Com a moneda de canvi per a l’aprovació del pressupost de la Generalitat de l’any 2023, el PSC va posar la condició que, encara que no s’inclogués cap partida en els comptes, el Govern de la Generalitat faria els passos necessaris per desencallar l’execució del tram entre Sabadell i Terrassa de la B-40, altrament coneguda per Quart Cinturó.
L’alcaldessa socialista de Sabadell (Marta Farrés) ha dit que està entusiasmada amb el tema: que això és progrés, que això és riquesa, que Terrassa i Sabadell necessiten estar més ben comunicades, i que el “territori” hi està totalment a favor… Quatre afirmacions de les quals milers de persones en discrepem –per dir-ho suau– si són fruit de la ignorància. Quatre afirmacions que són mentida, si son fruit de la mala llet.
El Quart Cinturó es va posar sobre la taula l’any 1966 –en els temps dels “Planes de Desarrollo” franquistes. Llavors, el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona preveia que la població de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, el Baix Llobregat i el Penedès arribarien a una població d’entre sis i set milions d’habitants. Calia transformar terreny agrícola en terreny urbà, dotar-lo d’infraestructures, carreteres i autopistes. Des de llavors, els ecologistes que encara no sabien que eren ecologistes, s’han oposat amb èxit a aquestes propostes. Recordeu Gallecs?… doncs anava en el mateix paquet i es va poder aturar a finals dels anys setanta. No, no es pot dir que el “territori” hi està a favor.
Sabadell i Terrassa han d’estar més ben comunicades?… Mira, doncs sí. Però no per carretera, que ja n’hi ha dues: la N150 i l’autopista C-58, que ni en hores punta es col·lapsen entre aquestes dues poblacions i tothom sap que en 5 o 10 minuts es va d’una ciutat a l’altra. No, no es pot dir que Sabadell i Terrassa estan mal comunicades (per carretera). En canvi, sí que és deficitari el transport públic entre les dues capitals del Vallès.
Els que vivim al Vallès Occidental, comarca poblada i industrial, sabem que encara s’hi pot viure gràcies als corredors verds que, en forma de pinta, uneixen el Massís de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac amb Collserola. És aquesta alternança de ciment i asfalt, amb boscos, lleres de riu i terrenys agrícoles, el que fa habitable aquesta comarca. Aquesta és la riquesa que ens queda i l’alternativa de trencar aquests corredors verds, només augmentarà la “riquesa de l’especulació i la promoció urbanística”. Trinxem el territori en grans zones amb els diners de tots, que després ja hi haurà qui és faci ric amb cada parcel·la. Total, ja està trinxat… una mica més de ciment no ve d’aquí!… Així poden anar les coses. Doncs no, no volem aquest progrés.
Si a tot plegat hi posem una mica de realisme, els detractors del Quart Cinturó entenem que es doni continuïtat al tram entre Abrera i Terrassa. Actualment hi ha construïts els trams Abrera–Olesa i Viladecavalls–Terrassa. Seria absurd no fer el tram Olesa–Viladecavalls. D’altra banda, cal reconèixer que la comunicació de Castellar del Vallès amb Sabadell també és complicada, aquesta sí. Però altra vegada la solució passa per millorar el transport públic allargant la línia dels FGC, construint el tram entre Sabadell i Castellar. I és que a començaments del segle XX, el sovint ignorat enginyer Frederick S. Pearson –impulsor del que ara són els FGC– ja parlava d’aquest enllaç i de tancar el circuit entre Terrassa i Sabadell.
En definitiva, que dir NO al Quart Cinturó, és parlar d’una altra forma de progrés, d’una altra forma de riquesa i parlar de mobilitat sostenible. Pearson o projectes franquistes: aquesta és la disjuntiva.
Albert Farriol
L'Agulla 