Què és l’hidrogen verd i per a què serveix?

Per nou i sorprenent que pugui semblar, a Europa sonen alarmes de desproveïment energètic per l’amenaça russa de deixar d’enviar gas i petroli. En la meva fràgil memòria, situacions semblants es remunten al relat dels meus pares dels temps de la postguerra civil, o bé ja de vivència directa de la famosa crisi del petroli de l’any 1973. Pot semblar estrany que Alemanya, la primera economia industrial d’Europa, depengui fins a tal punt dels hidrocarburs russos. En situació semblant es troben molts altres països del continent. Curiosament Espanya i Portugal estem millor perquè tenim un subministrament més diversificat per les canonades que venen d’Algèria i per vaixell des d’altres països productors. Però el que ens hauria de sorprendre encara més, si no fos que ens hi hem acostumat, és el nostre elevat consum d’energia per càpita. Som esclaus del transport de persones i mercaderies, del processat d’aliments, dels béns manufacturats i de la construcció d’infraestructures necessàries per mantenir un tren de vida amb gran consum energètic.

La intensitat energètica de les economies desenvolupades es va disparar des de la revolució industrial, i es va accentuar encara més amb l’ús d’hidrocarburs, creant una gran dependència d’aquest recurs. El canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils i el deteriorament dels ecosistemes formen part del mateix: una civilització, la nostra, que viu per sobre de les possibilitats i dels recursos del planeta. La guerra d’Ucraïna, amb les seves conseqüències geopolítiques, aguditza el desproveïment d’energia i cereals, i dispara la inflació, però la crisi energètica és sistèmica. Només s’hi pot fer front disminuint el consum per càpita i transitant cap a les fonts d’energia renovable.

L’hidrogen (H2) és l’element més abundant de l’univers; ara bé, no es troba lliure a la naturalesa. L’hidrogen no és doncs una font energètica sinó el que anomenem un vector energètic, és a dir, alguna cosa que conté potencialment energia, que l’emmagatzema, la transporta (és un gas relativament fàcil de contenir en un dipòsit o de transportar a través de canonades). Es pot usar directament com a combustible de manera semblant a com ho fem amb el gas natural, o bé generar electricitat a través d’un procés electroquímic anomenat cel·la de combustible. Es parla ara de l’hidrogen verd com una part de la solució per al canvi de model energètic, però per produir l’hidrogen “verd” separant-lo de la molècula d’aigua (H₂O) o d’altres molècules que el continguin com per exemple la de metà (CH₄) cal invertir energia procedent d’una font renovable a través d’un procés electroquímic anomenat hidròlisi. El balanç energètic del procés fins a la transformació en electricitat com a energia final no és eficient: consumeix més energia que no pas en genera. ¿Quin interès pot tenir doncs l’hidrogen davant l’eòlica, la fotovoltaica, la biomassa o la hidràulica que generen electricitat directament a partir del vent, el sol, o el salt d’aigua sense totes aquestes transformacions tan poc eficients?

L’hidrogen, com s’ha dit, no és una font energètica però formarà part d’un nou model energètic renovable, lliure de carboni, per la seva capacitat d’emmagatzemament i de transport que és semblant a la d’hidrocarburs com el gas. Un sistema energètic 100% renovable com el que aspirem a tenir el 2050, requerirà de vectors com l’hidrogen amb capacitat d’acumulació a gran escala per contribuir a regular el sistema elèctric, d’una banda, i per proveir combustibles descarbonitzats a aplicacions no electrificables com per exemple l’aviació o determinats processos industrials tèrmics com ara la producció d’acer o de ciment. L’electricitat que és un altre vector energètic no es pot acumular a gran escala però l’hidrogen si. Pensem, per exemple, que aprofitant l’energia solar que incideix en el desert del Sàhara mitjançant parcs fotovoltaics de centenars o milers d’hectàrees, i transformant in-situ els GWh elèctrics produïts en hidrogen exportable als països del continent africà i europeu a través de gasoductes, s’estaria no només elevant la capacitat econòmica i de benestar de molts països sinó que també s’estarien canviant lògiques geoestratègiques de poder a mans fins a dia d’avui o bé de EUA, Rússia i Xina, o de càrtels com la OPEP. No vull fer política ficció, només fer notar que una de les conseqüències de la guerra d’Ucraïna és el canvi dels fluxos mundials de l’energia. Europa ja no mira cap a l’est en matèria energètica sinó cap el Sud on la península ibèrica, més Espanya que Portugal, jugaran un paper estratègic clau en el provisionament energètic europeu. Espanya és el país europeu amb la major superfície de sòl que rep la major irradiació solar del continent. No és perquè sí que el govern de l’Estat ha fer l’aposta per l’hidrogen i és aquí on hi ha ara mateix les principals inversions d’Europa. En els propers anys veurem com l’hidrogen canvia no només el panorama energètic sinó alguna cosa més.

Salva Clarós