Tots els cristians sabem que la primera missió de l’Església comença amb l’anunci de la paraula, anunci que ens concerneix a tots els homes i dones cristians que, pel baptisme, hem estat enviats a ser testimoni de Crist. I d’una manera més particular, s’ha anomenat missioneres o missioners a tots aquells que se senten cridats a deixar el seu país per anar a evangelitzar altres terres. Avui, però, no es fan aquestes distincions geogràfiques sinó que l’evangelització és l’activitat pròpia de l’Església, de les Esglésies cristianes, allà on estiguin ubicades. Avui parlarem d’una d’aquestes missioneres.
Lydia Brooks va néixer a Londres (1854), filla d’una família nombrosa, benestant, profundament cristiana. La seva mare la va iniciar en l’amor al Salvador i ella mateixa, abans de complir els 6 anys, en una nit de fervent oració, va experimentar l’amor de Déu, pel qual es va sentir salvada i acceptada per Ell. Una vocació que no abandonaria fins a la seva mort.
Casa seva va ser sempre una llar d’ambient pietós i acollidor, per la qual hi passaven molts missioners, fins el punt de considerar-la “la casa missionera”. Allí va conèixer un d’aquests missioners que tornaven d’Espanya, i per primera vegada va sentir parlar de la fam de veritat que hi havia a la península, amb la convicció que era allà on Déu la cridava a l’obra missionera. Estava segura que aquest era el seu destí, el lloc des d’on Déu la cridava malgrat els inconvenients que la família li posava. Per a “dissuadir-la del que titllaven de la bogeria d’anar a enterrar-se entre ignorants pescadors i pagesos dels indrets més remots d’aquell país, ella que era una noia d’una aguda percepció espiritual i una intel·ligència ben cultivada, el seu germà li havia arribat a dir que es veuria reduïda a la misèria i moriria en un asil”. Però ella contestava dient : “Si puc guanyar alguna ànima en un asil, seré feliç”.
Convidada per una família de Pastors profundament religiosa, el 1882 va fer una visita de tres mesos a Marín (Galicia), i es va llençar a peu o a cavall a totes les aldees on va poder fer reunions de formació religiosa i classes nocturnes. Lingüista ben preparada, en aquests tres mesos ja podia predicar en espanyol. Va captivar els cors de les persones i les conversions a la fe evangèlica van ser molt nombroses.
En aquestes sessions de culte, reunions de formació i pregària, va conèixer un jove estranger enginyer, que havia estudiat a Barcelona, i que va ser cridat per a fer una obra d’enginyeria a Marín. Lluis de Wirtz, home pietós de l’Església Evangèlica que, corprès per la paraula de Lydia, va fer una gran amistat amb ella; amistat que es va convertir en amor, i matrimoni dos anys més tard. Amb el matrimoni es va enfortir la tasca evangelitzadora amb un èxit sense precedents. Lydia va dedicar-se a la formació de les dones, a la direcció dels estudis bíblics i l’assistència als més necessitats.
Un èxit no exempt de problemes, de la violenta persecució que van haver de suportar: eren “els protestants”, i en una trobada de celebració de la Paraula de Déu, grups violents i ben predisposats en aquell ambient d’ignorància, els van llençar per les finestres gats vius ruixats amb petroli i cremant. La situació era molt greu. Va haver-hi judici i condemna, però Doña Lydia, com li deien, va pregar els jutges que perdonessin a aquelles set dones que havien estat condemnades i va aconseguir que es canviés la sentència fins a reduir la pena a uns quants mesos de presó.
Davant de l’oposició de les autoritats a la construcció d’un edifici protestant, Lluis de Wirtz va aconseguir del ministre Cánovas del Castillo el permís per a la construcció de l’edifici desitjat, que s’inaugurava el 30 de desembre de 1899. Un gran pas perquè a principis de segle la ciutat de Marín era pràcticament evangèlica.
Al costat de Lydia, van ser diverses les missioneres evangèliques, estrangeres i espanyoles, que col·laboraren amb una forta dedicació en l’educació dels infants i en l’evangelització en general.
De Wirtz va morir l’any 1927, i Lydia va continuar l’obra evangelitzadora a Galicia fins l’any 1940. Als 86 anys va embarcar-se vers Argentina per a reunir-se amb la seva filla. Durant els cinc anys que encara va viure es va mantenir fidel a la predicació de l’Evangeli. Morí el 23 de setembre de 1945 amb el goig de saber que els seus cinc fills seguien en la mateixa línia en què havien estat educats pels seus pares.
Roser Solé
L'Agulla 