Descobrir la presó

La molt injusta forma d’aplicar la llei als presos de l’independentisme ha aconseguit posar damunt la taula la vida quotidiana a la presó i la innegable subjectivitat i partidisme en l’aplicació de la llei, sobretot si es compara la seva situació amb la dels imputats o condemnats per casos de prevaricació i corrupció.

Anem aprenent l’angoixa d’entrar a la presó o de patir humiliacions gratuïtes, d’estar privat de llibertat no només per sortir, sinó també per comunicar-se amb els altres, de no poder veure els fills més de dues hores al mes.

Però ens enganyaríem si penséssim que aquesta és una situació excepcional. Més aviat el que és excepcional és que nosaltres fixem la mirada en la gent que viu a la presó. Perquè l’arbitrarietat d’aplicar mesures desproporcionades o injustes deu patir-la molta altra gent. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que a les presons mateixes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre.

Per no parlar dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen els drets humans.

Podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

A les nostres presons encara es mantenen classes socials, hi ha violència i tràfic de drogues, i no sempre els més febles reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades (sovint a instàncies dels ciutadans: ningú no vol una presó prop de casa seva), cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar. Tant de bo tot aquest despropòsit ens torni a tots més propers als homes i dones que, pel motiu que sigui, viuen a la presó.

Diàleg i presó

L’empresonament preventiu dels dirigents independentistes és una barbaritat. És una mesura que fa un mal innecessari als qui la pateixen, i és una mesura que políticament contribueix a atiar innecessàriament el conflicte en què estem immersos. És, sens dubte, la pitjor decisió que es podia prendre, i que va directament contra l’única sortida viable de la situació que estem vivint.
Perquè hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú –i això és el que pensem tota la redacció de L’Agulla, que està formada tant per independentistes com per no independentistes–, resulta bastant clara. I és que l’única sortida viable és parlar. Ara pot semblar impossible, però s’haurà d’acabar fent. I no només per part dels actors principals i visibles del xoc, és a dir, els partits independentistes i el Partit Popular, sinó també amb les altres formacions i partits tant catalans com espanyols.
Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Per fer-ho, caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. Quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. I és que si no, qui sap com pot acabar tot.

Un estiu recomanable

Que per què diem que aquest estiu és recomanable? De fet, hem de confessar que ho diem sense cap motiu especial. Tots els estius ho són, de recomanables, com ho són totes les tardors, o els hiverns, o les primaveres. Els nostres avis i àvies (o besavis i besàvies) deien que “tots els dies són sants i bon per als qui estan en gràcia de Déu”. I, donat que nosaltres, en principi, intentem ser seriosament gent com cal i per tant estem en gràcia de Déu, podem dir que, en efecte, per a nosaltres tots els dies són sants i bons.

Algú, a hores d’ara, deu pensar que tot el que portem dit fins aquí és una divagació inútil. Però us volem ben assegurar que no ho és. Perquè diem això, per exemple, enmig del clima mundial de por al terrorisme que tant paralitza. I diem això enmig de les complicades incerteses de la política catalana. I diem això quan les guerres, i les corrues de refugiats, i les corrues d’immigrants, fan dubtar de la possibilitat de crear un món mínimament digne. I diem això quan ens desanimem davant tanta resistència a caminar cap a una Església renovada. I diem això quan a les nostres vides personals també se’ns hi fiquen convidats inesperats i indesitjats, en forma de malaltia, o de trencaments, o de qualsevol altra feblesa humana.

Amb tot això, aquest estiu és recomanable. Cadascú se’l sabrà crear de la millor manera que li vagi. Nosaltres, com un petit signe, també dediquem algunes pàgines d’aquest número a oferir-vos algunes recomanacions que potser poden ajudar a aquesta recomanabilitat. Però en tot cas, sigui com sigui, i vagi com vagi tot, des de L’Agulla us volem desitjar un bon estiu, convidar-vos a enviar les vostres reflexions i les vostres experiències per publicar-les a la revista, i animar-vos a continuar el camí.

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Agulla, número 100

Fa goig, poder-ho dir: L’Agulla ha arribat al número 100. Primer en paper, i ara en format digital. Però en tot cas, amb les mateixes ganes que al començament: ser, sobretot, un espai de comunicació, en el qual, des d’una perspectiva bàsica de gent cristiana i gent d’esquerres, però sense tancar-nos en cap dels dos qualificatius, poguéssim ajudar a crear i compartir pensament i experiència en aquest món nostre en què, sens dubte, aquesta és una de les tasques que més ens poden ajudar a avançar en aquells valors profunds que portem dintre l’ànima i que compartim amb tants altres homes i dones.

Estaria bé, aturar-nos a pensar com estaven el món i l’Església aquell octubre de 1996 en què vam treure el primer número de la revista, i veure com està ara, vint anys després. En aquest editorial no ho farem, però en tot cas sí que podem dir que, al llarg de tot aquest temps, tant els membres de la redacció, com els que hi heu anat escrivint, com també, de ben segur, els lectors, hem anat compartint, des de diverses perspectives i amb diversos accents i mirades, una mateixa il·lusió: un món d’homes i dones iguals, fraternals, lliures i feliços, i una Església capaç de viure cada cop més el goig de l’Esperit i l’amorosa força transformadora de Jesús i el seu Evangeli.

I per aquest camí continuarem. Felicitem-nos-en, doncs, i refermem-nos en els nostres anhels, les nostres tasques, les nostres esperances. I no deixem de mirar endavant.

Nadal versus Trump

En l’editorial del darrer número de L’Agulla parlàvem de l’esperança d’un canvi per l’esgotament del model actual i l’imparable sorgiment de nous projectes i propostes. Ho continuem afirmant, certament, però ara ressaltant més del que ho fèiem el mes passat que aquests canvis han de passar per fases que poden arribar a ser tràgiques. Molta gent està dient, a tot arreu, que les coses no funcionen i que vol solucions fàcils i ràpides. Les solucions fàcils i ràpides, evidentment, no existeixen. Però molta gent pensa que sí, i opten per creure’s el que diuen alguns demagogs poderosos, com és el cas de Donald Trump.

D’ell en podem esperar que es tensin més les relacions internacionals, que la venda i el tràfic d’armes a l’interior dels Estats Units i arreu del món no tingui aturador, que es desmunti encara més el que queda de l’estat del benestar, que la preocupació ecològica desaparegui de l’agenda, que es potenciï la xenofòbia i de retruc el terrorisme, que la ideologia que considera els sentiments de solidaritat i de generositat com una ximpleria pròpia de gent feble i poqueta cosa s’imposi cada cop més.

Davant d’això, el Nadal d’aquest any haurà de ser una reafirmació dels valors més clarament contraris als que Trump significa i encarna. El Déu que comparteix la condició humana, i la condició humana pobra, i la condició humana dels menyspreats pels poderosos, i la condició humana dels perseguits per defensar la justícia i la dignitat és, ara més que mai, un Déu que ve a acompanyar totes les lluites i tots els esforços contra tota mena d’opressors.londres-2016-378

L’infant que neix a Betlem és, per als creients de bona voluntat i per a tots els homes i dones de bona voluntat, un magnífic signe del món que volem i del món pel qual volem treballar amb tota l’energia.

Esperança en el canvi

Tot i el desconcert que plana sobre la situació política, econòmica, ambiental, i a pesar de la percepció generalitzada d’estar al bell mig d’un laberint sense sortides a la vista, hi ha esperança! Potser per allò que les coses només es comencen a arreglar quan ja no poden estar pitjor. Sigui com sigui, el motiu per estar esperançats en un canvi és la impossibilitat de continuar amb les lògiques actuals. L’esgotament dels paradigmes fins ara vigents porten a la fi d’uns relats que ja no se sostenen ni traient asos de sota la màniga.

La convulsa crisi econòmica i social de començaments d’aquest segle ha fet caure alguns vels.

Ara sabem que el lliure mercat no crea riquesa, com es deia, sinó deute, un deute que a partir de 2008 tampoc poden pagar les nacions “riques”, i que aquesta civilització ha traslladat a les següents en forma de residus, d’esgotament de recursos minerals i de crisi ambiental. Assange, Snowden i Falciani, entre altres ens han ensenyat les entranyes ocultes d’una democràcia que és captiva. I convivim amb contradiccions com el rebuig social a la corrupció, que identifiquem com una de les causes de la crisi i de la injustícia, mentre a l’Estat espanyol continua guanyant les eleccions el partit més corrupte, i això no només passa a Espanya.

Hi ha però una primavera àrab i un 15M que inauguren un nou cicle social amb unes generacions que comparteixen poc la cultura dels seus pares, i que han rebut el missatge que s’han d’obrir camí per sobreviure als seus progenitors. Estan ja transformant les estructures socials a través de les xarxes globals, i transformaran també les estructures polítiques i econòmiques. És qüestió de temps. Allò que té de feixuc avui el món forma part d’un passat que es desploma a marxes forçades creant molts interrogants, i també por! En canvi, les respostes vénen més de les futures generacions que obren camins nous.

La transformadora inutilitat de la bellesa

La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.
Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.
Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un document llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels Innocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament massiu que suposadament els poders públics promouen…

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamental: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada situació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doctrinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doctrina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exemple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Novament, en aquest 2016, la història de la Pasqua

Fa vora dos mil anys, més o menys per aquestes dates, moria crucificat als afores de Jerusalem, amb poc més de 30 anys, un personatge anomenat Jesús de Natzaret, que feia un cert temps que predicava una nova manera d’entendre la fe israelita, i que posava molt nervioses a les autoritats jueves. Aquesta nova manera d’entendre la fe es basava en la convicció que Déu és, per damunt de tot, Pare-Mare que estima, i que vol que el criteri bàsic d’actuació dels seus fills i filles sigui també l’estimació per a tothom, amb especial atenció envers aquelles persones que més estimació necessiten.
Els seus seguidors van quedar molt descol·locats davant aquella mort, perquè estaven convençuts que aquell a qui seguien era realment l’enviat de Déu, i no els cabia al cap que Déu pogués permetre per al seu enviat una fi tan desgraciada.

Però heus ací que un dia, aquells deixebles, encapçalats primer per una dona, Maria Magdalena, i després per un home, Simó Pere, van començar a dir que l’havien vist viu, que havia ressuscitat d’entre els morts. I que això significava la garantia de Déu per al camí d’aquell predicador galileu que havien seguit. I des de llavors, fins al dia d’avui.

Aquesta història ja ens la sabem. Però, quan a la redacció de L’Agulla parlàvem de què diríem en aquesta editorial, el que ens sortia era que, tal com està el nostre món i el nostre país, el millor que podíem fer era valorar aquest camí que dóna sentit a la fe dels creients. I creure que, efectivament, de l’amor que la creu de Jesús tan bé expressa, en surt resurrecció. I animar-nos mútuament en aquest mateix camí, i animar-nos alhora a ser capaços de descobrir totes les llavors de resurrecció que continuen creixent entre nosaltres i, també, gràcies a nosaltres.

Bona Pasqua!

Reconstruir Europa – Editorial –

L’Europa sorgida de les cendres de la II Guerra Mundial, amb una trajectòria reeixida de pau i de benestar, ha estat durant molts anys punt de referència i anhel per a països que, com el nostre, han viscut dictadures de caràcter divers, amb dèficits democràtics i desigualtats de tota mena. El discurs democràtic, políticament correcte, la riquesa que han generat els fons europeus, la normativa protectora de determinades polítiques socials o mediambientals han conviscut amb un escàs rigor a l’hora de verificar que els nous i els vells països de la Unió Europea realment fossin democràtics, transparents econòmicament i s’allunyessin de males pràctiques com la corrupció, la discriminació o la desigualtat social. Però la maquinària administrativa europea sembla que s’ha empassat uns quants camells, potser perquè l’objectiu real era la creació d’un mercat comú i liberal i potser també perquè molta gent a Europa hem abandonat drets i deures de ciutadania per passar-nos al consum compulsiu.

Els reptes que ara tenim davant exigeixen una reconstrucció d’Europa: la fractura de l’Estat del Benestar, l’atur endèmic, la precarietat laboral, la marginació dels joves, l’arribada de la immigració empesa per la fam (amb relació o no amb els països que havien estat colònies europees), la convivència entre diverses maneres d’entendre la vida, el clam dels refugiats de les guerres encobertes o no que assolen el món, els atemptats terroristes en sòl europeu… Probablement hi hauríem d’afegir la insostenibilitat del nostre estil de vida, tan depenent dels combustibles fòssils, que, més tard o més d’hora, passarà factura.

La resposta dels països europeus fa por. Sense preguntar-se per les causes dels problemes, es prenen decisions involutives de caire militar o policial i s’advoca per polítiques de rebuig, de discriminació, de retallada de drets i de llibertat d’expressió, d’estigmatització de l’estranger, en una Europa que es descobreix atemorida, insolidària i molt poc cohesionada. La proposta danesa de confiscació dels béns dels refugiats n’és una mostra.

Cal treballar molt activament des de la política per construir la fraternitat real, d’acord amb els tan lloats valors republicans (o cristians, posats a fer). Des de la complexitat i la petitesa, des del nostre entorn i amb projecció universal.

Nadal i la nova pobresa de l’Església

Nadal és una invitació a la pobresa. Déu és fa persona humana en una família pobra i en una situació no gens agradable ni còmoda. Per això celebrar el Nadal, per a l’Església, comporta una voluntat de compartir aquest mateix camí pobre que veiem reflectit allà a Betlem.

Això té una primera i òbvia conseqüència, que el papa Francesc ha anat repetint des de l’inici del seu pontificat: aconseguir una Església pobra i que estigui amb els pobres, és a dir, que no utilitzi mitjans propis dels rics i poderosos d’aquest món, i que tingui com a referència l’opció per aquells que estan als marges de la societat.

Però hi ha també una altra pobresa que val la pena valorar, i convertir, a més, en una oportunitat per avançar en el camí de l’Evangeli. Es tracta d’una pobresa abans desconeguda, però cada cop més present. És la pobresa de mitjans personals i materials. Cada cop hi ha menys capellans, cada cop baixa més el nombre de cristians i cristianes actius, cada cop l’economia eclesial s’afebleix més, cada cop la presència social de l’Església troba menys facilitats…

Aquesta nova pobresa costa molt d’assumir. Primer, perquè, en aquestes condicions, és més difícil fer les coses, i a vegades cal renunciar a bons projectes perquè no hi ha efectius per dur-los a terme. Però encara costa més perquè l’actual situació obligaria a un replantejament molt seriós de la manera com dur a terme la tasca eclesial i fer-la més compartida. Un replantejament que afecta la mateixa estructura piramidal de l’Església, i obliga a canviar coses que semblen intocables, a més d’hàbits i inèrcies de tot tipus. Però serà inevitable fer-ho, més tard o més d’hora, i són els dirigents de l’Església (bisbes en el seu àmbit i capellans en el seu) els qui haurien de propugnar-ho amb més decisió.

Aquesta pobresa és un do de Déu, i una oportunitat de renovació que no es pot deixar perdre.

Bon Advent
i bon Nadal!!!

L’Agulla, segona època

Tal com dèiem l’octubre passat, en el darrer número de L’Agulla en paper, arriba el setembre de 2015 i aquí teniu la revista en la seva nova època. A partir d’ara, cada dos mesos, rebreu L’Agulla gratuïtament al vostre ordinador en format electrònic, perquè la llegiu a l’ordinador mateix o perquè, si voleu, us la pugueu imprimir.

L’Agulla, però, continuarà sent allò mateix que ha volgut ser des dels seus inicis, quan vam començar l’octubre de 1996: un espai de reflexió des de l’àmbit cristià i d’esquerres, obert alhora a qualsevol persona que li pugui interessar. Convençuts que tant a nivell social i polític com a nivell eclesial, totes les aportacions són importants per caminar cap a un país més digne, un món més digne i una Església més digna.

Per això, ja des d’ara, tots esteu convidats a escriure-hi: sigui una experiència, sigui una reflexió, sigui una informació, sigui la recomanació d’un acte o un llibre… Això sí, caldrà que els articles o col·laboracions no superin les 600-700 paraules, perquè la revista sigui de més fàcil lectura. I no hi haurà cap inconvenient si l’escrit és més breu: més fàcil serà la lectura encara! Per enviar qualsevol escrit, tingueu en compte que la revista sortirà cada dos mesos: setembre, novembre, gener, març, maig i juliol; els escrits caldrà que ens els envieu abans del dia 15 d’aquests mesos a l’adreça agulla.revista@gmail.com .

També cal dir que la revista la podreu trobar al nostre bloc d’internet (https://elpunxo.wordpress.com), i que els articles es podran llegir i compartir a través de Facebook i Twitter.

I un parell de coses per acabar. No cal dir que, si no desitgeu rebre la revista, només cal que ens ho comuniqueu. I, si penseu que pot agradar a alguna altra persona, feu-nos arribar la seva adreça electrònica i la hi enviarem.

Editorial. Equip de redacció

Cap on volem anar?

No es pot dir que estiguem en un moment polític i social gaire estimulant. La crisi econòmica que serveix per tapar-ho tot, la incapacitat de formular projectes comprensibles des de les diverses esquerres, la manca d’una ètica cívica sòlida i mínimament compartida, la penosa foscor eclesial… Evidentment que, enmig d’aquesta realitat, tots plegats continuem fent el camí que cadascú es veu amb capacitat de fer per construir una vida més digna per a tots, i no hem perdut, ni pensem perdre, les ganes de fer-lo. Però no estarà de més que de tant en tant ens fem un toc d’alerta per no quedar massa tancats en el camí que cadascú fa.I és que, realment, la nostra crisi occidental, la que patim en el nostre món més proper, és una part ben petita de la crisi permanent que sacseja el planeta i fa que tanta i tanta gent estigui vivint en situacions que cap persona amb una mica de bona voluntat hauria de consentir. I juntament amb aquesta crisi tràgica de la fam i de la pobresa més dura, les altres crisis que amenacen el futur de tots, començant per la destrossa ecològica que els que podrien fer alguna cosa realment seriosa per aturar-la no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho.Amb tot el que ha passat amb la crisi econòmica occidental, ha quedat prou clar que qui domina el nostre món són els mercats, és a dir, els qui tenen el poder econòmic, als quals els governs se sotmeten com si fos una cosa inevitable o, fins i tot, com si fos la cosa més normal. I això que tan obvi està sent en la nostra crisi occidental, més ho és quan parlem a nivell mundial. En aquella disjuntiva que va plantejar Jesús entre el projecte de Déu i el projecte del Diner, el projecte del Diner continua guanyant la partida. Nosaltres, és clar, continuarem amb totes les accions que siguem capaços de fer en tots els nivells que sigui. Però sense oblidar, en res del que fem, que la lluita bàsica és aquesta.

Laïcitat: una mica d’afecte mutu

Hi ha una manera d’entendre la laïcitat que consisteix, bàsicament, a mantenir una actitud defensiva davant qualsevol cosa que tingui relació amb la religió i les religions. La religió, des d’aquesta perspectiva, és una cosa en principi negativa, perillosa, i cal evitar al màxim la seva presència i la seva visibilitat pública. Evidentment que no és una cosa que calgui prohibir, però sí que cal fer els possibles perquè tingui la mínima presència possible. Sense reconèixer, per tant, cap valor cohesionador ni dinamitzador a l’activitat que es duu a terme entorn dels centres religiosos, ni cap valor cultural a les tradicions religioses. I considerant, en el fons, que el fet religiós és un anacronisme irracional que hauria d’acabar desapareixent.
Hi ha, al mateix temps, una manera d’entendre la religió (el cristianisme, en aquest cas) que considera, i afirma públicament, que sense Déu la societat perd el rumb, i s’enfonsa en el desconcert, la manca de principis, la maldat. Aquesta manera d’entendre la religió afirma, certament, el valor de la democràcia, i el dret dels ciutadans de decidir els seus propis camins, però sense creure-s’ho realment; el que creu aquesta manera d’entendre la religió és que els dirigents religiosos són els únics que estan en condicions de dir cap on cal conduir la societat perquè les coses vagin pel bon camí.
No anem bé, per aquí. Ni amb aquesta manera d’entendre la laïcitat, ni amb aquesta manera d’entendre la religió. Un no creient, evidentment, té tot el dret de pensar que la religió és una pèrdua de temps i d’energies, i un sotmetiment a lleis externes sense sentit. I un creient té també tot el dret de pensar que els no creients s’estan perdent un estímul vital molt valuós. Però tant uns com altres haurien de ser capaços de mirar les opcions de l’altre amb afecte, i mirar de descobrir-hi les possibilitats i les riqueses, i voler que puguin servir per a la construcció de la vida col·lectiva.
I, des de la perspectiva cristiana, sense oblidar que Jesús va deixar un parell de textos emblemàtics (el del samarità i el del judici final) en què deia que, en última instància, el que comptava era com cadascú s’havia posat al servei dels que havien quedat als marges de la vida.

Entendre la crisi

Ja sabíem que la crisi s’havia instal·lat entre nosaltres per quedar-se. Però darrerament es nota impaciència per girar full i tornar a la “normalitat”, és a dir, al consum habitual.
El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de més de quatre milions de persones. Així estan les coses.
Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la riquesa.
Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!

La immigració: bon esperit, i recursos

Primer hi va haver una frase: “És que alguna cosa s’ha de fer”. I després n’hi va haver una altra: “És que si no no ens votarà ningú”.
La primera frase té molta raó. Els ajuntaments, que són els que han de gestionar els serveis més propers als ciutadans, estan ofegats. La distribució de diners entre les diverses administracions és clarament injusta, i els ajuntaments en són els perdedors. I ara, amb la davallada de la construcció, les coses encara s’han espatllat més. I llavors passa que, quan en un lloc el nombre d’immigrants té un cert volum, és més fàcil que aquesta manca de recursos porti protestes i sorgeixin greuges comparatius més o menys reals o imaginaris.
La segona frase és, en canvi, una barbaritat. Vic ha estat fins ara una ciutat modèlica en l’esforç d’assumir la realitat de la immigració per crear una societat ben cohesionada. I llençar tot això per la finestra per por de perdre l’alcaldia és la pitjor manera d’afrontar un problema seriós com és aquest. Evidentment que si no hi ha prou recursos cal fer alguna cosa. Però la cosa a fer no pot ser donar peixet a la Plataforma de Josep Anglada. La cosa a fer ha de ser, més aviat, reivindicar amb tota l’energia els recursos necessaris, però deixant clar que el que es vol és que tothom tingui el que li cal.
Hi ha dues maneres d’afrontar el fet de la immigració: amb bon esperit i amb mal esperit. Vic hauria de recuperar el bon esperit que fins ara l’ha distingida. I, des d’aquest bon esperit, fer tota la lluita que calgui, en la reivindicació de recursos, en la reivindicació de les planificacions que semblin necessàries, en la voluntat d’explicar la realitat una vegada i una altra… I en aquesta lluita hi hauria de ser tothom, també els altres municipis, també el govern de Catalunya.
Qualsevol persona que tingui un mínima visió del que passa sap que és insensat pensar que si s’impedeix o es dificulta que els immigrants que viuen aquí puguin accedir als serveis bàsics se n’aniran. La realitat de la immigració es podrà controlar més o menys, i és un debat obert, però en tot cas el que no va enlloc és cultivar, de cara o de trascantó, la idea que els immigrants són una nosa i un mal contra el qual cal actuar. Cultivar aquesta idea en el nivell que sigui és actuar amb mal esperit.

Malgrat tot, la política

L’individualisme és un dels valors que gaudeix de millor salut en la nostra societat occidental. Potser el nom com a tal té una certa mala premsa, però el cert és que arreu es propugna l’interès individual com a màxima expressió de la llibertat personal, com a dret inalienable. Tot plegat afavorit, no pas desinteressadament, per un capitalisme que troba en l’individualisme un bon incentiu per al consum fora de mida. Ja fa temps que això s’expressa en un afebliment de la participació activa en organitzacions, associacions i partits que estiguin en relació, no pas amb els propis interessos immediats, sinó amb allò que anomenem bé comú. I especialment el bé dels més febles del nostre món.
En aquest context poc entusiasta hem rebut darrerament unes quantes bufetades: la corrupció a la societat civil i política, la marrada estatutària que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no sabem com acabarà i, en general, la crispació i l’interès partidista per damunt dels objectius socials més clars. Sensació d’atzucac, de desgavell, de malbaratament, d’haver-nos encallat en un carreró sense sortida.
La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives.
Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora… Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola.
Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.

Quina crisi?

Hi ha signes d’estabilització dels preus dels pisos i repunt de les vendes. Revifa la venda de cotxes. S’entreveu, encara que no immediata, una tornada al consum. Per altra banda s’han iniciat les sessions preparatòries de la conferencia de les parts del conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que tindrà lloc el desembre pròxim a Copenhaguen. Mentre que per una banda, polítics i banquers ens diuen que cal que tornem a consumir perquè no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi resulta que, d’aquí a tres mesos encara no, el món haurà de prendre una de les decisions més transcendentals de la història per mirar de frenar el canvi climàtic, que inevitablement comporta, com sap tothom, consumir menys. De l’acord de Copenhaguen en matèria de canvi climàtic en dependrà que a partir de 2015 deixin de créixer les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que baixin ràpidament en un 40% abans de 2020 en els països més industrialitzats i que aquests prenguin compromisos per finançar els països empobrits perquè desenvolupin energies netes, aturin la deforestació, i s’adaptin a un canvi climàtic ja inevitable.
D’ençà de Kioto (1997), l’acord que ara serà substituït pel de Copenhaguen, queda palès que s’ha fet curt tant en el seu compliment, en algunes absències significatives com la dels EUA i també en les previsions. Ara s’ha vist que l’escalfament i el desglaç de l’Àrtic s’accelera i les conseqüències del canvi climàtic poden ser dramàtiques si no s’actua amb urgència. Les alarmes ja estan enceses però l’incentiu al consum, sobretot d’automòbils de gasolina, que són els principals responsables de l’escalfament global, o la construcció de noves autovies, aeroports, l’augment de creuers d’oci i de vols “low cost”, la pressió incessant per a comprar més electrodomèstics… és francament desconcertant. Mentre es deia al començament de la desfeta financera que aquesta crisi econòmica, sense precedents, faria canviar les regles del joc, és a dir dels mercats, i acabaria per sempre amb la societat del malbaratament i la disbauxa financera, els nostres polítics diuen que la salvació serà la represa del consum. Tindrà raó Franny Armstrong, la directora de la pel·lícula documental The Age of Stupid (l’Era de l’estupidesa) que acaba d’estrenar?