De l’Otan al Gurugú

Qui ens havia de dir que a hores d’ara aquell pretèrit “Otan, no, bases fora”, el 2022, quaranta anys més tard del referèndum, es veuria convertit en més pressupost militar a Espanya per exigències de l’Otan i en consolidació de la base de Rota!

Les circumstàncies actuals són molt diferents de les d’aquell moment, però constatem amb tristesa que malgrat la pública invocació a la pau, per sota l’aparent democràcia el comerç armamentista ha gaudit arreu de bona salut. Segons Amnistia Internacional, som el setè país exportador d’armes. Parlem de pau, i preparem la guerra i no hem deixat de fer-ho. I en les actuals circumstàncies s’opta per eixamplar l’Otan i per reforçar-ne l’armament, amb l’argument de com les gasta Rússia. Però no ens preguntem on ens pot portar la progressiva escalada d’agressions. Ja sabem quines son les armes més potents. I sabem també qui hi té accés i quins són els codis ètics de qualsevol dels propietaris de les armes nuclears.

Al costat d’això, les previsions són de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a tot Europa i més enllà, de l’increment de refugiats i migrants, de fam en majúscules als llocs on ja avui les condicions de vida són molt difícils, i, és clar, d’un agreujament del canvi climàtic. No només perquè no fem el que hem de fer, sinó perquè la guerra sembla que justifiqui continuar incrementant les emissions de CO2. O mirar cap a una altra banda.

L’opacitat de la fabricació i comerç d’armes es complementa amb l’opacitat dels acords internacionals, dins i fora d’Europa. Ho acabem de veure amb el Marroc. El valor del seu paper estratègic en el nou mapa de subministrament energètic a Europa el paguen sobretot el poble sahrauí i l’homenatge per part de Pedro Sánchez a l’actuació sagnant i criminal de la policia marroquina amb els africans que intentaven saltar la tanca de Melilla. Com passa a Algèria, Líbia, Turquia, les autoritats marroquines fan la feina bruta a una Europa que se les dona de solidària amb els refugiats ucraïnesos, però que és sorda a les necessitats peremptòries dels que fugen d’altres guerres, sovint armades des del nostre continent. Se’n diu hipocresia i racisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s