Darrerament l’extrema dreta, afavorida de fa temps per partits de dreta extrema, ha guanyat les eleccions a Itàlia. I ja fa un temps que va guanyant incidència en altres països d’Europa, inclòs el nostre.
Ens podem preguntar quines en són les causes. És una qüestió complexa i hi ha molts factors que hi juguen. N’apunto dos que em semblen importants.
La primera, penso, és que quan el capital es veu amenaçat o percep que la indignació popular provocada per la manca de resolucions als seus problemes bàsics es pot canalitzar en moviments més o menys revoltosos, va desprenent-se dels mètodes democràtics i en va incorporant de més autoritaris. Va deixant pas a l’extrema dreta que va marcant l’agenda política i els altres partits es veuen “provocats” i “mig obligats” a posicionar-se vers la seva dreta, per la por que l’espai l’ocupi l’extrema dreta. És la forma com l’extrema dreta guanya terreny amb el seu discurs i activitats de denúncia i acusacions pròpies i també en el fet que el seu pensament i pràctica s’introdueix en altres partits. Així ho hem observat en la manera d’afrontar la pandèmia de la covid, en força governs europeus. Així el capitalisme es defensa, i quan la democràcia i el consens no li acaba de ser un bon instrument, utilitza (fent servir els camins “democràtics”) els instruments de coacció policial, judicial, mediàtica i política.
La segona, opino, és el fet que les esquerres polítiques s’han quedat sense projecte polític unitari, que basant-se en una autèntica anàlisi de classes, del conflicte entre classes, respongui realment a les necessitats de la majoria treballadora de la població i comptant amb ella a l’hora d’elaborar el programa polític. La manca de profundes conviccions, no “dogmàtiques”, la manca de “mites” esperançadors i esperonadors i d’una ètica ferma, és aprofitada per les extremes dretes per oferir una esperança falsa i contrària als interessos de les capes populars. En la ultramodernitat racionalista i tecnopràctica que ha menyspreat i marginat les grans savieses de la humanitat (religions i espiritualitats) i també les grans utopies socials (socialisme, comunisme i anarquisme) ens hem quedat en un buit conviccional, en el qual molta part de l’esquerra política ha caigut. L’extrema dreta seductora sap manipular moltes capes socials i omple aquest buit “espiritual” necessari com a motor polític. Les esquerres per tant en la seva desunió i manca d’utopia política tenen també responsabilitat en aquest augment de la incidència política de l’extrema dreta. ¿Quan acceptaran les esquerres que les grans savieses de la humanitat –religioses i laiques– els hi poden oferir algun element d’una tal utopia? La marginació d’aquestes savieses no és neutral, és interessada. El capitalisme ha aconseguit en part erradicar-les o transitar-les al terreny privat, ja que no interessa la seva potencialitat revolucionària en els seus fonaments més autèntics. El capitalisme prefereix els falsos cants de sirena de l’extrema dreta, falsos profetes pel poble, però criats submisos del capital. Sort encara tenim de les recerques espirituals autèntiques (no les propostes pseudoespirituals individualistes) que poden fecundar una nova revolució política.
Quim Cervera i Duran
L'Agulla 