Caminar pel Sostre, una experiència

…que el dia 26 de novembre convertirem en joc a la Parròquia de Sant Miquel del Port


Fa poc una amiga d’entre els voluntaris de Sostre –perquè entre els voluntaris sorgeixen belles amistats!– va elogiar quelcom que vaig dir de passada un dia a la ràdio parlant del projecte: Quan fem nit a Sostre no és que entrem en una altra realitat diferent de la nostra, el que “procurem fer” és sortir de la nostra ficció per entrar a la Realitat. Evidentment he de dir que no és una reflexió meva, sinó la reflexió que ens proposen totes les grans tradicions espirituals, inclosa la cristiana, en la qual em sento profundament arrelat. I he de dir que tot i que “procurem fer-ho”, difícílment ho assolim… però val la pena insistir-hi.

Fa poc un amic d’entre els residents de Sostre –perquè entre voluntaris i residents sorgeixen belles amistats!– es va estovar amb mi –normalment és molt ferreny– i em va agrair repetidament i de manera entendridora que li hagués fet un bon massatge de cames i peus amb crema hidratant, mentre parlàvem de la nostra particular manera de veure el món. El que s’acostava a la Realitat –sense arribar-hi– no era la nostra visió del món, sinó que de manera sorprenent –sobretot per a mi– un impuls impropi em portés a proposar-li el massatge sense ell demanar-lo –ell no gosava– i fent-ho jo hagués vençut la meva aprensió natural –que és molta– per “atrevir-me” amb aquella pell estranya, malalta, inflada, nafrada i bruta. La Realitat era el massatge, l’impuls que ens va portar a trobar-nos “en la seva pell” mentre enraonàvem amb gran passió de les nostres respectives veritats – visions carregades de prejudicis.

Perquè la Realitat no és la “seva visió” vivint en condicions de pobresa radical ni tampoc la “meva visió” vivint en condicions de moderada riquesa, la Realitat és aquell estadi relacional en què la seva vida i la meva es troben sense embuts, fràgilment i a banderes desplegades, sense aprensions, prejudicis ni presumpcions. Com seria també Realitat la nostra relació amb amics de tota la vida si fóssim capaços de gestionar-la sense les susceptibilitats ni la sistemàtica “lluita pel reconeixement” que ens falseja a nosaltres i la nostra visió d’ells.

I paradoxalment, encara que sigui difícil procurar sortir de les nostres fixacions mentals i emocionals en tots els casos, potser en el context de Sostre la possibilitat de fer-ho és més oberta que amb els amics de tota la vida, doncs no és un entorn d’aferrament competitiu sinó que convida a la comunió de fragilitats –fragilitats diferents, però fragilitats al capdavall.

El Jesús se sent fràgil perquè, acostumat a una vida en què no espera massa de ningú, no sap exactament què pot esperar de mi; jo em sento fràgil perquè, acostumat a una vida en que ho espero tot de tothom, no sé exactament què puc donar de mi.

Sostre és un magnífic taller experiencial per procurar el nostre despreniment d’allò que ens falseja i falseja la nostra visió del món, i fent-ho aprendre quelcom que ens pot ajudar a la nostra vida en tots els seus escenaris. Reconec les resistències que –deu anys més tard d’haver-hi fet la primera nit– segueixo patint. Però em reconec també amb la determinació a seguir intentant fer el pas cada nit que hi vaig. No el primer pas o un pas més ni molt menys el darrer pas, sinó El Pas. Doncs en l’experiència del Sostre no hi ha etapes conquerides ni graduació final, no hi ha lectures ni xerrades que ens commoguin, només es viu com dic una experiència imperfecta que es repeteix, una experiència que sempre comença i no acaba mai, una experiència tossuda en dir-me que per “aconseguir fer El Pas i veure el que hi ha de Real” darrere de tanta ficció cal el valor de saber morir d’una manera per aprendre a viure d’una altra… i aquesta és la llum d’un procés que potser dura tota la vida.

Sostre farà 30 anys aquest desembre. El 26 de novembre farem una festa amb missa a la parròquia de Sant Miquel del Port. Hi anirem voluntaris –el primer, mossèn Antoni que ens acollirà– i residents. I per què no? Veïnes i veïns de la Barceloneta, hi sou convidats i hi sereu molt benvinguts! Allà jugarem a “caminar pel Sostre”! En què consisteix aquest joc? Veniu i ho sabreu! La parròquia de Sant Miquel només està a un Pas…

Pere Agustí Maragall

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s