Només imatges…

(AP Photo/Javier Bernardo)

No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.

El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.

Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.

L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.

Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…

Salvador Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s