El Regne de Déu

L’expressió “Regne de Déu” és de les més presents en els Evangelis. Forma part fonamental de la predicació de Jesús. Potser s’hauria de dir més aviat Regnat de Déu.

S’han escrit i s’escriuran molts llibres sobre el significat i les diverses interpretacions del Regne (Regnat) de Déu en la predicació del Jesús històric, en els Evangelis, en tot el Nou Testament, i en els escrits posteriors de les diferents esglésies cristianes.

Pel que he llegit darrerament sobre els estudis sobre el Jesús històric (no el Jesús real, que és impossible de saber de forma exhaustiva qui fou, què creia i què va fer exactament), és a dir, el que es pot detectar del seu pensament i creences, de la seva predicació i els seus gestos, accions i estil de vida, a través de l’anàlisi critica des evangelis i d’altres documents exteriors al Nou Testament, es plantegen tres dilemes sobre el Regne de Déu.

El primer és si el Jesús històric es referia a un regne de béns materials o/i espirituals. Els béns materials serien una abundància de menjar i de vida digna, amb igualtat de condicions, per a tothom, especialment pensant en els pobres, la condonació dels deutes, la guarició de malalties, la justícia i la pau, l’alliberament del domini romà, etc. I com a béns espirituals la humilitat, la reconciliació interior, la conversió, el retorn a la voluntat de Déu, el consol, la compassió, la senzillesa, el despreniment, la misericòrdia, l’amor, és a dir tot el que es recull a les Benaurances i al Magnificat. Sembla que la majoria d’autors s’inclina per un Regne dels dos tipus de béns. Fou més tard que es concebé un Regne sobretot de caire espiritual. Davant del fracàs de la creu, i sobretot de la destrucció de Jerusalem (any 70), en la qual no solament no es va implantar un Regnat nou d’Israel alliberant-se del domini de l’imperi romà, sinó que aquest va seguir reprimint i dominant, es va pensar en un Regne espiritual o si de cas que vindria material i espiritual, més llunyà en el futur.

El segon és precisament si el Regne de Déu era cregut per Jesús com una situació present, futura i d’un futur imminent o més llunyà. La majoria d’autors sembla que indiquen que Jesús creia en un Regnat de Déu imminent. És veritat que hi ha cites evangèliques col·locades en boca de Jesús que afirmen un Regne de Déu present entre nosaltres i dins nostre (espiritual), però sembla que ja són fruit d’una elaboració teològica posterior, i no del Jesús històric. Són precisament construïdes per gestionar el fracàs del Regne imminent esperat.

El tercer dilema és si el Regne de Déu és una proposta d’una comunitat alternativa a la societat de l’entorn, com una societat-signe (comunitats de vida que ho comparteixen tot com s’exposa en els Fets dels Apòstols) dins de la societat, o es tracta d’una utopia-motor que estimula l’esperança per treballar i construir per a tota la societat, unes noves estructures socials més justes, igualitàries i més favorables als més vulnerables. És a dir, si es tracta de crear unes comunitats més o menys autèntiques que realitzen amb el màxim de radicalitat la proposta evangèlica (com els monestirs o altres propostes de comunitats de vida en comú) o es tracta de viure enmig del món. I llavors a través de l’economia (el treball, les empreses, l’ecologia, la tecnologia…), la política (la participació, la democràcia, els moviments socials…) i la cultura (la ciència, l‘art, el pensament, la ètica, les religions, les savieses de la humanitat, les espiritualitats…) anar-lo transformant en un món més vivible per a tothom on vagin desapareixent les violències, les discriminacions, les desigualtats i la depredació de la natura. En aquest sentit el Regne de Déu seria l’esperó-motor espiritual que dinamitza interiorment i dona sentit a aquesta construcció i dinàmica social noves. Pel que tinc entès aquí els autors es divideixen a l’hora d’interpretar què volia dir Jesús quan parlava del Regnat de Déu. Sembla que les primeres comunitats van optar per la primera fórmula, i possiblement va ser producte de que si creien que tot el judaisme havia de seguir a Jesús i així no va ser, i si creien que s’alliberarien de l’imperi romà i així no va ser, es van dedicar a crear comunitats de vida alternativa. El fet és que amb els anys van créixer, i pel segle IV el cristianisme esdevé religió d’Estat i d’alguna manera es compleix la segona opció construint el que s’ha anomenat “la cristiandat” avui dia en total decadència. Potser les dues opcions són vàlides i necessàries. I estan en una tensió dialèctica entre el signe sempre necessari (que apunta l’horitzó) del que hauria de ser en el futur tota la societat, i el treball fidel, quotidià, constant i permanent per realitzar-la en el propi entorn.

Quim Cervera i Duran

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s