. Els canvis tecnològics i els culturals sovint ha estat les cares d’una mateixa moneda.
Immediatesa o ubiqüitat són característiques que defineixen les nostres vides actuals. Decidir un lloc per anar de vacances i comprar el bitllet a l’instant, o reenviar un “passa-ho” quan hem cregut que “hay motivo” -tal com ens deia el documental- són algunes de les noves possibilitats que ens ofereix aquest món canviant.
Canvi de segle, canvi de cicle, canvi climàtic… canvis estructurals i sobtats. Tot això ens comporta nous reptes i oportunitats davant els quals ens veiem obligats a adaptar-nos i actuar. Cal estar ben atents per saber cap on ens dirigim i actuar de forma decidida per tal que els nous canvis no generin noves formes de pobresa i exclusió social, sinó que, al contrari, contribueixin a la igualtat de tots i totes. Marc de San Pedro
(Publicat en el número 41, octubre del 2004)