DIJOUS SANT: 9 d’abril (de 2020): celebració austera a la catifa de casa davant del televisor i combregant amb un tros de pa de motlle. Francesc ens recorda, i així ho medito, Jesús en mi a l’eucaristia, el servei com a meu compromís pel Regne i la unció dels preveres, de totes les (persones) cristianes i la meva. Em ressona encara la impactant imatge d’un solitari Francesc a l’atri de Sant Pere del Vaticà en oració multitudinària del 27 de març: “La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats.”
DIVENDRES SANT: Més d’un any després, el 31 d’agost sento por a la reincorporació; aquell dia m’exploten els records dels últims dies d’en Jose, el sogre, la fugida de Saigon, el confinament a una no-llar, el trasbals econòmic familiar, la solitud laboral del 2020/21, la mort sobtada del cosí Miquel, la incertesa en el futur, i la decepció d’una tornada desitjada que no acaba mai d’arribar; la directora m’anima i el dia 2 m’hi atreveixo. Divendres 10: la doctora em recomana uns dies de prova, ja amb nois i joves a l’aula. Dissabte 18: setmana superada però 48 hores de llit i sofà. Dimecres 22: cita d’urgència amb resultat d’Incapacitat Temporal.
Trobo que em falta energia, sento que m’irrito fàcilment, he perdut confiança i espontaneïtat, rendeixo menys, em costa concentrar-me, ploro per res. De vegades em sento frustrat, estic inquiet i m’amoïno, tinc pensaments negatius, he perdut interès en algunes coses. Portes tancades, relacions en stand by, la situació econòmica, sanitària, social que ens ha portat la pandèmia tampoc no hi ha ajudat. La meva creu (Mt 10,38), la més pesada que m’ha tocat de portar a la vida, la separació obligada dels meus, per gairebé 2 anys. Però vaig descobrint altres creus menors en diversos dols no ben tancats al llarg dels últims anys: trencament de la il·lusió d’una vida en tiếng Việt, i alguns altres de laborals, de carisma i eclesials.
DISSABTE SANT: M’han reanimat les pastilles, una vida més lenta, trobades diverses del Postgrau d’Acompanyament, amics, familiars, la Naomi i els passejos amb l’Olaf, la pregària, els molts contactes virtuals amb ell, algunes noves relacions… I m’ha donat aquella altra estabilitat necessària, la tasca professional i propera del meu equip directiu, les doctores, la psiquiatra, l’empresa, la mútua i la Seguretat Social. Dijous 8 de desembre, a parer de la llei i els entesos rebo l’alta laboral. Una possible i consensuada en parella reducció horària em dona ales a poder-me reincorporar al ritme laboral i social. Tot això i la fe madura apresa de Jesús que m’adono tenir, m’han revifat suficientment. Intento mantenir l’esperança, però la veritat és que em costa veure un futur clar.
DIUMENGE DE PASQUA: 30 de desembre, terminal 1 de l’aeroport del Prat, a prop del migdia: aterren en Jordi i el Milo; 10 mesos amb un i 22 a l’altre sense tocar-nos, olorar-nos, sentir-nos… Finalment ens trobem a casa tots quatre, emparat i enfortit pels més propers, com veritable família. Ara sí que construirem llar. Ara sí, per mi ja és Pasqua i rebo amb joia el missatge Urbi et Orbi d’abril de 2021: “Enmig de les nombroses dificultats que travessem, no oblidem mai que som guarits per les nafres de Crist (cf. 1Pe 2,24). A la llum del Senyor ressuscitat, els nostres sofriments es transfiguren. On hi havia mort ara hi ha vida; on hi havia dol ara hi ha consol. En abraçar la Creu, Jesús ha donat sentit als nostres sofriments. I ara preguem perquè els efectes beneficiosos d’aquest guariment s’estenguin a tot el món”.
Bona Pasqua!
Sergi Bernabeu Paniello
L'Agulla 