Transport públic

Aquesta imatge que veieu és, des de fa dies, el sostre de l’autocar que cada dia recull i acompanya al taller ocupacional uns quants nois i noies amb discapacitat de Gavà, Viladecans i Castelldefels. Avui és el sostre de l’autocar, l’altre dia va ser la suspensió, la rampa per a les cadires de rodes ha estat protagonista uns quants dies, les marxes també han tingut el seu moment de glòria i, sempre, tot i l’obligació de treure’l, l’accés al bus ha estat marcat per una màquina validadora que no fa cap falta i que obstaculitza, i molt, el pas, dins el bus, a unes persones que ja solen tenir prou problemes de mobilitat. Per no parlar dels retards constants, que porten molts maldecaps als familiars d’aquests nois que treballen, perquè no hi ha manera de garantir la puntualitat a la feina.

Màquines validadores que entorpeixen innecesàriament el pas.

Aquest és el nefast servei que presta l’empresa Monbus, que es va endur el contracte posat a concurs pel Consell Comarcal del Baix Llobregat. A l’Associació de Familiars del taller ocupacional, aquesta mena de problemes no ens venen de nou. El contracte anterior, amb una altra empresa, era tant o més dolent que aquest i no hi va haver manera de rescindir-lo. Aquest servei, com molts altres serveis d’atenció a persones vulnerables del Baix Llobregat, són en mans de grans corporacions, que abarateixen costos (de fet qui els abarateix són els seus treballadors, que es mouen en la precarietat laboral), menteixen descaradament sobre la seva organització i l’estat dels seus recursos (sembla que hagin tret els autobusos directament de la ferrovelleria) i compten amb molt bons advocats, capaços de driblar tots els intents de rescindir contracte per incompliment. Estem parlant d’un servei que té un cost per al consell comarcal de més de 100.000 euros l’any.

A aquesta situació cal afegir la d’Avanza, l’empresa de bus que, substituint la Mohn de tota la vida, s’ha fet càrrec del transport públic de mig Baix Llobregat. Busos vells, avaries continuades, retards injustificables (d’una hora o més!) dia sí i dia també… El servei de transport per carretera s’ha encallat i s’està posant al nivell de l’estimada Renfe, que amb el pretext de la Covid, també ha reduït serveis a determinades hores.

El transport públic no funciona: als forats de sempre, s’hi afegeixen les cada vegada més recurrents males pràctiques de les empreses concessionàries. I és que el sistema de licitacions crec que mereixeria una bona revisió, perquè està per veure que realment garanteixi que els contractes no es facin a dit, però el que és segur és que no garanteix la qualitat del servei i que a més precaritza els seus treballadors. Perquè en el cas del transport adaptat, el canvi d’empresa no obliga la nova a absorbir els treballadors de l’antiga, per més que conèixer bé rutes i usuaris és importantíssim per a la qualitat de la feina, i per més que els usuaris són persones especialment sensibles i no pas peces d’una cadena de muntatge.

En relació al sistema públic de transport, encara hi afegiria el desequilibri permanent entre preus i destinacions. No puc entendre que sigui més ràpid i barat anar a Madrid (19 euros, per exemple, dues hores) que no pas anar a Solsona (23 euros, dues hores i mitja).

Amb tot això, és clar, molts fem servir més del que voldríem el cotxe privat.

En aquest context m’han sorprès tres mesures governamentals. Una, la rebaixa generalitzada de la benzina, quan omples el dipòsit del cotxe, per pal·liar els efectes del sobtat increment del preu de l’energia. Estic molt d’acord que empreses i pagesos puguin veure rebaixat el preu, ¿però voleu dir que si tots aquests diners que van a particulars amb diversos nivells de renda es destinessin a la millora del transport públic no aniríem molt millor?

Una altra és la gratuïtat de la Renfe, que es podrà mantenir un temps, i prou, perquè té un cost important. No seria millor, a llarg termini, invertir el que calgui en la xarxa pública de transports per racionalitzar-la, fer-la eficaç, incrementar el seu abast, equilibrar els preus, posar-la al dia, fer-la més sostenible, en definitiva? Pensant a mitjà i llarg termini i no en la immediatesa?

Hi afegiria encara la tan desitjada supressió dels peatges, en un moment en què justament el que no convé és promoure l’ús del vehicle particular. El que abans era un negoci per a unes empreses, ara és una despesa incrementada a la salut de tots, amb els diners de tots.

I, finalment, és clar, la revisió del sistema de licitació per fer serveis públics, que hauria de garantir no només la transparència de la decisió, sinó també la qualitat del servei.

Perquè, no ens enganyem, la crisi energètica que ens tenalla, a banda d’anunciadíssima, anirà a més. Amb gravíssimes repercussions per a tots plegats. Cal preparar-nos amb la perspectiva necessària i sent conscients que els recursos energètics i econòmics són limitats.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s