Context socioeconòmic i polític de la llei de reforma laboral

La reforma del mercat de treball que va impulsar la ministra Yolanda Diaz es recordarà sobretot per la rocambolesca sessió parlamentaria on es va convalidar el reial decret-llei 32/2021 de mesures urgents per a la reforma laboral. Recordarem l’estranya votació que in extremis va convalidar la llei mentre convertia en caricatura la falta de maneres d’una Espanya, Catalunya inclosa, atrapada en una permanent confrontació política, en moments de gran transcendència pel país i pel món. Una transcendència que reflecteix l’activitat legislativa dels dos darrers anys, marcada per mesures urgents de caràcter extraordinari per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la covid-19, o per a la reparació dels danys ocasionats per les erupcions volcàniques de l’illa de la Palma, o per les mesures urgents per mitigar els efectes de l’escalada de preus del gas i l’electricitat, a més d’un ampli reguitzell d’iniciatives legislatives dedicades a la reactivació econòmica, el treball i l’ocupació. El treball és una qüestió central.

La llei de reforma laboral s’ha de contextualitzar en el conjunt de l’acció legislativa en resposta a un canvi d’escenari global en el qual ens hi juguem com afrontar les crisis. Un dels pilars fonamentals per afrontar-les és corregir l’anomalia que condemna el nostre país als baixos salaris, l’atur, la temporalitat i la desprotecció laboral, fruit d’un conjunt de contrareformes que s’han vingut practicant des de finals dels anys 80 sota la pressió neoliberal d’un capital financer que considera Espanya una perifèria d’Europa. I també fruit de la desindustrialització i del turisme lowcost.

Tot i que el reial decret-llei de Reforma Laboral és la norma insígnia, no és l’única que s’ha aprovat en el que portem de legislatura. s’han aprovat iniciatives legislatives diverses com la derogació de l’Art. 52d de l’Estatut dels Treballadors (ET) que permetia a les empreses fer acomiadaments objectius en determinats casos d’absentisme laboral, encara que fos per causa justificada; s’ha derogat del Codi Penal la criminalització de l’actuació dels piquets de vaga; s’ha modificat l’ET per garantir els drets laborals dels repartidors (riders) en l’àmbit de les plataformes digitals; s’han decretat mesures urgents en matèria de teletreball en les administracions públiques, la revalorització de les pensions i prestacions públiques, augment del salari mínim interprofessional, i mesures socials de reactivació de l’ocupació i protecció del treball autònom, entre altres.

La contrareforma laboral que va imposar el Partit Popular l’any 2012 va abaratir l’acomiadament, va precaritzar la contractació i va dinamitar la negociació col·lectiva per desarmar els sindicats. ¿Què és el que fa que avui les mateixes patronals que van aplaudir la reforma laboral de Rajoy hagin pactat amb els sindicats una nova reforma del mercat de treball que desdiu en bona mesura la de 2012? ¿Què fa que la dreta espanyola i catalana (a excepció del PDECat) voti en contra del que han pactat les organitzacions patronals amb els sindicats, i a més sumi el nacionalisme sobiranista català, basc i gallec en contra de la Reforma Laboral? Des del meu punt de vista, s’explica per una complexitat de raons però que simplificaré en una qüestió que ens porta a l’esperpèntica jornada del 3 de febrer on culminaria de forma inesperada la convalidació in extremis d’una llei sense la qual no hi ha futur.

El futur de tots plegats es diu Europa. Depèn del grau de convenciment que tinguem en la forma d’encarar el futur del nostre fràgil planeta amb una estratègia comuna: el Pacte Verd Europeu, ens reconeixerem en el missatge de la presidenta Ursula Von der Leyen en el seu discurs sobre l’estat de la Unió de 2020: la unió i cooperació de tots per una construcció comuna. És evident que al nostre país no tothom té aquesta perspectiva de cooperació. A Espanya hi ha massa energia encara dedicada a la reafirmació particular de tal o tal altra llengua, cultura, tarannà… i poca a la de tots. La sessió parlamentària del 3 de febrer va mostrar fins a quin punt Espanya no és capaç d’alinear els astres sinó perdre’s en una galàxia freda i infinita en expansió amb els uns allunyant-se del altres. Quan la societat s’ha posat d’acord ordenadament a través dels agents socials i ha pactat, i malgrat això la política la desmenteix, qui ha perdut és la política.

Salvador Clarós i Ferret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s