El papa ho diu sovint: el clericalisme és un mal, i aquest mal cal erradicar-lo de la vida de l’Església. El clericalisme seria, podríem dir, aquell funcionament eclesial en què els capellans són els qui, en definitiva, sempre tenen l’última paraula en totes les decisions de la vida diocesana, o parroquial, o de qualsevol altre àmbit similar. I no només des del punt de vista formal, és a dir, quan formalment es pren una decisió, sinó també en les coses que es decideixen sense que un gairebé no s’adoni que es decideixen. De fet, en la vida eclesial, generalment, no es pot fer un pas sense el vist-i-plau implícit o explícit del capellà corresponent.
El papa, i tots els qui, com ell, afirmen que cal erradicar el mal del clericalisme, plantegen aquesta necessitat en el camp, diríem, de la conversió personal: els capellans han de compartir les decisions, no han de voler imposar sempre el que pensen, han de deixar fer… afegint-hi, sovint, que cal també que els laics i laiques se sentin corresponsables de les tasques eclesials i hi dediquin els esforços necessaris.
Certament que aquests bons desigs estan molt bé, i certament també que treballar amb capellans que creuen que les decisions, i la vida de l’Església en general, no són propietat seva és molt més fàcil que fer-ho amb els que se senten propietaris de tot.
Però el problema és que, en realitat, el clericalisme neix directament de la pròpia estructura de l’Església, de manera que només es pot resoldre canviant aquesta estructura. El Dret Canònic, o sigui les lleis amb què es governa l’Església, deixen molt clar que, jurídicament, a dalt hi ha la jerarquia i a baix el poble cristià. I el fet que els capellans siguin tots cèlibes i amb dedicació exclusiva a l’Església fa inevitable que se la sentin com una cosa molt pròpia i per tant vulguin estar al cas de tot i gestionar-ho tot.
El clericalisme és, bàsicament, un problema estructural.
L'Agulla 