Damià Sànchez-Bustamente i Páez

El dia 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, farà un any que ens va deixar al bell mig de l’estiu. Havia nascut a Torrejoncillo, Càceres, el 23 d’octubre del 1930. En acabar l’estiu els seus amics ens vam trobar per celebrar una missa en sufragi seu als Jesuïtes de Casp de Barcelona. El senzill recordatori deia que procedia d’una família catòlica, i que ja de ben petit admirava al seu oncle canonge. El seu pare, que era mestre, va ser destinat a Marbella, i s’hi va traslladar amb tota la família. Posteriorment arriben a Barcelona cercant millors oportunitats per a tots els fills.

En Damià estudia al Seminari Diocesà de Barcelona. És ordenat prevere el 1955 i nomenat vicari, primer de Sant Adrià de Besós, després de Sant Just i Pastor. Més tard rector de Sant Esteve d’Ordal. El capvespre del dilluns 12 d’agost del 1963 arriba a la parròquia de Sant Llorenç, que aplega els barris d’Ègara, Sant Llorenç i les Arenes de Terrassa, i és quan decideix renunciar per sempre a la retribució que des de l’Estat arribava al Bisbat de Barcelona. Com a capellà obrer compromès amb la classe obrera treballa repartint butà fins que la seva salut es ressent d’una feina tan feixuga. Aleshores es dedica a fer traduccions i classes d’anglès a l’Escola Industrial de Sabadell fins a la jubilació. A la parròquia, de la qual en va marxar el 1978, va actuar sempre seguint les indicacions del Concili Vaticà II creant nous espais de participació i llibertat que massa sovint el van fer patir i enfrontar amb qui no compartia les seves opcions eclesials i socials.

Durant la seva vida com a rector atreu a persones d’àmbits diversos: eclesial, polític i sociològic, convertint la seva parròquia en un fòrum d’intercanvi d’idees i propostes de canvi social, afavorint la vida del barri amb els recursos de què disposa. Procura actuar sempre fidel a l’Evangeli i els pobres, tot liderant grups de reflexió cristiana, com el de La Lluna, al qual va ser fidel fins al darrer moment. Místic de soca-rel, el silenci i la pregària eren les seves fortaleses que omplien la seva vida, el compromís pel poble com a capellà obrer, la discreció en l’ajuda als qui el necessitaven, la denúncia valenta de les tortures a Via Laietana, l’opció pel celibat com una manifestació de llibertat, riquesa i de gran valor, tot i que el fet de ser obligatori, deia, desdibuixa l’opció de llibertat. Era un auster asceta amb un perfil més de cartoixà que de rector. Recordo, entre d’altres anècdotes, que en la missa a Montserrat del 27 d’abril del 1970 o del 1971, amb la presència del governador civil Garicano Goñi i altres autoritats del règim, acabada la pregària dels fidels, va pujar a l’ambó petit i va llegir un text de denúncia de les tortures de la policia a Via Laietana; l’abat Cassià M. Just que presidia i que sabia què passaria, va fer el “paperot” amb un gest al monjo que comandava el so perquè apagués el micròfon per no indisposar-se amb els quatre concelebrants. El text de denúncia es va llegir sencer i acabada la lectura, ell i tres concelebrants més –entre ells els germans Vilaró, un d’ells el P. Robert- van abandonar el presbiteri. Acabada la missa i a la sala de la llar del monestir es va oferir l’habitual vino español amb què s’invitava les autoritats, que va ser un autèntic funeral silenciós.

En Damià era també un intel·lectual estudiós i admirador de l’obra de Paul Tillich de qui el 1984, després d’haver-lo traduït de l’anglès va publicar la seva Teologia Sistemática, (volums I i II) a Ediciones Sígueme. Amb el suport de companys seus com: Joan Rofes, Joaquim Garrit, Agustí Daura +, Ferran Sans, Pere Negre, Josep Ricart, Consol Torres +, Rosalia León, Víctor Blajot, Alexandre Garcia-Duran +, Manuel Marcet, Santi Marcet +, entre d’altres. A Terrassa tots ells van destacar pel seu compromís amb el poble i les perifèries, com diu Francesc, el bisbe de Roma, en uns moments de lluita per les llibertats arrabassades amb les armes i amb massa sang i morts els anys de pre i post Guerra (in)Civil, eren anys de franquisme, de nacional catolicisme i de revolta per una democràcia absent, però en recerca contínua i sense treva de la justícia.

Gràcies, Damià, pel teu testimoni, la teva fe en Jesús de Natzaret, de qui tants hem begut i ens ha ajudat a créixer essent més fidels a la crida rebuda i acollida amb tota humilitat i perseverança.

Josep-Maria Font i Gillué

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s