El Concili Vaticà II i els papes remarquen sovint el canvi de consciència i d’espiritualitat per a la reforma de l’Església i la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’Evangeli.
Però a vegades, a l’Església ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’església treballa en el camp dels valors i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.
Ara bé massa sovint menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures i de l’organització interna, al canvi de la consciència. Els canvis en totes les institucions són lents i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església. El Concili Vaticà II va fer molt bons documents, molt orientatius, i, sobretot en el camp de la litúrgia, van tenir força efectes pràctics. Va fer també grans passos en la teologia, en la pastoral… i alguns encara s’estan fent… Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat i a la forma d’exercir-la, al govern, a la presa de decisions, a la distribució de poders, de tasques i de funcions) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt. Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, en la democratització, en el paper de la dona, etc.
L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (el que és contrari al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’ església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.
Per tal que la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de l’organització eclesial que acumula molta “pols i pes” dels segles. Quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn i l’organització, la distribució de tasques, el paper de cada persona en una entitat i el marc de relacions estructurals, ens renova i és així com ens humanitzem i ens convertim.
Les comunitats de religiosos i religioses, els monestirs i els moviments d’acció catòlica tenen com a essencial la democràcia, la participació, el treball en equip i una estructura menys jerarquitzada. I aquesta circumstància és una oportunitat favorable pel canvi personal, per adaptar-se, avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el “vector” que va de la consciència a les estructures), ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dona experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’Església.
L´Església amb aquesta organització concreta actual, jerarquitzada, poc democràtica, centralitzada, masculinitzada, està caduca, en crisi i és poc creïble i necessita una profunda reforma.
Sense un canvi organitzatiu, conscienciat a base de pedagogia, formació i experiència no canviaran les relacions estructurals entre “amo” i “esclau” que encara estan instal·lades en l’Església, amb elements provinents dels models de l’imperi romà i del feudalisme. Per què no aprendre del model democràtic?
Ens cal una organització més igualitària, alliberada de clericalismes, per trencar la relació de laic/a obedient amb clergue/autoritat. Aquest nou model seria més funcional i més coherent amb el missatge que anuncia. També experimentaríem que hi ha models d’organització més evangèlics que altres. El tipus d’organització no és neutral.
Una organització que transparenti que som Poble de Déu, i no una “societat perfecta”, segons la “perfecció” romano-feudal possibilitarà que les persones s´hi trobin bé, com en una llar, i així donarà testimoni sincer i clar de la presència de l´Esperit en tantes persones, gent, grups i pobles.
Ara bé, qui construirà aquest model organitzatiu? Hi hem de ser tots i totes. Hem de reivindicar el dret de tot cristià i cristiana a prendre decisions i a governar dins l’Església i no esperar que tot ho faci el clergue, o el bisbe. També hem de crear espais eclesials més participatius, a partir dels models esmentats, per ampliar-los i experimentar-los. No és fàcil tot plegat, ja que canviar l’estructura orgànica, vol dir transformar fonaments eclesials que molts tenen per segurs i sempiterns. Canviar organització, fa canviar consciències, i conceptes teològics. Les autoritats eclesials, haurien de ser mot humils per perdre poder. L’Esperit de Jesús, present en el Poble de Déu, trobarà fe, empenta suficient i atreviment per teixir nova organització, en la terra eclesial?
Quim Cervera
L'Agulla 