La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s