Reflexionant sobre MARIA, model de lliurament total a Déu per als homes i dones d’avui

En el número anterior de L’Agulla acabava l’article sobre Eva dient: “Maria, arquetip, però de què?”, model per a qui? Avui em venen al cap algunes escenes marianes de quan era petita: el de l’escola religiosa del meu poble amb el “Mes de Maria”, rosari, flors i estampetes, altars a casa que reproduïen el de la capella del col·legi; aquella imatge dels apòcrifs d’una nena que “quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra…” i que deuria repassar la lliçó a la falda de la seva àvia… O aquella joveníssima mare contemplant el fillet, o asseguda damunt de l’ase tirat per Josep, que fugien de la fúria d’Herodes i que, un cop a casa, cosia i guisava com feien les bones mares de família, mentre el seu espòs treballava i el nen feia ocellets de fusta que, amb el seu alè, arrencaven a volar… I ella, silenciosa, guardava totes aquestes coses en el seu cor. Ara sé que només Déu pot saber la profunditat i la riquesa del seu pensament, sempre a l’escolta de la paraula de Déu.

Del seu rol en la història de la salvació jo no en sabia res, només el record d’unes quantes imatges i llargues lletanies que ni entenia què volien dir. Ja més grandeta, aquells quadres no em deien res, en fugia, les prèdiques i les devocions marianes me n’allunyaven en la mesura que tot plegat em semblava infantiloide i alienant.

Però la Santa Ruah, el mateix Esperit Sant que participa en l’obra creadora de Déu en Maria, em va descobrir una altra Maria, una gran dona, jove, intel·ligent, discreta, viva i serena, que estima, sent i escolta la crida de Déu que li ofereix ser la mare del qui era el Verb, Jesús, el Fill de Déu i d’ella. ¿Com podia entendre que en ella, tan poca cosa, s’acomplirien les Escriptures? Una sola pregunta, ¿com?, creu i es posa totalment en mans de Déu: Fiat! (“que es faci!”), un fiat que no la va apartar del món ni la va deixar palplantada mirant el cel, sinó que sempre la va mantenir en una postura d’Adsum (“soc aquí”), dempeus i vigilant per a ser fidel a la resposta: heus ací l’esclava del Senyor. Esclava amb els ulls ben oberts, que esclata de goig perquè ha posat la seva vida i la seva llibertat en mans del Totpoderós. Magnifica el Senyor la meva ànima!

Ferma en la resposta i àgil en l’atenció als altres, en moments de festa i en moments de dolor; dolor el que va sentir quan el fill se’ls hi escapa, pobra Maria, no sabia que patiria molt més! Encara no sabia que l’elit del poble fins i tot el portaria a judici, ni tot el que havia de sofrir fins a la creu. El fracàs. Ni tan sols per a la Mare hi hauria aparicions… És igual, pateix, però espera més enllà de tota esperança. Déu és la seva força.

Per a mi, fiat i adsum són com els dos pols que ens situen amb ella en el si de la Trinitat: la seva grandesa, la seva especial manera de viure la relació, de joiosa obediència, amb el Pare, la profunda i fructífera relació amb l’Esperit per a participar, en aquell moment únic en la història, en l’obra de salvació. Maria, model per a tota persona, model de llibertat lliurada sense escletxes a la Trinitat per a tota la humanitat.

És en aquesta línia que he trobat el sentit profund de la virginitat: presentar-se davant Déu sense estar penetrat/da per res més. Això suposa una actitud vigilant per a mantenir-se sempre disponible, no sols per donar, sinó i sobretot, per saber demanar i rebre, cosa per a la qual cal una sincera humilitat. Només amb aquesta actitud hi ha la possibilitat de ser fecundat/da per l’Esperit.

Així, Maria (verge i mare) no és model (només) de verges i barons consagrats, o de dones casades lliurades al marit, sinó de tota persona que estigui disposada a deixar un espai buit en les seves entranyes perquè el Fill s’hi pugui encarnar. És així que puc dir: La virginitat de Maria: model de receptivitat compromesa, que queda molt lluny d’un empobrit model marià predicat antany pels barons ordenats, fet d’humilitat, obediència i puresa (sexual), com projecció en la figura de Maria d’una difícil problemàtica de la seva pròpia sexualitat.1

És en aquesta línia que entenc el n.67 de la Lumen Gentium, que m’allibera de l’estretesa de tantes interpretacions i la miro amb uns altres ulls buscant “la veritable devoció, que no consisteix en un sentiment estèril i passatger ni una credulitat vana, sinó que més aviat esdevé de la veritable fe, per als que… som impulsats… a imitar les seves virtuts”.

Roser Solé Besteiro

  1. Expressions semblants el sentit de les quals ja es trobava en articles escrits fa més de 60 anys, llegits i comentats anys després només en petits grups perquè encara escandalitzaven.
Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s