Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.


Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s