Des de ben joveneta he tingut ganes de marxar una temporada llarga com a voluntària o cooperant a un dels països anomenats en vies de desenvolupament. Per què? D’entrada per la voluntat d’ajudar. També per les ganes de conèixer un altre país; no conèixer els edificis importants o la seva bellesa natural, que també, sinó de conèixer la seva gent i les seves maneres de viure i veure la vida. També com a experiència i vivència personal.
El cor m’ha portat al Nepal. Tenia la possibilitat d’anar a Perú o a Chiapas, on hi tinc bons amics. Era més fàcil, per l’idioma, els visats, les condicions del voluntariat… però a mi el cor em portava cap aquí. El Nepal enganxa. Poques persones que hi hem vingut no hem tingut el desig de tornar-hi, moltes hi hem tornat. També de jove, quan moltes de les persones del meu entorn parlaven d’anar a l’Índia jo sentia que volia anar al Nepal. Per què? No ho sé, no el coneixia.
Estic treballant a l’ONG Options Catalunya-Nepal. La Marta Corominas, professora de la Universitat de Vic, una apassionada del país, va tenir la idea de crear un centre de formació ocupacional per a joves amb poques opcions a la vida. Va compartir aquesta idea amb en Carles Capdevila i plegats la volien tirar endavant. La malaltia d’en Carles va frenar el projecte però després de la seva mort la Marta, amb altres persones tant de Catalunya com del Nepal, van arremangar-s’hi per començar aquesta aventura.
L’origen del nom és molt especial. En Mahesh, un nen del carrer de Katmandú sempre deia: «There‘s always an option», «Sempre hi ha una opció». I com que la nostra voluntat és oferir opcions a nois i noies que no en tenen, és el nom ideal per a l’ONG.
En aquests moments estem fent cursos de cuina de sis mesos. Els nostres cursos tenen dos avantatges respecte als altres cursos del país. Per un costat oferim a les alumnes classes d’anglès, desenvolupament personal i informàtica. Per l’altre, els nois i noies reben un acompanyament personal durant el curs i una vegada l’han acabat per ajudar-los en la cerca de feina i, si és necessari, en altres aspectes de la seva vida.
Recentment hem iniciat un nou projecte. Estàvem contemplant la possibilitat d’obrir un restaurant o una botiga de menjar per emportar quan, en la trobada casual amb l’amo del Hostel Yog, ens va explicar la seva voluntat d’obrir un brunch i ens oferí la possibilitat de col·laborar-hi. I hem obert el Mandukat on alumnes nostres poden fer-hi pràctiques, treballar i l’ONG té uns ingressos que venen del propi país.
Estic molt contenta de viure al Nepal, a Katmandú. És una ciutat que no és fàcil, sobretot per la seva contaminació tant per la brutícia, els gasos dels cotxes… com pels sorolls i el transit caòtic que, quan fa uns quants dies que estàs aquí, veus que té el seu ordre. Ara, és una ciutat on no pateixes més que a un altre lloc per la possibilitat de robatoris, atracaments o violència.
Katmandú és una ciutat amb molta vida. Tinc la sensació que cada dia passen coses. Cada dia veig coses que em sorprenen, que em colpeixen, que m’entristeixen o que m’alegren. És una ciutat on els dies passen a poc a poc per la seva intensitat però les setmanes, els mesos, passen volant.
El projecte va bé. Des que estic aquí hem acabat un curs i n’hem començat un altre. Del curs que hem acabat a algunes noies els han ofert feina al restaurant on han fet les pràctiques. Els hem obert una porta i hi han entrat gràcies al seu esforç i constància.
Al Nepal hi he conegut persones fantàstiques.
Malgrat la felicitat que em porta estar aquí hi ha moments difícils. Em va costar adaptar-me i a la feina no sempre és fàcil. Tenim maneres molt diferents de viure la vida, de treballar i això ens porta a incomprensions i dificultats. A vegades també m’enyoro.
Estic feliç i contenta de viure un dels meus somnis, un dels meus projectes de vida, un dels meus desitjos més profunds.
Maria Castellví
L'Agulla 