Per qüestions laborals treballo amb ordinador des del temps del “floppy disk”, quan les lletres eren verdes i quasi se li havia de donar corda a l’ordinador… No, no soc cap tontet informàtic i de fet, a la feina i a la vida privada he agraït que tants i tants tràmits administratius vinculats amb hisenda, la seguretat social o el banc, es puguin fer des de casa. No obstant, haig de reconèixer que no tot són flors i violes. Avui mateix he entrat en aquell bucle maligne en el qual tothom s’hi troba de tant en tant. Es tracta del bucle “usuario o contraseña incorrecta”: Amb tota la fe del món intentes pensar si l’usuari era el nom, nom i cognom, amb dos cognoms o l’adreça de correu –quina?… la de la feina o la personal?– i vas provant… i al final arriba la pregunta estúpida: “ha olvidado la contraseña?”… doncs es clar que l’he oblidat, carallot! … “indique el correo electrònico que utilizó para darse de alta”… que no me’n recordo!… i proves el de la feina i proves el particular, i al final t’arriba el “código de verificación”. Eureka!…però no te n’adones –la mare que el va parir!– que l’esperat código tiene un validez de diez minutos desde su recepción y en caso de que expire deberá ponerse en contacto con nuestro departamento de Customer Support –així, en anglés que fa més fi. I el cas és que el Customer Support és un telèfon que parla sol amb accent sud-americà…
No, avui no he tingut cap bona experiència en l’entorn informàtic. Estic empipat amb aquest entorn, però no menys emprenyat amb mi mateix. Me n’adono que formo part d’aquesta elit d’usuaris que hem fet anar –per activa o per passiva– el món cap a aquesta modernització despersonalitzada i insolidària, que no pensa en els vulnerables tecnològics, en les persones que no disposen de connexió a preus raonables, en la gent gran, en persones que de cop se’ls canvien les regles del joc i se’ls exigeix noves habilitats per relacionar-se amb l’administració, el sistema sanitari, o simplement per actuar com a clients de les empreses que es mouen en mercats captius –telefonia, elèctriques, financeres, etc.–, tot donant per bo que per a qualsevol tràmit sigui exigible la maleïda, la inexorable cita prèvia.
I la crítica a aquesta modernització que ens hauria de fer la vida més fàcil, no acaba aquí, que tot plegat és al servei d’estalviar uns quants sous. Ara que han desaparegut els homes de la garita, fins i tot per pagar l’estada en un aparcament es necessita un grau universitari. Palplantats davant el caixer, el tiquet de sortida a una mà, la tarja de crèdit a l’altra… no us heu sentit sovint idiotes tot pensant com punyetes es paga?… i mira que ho diu clar “per al pagament seguiu les instruccions de la pantalla”.
Potser que, com a usuaris maltractats, ens comencem a rebel·lar. Fa uns dies vaig aplicar l’actitud ecologista de “pensa globalment i actua localment” i n’estic content. Era fent cua per pagar a una caixa d’un centre comercial i se m’acosten dues noies uniformades. Fent-me un favor, em diuen que aniré més ràpid si vaig a la “Caixa amiga” –eufemisme per dir que t’ho has de fer tu solet i ells s’estalvien personal. No gràcies, vaig dir, i davant la seva insistència vaig reblar: Quan els teus caps aconsegueixin que tots anem a la “Caixa amiga”, vosaltres us quedareu sense feina!…
Una no ho va entendre. L’altra, més llesta, sí.
Albert Farriol
L'Agulla 