Autonomia i interdependències


El món s’ha tornat cada cop més interdependent. Ni els grans països com Rússia són autònoms. Rússia té gas però no té els microxips necessaris pels seus míssils. Si es paralitzen les exportacions de cereals d’Ucraïna, l’Àfrica passarà fam. Europa no té ni petroli ni gas ni microxips. Tampoc mascaretes fins que la pandèmia ens va fer caure la bena dels ulls per prendre consciència de la necessitat de relocalitzar manufactures amb baix valor afegit però alt valor estratègic. La rectificació, no ens enganyéssim, no va ser per la manca de material sanitari als hospitals sinó pel germà d’Ayuso convertint un marge comercial abans irrisori en un negoci descomunal. Aquí som així! Alemanya, el país europeu industrial per excel·lència enaltit com a model a imitar, té una enorme dependència del gas rus que el converteix en una economia molt vulnerable. França, amb un sistema elèctric de generació nuclear que creia molt robust, no va preveure que una sequera com la d’aquest estiu podia fer baixar el cabal dels rius fins l’extrem d’haver de parar els reactors per falta de refrigeració.

Vivíem dels rèdits del final de la guerra freda amb una pau aparent, i un model energètic mineral: petroli, gas i carbó, que ho movia tot. Dos factors avui desestabilitzen el tauler: d’una banda l’extracció de minerals energètics de jaciments molt explotats, per no dir les seves engrunes amb tècniques de fracking, és cada cop més cara i en conseqüència la seva taxa de retorn energètic cada cop més baixa, fins el punt que sense arribar a exhaurir el recurs ja no pagarà la pena continuar explotant-lo. En segon lloc, el desproveïment, d’una banda, i la irrupció de nous grans demandants d’energia com Xina i Índia, està provocant una reprogramació d’aliances i hostilitats que ho sacseja tot, com s’està veient amb la guerra d’Ucraïna.

Tornant a Europa i a casa nostra, al marge de la gran dependència d’hidrocarburs, l’altre taló d’Aquiles del sistema europeu és la seva escassa interconnexió. Als europeus no els havia importat mai que la Península Ibèrica estigués aïllada des del punt de vista de les infraestructures. Però ara que s’han tallat els subministraments des de l’est, i ja que l’energia del futur, la renovable, es produirà majoritàriament al Sud, Alemanya troba a faltar una connexió per transportar gas algerià. El gasoducte procedent del nord d’Àfrica està interromput entre Catalunya i el Midi francès (el MidCat). El corredor mediterrani de mercaderies, quan estigui completat de la banda espanyola encara estarà tallat entre Perpinyà i Montpeller. El mateix passa amb la connexió d’alta velocitat entre el País Basc espanyol i el francès. La connexió elèctrica entre França i la Península, amb línies de molt alta tensió que travessen els Pirineus per Catalunya i pel País Basc tenen una capacitat ínfima d’interconnexió. Sumant el cable submarí que connectarà pel Cantàbric, la capacitat d’interconnexió arribarà en el futur al 5%, quan la UE aconsella almenys el 15%. El Govern de Macron és contrari a fer el MidCat, no prioritza l’alta velocitat per connectar les mercaderies dels ports del llevant espanyol amb els de Centre-Europa. Tampoc la connexió de l’anomenada Y ferroviària basca. Macron tem que l’actual eix polític París- Berlín esdevingui l’eix Madrid-Berlín. Macron tem que si el quilowat/hora més barat d’Europa es produeix a la Península Ibèrica la indústria electrointensiva (la química per exemple) es deslocalitzi cap al sud.

Sabíem que en un món global s’ha de governar la interdependència. Amb les crisis actuals hi ha qui pensa que cal recuperar sobirania local. Catalunya, per exemple, és pràcticament autònoma en electricitat, produeix el 97,6% de l’electricitat que consumeix, però ho fa amb un elevat percentatge nuclear amb els tres reactors d’Ascó i Vandellós que es clausuraran abans de 10 anys. Llavors Catalunya difícilment cobrirà la seva demanda elèctrica, que a més creixerà per l’electrificació de la mobilitat. No hi ha prou territori per a les renovables i a més hi ha oposició a l’aprofitament eòlic marí. En canvi Aragó produeix ja actualment el 178,5% de la seva demanda elèctrica, i amb una proporció considerable de renovables. Agradi o no Catalunya haurà de fer un gran esforç de desplegament de solar fotovoltaica, eòlica i hidrogen verd, i a més importar energia d’Aragó, Castella la Manxa i Castella Lleó, que són els territoris excedentaris. Països centreeuropeus podrien importar hidrogen verd del País Basc i de Catalunya, si no ens adormim en les inversions que cal fer. Els bascos ja han començat. Catalunya, no! Les inversions prioritàries són aquelles que ens interconnecten, les que tracen aliances i projectes cooperatius. En el món renovable, Portugal, Espanya i en particular Catalunya tenen grans oportunitats sempre que procurin sumar. En el món que ve no hi ha lloc per als “outsiders”. Dependència i independència són conceptes que han deixat de significar confrontació per anar-se fonent en la mateixa cosa.

Salva Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s