El món en transició que va percebre l’enginyer Ildefons Cerdà, l’inventor cap a mitjans del segle dinou del model urbà de la Barcelona actual, té semblances amb el nostre temps, que també és de transició. De la seva època a l’actual destaca la incomprensió llavors del seu model d’ordenació ortogonal, com és avui també incomprès el model urbà de la Superilla Barcelona, les zones de baixes emissions, l’urbanisme tàctic (provisional), etc.
En el text que encapçala la Teoría General de la Urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la Reforma y Ensanche de Barcelona, publicat a Madrid per Ildefons Cerdà ara fa 154 anys, es pot llegir: “Comparando tiempos con tiempos, costumbres con costumbres y elementos con elementos, comprendí que la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el principio de otra, y que al presente nos encontramos en un verdadero estado de transición”. Sens dubte la innovació d’aquell moment va ser el vapor que transformava la forma de produir i de viure, condicionant –així ho va copsar el brillant enginyer– la forma i funció de la ciutat.
La innovació equivalent del nostre temps que canvia l’escala i la mesura de totes les coses és la digitalització. La mobilitat i la connectivitat són factors distintius d’una nova civilització que transforma radicalment la forma de ser i de funcionar de la humanitat en tots els ordres: l’industrial, econòmic, polític i social. La mutació present de la ciutat de Barcelona no és el caprici d’alguns sinó el fruit d’un temps de transició, de la mà de les innovacions tecnològiques i socials per imperatiu de la sostenibilitat econòmica i ambiental. No només la ciutat esdevé il·legible per alguns, també conceptes com democràcia, Estat, justícia… són sacsejats per populismes, nostàlgies i conspiracions… Són els efectes d’un canvi de paradigma tecno-econòmic que revolucionen el sentit comú social.
Igual com el poder transformador del carbó, amb la indústria, la locomotora i l’electricitat, va fer veure a Cerdà l’estretor i la mesquinesa de les velles ciutats per concebre-les amb una altra dimensió i funcionalitat, ara són els bits, la nova mercaderia que circula per les xarxes ultra ràpides, el que redefineix espais, formes i funcions. Les distàncies han deixat de ser les muralles que ens limiten perquè, en el nou paradigma, ja no depenem tant de la velocitat del mitjà de transport com de la via d’accés. En el món que deixem enrere, la facilitat i rapidesa en la mobilitat era cabdal per als negocis. En canvi, el que ara és cabdal és disposar de connexió a xarxa de banda ampla. Si tenir vehicle propi facilitava les coses, ara el vehicle fa nosa perquè ocupa espai i contamina, i el que facilita és tenir un smart-phone a mà amb connexió a Internet per contractar el servei de mobilitat més afí, o fer la gestió directament online evitant la presència. Està canviant la relació de les persones amb l’espai físic. Està canviant la geografia humana i també el paisatge a les ciutats del món.
Els paisatges urbans, igual que els rurals són construccions humanes. El paisatge és una percepció subjectiva dels valors que conté un territori, que va des dels valors naturals, les empremtes de l’activitat econòmica i productiva, i també allò simbòlic, intangible, que identifica un col·lectiu humà amb un entorn concret. Com que els humans no hem deixat mai de modificar els paisatges perquè nosaltres mateixos en formem part, igual que la resta d’espècies i d’arquitectures ja siguin geològiques o antropogèniques, hem de convenir que no hi ha millors o pitjors paisatges sinó paisatges antics i paisatges nous. Si bé no es pot justificar qualsevol intervenció, el discerniment s’ha de fer amb criteri i coneixement, i amb el consens polític i social necessari per evitar que la tan humana resistència al canvi es justifiqui amb romanticismes i identitarismes, tornant a caure en l’error dels qui en època de Cerdà continuaven aferrats immòbils i refractaris al naixement de la ciutat moderna.
Salvador Clarós i Ferret
L'Agulla 