Contra clericalisme, anticlericalisme

El clericalisme ‘en estat pur’ consistiria, tal com jo l’entenc, en això: En l’acaparament del poder, sobretot l’espiritual, per part del clergat, creient-nos possessors de la clau del bé i de la veritat.

La tendència a alliçonar els altres, a emetre judicis sobre la moralitat de les institucions, a immiscir-nos en la consciència de les persones. El reflex quasi instintiu de voler controlar-ho tot.

La recerca d’avantatges materials: pensem en els vells ‘privilegis clericals’, les grans propietats i palaus, el gust dels títols i de les dignitats eclesiàstiques, la set de figurar. Simplement, l’afany de poder. I tots sabem que el poder duu a creure’s superior, a infravalorar els altres, a l’orgull.

Jesús mateix, retirat al desert, ho visqué en carn pròpia i va haver de lluitar contra la temptació del poder (Mt 4,8). Nosaltres, no sols hi hem caigut institucionalment, sinó que ens hi hem instal·lat durant segles. I no podem o no sabem com sortir-ne del tot.

És difícil d’entendre com ens podem llegir i rellegir paraules de Jesús, tan clares com aquestes, i quedar-nos tan tranquils fent ben al contrari: “No us feu anomenar ‘rabbí’, perquè un de sol és el vostre mestre, i vosaltres sou tots germans; ni anomeneu ningú ‘pare’ vostre a la terra, perquè un de sol és el vostre pare, el del cel” (Mt 23,8-12). O també aquestes: “Els governants del món en disposen com a amos i els poderosos les mantenen sota el seu domini. No ha de ser així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui ser el primer, serà el vostre esclau; així com el Fill de l’home no ha vingut per fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida!” (Mt 20,25-28)

Els clericalisme ha fet molt de mal a l’Església. És un pecat històric basat en una greu injustícia, fruit de prejudicis culturals classistes i sexistes. Sense cap fonament teològic, és l’anti-evangeli!

De vegades l’Església oficial ha demanat perdó públicament, per moltes faltes històriques, als jueus, als musulmans, a les esglésies d’Orient, etc. No és encara arribat el moment de què demanem també perdó als nostres propis germans i germanes de la família catòlica? Durant segles, i fins avui, moltes dones i homes laics se senten deixats de banda, considerats com de ‘segona classe’, tractats com a menors d’edat, com a gent que cal controlar i a qui no es pot fer plena confiança. Això fereix el cor de qualsevol persona adulta, generant inevitablement en ella una reacció normal i justa de defensa: l’anomenat anticlericalisme, l’anti-poder. No deuen ser, el clericalisme i l’anticlericalisme, com dues cares de la mateixa moneda? No és l’un qui genera l’altre? Sembla evident que si desapareixia l’un, desapareixeria també l’altre.

Abans, d’anticlericals ho eren els de fora. Actualment, els anticlericals els tenim dintre de casa, entre els nostres propis germans cristians, fins i tot entre els -mal anomenats- ‘practicants’. Però, és tan i tan dolent això? Seria equivocat afirmar que hi pot haver un ‘bon anticlericalisme’, aquell que va sentir Jesús mateix i el va empènyer a denunciar -i amb quina violència- la hipocresia i els abusos dels seus responsables religiosos? Històricament, i a la llum del text evangèlic, no fou precisament aquesta la causa major de què el duguessin al patíbul…?

El gran drama és que massa sovint es confon Jesús amb l’Església, i el nostre poble segueix identificant l’Església amb els bisbes i capellans. És doncs urgent que canviem la nostra mentalitat i els nostres reflexos clericals, per demostrar -amb fets- que l’Església no és la nostra ‘propietat’, ni la de ningú. L’Església és el Poble de Déu, on laics, religiosos, capellans, bisbes i papes hi compartim la mateixa dignitat, la que ens ve de l’únic Baptisme. Un Poble del qual en som tots co-responsables, perquè hem rebut de Jesús una mateixa missió. Ho afirmen els textos més oficials, actualitzats pel Concili. Ara bé, si observem l’actual situació objectivament, en quina proporció els cristians laics són presents, i en igualtat, en les estructures de decisió de les parròquies, de la diòcesi, de l’Església universal? I què dir de les cristianes laiques!

M’impressiona constatar que la gent mai no parla malament de Jesús. En canvi, sí que ho fan contra els clergues. Jesús els segueix interessant; nosaltres ben poc. No perceben en nosaltres la seva imatge; de vegades, hi veuen l’oposada! Per què, doncs, estranyar-nos que tan pocs joves vulguin seguir el camí del presbiterat o el de la vida religiosa? La disminució imparable de l’estament clerical, no caldria llegir-la -a la llum dels ‘signes dels temps’- com l’inici d’una nova etapa, d’un nou rumb marcat avui per l’Esperit a la seva Església?. Cal adonar-nos que els clergues no som importants, tot i haver monopolitzat tant de protagonisme durant segles. L’únic important és Jesús. Com el Baptista, podríem dir-nos: “Cal que Ell creixi i que jo minvi!” (Jn 3,30).

Ignasi M. Anzizu (Recés a preveres el 2001)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s