Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com podria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?…

Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats laborals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Martorell. Què podia fallar?… doncs que la cadena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econòmic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels pobres”… i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels tipus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’encarir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectivament, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden…
En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses segueixen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –voluntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a fer-ho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmentar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra banda estan estretament vinculades a les empreses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat… i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?…

El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la majoria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que interessa que pensin que passarà i, un cop no ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat… Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·laterals.

Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El liberalismo es pecado”… esclar que ho afirmava en un altre sentit!

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s