Resseguint el litoral de Garraf: de Sitges a Vilanova

Entre Sitges i Vilanova i la Geltrú trobem un agradable caminet de ronda que ressegueix la costa. La ruta recorre un territori rocós amb vegetació mediterrània i un seguit de cales tranquil·les fora de la temporada d’estiu i amb vistes precioses de la Mediterrània. Alguns trams van paral·lels a la via del tren i podrem observar la gran obra d’enginyeria de final del segle XIX i imaginar la vida ferroviària. Els senyals que cal seguir corresponen al GR-92, que aquí pren el nom de Ruta de les Cales o Camí dels Colls.

Aquest itinerari permet diverses opcions: caminar només d’anada i tornar amb tren des de Vilanova (és la ruta que presentem); aprofitar per visitar Vilanova, fer la tornada a Sitges a peu pel mateix recorregut de la costa o bé passant per l’interior.


Dades tècniques

Inici: estació de Sitges. Horari
Final: estació de Vilanova i la Geltrú. Horari
Itinerari: Estació de Sitges – platges de Sitges – riera de Ribes – Atlàntida – punta de les Coves – punta de la Desenrocada – punta Grossa – punta Llarga i masia dels Colls – platja de Sant Cristòfol – estació de Vilanova
Distància: 8,7 km
Desnivell acumulat: +/- 50 m
Dificultat: Baixa. Cal portar calçat adequat per a camins pedregosos
Més informació: Mapa 41 – Vilanova i la Geltrú de l’ICGC 1:25000; Penedès, 1: 50.000 de l’Ed. Alpina i els webs: Senderisme en tren i Wikiloc

La ruta

De l’estació a Sant Bartomeu i Santa Tecla

Sortint de l’estació ens dirigirem a la platja. Un bon recorregut consisteix a baixar pel carrer Illa de Cuba, plaça del Cap de la Vila i arribar pel carrer Major a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Aquesta església fou inaugurada el 19 de Juliol de 1672 i fou bastida en substitució de l’anterior, romànica, malmesa per les mines i les bombes el 15 d’octubre de 1649 a la Guerra dels Segadors.

Per unes escales baixarem a la platja.

Les platges

Durant uns dos quilòmetres les resseguirem fins al Club de Mar, on per la dreta entrarem al passeig marítim. Passat l’hotel Terramar, un enorme bloc de color blanc, arribarem a la riera de Ribes.

La riera de Ribes

Continuem o bé per la platja o també pel passeig marítim, ara exclusiu per a vianants, fins a traspassar la desembocadura de la riera de Ribes (en cas que anés plena, cal cercar un pont més amunt). Aquest lloc s’anomena cap de Grills.

L’Atlàntida

Ara resseguim la platja de Santa Margarida fins a una antiga discoteca, l’Atlàntida; travessem un gran descampat i trobem una nova edificació anomenada la masia de les Coves, que haurem de superar passant pel costat de la paret dreta (en aquest tram veurem marques blanques i vermelles del GR-92 i un rètol informatiu que ens orientarà correctament en direcció a Vilanova i la Geltrú).

Zona de les Coves

El sender ascendeix lleugerament per un camí pedregós fins a un petit túnel del tren. Nosaltres avancem sempre deixant les vies a la nostra dreta.

Aquí, entre la zona de les Coves i la punta de les Coves, podem veure un avenc protegit que comunica amb la cova del Gegant, que és accessible des de la platja. N’hi ha d’altres de més petites i en algunes s’han fet troballes arqueològiques. També hi ha la curiosa cova dels Bufadors, es tracta de dos conductes subaquàtics on només és pot entrar capbussant-se en el mar i es diuen així per uns forats que tenen a la part superior (forats a la roca) que bufen i xiulen quan el mar està embravit.

Continuem en direcció a la punta de les Coves, la primera de les “puntes” que trobarem al llarg de la ruta de les Cales. Davant nostre veurem el primer dels tres túnels de les vies del tren que trobarem al llarg del recorregut abans d’entrar a Vilanova i la Geltrú.

Punta de les Coves

Igual que les altres “puntes” per on passarem, en aquest indret veurem diferents corriols que l’envolten i fan un circuit d’anada i tornada. Alguns d’aquests corriols ens portaran al penya-segat, aneu amb compte, on gaudirem de bones vistes.

Seguirem la direcció del rètol informatiu cap a Vilanova i la Geltrú i farem una lleugera i curta baixada en direcció a les vies del tren; tot i que la ruta de les Cales en general no té cap dificultat, en els trams de pujada i baixada hi ha moltes pedres i cal caminar amb precaució.

Anirem trobant al llarg del camí platges i cales; entre la punta de les Coves i la següent, la punta de la Desenrocada, hi ha la petita platja de Rosés i més endavant, ja tocant la punta de la Desenrocada, veurem la platja de l’Home Mort.

Punta de la Desenrocada

Arribats a la part superior de la punta de la Desenrocada, igual que en l’anterior, veurem diferents corriols que l’envolten i que podem seguir amb precaució.

Iniciem el descens a les vies del tren. Un sender baixa a la cala dels Gegants, però nosaltres continuem un petit tram pel costat de les vies fins que iniciem l’ascensió suau a la punta Grossa.

Punta Grossa

Estem situats sobre el túnel on veurem un rètol enmig d’una cruïlla: a la dreta, en direcció al bosc (serra dels Paranys), a l’esquerra en direcció a la part més alta de la Punta i del recorregut, on es pot aprofitar per anar fins als penya-segats i gaudir de la costa Mediterrània i les seves vistes. La ruta de les Cales continua endavant, baixant altra volta a les vies del tren, direcció Vilanova fins prop de l’entrada d’un altre túnel, sota la punta Llarga, que rodejarem per l’esquerra.

Punta Llarga i masia dels Colls

La ruta de les Cales per aquest tram de la punta Llarga és molt suau i còmode, amb poc pendent. Va resseguint un mur o marge de pedra seca que rodeja la masia dels Colls, situada justament sobre el túnel, envoltada de jardins i a la qual és prohibida l’entrada.

Igual que en les anteriors, aquí també trobarem diferents corriols que creuen tota la Punta d’una banda a l’altra.

Arribats a la platja dels Colls, tornarem a seguir la via del tren fins a un pont per a vianants que creua les vies. En cas que volguéssim tornar a Sitges pels bosquets de l’interior passaríem per aquest pont.

Continuem pel carrer de Sant Cristòfor, sobre la gran platja del mateix nom.

Platja de Sant Cristòfor

Seguint el carrer, veurem la senzilla ermita de Sant Cristòfor a la dreta. Al segle XVII serví per a atendre-hi els afectats per l’epidèmia de pesta. Un ‘americano’ la va comprar després de la desamortització i va passar de mà en mà fins que el 1944 la va adquirir Eugeni d’Ors. L’escriptor es va fer construir el seu habitatge adossat a l’ermita on, a més de fer-hi estades, aplegaria escriptors, periodistes i intel·lectuals de l’època.

Continuant pel passeig i pel primer trencall a l’esquerra direcció mar, podem visitar l’Espai far de Sant Cristòfor, situat a l’emblemàtic far del mateix nom. Es tracta d’un equipament museístic que mostra el ric patrimoni mariner vilanoví. Compta amb tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l’Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

També podem acostar-nos a la platja i dins dels jardins d’Enric Granados veurem les restes d’un molí fariner construït a inici del segle XIX, un enginy molt innovador per a l’època, capaç d’aprofitar la força de les onades per a fer girar una sínia, que lligada a una llanterna, generava la rotació d’una mola per a moldre farina.

Estació de tren de Vilanova

Pel passeig Martí Torrents anirem a trobar el carrer Llibertat que per un pas soterrat ens permetrà arribar a l’estació de tren.

I, si encara ens resta temps i ganes, podrem visitar el museu del Ferrocarril, al costat de l’estació.

Jaume Roig

La Vall de Sant Just: de Sant Just Desvern al Baixador de Vallvidrera


És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.

(recordant Joan Margarit, veí de Sant Just)


Agradable i còmoda passejada per corriols, pistes forestals i algunes fonts. Sortint del nucli històric, ens endinsarem a la part baixa de la vall de Sant Just, on podem visitar les restes d’un antic molí fariner. Passarem per diverses fonts tot vorejant l’obaga de Sant Pere Màrtir i les capçaleres de diversos torrents fins a arribar al coll de Can Cuiàs. Des d’aquí, davallarem al final d’aquesta ruta, al Baixador de Vallvidrera. L’itinerari segueix una part del PR C-164.


Dades Tècniques

Inici: A Sant Just, parada «Miquel Reverter-Verge dels Dolors» del bus JM (a Barcelona es pot agafar a la parada «Trias i Giró-Av. Exèrcit», sota la caserna del Bruc, metro Zona Universitària).
Final: Baixador de Vallvidrera (FGC)
La ruta: Can Ginestar, passeig de la Muntanya, molí Fariner, font de la Beca, font del Ferro, font del Rector, coll de Can Cuiàs, font i masia de Can Llavallol (o Llevallol), Mas Sauró, escales del Ciureny, Baixador de Vallvidrera
Distància: 10 km
Desnivell: 250 m
Dificultat: baixa
Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina, Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. 2015-2016.


Itinerari
Iniciem la ruta a Sant Just Desvern, a la parada esmentada del bus JM. Si seguim el carrer Carles Mercader podrem contemplar Can Cardona, l’Ajuntament, l’església dels Sants Just i Pastor i una mica més enllà la masia de Can Ginestar.

Can Ginestar i Biblioteca Joan Margarit
D’estil modernista, situada enmig d’un bell jardí en una finca tancada per un mur d’inspiració gaudiniana, acull la biblioteca Joan Margarit.

Pel carrer Sant Josep i després pel passeig de la Muntanya, que seguirem a la dreta, passarem per davant del complex esportiu La Bonaigua i poc més enllà per la part del darrere del molí fariner.

Molí fariner

Es tracta d’un molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura. A la part superior hi ha la bassa que es troba soterrada. Conserva el cup, la volta sencera de la sala de les moles i bona part del carcabà tant intern com extern. No es conserva ni la solera de la sala de les moles ni les pedres del molí. El portal d’entrada, situat a la façana nord perfectament conservat, té un arc gòtic apuntat.

Després de la visita, tornem al carrer que seguíem, també anomenat Camí de Vallvidrera, travessem la riera de Sant Just i ara, ja per pista, seguim el torrent de l’Embut de la Font Beca fins poc abans d’una cruïlla. A la dreta hi ha la font. Una filera de pollancres al costat d’una altra d’àlbers ens marca la seva presència quan ens hi acostem.

Font de la Beca

L´aigua d’aquesta font té una bona reputació a la població, tot i que és de raig ocasional, lligat a períodes de pluges. Es troba en un llindar de bosc d’alzinar. Trobarem un arbre diferent en entrar a l’àmbit de la font. És un lledoner, arbre de fruit comestible però amb molt poca polpa, i de fusta resistent i elàstica que es feia servir per fer eines del camp (forques de batre). L´àrea de la font és un racó ombrívol que convida a descansar-hi una estona abans de reprendre la caminada.

Un cop de nou a la pista, la seguim pujant. La pista fa un doble revolt, una gran essa, i més enllà veurem una desviació a l’esquerra amb un mirador de fusta que ens portaria al Turó de la Tina. Nosaltres continuem per la pista uns 50 m més, per deixar-la abans d’una corba i seguir un sender a l’esquerra que ens durà a la font del Ferro.

Font del Ferro

Aquesta font raja gairebé tot l’any. Som dins un alzinar ombrívol pobre en sotabosc. Veurem la falzia negra que és una falguera de fulles triangulars i pecíol llarg i negre que trobem en aquests bosquets, juntament amb el galzeran i l’esparreguera.

La gran plataforma de descans amb bancs pot servir per escoltar i potser veure ocells forestals a les capçades de les alzines del davant. Al fons albirem el Turó d’en Merlès.

Sortint a la dreta veurem un roure impressionant de quatre braços que, com les alzines que anem trobant, va estar tallat de jove i forçat a rebrotar.

Can Baró i Can Fatjó

Travessem un torrent, seguim a l’esquerra per vorejar-lo per l’altra vessant i passar per sobre Can Baró. Més enllà, a l’altra banda del torrent també veiem Can Fatjó, i a dalt a la carena el coll de Can Cuiàs, cap on ens dirigim.

Al llarg del camí, anirem trobant finestres, entre els arbres, que ens sorprendran bé amb imatges dels boscos del davant (l’altre costat del torrent o de la vall secundària on ens trobem) o bé, amb visuals llargues que marxen de la vall de Sant Just per acostar-nos el Baix Llobregat i els seus pobles, la serralada del Garraf i les muntanyes de l’Ordal.

Seguim el sender que ens allunya de Can Baró i que voreja un nou torrent fins a la font del Rector.

Font del rector
Hem d’anar seguint les indicacions cap a la font del Rector. Veurem unes escales de fusta a mà esquerra que baixen i en un no-res serem a la font.

Retornem al corriol que ara planeja una bona estona entre un espès bosc d’alzines i roures amb bones vistes sobre el turó de Sant Pere Màrtir. Pel camí, tot rodejant unes quantes capçaleres de torrents, trobarem diverses bifurcacions, totes ben senyalitzades amb les marques grogues i blanques del sender PR C-164. A la dreta ens queda el turó d’en Corts i el collet de l’Espinagosa. És aquí on el sender es dirigeix cap a l’oest i discorre bastant per sota i paral·lel a la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, fins a un punt on deixarem el PR C-164 per pujar i assolir-la. Som al coll de Can Cuiàs.

Coll de Can Cuiàs
Travessem la carretera i a la nostra esquerra veiem la masia de Can Cuiàs en el lloc on anteriorment hi havia hagut el petit monestir de Sant Joan de l’Erm o de Salerm, avui totalment desaparegut. Travessada la carretera, tirem per la pista de l’esquerra cap a Can Llavallol.

Font i mas de Can Llavallol
Abans d’arribar-hi, un trencall a la dreta ens portarà a la font.

Reprenem la pista i arribarem a la barriada de Mas Sauró. Passem per davant del Centre Residencial Mas Sauró, anem a trobar el camí de la Reineta i finalment baixarem per les escales del Ciureny al BAIXADOR DE VALLVIDRERA, on acaba la ruta.

Que sigui del vostre grat.

Jaume Roig

Olivella, riera de Pelagons, Santa Susanna, cova de Can Muntaner

Ruta circular situada al nord d’Olivella, quan el Garraf es deixa caure sobre la plana del Penedès. Dues rieres, la de Pelagons i la de Begues, són l’anada i la tornada d’una ruta que té en el nucli de Santa Susanna, en les vinyes i en la feina feta per l’aigua els seus elements més característics.

Dades Tècniques

Comarques: Garraf i Alt Penedès
Sortida i arribada: Can Suriol (Olivella)
Distància recorreguda: 13 km
Desnivell acumulat: 250 m
Dificultat: Fàcil
Transport públic: Empresa Plana, línia Vilafranca-Sitges
Més informació: Mapa i guia Garraf, Ed. Alpina, 2017, escala 1:25.000 (veure excursió n. 9: «Per la riera de Pelagons i Santa Susanna»). També a Wikiloc

Inici de la ruta

Si anem amb transport públic, és aconsellable venir de Vilafranca, ja que ens estalviem passar per les urbanitzacions i els horaris són millors. En qualsevol cas sol·licitem parada a Can Suriol, que és l’anterior a Ajuntament d’Olivella.

Si anem amb transport privat, deixarem el cotxe també a Can Suriol, aproximadament un km després de la cruïlla de la BV-2111 amb la BV-2415.

Can Suriol

Can Suriol és un mas prop del nucli d’Olivella (Garraf), al costat de la riera de Begues. L’origen del mas es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Consisteix en un edifici de grans dimensions que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. Aquest edifici principal està envoltat de diverses construccions. És conegut també com a Ca l’Amo, ja que els seus residents eren els propietaris de diversos masos dels voltants.

El forn de calç

Si baixem a la riera, podrem veure el forn de calç de Can Suriol. Uns plafons ens n’expliquen l’arquitectura i el funcionament. Compta amb una estructura arquitectònica alçada amb murs de maçoneria, de planta circular. Se’n conserva la boca, una obertura al mur per on s’introduïa la llenya a la cambra de combustió. Acabada la visita, tornem a la carretera i la seguim en direcció contrària al nucli antic d’Olivella durant uns 100 m, on a mà dreta uns indicadors ens orienten cap a la riera de Pelagons.

La riera de Pelagons

No són gaires els caminants que coneixen la solitud d’aquests paratges. Potser perquè hi ha marcades poques rutes pel seu camí. Els que sí que coneixen aquests racons són els ribetans, els veïns de Sant Pere de Ribes, que cada any fan la peregrinació a Montserrat, i pels Pelagons escurcen l’anada al monestir.

El camí va enclotat seguint la riera que va fent giragonses i travessant-la en diverses ocasions. De tant en tant val la pena d’aturar-se per veure les formes que el pas de l’aigua ha fet al llit de la riera amb nombrosos “pèlags” o clots que malgrat que no hi corri aigua moltes vegades queden plens. És un camí ample, fàcil de transitar amb petites pujades i baixades alternant-se. La vegetació és la pròpia de Garraf: pi blanc, roures, alzines i força margallons. Destaca, però, al poc d’iniciar-se el camí, al final d’una vinya, un lloc anomenat els Àlbers perquè s’hi alcen diversos exemplars d’aquests arbres blancs, cars de veure a Garraf i que contrasten amb els dels voltants.

Més endavant veurem a la nostra esquerra unes grans roques que es van desprendre de la Penya Lledó. El camí fa un gran revolt, passem ran d’unes vinyes i albirem amunt a la nostra dreta la masia dels Pelagons de Dalt en relatiu bon estat. Nosaltres continuem sempre seguint la riera i una mica més enllà s’entreveuen les restes atrotinades dels Pelagons de Baix.

Ara el bosc escasseja per culpa de l’incendi de juliol de 2016. Després d’un gran revolt que ens podem estalviar per una petita drecera, deixarem una pista a la nostra dreta que s’enfila a la serra de la Llampa i aviat arribarem a la cruïlla amb el GR-92.3 que seguirem cap a la dreta. És el moment de deixar la riera de Pelagons i continuar pel Fondo dels Masets d’en Ferret.

Fondo dels Masets d’en Ferret

Els Masets són les ruïnes que veurem a la nostra esquerra. El camí voreja ara vinyes plantades als terrenys més plans. Passada una d’aquestes vinyes, el GR trenca decididament a la dreta (hi ha indicador) i s’endinsa en un bosc frondós, en ascens, per la serra dels Carlins fins a un coll, on continuem el GR, ara en franc descens. Comencem a veure la plana de Santa Susanna presidida per la masia del mateix nom, encimbellada dalt d’una roca com si es tractés d’una fortificació.

Santa Susanna

La Caseria de Santa Susanna es troba situada damunt un penyal, a 338 m d’alçada, envoltada de terres de conreu. Es tracta d’un conjunt d’edificacions, l’element més remarcable de les quals és una torre de pedra de planta quadrada i coberta a dues vessants, de teulat àrab. La resta de construccions del conjunt presenten diversos elements d’interès (brancals, ampits i llindes de pedra, arcs rebaixats, etc.). El conjunt és popularment conegut amb el nom de castell a causa fonamentalment de la seva situació i de l’existència de la torre, tot i que no hi ha proves documentals que demostrin aquest origen. En l’actualitat el nucli es troba gairebé abandonat.

Vorejant les ufanoses vinyes passem per sota el penyal i prenem la primera desviació a la dreta. Aprofitem per gaudir de vistes insòlites del conjunt de Santa Susanna. La pista segueix entre les vinyes. Continuem per l’esquerra a la següent cruïlla fins a trobar la riera de Begues i unes marques que ens indiquen el camí que mena a Olivella.

La riera de Begues

Recuperem el contacte amb aquesta riera que havíem perdut a l’inici, a Can Suriol, i que no deixarem ara, amb petites desviacions, fins al final. La travessem i entrem ara en zona boscosa. Prenem altura tot gaudint de tant en tant del fondo de la riera i dels turons que l’escorten. Més enllà trobarem a l’esquerra un corriol que ens portaria a Mas Vendrell i al castell d’Olivella. Nosaltres seguim per la pista principal fins a trobar el PR C-37 que seguim a la dreta (per l’esquerra també aniríem al castell).

La cova de Can Muntaner

Poc més d’un centenar de metres enllà, uns indicadors ens anuncien que estem prop de la cova de Can Muntaner. Val la pena baixar primer al mirador i després a la riera per visitar-la. La cova té una gran boca d’entrada que fa uns 9 m d’alçada per uns 19 d’amplada, que dona pas per una rampa ascendent a una galeria de 19 m de longitud. Al costat dret de l’entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 m, estreta i obstruïda per blocs. A la cova s’hi encabien els ramats de les masies properes; tanmateix no es descarta que hagués estat utilitzada pel bestiar transhumant, ja que està a tocar d’una carrerada.

Al mirador que hi ha al davant de la cova, un rètol ens informa que pels materials arqueològics localitzats a la cavitat es pot suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys.

Tornem a ascendir al mirador de la cova i seguim les indicacions que ens duran a la llera de la riera de Begues modelada per les aigües d’altres temps, als pins pinyoners centenaris anomenats del bosc dels Pivens, a les restes d’una antiga sínia, i finalment, vorejant Can Muntaner retrobem el PR-C37 que seguirem fins a la carretera d’Olivella.

Ara tenim dues opcions: pujar al nucli antic d’Olivella que val la pena visitar si no ho hem fet en altres ocasions i prendre el transport públic allí, o tornar a Can Suriol, el punt inicial del recorregut. En aquest cas seguirem la carretera a la dreta uns metres enllà. A l’altura de Can Duran prenem l’antic camí d’Olivella que segueix paral·lel a la carretera aproximadament un quilòmetre on tornem altra volta a la carretera i arribem al punt inicial, sota Can Suriol.

Jaume Roig

De Vilanova del Camí a la Pobla de Claramunt, passant pel castell

Ruta variada per la conca d’Òdena, una comarca no gaire escollida pels senderistes, però amb força al·licients: passejarem pel Parc Fluvial de Vilanova del Camí, ascendirem al Pujol de la Guàrdia i, carenejant la serra d’aquest nom, arribarem al castell de Claramunt, que podrem visitar com també la Pobla de Claramunt, vila situada al peu del castell, on acaba la el recorregut.


Dades Tècniques
Sortida: Vilanova del Camí (horaris FGC)
Arribada: La Pobla de Claramunt (horaris FGC)
Distància recorreguda: 8 km
Desnivell acumulat: 250 m
Interès: Parc Fluvial de Vilanova, el castell de la Pobla de Claramunt i el mateix poble
Època: Tot l’any
Dificultat: Moderada
Més informació: Mapa Conca d’Òdena, Anoia, escala 1:20.000, Ed. Piolet. També a

Inici de la ruta

Arribats a l’estació de Vilanova del Camí, travessem el poble i en deu minuts ens plantem al Parc Fluvial. Anem a la plaça Margarida Xirgu, continuem pel carrer Montserrat, la plaça Major i per la plaça Miquelets, passem a tocar de l’antic safareig públic, travessem els horts i arribem al Parc Fluvial just davant del pont de Can Titó.

El parc fluvial

Es tracta d’un complex lúdic a tocar del riu Anoia quan aquest s’eixampla gràcies a una resclosa situada més avall. Podem resseguir el parc tant per la dreta com per l’esquerra.

Des del pont gran de Can Titó, fins a la passera en forma de vaixell i la resclosa, hi ha zones per contemplar els ocells aquàtics i la vegetació, que actualment està constituïda per canyissar, herbassars i algunes jonqueres.

A partir del lloc on conflueixen els dos passejos, continuem tot passant per sota l’autovia C-37 per iniciar pròpiament l’ascensió.

Ascensió al peu del Turó de la Guàrdia

Important: fins que no arribem al coll de sota el turó de la Guàrdia farem cas omís dels senyals blancs i grocs i dels pals indicadors: són per a altres itineraris.

Passada l’autovia, i per un carrer encimentat una curta distància, iniciem la pujada. Voregem dos camps de cultiu que deixem a la nostra esquerra i passem per sota d’una antiga línia elèctrica com farem dues vegades més ja en zona boscosa. Continuem per la pista més o menys paral·lela a la línia elèctrica. Hi ha moments que podem seguir un antic sender que s’endinsa per dins el bosc, però que sempre torna a retrobar la pista. La seguirem fins al coll, és a dir, fins que aquesta comença el descens.

Els boscos de Vilanova estan formats per pinedes mediterrànies, que tenen una capçada esclarissada i oberta que no fa gaire ombra. El sotabosc es caracteritza per ser de brolles i garrigues amb plantes adaptades a condicions de sequera com el romaní, la farigola, el boix, la ginesta i el xuclamel. A voltes, el camí esdevé més lliure de vegetació i això afavoreix l’augment de les vistes panoràmiques, sobretot cap al nord. Podem observar part de la Conca d’Òdena presidida pel Puig d’Aguilera i al seu darrere la Serra de Rubió, que identificarem pels molins del seu parc eòlic. Als peus del Puig d’Aguilera podem veure, pràcticament sense discontinuïtat, les poblacions d’Igualada i Vilanova del Camí.

Ascensió al pujol de La Guàrdia

A partir del coll seguirem els senyals blancs i grocs que ens indiquen un sender a la nostra esquerra amb forta pujada. Una vegada haurem passat un altre cop per sota la línia elèctrica trobarem el camí arranjat i esglaonat amb travesses de tren que puja zigzaguejant cap al nord fins al cim, que és el més elevat de la serra de la Guàrdia amb 485 m d’altitud.

El cim té entitat pròpia, aixecant-se força sobre la carena. Està dominat per un pessebre i un pal que sosté una gran senyera.

Té molt bones vistes: veurem tota la Conca d’Òdena als nostres peus: Igualada, Vilanova, Òdena i, al fons, la Serra de Rubió amb els molins de vent de producció d’energia elèctrica.

Carenejant la Serra de Guàrdia

Continuem per un sender cap a llevant carenejant en suau descens la serra i encaminant-nos decididament cap al castell de Claramunt.

Les vistes són fantàstiques: a més del castell, que anirem veient des de diferents perspectives, tenim a baix, a la dreta, la Torre de Claramunt, i més a la llunyania, Capellades, on es destaca la cúpula de l’església de Santa Maria. A l’esquerra continuem veient Vilanova del Camí i, aparentment en un contínuum, Igualada.

El coll de Socarrades

Aquí, en aquest petit coll, un sender a l’esquerra ens retornaria a Vilanova del Camí. Nosaltres continuem carenejant en successives pujades i baixades suaus fins a acostar-nos al castell, que envoltem pel sud, per sota dels cingles damunt els quals reposa.

El castell de Claramunt (452 m)

El castell de Claramunt és el principal atractiu arquitectònic, històric i turístic del municipi veí de la Pobla de Claramunt. Data del segle X, té una extensió de més de 5.000 m² i està situat dalt un turó de 461 metres d’altitud. Des d’on ens trobem, destaquem la torre mestra poligonal i les muralles que l’encerclen.

Aquesta fortificació forma part del Patrimoni de la Generalitat. És un dels deu millors castells de Catalunya i el millor de la comarca de l’Anoia.

Al llarg dels anys s’hi han portat a terme diverses obres de restauració que l’han convertit en una visita obligada per a qualsevol persona que vulgui conèixer la zona. La intervenció més important es va fer entre l’agost de 1992 i l’octubre de 1995. El 1997 l’Ajuntament, després del traspàs de la gestió per part de l’Administració catalana, va pavimentar el camí d’accés i hi va fer arribar l’aigua i la llum. Va ser pel juliol d’aquest mateix any quan la fortificació es va obrir al públic.

Consulteu en aquests enllaços sobre el castell la història, plànol i estances, horaris de visita i preus.

Val la pena visitar-lo. Després ja només restarà baixar a la Pobla de Claramunt tranquil·lament per una pista encimentada que ens ofereix diferents plafons didàctics sobre la flora, la fauna i els fòssils de l’entorn. Trobarem algunes dreceres, però no són gaire recomanables.

La Pobla de Claramunt

Entrarem al poble per Can Passol, i ens endinsarem al nucli antic: la plaça de les Tres Fonts i l’antic safareig municipal. Si continuem pel carrer Major, podrem visitar l’església de Santa Maria, temple d’estil neoclàssic. L’altar major està presidit per la talla romànica de la Mare de Déu de la Llet, patrona del poble, que data del segle XIII, procedent del castell i que va ser entronitzada el 1230. En aquest temple també s’hi pot contemplar la imatge del Sant Crist, d’estil gòtic, i els retaules del Roser i de Sant Sebastià.

Seguint el carrer Major, es troba la casa de cal Marí, en la qual es poden contemplar uns finestrals renaixentistes i que va ser la casa pairal de la família Coca, pagesos i paperers entre els segles XIII i XVIII. Més enllà, però a l’altra banda, un cop passada la plaça de l’Església, es poden observar en una façana uns magnífics esgrafiats, obra original dels artistes poblatans Antoni Sabaté i Aguilera i Joan Padró i Escudé.

Ara ja tan sols ens queda anar a l’estació del tren, situada a l’altra banda del riu Anoia, per donar per acabada la sortida.

Jaume Roig