Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.
La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).
La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.
Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).
Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.
La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).
D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.
La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).
Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.
Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.
Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.
A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.
No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)
En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.
He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).
Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.
Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.
Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.
Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.
Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.
Liria Román
L'Agulla 