Pau de Tars (10) – Pau i l’esperança en la resurrecció de Jesucrist com a premissa estructuradora de l’existència i per tant de la història

Un dels temes de fons que planteja Pau als batejats és el següent: ¿val la pena seguir al Crist si sabem del cert que la carn, dominada per la por a la mort i la impotència, impedirà que el regne vegi la llum aquí a la terra? ¿Com una promesa escatològica d’impossible acompliment aquí a la Terra pot ser el motor de la història?

La resposta a aquestes qüestions, que atabalen a Pau i als batejats d’aquell temps i a les criatures pragmàtiques d’avui, és que si ens neguem a seguir l’Esperit, és a dir, a fer el seguiment de Jesucrist, la nostra vida no tindrà sentit, haurem mort en vida. Per a l’antropologia paulina la criatura és un tot: carn, cos i esperit. Avui diríem que la salut del cos està intrínsecament lligada amb la cultura, la societat, l’economia, la psicologia, l’equilibri mediambiental… és a dir, que la mort de cada un d’aquests aspectes afectarà als altres elements TOCANT DE MORT la llibertat creadora, sustentada en l’esperança escatològica (motor de la història), que ens fa ser subjectes i no objectes de la història. La conclusió és que les CRIATURES viurem les nostres vides sense el sentit que Déu ens va donar com col·laboradors de la seva obra creadora de germanor universal (Gal 3,28). Les nostres obres (les dels batejats) si no van dirigides cap aquí, no serviran per a res. Però, recordem que tots estem justificats (perdonats) per la mort i resurrecció de JESUCRIST.

Resumint:

1. Si l’Esperit dona a l’home la capacitat de construir, malgrat totes les resistències “externes”, el que és definitiu, “la carn”, segueix fent que aquesta construcció no pugui ser verificada. I si no és verificada, no pot ser calculada ni servir a l’home per negociar amb Déu cap seguretat.

2. L’escatologia de Pau fa possibles i necessàries aquestes dues afirmacions: el món canvia radicalment amb Crist i el món no ha canviat res amb Crist. El Regne ha arribat ja amb poder i el Regne no arribarà mai amb poder a la història.

3. Els valors de què va donar testimoni concret Jesús de Natzaret amb la seva vida i missatge, només poden realitzar-se en les criatures si es fonamenten en la llibertat creadora sostinguda en l’esperança del fet escatològic. Només així, el jo de cadascú té força per realitzar el gran projecte, al mateix temps propi i definitiu que, com que estarà fonamentat en l’amor gratuït de Déu, serà lliure. De no tenir aquesta força espiritual, la fe antropològica en Jesús de Natzaret no tindria sentit, seria irracional i contradictòria.

4. En Pau no té lloc el dualisme cos i ànima, sinó la dialèctica històrica generada per l’experiència d’allò que no es veu, la resurrecció, i allò que sí que es veu, la mort d’una vida plena de sentit. És a dir, la dialèctica entre el projecte/pensament i realitat/carn.

4.1 La mort, per a ell, és més que la mort física. És mort del sentit. Per tant, cal entendre la resurrecció incidint radicalment en el sentit dels projectes humans, en altres paraules, en termes històrics i no a-històrics (1Cor 15,53-58):
Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.

Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

4.2.La CRIATURA no és merament la carn, és també cos i esperit. És la totalitat de la seva existència amb les seves relacions i projectes. La carn es mostrarà intrínsecament resistent al projecte, però se li injectarà una vida que tindrà unes propietats que de moment, mentre duri la història, romandran (quasi) invisibles, i aquestes propietats precisament seran el motor i donadores de sentit de la CRIATURA i de la seva història 1Cor 3, 9-17:

Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l’edifici que ell construeix.

Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

5. La resurrecció de Jesús és la dada transcendent que domina l’antropologia paulina. Heus aquí la manera com una experiència, que no serà científica i imparcialment verificable, però que no deixa de ser una experiència, apareix com a suport raonable de l’esperança, que deixa de ser un mer desig per transformar-se en una premissa estructuradora de l’existència.

Cesc Cònsola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s