Les dones saharauis: fortes i valentes

L’any 1975 la fins llavors província espanyola del Sàhara va ser envaïda pel Marroc en l’anomenada Marxa Verda pel Nord i per Mauritània pel Sud. Espanya va marxar a correcuita i sense mirar enrere. A data d’avui, per a l’ONU, encara som la potència administradora ja que no s’ha realitzat la descolonització. L’ONU va convocar el referèndum d’autodeterminació fa 47 anys,  que sistemàticament és boicotejat pel Marroc. Com podeu imaginar, les persones que hi havia registrades en el cens fet per Espanya el 1974 cada vegada son menys. Quan el Marroc els va envair, una part de la població va marxar fugint de les bombes i el napalm a través del desert i va arribar a Algèria on viuen en campaments de refugiats, i les seves cases i negocis estan ocupats per famílies marroquines des de llavors Alguns no van marxar i es van quedar sota l’ocupació marroquina. Els saharauis porten 47 anys fora de casa, durant 30 hi ha hagut “alto el foc” amb els cascos blaus, però fa uns mesos la guerra ha tornat a començar amb el Marroc. Mauritània va recular ja fa molts anys davant de l’exèrcit saharaui que va alliberar una part del país, però el banc de pesca i les mines de fosfats segueixen controlats pel Marroc.

Davant d’aquesta situació volem explicar el paper de les dones saharauis, que és diferent segons si estan als campaments o als territoris ocupats.

Per una part quan van arribar a Tindouf, una terra erma on Algèria els va deixar refugiar-se, van ser les dones les qui van organitzar els campaments ja que els homes van anar a combatre a la guerra. Han estat posades com a exemple per l’ONU de la magnífica organització que van fer. En ser un poble eminentment nómada i acostumades al desert, les dones saharauis van improvisar tendes i haimes, van trobar aigua, algunes feien d’infermeres improvisades, de mestres, de soldats, van fer petits horts al desert… la base de tot era la cooperació i el compartir. Tota l’ajuda internacional que arribava era distribuïda equitativament amb una organització impecable. Lluny de les imatges del caos de molts camps de refugiats, a Tindouf es van organitzar de seguida per “daires”, a cada daira unes dones cuidaven els infants de totes, les altres cuidaven els malalts i ferits, altres cercaven aigua, les altres muntaven tendes, altres cuinaven, altres repartien i classificaven el material que les ONG anaven enviant a poc a poc… La unió va ser la seva força, un quadrat a terra dibuixat amb un pal la primera escola… Les dones eren les qui van aixecar literalment els campaments.

En canvi, les famílies que van quedar al Sàhara ocupat pel Marroc durant aquests anys han estat absolutament i sistemàticament atacades, es parla de genocidi per part d’instàncies internacionals. Darrerament han sortit per fi als mitjans els noms d’algunes d’aquestes dones que estan fent resistència en el seu país de manera gairebé heroica i silenciada. La seva lluita ha estat pacífica però constant. Les darreres setmanes hem sentit com Sultana Jaya i la seva família han estat violades i torturades per la policia marroquina, com que hi ha hagut ressò internacional pels maltractaments ara estan aïllades a casa seva des de fa mesos, i segueixen els maltractaments i violacions. Però n’hi ha moltes més: Aminetu Haidar molt coneguda per la seva vaga de fam i tancada a la presó, Sukeina Yeddahlu, Mina Abaali, Jimmi Galia, Mahfuda Lefguir, Lwaara Jaya… centenars de dones que estan als territoris ocupats i que han estat torturades, els han pres els fills, violat, posat a la presó… per mantenir la seva identitat saharaui enfront del Marroc. Per la seva terra i la seva cultura han estat 10, 20, 30 anys a la presó, sense cap garantia de drets humans. Prefereixen rebel·lar-se i lluitar per la llibertat del seu país encara que els hi vagi la vida i la salut. La setmana passada una noieta de 16 anys va morir al tirar-se des de la finestra de casa seva a l’Aaiun quan va veure que de nou venien els policies marroquins a violar i torturar la seva família: hem de dir que un cop torturats els van matar a tots sis, pare, mare i quatre fills. El delicte, demanar la llibertat del teu país.

Cal pensar que encara que nosaltres des d’Europa veiem la cultura islàmica com una cosa única, en realitat és molt diversa. En el cas dels pobles nómades la dona era qui de veritat organitzava i manava ja que els homes eren sempre fora amb les caravanes. Per tant no ens estranya gens que les dones saharauis hagin agafat tanta força en la seva lluita i en l’organització del seu país: la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) que està lluitant des del 1975 per existir i ser reconeguda.

Aquestes dones fortes i valentes que han estat capaces organitzar uns campaments enmig del desert que funcionen fa quasi cinquanta anys com un rellotge, o que no es resignen a sotmetre’s als ocupadors es mereixen tot el nostre reconeixement. I com a curiositat, en aquestes escoles enmig de la sorra, fetes de haimes, s’hi ensenya el castellà com a segona llengua a part del seu hassania. Esperem que Espanya faci aviat alguna cosa per acabar aquesta descolonització que no s’ha fet i que cada dia costa vides en una guerra tan llarga.

Cristina Jordà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s